Catòlics a Espanya: radiografia de l’últim baròmetre del CIS

Per Isidor Ramos

Periòdicament el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publica els seus baròmetres en què reflecteix estadísticament l’opinió dels espanyols en diversos temes. A finals de gener de 2012 es va donar a conèixer l’últim baròmetre en què, entre altres qüestions, es pregunta als enquestats com es defineixen en matèria religiosa. Un 72% dels espanyols majors de 18 anys es definiren com catòlics. Què ha passat en els últims 10 anys?

Hem revisat les dades d’un altre baròmetre de fa 10 anys (desembre de 2002) i comparant-los amb els actuals podem fer algunes consideracions:

· La població espanyola segons els censos ha augmentat en aquests 10 anys en un total de 6,343 mll d’habitants. Ha passat de 40.847.000-47.190.000 segons l’últim padró municipal (2011). Un 15,5% més.

· L’enquesta del CIS exclou als menors de 18 anys. Aquest segment de població només ha augmentat en 955.000 persones, passant de 7,844 mll. a 8,799 mll. Un 12,2% més.

· Els que es defineixen com catòlics han passat d’un 80,3% el 2002 a un 72% el 2012, entre les altres opcions destaca l’increment en un 3,9% de no creients (passen d’un 10,6% a un 14,5% en 2012) i l’increment d’un 3,6% dels que es declaren ateus (passant d’un 5,2% el 2002 a un 8,8% en l’actualitat). Aquest grup de persones que es declaren en matèria religiosa com a creients en altres religions, no creients o ateus ha passat d’un 19,7% de la població espanyola major de 18 anys el 2002 a un 28% el 2012.

 

· Entre els que es declaren catòlics, el baròmetre del CIS distingeix segons la freqüència amb què van a missa o altres oficis religioses, sense comptar les ocasions relacionades amb cerimònies de tipus social (casaments, comunions o funerals)

católics-missa.jpeg

— Els que no van gairebé mai: creixen en un 7,5%, passen d’un 48,6% a un 56,1% en l’actualitat.

— Els que van diverses vegades a l’any baixen lleugerament: 1,7%; d’un 17,4% a un 18,7%.

— Els que van alguna vegada al mes baixen un 2%, passen del 11,1% al 9,1%.

— Els que van tots els diumenges i festius baixen un 3,1%, passen d’un 18,1 a un 15%.

— Els que van diverses vegades a la setmana pugen un 0,3% passant d’un 2,4% a un 2,7%.

Els espanyols que es reconeixen com a catòlics passen d’un 80,3% a un 72% en l’actualitat. Això és un canvi notable en una societat molt homogènia fins fa deu anys.

Però no tot ho explica l’estadística. Curiosament el brutal increment de població immigrant durant aquests últims deu anys pràcticament no altera el percentatge, per exemple, de creients d’altres religions que només augmenta un escàs 0,9% quan els estrangers han passat de 1,370 mll. en el cens de 2001 als 5,751 mll. en el cens actual de 2011.

El 2012 tenim una societat més diversa, però no queda clar si és menys practicant. Potser aquest percentatge creixent de catòlics desmobilitzats correspon a immigrants … l’estadística no resol tots els interrogants.

 

Una base per a la Nova Evangelització

Aquestes dades posen de manifest algunes coses positives:

· Gairebé tres quartes parts dels majors d’edat es declaren catòlics.

· Gairebé un 25% d’ells compleix irregularment amb l’assistència a la missa (alguna assistència anual o mensual). Irregulars però amb una certa connexió.

· Un 15%, és a dir 3,316 mll. de persones majors d’edat, van cada diumenge a Missa i a més 750.000 (un 2,7%) ho fan diverses vegades per setmana.

 

 

Les xifres de l’últim baròmetre poden resultar decebedores per a alguns, però atenent a la crida a la Nova Evangelització de Benet XVI, tenim una bona base. El repte està en formar aquests 4 milions d’adults que acudeixen regularment. Aquests 4 milions ja estan “dins” i han de ser els primers apòstols, amb el seu exemple i paraula, per remoure els seus familiars, amics i col·legues de professió. Qui té una “major força de vendes” que l’Església, malgrat tots els pesars?

Després hi ha aquests gairebé 7 milions de practicants esporàdics. Alguna cosa caldrà fer per refermar la seva fe; són poc regulars però alguna cosa coneixen i bons desitjos tenen, sinó no anirien de tant en tant a missa.

Per cert, en aquestes dades estadístiques no estan inclosos els joves. Els menors de 18 anys són 7,844 mll el 2012. Quants es formen en centres d’ensenyament catòlics, freqüenten parròquies i moviments catòlics de tot tipus? Sens dubte milions. Dels seus educadors, pares, sacerdots, formadors i catòlics coherents del seu entorn immediat depèn que madurin en la seva fe o que aquesta llangueixi i passin a engrossir els apartats dels que gairebé mai van a missa o dels que es declaren no creients.

Els números no ho són tot, però poden ajudar a comprendre que cuidar, formar i donar raons per a la fe al que ja procuren ser catòlics practicants, pot ser la primera tasca de la nova evangelització a la qual crida constantment el Papa actual. Tenint cura i formant als que ja estan dins de l’Església, fent conscients a tots de la seva responsabilitat evangelitzadora per batejats, sens dubte així s’incrementarà el nombre dels convidats a la taula del Senyor.

 

Joan Pau II en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte recordava alguns aspectes essencials per a qualsevol catòlic que aspira a la santedat i per a qualsevol pla pastoral compromès amb facilitar-la. Aquestes prioritats pastorals madurades amb “l’experiència mateixa del Gran Jubileu” de l’any 2000 Joan Pau II les va resumir en: promoure la santedat, la “vocació universal a la santedat” recordada per la Lumen Gentium i que el Papa va cridar a redescobrir; la pràctica de l’oració; l’Eucaristia dominical; fer descobrir la misericòrdia de Déu proposant la pràctica del sagrament de la Reconciliació; donar primacia a la gràcia en tota acció apostòlica i pastoral i no fiar-ho tot a “la nostra capacitat de fer i programar”; la lectura atenta de la Bíblia; i l’acció missionera de tots els cristians, sense delegar-la en “uns pocs especialistes”.

 

 

Isidor Ramos
periodista

Un papa post-modern? El pensament de Benet XVI

Per Pablo Blanco Sarto

S’ha dit que aquest és un Pontificat «a temps parcial», pel seu interès pel que fa a les idees. Per a Benet XVI, però, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Quan li van dir que una imatge val més que mil paraules, va respondre: «i una idea val més que cent mil imatges». Resumirem en set punts les paraules-clau al voltant de les quals gira el seu ministeri com a bisbe de Roma: raó, cor, (ad)oració, creació, Jesucrist, l’Església i la bellesa. En aquests conceptes es resumeixen un pensament que ens sembla oferir una resposta adequada als reptes plantejats per a la postmodernitat. És un «Papa per a la postmodernitat», i no només «Papa de la raó».

