Actualitat

CITA AMB LA BELLESA,  d’ Antonio Rodríguez i Màxim Rosés,

pres de TEMES D’AVUI,

publicat el 30 de juny de 2010.

 

En uns dies que no podem considerar tranquils, la notícia que Sa Santedat Benet XVI vindrà a Barcelona, concretament al Temple de la Sagrada Família, no ha de sorprendre. Cal claredat i, sens dubte, el Papa serà portador. Ens ajudarà a recordar que la Sagrada Família no és un espectacle per recaptar diners i atreure els turistes, sinó, per damunt de tot, un lloc on fe i art coincideixen en una fusió naturalment perfecta.

El que era llavors Cardenal Joseph Ratzinger, va recordar a Rimini que l’evangelització ha d’afavorir la trobada amb la bellesa de la fe i que l’augment de la fe passa per l’atenció a “lo Bello” -en contraposició al culte de lo que es lleig-, i per l’abandonament de la “bellesa fal.laç que empetiteix l’home”. Antoni Gaudí, un d’aquests catalans que han fet història, artista complet i home de fe, vessa art i fe en una obra magnífica, d’una enorme complexitat i -sens dubte-, originalment bella. I és que el mateix Benet XVI, sent ja Papa, va assenyalar en la seva famosa trobada amb els artistes a la Capella Sixtina el 21 de novembre de 2009 que, quan l’home es deixa ferir per la bellesa, aquesta li impressiona, l’entusiasma i li recorda el seu destí últim; l’encamina cap a l’Altre, obrint el seu cor i els seus ulls a l’Amor i al Misteri del qual forma part.

Per aquest motiu, encara que sempre hi haurà qui consideren la visita del Papa a la nostra ciutat com un mer esdeveniment diplomàtic, o com la simple inauguració d’un edifici de renom en l’imaginari del modernisme català, tot això no és més que la punta de l’iceberg: la Sagrada Família -ja en el seu nom i en la seva història-, deixa clar que es tracta d’un temple iniciat per la fe, que te com a raó de ser una comunió directa amb la idea del Papa de la compenetració de l’art i la bellesa amb la fe i la religió. És gràcies a aquesta fe que el temple modernista se segueix aixecant cada dia, amb l’ajuda i suport d’homes i dones que creuen i que no defalleixen. En quantes ciutats del món encara s’està aixecant un edifici semblant amb les aportacions dels fidels? La fe ha donat ales per aixecar-la, però, sens dubte, la bellesa és un estímul precís.

 

 

Si, com el mateix Papa va afirmar, no és casualitat que aquella trobada amb els artistes a la Capella Sixtina es donés en un lloc “preciós per la seva arquitectura”, tampoc ho serà la cita que es donarà el 7 novembre del any 2010 a la Sagrada Família, just un any després d’aquella trobada. A tots els artistes, als quals Benet XVI honra amb el qualificatiu de “guardians de la bellesa”, els confia la missió d’eixamplar els horitzons del coneixement sent esperança per a la humanitat, ja que l’Art pot ser “camí de reflexió interior i espiritualitat “.

Aquesta reflexió interior tampoc és aliena al pensament del Papa, a qui el filòsof alemany Jürgen Habermas ha titllat de “amic de la raó” i les al·lusions al paper de la raó en la religió han tingut una repercussió mundial. Benet afirma que la fascinació en la recerca d’aquesta bellesa no és territori exclusiu de la fe, del bon gust o del sentiment; no és quelcom irracional, no suposa una fugida de la claredat de la raó o un simple “estetisme” superficial. Més aviat, succeeix tot el contrari: la recerca de la bellesa és, per al Papa-professor, aquell camí que obre a l’home les portes al Misteri i alimenta a la raó humana el profund desig de conèixer. Aquest desig de conèixer provoca l’alliberament de la raó que, un cop encaminada cap a “lo Bello”, pot obrar amb independència.

“Que la bellesa que transmeteu a les generacions del demà provoqui sorpresa en elles. Davant la sacralitat de la vida i l’ésser humà, davant les meravelles de l’univers, l’única actitud apropiada és la sorpresa”. Ja es veu que no només s’ha conformat Benet XVI amb ressaltar l’enorme importància que la raó i la bellesa artística -de la qual és un enamorat-, tenen per a la fe. No s’ha limitat a un mer plantejament intel·lectual sobre l’art en relació a l’individu racional. Tampoc s’ha oblidat de denunciar el creixent perill que corre la bellesa de la natura, en els nostres dies, ja que aquesta bellesa també constitueix part del camí que porta a Déu. El Papa ha fet menció explícita a la “explotació sense consciència dels recursos del planeta en benefici d’uns pocs”, en detriment de les seves meravelles naturals, en lloc de conrear la seva bellesa. I això que podria semblar una frase bonica, políticament correcta, tot seguit d’una dura i directíssima referència al “malbaratament de recursos minerals i marins per alimentar un consumisme insaciable”.

