Editorial

Després de dedicar els dos darrers mesos a la visita del Sant Pare, un per preparar-la i un altre per exultar d’aquells dies al costat del Papa, tornem aquest mes a les nostres consideracions, que confio ajudin, sobre la vida de sant Josepmaria camí del centenari de la Fundació de l’Opus Dei.

Ens pot facilitar la comprensió de les decisions que el nostre sant va prenent al llarg de la vida el fet que des de jove va voler anar “al pas de Déu”. Aquesta expressió senzilla, però de gran dificultat en la posada en pràctica, ens ajuda a entendre l’exigència personal del sant amb si mateix i la ràpida resposta als requeriments divins. Sabent que Déu li demanava alguna cosa diferent del fet de ser un sacerdot diocesà més, sol·licita permís al Bisbe per poder continuar els estudis a Madrid. Ho fa només i exclusivament per estar més disponible a allò que Déu li demanava. Podia haver continuat exercint el seu ministeri sacerdotal a les parròquies que li havien assignat, en les quals va desenvolupar una intensa tasca pastoral, però entreveia que Déu li demanava alguna cosa diferent. I serà, precisament, a Madrid on el Senyor el fa veure amb claredat el que n’espera.

Feia poc temps que estava ordenat, tenia poca experiència sacerdotal, estava fent els estudis de doctorat universitari, i aquí Déu li mostra tota “l’Obra” a realitzar. No s’excusa, no s’amaga, simplement s’hi posa a treballar amb plena confiança en Déu i sense fer-hi cap pas sense la vènia del Bisbe de Madrid. Això sí, procurant anar al pas de Déu, també quan s’ha d’amagar i alentir la intensa tasca amb universitaris que estava fent, en esclatar la guerra civil espanyola. La confiança en Déu, en què s’han acostat a la seva tasca pastoral i els seus desitjos de correspondre a les gràcies divines rebudes el porten a no aturar-se mai, a seguir anant sempre al pas de Déu.

Mn. Xavier Argelich

La visita del Sant Pare ens convidava a alçar la mirada. Ara, en començar el mes de juliol, volem continuar aquest mateix camí. Alçar la mirada no és evadir-se de la realitat, sinó contemplar-la amb esperança, sabent que el Senyor continua actuant en la història i en el cor de cada persona.

La recent visita del papa Lleó XIV ha estat una ocasió providencial per renovar aquesta convicció. En les seves trobades amb els fidels, amb els joves, amb les famílies i amb tantes persones que pateixen diverses formes de fragilitat, el Sant Pare ens ha recordat que l’Església està cridada a ser una presència propera, capaç d’escoltar, d’acompanyar i d’oferir sempre l’alegria de l’Evangeli.

En diversos moments del seu viatge va insistir en la necessitat de no deixar-nos vèncer pel desànim. També la nostra societat viu incerteses, divisions i no poques ferides. Tanmateix, el cristià sap que l’esperança no neix de l’optimisme humà, sinó de la certesa que Crist ha vençut el pecat i la mort. Per això podem mirar el futur amb confiança i treballar cada dia per sembrar reconciliació, justícia i pau.

Ha estat especialment significativa la seva invitació a viure una fe que es tradueixi en obres concretes de caritat. La vida del cristià hi troba una de les seves expressions més autèntiques: en la cura de les persones que viuen soles, en l’acolliment de qui arriba cercant una oportunitat, en la proximitat als malalts i en l’educació cristiana dels infants i dels joves. Són gestos senzills que, fets amb amor, fan visible el rostre misericordiós de Déu.

El temps d’estiu ofereix, a més, una oportunitat privilegiada per recuperar espais de silenci, de pregària i de convivència familiar. Tots podem trobar moments per renovar la nostra amistat amb el Senyor, participar amb més serenor en l’Eucaristia, llegir un bon llibre espiritual o dedicar un temps generós a aquells que més ens necessiten.

