Camí de santedat en el món

El 14 de febrer de 1930, mentre celebrava la Santa Missa, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, va percebre que el camí de santedat enmig del món que el Senyor li havia fet veure un any i mig abans, també era per a les dones, en contra d’allò que inicialment havia entès. Des d’aquest moment, amb una gran alegria, va començar a difondre el carisma rebut entre les dones, obrint horitzons inesperats de vida espiritual, familiar i professional. Cridades a aportar al mon, a l’Església i a les famílies el seu gran potencial humà i espiritual, amb les característiques pròpies de la feminitat.

En aquest sentit, sant Josepmaria afirmava que la dona està cridada a dur a la família, a la societat civil, a l’Església, una cosa característic, que li és propi i que només ella pot donar: la seva delicada tendresa, la seva generositat incansable, el seu amor pel concret, la seva agudesa d’enginy, la seva capacitat d’intuïció … Escrivà encoratjava a les dones a afirmar conscient i decididament la seva singularitat femenina: a descobrir, acceptar i desenvolupar els propis talents.

Aquest plantejament ha portat a dignificar en molt la funció de les dones, a reconèixer la igualtat essencial entre l’home i la dona en el que és comú a la naturalesa humana i a ressaltar el que és propi i desigual de la dona en bé de la humanitat, enriquint-la en tots els sentits. Donem gràcies a Déu pels 90 anys, el pròxim dia 14, d’aquest meravellós camí de santedat en el món.

Mn. Xavier Argelich

En començar un nou any

Tot inici d’any suposa un al·licient per renovar els bons desitjos de millorar i no repetir els errors comesos en l’any que acabem de deixar. Però, a la vegada, no podem oblidar tot el camí recorregut fins ara amb totes les coses bones dutes a terme. D’aquí, que, en començar un nou any, fem una mica de balanç de l’any anterior i donem gràcies a Déu per tantes bondats rebudes, per la nostra feina ben feta, pels nostres esforços per ser millors i perquè també hem sabut aprendre dels nostres errors i hem procurat corregir-los. També donem gràcies a Déu perquè ens ha ajudat sempre i ens ha perdonat sempre que hem anat a Ell penedits. Si mirem enrere només hauríem de tenir motius per a ser agraïts a Déu i a tantes persones que ens envolten i ens estimen. I així és com us animo a començar aquest any.

Donem gràcies i formulem propòsits de seguir avançant pel camí correcte, aquell que ens assenyala nostre Senyor Jesucrist. Redrecem el que calgui redreçar, reforcem el que calgui reforçar, emprenguem el que encara hem d’emprendre, mantinguem-nos ferms en les nostres conviccions encertades i siguem constants en la nostra vida cristiana, amb desitjos d’apropar-nos més i més a Déu. Que Ell sigui realment la fi i l’objecte de la nostra existència. Per a això és important tenir una sòlida formació i viure amb constància aquelles pràctiques de pietat que acostumem a fer o que ens proposem viure a partir d’ara.

Aquest any celebrarem el centenari del naixement de Sant Joan Pau II i, per aquest motiu, hem organitzat un pelegrinatge a Polònia a finals de l’estiu vinent. La seva vida i el seu magisteri com a Papa és un estímul per buscar enamorar-nos més de Déu i de la Mare de Déu, a través dels sagraments i de les pràctiques de pietat: com pregava!, com resava el Rosari!, l’Àngelus! i tantes altres manifestacions de pietat de les que molts hem estat testimonis i ens han servit per mantenir-nos segurs en el camí emprès, el camí que condueix a la trobada definitiva amb Déu. Bon Any nou!

