Actualitat

“Estem vivint el temps de la misericòrdia. Aquests és el temps de la misericòrdia. Avui hi ha molta necessitat de misericòrdia, i és important que els fidels laics la visquin i la portin als diferents ambients socials. ¡Endavant!”

 El Papa Francesc ens convida a preparar-nos per viure el Jubileu de la Misericòrdia que començarà en la propera solemnitat de la Immaculada Concepció, coincidint amb el 50è aniversari de la cloenda del Concili Vaticà II. Es més, ens encoratge a fer-ho amb decisió personal, sense esperar que ens diguin com i quan. Confia en que tots els fidels visquin aquest temps de la misericòrdia, però especialment els fidels laics: els cristians corrents, pares i mares de família, avis, fills i filles; treballadors i estudiants. Tots vosaltres.

La misericòrdia és un tema molt sentit pel Sant Pare. De fet, està inclòs en el seu lema episcopal : “miserando adque eligendo”; fent referència a la manera que tenia Jesucrist d’escollir els seus deixebles i en concret a Sant Mateu, considerat publicà i pecador pels seus coetanis: Jesús, mirant-lo amb sentiment d’amor, l’escolli i li digué: segueix-me! Jesús és el rostre de la misericòrdia del Pare. Es més, Jesús ens mira sempre amb ulls de misericòrdia.

Amb el Jubileu de la misericòrdia, el Papa Francesc, posa en el centre d’atenció a Déu misericordiós que invita a tothom a tornar a Ell. L’encontre personal amb Ell inspira la virtut de la misericòrdia. Com ens deia Sant Joan Pau II, Déu es fa visible com Pare ric en misericòrdia. Des de la fe es fàcil comprendre-ho, perquè la misericòrdia consisteix fonamentalment en fer pròpia la misèria aliena. I això és el que fa Jesús a l’assumir totes les xacres humanes per a redimir-les en la Creu. Què lluny queda aquesta actitud de la nostre inclinació a buscar culpables de tot el que succeeix, però sense incloure’ns mai. El nostre món seria molt més humà si aprenguéssim de veritat a necessitar el perdó i a atorgar-lo sempre. No podem oblidar què la misericòrdia és inseparable del perdó i per tant de reconèixer la culpa i manifestar el penediment. Si volem obtenir el perdó és lògic que també estiguem disposats a perdonar. Es una de les principals peticions del Parenostre, l’oració dominical.

Preparem-nos a tal gran esdeveniment contemplant el misteri de la misericòrdia: font de joia, de serenitat i de pau; condició de la nostra salvació. Misericòrdia: ens diu el Papa Francesc, és l’acte darrer i suprem amb el qual Déu ve a trobar-nos. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que es troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat. En l’Evangeli trobem multitud de manifestacions d’aquesta misericòrdia divina. Us convido a descobrir-les vosaltres mateixos; obriu l’Evangeli i mediteu-lo assaborint els fets i les paraules de qui és pacient i misericordiós. Descobrirem com la misericòrdia de Déu no és pas una idea abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual Ell revela el seu amor, que és com el d’un pare o mare que s’entendreixen en el més pregon de les seves entranyes pel propi fill. És un amor que prové des del més íntim, com un profund sentiment, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó. Què fàcil és, aleshores, retornar a Ell i redescobrir l’alegria de la vida cristiana. Què fàcil ho tenim, si comencem a viure-ho a la nostra pròpia llar. Deixem que la misericòrdia de Déu il·lumini les nostres famílies. Siguem misericordiosos hi assolirem la Misericòrdia.

Mn. Xavier Argelich Casals

Rector de Montalegre

En la tarda del dimecres 28 d’octubre de 2015, a la sala d’actes de l’Oratori de Santa Maria de Bonaigua, el Director de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Mn. Josep M. Martí i Bonet, va presentar el llibre Escrivà de Balaguer a Catalunya, 1913-1974 Petjades de sant Josepmaria del senyor Josep Masabeu i Tierno, president del Braval i també col·laborador de Montalegre i autor del llibre Història de l’Església de Santa Maria de Montalegre en commemoració del seu centenari.

Mn. Martí va explicar que tot i tractar-se d’un llibre d’història, està tant ben escrit que quan el llegeixes és difícil deixar-ho de fer, inclús es poden passar dues nits sense dormir llegint-lo. Mn. Martí va destacar que l’autor ha fet esment a la gran devoció que el sant tenia a la Mare de Déu, en especial a la Mare de Déu de Montserrat i a la Mare de Déu de la Mercè, a Barcelona. En aquest sentit, Mn. Martí va explicar l’origen d’ambdues advocacions i l’arrelament d’aquestes devocions a Catalunya. Es va remuntar a molts segles endarrere fent palesar, així mateix, l’ajuda que la Mare de Déu va propiciar a molts catalans. També va fer consideracions sobre la persecució religiosa que es va viure a Catalunya durant els anys difícils de l’episodi bèl·lic a Espanya, en el segle passat, fent esmen que a Catalunya van ser assassinats mil mossens només pel fet de ser-ho, perill en el que sant Josepmaria també es va trobar en diverses ocasions, circumstància que va motivar la seva fugida cap a Andorra, sortint de Barcelona. En definitiva, Mn. Martí va ambientar de forma magistral el llibre que presentava i amb la seva oratòria va ser capaç de captar l’atenció de l’auditori, destacant com a mèrit del llibre que proposa sempre la veritat.