 

1. RAÓ. Benet XVI és anomenat “el Papa de la raó”, per la seva decidida defensa en un món que n´és una mica al·lèrgic. El papa-professor ha parlat innombrables ocasions sobre aquest tema central i decisiu en la societat actual. Ha proposat una “nova Il·lustració”, amb una nova raó. Era aquest el tema exposat a Ratisbona (i no l’Islam, tal com alguns van entendre): la necessitat d’una raó oberta, “ampliada” al món de l’art, de l’ètica, de la religió i, fins i tot, dels sentiments. Aquesta nova raó serà –com va afirmar Walter Kasper– més post-moderna que pre-moderna.

La fe és també profundament racional per al Papa alemany, ha repetit en nombroses ocasions. Per això, cal el diàleg entre ciència i fe, entre fe i raó. Ja un any abans de ser elegit Papa, havia acordat amb Jürgen Habermas que raó i religió podien curar-se recíprocament de les seves respectives “patologies”. La raó impedeix -dèiem- que la religió caigui en el fanatisme i el fonamentalisme, la religió evita que una raó purament tècnica produeixi atropellaments. «Els somnis de la raó produeixen monstres», va dibuixar Goya, i així els moderns somnis de la raó moderna d’Auschwitz, Hiroshima o Txernòbil, són subproductes residuals d’una raó purament tècnica. Per això el filòsof alemany va anomenar Ratzinger l´«amic de la raó».

2. COR: l’amor lògicament és el primera actitud o virtut essencial. La primera encíclica es va titular precisament “Déu és amor”, i en ella ens va explicar com s’usa i abusa d’aquest sagrat terme. L’eros ha de ser purificat per convertir-se en veritable amor humà i cristià. És a dir, en àgape. Al mateix temps, però, –s’afegia allà– la caritat ha d’incloure l’afecte, l’amor humà. “Déu és afecte”, va traduir un sant del segle XX la famosa frase de sant Joan que dóna títol a l’encíclica programàtica de Benet XVI. Eros i àgape presenten també així aquesta mútua complementarietat i circularitat. Recollint la crítica de Nietzsche quan afirma que el cristianisme treu l’alegria de viure i d´estimar, el Papa alemany parla d’aquesta complementarietat entre amor humà i amor diví.

Aquest eros, però, ha de ser purificat, recordava ell, al mateix temps que la caritat necessita també de l’afecte humà. Aquesta purificació suposaria una autèntica “revolució de l’amor”, que evitaria caure en els extrems de l’hedonisme i l’espiritualisme. D’altra banda ve a recordar-nos que l’amor és possible, perquè Déu ens estima primerament. És aquesta també una afirmació revolucionària en un món una mica desenganyat i on regna el desamor després de tant experiment. L’amor és possible si Déu estima i ens estima, nosaltres podem estimar amb aquest amor “manllevat” pel mateix Déu. Aquesta revolució és possible precisament perquè “Déu és amor”. Ens ha creat i redimit per amor, ens dóna un amor que és el seu. Podem estimar amb el mateix cor de Jesucrist, que va donar la seva vida per tothom. I per això podem estimar. Existeix per tant una continuïtat -acaba dient -entre l’amor, la caritat i la santedat, ja que aquesta no seria una altra cosa que l’amor ple, l’amor total.

 

3. CREACIÓ. Molts han parlat de les «arrels verdes» de l’última encíclica social de Benet XVI. En l’encíclica social “Caritas in veritate” ha aconseguit conjugar no només la crisi econòmica amb la imprescindible ètica dels negocis, sinó també amb l’ètica sexual i la defensa de la vida, la bioètica i el respecte al medi ambient. Joan Pau II era aplaudit quan parlava de qüestions socials, i escridassat (no ho oblidem) quan parlava d´algunes qüestions morals. Benet XVI, amb aquesta visió integradora, pretén presentar unides totes les facetes de l’existència humana. Per això, és una encíclica global.

Les seves al·lusions a l’ecologia i al medi ambient resulten contínues, i no merament oportunistes. Té el seu misteri. Per al Ratzinger teòleg, la creació constituïa un dogma oblidat, del que amb prou feines es parlava. Hauríem de tornar “al principi” (cf. Gn 1,1; Jn 1,1) per desfer els greuges infligits al planeta. El Papa alemany propugna així un ecologisme cristià, interior i exterior, amb unes profundes arrels cristianes en el moment de la Creació. Aquesta creença en el Creador no és, però, una exclusiva cristiana, ja que també els jueus, els musulmans i altres religions confessen aquest origen diví. Tal afirmació té a veure també amb la seva insistència en la consciència i en la llei natural, i pot ser un punt de trobada i de mutu enteniment entre persones de diferents religions, i, fins i tot, amb ateus i agnòstics. La corrupció interior produeix contaminació exterior, i a l’inrevés: la neteja interna promou un respecte extern, amb els altres i el medi ambient.

 

4. (AD) ORACIÓ. El Sant Pare sap que la pregària és el veritable motor de l’Església i de la vida cristiana. Davant de l´activisme a curt termini, el Papa alemany sap esperar, pensar i resar. Però sobretot resar. L’activisme és per a Ratzinger “la gran bèstia negra”: és a dir, un activisme, en l’Església actual, que no pensa ni resa. Per a ell el culte i l’oració són també fonts de la veritat i de l’ “ethos” cristià. La major part dels problemes que podria tenir l’Església avui dia procedeixen de la manca d’unió amb Jesucrist, present en el Pa i en la Paraula. És una cosa del que ja en va parlar Joan Pau II amb motiu dels primers casos dels escàndols de pederàstia entre membres del clergat als Estats Units. «Això ens passa per descurar l’Eucaristia», va dir llavors Joan Pau II. No era una evasiva.

I allò va passar, en última instància i amb totes les seves conseqüències, per haver descurat el centre neuràlgic de la vida cristiana. La litúrgia ha estat un dels punts centrals de la teologia de Ratzinger, i l´hi ha professat un especial interès des de la infància. La raó i la litúrgia –afirmava– el van ficar en el món de Déu; és més, foren el seu refugi i la seva defensa davant l’amenaça nacionalsocialista. En el seu pensament, la litúrgia ocupa aquest lloc central que li correspon dintre de l’Església. La categoria de la “adoració” no és sense més ni més un reducte piadós, sinó un veritable lloc teològic d’on sorgeixen contínues inspiracions per a la teologia i el pensament en general. I després de resar, naturalment treballar.

5. JESUCRIST es troba en el centre. És aquesta una afirmació incontrovertible. Malgrat les múltiples ocupacions en el seu ministeri, Benet XVI no ha renunciat al projecte personal d’escriure el seu Jesús de Natzaret, que va acabar el 2011. Constitueix aquest llibre una activitat central com a successor de Pere: parlar de Jesucrist. I parlar d’ell com a Déu i com a home, com el Crist de la fe i el Jesús de la història. Crist no és un profeta ni un avatar més de la divinitat, sinó el Fill de Déu fet home. Només ell salva. Això va ser també recordat per Joan Pau II en el Jubileu de l’any 2000: al costat de la petició de perdó pels pecats dels cristians, va recordar que “Jesús és el Senyor”, el Salvador, l’únic Mitjancer.