Continuem, doncs, alçant la mirada. Que no quedi fixada únicament en les nostres preocupacions immediates, sinó que s’adreci cap a Crist, que camina sempre amb nosaltres. Sota la protecció de la Mare de Déu, demanem la gràcia de ser, enmig de la nostra ciutat, testimonis senzills i joiosos d’aquesta esperança que mai no defrauda.

Mn. Xavier Argelich

El Papa Lleó XIV ens visita i hem procurat preparar-nos el millor possible per rebre’l. Nosaltres l’esperem amb il·lusió i desitjos d’estar amb ell i escoltar les seves paraules. Tot i que no tots podrem assistir a les trobades, ens omple d’esperança tenir-lo a la nostra ciutat. Per això, no només li donem la benvinguda, sinó que ens hem preparat amb pregària personal i comunitària per disposar el nostre interior per rebre totes les gràcies que en aquests dies ens concedirà nostre Senyor.

Volem aixecar la mirada a la Creu que corona la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i encara més amunt, al mateix Jesucrist. Per això, la visita del Vice-Crist a la terra ens empeny cap a una major consciència del qui som i a on ens encaminem. El Papa ve a confirmar-nos en la fe, en aquesta fe en Déu que omple tota la nostra existència i il·lumina tot el nostre pelegrinar terreny cap a Ell. Alceu la mirada! No ens quedem en l’emotiu del moment, aprofundim en aquest Amor de Déu que ens porta a viure amb entrega a Ell i als altres en totes les circumstàncies de la nostra vida. La mirada elevada ens facilita afrontar qualsevol situació personal, familiar, professional i social amb una visió totalment diferent de la majoria de les persones que tenim al nostre voltant. Les veiem i les afrontem amb una llum molt especial i amb una actitud interior plena d’esperança.

En aixecar la mirada descobrim amb facilitat el perquè succeeixen les coses, el perquè existeixo i el perquè del valor de la veritat, entre tantes altres coses. Existeixo per i per a Déu, per gaudir del seu amor i encarnar-lo. Tot el que em passa és perquè aquest amor creixi en mi i es vessi al meu voltant. Descobreixo i veig amb claredat la veritat que hi ha a l’ésser humà i al món creats i procuro, aleshores, viure en Veritat. Aprofitem al màxim aquest gran moment històric.

Mn. Xavier Argelich

En aquest mes de maig m’agradaria fer algunes consideracions de l’amor i devoció a Santa Maria que, des de petit, va tenir sant Josepmaria Escrivà.

És ben conegut per molts de nosaltres com va anar creixent en ell aquesta tendra i ferma devoció des de la seva infantesa. Va sorgir amb naturalitat i senzillesa gràcies a l’exemple dels seus pares i als costums familiars. El van oferir a la Verge de Torreciutat a l’edat de dos anys, després de la curació inesperada del nen Josepmaria, ja desnonat pel metge familiar.

Va agafar molta força durant els seus anys al seminari i de manera molt concreta durant la seva estada a Saragossa, on anava diàriament al Pilar per resar davant la santa imatge de la nostra Senyora, demanant-li que veiés el que el Senyor li demanava i es fes realitat, Domina, ut sit!

En el seu primer llibre, Camí, va deixar constància del seu amor i devoció a la Verge Maria. En ell hi trobem expressions que són autèntiques oracions filials, d’un fill que recorre amb confiança a la seva Mare perquè sap que l’escolta i intercedeix per ell. Un bon exemple és el punt 516: “Mare! —Crida-la fort, fort. —T’escolta, et veu en perill potser, i et brinda, la teva Mare Santa Maria, amb la gràcia del seu Fill, el consol de la seva grana, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita”. Sens dubte es tracta d’una experiència personal, fruit del seu constant recórrer a la protecció i ajuda de Santa Maria.

En intentar créixer en aquesta devoció a la Verge Maria durant aquest mes ens pot ajudar la vida santa de Sant Josepmaria i els seus escrits i consells marians. Molts hem après d’ell a saludar-la servint-nos de tantes imatges de Maria, en fa prou amb una mirada, una jaculatòria, un petit pensament.