Mn. Xavier Argelich

Dies d’espera i esperança

Amb l’Advent iniciem un temps d’espera; però una espera que el Senyor ve a convertir en esperança. L’experiència ens mostra que ens passem la vida esperant: quan som nens volem créixer; en la joventut aspirem a un amor gran, que ens ompli; quan som adults busquem la realització en la professió; quan arribem a l’edat avançada aspirem al merescut descans. No obstant això, quan aquestes esperances es compleixen, o també quan naufraguen, percebem que això, en realitat, no ho era tot. Necessitem una esperança que vagi més enllà del que podem imaginar, que ens sorprengui. Així, encara que existeixen esperances més o menys petites que dia a dia ens mantenen en camí, en realitat, sense la gran esperança -la que neix de la Fe en Déu i del seu Amor als homes – totes les altres són insuficients.

Com diu el Papa Francesc: “El temps d’Advent ens torna l’horitzó de l’esperança, una esperança que no decep perquè està fundada en la Paraula de Déu. Una esperança que no decep, senzillament perquè el Senyor no decep mai”. El nostre temps present té un sentit perquè el Messies, esperat durant segles, neix a Betlem. Al venir Crist entre nosaltres, ens ofereix el do del seu amor i de la seva salvació. Pels cristians l’esperança està animada per una certesa: el Senyor és present al llarg de tota la nostra vida, a la feina i en els afanys quotidians; ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes.

Recorrem aquestes setmanes amb aquesta espera atenta i alegre, i, alhora, plena d’esperança, contagiant-la als altres i de manera especial als joves, a qui els pot faltar raons per esperar. El Nen Jesús, Maria i Josep ens esperen a Betlem. Allí volem arribar amb tota la família! Bon Nadal!

Mn. Xavier Argelich

Déu és un Déu de vius

Estem immersos en una societat que avança sense rumb clar i que dóna la impressió que es mou al vaivé dels gustos i desitjos del moment. S’ha oblidat de Déu i per tant pensa que tot val, que la felicitat està en donar gust al que em ve de gust. D’aquesta manera, s’han introduit tot un seguit d’actituds i ideologies, fins i tot amb suport legal, que estan instaurant l’anomenada cultura de la mort. Cultura que, paradoxalment, té horror a la mort física i busca la manera d’evitar-la però, alhora, no té inconvenient a propugnar i afavorir l’avortament i l’eutanàsia, ni té en compte la vida espiritual de l’ésser humà. L’home i la dona ja no saben qui són. Han apartat a Déu del món i aquest ha entrat en una foscor profunda, de la qual només podrà sortir si els cristians som capaços d’il·luminar-lo amb la nostra fe feta vida.

Necessitem recordar de nou que Crist ens crida a la vida, a una vida nova que comença amb el baptisme i culmina en la vida eterna. Déu ens ha creat per a viure i , quan per la nostra desobediència es va introduir la mort al món, va venir a rescatar-nos per donar-nos la vida eterna i omplir-nos d’esperança amb la resurrecció de la carn . En recordar aquest mes de manera especial als nostres éssers estimats ja difunts, l’Església ens convida a considerar les veritats eternes i la necessitat de buscar la santedat personal per assolir la visió beatífica i poder viure i gaudir de Déu eternament, perquè tal com ens ho ensenyà nostre Senyor Jesucrist Déu no és Déu de morts, sinó de vius (cfr. S. Mt 22, 32). Ell ens dóna la vida, ens la manté i desitja que visquem amb Ell per sempre.

En considerar el més enllà ens omplirem de grans desitjos de fomentar al nostre voltant l’autèntica cultura de la vida, la que té com a centre a Déu i que el seu Fill ens ha ensenyat a viure. La vida de Crist és la vida del cristià i és vida per a tots aquells que l’abracen. Donar a conèixer Jesucrist és donar vida als altres.

Mn. Xavier Argelich

Batejats i enviats

Estimats germans i germanes:

He demanat a tota l’Església que durant el mes d’octubre de 2019 es visqui un temps missioner extraordinari, per commemorar el centenari de la promulgació de la Carta apostòlica Maximum illud del Papa Benet XV (30 de novembre 1919). La visió profètica de la seva proposta apostòlica m’ha confirmat que avui segueix sent important renovar el compromís missioner de l’Església , impulsar evangèlicament la seva missió d’anunciar i portar al món la salvació de Jesucrist, mort i ressuscitat.     

