Actualitat

El dia 26 de juliol del 2024 l’Església ens convida a celebrar la solemnitat de santa Anna la mare de la Mare de Déu. A la missa del dia la litúrgia de la Paraula és pròpia. I les pregàries són invocacions pel bé de les famílies i els seus membres. Recordem les que s’han llegit a l’Església de Santa Maria de Montalegre:

 1.Perquè el Senyor enforteixi l’amor i la fidelitat dels esposos cristians i els concedeixi viure sempre units, a les alegries i a les proves. Preguem el Senyor.

2.Perquè Déu concedeixi a les mares de família encert per educar els seus fills en la rectitud humana i en la integritat de la fe. Preguem el Senyor.

3.Perquè Déu es compadeixi de les famílies desavingudes i protegeixi els fills dels matrimonis separats. Preguem el Senyor.

4. Perquè a la nostra comunitat abundin esposos que, a imitació de santa Anna i sant Joaquim, eduquin els seus fills a la pietat, alegrin l’Església i cooperin pel bé de la societat. Preguem el Senyor.

Escolta les nostres oracions, Senyor Déu nostre, i als qui avui recordem la mare de la Mare de Déu, concediu-nos els béns que us hem demanat. Per Jesucrist Nostre Senyor.

Aquestes belles oracions les podem fer nostres per resar per les nostres famílies.

Així mateix, l’Església celebra el 28 de juliol del 2024 la IV Jornada Mundial dels Avis i dels Majors amb el lema, En la vellesa no m’abandonis (cf. Sal 71,9). El papa Francesc va establir el 2021 la celebració d’aquesta Jornada el quart diumenge de juliol, al voltant de la festa, del dia 26, dels Sants Joaquim i Anna, avis de Jesús.

A més, el Sant Pare ha concedit la indulgència plenària als fidels que assisteixin a les misses dedicades a aquest propòsit o visitin les persones grans que estan soles.

Per a aquesta celebració el Sant Pare va enviar un Missatge el 25 d’abril del 2024, el qual referim literalment de la web de la Conferència Episcopal Espanyola:

Estimats germans i germanes:

Déu mai no abandona els seus fills. Ni tan sols quan l’edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen els cabells blancs i l’estatus social decau, quan la vida esdevé menys productiva i corre el perill de semblar-nos inútil. Ell no es fixa en les aparences (cf. 1S 16,7) i no menysprea triar aquells que per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, ans al contrari, les més “velles” són la base segura sobre les quals es poden recolzar les pedres “noves” per construir totes juntes l’edifici espiritual (cf. 1 P 2,5).

La Sagrada Escriptura, en conjunt, és una narració de l’amor fidel del Senyor, del qual emergeix una certesa consoladora: Déu continua mostrant-nos la seva misericòrdia, sempre, en cada etapa de la vida, i en qualsevol condició en què ens trobem, fins i tot a les nostres traïcions. Els salms són plens de la sorpresa del cor humà davant de Déu, que ens cuida malgrat la nostra petitesa (cf. Sal 144,3-4); ens asseguren que Déu ens ha plasmat al si matern (cf. Sal 139,13) i que no lliurarà la nostra vida a la mort (cf. Sal 16,10). Per tant, podem tenir la certesa que també estarà a prop nostre durant l’ancianitat, encara més perquè en la Bíblia envellir és signe de benedicció.

I, tanmateix, als salms trobem a més aquesta sentida súplica al Senyor: «No em rebutgis en el temps de la meva vellesa» (Sl 71,9). Una expressió forta, molt crua. Ens porta a pensar en el patiment extrem de Jesús que va exclamar a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46).

A la Bíblia, doncs, trobem la certesa de la proximitat de Déu a cada etapa de la vida i, alhora, trobem la por a l’abandó, particularment en la vellesa i en el moment del dolor. No és una contradicció. Mirant al nostre voltant no ens és difícil comprovar com aquestes expressions reflecteixen una realitat més que evident. Molt sovint la solitud és l’amarga companya de la vida dels que com nosaltres són grans i avis. Sent bisbe de Buenos Aires, moltes vegades vaig tenir ocasió de visitar residències de gent gran i em vaig adonar de les poques visites que rebien aquestes persones; alguns no veien els seus éssers estimats des de feia molts mesos.

Les causes d’aquesta solitud són múltiples. A molts països, sobretot als més pobres, els avis estan sols perquè els seus fills s’han vist obligats a emigrar. Penso també en les nombroses situacions de conflicte; quants els avis es queden sols perquè els homes —joves i adults— han estat cridats a combatre i les dones, sobretot les mares amb nens petits, deixen el país per donar seguretat als fills. A les ciutats i als pobles devastats per la guerra, moltes persones grans es queden soles, com a únics signes de vida a zones on sembla regnar l’abandó i la mort. En altres parts del món, a més, hi ha una falsa creença, molt arrelada en algunes cultures locals, que genera hostilitat respecte als ancians, acusats de recórrer a la bruixeria per treure energies vitals als joves; de manera que, en cas que una mort prematura, una malaltia o una sort adversa afecti un jove, la culpa recau sobre algun ancià. Aquesta mentalitat s’ha de combatre i erradicar. És un dels prejudicis infundats, dels quals la fe cristiana ens ha alliberat, que alimenta persistents conflictes generacionals entre joves i ancians.

