Els santuaris de la Mare de Déu són llocs de pregària on acudim els catòlics per resar més a prop de la Verge, la Mare del Nostre Senyor Jesucrist. Per això l’Església de Santa Maria de Montalegre ha peregrinat a llocs on la Verge es va aparèixer o va viure, com ho va ser en els llocs sants de Terra Santa, a Israel. Hi ha altres santuaris on l’oració també pot aconseguir-se en total recolliment amb la Verge sense que abans s’hagués aparegut i deixés a aquells escollits uns missatges i encàrrecs que fins a la data havien estat únics .

Així podem citar un santuari que hem visitat recentment, i que està situat a pocs metres sobre el nivell del mar, però envoltat d’unes muntanyes altíssimes i uns llacs bellíssims, com ho són els Pics d’Europa, a Astúries . Ens referim al santuari de la Mare de Déu de Covadonga. Com passa en altres llocs, la imatge de la Mare de Déu està en una cova , la Santa Cova, anomenada fa segles Cova Dominica, i que amb els anys va passar a dir-se com se la coneix avui, Covadonga. Fins arribar a la cova es transita per un corredor dins de la pròpia roca de la muntanya, es va en silenci. Uns van, altres tornen, amb el cor posat en la Verge i ple de peticions i agraïments . La talla és policromada i posterior a l’any 1777, any en què va patir un incendi, motiu pel qual més tard es va realitzar una nova imatge la qual també va patir altres incidents, com un robatori en 1939, i posterior troballa a França fins a la seva retorn a la santa cova. És una Verge vestida i enjoiada, sol anar de vermell, però en ocasions especials va de blanc, i els que l’estimen amb afecte l’anomenen La Santina . L’entorn és d’una bellesa natural impressionant.

El recinte alberga poques edificacions, la Colegiata, el museu, l’església, un hotel, i els serveis al pelegrí. Cal destacar la font dels set brolladors. Diu la tradició que si s’és capaç de beure seguit dels set canelles, i ets solter, a l’any ja vas de camí a l’altar per casar-te. Però el més important és que allà es va a resar i realment es resa. És una advocació de la Mare de Déu molt estimada a tot Astúries, però els pelegrins que hi anem des de molt lluny també ens enamora i ens acull en el seu mantell.

http://www.santuariodecovadonga.com/nuestrasenora.html

Isabel Hernández Esteban

Joan Pau II, Joan XXII i Álvaro del Portillo més a prop dels altars
Article de la Revista Temes d’Avui.

Al mati del dia 5 de juliol de 2013, la sala de premsa del Vaticà ha facilitat el sigüent comunicat que pel  seu interès el reproduïm íntegrament:

Ciutat del Vaticà, 5 juliol 2013 (VIS).-El Sant Pare ha rebut aquest matí en audiència el cardenal Angelo Amato, SDB, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants. En el transcurs de la mateixa, el Papa ha autoritzat a la Congregació a promulgar els decrets relatius a:

MIRACLES

-Un miracle atribuït a la intercessió del Beat Joan Pau II, polonès, (al segle Karol Józef Wojtyla) Summe Pontífex (1920-2005)
-Un miracle atribuït a la intercessió del Venerable Servent de Déu Alvaro del Portillo i Diez de Sollano, espanyol, bisbe i prelat de la Prelatura Personal de la Santa Creu i de l’Opus Dei, (1914-1994).
-Un miracle atribuït a la intercessió de la Venerable Serventa de Déu Esperança de Jesús (al segle Maria Josefa Alhama Valera), espanyola, Fundadora de les Congregacions de les Serves de l’Amor Misericordiós i dels Fills de l’Amor Misericordiós (189 -1983)

MARTIRI

-Servent de Déu José Guardiet i Pujol, espanyol, sacerdot diocesà; nascut el 1879 assassinat per odi a la fe a Espanya il 3 agost 1936;
-Servents de Déu Maurici Íñiguez d’Heredia, espanyol i 23 companys de l’Orde Hospitalari vaig donar Sant Joan de Déu; assassinats per odi a la fe a Espanya entre 1936 i 1937.
-Servents de Déu Fortunato Velasco Tobar, espanyol i 13 companys, de la Congregació de la Missió; assassinats per odi a la fe a Espanya entre 1934 i 1936;
-Serventes de Déu Maria Assumpció (al segle: Juliana González Trujillano) i 2 companyes, espanyoles; religioses professes de la Congregació de les Germanes Franciscanes Missioneres de la Mare del Diví Pastor; assassinades per odi a la fe a Espanya nel 1936.

Virtuts heroiques

-Servent de Déu Nicola D’Onofrio, italià, clergue professo de l’Orde dels Clergues Regulars Ministres dels Malalts (Camilianos), (1943 -1964).
-Servent de Déu Bernard Philippe, francès, (al segle Jean Fromental Cayroche), Germà professo l’Institut de les Escoles Cristianes, fundador de les Germanes guadalupanas de La Salle, (1895-1978).
-Serventa de Déu Maria Isabel dóna Santíssima Trinidade, portuguesa, (al segle: Maria Isabel Picão Caldeira vídua de Carneiro), Fundadora de la Congregació de les Germanes Concepcionistes (1889 -1962).
-Serventa de Déu Maria del Carme Rendiles Martínez, veneçolana, Fundadora de les Serves de Jesús de Veneçuela; (1903 -1977).
-Servent de Déu Giuseppe Lazzati, italià, laic consagrat, (1909-1986).

El Summe Pontífex ha aprovat igualment els vots favorables de la sessió ordinària dels pares cardenals i bisbes sobre la canonització del beat Joan XXIII (Angelo Giuseppe Roncalli) i ha decidit convocar un consistori que s’ocuparà també de la canonització del beat Joan Pau II (Karol Józef Wojtyla).