El títol del present missatge és igual al tema de l’Octubre missioner: Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món. La celebració d’aquest mes ens ajudarà en primer lloc a tornar a trobar el sentit missioner de la nostra adhesió de fe a Jesucrist, fe que hem rebut gratuïtament com un do en el baptisme. La nostra pertinença filial a Déu no és un acte individual sinó eclesial: la comunió amb Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és font d’una vida nova al costat de tants altres germans i germanes. I aquesta vida divina no és un producte per vendre sinó una riquesa per donar, per comunicar, per anunciar; aquest és el sentit de la missió. Gratuïtament hem rebut aquest do i gratuïtament el compartim (cf. Mt    10,8), sense excloure ningú. Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat, i a l’experiència de la seva misericòrdia, per mitjà de l’Església, sagrament universal de salvació.

La fe en la pasqua de Jesús, l’enviament eclesial baptismal, la sortida geogràfica i cultural d’un mateix i de la pròpia llar, la necessitat de salvació del pecat i l’alliberament del mal personal i social exigeixen que la missió arribi fins als últims racons de la terra. 

Confiem a Maria, la nostra Mare, la missió de l’Església. La Mare de Déu, unida al seu Fill des de la encarnació, es va posar en moviment, va participar totalment en la missió de Jesús, missió que als peus de la creu es va convertir també en la seva pròpia missió: col·laborar com a Mare de l’Església que en l’Esperit i en la fe engendra nous fills i filles de Déu.

Papa Francesc

(Extracte del missatge per a l’octubre missioner 2019)

La imaginació de la Caritat

En concloure el gran jubileu de l’any dos mil, el Papa Sant Joan Pau II ens animava a una nova imaginació de la caritat amb la intenció de promoure no només l’eficàcia de les ajudes prestades, sinó la capacitat de fer-se propers i solidaris amb qui pateix, perquè el gest d’ajuda sigui sentit com un compartir fratern.

En començar un nou curs, m’agradaria reflexionar sobre l’acció caritativa i social que es realitza en aquesta Església de Santa Maria de Montalegre des de fa ja tants anys. Per a això, cal començar agraint a totes aquelles persones que la fan possible dia a dia, amb la seva generosa dedicació que passa habitualment desapercebuda. També agraïm a tots els que ajuden amb el seu temps o amb les seves aportacions econòmiques, sense les quals seria impossible ajudar els que ho necessiten.

Secundant el desig del Papa, també del Papa Francesc, des de l’Acció Social de Montalegre, s’ha procurat arribar a cada un individualment i crear aquests llaços de fraternitat entre els beneficiaris i els voluntaris, De la mateixa manera, que es procura donar-los els instruments humans i formatius per desenvolupar les seves qualitats i sortir de la situació precària en què es troba la persona ajudada, també es fomenta el tracte d’amistat que facilita que tots se sentin acollits en l’Església i puguin descobrir l’amor preferencial de Déu cap a ells.

Aquesta manera d’actuar ha donat i continua donant molt bons resultats, pels quals donem gràcies a Déu, alhora que ens animen a seguir treballant amb aquesta imaginació, inventiva i amb la creativitat pròpia de la Caritat cristiana. Sempre hi ha nous reptes i possibilitats perquè sempre hi haurà necessitats al nostre voltant.

Per això, en aquest curs ens agradaria poder involucrar més gent a l’atenció d’aquelles persones que viuen soles o estan malaltes. I que moltes famílies participin en la distribució d’aliments a les famílies que els necessiten, creant aquests llaços de fraternitat i amistat entre les famílies. Fomentem tots, amb l’ajuda de la Mare de Déu de la Mercè, la imaginació de la Caritat.