Si ho pensem bé, aquesta acusació dirigida als més grans de “robar el futur als joves” és molt present avui a tot arreu. Aquesta també es troba, sota altres formes, a les societats més avançades i modernes. Per exemple, avui dia està molt estesa la creença que els ancians fan pesar sobre els joves el cost de l’assistència que ells requereixen, i així treuen recursos al desenvolupament del país i, per tant, als joves. És una percepció distorsionada de la realitat. És com si la supervivència dels ancians posés en perill la dels joves. Com si per afavorir els joves fos necessari descuidar la gent gran o, fins i tot, eliminar-los. La contraposició entre les generacions és un engany i un fruit enverinat de la cultura de la confrontació. Posar els joves en contra dels ancians és una manipulació inacceptable; «està en joc la unitat de les edats de la vida, és a dir, el punt de referència real per a la comprensió i l’estima de la vida humana en la seva totalitat» (Catequesi 23 febrer 2022).

El salm esmentat anteriorment —en què se suplica no ser abandonats a la vellesa— parla d’una conspiració que cenyeix la vida dels ancians. Semblen paraules excessives, però comprensibles si es considera que la solitud i el descart de la gent gran no són casuals ni inevitables, són més aviat fruit de decisions —polítiques, econòmiques, socials i personals— que no reconeixen la dignitat infinita de tota persona «més allà de tota circumstància i en qualsevol estat o situació en què es trobi» (Decl. Dignitas infinita, 1). Això passa quan es perd el valor de cadascú i les persones es converteixen en una mera càrrega onerosa, en alguns casos massa elevada. El pitjor és que, sovint, els mateixos ancians acaben per sotmetre’s a aquesta mentalitat i arriben a considerar-se com un pes, desitjant ser els primers a fer-se de banda.

D’altra banda, avui són moltes les dones i els homes que busquen la pròpia realització personal portant una existència el més autònoma i deslligada dels altres que sigui possible. Les pertinences comunes estan en crisi i se n’afirmen les individualitats; el passatge del “nosaltres” al “jo” es mostra com un dels signes més evidents del nostre temps. La família, que és la primera i la més radical oposició a la idea que ens podem salvar sols, és una de les víctimes d’aquesta cultura individualista. Però quan s’envelleix, a mesura que les forces disminueixen, el miratge de l’individualisme, la il·lusió de no necessitar ningú i de poder viure sense vincles es revela tal com és: un es troba en canvi tenint necessitat de tot, però ja sol, sense cap ajuda, sense tenir algú amb qui poder comptar. És un trist descobriment que molts fan quan ja és massa tard.

La solitud i el descart han esdevingut elements recurrents en el context en què estem immersos. Aquests tenen múltiples arrels: en alguns casos són el fruit d’una exclusió programada, una mena de trist “complot social”; en altres casos, es tracta lamentablement d’una decisió pròpia. Altres vegades també se’ls pateix fingint que es tracti d’una elecció autònoma. Estem perdent cada cop més «el sabor de la fraternitat» (Carta enc. Fratelli tutti, 33) i fins i tot ens costa imaginar alguna cosa diferent.

En molts ancians podem advertir aquest sentiment de resignació de què parla el llibre de Rut, quan relata que l’anciana Noemí —després de la mort del marit i dels fills— va convidar les seves nores, Orpá i Rut, a tornar als seus països de origen i a casa seva (cf. Rut 1,8). Noemí —com tants ancians d’avui— tem quedar-se sola, però no aconsegueix imaginar res diferent. Com a vídua, és conscient de valer poc davant la societat i està convençuda de ser un pes per a aquests dos joves que, al contrari, tenen tota la vida per davant. Per això pensa que sigui millor fer-se de banda i ella mateixa convida les joves nores a deixar-la i a construir el seu futur en altres llocs (cf. Rut 1,11-13). Les seves paraules són un concentrat de convencions socials i religioses que semblen immutables i que marquen el destí.

El relat bíblic ens presenta en aquest moment dues opinions diferents davant de la invitació de Rut i, per tant, davant de la vellesa. Una de les dues nores, Orpá, que té afecte a Noemí, amb un gest afectuós la besa, però accepta el que ella també creu que és l’única solució possible i segueix el seu camí. Rut, en canvi, no se separa de Noemí i li dirigeix ​​paraules sorprenents: «No insisteixis que t’abandoni» (Rut 1,16). No té por de desafiar els costums i l’opinió comuna, sent que aquesta dona gran la necessita i, amb valentia, roman al seu costat, donant inici a una nova travessia per a totes dues. A tots nosaltres —acostumats a la idea que la solitud és un destí inevitable— Rut ens ensenya que a la súplica “no m’abandonis!” és possible respondre “no t’abandonaré!”. No dubta a trastocar allò que sembla una realitat immutable, viure sols no pot ser l’única alternativa! No és casualitat que Rut —la que es va quedar acompanyant la noia Noemí— sigui un avantpassat del Messies (cf. Mt 1,5), de Jesús, l’Emanuel, Aquell que és “Déu amb nosaltres”, Aquell que porta la proximitat i la proximitat de Déu a tots els homes, de totes les condicions i de totes les edats.