Recordar la centralitat salvífica de Jesucrist no és una ocupació més, sinó la missió principal de l’Església. El relativisme religiós proposa Jesucrist com si fos un home egregi, un pacifista o un revolucionari, o bé una persona eminent que pren consciència d’una presumpta divinitat. Es creu Déu, i per això pensa que pot salvar. Altres tants podrien fer-ho també. No obstant això, els cristians han cregut i defensat sempre que tota salvació ve de Déu en Jesucrist. Un budista, un musulmà o un animista poden salvar-se, però sempre en Jesucrist. No en Buda, Mahoma o el Gran Manitú. Només Jesucrist és el Fill de Déu, el mateix Déu, com recorden de manera constant els evangelis.

 

6. ESGLÉSIA. Davant del conegut lema “Crist sí, Església no”, el Papa Ratzinger vol recordar que l’Església és el cos i l’esposa de Crist. L’Església està inseparablement unida a la persona de Jesucrist. Per això, l’Església hauria de parlar més d’ell i menys de si mateixa i d’altres assumptes clericals. Més santedat i menys burocràcia, és la fórmula de Ratzinger per tal de destacar la unitat entre Jesucrist i la seva Església. De fet, l´Església continua la missió de Crist. Jesucrist mateix es serveix de la seva mediació i, per tant, ho fa a través dels apòstols, dels bisbes i dels altres ministres que continuen aquesta mateixa línia. La apostolicitat de l’Església és una de les seves notes fonamentals, ens recorda una i altra vegada el Papa-teòleg Ratzinger. De manera que hi ha una continuïtat entre Jesucrist, l’Església dels apòstols i l’Església actual. Això ens oferirà una clau per al diàleg ecumènic, que consistirà en aprofundir en les nostres arrels comunes.

Benet XVI està convençut que la missió de l’Església consisteix en anunciar Crist i en créixer en comunió i cohesió dins d’ella. Així es podrà tirar endavant aquest projecte ecumènic que té com a finalitat el créixer en unitat en l’única Església de Crist, la qual cosa també desitjaren intensament els Papes anteriors. El Papa alemany pensa que s’ha de caminar amb passos lents però segurs, com en l’ascensió a una muntanya. De moment, els resultats l’acompanyen: amb els ortodoxos s’ha reprès el diàleg ecumènic, i ja són tres les reunions (Ravenna, Xipre, Viena) que han tingut lloc sobre el principal tema que ens separa: la manera d’exercir el Primat de Pere. Mentrestant, es busca una estreta col·laboració en qüestions ètiques -sobretot bioètiques -i en la doctrina social.

 

7. BELLESA. Ratzinger ha estat sempre un enamorat de la Bellesa. Des de la seva primerenca afició a la música, especialment de la de Mozart, la dimensió estètica forma part del seu pensament i de la seva visió de la vida. De fet, sol ser anomenat «el Mozart de la teologia» no només per les aparents senzillesa i lleugeresa del seu pensament (Ratzinger és més fàcil de llegir que altres teòlegs alemanys), sinó també per la profunditat i dramatisme de les seves idees. Mozart sembla ser-hi com a música de fons. A més, ha afirmat que un teòleg que no tingui sensibilitat estètica resulta perillós. Sempre té una mica de temps per tocar el piano… Per a ell la Bellesa no només és important per a la teologia, sinó també per a la mateixa vida de l’Església.

En aquesta societat postmoderna i una mica esteticista, deia Ratzinger, la raó i la bellesa presents en l’art cristià i en la vida dels sants pot ser un testimoni d’excepció: serà la millor targeta de presentació per al cristianisme. La inauguració de la Sagrada Família, a Barcelona, ha constituït tot un símbol en aquest sentit. En Gaudí es troben unides aquestes dues dimensions de la bellesa cristiana: en primer lloc, com a creador d’una bellesa nova, moderna i dirigida a la glòria de Déu, tal com apareix en el temple barceloní, per altra banda, per la bellesa present en la vida dels sants, si el procés de beatificació del «arquitecte de Déu» arriba a bon port. L’art cristià i la santedat fan present la Bellesa divina en aquest món.

Aquestes serien les set paraules en les quals em sembla que es podria sintetitzar el “programa” del Papa actual. Representat tot això de manera gràfica, vindria a ser alguna cosa així: 2 nuclis concèntrics (Crist i l’Església), 4 pilars ontològics i teològics (amor, veritat, bellesa i esperança) i 4 referències i actituds: raó, cor, (ad) oració i creació. Tal com figura en aquest quadre que he fet (original en castellà):

                     

Inhumació perpètua de José María Hernández Garnica

El Cardenal iniciando el acto de la sepultura

L’11 de novembre d’enguany es va celebrar amb tota solemnitat la cerimònia de donar sepultura a les restes mortals del Prevere i Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Va ser presidida pel Cardenal Arquebisbe de Barcelona,Lluís Martinez Sistach.Amb aquest acte entrava de nou en funcionament la Capella del Santíssim, la qual havia estat tancada durant dos mesos atesa la remodelació i preparació del sepulcre on definitivament ja reposen les restes mortals del Sevent de Déu. La cerimònia litúrgica va tenir dues parts diferenciades, la de la litúrgia de la paraula i la del ritu de donar sepultura.

Es va iniciar la cerimònia amb la processó de l’urna, fins col·locar-la en el cadafal davant el presbiteri de la nau central; després del cant d’entrada i el començament, es van llegir uns fragments de la Carta als Romans i del Salm 22, i l’Evangeli  de les benaurances de Sant Mateu. L’homilia a càrrec del Cardenal es va centrar en “quelcom molt important de la nostra vida : la santedat, una vocació per a tothom”. De l’evangeli va referir que “Les matemàtiques de Jesucrist sembla que no encaixin amb les nostres matemàtiques ja que ens fa estimar al fill pròdig, a l’ovella perduda, a l’enemic….”, tot animant-nos a estimar: “Hi ha pau en la persona que estima a Déu i estima a les persones, malgrat els sofriments, perquè dintre del cor te a Déu”. També va desitjar que algun dia poguéssim celebrar la canonització de José Maria Hernández Garnica.

Després de l’oració del fidels i un Pare nostre, es va iniciar la segona part amb la processó al nou sepulcre, tot entrant en la Capella del Santíssim. En presencia entre altres persones dels membres de la família que havien pogut assistir al acte, el tribunal de la inhumació, els pèrits, el postulador de la causa dels sants, i els preveres presents, es va fer la benedicció del sepulcre. A continuació es va llegir l’acta que dona fe de la sepultura, amb la relació de tots els presents, destacant l’autorització legal i canònica per l’acte, l’exhumació i el reconeixement dels restes. A les 19h42 m. de l’11/11/11 i un cop introduïdes l’urna i l’acta es va tanca la sepultura, al peu de la qual unes noies van  deixar un centre de flors.

Els qui hi eren presents

Conjuntament amb el Sr. Cardenal hi eren presents el Vicari General de l’Opus Dei en Espanya Mn. Ramón Herrando, Mn. Antoni Pujals Vicari de l’Opus Dei en Catalunya, el Vicari Episcopal Mn. Joan Galtés, el rector de Montalegre Mn.Francesc Perarnaui altres preveres de l’Església de SantaMaria de Montalegre, així com el rector de l’església de Betlem, i els preveres del bisbat que formaven part del tribunal nomenat a tal efecte, entre d’altres; va ser el mestre dela cerimònia Mn.JoanJuventeny i a l’orgue com es te habituats,Josep Masabeu l’organista de la Casa.