Mn. Xavier Argelich

L’ordenació sacerdotal de Josepmaria Escrivá, el 28 de març de 1925, marca l’inici d’un camí que transcendiria àmpliament la seva pròpia biografia. Més que un esdeveniment aïllat, representa el començament d’una missió espiritual que trobaria la seva forma definitiva pocs anys després, però que ja es gestava en les seves primeres experiències pastorals.

A la Zaragoza on es va formar i fou ordenat, i posteriorment a Madrid, la seva tasca sacerdotal es caracteritzà per una entrega concreta i silenciosa. Lluny de protagonismes, dedicà els seus primers anys a l’atenció de malalts, la predicació i la direcció espiritual, especialment entre persones humils. Aquest contacte directe amb la realitat quotidiana fou decisiu: hi descobrí que la vida ordinària —la feina, la família, les preocupacions diàries— podia ser també lloc de trobada amb Déu.

Aquells anys no estigueren marcats per grans projectes visibles, sinó per la fidelitat en les coses petites. Tanmateix, en el seu interior creixia una intuïció encara difusa sobre una crida més àmplia. Aquesta inquietud trobaria claredat el 2 d’octubre de 1928, també a Madrid, amb el naixement de l’Opus Dei, una proposta que subratllava la crida universal a la santedat enmig del món.

La seva experiència sacerdotal inicial resulta clau per entendre aquesta intuïció. No sorgí d’una teoria, sinó del tracte directe amb les persones i les seves circumstàncies. Per això, el seu missatge tenia un to proper, pràctic i accessible. Davant visions més restringides de la vida espiritual, defensà que tothom —sense excepció— és cridat a la santedat.

En un context social complex, previ a la Guerra Civil Española, la seva actitud fou de constància, pregària i servei. Sense estridències, però amb una convicció profunda, anà configurant una espiritualitat que anys més tard trobaria ressò en el Concili Vaticà II.

En definitiva, els seus primers anys com a sacerdot no foren un simple inici, sinó l’arrel d’una visió que transformaria la manera d’entendre la santedat: no com quelcom extraordinari, sinó plenament inserit en la vida diària.

Mn. Xavier Argelich

Després de suportar les pèrdues familiars, la família Escrivà va enfrontar un nou desafiament: a finals del 1914, el negoci tèxtil de José Escrivá va fer fallida enmig d’una crisi econòmica que afectava Barbastro i la seva regió.

La família va quedar arruïnada, ja que el seu pare va decidir pagar tots els deutes per principis de consciència. La ruïna econòmica, va impulsar la família a mudar-se a Logronyo el 1915, a la recerca d’un nou començament. Allí, Josepmaria va concloure el batxillerat.

El jove Josepmaria somiava ser arquitecte, una vocació que combinava el seu gust per les matemàtiques, el dibuix i la construcció. Però els primers mesos del 1917 van tenir un gir inesperat: va veure unes empremtes a la neu d’uns carmelites descalços i es va plantejar un lliurament total a Déu. Atent al voler de Déu va decidir ser sacerdot.

Durant dos anys, del 1918 al 1920, Josepmaria va estudiar al seminari de Logronyo. Fou una etapa centrada en la formació espiritual i acadèmica. Es va traslladar, a continuació, a Saragossa on va acabar els estudis eclesiàstics. Va ser una etapa plena de dificultats: va travessar una crisi vocacional, va tenir algunes diferències amb els seus companys de seminari i, el novembre del 1924, el seu pare va morir sobtadament.

Aquestes proves van donar profunditat a la seva vida interior: passava llargues hores davant del Santíssim i anava diàriament a pregar a la Mare de Déu del Pilar. La seva pregària constant —Domine, ut videam!— expressava un desig ardent de comprendre la voluntat de Déu, acceptar-la i secundar-la.

En aquest temps de quaresma, procurem, també nosaltres, estar atents a l’escolta de la Paraula de Déu, a les necessitats dels altres i, facilitem així, la nostra conversió personal.