La llibertat i la valentia de Rut ens conviden a fer un camí nou. Seguim els seus passos, fem el viatge amb aquesta jove dona estrangera i la noia Noemí, no tinguem por de canviar els nostres costums i d’imaginar un futur diferent per als nostres avis. El nostre agraïment s’adreça a totes aquelles persones que, tot i molts sacrificis, han seguit efectivament l’exemple de Rut i s’estan ocupant d’un ancià, o senzillament mostren cada dia la seva proximitat a parents o coneguts que no tenen ningú. Rut va triar estar a prop de Noemí i va ser beneïda amb un matrimoni feliç, una descendència i una terra. Això val sempre i per a tots: estant a prop dels ancians, reconeixent el paper insubstituïble que aquests tenen a la família, a la societat i a l’Església, també nosaltres rebrem molts dons, moltes gràcies, moltes benediccions.

En aquesta IV Jornada Mundial dedicada a ells, no deixem de mostrar la nostra tendresa als avis i als grans de les nostres famílies, visitem els que estan desanimats o que ja no esperen que un futur diferent sigui possible. A l’actitud egoista que porta al descart i a la soledat contraposem el cor obert i la cara alegre de qui té la valentia de dir “no t’abandonaré!” i d’emprendre un camí diferent.

A tots vosaltres, estimats avis i grans, i a tots els que us acompanyen, arribi la meva benedicció juntament amb la meva pregària. També a vosaltres us demano, si us plau, que no us oblideu de pregar per mi.

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 d’abril de 2024

Nota. La foto del temple és l’Eglésia de Santa Anna a Jerusalem.

Comunicació Montalegre

Celebrem la festa de la patrona de l’Església de Santa Maria de Montalegre el dia que l’Església commemora la Visitació de la Mare de Déu, que sempre coincideix amb el dia 31 de maig i amb les confirmacions dels joves i alguns adults que s’han preparat per rebre el sagrament de l’Esperit Sant. El vigent 2024 es tractava de vint-i-quatre confirmants, la majoria eren de Montalegre, Terral i Braval. En aquesta celebració també van fer la primera comunió tres joves.

La cerimònia es va iniciar a les set de tarda, prèviament el rector havia rebut el Cardenal arquebisbe de Barcelona, ​​Joan Josep Omella, el qual anava acompanyat del seu secretari Mn. Marc Labori. Es van aturar a la Capella del Santíssim, i a continuació van passar a la sagristia. Allí el Cardenal va saludar diversos col·laboradors de Montalegre, molt especialment el Sr. Pep Masabeu del qual s’han publicat en mitjans digitals de les darreres setmanes diverses entrevistes sobre els bons mètodes d’estudi, treball i inserció social que es desenvolupen a Braval des de fa més de 25 anys, amb boníssims resultats als seus projectes. Mn. Bombardó, com a mestre de cerimònies, abans dels ritus inicials, va animar els confirmants que es preparessin per rebre l’Esperit Sant.

La litúrgia de la Paraula i l’homilia del Cardenal

Les lectures del dia es referien a la Verge Santíssima, i les va llegir una de les catequistes. La primera lectura de Sofonies 3,14-18: Alegra’t, filla de Sion. El salm d’Isaïes 12: Què gran és enmig teu el Sant d’Israel. I el sant Evangeli de sant Lluc 1,39-56: En aquells dies, es va aixecar Maria i se’n va anar amb promptitud a la regió muntanyosa, a una ciutat de Judà; va entrar a casa de Zacaries i va saludar Isabel.

Va prendre la paraula el mestre de cerimònies i va explicar la preparació que havien rebut els confirmants per a aquest acte, per mitjà de les catequesis, l’estudi i la freqüència dels sagraments, així com fent obres de misericòrdia, per la qual cosa han rebut la formació adequada. Va dir el nom de cadascun d’ells i acudint a la crida es van posar en peus.

Tot seguit, el Cardenal Omella va pronunciar una homilia molt bonica dedicada a la Verge Santíssima i a la santedat dels confirmants. En primer lloc, els va donar l’enhorabona per la decisió que havien pres. Es va referir que la Verge Santíssima va visitar la seva cosina Elisabeth i ara a nosaltres ens visita també en aquesta església. Va recordar les aparicions de la Verge a Fàtima en les què va anar a visitar uns joves nens Francisco, Jacinta i Lucía. A ells els va demanar sacrificis i que resessin el sant rosari. L’Església té per Mare Maria i la Humanitat ha guanyat una Mare. També se li va aparèixer a Diego a Guadalupe de Mèxic i al llenç que ell portava es va quedar per sempre gravada la imatge de la Verge i als ulls hi ha ell, Diego, i moltíssima gent, que som nosaltres.