Al santuari de la Mare de Déu de Fàtima, a Portugal, l’anomenen “L’oasi d’oració” i és ben cert perquè és un lloc de pregària per tots els peregrins que allí s’apleguen. Per això els tres dies de peregrinació que vam fer en aquelles terres portugueses vam complir el seu objectiu: vam resar molt bé!. Érem tan a prop de la Mare de Déu que, amb un mica de voluntat personal, l’oració fluïa, no solament aquella oració feta en comunitat, junts amb d’altres mils de persones resant rosaris i misses, sinó també aquella oració personal amb la que un mateix té un diàleg molt personal amb Déu. Vam seguir el programa que havia previst l’organització, amb plena llibertat per part dels peregrins de participar o no activament amb el grup, cosa que va fer possible que l’obertura del cor dirigit a la Mare de Déu anés al ritme de cadascú i es fes lliurament. Val a dir que això no va impedir un ambient fratern i amb bon humor per part de tots.

Vam iniciar molt de matí la sortida de Barcelona en avió cap a Lisboa. Vam guanyar un hora al rellotge atès el canvi horari en Portugal. Allí ens esperaven Mireya i Cecília que havien començat el seu peregrinatge el dia anterior. Ens va acompanyar en Tiago, un guia que ens va explicar amb molt interès tot el que veiem al nostre voltant. Abans d’arribar a Fàtima vam fer una parada en la població històrica de Bathala (Batalla), amb una església i un monestir dignes de ser visitats. Un cop a Fàtima el guia es va acomiadar del grup. Com al nostre país veí es dina d’hora, a la una de la tarda ja érem asseguts a taula del menjador de la Residència de l’Amor de Déu, molt a prop de la Basílica del santuari. Després d’un breu descans, amb el mini bus conduït per l’amable autocarista Samuel, ens vam dirigir a la Via sacra. Es una passejada molt bonica, en la que s’hi troben totes les estacions d’un via crucis magnífic, però com estàvem en el mes de la Mare de Déu vam resar, tot caminant, el rosari. En aquell entorn hi són els llocs de les aparicions de l’Àngel de la Pau als pastorets Jacinta, Lucia i Francisco. D’alli vam seguir el camí cap Ajustrel a visitar la casa dels pastorets i el pou de l’Àngel on també es va aparèixer per anunciar-los que aviat veurien a la Mare de Déu. Ja en la residència, el mossèn que ens va acompanyar, el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre, va celebrar missa a l’oratori. En la seva homilia ens va parlar de l’humilitat i la senzillesa d’aquells tres nens que van viure les aparicions de l’Àngel i de la Mare de Déu i cóm van viure en profunditat les peticions d’oracions i sacrificis que la Verge els havia demanat Després de sopar tots teníem, malgrat el casament de la jornada, molta il·lusió d’anar al santuari a participar en el rosari de les espelmes d’aquella nit del divendres 24 de maig de 2013, a la Capellina de la Mare de Déu.

L’endemà també vam tenir una jornada molt atapeïda però no ens vam moure del santuari. A mig matí, Mn. Francesc Perarnau va dir missa en la capella de la Resurrecció, una de les capelles soterrànies del santuari, tant aquell dia com l’anterior la Maria Teresa va llegir les lectures i en Joan va ajudar a missa. El mossèn en la seva homilia va dir que la presencia de la Mare de Déu és palesa des del peu de la Creu i en tantes ocasions com s’han produït circumstàncies difícils per l’Església. Així va ser quan es va aparèixer a sant Jaume en El Pilar, a sant Juan Diego en Guadalupe, a santa Bernadette en Lourdes, i després a Fàtima. Sempre apareixia per resoldre problemes que hem vist com s’han anant resolen, va dir.

A continuació, vam visitar l’exposició del Cor, l’església de la Santíssima Trinitat on hi poden estar assegudes a prop de 9000 persones i hi poden concelebrar la missa uns 100 preveres; vam fer-nos fotos davant la Creu, la imatge del beat Joan Pau II i la Basílica. Vam seguir la visita fins l’espai dedicat a un bloc del Mur de Berlín, i alguns peregrins ja van iniciar les compres de rosaris i llibres sobre els missatges de Fàtima per tal d’obsequiar a familiars i amics. Després d’un animat dinar amb cants i balls populars d’altres peregrins que hi eren a la residència, i passat un breu descans, vam anar al Museu i Exposició del santuari. El curtmetratge i la visita ens van situar de ple en tota la generositat del poble portuguès vers la Mare de Déu. La corona de la Verge, en la qual s’havia encastat la bala que va travessar al beat Joan Pau II en l’atemptat del que va ser objecte ens va permetre reviure el miracle de la Verge d’haver salvat al sant pare. Havíem de veure la basílica i resar, és clar. Així que tots els peregrins ens vam retrobar a l’hora de sopar. Sens dubte havien d’agafar forces per anar al rosari d’aquella nit del dissabte 25 de maig. Ens esperarien unes emocions profundes perquè no és habitual participar en una pregaria en la que s’hi apleguen mils de persones, més que la nit anterior. En aquella nit, un dels peregrins, l’Ignacio, va ser un dels porteadors voluntaris de la imatge de la Verge de Fàtima.