No obstant això, la cosa no ha quedat aquí, en una crítica atrevida i desafiant. El Papa proposa també atractives millores: propugna un ecologisme cristià basat en el respecte per una “Raó creadora”. Per al Papa la humanitat ha de tornar a aquest logos diví “per encertar amb la natura i amb la nostra manera de ser”. Es tracta d’un ecologisme iniciat per la fe -com també ho està sent erigit el nostre emblemàtic Temple per la fe-, que intenta salvaguardar la bellesa de la natura i es basa en el respecte a la raó. Així doncs, Benet XVI ha sabut conjugar fe, raó i ecologisme fent-los discórrer per la mateixa via pulchritudinis, un recorregut artístic, estètic i religiós pel qual la raó humana reconeix el Tot en el fragment, a Déu en la història de la humanitat; un itinerari cap a la fi últim de l’home i el descobriment del sentit de la seva existència.

 

 

Es pot trobar en la revista novadiagonal del col.legi major universitari Monterols.

Recentment la Delegació diocesana de la Pastoral Familiar de l’Arquebisbat de Barcelona ha manifestat el seu parer sobre el Document “Sexe i Joves” promogut per l’Institut Català de la Salut, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Pres de TEMES D’AVUI

Publicat el 25 de juny de 2010

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l´Institut Català de la Salut han fet públic el web “Sexe joves” en el domini “gencat”, dirigida especialment als adolescents i joves sobre temes relacionats amb la sexualitat. Per causa dels criteris que s´hi s´esmenten, i per la confusió que pot crear sobre els valors morals en els adolescents i els joves, la Delegació Diocesana de Pastoral Familiar de l´Arquebisbat de Barcelona, vol oferir la seva reflexió a les persones que cerquen, sobre aquesta matèria, un criteri cristià, i també com a expressió d´una part de la societat catalana que es preocupa per l´educació dels seus adolescents i joves i no es veu reflectida en els judicis i els criteris promoguts des d´una entitat pública com el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El Document, en principi, no formula judicis ètics; es presenta com una pàgina informativa i neutra. Però en aquests temes, la simple informació és ja un opció ètica clara. L´opció és aquesta: en temes de sexualitat i embaràs, l´interessat o interessada té al davant obertes totes les possibilitats; qualsevol decisió que prengui és bona. Es tracta només d´informar.

Aquest és un criteri pervers. No s´accepta aquest criteri en cap altre àmbit dels comportaments humans: en els negocis, en la circulació, en l´educació dels fills, en la pràctica mèdica o judicial, en la resolució dels conflictes entre persones, entre grups o entre pobles. En tots els àmbits de la vida humana, sabem que hi ha comportaments positius i comportaments negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o èticament dolents. Si algú es presenta dient que tot és permès, serà acusat de ser un ésser socialment perillós. En canvi, aquest és el criteri d´aquest Document pel que fa a l´experiència sexual, les relacions de parella, la regulació de la natalitat o l´avortament.

El Document aplica, sense pràcticament cap limitació, el criteri de la permissivitat total en l´àmbit de la sexualitat i la parella, erigit en dret que hom pot exigir als educadors i a la societat. Per evitar una visió negativa de la sexualitat s´acaba permetent i fins i tot promovent tot tipus d´experiències, com si la permissivitat total fos garantia de validesa ètica, de salut psíquica i de realització personal.

L´àmbit de les relacions humanes i de la sexualitat, com tots els altres, s´ha de viure segons el criteri fonamental de l´autèntica vida humana. Aquesta està marcada per l´amor personal i el respecte a tota vida humana, ja des del primer moment. Els tabús i les repressions no se superen a base d´acceptar qualsevol tipus d´experiències, perquè aquestes acaben fent mal a l´altre i a un mateix. Només la recerca sincera de ser fidel als valors morals poden ajudar a fer créixer a la persona i oferir-li una veritable realització personal. La veritable vida ètica consisteix en sotmetre i orientar les pròpies tendències biològiques, també les sexuals, a l´amor autèntic, madur i sincer, a la persona de l´altre, i al servei respectuós a la nova vida que pot aparèixer en la relació sexual.