L’autor en la seva intervenció va agrair la presència de tots els assistents i molt especialment la inestimable col·laboració de les persones, els seus familiars o descendents que apareixen en el llibre, amb el seu nom i cognoms, ja que aquestes persones van ajudar a sant Josepmaria en les seves petjades a Catalunya. A continuació va obrir un ampli col·loqui. Tant abans de començar l’acte com un cop acabat, va estar signant amb profusió molts exemplars.

Citem algunes de les dades del llibre, com a resultat del seu correcte mètode historiogràfic: 10 anys per elaborar el llibre; 873 notes a peu de pàgina; 118 entrevistes i documents orals; 376 pàgines; 51 fotos del període estudiat, a excepció dels anys 1913 i 1974. Cal destacar que molts llocs que es citen ja no existeixen, o els carrers han canviat de nom o de numeració, així que per facilitar la ubicació Josep Masabeu fa referència a les coordenades dels llocs, dades molt interessants per tal de realitzar una peregrinació a Catalunya seguint les petjades de sant Josepmaria.

Isabel Hernández Esteban

En data 11 d’abril de 2015 en la Vigília del Diumenge de la Divina Misericòrdia el Sant Para Francesc va donar la Butlla de Convocació del Jubileu de la  Misericòrdia.

El lema és Misericordiosos com el Pare. El text aprofundeix en la necessitat de practicar aquesta misericòrdia mitjançant el perdó i l’acollida dels fills pròdigs, fins al punt de proposar a l’Església que tingui els braços oberts a delinqüents, violents i corruptes per tal que canviïn de vida.

L’Any Sant començarà el 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Immaculada Concepció i conclourà el 20 de novembre de 2016, solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers.

papa-francesco_bolla_20150411_misericordiae-vultus

Al santuari de la Mare de Déu de Montserrat, patrona gran de Catalunya, el dissabte 30 de maig de 2015, a les 16.30 de la tarda, es va celebrar la santa missa d’acció de gràcies per la beatificació d’Àlvar del Portillo, bisbe i prelat de l’Opus Dei. La missa va ser solemne, la va presidir l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler i Canals, i concelebrada per més de trenta mossens de la prelatura.

A l’inici de la celebració, l’Abat de Montserrat va donar gràcies a la Trinitat Beatíssima per la beatificació d’Àlvar del Portillo, que es va proclamar a Madrid el 29 de setembre de 2014. A l’homilia, l’abat va dir que Jesús es defineix com el bon pastor, és fill de Déu i a la vegada plenament home, i se’l veu conduint al seu ramat d’homes i dones de tot el món, tant si són del seu ramat com els que encara no ho són, caracteritzant-se com un pastor ple d’amor per cadascuna de les seves ovelles, protegint-les fins donar la seva vida per elles, alimentant-les i cercant la perduda. Pel que fa al record del beat Àlvar del Portillo, l’abat va dir que Àlvar va treballar-se interiorment per amor, gastant-se tot ell, i recorreguent molts països per dur a terme l’evangelització. Àlvar estava molt ficat en Déu per poder ficar-se en el cor de les persones, essent un home d’oració. L’abat també va dir que tots hem de sentir la urgència de donar testimoni de Jesús i de respondre a la crida de la santedat. Finalment va recordar la bona relació que Àlvar del Portillo va tenir amb l’abat que hi era al monestir en els temps difícils de mitjans del segle passat. I va fer referència a la serenitat del beat i de la que es va parlar en els actes de la beatificació a Madrid, essent  la mateixa que traspuàvem els fidels i els celebrants que es vam aplegar en aquella celebració.

Abans de la benedicció final, el vicari de l’Opus Dei a Catalunya, Dr. Antoni Pujals, va donar les gràcies a l’abat per la bona organització de l’esdeveniment i va convidar-nos a tots els presents a posar-nos en els braços de la nostra patrona.

Dades de l’acte

La celebració es va fer a l’esplanada, a ple sol, davant el santuari i va durar 90 minuts. L’organització que va col·locar 3000 cadires, es van omplir i al voltant hi va haver molts fidels dempeus. Va cantar la Coral Polifònica de Puig-reig, acompanyada d’un grup de músics. La celebració es va retransmetre en directe per Internet mitjançant les pàgines webs del santuari i la de l’Opus Dei.

Isabel Hernández Esteban

Mesos abans de la inauguració del V Centenari del Naixement de santa Teresa de Jesús, a la catedral d’Àvila el 15 d’octubre del 2014 es va celebrar una missa solemne preparatòria per a l’any jubilar que havia aprovat el summe pontífex Francesc. Els preparatius dels actes, exposicions i les celebracions que anaven a celebrar-se en l’Any del Jubileu de Santa Teresa de Jesús, i els esperats fruits i conversions que en un any tan fort es produiran han suposat part molt important de les oracions del Carmel.