L’església estava plena fins a les grades. Tots els assistents van seguir la celebració litúrgica amb un llibret editat per l’ocasió, i van ser obsequiats amb el llibre “Obrint horitzons” i el dvd de la vida del Servent de Déu. La família del Servent de Déu va ser present, tant dela part Temes Hernández com dels Hernández Font.

Un dia abans, al cementiri

A primera hora del matí del dijous 10 de novembre, en el cementiri de Montjuic de Barcelona, es va iniciar el procés material de la exhumació de les restes mortals del Servent de Déu. El trasllat havia estat autoritzat per la Congregació de la Causa dels Sants amb l’acord del Cardenal Arquebisbe de Barcelona. A l’acte d’exhumació, cal destacar entre d’altres assistents, en delegació del Cardenal el tribunal nomenat a l’efecte amb Mn. Ramon Domenech Castells OFM jutge delegat, Mn. Alejandro Marzo Iguarino Promotor de Justícia, ila Sra. ChiaraRostagnoMalor notària; representants de la família, el postulador de la causa del sants, Mn. José Carlos Martín de la Hoz, i tres pèrits forenses.

En el acto de la exhumación del Siervo de Dios

En primer lloc es va retirar la làpida del panteó 33 de l’Agrupació 11 de l’avinguda dela Santíssima Trinitat, a continuació els operaris del cementeri van procedir a retirar les lloses que cobrien el departament corresponent i les restes de fusta i zinc del fèretre. Els operaris anaven descrivint l’estat de les restes i en aquell moment les persones responsables de la consecució del procés decidien la classificació de tot allò que anaven trobant amb la finalitat de  procedir posteriorment al seu inventari i conservació.

Així en dos sudaris blancs en forma de bossa es van classificar les restes del Servent de Déu. Un d’ells es va introduir en l’urna que s’havia triat , en color bordeus i lacada, amb una plaqueta amb les dades de Jose Maria Hernández Garnica i les dates de defunció i traspàs; cal destacar el disseny de la creu, metall platejat. En aquell moment el postulador de la causa va dirigir una oració per l’ànima del Servent de Déu.

Després en una sala adequada va prosseguir el procediment d’aixecament i signatura de les actes de tot el procés, seguit amb total rigorositat. Finalment els pèrits varen fer l’inventari i la conservació, reposant les restes en l’urna, que finalment ha quedat al sepulcre de la Capella del Santíssim.

Després de molts mesos de treballs d’experts, tècnics, operaris i un munt de col·laboracions desinteressades, i també donatius, s’ha tancat aquesta etapa intensa per a l’Església de Santa Maria de Montalegre, i de la que ens sentim feliços perquè ja tenim la Capella del Santíssim en funcionament amb el nostre intercessor que des del cel prega per nosaltres.

Isabel Hernández Esteban

L’arquitecte ens explica la reforma de la capella.

Sepulcre Jósé Maria Hernandez Garnica

Darrerament hem intensificat la publicació d’informacions a l’entorn de la remodelació de la Capella del Santíssim tot enfocant la nostra mirada en el dia 11/11/11. Però em calia saber més enllà d’allò que hem anat veient amb els ulls en aquests dos mesos. Volia conèixer d’aprop què havia passat fins al moment de l’inici de les obres, i perquè el projecte s’estava executant d’aquella manera. Així que l’entrevista amb l’ arquitecte català Dr. Antoni Maltas i Mercader director del projecte ens havia d’aclarir tot plegat.

Les dades professionals més destacables  del Sr. Maltas són:1991 Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, i en el 2009 Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, amb la tesis Wassily Kandinsky y la evolución de la forma. Fundamentos teóricos para presenciar el espacio y el tiempo.   D’ell es diu que te un art sobri, prou incomprès, lluny de coses recarregades de sanefes i volutes barroques, i d’altars amb cornucòpies.

Gràcies als mitjans telemàtics avui és possible publicar-la. Sr. Maltas, li agraïm la seva deferència em concedir-nos aquesta entrevista,  abans de l’esdeveniment únic dels trasllat de  les despulles del Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Recordo que vam saber del projecte que vostè havia dissenyat per a l’Església de Santa Maria de Montalegre el 21 de juny del 2011, en l’Auditori del Pati Manning on es va fer la presentació. Però per arribar a aquella data han degut passar moltes coses.

¿Com va ser que li van encarregar a vostè el projecte?

Ja havia col·laborat altres vegades amb Montalegre. Per exemple, el projecte i la direcció dels treballs de la instal·lació del sistema de climatització de l’església –nau central i capella del santíssim–, en què ja havíem estudiat la reforma del sostre i un l’enllumenat per a aquesta capella.

¿L’ha fet amb altres professionals?

Al despatx som tres arquitectes, i encara que un de nosaltres s’encarregui i assumeixi un projecte, sempre ho parlem tot. Un projecte, així considerat, no és una manifestació afectiva d’allò individual; és un acte col·lectiu de tots tres i dels col·laboradors que hi han participat.

¿Ha fet altres capelles o oratoris?

Fa uns cinc anys vàrem projectar i dirigir les obres de la capella del nou edifici d’Iese Business School.

¿Li van encarregar un projecte concret per a Montalegre o va ser vostè qui el va oferir? ¿ va presentar d’altres?

Aquest sepulcre és quelcom que fa temps que s’està estudiant, sempre per iniciativa de la propietat. Primer van ser uns croquis per analitzar l’indret més adient, després un projecte amb algunes infografies i una filmació curta, per presentar el projecte a les autoritats eclesiàstiques i al públic, i, finalment, el projecte d’execució per poder dur a terme les obres.

¿Li van posar fre al pressupost?

Sr. Antoni Maltas i Mercader

La racionalitat és, a occident, una herència de la qual no podem prescindir. El pressupost és sempre un component que cal tenir en compte des de l’inici dels projectes. A tots ens hagués agradat arranjar definitivament el sostre i millorar la situació de les toveres de la climatització d’aquesta capella.

¿Li ha influït la història de l’església, els materials, les característiques?

No som d’aquells arquitectes que volen passar a la història per les seves intervencions “ideals” en el patrimoni arquitectònic. Aquesta església és obra d’August Font i d’altres artistes que van treballar-hi, fa poc més de cent anys, i als quals no hem de donar cap lliçó. La rehabilitació és un concepte molt debatut; però aquella idea de racionalitat que hem parlat una mica més amunt també ens dóna els paràmetres de cóm ha de ser la nostra feina en aquests edificis.

¿El Servent de Déu José Maria Hernández Garnica ha col·laborat des del cel en alguna cosa? ¿Li encomana coses?

Em fa l’efecte que hi ha molta gent encomanant-li que les obres acabin ben aviat i tot surti molt bé el proper divendres 11 de novembre.