El cos no és una joguina, no té com a finalitat ser una caixa de ressonància per aconseguir el màxim de plaer. Els altres no són objectes per aconseguir relacions efímeres i sense valor en funció de primaris interessos personals, com presenta la pagina “Sexe joves”. Des de la nostra postura cristiana podem aportar una nova visió: les relacions sexuals tenen un més gran valor quan es reconeix que han de ser fruit d´una donació personal, donació d´amor total, i que signifiquen el compromís fidel, responsable i definitiu, com pertany a la dignitat del ésser humà. Afirmem també que la vida és sagrada i inviolable, i que mereix tot el respecte i protecció des del primer moment fins el darrer.

El Document del Departament de la Salut de la Generalitat fa una obra socialment i educativament molt negativa. Amb l´excusa de la informació alliberadora i neutra, de fet promou una concepció de les relacions humanes i de la sexualitat que destrueix l´obra educativa de les famílies i de les escoles, perquè l´educació dels fills és un dret inalienable dels pares. Ho lamentem, perquè la Generalitat és el nostre govern, i creiem que s´hauria de posar al servei dels esforços i els ineludibles drets i deures educatius dels pares, de les escoles i de tota la societat, que intenten que el nostres adolescents i joves creixin en el respecte, l´amor personal i la seva realització autentica, i en respecte de tots aquells valors que donen sentit a la vida de les persones i de les famílies.

 

Barcelona, 17 de juny de 2010

 

 Al maig del 2010 vam anar de peregrinació al Santuari de  Fàtima,  fent activitats entorn a la Mare de Déu 

La ruta mariana de l’església  d’aquest mes de maig s’havia pensat des de feia molts mesos, i l’organització cap a Fàtima pràcticament a la tornada de l’estiu del 2009 ja tenia els motors totalment en revolució. Els dies es van establir: 14, 15 i 16 de maig de 2010. Després vam saber els dies que anava el Sant Pare, Benet XVI, però ja no vam poder canviar les dates. Però el temps i les coses van passant dia darrera dia i aquest de la sortida va arribar, per fi!. Plovia com tants dies d’aquesta primavera. Però res no ens anava a desanimar. Aquell volcà islandès ens va fer resar amb més intensitat  perquè va estar amenaçant fins dos dies abans de la sortida. En el punt de reunió de la terminal ens vam trobar els 29 peregrins que definitivament formava el grup. En algun moment varen ser més però es van produir baixes per diverses causes de tipus de salut i familiars, cosa que va fer possible moure la llista d’espera. I aquelles dos que es van poder sumar a la peregrinació com la Carmen U i la Carme M., anomenada carinyosament “la marquesa”  estaven la mar de contentes. 

Tots i totes varem arribar amb una extrema puntualitat a l’aeroport. Aquest fidels de Montalegre provenien de llocs molt diversos, quatre provenien del Vallès, quatre més de Badalona (no obstant Isabel M havia vingut de Xàtiva per a l’ocasió), la Francesca de Vic, la Carmen U d’Esplugues, i així successivament fins a completar el total de Barcelona. Un cop superada la recollida de la targeta d’embarcament, calia superar el control policial. Tots els peregrins per evitar que l’autoritat competent comencés a llençar les màquines d’afaitar, les gillettes, i tot plegat a les escombraries i sense miraments, vam facturar la maleta. Cadascú portava un mínim indispensable, però l’arc no va parar de xiular. Els homes van haver d’aguantar-se els pantalons amb les mans,i en les safates es veia tot el que tots hi portaven a sobre. Molts també van ser explorats manualment perquè els botons del texans estaven sota sospita. 

Per fi, ja ens trobaven en la cafeteria. No sabíem quina anava ser la porta de sortida. Mentre, la tour leader va obsequiar en nom de l’organització el pack del peregrí amb tots els tríptics informatius, estampes, pastilles de regaliç, la gorra, la targeta identificativa i alguna cosa més. En el temps d’espera ens vam anar coneixent i varem descobrir que Juan és pilot de l’exèrcit de l’aire del Ministeri de Defensa espanyol. Per tant, qualsevol imprevist ja el teníem resol, per una banda el “nostre pilot” resoldria el que fos que passés en la cabina de pilotatge, i Mn. Francesc, rector de l’església, ens donaria, al límite, la darrera benedicció per anar directament al cel sense passar per Fàtima. 

Les turbulències estaven assegurades ja que havíem d’entravessar la manta de núvols, i com més amunt no plou, era qüestió de resistir aquest anar d’una banda a l’altra, durant una estoneta. Ens van servir uns productes portuguesos molt bons així que uns quants peregrins no van desaprofitar l’ocasió de tornar a esmorzar. Ja érem a prop del migdia i quan vam arribar a Lisboa era la mateixa hora! Vam guanyar una hora, era com si estiguéssim en Londres o en Las Canarias. 