Mn. Xavier Argelich

En el nostre camí cap al centenari de la Fundació de l’Opus Dei hem començat, el mes passat, a conèixer el seu Fundador, sant Josepmaria Escrivá, l’instrument escollit per Déu per proclamar al món sencer la crida universal a la santedat. Com vam veure, va néixer en una família cristiana a la ciutat de Barbastro, Osca. Aquí va transcórrer la seva infantesa i adolescència. En recordar aquells anys solia fer servir una expressió que ens pot ajudar a conèixer més la seva personalitat i la seva gran humanitat. Solia recordar aquesta època com: “aquells dies blancs de la meva infantesa”.

Deixem que el nostre protagonista ens ho relati: “Recordo aquells blancs dies de la meva infantesa: la catedral, tan lletja a l’exterior i tan bonica per dins… com el cor d’aquella terra, bo, cristià i lleial, ocult darrera la brusquedat del caràcter aragonès. Després, enmig d’una capella lateral, s’alçava el túmul on la imatge besant els peus a la Mare de Déu del Llit… La meva mare, papa, els meus germans i jo anàvem sempre junts a escoltar Missa. Després, tots els diumenges, a la capella del Sant Crist dels Miracles resàvem un Credo. (Apunts Íntims, núm. 228 i 229).”

Els seus pares li van ensenyar a pregar i practicar les obres de misericòrdia. Els testimonis el descriuen com un nen de caràcter obert i aficionat a la lectura. Tal com ell mateix ens explica els seus pares ho van educar “deixant-me en llibertat molt gran des de noi, vigilant-me alhora amb atenció. Tractaven de donar-me una formació cristiana (…) Tot normal, tot corrent, i passaven els anys”.

Era un noi normal que anava creixent amb una sòlida educació humana i cristiana, amb l’afecte i l’amor dels seus pares, sabent afrontar les dificultats amb sentit sobrenatural, especialment la dolorosa i sobtada mort de tres germanes de poca edat. El Senyor anava preparant el seu instrument com fa amb tots per a que portem Crist al món sencer.

Mn. Xavier Argelich

L’inici d’un nou any ens impulsa sempre a fomentar desitjos renovats de millorar com a persones i com a cristians. L’Església ens convida cada any a posar la nostra mirada i confiança en Santa Maria, Mare de Déu. És una invitació a posar sota el seu amor maternal aquests bons desitjos i a reconèixer que sense la seva ajuda ens serà difícil dur-los a terme.

Al costat de Santa Maria trobem Jesús i sant Josep, la Sagrada Família de Natzaret. Jesús ha volgut néixer en una família i santificar així la família humana i recordar-nos que l’amor humà és reflex de l’amor de Déu. En començar un any nou procurem vivificar l’agraïment a Déu per l’amor dels nostres pares i fomentem tot allò que fa possible que les famílies siguin aquesta autèntica imatge de l’amor diví.

Sant Josepmaria va néixer el 9 de gener de 1902 i sempre va agrair a Déu i als seus pares haver nascut al si d’una família cristiana. Recordem-ho amb les seves pròpies paraules: “Déu Nostre Senyor va anar preparant les coses perquè la meva vida fos normal i corrent, sense res cridaner. Em va fer néixer en una llar cristiana, com solen ser els del meu país, de pares exemplars que practicaven i vivien la seva fe”.

Les festes que acabem de celebrar i el nostre desig d’anar preparant el centenari de la Fundació de l’Opus Dei, ens ajuden a considerar la importància de la formació cristiana des de la edat més petita al si de la família. La pietat, les virtuts, les bones maneres, la diligència a la feina i la importància de l’estudi i la cultura s’aprenen a la família principalment. Així ho va viure sant Josepmaria des de ben petit. D’aquesta manera el Senyor el va anar preparant perquè la seva resposta a la seva voluntat fos eficaç.

Entre totes les coses que va aprendre aquest sant a la llar cristiana dels seus pares voldria destacar-ne una: La tendra i ferma devoció a la Verge Maria i el seu agraïment especial per la seva curació quan tenia dos anys.