¿Coneix o ha conegut a la família del Servent de Déu en ocasió d’aquest projecte?

Vaig conèixer una neboda seva durant la presentació del 21 de juny.

L’obra que anem veient ¿és tal qual l’havia pensat? ¿ha hagut de corregir quelcom inesperat?

Sovint, en una obra de rehabilitació o reforma, sorgeixen imprevisibles que cal assumir. Hem hagut d’adaptar petites coses a les mesures reals del lloc, substituir peces trencades del paviment, fer moltes proves d’enllumenat, etc. Tot dins de la normalitat.

Com sap, hi ha una cripta a la Capella del Santíssim, com és que no s’ha utilitzat com sepulcre d’aquest Servent de Déu?

Si cada cop que algú vol anar a resar al Servent de Déu cal aixecar les peces de marbre del paviment que donen accés a la cripta per baixar-hi…

¿Sap que hi ha gent molt i il·lusionada amb tot aquest esdeveniment? ¿Li reporta alguna preocupació?

Som tècnics que assumim les mateixes preocupacions que té la propietat.

¿Se  sent orgullós de formar part de la història de l’Església de Santa Maria de Montalegre, i com no, de l’Opus Dei al qual li va ser encomanada la seva direcció espiritual i pastoral?

Prefereixo entendre l’arquitectura com un acte col·lectiu, quelcom per al bé de la cultura humana.

Avui també hem pogut veure com l’obra, gràcies a Déu, ja està acabada. He pogut llegir d’aprop la làpida blanca amb la inscripció del nom del Servent de Déu, José Hernández Garnica, amb les seves dates de naixement i traspàs, dades gravades en el marbre blanc en color plata, tot a punt per a la celebració litúrgica de l’acte d’inhumació de les seves restes mortals, a càrrec del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martinez Sistach.

Isabel Hernández Esteban

El cor d´Espanya continua sent cristià

Als 17 anys vaig deixar Barcelona per anar-me´n va viure a Londres, abans que nasquessin la majoria dels pelegrins de la Jornada Mundial de la Joventut que acaba d´acabar a Madrid. Havia mort el general Franco feia uns mesos i el país estava a punt de precipitar-se cap a la modernitat secularitzada. En aquells anys, les dones de Barcelona anaven a Londres a avortar, fet llavors il·legal a Espanya. Actualment, dones britàniques viatgen a Barcelona per aprofitar-se de les lleis avortistes més liberals de tot Europa.

Els organitzadors de la JMJ em van convidar a col·laborar en el departament de comunicació, i jo hi vaig anar amb tres companys del nostre equip de Catholic Voices —que vam fundar l´any passat per preparar la visita del Papa al Regne Unit— per tal d´assistir periodistes de parla anglesa amb informació sobre l´esdeveniment. Durant la nostra estada la setmana passada, entre més d´un milió de pelegrins immersos en un èxtasi de felicitat, que se sentien en plenitud malgrat la calor insofrible i les tempestes de Madrid, em vaig adonar que Espanya és encara, tot i el laïcisme que impera, una nació intensament catòlica.

Havia llegit una entrevista a Yago de la Cierva, el director de la Jornada, en què explicava que el Vaticà l´havia encoratjat a donar un toc espanyol a aquesta edició. Això el va portar, per exemple, a dissenyar el Via Crucis fent servir els famosos passos de la Setmana Santa de diferents ciutats d´Espanya, i fins i tot a dir que la gent se n´aniria a dormir més tard i es llevaria més tard (una cosa, no cal negar-ho, molt espanyola).

Però hi havia una altra diferència més important: aquesta seria la primera edició de les JMJ internacionals totalment autofinançada, d´ençà que vam començar el 1987. Un 70% del cost dels 50 milions d´euros el pagaven els participants; la resta el cobrien donatius corporatius o individuals. Fins i tot els 30.000 voluntaris es van haver de pagar la motxilla. Era important que, ja que Espanya passa una de les profundes crisis econòmiques a Europa, amb més del 40 per cent dels joves a l´atur, aquest esdeveniment no fos un pes per al contribuent. I es va aconseguir. A més, Espanya es va beneficiar amb més de 160 milions d´euros sense que l´Estat, com va confirmar un portaveu del govern, hi contribuís gens.

No obstant, amb això no n´hi va haver prou per evitar que una alianza entre grups laïcistes i gais organitzés una marxa de protesta contra el cost de la visita. L´eslògan «Amb els meus impostos, no» potser era l´única cosa que unia aquests grups —petits, fragmentats i ideològicament diversos—, però difícilment es pot atribuir credibilitat a aquest pretext. La manifestació de 5.000 persones, que va esdevenir violenta i va haver de ser dispersada pels antidisturbis, va ser la notícia principal tant a Espanya com en altres països. Però la impressió creada per alguns mitjans era força irreal. En comparació amb aquells pocs milers, omplien els carrers de Madrid un milió d´alegres pelegrins, als quals donaven la benvinguda un milió més de madrilenys que es van afegir a la festa. La gran majoria dels pelegrins no va veure ni una sola persona que protestés.

El dia de l´arribada del Papa em van convidar a Las Mañanas de Cuatro, com a coordinador de Catholic Voices. Al plató es comentava en directe aquest esdeveniment. Uns quants amics em van advertir que era una cadena hostil a l´Església, però el que em vaig trobar va ser tot el contrari: curiositat amistosa i preguntes fetes amb respecte. També van avisar al Papa que la rebuda que tindria en arribar seria freda, però el que es va trobar va ser un país que li donava la benvinguda, un govern involucrat en la visita i uns mitjans receptius als seus missatges; i això sense oblidar la immensa onada de joves que l´esperava plena de fervor i devoció. Fins i tot Zapatero, que ha estat al capdavant d´un dels governs més hostils a l´Església de la història d´Espanya, l´esperava per donar-li la benvinguda a l´aeroport.

Què explica aquest sobtat esclat de respecte per l´Església? La resposta és que la fe —simple, pura, jove i plena d´esperança— va dominar l´ambient durant aquells dies, convertint en irrellevants els problemes de la ideologia i de la història, i recordant a la resta del món la constància de la vida interior d´Espanya.

El sant passat d´Espanya era arreu. Alguns dels passos que es van fer servir per al Viacrucis —la Mare de Déu de Regla o el Jesús de Medinacelli— eren del segle XVIII, però els comentaris a les estacions escrits per les Germanetes de la Creu de Sevilla van ser sorprenentment moderns, tot deplorant els abusos sexuals i les víctimes abandonades de la sida. Va ser innovador tenir tots aquests passos junts en un mateix lloc, ja que mai no surten de les seves ciutats. A la vetlla a Cuatro Vientos —interrompuda per una sobtada tempesta i pluja torrencial— el Santíssim va ser exposat en una magnífica obra d´art: la custòdia d´Arfe de Toledo, que data del 1524. La gran multitud de joves es va agenollar al fang per pregar i es va fer un silenci imponent arreu del camp. Què se sent quan un està enmig d´un silenci d´un milió i mig de persones, pregant plegades en comunió? És molt difícil explicar-ho, però jo no ho oblidaré mai. És com una veritat eterna que ha estat amagada i que de sobte s´ha revelat.