No es va perdre cap maleta, tots tranquils! L’autocarista ens esperava com estava previst. El trajecte entre l’aeroport i Fàtima és de 116 quilòmetres que a la velocitat de Portugal es va fer en un tres i no res. Anàvem veient les muntanyes al fons de l’horitzó, i com el cel estava cobert amb un núvol negre o negríssim que ens va estar amenaçant tot el que quedava del dia. Però al van anar domesticant i la pluja que va caure va ser minsa, però va ser suficient perquè l’endemà l’Alba i la Rosa es compressin uns paraigües, encara no vistos per aquí. 

A la Residència de les Irmes de Amor do Deus ja ens estaven esperant, doncs Portugal te horari europeu, és a dir es dina a les 13 hores i les 20 h ja és sopar tard. Però la seva amabilitat va fer possible que en aquest sentit ens anéssim adaptant sense problemes.  Era d’esperar que dinéssim i sopéssim el plat nacional: La Sopa, i a més de verdures; tot plegat la Marita el va definir com “vientre plano”. No va faltar el bacallà a l’estil més portuguès: bacallà amb patates i gratinat al forn amb ou batut, Quin sopar el del dissabte!

No podíem perdre temps, a les 16 hores ja tornava l’autocarista per anar d’excursió. Es tractava de començar la peregrinació pròpiament dita. Vam fer dos grups, un que anava en l’autocar, ocasió que Joan va aprofitar per informar de detalls històrics de l’entorn i altres coses dels llocs de les aparicions,  pel micròfon de l’autocar. Un altre grup amb la tour leader vam anar a peu. Tots ens anàvem a trobar a Valinyos, lloc on es va aparèixer l’àngel i la Mare de Déu. L’anada a peu no seria més de dos km. Vam sortir de la residència cap a la rotunda dels Pastorinyos. D’allí surt el camí del Via Crucis (o Via Sacra) on es pot seguir aquesta oració fent parades en les catorze capelletes, tot un regal dels cristians húngars, salvats de la invasió dels russos a l’any 1956. En el camí vam resar el rosari del dia, i com si estigués mesurat el vam acabar tot just davant la capella de la Mare de Déu on li vam cantar el “Salve Madre” (de Torres). 

Vam seguir el camí i després de pujar a dalt de la capella on s’estava celebrant missa en un idioma eslau, vam sentir molts cants o molta alegria que venia del santuari. Després vam saber que un que va desistir d’anar d’excursió perquè el que volia era anar a saludar a la Mare de Déu, es   va   trobar   amb  una trobada impressionant de joves Neocatecumenals, que plens d’entusiasme, estaven decidits a evangelitzar el món, com ha de ser. Els dos grups vam confluir cap a Loca do Cabeço on les imatges que s’hi troben reflecteixen l’aparició de l’àngel a Jacinta, a Francisco i a Lucía, un llocs veritablement especials on pots percebre la presencia d’un lloc sant. Vam seguir caminant cap Aljustrel on es va poder visitar les cases dels Pastorinyos, i el lloc del pou on també l’àngel va parlar i els va preparar per a l’arribada de la Mare de Déu. Les càmeres digitals no van deixar ni un punt sense fotografiar, i els grups de peregrins s’anaven formant per sortir a la foto. 

I tampoc podíem entretenir-nos més ja que el mossèn que ens acompanyava celebraria santa missa a la residència a l’hora prevista. La tornada va ser tots junts, calia reservar forces per tot el que quedava. Havíem preparat, a més del Missal,  els textos de les lectures de la Santa Missa, les pregaries i els cants de comunió. Va ajudar a missa Juan, el qual també va llegir les pregàries,  Rosa va llegir les lectures i Magda va marcar l’inici  dels cants amb la nota adequada.  Després de sopar el pla que oferia l’organització s’havia acabat, era l’anomenat temps lliure. 

Malgrat tot el havíem fet i resat,  al ser tant a prop del santuari, era impossible resistir-se d’anar a saludar a la Mare de Déu. Feia fresqueta i plovisquejava, i la gran majoria de peregrins no havien anat mai a Fàtima, però sabíem tots que a quarts de deu de la nit es resava el Rosari de les Espelmes. És un rosari que es resa en la capella de la Mare de Déu, davant l’encina on es va aparèixer; no és l’original perquè fa molts anys la van cremar però la que hi ha creix de forma exuberant en el mateix lloc on era la primera. Tots els misteris del rosari es resen en els diversos idiomes dels grups de peregrins que s’han inscrit. No és estrany sentir rus, eslovac, polac, i francès, també italià, anglès, espanyol…filipí, una oració universal on es treu en processó la imatge de la Mare de Déu de Fàtima enmig de cants deliciosos d’amor celestial. 