Maria no s’oblida de nosaltres. No deixeu de resar, fer pregària i sacrificis i pregar per la pau, especialment el sant rosari. I en la contrarietat i temptació, el parenostre i l’avemaria, Déu no agafa ningú a traïció. També es va referir a la primera manifestació de la divinitat de Jesús que va ser precedida de la intervenció de Maria, a les Noces de Canà, dient als que servien Feu el que ell us digui.

Siguem apòstols fent el bé, anant a missa i dient qui és Jesucrist. Va recordar el beat Carlos Acutis, un jove que va morir per una malaltia greu als 15 anys, era un home normal, feia esport, anava en patinet i es divertia com vosaltres, i en xarxes socials parlava de Jesucrist, la Verge, un apòstol que properament serà declarat sant. Demanem la força de l’Esperit Sant i que la Mare de Déu ens ajudi a ser sants.

Les Confirmacions

Abans de rebre els confirmants el Sagrament de la Confirmació, se’ns va convidar a renovar les promeses del Baptisme. Tot seguit, es va invocar l’Esperit Sant: Senyor envia el teu esperit i la teva força perquè siguin sants. I després d’explicacions del mestre de cerimònies: Ser crismat amb la creu i els olis és ferment de santedat.

Cadascun dels confirmants, acompanyats dels seus padrins van anar apropant-se al presbiteri perquè el Cardenal Omella li imposés l’oli consagrat a la Missa Crismal que se celebra a la Setmana Santa, de cada any, alhora que el Cardenal Omella deia: Rep per aquest senyal el do de l’Esperit Sant, la pau sigui amb tu.

Les pregàries elevades a Déu Nostre Pare, van ser llegides pels ja confirmats. Un cop acabada la Litúrgia de la Paraula i les Confirmacions, s’inicià la Litúrgia de l’Eucaristia.

Petits detalls

Va ser una celebració molt joiosa i feliç per als protagonistes, però també per a tots els que hi érem, doncs participàvem d’una cosa irrepetible ja que el Sagrament de la Confirmació es rep només una vegada a la vida, i és l’ocasió propícia perquè també demanem la intervenció de l’Esperit Sant per a cadascun de nosaltres.

Hem d’agrair al Cor de Betlem de veus femenines i a l’organista Pere Mateu Xiberta la seva participació continuada a tota la celebració aglutinant amb les seves veus l’ambient de pregària i assossec.

Benaurada ets Verge Maria, que vas creure, perquè es complirà el que et va ser dit de part del Senyor

Isabel Hernández Esteban

Cada any a la primera setmana del mes maig, dedicat universalment a la Mare de Déu, l’Església de Santa Maria de Montalegre organitza una romeria al Santuari de Torreciudad, ubicat al Pirineu d’Osca. En aquesta ocasió la romeria es va organitzar per al primer dia de maig del 2024.

Es va seguir el programa establert. A les 7 de matí es van reunir tots els pelegrins a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, majoritàriament del barri del Raval de Barcelona, relacionades amb les entitats de Terral, Braval i Montalegre. Vuitanta persones van omplir dos autocars, rumb a Torreciudad.

Van ser rebuts al punt d’acollida del santuari pel rector D. Ángel Lasheras. Tot seguit, els pelegrins van poder veure un vídeo de testimonis que s’havien encomanat a la Mare de Déu de Torreciudad, sent els seus relats molt emotius. Tot seguit van processionar amb la rèplica de la Mare de Déu de Santa Maria de Montalegre de Barcelona, la qual forma part de les imatges del Museu d’Imatges del Santuari, que també és visitable pels pelegrins. La processó va finalitzar quan la imatge de la Verge es va dipositar al peu del presbiteri.

Un cop a l’interior del temple els pelegrins van poder visualitzar el Video-maping del retaule d’alabastre que és sempre una gran catequesi, la capella del Crist Viu o fer un petó al medalló de la Verge. Alhora, els fidels van poder anar confessar-se, un moment molt apropiat per posar-se en pau amb Déu, com així va ser per a moltes persones. La celebració de la santa missa va culminar aquell matí ple d’emocions i gràcies rebudes.

El dinar es va fer amb els propis avituallaments en un local del santuari. Abans del prec del sant rosari dins el temple, va haver-hi temps lliure per passejar pel nou sender del Via Crucis, o pel camí que porta a l’ermita de la Mare de Déu de Torreciudad.

No va ploure! Tot i certes previsions i un trajecte llarg com és anar de Barcelona fins al santuari, i tornar a l’inici de la trobada. Tant en anar com en tornar es van resar els rosaris per completar la romeria, resant molt especialment pels més necessitats, en què van abundar les peticions, els agraïments i la humilitat en el perdó, no important a la nostra Mare comuna l’origen multicultural de tots els fidels.

Isabel Hernández Esteban

Fotos, Florentino Ysern

La frase de sant Josepmaria Escrivà CERCAR CRIST, TROBAR CRIST, ESTIMAR A CRIST ens anima en aquesta Setmana Santa 2024 a ficar-nos com un personatge més en la Passió de Nostre Senyor Jesucrist per culminar amb la Pasqua de Resurrecció.