I això, en resum, és el que va passar durant la JMJ. L´espai d´Espanya va canviar. Potser la mostra més evident va ser l´elegant parc del Retiro, convertit durant aquells dies en un centre de reflexió i contrició. Més de 4.000 sacerdots van rebre els pelegrins en 200 confessionaris que es van fer servir sense parar durant cinc dies des de les 10 del matí fins a les dotze de la nit. Fins i tot el Papa, com a novetat, també va atendre la confessió de quatre joves. El portaveu del Vaticà, P. Federico Lombardi, va comentar que l´experiència del Retiro mostra que quan s´ofereix la possibilitat de penedir-se en el sagrament de la Penitència, la gent jove s´hi compromet.

El que la JMJ també va mostrar és que quan es deixa que la fe tingui expressió pública, engendra fe en altres. És molt fàcil dividir Espanya en dues meitats, una apassionadament catòlica i l´altra molt hostil. Però molts dels joves espanyols amb els quals jo vaig parlar aquells dies no eren ni una cosa ni l´altra. Anaven a la recerca del seu camí cap a la fe com ho fan tots els joves, i sospesaven el que veien i experimentaven. Per als qui cercaven, la JMJ no va ser només una font d´alegria: també els va deixar sorpresos.

Aquesta JMJ —amb més gent que les dues anteriors a Colònia i Sydney juntes— ha estat la reunió de gent més massiva en la història d´Espanya. I és interessant que hagi estat un acte religiós el que hagi assolit aquesta fita.

Va ser Espanya la que va oferir una benvinguda calorosa als joves catòlics que venien de la resta del planeta. Va ser a Espanya on va tenir lloc aquesta festa contínua en què no hi va haver drogues, ni botellón, ni promiscuïtat. Durant uns dies una altra Espanya va resplendir, amb suavitat i humilitat, però amb fermesa.

«Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica», li va dir el Papa al rei Joan Carles a Barajas abans de tornar-se´n a Roma. I no és una esperança, sinó un fet. Espanya és gairebé irreconeixible des que vaig anar-me´n fa 35 anys, però com es va veure la setmana passada, el seu cor continua sent cristià.

Jack Valero

Coordinador de «Catholic Voices»

L’altre somni català

Entrevista a Glenn Caliban, català de família filipina del Raval i flamant enginyer informàtic, S’ha publicat l’article a La Contra, signat per Víctor-M Amela, Ima Sanchís i Lluís Amiguet, a La Vanguardia, dijous 28 de juliol de 2011.

“ME’N VAIG A ALEMANYA, ALLI EL TREBALL S’HO PRENEN SERIOSAMENT”

         Passo el matí aprenent a Braval, centre de l’Opus Dei al Raval barceloní, on xavals del barri es ajuden a estudiar, fan esport i es diverteixen en equip. L’Obra serà de Déu, però l’home que posa allà el talent i la paciència inesgotable és Josep Masabeu, pedagog autor de La república del Raval, on el 47 per cent són immigrants. Braval és una república difícil de governar a la qual arriben nois de 7 a 21 anys de 30 països amb 10 llengües i nou religions diferents. Un tresor de talent i capital humà per descobrir. Josep em presenta allà a Glenn i em preocupa sentir-li dir que aquest, el seu país, no creu en el treball i que es va a Alemanya. Tant de bo sigui només una anècdota.

Els meus pares són de l’illa filipina de Luzón. Allà la meva mare era llevadora i el meu pare professor d’una escola d’Enginyeria.

I aquí què fan?
Van arribar en els anys vuitanta i des de llavors s’han dedicat a netejar cases.

Vostè els ajuda?
Sí Però no és el meu. Per això s’han esforçat en què jo estudiés.

Què estudiar vostè?
M’he llicenciat en Enginyeria Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya. I també he acabat la carrera de piano al Conservatori Municipal de Música.

¡Fantàstic!
A més ara estudi òrgan i violí.

¿Treia vostè bones notes?
A l’ESO era massa fàcil. Tot just amb repassar el dia abans de l’examen ja treia almenys vuit. Per això, en arribar a l’Institut Balmes per al batxillerat em vaig trobar que em faltava nivell en matemàtiques.

Hi ha facilitats que llasten.
Em costaven fins que un amic em va parlar d’un centre del barri on et ajudaven a estudiar i vaig venir aquí a Braval.

I li van donar un cop mà?
Sí i a més jugàvem a bàsquet: teníem un equip. I ara sóc jo el que ajuda a estudiar i entrenament al meu propi grup.

 ¿Núvies?
De moment, els meus pares em recomanen que em concentri en preparar i els faig cas. Però he sortit i he viatjat molt i he conegut molta gent interessant.
 On?
He tingut una beca Erasmus a Alemanya durant sis mesos i ja parlo alemany.

 I com es veu en el futur?
Espero casar-me, guanyar un bon sou, diguem que a partir dels 3.000 euros, i dirigir equips humans en una empresa.
¿Fills?
Vull tenir tres com a mínim.

Per què li agrada dirigir equips?
Ho faig aquí a Braval i crec que serveixo per motivar els xavals. No veig per què no podré motivar professionals.

Per què creu ser bo manant?
Sóc coherent, conseqüent i responsable. Crec que es pot confiar en mi.

I seguirà vivint al Raval?
No crec. Me’n vull anar a treballar a Alemanya.

Per què?
Es prenen el treball i la formació professional més seriosament. Veig les empreses allà més preocupades per ensenyar als seus empleats. Aquí no valoren tant la formació.Vull viure en un país on treballar no sigui només un mitjà per treure uns diners, sinó alguna cosa que realment t’agrada fer.

A Alemanya també hi ha regions més pobres i menys emprenedores.
Jo vull anar al sud: Munic o Stutgart.

No ha de retornar com a mínim part del que hem invertit en vostè?
He vingut aquí a Braval els últims quatre anys ja com a voluntari per donar a altres xavals el que em van donar a mi.
Recorda a algun en especial?

A Onalki, un noi dominicà que quan va arribar era incapaç de resoldre allò de “si té 30 pomes i ha de dividir per igual entre cinc persones …” No hi havia manera. Onalki no sabia passar dels enunciats a la divisió. Es feia un embolic.

Com el va ajudar?
Jugàvem a bàsquet i teníem una reunió per analitzar les fallades de l’equip. El xaval va anar agafant confiança. A més, els dimecres teníem també reunió d’estudi i jo l’ajudava. I va aprovar mates.

¡Ha treballat ja com a enginyer en alguna empresa?
Ara estic fent pràctiques en una: disseny pàgines web. I m’encanta.

¿S’ha sentit discriminat pel seu origen per algun feina?
Per què? Jo sóc català.

¿Somreien a algú més que a vostè i no perquè ell fos més simpàtic?
Només una vegada vaig sentir un comentari racista en el conservatori. No era ningú de la casa. Algú que passava per allí va dir al veure: “Aquí deixen entrar a tot el món”.

¿Li han robat alguna vegada al Raval?
No, però a Pedralbes si. Un dia que venia de la Politècnica em van intentar atracar abans d’entrar al metro i vaig escapar corrent.
¿Admetem massa immigrants? Entren pels quals calen quan es necessiten, perquè quan no hi ha feina es van, com estan fent ara.