Teresa de Jesús va néixer a Àvila l’any 1515 i va passar a la vida eterna a Alba de Tormes al 1582, per això les dues ciutats alberguen el conjunt d’actes a l’entorn de la santa. El lema que ho resumeix tot és Teresa de Jesús, Mestra d’Oració, títol que podem llegir per qualsevol lloc d’Àvila. El V Centenari va tenir la seva inauguració el 28 de març de 2015, a aquest efecte la Fundació Las edades del Hombre i la Junta de Castilla y León, amb la col·laboració de l’Ordre del Carmel Descalç, entre altres institucions i entitats, van preparar quatre seus que podran visitar-se del mes d’abril al mes de novembre de 2015.

Segons les publicacions oficials (guia de mà i llibre d’imatges, entre d’altres) són quatre seus repartides entre Àvila i Alba de Tormes que ens ajudaran a endinsar-nos en la rica personalitat de Teresa de Jesús. Tres esglésies a Àvila per recrear el seu amor amb Crist. La primera de les seus, el Convent de Nostra Senyora de Gràcia, exposa el primer descobriment de la seva vocació i ens endinsa en l’Ordre del Carme que ella va escollir. D’allí anirem a la capella de Mossèn Rubí per analitzar el context social i religiós que va viure la santa, l’època de l’imperi Hispà, la Contrareforma, les Arts i Amèrica. Acabarà amb l’inici de la Reforma del Carmel, la gran empresa de Teresa com a fundadora  a l’Església. L’església de Sant Joan Baptista alberga el centre de l’exposició: la humanitat de Crist, la seva devoció mariana i josefina (a sant Josep) fins arribar a la unió plena amb Déu, l’èxtasi o la transverberació. La rica iconografia atresorada pels convents de l’orde i per les esglésies, catedrals i museus espanyols ens ajudarà a posar imatge a aquesta experiència orant de Teresa de Jesús.

A més a Àvila es pot visitar el convent de l’Encarnació, que està fora de les muralles, les quals amiden 2516 metres, on podem veure els llocs on la santa va viure durant uns anys, i on va conèixer a sant Joan de la Creu, el qual va ser confessor del convent durant tres anys. I el convent de sant Josep on es troba el primer fèretre de la santa.

La ciutat d’Àvila, preparada per rebre els visitants, al seu torn ofereix un menú propi d’aquelles terres altes i on el fred forma part habitual de la vida dels seus habitants ja que està a uns 1500 metres sobre el nivell del mar i per combatre’l necessita una cuina de cullera ben calent. Es diu que una cèlebre frase de la santa, la consagra com a patrona de la gastronomia doncs També entre olles s’hi troba Déu.

Isabel Hernández Esteban

Es tradició en l’Església que el Sant Pare faci públic el missatge per a la Quaresma de l’any vinent amb uns sis mesos d’anticipació, és a dir, abans del temps d’advent, del Nadal i de l’inici del temps ordinari, litúrgicament parlant. És per això que sigui fàcil que a molts de nosaltres se’ns hagi escapi la seva lectura i meditació en aquelles dates. No obstant, ara la Quaresma ja la tenim a sobre, començarà el 18 de febrer i ens trobarem que el 3 d’abril serà el Divendres Sant. Potser a partir d’avui hagi arribat el moment d’aprofundir en aquell missatge, publicat pel Sant Pare Francesc el 4 d’octubre de 2014, el qual ens portarà a viure aquet temps de penitència més a prop de la passió de Nostre Senyor Jesucrist.

MENSAJE DEL SANTO PADRE FRANCISCO
PARA LA CUARESMA 2015

Fortalezcan sus corazones (St 5,8)

Queridos hermanos y hermanas:

La Cuaresma es un tiempo de renovación para la Iglesia, para las comunidades y para cada creyente. Pero sobre todo es un «tiempo de gracia» (2 Co 6,2). Dios no nos pide nada que no nos haya dado antes: «Nosotros amemos a Dios porque él nos amó primero» (1 Jn 4,19). Él no es indiferente a nosotros. Está interesado en cada uno de nosotros, nos conoce por nuestro nombre, nos cuida y nos busca cuando lo dejamos. Cada uno de nosotros le interesa; su amor le impide ser indiferente a lo que nos sucede. Pero ocurre que cuando estamos bien y nos sentimos a gusto, nos olvidamos de los demás (algo que Dios Padre no hace jamás), no nos interesan sus problemas, ni sus sufrimientos, ni las injusticias que padecen… Entonces nuestro corazón cae en la indiferencia: yo estoy relativamente bien y a gusto, y me olvido de quienes no están bien. Esta actitud egoísta, de indiferencia, ha alcanzado hoy una dimensión mundial, hasta tal punto que podemos hablar de una globalización de la indiferencia. Se trata de un malestar que tenemos que afrontar como cristianos.

Cuando el pueblo de Dios se convierte a su amor, encuentra las respuestas a las preguntas que la historia le plantea continuamente. Uno de los desafíos más urgentes sobre los que quiero detenerme en este Mensaje es el de la globalización de la indiferencia.

La indiferencia hacia el prójimo y hacia Dios es una tentación real también para los cristianos. Por eso, necesitamos oír en cada Cuaresma el grito de los profetas que levantan su voz y nos despiertan.