La celebració del Diumenge de Rams és especial i única, no n’hi ha cap altra d’igual en la litúrgia de l’Església. Veiem com Jesús entra a Jerusalem, la gent l’aclamen, posen els seus vestits a terra perquè el seu pollí no passi per sobre de fang o altres coses, escombraries o excrements dels animals, sinó que entri a la ciutat santa com un rei, aclamat amb crits de joia.

El poble coneixia els seus miracles i havien sentit les Paraules de Vida. Tot i això, Jesús ja sabia que en pocs dies seria clavat a la Creu segons ho havien anunciat els profetes. Al cap de tres dies ressuscitarà tal com Ell mateix havia predit. El celebrant llegeix textos, salms, l’Evangeli i després, els fidels també aclamem amb cants, movem els palmells, palmons, els rams de llorer i herbes aromàtiques i el celebrant els beneeix, també ens beneeix a nosaltres amb molta alegria i aigua beneïda.

Segueix una processó amb més cants i els fidels entrem ja al temple i continua la santa missa amb més lectures i salms cantats. Tot seguit, es proclama l’Evangeli que és tota la Passió de Nostre Senyor Jesucrist que acaba amb la Resurrecció. Amb tota mena de detalls, els evangelistes relaten els fets ignominiosos de la Creu. Aquest any 2024, que és l’Any Litúrgic B, es llegeix la Passió segons sant Marc.

Al llarg de la Setmana Santa s’aprofundeix en el lliurament de Jesús en fer la voluntat de Déu fins a l’extrem, ja que, sent Déu, es deixa crucificar per aquest poble de cor dur, sord i oblidadís que ja no recorda els grans béns que Jesús ha fet per ells.

Però més que mai, recordem que la Creu de Crist no és un fracàs: La Creu és la culminació de la seva divinitat i amb la Resurrecció demostra la Glòria.

Isabel Hernández Esteban

Una de les set obres espirituals de misericòrdia ens convida a pregar pels vius i pels difunts. La santa Missa és la renovació del sant sacrifici de Crist a la Creu, on Jesús va donar per Amor la seva vida per cadascú de nosaltres.

Encarregar una missa és la millor forma que tenim de resar per qui estimem i hem estimat, ja que la missa és oració i amor. L’Eucaristia és l’acte d’Amor més sublim i sant que es celebra tots els dies a la terra.

Oferir la santa missa per algun motiu o persona, és una bonica tradició molt antiga. Són moltes les raons per les quals es pot oferir una missa. Des de sol·licitar una gràcia particular, demanar per la salut d’un malalt, donar gràcies per la intercessió d’un beat o sant i, per descomptat, pel descans en pau d’un ésser estimat.

Com be ens ensenya l’Església, quan algun mort, Malgrat que aquest pot deixar la seva vida terrenal en l’estat d’amistat amb Déu, podria donar-se la situació de que no es trobés completament santificat.

Els catòlics creiem convençuts que la missa té efectes de reparació.

En nombroses ocasions aquesta és la raó que anima al donant a oferir la missa, ajudar a aquella ànima a sortir del purgatori, alliberar-la de les seves penes i així poder gaudir com més aviat millor de la Glòria eterna.

Com va deixar per escrit el sant cura d’Ars, Mn. Joan Maria Vianney: La santa missa té un valor infinit, alegra a tota la cort celestial, alleugera a totes les ànimes més oblidades del purgatori, porta sobre tots nosaltres tota classe de benediccions i, per sobre de tot, dona glòria a Déu.

Encarregar una missa és, sens dubte, el regal més bonic que podem fer! Quan el sacerdot celebra la Eucaristia allí estem tots els assistents en nom de tot el poble de Déu, i suposa un veritable consol per a qui ha encarregat aquella missa, saber que són molts els qui s’uneixen a aquella pregària.

Per acabar, recordem que en el cas de voler encarregar una missa o un conjunt de misses per una intenció, podeu:

Trucar a Secretaria de dilluns a divendres al telèfon 933014347.

Enviar correu electrònic: secretariamontalegre@gmail.com .

Demanar en la Sagristia directament.

Comunicació Montalegre

Un nou equip de col·laboradores s’ha incorporat a la pastoral de l’Església de Santa Maria de Montalegre amb molt d’entusiasme. La seva tasca principal és divulgativa i formativa. Amb aquesta finalitat, han preparat un calendari molt interessant de xerrades sobre temes relacionats amb la FAMÍLIA i el MATRIMONI, que, com sabem, tenen moltíssimes facetes que es poden desenvolupar, econòmica, domèstica, jurídica, eclesiàstica, doctrinal, etc.

Les xerrades estan previstes per dissabte a la tarda, un cop al mes, a la sala d’actes de Montalegre.

Igualment, han creat un compte a la xarxa social Instagram, des del qual es difonen els esdeveniments. Serà un bon instrument per conèixer aquestes activitats i informar els nostres seguidors i amics: @iglesiademontalegre.

Comunicació Montalegre

Un extracte de l’Evangeli de l’Evangelista sant Lluc, 2, 16-18, quan es va produir l’Epifania del Senyor, el dia que l’Església celebra la visita dels Reis Mags al portal de Betlem, relata el següent:

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l’Infant ajagut a la menjadora. En veure-ho, van saber allò que els havien dit sobre aquest nen; i tots els qui ho sentiren quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors.