¿Els donem massa subsidis?
Cal subsidiar als que ho necessiten, però no a canvi de res: han de formar-se. Sense educació no ha d’haver subsidis.

 ¿Què li agrada i desagrada de Catalunya?
Em dol que no es prenguin l’educació i el treball més seriosament. Sembla que tothom faci només el just.

¿Què li agrada?
Els catalans som més oberts que els alemanys. Aquí seguida fas amics.

I del seu barri, el Raval?
Molts immigrants no poden ajudar els seus fills a l’escola, perquè no saben castellà ni català.

El bilingüisme ajuda o destorba?
A mi saber castellà i català, a més de tagal, m’ha ajudat molt a aprendre altres llengües. Si ja estàs acostumat a parlar dos idiomes a l’escola i a casa, després aprens altres com l’anglès i alemany més ràpid i millor.

«El continent asiàtic constitueix un gran repte per a l’evangelització»

«Aperite plene portas Christo!»

El lema episcopal de Mons. José Luis Mumbiela són les paraules del beat Joan Pau II que posaven de manifest el seu gran desig a l´inici del seu pontificat i que van ser repetides, i assumides, per Benet XVI al final de la seva homilia també a l´inici del seu servei a la càtedra de Pere: «Aperite plene portas Christo!» (Obriu de bat a bat les portes a Crist!).

Mons. José Luis Mumbiela, nou bisbe d´Almati, al Kazakhstan.

El 8 de maig passat, justament una setmana després de la pujada als altars de Joan Pau II, era consagrat com a bisbe d´Almati, al Kazakhstan, el jove sacerdot de Montsó José Luis Mumbiela, fins ara rector del Seminari Interdiocesà de Karaganda. Del nou Papa beat ha escollit Mons. Mumbiela el seu lema episcopal: «Obriu de bat a bat les portes a Crist!» Aquest serà el seu gran repte com a pastor enmig de les estepes kazakhs, una terra a la qual va arribar fa 13 anys i que a poc a poc ha esdevingut la «nineta dels seus ulls».
Amb només 41 anys, com ha viscut el seu nomenament com a bisbe d´Almati, una de les ciutats més importants del Kazakhstan? Què li passa pel cap i pel cor en aquests moments?
He de reconèixer que els rumors que corrien abans del meu nomenament no m´entusiasmaven gens, però quan l´Església et demana un servei no t´hi pots negar, tot i que a l´inici et costi molt assimilar-lo. Amb el temps, t´acostumes a fer el que no et ve gaire de gust quan Déu t´ho demana; i a més, descobreixes, passat un temps, que Ell tenia raó. Curiosament sempre és així!: el camí per a la teva felicitat passa pel compliment de la seva voluntat.
Amb quines expectatives afronta el repte pastoral que el Papa ara li proposa?
Amb la convicció que només amb l´ajuda de Déu es podrà tirar endavant la missió encomanada. Juntament amb això, és bo saber que Ell s´acostuma a posar al costat dels col·laboradors necessaris (sacerdots, religioses i laics) perquè l´obra sigui totalment d´Ell i com Ell vol. La nostra tasca és procurar «destorbar» el mínim possible.
Què se sent cridat a aportar com a pastor diocesà?
És difícil endevinar-ho a l´inici del camí, tot i que prou m´agradaria resumir- ho, com a desig, en les paraules de la famosa pregària «feu de mi, Senyor, un instrument de la vostra pau», posant perdó, reconciliació, vida, esperança, optimisme, fe…, en definitiva «Amor on no hi ha amor».
Molts es deuen preguntar: què fa un sacerdot de Montsó a les estepes kazakhs? Ens podria descriure breument la seva particular «història d´amor» amb un poble tan diferent del seu d´origen i en el qual ja porta més de 13 anys?
Tot i que mai no vaig tenir entre els meus projectes i desitjos marxar de missions, sí que tenia clar que el ministeri sacerdotal d´un capellà diocesà no s´esgota en els límits geogràfics de la pròpia diòcesi, sinó que has de tenir el cor i la disponibilitat tan amplis com els horitzons de les necessitats de l´Església. Per això la «història d´amor» arrenca en els inicis de la meva vocació, estimantlos abans de conèixer-los, desitjant servir-los abans de saber que un dia seria amb ells. I un cop aquí va ser bonic descobrir les grans qualitats humanes d´aquesta gent, el seu profund sentit de respecte cap al sagrat. No dubto pas que el fet d´haver viscut en un seminari internacional durant la meva preparació al sacerdoci hagi estat un bon «camp d´entrenament» per estar acostumat a conviure amb persones molt diferents de la meva cultura i llengua. D´altra banda, aquesta capacitat de convivència amb gent diversa crec que s´insereix, o almenys hauria de ser així, en l´ànima de tot sacerdot, de tot pastor.
Què ens pot dir de l´Església i del poble que ara li toca guiar com a pastor? Se senten ben integrats i reconeguts en el context de pluralisme religiós que es viu al país?
Els catòlics gaudeixen en l´actualitat d´una llibertat de culte amb la qual només podien somiar dècades enrere. En l´àmbit oficial, l´Església catòlica és considerada una de les religions «tradicionals » del país, juntament amb l´islam i l´Església ortodoxa russa. Aquest fet, tenint en compte el petit nombre de creients catòlics en comparació amb la resta, no deixa de ser un detall de gran distinció.
L´Església catòlica afronta en aquests temps un període de transformació. La imatge (fins i tot manifestada a les faccions dels rostres segons les nacionalitats) de l´Església en èpoques soviètiques i en els anys noranta, adquireix més varietat. La mentalitat de la gent també canvia, així com la situació sociopolítica. Pel que fa a això últim, de cara al futur sempre es generen interrogants, a causa del corrent constant d´emigració i de la incògnita sobre l´estabilitat d´un sistema que de moment dóna bons resultats, però no saps quan pot durar.
Vostè serà bisbe d´Almati…
La diòcesi d´Almati, al sud del país, és la zona on els kazakhs (majoria de la població) acostumen a guardar amb més afany les seves tradicions, entre elles la religió islàmica. Amb tot, es nota la mentalitat diferent de la gent d´Almati (capital econòmica del país amb dos milions d´habitants) de la resta de les poblacions. A Almati s´adverteix un caràcter més obert, cosmopolita.
Com a pastor d´una Església en minoria, quines seran les seves prioritats al capdavant de la diòcesi d´Almati?
Abans que res, tenir cura especial del «petit ramat» que se m´ha encomanat. En primer lloc, del clergat i les religioses. La sal, tot i que petita en comparació amb la resta del menjar, ha de tenir aquell gust especial que la fa imprescindible. La societat del Kazakhstan necessita que aquesta petita «minoria» doni tot el gust que és capaç de donar. La bellesa de la nostra fe atrau pel testimoni joiós dels qui la compartim, i els no catòlics estan, conscientment o inconscientment, esperant la manifestació d´una vida segons el missatge de Jesús de Natzaret, una vida que els faci sortir de les cadenes que tan freqüentment els lliguen a un carreró sense sortida en l´egoisme, la venjança, la corrupció, la desesperança, etc.
I, evidentment, la «nineta dels ulls» serà la pastoral vocacional. Després de cinc anys treballant en l´únic seminari per a l´Àsia Central, he adquirit amb més nitidesa la necessitat urgent que l´Església catòlica al Kazakhstan tingui, com a pastors, sacerdots nascuts en aquestes mateixes estepes. El mateix caldria dir pel que fa a les religioses i altres maneres de lliurament a Déu en la vida laïcal.
La imatge de l´estepa kazakh, tan inhòspita com gèlida, es correspon amb la realitat eclesial d´un país fortament marcat per l´herència comunista?
Personalment, contemplant la immensitat de l´estepa en els múltiples viatges que em toca fer, el que m´impressiona és la serenitat que aporta a l´esperit. Els seus horitzons amplis conviden a expandir l´ànima, i la proximitat del cel, que sembla que t´embolcalla, no deixa de ser un record de com n´és de proper el «cel» de la terra. No obstant això, el comunisme ha deixat certament un segell profund en l´esperit d´aquesta gent. En algunes coses per a bé… i en altres no tant. De totes maneres, la ràpida evolució política, social i cultural que viu aquest país des de la dissolució de la Unió Soviètica el porta a un «no se sap on» perquè el futur del país és imprevisible.
Com es viu la fe al Kazakhstan?
La fe al Kazakhstan… m´imagino que es viu com en altres llocs: entre les persecucions del món i els consols de Déu. És una Església en minoria i jove, que ha d´obrir-se pas, i créixer, sense aquells grans suports «humans» que són les tradicions socials, culturals o fins i tot familiars en les quals la fe cristiana, o més estrictament catòlica, es rep, comparteix i transmet d´una manera gairebé connatural. Potser per això Déu ens dóna una alegria i ajuda especial per gaudir de la nostra fe; uneix fe, d´una banda, que, com que no té aquests recursos «socials», es fa més senzilla, tenint potser l´oportunitat d´accedir d´una manera més directa a l´essencial, a la trobada personal amb Ell, sense quedar-se en allò simplement tradicional, cultural o social, tot i que evidentment aquests elements també constitueixen part important i irrenunciable de la nostra vivència de la fe.
Vostè creu que Àsia constitueix avui un continent de gran esperança per a l´Església universal?
No sé si seria millor dir que és precisament l´Església qui es presenta com la garant de l´autèntica esperança per a Àsia. El continent asiàtic constitueix fins ara un gran repte per a l´evangelització; una evangelització que comportarà, per a aquests pobles que viuen un període de gran desenvolupament (pensem també en la Xina, l´Índia…), l´oportunitat de trobar-se amb uns valors alternatius que els facin descobrir la riquesa no només basada en el petroli o el comerç, sinó en el ple desenvolupament de cada persona humana a la llum de l´Evangeli. De moment, Àsia està necessitada en gran part per l´ajuda dels missioners.
En un context com el seu, amb tanta presència musulmana, així com ortodoxa, com es plantegen el repte de l´evangelització?
Nosaltres no juguem «contra» ningú. Hem de procurar abans que res esforçar- nos per adquirir en plenitud el gran tresor amagat que tenim a casa, és a dir, desenvolupar tots els «talents» de la nostra fe. La resta, com va dir Jesús, vindrà a més a més. L´acció evangelitzadora ha de ser la conseqüència d´una sobreabundància d´esforç personal, amb l´ajuda de la gràcia de Déu, per viure en plenitud la nostra vocació cristiana. Després, com li agradava repetir a Joan Pau II, la veritat s´imposa per ella mateixa.
Va marxar el 1998 al Kazakhstan per un període inicial de tres anys, però sembla que la cosa s´allargarà força més… Què li ha aportat aquesta terra i aquesta experiència a la seva pròpia vida de fe?
El sentit de la meva vida és la vocació sacerdotal a la qual Déu em va cridar com a sacerdot diocesà i a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu; i el Senyor ha volgut que el sentit de la meva vocació el trobi en aquestes terres, entre aquesta gent. Fàcil és comprendre, per tant, que el que m´aporta viure i servir al Kazakhstan és precisament el sentit de la meva vida. Oi que no és pas poca cosa? Oi que és per estar agraït tant a Déu com a aquest país?
Samuel Gutiérrez – Catalunya Cristiana 15-05-2011