En el diumenge es va celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. El grup de l’Església de Santa Maria Montalegre estava inscrit en el rosari de les 10 del matí a la Capellina de la Verge, i allí, a primera fila, quasi tocant la imatge de la Mare de Déu, hi era el mossén acompanyat pel Jose Mari i en Joan. Un cop acabat el rosari, es va iniciar la processó de la imatge de la Verge, els preveres i els estendards d’algunes peregrinacions fins arribar a l’altar que hi és davant la Basílica, presidint tota l’esplanada, molt plena amb ¡mils i mils de persones! La missa va ser cantada en gregorià i la va presidir el bisbe de la regió de Leiria, a la qual pertany la població de Fàtima, Dr. Antonio Mato, el qual es va referir a la Santíssima Trinitat com el misteri d’amor i de comunió amb Déu, un misteri que convida a la família a viure les alegries i els patiments de la vida quotidiana, per això ara, més que mai ¡No Tingueu Por!… Per a ser forts i ferms en la fe fixeu-vos en el cor immaculat de la Mare de Déu de Fàtima. A continuació, la processó  es va dirigir cap a la Capellina, aleshores tots els fidels amb cants dedicats a la Verge, com és tradicional, la van acomiadar amb un mocador blanc.

Tot seguit vam retornar a la residència amb el temps just per dinar, recollir les maletes i acomiadar-nos de les germanes de la congregació del Amor de Déu que ens havien atès molt be, com en altres ocasions que havíem anat. Els nostres cors estaven exultants de tantes emocions. De camí a l’aeroport  es vam desviar cap a la costa, a prop de Peniche. Vam fer parada a Obidos un poblet emmurallat a dalt d’un cim, amb carrers de pedra i amb uns paisatges a tot el voltant molt macos. Però havíem de deixar aquelles passejades doncs havíem de seguir el camí cap a casa, com així va ser quan ja tocava la mitjanit del 26 de maig. I com sol passar al final de cada peregrinació, i tal com passar en el primer cop que vam peregrinar a Fàtima, vam decidir tornar a Terra Santa, que enguany havia estat una intenció però l’any vinent de ben segur que anirem.

Isabel Hernández Esteban

El passat 1 de març es va publicar la següent carta de Javier Echevarria, Prelat de l’Opus Dei:

“No us deixaré orfes” (Jn 14, 18), va dir Crist als apòstols: els va prometre que els enviaria l’Esperit Sant, que al seu torn els faria més plenament fills de Déu Pare. No us deixaré orfes: són aquestes les paraules que em vénen a l’ànima mentre s’acaba aquest pontificat. Benet XVI no ens deixa orfes, perquè el seu magisteri segueix viu, perquè ens acompanyarà amb la pregària i amb l’afecte patern, perquè cada dia es fa més forta la seva figura de bon pastor i, finalment, perquè l’Esperit Sant seguirà guiant l’Església amb un nou romà pontífex.

El ric magisteri de Benet XVI palesa una capacitat extraordinària de conjugar veritats profundes amb paraules senzilles. Ha aprofitat l’aparent “eclipsi de Déu” per convidar-nos a redescobrir el sentit de Déu, Creador i Redemptor, que actua sempre al món.

Ens ha recordat amb força l’essència amorosa de Déu i, per tant, la raó de ser de l’home i el seu camí que, en aquest Any de la fe, troba una referència segura al Catecisme de l’Església catòlica i al compendi, fruits del concili Vaticà II, on el cardenal Ratzinger va jugar un paper fonamental. El Catecisme de l’Església catòlica ens convida a contemplar i viure l’Església com a comunió dels sants, on cap batejat se sent foraster i on s’aprèn a exercitar la caritat en la veritat.

En l’homilia d’inauguració del ministeri petrí, Benet XVI ens va convidar a caminar cap a l’amistat íntima amb el Fill de Déu, de la que tot depèn. Déu parla i respon les nostres preguntes: no es desinteressa de nosaltres. Recordo com, en ocasió de la canonització de sant Josepmaria, el llavors cardenal Ratzinger glossava l’expressió ‘Opus Dei’, Obra de Déu: el sentit profund d’aquestes paraules consisteix a deixar actuar Déu, perquè la vida del cristià es tradueix principalment en aquest voler que la gràcia i la caritat de Crist operin en la seva pròpia existència.

Així, cobra també relleu la seva reflexió sobre l’esperit de la litúrgia que, en expressar la connexió íntima de la Paraula amb el pa eucarístic, afegeix la dimensió essencial d’adoració, i resol molts debats per elevació. La participació del cristià en l’eucaristia és, primer de tot, interior, ja que en la litúrgia Déu pren la iniciativa: allò que vivim en la missa és performatiu, sempre nou, perquè allà el Crist ens transforma.

Després d’un dia de feina esgotador, un col·laborador proper va convidar Joan Pau II a no excedir-se. “Després d’un papa, en ve un altre”, va ser la seva resposta. Per això, també ara estem serens i plens d’esperança, en les mans de santa Maria, Mare de Déu i mare nostra: la seu de Pere serà sempre principi i fonament de la unitat de l’Església, i ferm punt de referència per al món. El papa ha pres una decisió lliure, deliberada en la pregària, per al bé de l’Església; per això, hem rebut aquesta pena amb actitud afectuosament filial i respectuosa. El mateix Benet XVI ens ha assegurat que continuarà ajudant-nos amb la pregària: una pregària en la qual tots els fills i filles de l’Església podrem descansar confiadament, com durant els anys del pontificat.

Dono gràcies a Déu per les diverses vegades que Benet XVI em va rebre, com a prelat de l’Opus Dei. Em commou ara pensar en la senzillesa i disponibilitat, en l’acollida bondadosa, en la capacitat d’escoltar, en l’interès per les notícies sobre l’expansió apostòlica de la prelatura. N’he palpat l’atenció, com a autèntic professor universitari que era, quan se li parlava d’alguna iniciativa de caràcter més intel·lectual o del treball al servei dels malalts terminals o d’altres persones que es troben en dificultats.

Com pot observar-se en els reportatges televisius de les audiències, el papa no dubtava a prendre paternalment, entre les mans, les del seu interlocutor, transmetent ànim amb afecte i alè, amb gestos atents i pacients: sí, és un veritable pare, que vibra amb la tasca d’evangelització que tants cristians fan en totes les latituds.