Dios no es indiferente al mundo, sino que lo ama hasta el punto de dar a su Hijo por la salvación de cada hombre. En la encarnación, en la vida terrena, en la muerte y resurrección del Hijo de Dios, se abre definitivamente la puerta entre Dios y el hombre, entre el cielo y la tierra. Y la Iglesia es como la mano que tiene abierta esta puerta mediante la proclamación de la Palabra, la celebración de los sacramentos, el testimonio de la fe que actúa por la caridad (cf. Ga 5,6). Sin embargo, el mundo tiende a cerrarse en sí mismo y a cerrar la puerta a través de la cual Dios entra en el mundo y el mundo en Él. Así, la mano, que es la Iglesia, nunca debe sorprenderse si es rechazada, aplastada o herida.

El pueblo de Dios, por tanto, tiene necesidad de renovación, para no ser indiferente y para no cerrarse en sí mismo. Querría proponerles tres pasajes para meditar acerca de esta renovación.

1. «Si un miembro sufre, todos sufren con él» (1 Co 12,26) – La Iglesia

La caridad de Dios que rompe esa cerrazón mortal en sí mismos de la indiferencia, nos la ofrece la Iglesia con sus enseñanzas y, sobre todo, con su testimonio. Sin embargo, sólo se puede testimoniar lo que antes se ha experimentado. El cristiano es aquel que permite que Dios lo revista de su bondad y misericordia, que lo revista de Cristo, para llegar a ser como Él, siervo de Dios y de los hombres. Nos lo recuerda la liturgia del Jueves Santo con el rito del lavatorio de los pies. Pedro no quería que Jesús le lavase los pies, pero después entendió que Jesús no quería ser sólo un ejemplo de cómo debemos lavarnos los pies unos a otros. Este servicio sólo lo puede hacer quien antes se ha dejado lavar los pies por Cristo. Sólo éstos tienen “parte” con Él (Jn 13,8) y así pueden servir al hombre.

La Cuaresma es un tiempo propicio para dejarnos servir por Cristo y así llegar a ser como Él. Esto sucede cuando escuchamos la Palabra de Dios y cuando recibimos los sacramentos, en particular la Eucaristía. En ella nos convertimos en lo que recibimos: el cuerpo de Cristo. En él no hay lugar para la indiferencia, que tan a menudo parece tener tanto poder en nuestros corazones. Quien es de Cristo pertenece a un solo cuerpo y en Él no se es indiferente hacia los demás. «Si un miembro sufre, todos sufren con él; y si un miembro es honrado, todos se alegran con él» (1 Co 12,26).

La Iglesia es communio sanctorum porque en ella participan los santos, pero a su vez porque es comunión de cosas santas: el amor de Dios que se nos reveló en Cristo y todos sus dones. Entre éstos está también la respuesta de cuantos se dejan tocar por ese amor. En esta comunión de los santos y en esta participación en las cosas santas, nadie posee sólo para sí mismo, sino que lo que tiene es para todos. Y puesto que estamos unidos en Dios, podemos hacer algo también por quienes están lejos, por aquellos a quienes nunca podríamos llegar sólo con nuestras fuerzas, porque con ellos y por ellos rezamos a Dios para que todos nos abramos a su obra de salvación.

2. «¿Dónde está tu hermano?» (Gn 4,9) – Las parroquias y las comunidades

Lo que hemos dicho para la Iglesia universal es necesario traducirlo en la vida de las parroquias y comunidades. En estas realidades eclesiales ¿se tiene la experiencia de que formamos parte de un solo cuerpo? ¿Un cuerpo que recibe y comparte lo que Dios quiere donar? ¿Un cuerpo que conoce a sus miembros más débiles, pobres y pequeños, y se hace cargo de ellos? ¿O nos refugiamos en un amor universal que se compromete con los que están lejos en el mundo, pero olvida al Lázaro sentado delante de su propia puerta cerrada? (cf. Lc 16,19-31).

Para recibir y hacer fructificar plenamente lo que Dios nos da es preciso superar los confines de la Iglesia visible en dos direcciones.

En primer lugar, uniéndonos a la Iglesia del cielo en la oración. Cuando la Iglesia terrenal ora, se instaura una comunión de servicio y de bien mutuos que llega ante Dios. Junto con los santos, que encontraron su plenitud en Dios, formamos parte de la comunión en la cual el amor vence la indiferencia. La Iglesia del cielo no es triunfante porque ha dado la espalda a los sufrimientos del mundo y goza en solitario. Los santos ya contemplan y gozan, gracias a que, con la muerte y la resurrección de Jesús, vencieron definitivamente la indiferencia, la dureza de corazón y el odio. Hasta que esta victoria del amor no inunde todo el mundo, los santos caminan con nosotros, todavía peregrinos. Santa Teresa de Lisieux, doctora de la Iglesia, escribía convencida de que la alegría en el cielo por la victoria del amor crucificado no es plena mientras haya un solo hombre en la tierra que sufra y gima: «Cuento mucho con no permanecer inactiva en el cielo, mi deseo es seguir trabajando para la Iglesia y para las almas» (Carta 254,14 julio 1897).

También nosotros participamos de los méritos y de la alegría de los santos, así como ellos participan de nuestra lucha y nuestro deseo de paz y reconciliación. Su alegría por la victoria de Cristo resucitado es para nosotros motivo de fuerza para superar tantas formas de indiferencia y de dureza de corazón.