Un cop acabada la processó, el campanar de la basílica toca per darrera vegada les hores, fins l’endemà a les 7 que torna a repicar.

I comença el segon dia de peregrinació amb un esmorzar tipus continental, i ja havia comentaris d’algunes persones que al moment de sortir del santuari s’havien perdut però tot va acabar be, només va ser un petit ensurt de desorientació inicial. El dissabte 15 de maig tenia una llista d’activitats prou atapeïda però amb temps lliure per tal que els peregrins anessin a la seva. Un cop acabat  l’esmorzar vam anar a visitar la Basílica on estan enterrats els beats Francisco i Jacinta, els quals van morir quan eren nens uns dos anys aproximadament després de les aparicions al 1917. També està enterrada Lucia, la qual va traspassar fa cinc anys. Amb gran devoció la gent va passant tot al voltant del temple parant-se davant les tombes per a fer un prec, una oració. Al moment de la inscripció –mesos abans- del grup de l’Església de Santa Maria de Montalegre, havíem demanat la reserva d’una capella per tal de que el mossèn celebrés la Santa Missa molt a prop de la Mare de Déu. Ens van assignar la Capella de la Sagrada Família, un espai petit però suficient i acollidor pel nostre grup. Fernando va ajudar a Missa, Carme M. va llegir les lectures, i la Magda la nota musical. 

Al sortir, lluïa el sol i vam aprofitar de fer una nova fotografia de grup. I com Mn. Francesc ens havia explicat en les dues homilies que en llibre de “Memorias de la Hermana Lucía” es recollia realment tot el que va passar en les aparicions destacant aspectes dels Pastorinyos d’altíssim nivell teològic, tot seguit a la foto van anar a assaltar la llibreria del santuari per comprar-lo. Algú va arribar tard i no el va trobar, però a la tarda o en la llibreria que estava davant la residència es va resoldre la compra. Ara caldrà llegir-lo….. 

El sol s’anava comportant cada hora que passava una mica millor, i ja estava despuntant calor i color a la cara. Era d’agrair perquè havíem d’entravessar l’esplanada per anar al fons on es va inaugurar a l’any 2004 l’església de la Santíssima Trinitat; te una cabuda de 8900 persones assegudes i 100 preveres concelebrant a l’hora, s’havia de visitar. La porta principal a mig matí estava tancada, no podia ser!!. Però tot te una explicació, estava celebrant-se la Santa Missa i estava plena! Déu meu, plena! Quan sortia la gent d’aquell lloc sant produïa una injecció d’esperança impressionant. 

En els soterranis als quals s’accedeixen des d’allà mateix, trobem varies exposicions sobre Fàtima, tota la història detallada, amb reportatges fotogràfics, i varies capelles, una amb l’exposició permanent del Santíssim on es vam aturar una estoneta; la capella de la Reconciliació, on hi ha confessors permanents també, en diversos idiomes, la capella de la Resurrecció, etc. Fàtima, sens dubte és un santuari per a resar.

I ja era a prop de la una del mig dia… calia tornar a la residència ja que havíem de complir l’horari. A l’hora del cafè els peregrins havien confraternitzat, els que ja es coneixen com en Josep i en Quintana  no paraven de fer bon ambient, i altres com la Vicenta, la tour leader, anomenada ja la pastora (sobrenom que li va posar l’Anna C.) amb la marquesa i l’Ana, l’infermera, vinga xerrar sense parar quan tothom ja s’havia anat a descansar. Però calia resoldre una qüestió, va corra la veu de que unes senyores del grup volien confessar-se. Així que la tour leader de nou cap al santuari a la recerca d’una solució pel grup. El servei d’informació, el qual al llarg de tota la organització i ara en el santuari, especialment Aline, es va atendre amb molta amabilitat i facilitant tota la informació que necessitaven, va trucar a la Capella de la Reconciliació per tal de que després de la visita que teníem concertada al Museu -Exposició, pogués el nostre mossèn ocupar un confessionari i exercir el seu ministeri. La Germana Isailda, un cop allà ens va indicar el que calia fer.

En el museu ens esperaven uns minuts abans de la cinc de la tarda, així que els peregrins van anar arribant i vam entrar en grup. El billet de l’entrada era un llibret que descrivia de forma sintètica tots els objectes que anàvem a veure. Prèviament ens van projectar un documental prou interessant. No obstant el millor del museu va ser la guia, Germana Maria Leopolda Ledesma, d’origen filipí, que no solament explicava tot allò que anàvem veient que de fet estava en el llibret, sinó el que va valdre la pena varen ser tots els seus comentaris plens d’amor i tendresa cap a la Mare de Déu, amb un afany apostòlic impressionant, acabant el seu recorregut amb el missatge de Fàtima, convidant-nos a difondre’l perquè és un missatge d’amor a Déu, fent oració, penitencia i vivint l’amor a Crist. 