Hi ha altres paraules de Crist que vénen espontàniament a la memòria: “Ara us entristiu”, diu Jesús en confortar aquells que deixarà, però els profetitza: “El vostre cor s’alegrarà. I ningú us prendrà la vostra alegria” (Jn16, 22). Secundant la invitació de Benet XVI en l’àngelus del 17 de febrer, preguem ja pel proper papa. Sentir-nos orfes? No! L’Esperit Sant actua en aquest temps de l’Església. Un altre Pere vindrà, amb les xarxes a l’espatlla, nou bisbe de Roma i nou pare per la família dels fills de Déu.

I al papa Benet XVI, que ara passa el timó de la barca del pescador de Galilea al successor, li diem de tot cor: Gràcies, sant pare, perdó per les nostres faltes de correspondència als xiulets de bon pastor; i li preguem que no cessi d’ajudar a tot el poble de Déu amb la fecunditat del seu pensament i de la seva pregària!

Carta del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, 13 de gener de 2013

Immigració  i  ecumenisme

El proper dia 18 de gener comença la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que es perllonga cada any fins al 25 de gener, festa de la Conversió de sant Pau, que aquest any té com a lema “Què espera el Senyor de nosaltres?”, una pregunta que es troba als escrits del profeta Miquees (cf. Mi 6,6-8). D’altra banda, el proper diumenge, 20 de gener, s’escau la Jornada Mundial de les Migracions, una iniciativa de la Santa Seu. Això ens invita a parlar del fenomen de les migracions i dels reptes ecumènics que aquesta realitat planteja.
El Sant Pare relaciona aquests dos fenòmens –les migracions i l’ecumenisme- en el missatge amb motiu de la jornada que ens ocupa, que aquest any té com a tema “Migracions: pelegrinatge de fe i esperança”. Apunta el Sant Pare que fe i esperança formen “un binomi indestriable en el cor de moltíssims emigrants”, atès que hi “habita l’anhel d’una vida millor, a la qual cosa s’uneix moltes vegades el desig de voler deixar enrere la desesperació d’un futur impossible de construir”.
D’altra banda, Benet XVI ressalta que “l’Església no deixa de posar de manifest els aspectes positius, les bones possibilitats i els recursos que comporten les migracions” i realitza accions d’acollida que afavoreixen i acompanyen “una inserció integral” dels emigrants, sol·licitants d’asil i refugiats en el nou context sociocultural en què viuen, sense oblidar la dimensió religiosa..
En aquesta línia, recorda el Sant Pare que l’Església “és cridada a prestar atenció especial i tenir cura d’aquesta dimensió” i destaca que, en el cas dels immigrants cristians, “la cura de la dimensió religiosa inclou també el diàleg ecumènic i l’atenció de les noves comunitats”. Tractant-se dels catòlics, comporta “la creació de noves estructures pastorals i la valoració dels diversos ritus”.
La nostra arxidiòcesi de Barcelona ha facilitat esglésies i equipaments a les Esglésies catòliques orientals i ortodoxes que tenen fidels a l’arxidiòcesi perquè puguin celebrar la fe i atendre pastoralment els seus membres.
Immigració i ecumenisme són dues realitats profundament relacionades. El fenomen de la immigració ens fa propers els seguidors de les grans tradicions religioses, fins ara molt poc presents entre nosaltres. També ens apropa els cristians d’altres confessions o denominacions, i especialment els catòlics dels ritus orientals.
Davant d’aquest fet, és oportú recordar que el Concili Vaticà II va significar un gran esforç ecumènic per part de l’Església catòlica. Dues grans figures de 50 anys enrere ens poden inspirar davant dels nous reptes de l’ecumenisme: Joan XXIII i el patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgoras I.
De Joan XXIII, tant en el diàleg ecumènic amb els cristians com en el diàleg amb els fidels de les altres religions, sempre hem de recordar aquell pensament tan seu que ens invita a “potenciar més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa”. I el patriarca Atenàgoras ho deia amb una breu sentència: “Esglésies germanes, pobles germans”. El camí cap a la unitat dels cristians ha de ser una força unitiva i pacificadora en aquest món massa dividit i ferit. Podem dir que realment això és “el que espera el Senyor de nosaltres”.
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona

Per Domènec Melé
Publicat el 14 de desembre de 2012 en la revista “TEMES D’AVUI”