Mn. Xavier Argelich

El naixement de nostre Senyor Jesucrist constitueix un moment central i fonamental en la història de la humanitat. Déu es fa home encarnant-se al si virginal de Santa Maria i naixent a Betlem. Es fa un de nosaltres per redimir la humanitat i recuperar l´amistat de l’home amb Déu. És un esdeveniment que celebrem cada any amb gran alegria i grans celebracions litúrgiques, familiars i socials.

El naixement de Jesús suposa l’inici del caminar terreny del Fill de Déu, donant un sentit i un valor sobrenatural a tota la tasca honesta de l’home. Jesús santifica la vida humana, la família, la feina, la societat i totes les realitats honestes d’aquest món. Amb la seva vida i paraules ens mostra la manera autèntica de viure, ens assenyala el camí per recórrer i ens mostra la fi de tot home i dona. Aprofitem aquest temps d’advent i Nadal per apropar-nos més a Ell i experimentar el veritable sentit de tota la nostra existència. S’han obert els camins divins de la terra! Amb aquesta gràfica expressió, sant Josepmaria ens feia considerar la bellesa i la grandesa de la llum rebuda de Déu el 2 d’octubre del 1928. S’iniciava així una forta renovació espiritual a l’Església per recordar que Déu ens crida a tots a la santedat, que aquesta no és només per a alguns privilegiats. Tots els batejats podem i hem de ser sants. Una novetat tan vella com l’Evangeli i tan nova com el mateix Evangeli.

Amb el naixement de Crist una nova estrella s’encén a dalt del cel, la seva llum brilla amb claredat i força, és un signe visible de l’amor de Déu, de la seva crida insistent i persuasiva perquè cadascú segueixi el camí marcat per la llum de la fe en Crist, un camí diferent per a cadascú, però igual per a tots ja que a tots ens crida Déu a ser sants.

Bon Nadal i Feliç any nou!

Mn. Xavier Argelich

Tal com vam iniciar el mes passat, volem recórrer els tres anys que ens falten per a la celebració del centenari de la Fundació de l’Opus Dei, coneixent la figura del fundador i el carisma que va rebre aquell dos d’octubre del 1928.

La celebració d’un centenari sempre ens brinda una oportunitat per fer un recorregut i una valoració del temps transcorregut i recordar els esdeveniments més importants de la vida d’una persona o d’una institució. En aquest cas la vida de sant Josepmaria és inseparable de la vida de l’Opus Dei, com comprovarem al llarg d’aquests propers anys. Ho farem mes a mes en aquestes consideracions breus. Espero que siguin d’ajuda per a tothom, ja que la vida i el missatge de sant Josepmaria arriben a molts, sinó a tots.

Cent anys per a una institució eclesial d’àmbit universal és relativament poc temps. Això no obstant, és un aniversari transcendent, ja que mostra la vitalitat i l’arrelament d’un camí espiritual dins d’una institució bimil·lenària, com és l’Església de Jesucrist. Al llarg dels segles, Déu ha anat suscitant diversos sants i carismes que han contribuït a impulsar la missió evangelitzadora de l’Església tenint en compte les circumstàncies de cada època i moment. Així ha passat amb l’Opus Dei, nascut per inspiració divina al primer terç del segle XX, en un període entre guerres mundials i uns anys abans del Concili Vaticà II, per emmarcar-ho en esdeveniments històrics d’àmbit mundial i eclesial respectivament. Esdeveniments que han marcat de manera molt notable el món civil i eclesial actuals.

Val la pena dedicar un temps mensual durant aquests propers tres anys a aprofundir en el carisma i el missatge, així com, el desenvolupament i l’amplitud d’aquesta institució tan estimada en aquesta església de Montalegre. Recordem, en aquest mes dedicat a mostrar la multitud de sants que han viscut la vida cristiana amb cura, que precisament el missatge que rep sant Josepmaria és anunciar al si de l’Església que tots estem cridats a la santedat.

Mn. Xavier Argelich