Després de la visita guiada, el grup va tenir el seu temps lliure per anar a comprar objectes religiosos, entre d’altres possibilitats, contemplar per exemple unes restes del Mur de Berlín. Seguidament, el sopar al més estil portuguès amb un flam natural ens va agermanar una mica més. La nit era clara i no massa fresca, així que era de preveure que el Rosari de les Espelmes el gaudiríem plenament. Però aleshores varem observar que per a la propera peregrinació a Fàtima calia portar la cadireta perquè va ser materialment impossible asseure’s, llevat de gestos plenament generosos que cedien el seient a les senyores que ens veien amb les cames enrampades o en circumstàncies similars de necessitat. 

La processó va donar la volta a tot el santuari. Caldria un munt de paraules  o adjectius per tal de descriure adequadament aquella nit. Pot ser molts altres dissabtes són iguals o millors a aquell que vam viure, en realitat tant és, el cert és que el fet de que milers de persones (quinze mil?) de nit amb espelmes enceses anàvem cantant a la Mare de Déu, sentint-nos molt a prop d’Ella, i ens sobrevenia una pau grandiosa, correguent per les nostres venes la sang del seu Cor Immaculat. L’Esperança s’acreixia  a cada passa de donàvem, mentre les cames tremolaven o corrien les llàgrimes de goig. Ens sentíem feliços perquè l’autentica felicitat ve de Déu, i les gracies de la seva Mare. 

I va arribar el tercer dia, de bon matí alguna peregrina del grup, abans de l’esmorzar ja es plantava davant de la Capella de la Mare de Déu perquè no s’havia pogut despendre de l’impacte de la nit anterior. Després de l’esmorzar, amb aquell cafè que no és d’origen americà, al que estem habituats, sinó africà,  el mossén va beneir tot un munt d’objectes religiosos, des de rosaris de tota mena i estils fins a estampes, i sense més en un pim pam tot beneït. 

El plan de matí era participar en els actes que el Santuari prepara per a totes les peregrinacions i peregrins. En primer lloc, el Rosari a les 10 del matí, el qual conclou amb la processó de la Mare de Deu fins al l’altar exterior instal·lat davant la porta principal de la Basílica. Es tractava d’anar a la recerca d’on asseure’s. El tema estava molt difícil ja que en el recinte no hi havia ni una sola cadira, solament els bancs al voltant de la Capella, i sota els arcs laterals de la basílica. Un grup nombrós i intel·ligent de peregrins es va instal·lar sota els arcs, gaudint de les primeres files, podent fer un gran reportatge fotogràfic de la processó dels mossens que concelebrarien la Santa Missa, inclòs Mn. Francesc. 

D’altres persones del grup van anar trobar en l’esplanada llocs per asseure, com la Vicenta, la Carme M i l’Ana; la tour leader va quedar atrapada entre un munt de gent davant mateix  de l’altar del recinte i va veure de molt a prop tota la celebració, a ple sol. La celebració de la Missa Internacional del dia de l’Ascensió del Senyor la va presidir el Bisbe Auxiliar d’Oporto el qual va dedicar l’homilia a convidar-nos a seguir a Crist, encara que en el si d’un ambient difícil, entre d’altres coses. De tornada la Marissín que havia estat molt valenta, malgrat les seves dolences, es va desorientar i malgrat que la residència estava molt a prop li va costar tornar. Ens esperaven a dinar tot just ja passaven les 13 hores i gairebé tots ens van asseure a dinar, molts contents. Però en mancava gent… ens havien avançat l’hora de dinar. No obstant, a part de tot plegat, el dia 16 de maig era una jornada important: acabava la lliga de futbol espanyola!  ¿tindríem la possibilitat de saber quin equip seria el campió de la lliga al moment de produir-se?, els barcelonistes ja es començaven a inquietar…. 

La tertúlia del darrer cafè va implicar a l’organització, ja se’ns preguntava a on seria la propera peregrinació. Es van acceptar totes les propostes ja que en aquell moment tots teníem ganes d’iniciar una de nova i encara érem a Fàtima. Ara calia fer la maleta, recollir totes les coses. Abans d’enfilar-nos a l’autocar per tornar a l’aeroport al peu de les escales de la residencia varem fer la darrera fotografia de grup, on faltava alguna persona que va preferir la foto que sortir en la foto. El retorn no va ser a la mateixa velocitat que a l’anada però déu  ni dó. Com era l’hora de la migdiada l’autocar semblava buit, on es dormia, o s’escoltava música o es llegia, un temps plàcid.