El dia 11 d’octubre de 2012, coincidint amb la solemne inauguració de l’Any de la fe, el papa Benet XVI publicava alguns records personals a L´Osservatore Romano. Entre d’altres, destacava la importància d’un document conciliar, el Decret Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa.
Encara que considerat com un «document menor», va suposar una gran aportació per aclarir la posició de l’Església pel que fa al reconeixement de la professió i la pràctica religioses. Aquest document superava l’anterior doctrina de la tolerància de les religions no verdaderes, sense deixar per això de defensar la veritat.
Aprofundint en la fe i en la seva tradició més antiga, el Concili va harmonitzar els ensenyaments de l’Església amb el pensament filosòfic i molts ordenaments jurídics moderns que defensen la llibertat de culte. Benet XVI va recordar que els primers cristians resaven per l’emperador, però no el veneraven. I, des d’aquest punt de vista –afegia–, es pot afirmar que «el cristianisme va portar al món amb el seu naixement el principi de la llibertat de religió». Així, doncs, des de la tradició cristiana es va poder reivindicar «la llibertat a la convicció religiosa i a practicar-la en el culte, sense que es violés amb això el dret de l’Estat en el seu propi ordenament».
El Concili va proclamar la llibertat religiosa en base a la dignitat humana i els drets innats de la persona. «Aquesta llibertat –explica el Concili– consisteix en el fet que tots els homes han d’estar immunes de coacció, tant per part d’individus com de grups socials i de qualsevol potestat humana, i això de tal manera que, en matèria religiosa, ni s’obligui ningú a obrar contra la seva consciència, ni se li impedeixi que actuï conforme a ella en privat i en públic, sol o associat amb d’altres, dins els límits deguts». (Dignitatis humanae, 2) Aquesta doctrina de la llibertat religiosa, encara que va trobar reticències en Mons. Lefevbre i els seus seguidors, ha estat entesa i aplicada amb èxit en aquests gairebé cinquanta anys des de la promulgació del citat document, el 1965.
Paradoxalment, en aquests anys, com va ocórrer en temps passats, molts cristians han estat víctimes de la intolerància religiosa i de la falta de llibertat per professar i practicar la seva religió. Unes vegades obertament, amb esglésies incendiades i cristians assassinats, com ha ocorregut en els últims mesos a Egipte, Pakistan, Nigèria, Síria i Índia, entre d’altres països. En altres llocs, està prohibit l’exercici públic de la religió o es discrimina els cristians de diverses maneres. Finalment, s’ataca la llibertat religiosa ofenent els cristians mitjançant atacs verbals o psicològics, insults, ironies i burles. Això es troba fins i tot en països on la llibertat religiosa està reconeguda en els seus ordenaments jurídics.
Aquestes consideracions ens han portat a escollir la llibertat religiosa com a tema de portada d’aquest número de Temes d’avui. Inclou un treball del professor Arturo Bellocq en què s’aprofundeix en el dret a la llibertat religiosa. Altres contribucions revisen la situació de la llibertat religiosa al món (Isidor Ramos), a l’Índia (Lluís Pons), en el món musulmà (Xavier Vilella i Joan García-Llobet), a Europa (Remedios Falaguera) i a Espanya (Francisca Pérez-Madrid). Presentem també una entrevista en exclusiva amb el sociòleg italià Massimo Introvigne, coordinador de l’Observatori per a la Llibertat Religiosa de Roma, establert recentment recollint la idea de Benet XVI que Roma tenia un paper especial a exercir en la defensa de la llibertat religiosa, en particular en la denúncia de la persecució dels cristians arreu del món. En el cas de moral, s’al·ludeix també a la llibertat religiosa en un aspecte de la llei de salut propulsada pel president Obama.
Seguint la tasca de comentar documents i desenvolupaments del Concili Vaticà II, es presenta un treball sobre la missió dels laics a cura d’Arturo Cattaneo. Com a tema d’actualitat, la professora Maria Elósegui comenta la reforma de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania.
Montserrat Gas ens ofereix un estudi en què es pregunta què significa casar-se. Per la seva banda, Josep Vall explora la nova guia ètica per a polítics en el context d’iniciatives portades a terme per «minories creatives». El número conclou amb l’habitual secció de ressenyes i notes de llibres recents.

Domènec Melé
Director de Temes d’avui

Per Temes d’avui

Arran d’una entrevista concedida pel Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, a un canal de televisió, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de les seves paraules, moltes vegades d´una forma parcial i confusa. En realitat, va dir allò que l’Església porta recordant durant vint segles; és possible, però, que a algú li interessés crear la polèmica. Han passat vint dies i potser és el moment de recordar, d’una forma serena i pausada, la visió que els pastors tenen sobre el paper de la dona en l’edificació de l’Església. L’Església, que sempre ha defensat els drets de la dona, s’ha trobat, en el seu possible accés al sacerdoci, una qüestió gens fàcil d’explicar a una societat molt sensible a la protecció d’aquests drets. Deixem que Joan Pau II, Beatificat l’un de maig de 2011, un dels grans pensadors del segle XX, ens aporti una mica de llum. Ho fem transcrivint unes paraules seves del l’any 1995.

 *****

“Ara voldria tractar el tema, encara més ampli, del paper que la dona està cridada a exercir en l’edificació de l’Església. El Concili Vaticà II ha recollit plenament la lògica de l’Evangeli, en els capítols II i III de la Constitució dogmàtica Lumen gentium, presentant l’Església, en primer lloc, com a Poble de Déu i, després, com a estructura jeràrquica. L’Església és sobretot Poble de Déu, ja que els qui la formen, homes i dones, participen -cadascú a la seva manera- de la missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. Mentre convido a rellegir aquests textos conciliars, em limitaré a fer algunes reflexions breus partint de l’Evangeli.

En el moment de l’ascensió al cel, Crist mana als apòstols: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.» (Mc 16, 15). Predicar l’Evangeli és realitzar la missió profètica, que en l’Església té diverses modalitats segons el carisma donat a cada un (cf. Ef 4, 11-13). En aquella circumstància, tractant-se dels Apòstols i de la seva peculiar missió, aquest mandat és confiat a uns homes; però, si llegim atentament els relats evangèlics i especialment el de Joan, crida l’atenció el fet que la missió profètica, considerada en tota la seva amplitud, és concedida a homes i dones. Només cal recordar, per exemple, la Samaritana i el seu diàleg amb Crist al costat del pou de Jacob a Sicar (cf. Jn 4, 1-42): és a ella, samaritana i a més pecadora, a qui Jesús revela la profunditat del veritable culte a Déu, a qui no interessa el lloc sinó l’actitud d’adoració «en esperit i veritat».

I què dir de les germanes de Llàtzer, Maria i Marta? Els Sinòptics, a propòsit de la «contemplativa» Maria, destaquen la primacia que Jesús dóna a la contemplació sobre l’acció (cf. Lc 10, 42). Més important encara és allò que escriu sant Joan en el context de la resurrecció de Llàtzer, el seu germà. En aquest cas, és a Marta, la més «activa» de les dues, a qui Jesús revela els misteris profunds de la seva missió: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.»(Jn 11, 25-26). En aquestes paraules adreçades a una dona està contingut el misteri pasqual.