Por otra parte, toda comunidad cristiana está llamada a cruzar el umbral que la pone en relación con la sociedad que la rodea, con los pobres y los alejados. La Iglesia por naturaleza es misionera, no debe quedarse replegada en sí misma, sino que es enviada a todos los hombres.

Esta misión es el testimonio paciente de Aquel que quiere llevar toda la realidad y cada hombre al Padre. La misión es lo que el amor no puede callar. La Iglesia sigue a Jesucristo por el camino que la lleva a cada hombre, hasta los confines de la tierra (cf. Hch1,8). Así podemos ver en nuestro prójimo al hermano y a la hermana por quienes Cristo murió y resucitó. Lo que hemos recibido, lo hemos recibido también para ellos. E, igualmente, lo que estos hermanos poseen es un don para la Iglesia y para toda la humanidad.

Queridos hermanos y hermanas, cuánto deseo que los lugares en los que se manifiesta la Iglesia, en particular nuestras parroquias y nuestras comunidades, lleguen a ser islas de misericordia en medio del mar de la indiferencia.

3. «Fortalezcan sus corazones» (St 5,8) – La persona creyente

También como individuos tenemos la tentación de la indiferencia. Estamos saturados de noticias e imágenes tremendas que nos narran el sufrimiento humano y, al mismo tiempo, sentimos toda nuestra incapacidad para intervenir. ¿Qué podemos hacer para no dejarnos absorber por esta espiral de horror y de impotencia?

En primer lugar, podemos orar en la comunión de la Iglesia terrenal y celestial. No olvidemos la fuerza de la oración de tantas personas. La iniciativa 24 horas para el Señor, que deseo que se celebre en toda la Iglesia —también a nivel diocesano—, en los días 13 y 14 de marzo, es expresión de esta necesidad de la oración.

En segundo lugar, podemos ayudar con gestos de caridad, llegando tanto a las personas cercanas como a las lejanas, gracias a los numerosos organismos de caridad de la Iglesia. La Cuaresma es un tiempo propicio para mostrar interés por el otro, con un signo concreto, aunque sea pequeño, de nuestra participación en la misma humanidad.

Y, en tercer lugar, el sufrimiento del otro constituye un llamado a la conversión, porque la necesidad del hermano me recuerda la fragilidad de mi vida, mi dependencia de Dios y de los hermanos. Si pedimos humildemente la gracia de Dios y aceptamos los límites de nuestras posibilidades, confiaremos en las infinitas posibilidades que nos reserva el amor de Dios. Y podremos resistir a la tentación diabólica que nos hace creer que nosotros solos podemos salvar al mundo y a nosotros mismos.

Para superar la indiferencia y nuestras pretensiones de omnipotencia, quiero pedir a todos que este tiempo de Cuaresma se viva como un camino de formación del corazón, como dijo Benedicto XVI (Ct. enc. Deus caritas est, 31). Tener un corazón misericordioso no significa tener un corazón débil. Quien desea ser misericordioso necesita un corazón fuerte, firme, cerrado al tentador, pero abierto a Dios. Un corazón que se deje impregnar por el Espíritu y guiar por los caminos del amor que nos llevan a los hermanos y hermanas. En definitiva, un corazón pobre, que conoce sus propias pobrezas y lo da todo por el otro.

Por esto, queridos hermanos y hermanas, deseo orar con ustedes a Cristo en esta Cuaresma: “Fac cor nostrum secundum Cor tuum”: “Haz nuestro corazón semejante al tuyo” (Súplica de las Letanías al Sagrado Corazón de Jesús). De ese modo tendremos un corazón fuerte y misericordioso, vigilante y generoso, que no se deje encerrar en sí mismo y no caiga en el vértigo de la globalización de la indiferencia.

Con este deseo, aseguro mi oración para que todo creyente y toda comunidad eclesial recorra provechosamente el itinerario cuaresmal, y les pido que recen por mí. Que el Señor los bendiga y la Virgen los guarde.

Vaticano, 4 de octubre de 2014
Fiesta de san Francisco de Asís

Franciscus

 missatge per a la Quaresma

Comunicació Montalegre

El primer pas, a Madrid

El cardenal Angelo Amato, nunci del sant pare Francesc a Espanya, va presidir la celebració multitudinària de la missa de beatificació d’Álvaro del Portillo, que es va celebrar a la zona de Valdebebas de Madrid, al migdia del 27 de setembre de 2014. El nunci, en la seva homilia, va parlar de l’ecologia de la santedat i de la puresa de la santedat davant les 300.000 persones que ens vam congregar en aquell recinte. Abans de celebrar la santa missa es va llegir un semblant de la biografia del beat i el missatge de la seva santedat el Papa Francesc. La celebració litúrgica va ser solemne i de beatificació. Immediatament després llegir la fórmula per demanar la incorporació d’Álvaro del Portillo a la llista de beats de l’Església catòlica, que es va dir abans del Glòria, tots els assistents vam arrencar un calorós i sentit aplaudiment. A partir d’aquest moment, es van incorporar al presbiteri les relíquies del beat que les va portar el nen que s’havia curat gràcies a la intercessió del beat Álvaro, acompanyat dels seus pares.