Mn. Xavier Argelich

 

 

Cercar la pau veritable

Aquests dies de més calor, durant els quals molta gent pot gaudir d’uns dies de  merescut descans, resulta normal que hom pretengui trobar una mica de pau exterior per a recuperar les forces exaudides durant l’any. No sempre s’aconsegueix, dependrà de molts factors externs al·lilens a la nostra voluntat. Però el que si que podem aconseguir tots, tinguem o no aquest dies de repòs, és la pau interior, aquella pau de l’ànima i del cor que només Déu pot donar. Procurem cercar-la ara i en tot moment, demanant-la amb pietat a qui ens la pot donar: Déu, nostre Senyor.

Jesucrist es presenta als Apòstols no només desitjant-los la pau, com feien tots el jueus, sinó atorgant-los la pau: “Us dono la meva pau, us deixo la meva pau”. La veritable pau és aquella que trobem al nostre interior, la que ens porta a actuar en tot moment amb serenitat i confiança, per molt grans i enrevessats que siguin els nostres problemes. És la pau del qui té la consciència tranquil·la perquè té l’anima neta, del qui busca el Regne de Déu, escolta la seva Paraula i s’esforça per viure-la. Confia en Déu i trobaràs, d’aquesta manera, la pau que perdura per sempre.

Quantes vegades se sent sentir als qui per primera vegada entren a Montalegre: “Quina pau hi ha aquí”. I no és pel silenci de l’ambient, o perquè l’Església estigui buida en aquell moment, sinó perquè la bellesa del Temple i, per sobre de tot, la presència de nostre Senyor, transmeten la veritable pau. Una estona d’oració davant el Tabernacle o davant d’una de les imatges de la Mare de Déu, o davant el Sant Crist que hi ha al final de la nau, ens omplen de pau. Aquella conversa sincera amb el mossèn que t’escolta i aquella confessió, també sincera i profunda, ens omplen de pau interior. Maria, Assumpta al Cel, que cerquem aquesta pau.

Mn. Xavier Argelich

El diumenge, dia del Senyor

Comencem el temps d’estiu donant gràcies a Déu, nostre Senyor, de tot cor per tots els dons i beneficis que ens ha concedit durant aquest curs que hem acabat. Realment han estat abundants i per aquest motiu el nostre agraïment també volem que sigui gran. Hem viscut esdeveniments de gran alegria i emoció, com el bateig de dos joves i la peregrinació a Terra Santa, per esmentar dos esdeveniments ben concrets entre de tants altres.

Però el més important de tots és el que vivim cada dia i de manera especial els diumenges: La celebració de l’Eucaristia. Aquest és el gran esdeveniment, no tants sols dels que tenim fe si no de tot el món creat, perquè la Santa Missa renova el Sacrifici de Crist per a tota la humanitat i per a tota la creació, retornant-ho tot al Creador.

A Montalegre sempre hem procurat posar una atenció molt especial en la celebració del Sant Sacrifici de l’Altar, tenint cura de la litúrgia, dels ornaments i vasos sagrats, del cant i de la pietat en la celebració. L’Eucaristia és el gran do de Déu als homes i dones de tots els temps Gràcies Senyor per haver-te quedat en l’Eucaristia i per donar-nos en ella la vida eterna. Mai tindrem la suficient capacitat per comprendre tota la seva grandesa i eficàcia humana i sobrenatural, però tindrem la suficient capacitat per estimar-la més cada dia.

Durant l’estiu se’ns pot fer més feixuc i inclús ens pot resultar més difícil coordinar les nostres activitats amb l’assistència a l’Eucaristia. Precisament per això, buscarem la manera de que continuï constituint el centre de la nostra vida i principalment dels diumenges. Veritablement el diumenge és el dia del Senyor. Ens ho recorda el salm 118: “Aquest és el dia en que actuà el Senyor, sigui la nostra joia i el nostre goig”.

Avui en dia, el diumenge, festa principal dels cristians, ha esdevingut el “cap de setmana”, entès com a descans, diversió i evasió. I el mateix succeeix, tantes vegades, en l’estiu. Procurem que això no succeeixi en nosaltres ni al nostre entorn; retornem al Senyor la centralitat del diumenge i tots en sortirem guanyant.