Seguim, però amb el relat evangèlic i entrem en la narració de la Passió. No és potser una dada incontestable que van ser precisament les dones les més pròximes a Jesús en el camí de la creu i a l’hora de la mort? Un home, Simó de Cirene, és obligat a portar la creu (cf. Mt 27, 32), en canvi, nombroses dones de Jerusalem li demostren espontàniament compassió al llarg del «via crucis» (cf. Lc 23, 27). La figura de la Verònica, encara que no sigui bíblica, expressa bé els sentiments de la dona en la via dolorosa.

Al peu de la creu, només hi ha un Apòstol, Joan de Zebedeu, però en canvi hi han diverses dones (cf. Mt 27, 55-56): la Mare de Crist, que segons la tradició l’havia acompanyat en el camí cap al Calvari; Salomé, la mare dels fills de Zebedeu, Joan i Jaume; Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep; i Maria Magdalena. Totes elles són testimonis valents de l’agonia de Jesús; totes són presents en el moment de la unció i de la deposició del seu cos en el sepulcre. Després de la sepultura, en arribar al final del dia anterior al dissabte, se’n van però amb el propòsit de tornar quan els sigui permès. I seran les primeres que arribaran d’hora al sepulcre, el dia després de la festa. Seran els primers testimonis de la tomba buida i informaran de tot als Apòstols (cf. Jn 20, 1-2). Maria Magdalena, que va romandre plorant al costat del sepulcre, és la primera a trobar el Ressuscitat, el qual l’envia als Apòstols com a primera anunciadora de la seva resurrecció (cf. Jn 20, 11-18). Amb raó, doncs, la tradició oriental posa la Magdalena gairebé a l’una amb els Apòstols, ja que va ser la primera a anunciar la veritat de la resurrecció, seguida després pels Apòstols i pels altres deixebles de Crist.

D’aquesta manera les dones, juntament amb els homes, participen també en el ministeri profètic de Crist. I el mateix es pot dir sobre la seva participació en la missió sacerdotal i reial. El sacerdoci universal dels fidels i la dignitat real es concedeixen als homes i a les dones. Referent a això il·lustra molt una atenta lectura d’uns fragments de la Primera Carta de Sant Pere (2, 9-10) i de la Constitució conciliar Lumen gentium (nn. 10-12; 34-36).

En aquesta última, al capítol sobre el poble de Déu segueix el de l’estructura jeràrquica de l’Església. En ell, es parla del sacerdoci ministerial, en el qual per voluntat de Crist s’admet únicament els homes. Avui, en alguns ambients, el fet que la dona no pugui ser ordenada sacerdot s’interpreta com una forma de discriminació. Però, és realment així?

Certament la qüestió podria plantejar-se en aquests termes, si el sacerdoci jeràrquic comportés una situació social de privilegi, caracteritzada per l’exercici del «poder». Però no és així: el sacerdoci ministerial, en el pla de Crist, no és expressió de domini sinó de servei. Qui ho interpretés com a «domini», s’allunyaria realment de la intenció de Crist, que al Cenacle va iniciar l’Última Cena rentant els peus als Apòstols. D’aquesta manera, va posar fortament en relleu el caràcter «ministerial» del sacerdoci instituït aquella mateixa tarda. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10, 45).

Sí, el sacerdoci que avui recordem amb tanta veneració com la nostra herència especial, estimats germans, és un sacerdoci ministerial. Servim el poble de Déu. Servim la seva missió. El nostre sacerdoci ha de garantir la participació de tots -homes i dones- en la triple missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. I no només el sagrament de l’Orde és ministerial: ministerial és, sobretot, la mateixa Eucaristia. En afirmar: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres (…) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20), Crist manifesta el seu servei més sublim: el servei de la redempció, en la qual l´Unigènit i l´Etern Fill de Déu esdevé Servent de l’home en el sentit més ple i profund.

Al costat de Crist-Servent no podem oblidar Aquella que és «la Serventa», Maria. Sant Lluc ens relata que, en el moment decisiu de l´Anunciació, la Verge va pronunciar el seu «fiat» dient: «Sóc l’esclava del Senyor» (Lc 1, 38). La relació del sacerdot amb la dona com a mare i germana s’enriqueix, gràcies a la tradició mariana, amb un altre aspecte: el del servei i imitació de Maria serventa. Si el sacerdoci és ministerial per naturalesa, cal viure-ho en unió amb la Mare, que és la serventa del Senyor. Llavors, el nostre sacerdoci serà custodiat a les seves mans, més encara, en el seu cor, i podrem obrir-lo a tots. Serà així fecund i salvífic, en tots els aspectes”.

Vaticà, 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, l’any 1995.

Joannes Paulus PP. II

Per Isidor Ramos

Per Pablo Blanco Sarto

S’ha dit que aquest és un Pontificat «a temps parcial», pel seu interès pel que fa a les idees. Per a Benet XVI, però, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Quan li van dir que una imatge val més que mil paraules, va respondre: «i una idea val més que cent mil imatges». Resumirem en set punts les paraules-clau al voltant de les quals gira el seu ministeri com a bisbe de Roma: raó, cor, (ad)oració, creació, Jesucrist, l’Església i la bellesa. En aquests conceptes es resumeixen un pensament que ens sembla oferir una resposta adequada als reptes plantejats per a la postmodernitat. És un «Papa per a la postmodernitat», i no només «Papa de la raó».