L’arribada de peregrins a Valdebebas es va anar realitzant des de la 7 del matí, hora en què es van obrir les portes. Va ser un esdeveniment únic al qual molts vam voler i, a més, vam poder estar presents. No només hi havia peregrins vinguts de qualsevol punt d’Espanya, sinó també dels països més llunyans. Els idiomes que sentíem eren d’arreu del món, i en alguns casos vam ser incapaços de reconèixer el seu origen. No obstant això, tots havíem anat a Madrid pel mateix motiu i estàvem igualment exultants de goig. Les prediccions del temps havien estat poc favorables, però gràcies a Déu! no es van complir i els paraigües van servir per protegir-nos del sol. En tot moment el servei de voluntaris ens va atendre repartint aigua, sucs de fruites, indicant els llocs als quals ens havíem de dirigir, etc; els serveis públics sanitaris i els d’ordre públic van fer el mateix. Realment va ser una jornada feliç, per la qual s’havia resat moltíssim, sobretot pels fruits de conversions que desitgem que es produeixin. Vam saber més tard que la família del nen curat i la família del beat Álvaro van passar el dia anterior junts i el nen es va sentir com si estigués el mateix Álvaro amb ells.

L’anècdota del dia

Cal assenyalar que per la Vila de Madrid es deia, amb gran sentit de l’humor, en veure la invasió de gent tan sorprenent, que un tal Álvaro donava un concert a Valdebebas, cosa que no estava lluny del que van dir més tard alguns informatius: Opus Dei Beatificació: festa multitudinària a Valdebebas. En definitiva va ser una trobada magnífica i festiva, de gran alegria per a tota l’Església.

Donant gràcies a Déu

I com no hi ha millor manera per donar gràcies a Déu que celebrar una missa d’acció de gràcies, a l’endemà, en el migdia del diumenge 28 de setembre de 2014, en el mateix lloc, ens vam tornar a trobar milers de persones. La missa la va presidir el prelat de l’Opus Dei, Dr. Javier Echevarría Rodríguez, el qual havia estat al costat del beat durant molts anys tant en vida de sant Josepmaria com quan el beat Álvaro li va succeir al capdavant de l’Opus Dei. El do i la bellesa que s’imprimeixen en haver viscut i treballat al costat d’un sant i un beat, i ser des de fa anys el prelat i Pare a l’Opus Dei, va fer possible que les seves paraules ens quedaran gravades en el nostre cor i en la nostra ànima. Ens va animar a ser apostòlics, a apropar ànimes a Déu i a protegir la família com a nucli de la societat.

Ens sentirem molt a prop del Pare, que ens va parlar amb molt d’afecte, estima i agraïment. En aquell matí va caure un plugim, però com ens va dir un taxista de Madrid Aquesta pluja és aigua beneïda amb el que s’ha celebrat.

Un intensiu a Roma, amb el beat Álvaro

Una vegada conclosos els actes de la beatificació a Madrid, en els dies següents es celebrarien diversos esdeveniments a Roma (Itàlia), on va viure i va morir el beat Álvaro. Així que prosseguirem el nostre viatge cap a Roma. En la tarda del dia 29 de setembre de 2014, abans del previst, va sortir la comitiva de l’església prelatícia de l’Opus Dei, amb les restes mortals del beat Álvaro que reposaven a la cripta de l’Oratori de Santa Maria de Pau. El trasllat del fèretre es va fer amb cotxe fins a la basílica de Sant Eugeni, situada no gaire lluny de l’església prelatícia. Entre cants i lloances al Senyor, diverses persones van entrar a coll el fèretre, el qual anava cobert amb una bella tela adomassada i moltes flors. La basílica estava plena de gent de tal manera que a la comitiva li va costar obrir-se pas fins al peu del presbiteri. S’havien disposat diverses pantalles i vam poder veure la cerimònia gràcies a elles, no obstant la megafonia va ser defectuosa i no vam poder entendre bé les paraules del prelat de l’Opus Dei.
Conclòs el ritu, amb les lectures, l’homilia i unes oracions, van retirar la roba i les flors, protegint les restes mortals del beat Álvaro amb una urna, de tal manera que els fidels que volguessin, podien apropar-se i besar el vidre o passar estampes i objectes religiosos, cosa que vam fer tots els que estàvem allà, plens d’emoció. A les 8 del vespre, es va celebrar la missa habitual de la basílica, però amb el privilegi d’estar tan a prop del beat Álvaro.

Autèntic col·laborador de la Veritat

L’endemà, es van celebrar a Roma dues misses d’acció de gràcies. Nosaltres vam acudir a la tarda a la basílica de Santa Maria la Major. La comitiva de bisbes, inclòs el prelat de l’Opus Dei, Javier Echevarría Rodríguez, cardenals  i altres sacerdots, acompanyats de les veus d’un cor masculí impressionant, va incrementar la solemnitat de la celebració. El cardenal que va presidir la missa, en la seva homilia, ens va dir, entre altres coses que la santedat de Déu es reflecteix en els seus sants, Crist mateix diu Faré pasturar les meves ovelles. I citant el papa Francesc ens va recordar que Déu ens primerea sempre … Crist va escollir als seus apòstols, i com un apòstol més així es va comportar el beat Álvaro … Va ser un autèntic col·laborador de la Veritat, fidel custodi de la tradició de l’Església però adaptada als temps … es va lliurar a l’Església i a l’Obra … Va transmetre pau sempre, donant a conèixer que se sabia fill de Déu … El Senyor ens crida a tots, fins i tot a les ovelles d’una altra pleta … Per això tot cristià és missioner si ha rebut l’amor de Crist … La nova evangelització suposa un donar-se de cada batejat … el millor camí sempre és per mitjà de la nostra Santíssima Mare … Que siguem bons fills de la nostra bona Mare.