Mn. Xavier Argelich

Beata Guadalupe Ortiz de Landázuri

El passat 18 de maig a Madrid l’Església va proclamar beata una dona de l’Opus Dei, Guadalupe, que va dedicar la seva vida a cercar la santedat a través del treball professional i les activitats ordinàries de la vida. És la primera fidel laica d’aquesta Institució de l’Església, fundada el 1928 per Sant Josepmaria Escrivà, que arriba als altars. És un motiu d’alegria per a tots.

Ens trobem davant una dona la vida de la qual ha estat il·luminada per la fidelitat a l’Evangeli, i ella mateixa ha estat llum per a aquells amb qui s’ha trobat al llarg de la seva existència, mostrant un coratge i una alegria de viure que procedien del seu abandonament en Déu, conformant-se a la seva voluntat dia rere dia, i el seu descobriment la va fer testimoni valent i anunciadora de la Paraula de Déu.

Guadalupe sempre estava contenta perquè va deixar que Jesús la guiés i que Ell s’encarregués d’omplir el seu cor. Des del moment que veié que Déu la cridava a santificar-se en el camí de l’Opus Dei, va ser conscient que aquesta missió no era simplement un nou pla terrenal, certament emocionant, sinó que era quelcom sobrenatural, preparat per Déu des de sempre per a ella. I, portada per aquesta certesa de fe, Déu la va recompensar amb una fecunditat espiritual i apostòlica que ni tan sols podia sospitar i amb una gran i contagiosa felicitat.

Decidim-nos a imitar-la, conscients que la santedat suposa obrir el cor a Déu i deixar que ens transformi amb el seu amor i suposa, també, sortir d’un mateix i anar a l’encontre dels altres, que és on Jesús ens espera, per dur-los una paraula d’ànims, recolzar-los, que trobin una mirada de tendresa i consol. Ella va saber posar les seves nombroses qualitats humans i espirituals al servei dels altres, ajudant especialment a altres dones i a les seves famílies necessitades d’educació i desenvolupament.

Mn. Xavier Argelich

 

En veritat ha ressuscitat

Acabem de celebrar i proclamar, un any més, la Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Durant dos mil anys l’Església ha continuat anunciant i recordant que Crist viu. El que va ser condemnat i crucificat per anunciar la veritat, que ell era el Fill de Déu, ha ressuscitat. Aquesta és la gran veritat que omple d’esperança a la humanitat, encara que hi ha tanta gent que no ho accepta o que no vol escoltar-la. Però, no obstant això, no deixarem d’anunciar-la i donar-los l’oportunitat de tenir una esperança certa i segura.

La Resurrecció de Jesucrist ens obliga a rejovenir el nostre esperit i la nostra vida cristiana al mig del món. Com ens diu el Papa Francesc en la seva última exhortació Apostòlica, “Crist es la joventut més bonica d’aquest món; tot el que Ell toca es converteix en jove, es fa nou, s’omple de vida. Ell Viu i et vol viu! Està en tu, és amb tu i mai no et deixa. Per més que t’allunyis, allí hi serà Crist ressuscitat, trucant-te i esperant-te per tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa, les rancúnies, els temors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per a retornar-te la força i l’esperança”.

Això ens portarà a renovar els nostres desitjos de fer el bé i viure amb alegria la nostra fe, tot i que sovint no sabem com fer-ho. Renova la teva fe en Crist ressuscitat, busca’l en el Pa i en la Paraula i trobaràs la manera de fer-ho, perquè Ell és la llum per a les nostres vides i pel món. Ho recordarem cada vegada que veurem encès el ciri Pasqual durant aquest temps litúrgic, que, a més a més, coincideix, en bona part, amb el mes de maig, dedicat a la Mare de Déu, exemple de fe i alegria per a tots.

Mn. Xavier Argelich