 

1. RAÓ. Benet XVI és anomenat “el Papa de la raó”, per la seva decidida defensa en un món que n´és una mica al·lèrgic. El papa-professor ha parlat innombrables ocasions sobre aquest tema central i decisiu en la societat actual. Ha proposat una “nova Il·lustració”, amb una nova raó. Era aquest el tema exposat a Ratisbona (i no l’Islam, tal com alguns van entendre): la necessitat d’una raó oberta, “ampliada” al món de l’art, de l’ètica, de la religió i, fins i tot, dels sentiments. Aquesta nova raó serà –com va afirmar Walter Kasper– més post-moderna que pre-moderna.

La fe és també profundament racional per al Papa alemany, ha repetit en nombroses ocasions. Per això, cal el diàleg entre ciència i fe, entre fe i raó. Ja un any abans de ser elegit Papa, havia acordat amb Jürgen Habermas que raó i religió podien curar-se recíprocament de les seves respectives “patologies”. La raó impedeix -dèiem- que la religió caigui en el fanatisme i el fonamentalisme, la religió evita que una raó purament tècnica produeixi atropellaments. «Els somnis de la raó produeixen monstres», va dibuixar Goya, i així els moderns somnis de la raó moderna d’Auschwitz, Hiroshima o Txernòbil, són subproductes residuals d’una raó purament tècnica. Per això el filòsof alemany va anomenar Ratzinger l´«amic de la raó».

2. COR: l’amor lògicament és el primera actitud o virtut essencial. La primera encíclica es va titular precisament “Déu és amor”, i en ella ens va explicar com s’usa i abusa d’aquest sagrat terme. L’eros ha de ser purificat per convertir-se en veritable amor humà i cristià. És a dir, en àgape. Al mateix temps, però, –s’afegia allà– la caritat ha d’incloure l’afecte, l’amor humà. “Déu és afecte”, va traduir un sant del segle XX la famosa frase de sant Joan que dóna títol a l’encíclica programàtica de Benet XVI. Eros i àgape presenten també així aquesta mútua complementarietat i circularitat. Recollint la crítica de Nietzsche quan afirma que el cristianisme treu l’alegria de viure i d´estimar, el Papa alemany parla d’aquesta complementarietat entre amor humà i amor diví.

Aquest eros, però, ha de ser purificat, recordava ell, al mateix temps que la caritat necessita també de l’afecte humà. Aquesta purificació suposaria una autèntica “revolució de l’amor”, que evitaria caure en els extrems de l’hedonisme i l’espiritualisme. D’altra banda ve a recordar-nos que l’amor és possible, perquè Déu ens estima primerament. És aquesta també una afirmació revolucionària en un món una mica desenganyat i on regna el desamor després de tant experiment. L’amor és possible si Déu estima i ens estima, nosaltres podem estimar amb aquest amor “manllevat” pel mateix Déu. Aquesta revolució és possible precisament perquè “Déu és amor”. Ens ha creat i redimit per amor, ens dóna un amor que és el seu. Podem estimar amb el mateix cor de Jesucrist, que va donar la seva vida per tothom. I per això podem estimar. Existeix per tant una continuïtat -acaba dient -entre l’amor, la caritat i la santedat, ja que aquesta no seria una altra cosa que l’amor ple, l’amor total.

 

3. CREACIÓ. Molts han parlat de les «arrels verdes» de l’última encíclica social de Benet XVI. En l’encíclica social “Caritas in veritate” ha aconseguit conjugar no només la crisi econòmica amb la imprescindible ètica dels negocis, sinó també amb l’ètica sexual i la defensa de la vida, la bioètica i el respecte al medi ambient. Joan Pau II era aplaudit quan parlava de qüestions socials, i escridassat (no ho oblidem) quan parlava d´algunes qüestions morals. Benet XVI, amb aquesta visió integradora, pretén presentar unides totes les facetes de l’existència humana. Per això, és una encíclica global.

Les seves al·lusions a l’ecologia i al medi ambient resulten contínues, i no merament oportunistes. Té el seu misteri. Per al Ratzinger teòleg, la creació constituïa un dogma oblidat, del que amb prou feines es parlava. Hauríem de tornar “al principi” (cf. Gn 1,1; Jn 1,1) per desfer els greuges infligits al planeta. El Papa alemany propugna així un ecologisme cristià, interior i exterior, amb unes profundes arrels cristianes en el moment de la Creació. Aquesta creença en el Creador no és, però, una exclusiva cristiana, ja que també els jueus, els musulmans i altres religions confessen aquest origen diví. Tal afirmació té a veure també amb la seva insistència en la consciència i en la llei natural, i pot ser un punt de trobada i de mutu enteniment entre persones de diferents religions, i, fins i tot, amb ateus i agnòstics. La corrupció interior produeix contaminació exterior, i a l’inrevés: la neteja interna promou un respecte extern, amb els altres i el medi ambient.

 

4. (AD) ORACIÓ. El Sant Pare sap que la pregària és el veritable motor de l’Església i de la vida cristiana. Davant de l´activisme a curt termini, el Papa alemany sap esperar, pensar i resar. Però sobretot resar. L’activisme és per a Ratzinger “la gran bèstia negra”: és a dir, un activisme, en l’Església actual, que no pensa ni resa. Per a ell el culte i l’oració són també fonts de la veritat i de l’ “ethos” cristià. La major part dels problemes que podria tenir l’Església avui dia procedeixen de la manca d’unió amb Jesucrist, present en el Pa i en la Paraula. És una cosa del que ja en va parlar Joan Pau II amb motiu dels primers casos dels escàndols de pederàstia entre membres del clergat als Estats Units. «Això ens passa per descurar l’Eucaristia», va dir llavors Joan Pau II. No era una evasiva.