Els carismes de l’Església

Estava previst que en l’audiència del sant pare Francesc del dimecres 1 d’octubre de 2014, el Papa es referiria al beat Álvaro, però no sabíem el què ens anava a dir, la qual cosa ens va suposar una gran expectació. Ens havíem inscrit amb temps, i un cop obtinguts els bitllets (o entrades) per estar a la plaça de Sant Pere, ens dirigirem molt aviat a fer cua, ja que s’havia de passar el control policial habitual. A les 7 del matí estàvem allà al costat de milers de persones que volien assistir a l’audiència. Abans de les 9 hores, ja retransmetien la primera audiència del dia des de la Aula Pau VI, o Aula Nervi, plena de persones, preferentment malaltes, impedides, o en cadira de rodes. La gent, arrabassada d’emoció, cridava frases de suport al Papa, o prorrompia en aplaudiments. Quan el Papa va sortir de l’Aula Nervi, va entrar a la plaça de Sant Pere en cotxe descobert, molt ràpid. Mentre, per megafonia, en diversos idiomes, es sentien els noms dels països participants, amb expressió dels grups inscrits de parròquies o de moviments cristians.

Les primeres paraules del sant pare Francesc van ser en italià. Va agrair a tots els presents la seva assistència a l’audiència, amb especial èmfasi a tots els fidels de l’Opus Dei que estaven a Roma en ocasió de la celebració dels actes posteriors a la beatificació d’Álvaro del Portillo. El Papa ens va parlar dels molts carismes que hi ha a l’Església catòlica. Va dir que un carisma és més que una característica personal, és un do de Déu, infós per mitjà de l’Esperit Sant, per al bé de tots, per al servei de la comunitat i de l’Església. És a dir, no és un do per al bé propi sinó per al servei de la comunitat on es viu. El Papa ens impel·lí i ens va plantejar les preguntes Com vius tu el teu carisma? Ho tinc oblidat o em serveix per envanir-me? doncs amb els carismes resplendeix la bellesa de la fe cristiana, no ha de ser motiu de confusió, ni d’enveges, ni gelosia, ens ha de servir per unir-nos en un sol esperit, doncs aquesta és la varietat de l’Església. I com era el dia de Santa Teresina de Jesús i de la Santa Faç, ens va recordar que Teresina estimava molt l’Església i volia tots els carismes perquè en el cor de l’Església està l’Amor, i aquest era el seu carisma.

Els agraïments i el missatge es van anar repetint en molts idiomes. El Papa anava afegint algun comentari especial. Va ser commovedor sentir el missatge en llengua àrab i les paraules que va tenir el Papa per als cristians perseguits a Síria i en altres països. Vam resar l’oració del parenostre en llatí, la qual estava impresa al revers del bitllet d’entrada. I vam rebre la benedicció apostòlica del Papa que ens va infondre d’alegria.

Al llarg d’aquelles magnífiques hores a la plaça de Sant Pere de la Ciutat del Vaticà vam aplaudir, vam cridar, i malgrat les milers de persones que omplien la plaça, fins ben entrada la Via Conciliazione, es percebia un gran silenci i una profunda atenció quan el Papa parlava. Conclosa l’audiència amb el Papa, molts dels assistents van marxar però també molts altres ens vam quedar a veure el què passava després, abalançar-nos a les primeres files i pujats a les cadires. Així els cardenals i els bisbes presents, entre ells el Prelat de l’Opus Dei, van saludar un a un al sant pare, el qual va saludar després a un grup de malalts i a un grup molt nombrós de matrimonis recents, abillats amb els vestits de la seva cerimònia nupcial. Quan el Papa se’n va anar cap a l’interior de la Basílica de Sant Pere i ja no se’l veia ni per les pantalles, va ser el moment d’anar-nos i de recordar les seves paraules perquè es quedessin impreses per sempre.

En l’aniversari de la fundació de l’Opus Dei

Al nostre viatge li quedava sol una jornada, la qual tenia un contingut molt especial ja que era el dia 2 d’octubre de 2014, en què es complien 86 anys del dia en què sant Josepmaria va veure l’Opus Dei i es va deixar portar de la mà de Déu per a fer-ho com Ell li deia. Aquell matí es tractava també de moure’s ràpid i aviat doncs volíem anar a missa a l’església prelatícia de l’Opus Dei, i el nostre lloc de descans estava realment a l’altre costat del mapa de Roma. L’autobús que ens havia de portar havia de passar per davant de la Basílica de Sant Eugeni, cosa que ens va brindar l’ocasió de tirar-li petons al beat Álvaro des de la finestra del vehicle públic. Vam poder comprovar també el constant entrar i sortir de la gent d’aquella església, probablement després de venerar les restes del beat, que aquella mateixa tarda el retornarien a la cripta de l’església prelatícia d’on havia sortit el dia 29 setembre 2014.