Només ens quedava l’aventura de l’aeroport, tots junts vam facturar i malgrat això ens van disseminar  per tot l’avió. El control policial seguint el mateix estil de l’anada, xiulets, revisions, exploracions al tacte, cinturons fora, normal, tot com sol ser. Ens tocava la Gate 10, és a dir a tot l’altre extrem de la terminal. Però és clar, volíem fer una parada en les tendes per tal de comprar productes cent per cent portuguesos, com vi d’Oporto, pastissets, paté i altres productes. 

Un cop asseguts en el lloc de crida a l’embarcament i ja a punt de complir-se l’hora fixada, ens faltava una senyora que havia aguantat be el viatge però en tenia dificultat al caminar. I en el xino xano de comprar es va distreure i anava en direcció contraria. La vam trobar, mentre en la Gate 10 es celebrava el triomf de la lliga tot cantant l’himne del Barça. El vol va ser molt bo, tampoc es va perdre cap maleta.  Ja a Barcelona, mentre esperàvem l’equipatge ens vam anar acomiadant agraint-nos mútuament totes les atencions. Val a dir que va ser un grup que es va cohesionar molt aviat i va afavorir la bona marxa de totes les activitats; alguns han estat nomenats, però tots han estat estupendos. Tots i totes van insistir que els aviséssim per a la propera peregrinació, així que la llista d’espera ja està oberta! per anar a un nou santuari. No obstant, jo m’he quedat cosida a l’abric de Fàtima. 

Isabel Hernández Esteban

Per Enrique Cases
Pres de Temes d’Avui

Els mitjans de comunicació recullen amb sorpresa l´acumulació de desgràcies naturals que han sembrat mort i destrucció. El terratrèmol a Haití. Un altre terratrèmol, el sisme submarí i el tsunami a Xile. També inundacions al Perú. Vuitanta vaixells atrapats pel gel al Bàltic. Una onada gegant sembra mort en la tranquil·la mar Mediterrània. La contemporaneïtat dels diferents fets mou la curiositat i intenta explicar-los. Algú pensarà en els signes profetitzat per als últims temps als quals es pot afegir una extensa apostasia en els països més cristians, l´augment extraordinari d´avortaments i l´eutanàsia en altres llocs podrien ser un compliment de les profecies recollides per l´evangelista Marc, on es diu que “el germà lliurarà el germà, el pare el fill, i s´aixecaran els fills contra els pares per fer-los morir” (Mc 13,12) per continuar parlant dels altres signes apocalíptics com són les catàstrofes naturals (Mc 13, 13 i ss.).

Val la pena recollir els textos que parlen dels senyals de la fi dels temps per tal de despertar la vigilància i saber entendre aquests signes. Vegem primer Mateu que és el més extens tractant del tema. “Pel que fa a aquell dia i a aquella hora, ningú no la coneix: ni els àngels, ni el Fill, sinó només el Pare”; és comprensible que Crist, com a home, no volgués detallar més, ja que la por, el desànim, el cansament, o bé la despreocupació podrien afectar els homes i convé que cadascú lluiti en el present. Pel que fa al final absolut queda clar que es tracta d’un judici ple de veritat: “I quan vingui el Fill de l´home en la seva majestat i tots els àngels amb Ell, Crist s´asseurà en el tron de Sa Majestat, i serà congregada davant d´Ell tota la gent, i els uns seran apartats dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits”.

Aquestes revelacions són importants ja que mostren que hi ha un final de la història i un acompliment exacte de la saviesa divina, sigui quina sigui la resposta humana; però importa menys per a la persona individual, ja que cadascun dels mortals és jutjat segons les seves obres: els justos van al Cel, els pecadors a l´infern, i aquells que estan en gràcia però tenen pecats venials o imperfeccions per purificar van al Purgatori, segons ens ensenya la doctrina segura de l’Església. El més nou són els senyals que precediran al moment final, és a dir l´inici de la consumació i del temps de prova per a la Humanitat sencera. Això és el que va revelar Jesús als seus, quan contemplava aquell temple que seria destruït al cap de poc temps per la incredulitat de molts.

Les paraules del Senyor sobre allò que succeirà en els últims temps es barregen amb allò altre que succeirà al Temple i l’Israel incrèdul, i, en certa manera, passarà sempre a l’Església al llarg dels segles. Moltes vegades s´ha vist el que passà a Jerusalem com un preludi del que pot succeir a la humanitat si no manté suficientment la seva fidelitat a Déu. Vegem, doncs, els trets més fonamentals de les paraules dites pel Senyor.