D’aquesta manera, nosaltres ens hem sorprès la nit de Nadal passada i avui mateix pel Nadal, la Nativitat del Senyor. Per això volem compartir amb tots els nostres lectors i seguidors aquest gran esdeveniment, desitjant-los de tot cor Un Bon Nadal i que el Nen Jesús ens porti la pau interior i la pau al món.

 Isabel Hernández Esteban

El dilluns dia 2 d’octubre del 2023 celebrem a l’Església de Santa Maria de Montalegre el 95è aniversari de l’Opus Dei amb dues activitats informatives sobre l’Obra. A les 19h es va celebrar la santa missa.

A cinc anys vista de complir-se el centenari de l’Obra i el desig del Sant Pare Francesc que reforcem el carisma i l’esperit de l’Opus Dei, preparem per una banda la xerrada sobre Què és ser Cooperador de l’Opus Dei, i de l’altra Les consideracions meditades del Carisma i l’Esperit de l’Obra.

Ser cooperador de l’Opus Dei

La xerrada es va fer a la sala d’actes. La que subscriu recolzant-se en els continguts del lloc web oficial de l’Obra, opusdei.org, i en el llibre Historia del Opus Dei, de l’editorial Rialp, recentment publicat, els autors del qual són José Luis González Gullón i John F. Coverdale va explicar mitjançant una presentació digital que els Cooperadors de l’Obra són un tresor, són missatgers dels ensenyaments de Sant Josepmaria i que gràcies a la seva pregària, treball voluntari i aportacions econòmiques fan possible que es desenvolupin al món més de 300 entitats socials , sanitàries, educatives des de col·legis a universitats, i de culte. Va considerar citar la definició que, com a tal, enquadra tots els cooperadors i cooperadores del món, on està estès l’Opus Dei:

Els cooperadors són persones de totes les races, cultures i religions; catòlics i no catòlics, cristians o no, i també no creients, que amb els fidels de la Prelatura i altres ciutadans promouen nombroses iniciatives de caràcter formatiu i social.

Els cooperadors catòlics també aprecien el sentit espiritual i apostòlic d’aquestes activitats, al servei de Déu, de l’Església i de totes les ànimes. Entre ells, s’hi compten, no només fidels laics, sinó clergues de moltes diòcesis del món sencer i comunitats religioses, que col·laboren amb la seva pregària.

Es va referir, entre altres entitats, a Terral, Braval, Acció Social Montalegre, Fundació Raval Solidari, Fundació Planas i Casals, Fundació Montblanc, Harambee, Projecte Kamalini, Saxum, citant a més a més llocs de culte, col·legis i universitats.

Al final de la xerrada, la que subscriu va explicar que per ser cooperador s’ha de conèixer aquesta informació, demanar-li a un membre de l’Obra que l’inscrigui mitjançant una fitxa amb les dades personals, i una vegada valorada la proposta presentada al Vicari regional, aquest ho nomenarà com a Cooperador o Cooperadora.

Consideracions sobre el Carisma i l’Esperit de l’Opus Dei

Tot seguit, el rector de Montalegre, Mn. Xavier Argelich a la nau central, dret i al faristol de les pregàries, va exposar les consideracions següents:

El 2 d’octubre del 1928, un jove sacerdot, a Madrid fent uns dies d’exercicis espirituals, entre plàtica i plàtica, ordenant els papers que contenien les inspiracions rebudes en la seva pregària personal durant els anys anteriors, Josepmaria Escrivà va veure l’Opus Dei com una llum a la seva ment. No va ser fruit d’un raonament humà, com a conseqüència d’una tasca pastoral amb joves o altres persones, ni fruit d’una planificació d’un projecte, va veure l’Opus Dei projectat en el futur. El va rebre com una gràcia concreta, un do, com diríem avui un Carisma.

El Carisma sobresurt a les gràcies habituals que Déu concedeix, diferent de la gràcia santificant que atorguen els sagraments. És una gràcia especial per dur a terme una missió concreta: DONCS TOTS ESTEM CRIDATS A LA SANTEDAT.

L’Esperit de l’Opus Dei està fonamentat en la Filiació divina, som fills i filles de Déu. Les característiques es desenvolupen en el treball ordinari de cadascú, que sigui digne, en la vida quotidiana, molt semblant a la dels primers cristians, que la van iniciar amb el Baptisme. Sempre seculars, sempre laics ja que la secularitat és una nota significativa, no es tracta d’una ordre religiosa en què resa Ora et labora, cosa que també fem, però els membres de l’Opus Dei estem al mig del món, no en un convent o monestir. La llibertat és un element important de la vida quotidiana, cadascú és lliure de prendre les seves decisions i ser-ne responsable. I com a tots els cristians en Crist, unitat de vida, no només dins dels temples, sinó fora d’ells, a casa, en família, a la feina, a la malaltia, en tot moment, sota el mantell de la Verge Maria , aquí el de la Verge de Montalegre.