I allò va passar, en última instància i amb totes les seves conseqüències, per haver descurat el centre neuràlgic de la vida cristiana. La litúrgia ha estat un dels punts centrals de la teologia de Ratzinger, i l´hi ha professat un especial interès des de la infància. La raó i la litúrgia –afirmava– el van ficar en el món de Déu; és més, foren el seu refugi i la seva defensa davant l’amenaça nacionalsocialista. En el seu pensament, la litúrgia ocupa aquest lloc central que li correspon dintre de l’Església. La categoria de la “adoració” no és sense més ni més un reducte piadós, sinó un veritable lloc teològic d’on sorgeixen contínues inspiracions per a la teologia i el pensament en general. I després de resar, naturalment treballar.

5. JESUCRIST es troba en el centre. És aquesta una afirmació incontrovertible. Malgrat les múltiples ocupacions en el seu ministeri, Benet XVI no ha renunciat al projecte personal d’escriure el seu Jesús de Natzaret, que va acabar el 2011. Constitueix aquest llibre una activitat central com a successor de Pere: parlar de Jesucrist. I parlar d’ell com a Déu i com a home, com el Crist de la fe i el Jesús de la història. Crist no és un profeta ni un avatar més de la divinitat, sinó el Fill de Déu fet home. Només ell salva. Això va ser també recordat per Joan Pau II en el Jubileu de l’any 2000: al costat de la petició de perdó pels pecats dels cristians, va recordar que “Jesús és el Senyor”, el Salvador, l’únic Mitjancer.

Recordar la centralitat salvífica de Jesucrist no és una ocupació més, sinó la missió principal de l’Església. El relativisme religiós proposa Jesucrist com si fos un home egregi, un pacifista o un revolucionari, o bé una persona eminent que pren consciència d’una presumpta divinitat. Es creu Déu, i per això pensa que pot salvar. Altres tants podrien fer-ho també. No obstant això, els cristians han cregut i defensat sempre que tota salvació ve de Déu en Jesucrist. Un budista, un musulmà o un animista poden salvar-se, però sempre en Jesucrist. No en Buda, Mahoma o el Gran Manitú. Només Jesucrist és el Fill de Déu, el mateix Déu, com recorden de manera constant els evangelis.

 

6. ESGLÉSIA. Davant del conegut lema “Crist sí, Església no”, el Papa Ratzinger vol recordar que l’Església és el cos i l’esposa de Crist. L’Església està inseparablement unida a la persona de Jesucrist. Per això, l’Església hauria de parlar més d’ell i menys de si mateixa i d’altres assumptes clericals. Més santedat i menys burocràcia, és la fórmula de Ratzinger per tal de destacar la unitat entre Jesucrist i la seva Església. De fet, l´Església continua la missió de Crist. Jesucrist mateix es serveix de la seva mediació i, per tant, ho fa a través dels apòstols, dels bisbes i dels altres ministres que continuen aquesta mateixa línia. La apostolicitat de l’Església és una de les seves notes fonamentals, ens recorda una i altra vegada el Papa-teòleg Ratzinger. De manera que hi ha una continuïtat entre Jesucrist, l’Església dels apòstols i l’Església actual. Això ens oferirà una clau per al diàleg ecumènic, que consistirà en aprofundir en les nostres arrels comunes.

Benet XVI està convençut que la missió de l’Església consisteix en anunciar Crist i en créixer en comunió i cohesió dins d’ella. Així es podrà tirar endavant aquest projecte ecumènic que té com a finalitat el créixer en unitat en l’única Església de Crist, la qual cosa també desitjaren intensament els Papes anteriors. El Papa alemany pensa que s’ha de caminar amb passos lents però segurs, com en l’ascensió a una muntanya. De moment, els resultats l’acompanyen: amb els ortodoxos s’ha reprès el diàleg ecumènic, i ja són tres les reunions (Ravenna, Xipre, Viena) que han tingut lloc sobre el principal tema que ens separa: la manera d’exercir el Primat de Pere. Mentrestant, es busca una estreta col·laboració en qüestions ètiques -sobretot bioètiques -i en la doctrina social.

 

7. BELLESA. Ratzinger ha estat sempre un enamorat de la Bellesa. Des de la seva primerenca afició a la música, especialment de la de Mozart, la dimensió estètica forma part del seu pensament i de la seva visió de la vida. De fet, sol ser anomenat «el Mozart de la teologia» no només per les aparents senzillesa i lleugeresa del seu pensament (Ratzinger és més fàcil de llegir que altres teòlegs alemanys), sinó també per la profunditat i dramatisme de les seves idees. Mozart sembla ser-hi com a música de fons. A més, ha afirmat que un teòleg que no tingui sensibilitat estètica resulta perillós. Sempre té una mica de temps per tocar el piano… Per a ell la Bellesa no només és important per a la teologia, sinó també per a la mateixa vida de l’Església.

En aquesta societat postmoderna i una mica esteticista, deia Ratzinger, la raó i la bellesa presents en l’art cristià i en la vida dels sants pot ser un testimoni d’excepció: serà la millor targeta de presentació per al cristianisme. La inauguració de la Sagrada Família, a Barcelona, ha constituït tot un símbol en aquest sentit. En Gaudí es troben unides aquestes dues dimensions de la bellesa cristiana: en primer lloc, com a creador d’una bellesa nova, moderna i dirigida a la glòria de Déu, tal com apareix en el temple barceloní, per altra banda, per la bellesa present en la vida dels sants, si el procés de beatificació del «arquitecte de Déu» arriba a bon port. L’art cristià i la santedat fan present la Bellesa divina en aquest món.

Aquestes serien les set paraules en les quals em sembla que es podria sintetitzar el “programa” del Papa actual. Representat tot això de manera gràfica, vindria a ser alguna cosa així: 2 nuclis concèntrics (Crist i l’Església), 4 pilars ontològics i teològics (amor, veritat, bellesa i esperança) i 4 referències i actituds: raó, cor, (ad) oració i creació. Tal com figura en aquest quadre que he fet (original en castellà):