JP2 by B16: Joan Pau II, en el record del seu amic Joseph Ratzinger-Benet XVI

Juan Pablo II y Joseph Ratzinger

Qui va ser la mà dreta de Joan Pau II des de 1981 fins al mateix dia de la seva mort, serà el que s’encarregarà de elevar als altars a Joan Pau II, el proper dia 1 de maig. Benet XVI coneix bé el futur beat. Quan era només cardenal deia: “vaig ser inicialment atret per la directa i oberta senzillesa humana i la calidesa que emanava”. Davant Joan Pau II, “un se sentia davant d’un home de Déu” (Seewald, Peter, Una vida per l’Església, Madrid 2007, Paraula, pàgina 96).
 
En les seves intervencions, Benet XVI l’ha definit amb paraules com fidelitat, entrega, fermesa o caritat. Ha explicat carmateix va ser valent, amb una fe senzilla, i com es va enfrontar al mal en el món i com va abraçar la creu. Destaca la seva prodigalitat, el seu amor a la Verge i la seva faceta mística. Ha analitzat els moments més importants de la seva biografia, com el seu sacerdoci, la seva ordenació episcopal o la seva arribada a la càtedra de Pere. Heus aquí una selecció de textos de Joseph Ratzinger-Benet XVI sobre Joan Pau II, que poden acostar a una personalitat que la seva activitat va tenir un abast imparable.

– La caridad

– La fe sencilla

– El amor a Cristo

– El amor a la Virgen María

– La sensibilidad espiritual y mística

– La fidelidad y la entrega

– La cruz

– La firmeza

– La fortaleza

– La valentía

– La prodigalidad

– Su respuesta al mal

– El sacerdocio

– La llamada a ser obispo

– La llamada a ser Papa

– Su Paternidad Espiritual

– Un papa alemán tras un papa polaco: ¿providencial?

Marc Argemí

Jesús de Nazaret. Desde la Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección

55 Preguntes sobre Jesús de Natzaret, 55 respostes de Joseph Ratzinger-Benet XVI

Joseph Ratzinger-Benet XVI acaba de publicar la segona part de la seva biografia sobre Jesús: “Jesús de Nazaret. Desde la Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección”. S´ha publicat en diversos idiomes: en català es preveu pel maig.  Es tracta d´un viatge cap a “les paraules i els esdeveniments decisius de la vida de Jesús” (p. 9). Recull i debat aportacions d´un gran nombre d´investigadors sobre què hi ha de cert en els Evangelis. El resultat és un llibre amb respostes a molts dels interrogants de la recerca teològica però també a moltes de les grans preguntes de l´ésser humà.

Continua en la següent adreça de blog:

55-preguntes-sobre-jesus-de-natzaret-55-respostes-de-joseph-ratzinger