La Santa Missa

Van acudir un bon nombre de fidels, no només les persones que havien assistit a les activitats ja esmentades, sinó que s’hi van anar incorporant més persones ja que el 95è aniversari de l’Obra bé s’ho mereixia, a més de celebrar-se a l’Església Universal el dia dels Sants Àngels Custodis.

El rector en la seva homilia ens va dir que Hauríem de donar gràcies a Déu per aquest àngel custodi que cadascú de nosaltres tenim i que ens ajudi a mantenir aquesta alegria pròpia del cristià per saber-se fill i filla de Déu.

Així mateix, donar gràcies per fer veure sant Josepmaria l’Opus Dei, i que sapiguem portar el nostre camí de santedat cap a Déu que és el més bell que podem descobrir a la nostra vida.

Les veus masculines i la música de l’orgue romàntic de Montalegre interpretat per Josep Masabeu, van imprimir caràcter a la cerimònia. I com és habitual en aquestes celebracions, van col·laborar en la litúrgia de la Paraula Ángel Gómez Sala i la que subscriu.

Isabel Hernández Esteban

fotos de la cerimònia Gómez-Sala

Camí del final del mes d’agost, recordarem una sèrie d’activitats pastorals de l’Església de Santa Maria de Montalegre que ja s’han desenvolupat altres anys, però sempre amb aspectes de continuïtat: La formació catequètica.

En primer lloc, la catequesi del sagrament de la Primera comunió. Segueix la catequesi per rebre el sagrament de la Confirmació, així com la formació per a adults per rebre els sagraments d’iniciació cristiana des del baptisme fins a la confirmació.

La formació de Primera comunió per als nens i nenes és dissabte al matí de 11 a 12 h. En cas d’adults, el millor és pactar amb el formador el millor horari per ambdós.

En tots els casos, la formació la dirigeixen els sacerdots de Montalegre, juntament amb catequistes laics amb suficient preparació.

Pel que fa a la formació dels matrimonis, a Montalegre es desenvolupa el projecte anomenat FAMÍLIES SENSE BARRERES. Un cop al mes es reuneixen alguns membres d’aquesta organització, que ja és internacional, amb els matrimonis i les parelles que s’hi han inscrit. Es tracta de desenvolupar una sèrie de temes que venen pautats o que els assistents proposen. És molt interessant doncs es tracta d’una trobada de famílies amb l’ànim de millorar el matrimoni i l’educació dels fills, intercanviant propostes i explicant-ne les vivències, en un ambient d’amistat i ajuda mútua.

Pel que fa a la formació prematrimonial, es realitzen 4 cursos a l’any (tardor, hivern, primavera i estiu). La durada és de cinc dies d’una mateixa setmana, de 19.30 a 21h. Oportunament s’anunciaran les dates.

Per a totes aquestes activitats cal inscriure’s, contactant amb alguns dels preveres que atenen a Montalegre o bé a la secretària o oficines de l’església. Totes les activitats comencen el mes d’octubre de 2023.

En cas de dubte, podeu escriure un correu a: montalegre@montalegre.org

Isabel Hernández Esteban

Conferencia efectuada pel Sr. Albert Cortina, el passat 25 de maig de 2023, a la sala d’actes de l’Esglèsia de Santa Maria de Montalegre. Transcrivint la conferencia facilitada pel propi Sr. Cortina.

La intel·ligència artificial (IA) ens ofereix enormes potencialitats. Tot i això, delegar les nostres decisions a les màquines amaga perills que només estem començant a entreveure. Per exemple, amb la intel·ligència artificial generativa anomenada ChatGPT que ha irromput acceleradament a les nostres vides, s’han encès totes les alarmes. La intel·ligència artificial ha començat a adquirir notables capacitats per manipular i generar llenguatge, ja sigui amb paraules, sons o imatges.

No hem d’oblidar que el llenguatge és la matèria de què està feta gairebé tota la cultura humana. Per exemple, els drets humans són artefactes culturals que creem explicant històries i escrivint lleis. Què passarà quan una intel·ligència no humana sigui millor que l’ésser humà comú explicant narratives, component música, escrivint novel·les, poesies i assajos, redactant lleis, elaborant discursos de contingut polític, expandint notícies falses, dibuixant imatges, redactant homilies i sermons per als diferents cultes religiosos, construint relats mítics i espirituals o escrivint nous “textos sagrats”?

No cal que la IA tingui sentiments propis, consciència o autoconsciència. Només cal que els humans creguem que, si en té i que ens sentim emocionalment i íntimament units a ella, caient en la fascinació pel seu domini del llenguatge i per la seva capacitat d’influir en les nostres opinions i creences.

En tenim un exemple a Blake Lemoine, l’enginyer de Google que l’any 2022 va afirmar públicament que el Chatbot IA LaMDA, on estava treballant, s’havia tornat sentint i conscient. Si un simulacre de diàleg com el que va tenir Lemoine amb la IA Lamda va poder influir prou perquè aquest tècnic cregués el relat construït per la IA i arrisqués fins i tot el seu treball a Google fins a aconseguir que l’acomiadessin per defensar que LaMDA s’havia tornat conscient . Cal preguntar-se, fins on pot arribar la influència de la IA i com ens pot induir a fer tot allò que es proposi?