Vam arribar amb una hora i mitja d’antelació, i molt abans que nosaltres havien arribat altres persones, les quals tenien la mateixa intenció que nosaltres així que vam fer una llarga i pacient cua. Ens vam entretenir parlant amb uns i amb altres, fent-nos fotos, etc. Ningú ens podia assegurar res, només que tinguéssim paciència. Gràcies a Déu! vam tenir el privilegi d’estar en un banc del mateix oratori de Santa Maria de la Pau. La missa va ser concelebrada per set sacerdots de diversos països, vinguts de diferents punts del món, igual que els fidels que ens vam congregar allà. El sacerdot que va pronunciar unes breus paraules en l’homilia ens va dir allò que tots teníem al cor. Que era un privilegi poder ser-hi en el mateix dia de l’aniversari de la fundació de l’Opus Dei, en el lloc on reposen les restes de sant Josepmaria Escrivà sota l’altar, al lloc on va estar exposat el cos del beat Álvaro a les poques hores de morir, i on va estar també i resant sant Joan Pau II davant Don Álvaro del Portillo. Efectivament, en aquell oratori havien estat tres sants i era un gran privilegi i irrepetible estar en un dia com aquell. Abans d’anar-nos també vam aprofitar per passar les estampes de sant Josepmaria pel vidre que protegeix el fèretre de sant Josepmaria.

El segell d’un privilegi

El retorn a Barcelona va ser molt especial ja que les vivències d’aquells dies, entre Madrid i Roma, ens havien deixat molt remoguts i emocionats, amb un nou impuls apostòlic per apropar ànimes a Déu i fer créixer l’Església, amb el nostre carisma d’un lliurament total a l’amor de Déu per mitjà de la santificació del treball i de la família enmig del món.

Isabel Hernández Esteban

Com ve sent costum dels sants pares, també el Papa Francesc al retorn d’un viatge apostòlic va aprofitar per conversar amb els periodistes que l’han seguit minut a minut en l’esdeveniment. En aquesta ocasió, a la tornada de l’important viatge a Corea del Sur, per a la celebració de la VI Jornada de la joventut asiàtica, el Papa va anunciar el lema per a la propera Jornada de la Pau 2015. Si per al 2014 ha estat incidir en la fraternitat, per a l’any 2015 ens proposa: Mai més esclaus sinó germans. En la notícia que presentem avui, publicada a la web Vatican Insider, coneixerem les intencions del Papa Francesc per a aquest nou repte.

“Papa Bergoglio eligió el tema para la celebración, creada por Pablo VI, del primero de enero

REDACCIÓN
TURÍN

 El Papa Francisco anuncia el tema del mensaje para la 48a Jornada Mundial de la Paz que se celebrará el uno de enero de 2015: “Ya nunca más esclavos, sino hermanos”. Con frecuencia se piensa que la esclavitud sea un hecho que pertenece al pasado. Sin embargo, esta plaga social se encuentra fuertemente presente también en el mundo de hoy. El Mensaje para el 1º de enero de 2014 estaba dedicado a la fraternidad: “La Fraternidad, fundamento y camino para la paz”. El ser todos hijos de Dios hace, en efecto, a los seres humanos, hermanos y hermanas con igual dignidad. La esclavitud hiere mortalmente dicha fraternidad universal y, por tanto, la paz. La paz, en efecto, tiene lugar cuando el ser humano reconoce, en el otro, un hermano que posee la misma dignidad.

En el mundo contemporáneo, son múltiples los abominables rostros de la esclavitud: el tráfico de seres humanos, la trata de los migrantes y de la prostitución, el trabajo esclavo, la explotación del hombre por el hombre, así como la mentalidad esclavista respecto de las mujeres y los niños. Y sobre esta herida especulan vergonzosamente individuos y grupos aprovechando la situación causada por tantos conflictos en curso en el mundo, así como por el contexto de la crisis económica y de la corrupción. ¡La esclavitud es una terrible laceración abierta en el cuerpo de la sociedad contemporánea, es una gravísima herida en la carne de Cristo! Para combatirla eficazmente, es necesario ante todo reconocer la inviolable dignidad de toda persona humana, además de mantener inamovible la referencia a la fraternidad, que requiere la superación de la desigualdad, en base a la cual un ser humano puede hacer esclavo a otro, y el consiguiente compromiso de proximidad y gratuidad a favor de un camino de liberación e inclusión para todos.

El objetivo es la construcción de una civilización fundada sobre la igual dignidad de todos los seres humanos, sin discriminación alguna. Para ello, es necesario también el compromiso de parte de los ámbitos de la información, de la educación, y de la cultura en favor de una sociedad renovada y configurada para la libertad, para la justicia y, por tanto, para la paz. La Jornada mundial de la Paz ha sido deseada por Pablo VI y es celebrada cada año el primero de enero. El Mensaje del Santo Padre es enviado a las Cancillerías de todo el mundo e indica además la línea diplomática de la Santa Sede para el año que comienza.”

El lema del Papa Francesc per a la Jornada de la Pau 2015

* La foto és d’ACIPRENSA

Serveis Informatius Montalegre