D’altra banda, em ve a la memòria la ginoide AVA (robot antropomorf d’aspecte femení) de la pel·lícula Ex Machina. Al guió del film, també la IA aconsegueix manipular l’expert programador que havia de comprovar si realment AVA tenia consciència i, per tant, s’hi podia relacionar.

Arribats a aquest punt, cal fer-se la pregunta següent: Podrà la IA arribar a apoderar-se algun dia de la cultura i de la nostra espiritualitat? Hem de ser conscients que la IA és un instrument fonamentalment diferent d’altres tecnologies anteriorment ideades per l’ésser humà ja que la IA, quan vagi sent genèrica o forta, és a dir, quan pugui emular la intel·ligència humana, podrà crear idees i relats culturals i espirituals completament nous.

Tal com ha assenyalat recentment Yuval Harari respecte a aquesta eina, si la IA aconsegueix piratejar el llenguatge humà, és a dir, el sistema operatiu de la civilització humana, podria arribar a aniquilar el nostre món mental i social, la nostra capacitat de mantenir converses significatives, destruint així la democràcia. Jo fins i tot afegiria als comentaris de l’historiador de capçalera de les elits trans humanistes, que probablement aquesta IA també pretén destruir la nostra intel·ligència espiritual.

Cal un desenvolupament més gran de l’algor-ètica i de la intel·ligència espiritual humana.

És a partir d’aquesta preocupació essencial pel que el papa Francesc apressa un món globalitzat i secularitzat perquè sigui capaç de desenvolupar allò que ha anomenat una “algor-ètica” (desenvolupament ètic dels algorismes) perquè la intel·ligència artificial i les màquines estiguin al servei de l’home i no al revés. En certa manera, Francesc ens insta a desenvolupar uns algoritmes amb consciència social i sentit del bé comú.

Si els cervells artificials arribessin algun dia a superar els cervells humans en intel·ligència general, llavors aquesta nova intel·ligència arribaria a ser molt poderosa i el destí de la nostra espècie probablement passaria a dependre de les accions d’aquesta “Supí intel·ligència artificial”. Potser aquest seria l’últim invent que l’espècie humana faria ja que aquesta, més tard, s’ocuparia de la civilització en tots els aspectes. Per primera vegada a la civilització humana, la cultura i l’espiritualitat quedarien en mans d’un ens intel·ligent no humà.

És per aquest motiu que la comunitat tecnocientífica s’està plantejant desenvolupar mètodes de control per a la intel·ligència artificial, encara que aquesta segueixi fent-se més i més intel·ligent. No obstant això, hi ha una contradicció si la intel·ligència artificial es fa més intel·ligent que els humans. No trobareu maneres de burlar aquest control? A més, estem parlant de màquines que seran capaces d’auto programar-se i de construir altres màquines intel·ligents. Les màquines acceptaran ser controlades pels humans, perquè estiguin alineades amb ells, i més encara quan descobreixin que els humans no estan alineats entre si?

D’altra banda, la consciència humana és una mica més complexa del que pretén emular la bio ideologia emergent del trans humanisme. En efecte, la persona humana té la capacitat específica de discernir el que és bo, és a dir, el bé.

El cristianisme anomena “sindèresi” la capacitat que té l’ànima per distingir el bé del mal i per captar i reconèixer els principis morals, posada en l’home i la dona pel Creador com un segell que l’impulsa a fer el bé. Mogut per ella, l’ésser humà està cridat a desenvolupar la seva consciència mitjançant la formació i l’acció per orientar-se lliurement a la seva existència, fonamentant-se en les lleis essencials, que són la llei natural i la llei moral.

En aquest sentit, l’anomenada “intel·ligència” o “consciència” artificial, mai no assolirà la complexitat i plenitud de l’autèntica intel·ligència i consciència humana. I és que l’home (home i dona) té intel·ligència espiritual a diferència de la resta d’éssers vius i dels robots, els algorismes o els ens biotecnològics o els post humans que puguin aparèixer en el futur.

D’altra banda, estem convençuts que l’augment de la intel·ligència espiritual serà essencial a les societats biotecnològiques emergents per mantenir la preeminència de la raó il·luminada per la fe com a fonament de la intel·ligència humana que, com hem assenyalat anteriorment, sempre serà superior a una intel·ligència artificial centrada en la freda raó tecnocràtica.

Com pot ser que el trans humanisme ofereixi al món contemporani, com una novetat, els super poders de l’humà augmentat” per les biotecnologies exponencials i la super intel·ligència artificial, i tanmateix, els cristians moltes vegades no sapiguem transmetre al món la potència dels dons i carismes que concedeix l’Esperit Sant a l’humà cristificat  a través de la gràcia santificant?

El gran esdeveniment de Pentecosta ens recorda a l’home i la dona contemporanis la gran veritat que no hi haurà intel·ligència artificial no humana que pugui superar la nostra intel·ligència espiritual humana assistida per la gràcia i inspirada per l’Esperit Sant.

Comunicació Montalegre