El primer dels signes és l´engany, i segueixen les guerres i les catàstrofes naturals. Així ho enuncia un dels evangelistes: “mireu que ningú no us enganyi. Molts vindran en nom meu dient: ‘Jo sóc´, i molts seran enganyats. Quan sentiu que hi ha guerres i rumors de guerres, no tingueu por; cal que això passi, però no és encara el fi dels temps. Les nacions s´aixecaran les unes contra les altres, i un regne contra un altre regne. Hi haurà terratrèmols en diversos llocs, hi haurà fams”. Molts han vist en aquestes paraules aquells fets que van succeir abans de l’any 70, quan Jerusalem va ser destruïda. És notori que també han passat moltes coses semblants al llarg de la història, però sembla que seran més intenses aquestes proves abans de l´acabament definitiu, ja que només es tracta “del començament dels dolors”. Quedem-nos amb els consells de Jesús davant d´aquestes proves: “No tenir por”, “No deixar-se enganyar” i “Preparar-se per a la batalla de la fe”.

La segona sèrie de senyals és l´aparició de persecucions similars a aquelles que va patir el Crist. Amb aquestes revelacions els prevé contra la temptació de pensar que el seu serà un triomf fàcil. Mateu ho escriu així: “Llavors us entregaran als turments, i us mataran, i a causa de mi sereu odiats per tots els pobles. Molts defalliran, uns als altres es trairan i s´odiaran mútuament. Sorgiran molts falsos profetes i amb el creixement de la maldat es refredarà la caritat de molts”, realitats fortes que només les tempera la insinuació de Sant Pau sobre la conversió dels jueus. Davant del possible temor produït per aquests descobriments els consola dient que tindran una ajuda especial de l’Esperit Sant per perseverar: “El que perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”; i encara més: “No es perdrà ni un cabell de la vostra cap”, però els caldrà paciència.

Els senyals entorn de la ruïna de Jerusalem també són aplicables a la fi del món; es tracta de la “abominació de la desolació”. Amb aquesta expressió el profeta Daniel assenyala una idolatria enorme; és a dir, una cosa semblant a la profanació del temple de Déu realitzada per Antíoc quan col·locà un ídol allà, o bé quan ocupà el lloc més sagrat de manera sacrílega i plena d’un sorprenent poder. Les paraules “on no hauria d´estar”, citades per Marc, potser anuncien un poder humà que intentarà suplantar a la terra el poder diví que l´Església exerceix. El consell del Senyor per a aquesta situació és el de pregar: “Pregueu perquè tot això no passi a l’hivern”, expressió que potser vol dir amb pocs fruits, tot i que la pregària dels justos farà que s´escurci el temps de prova. “Hi haurà durant aquells dies aital tribulació com no l´ha hagut pas des la Creació divina fins ara, ni tampoc no n´hi haurà de semblant. I si el Senyor no escurcés aquells dies, ningú no se salvaria. En atenció als elegits aquests dies s´abreujaran”. Tals senyals ja poden ser més directament aplicables a l´acabament dels temps.

La tercera sèrie de senyals és l´aparició de falsos Cristos i de falsos profetes, capaços de fer prodigis i “d´enganyar, si fos possible, els elegits”, diu el Senyor. Sant Pau afegeix que vindrà “una gran apostasia”, unida a l´aparició d’ “un anticrist” a qui anomena “fill de la perdició” que s´oposa i s´alça contra tot allò que té a veure amb Déu, i serà adorat fins a seure en el temple de Déu per proclamar-se Déu a si mateix”.

La destrucció de Jerusalem va ser l´escenari del que hi hagué de més essencial pel que fa a aquests senyals, les quals són “signes” del que passa ara i del que succeirà al final en un màxim grau. Jesús també il·lustrarà la revelació futura amb algunes altres paraules com les de la figuera estèril, de les verges, dels talents per exhortar a la vigilància: “Estigueu alerta, vigileu, perquè no sabeu quan vindrà aquest temps”, ja que “no sabeu ni el dia ni l´hora “; i fins i tot els prevé de tal manera perquè no tinguin una insensata confiança com la que tingueren els homes abans del diluvi universal quan “es menjava i es bevia, prenien dona o marit, fins al dia que Noè entrà a l’Arca “.

El final de l´exposició de Jesús sobre aquells fets va ser sorprenent, ja que va dir: “Immediatament després de la tribulació d´aquells dies, el sol s´enfosquirà i la lluna no donarà la seva llum i les potestats del cel es commouran. Llavors apareixerà el senyal del Fill de l’Home, i en aquest moment totes les tribus de la terra esclataran en plors. I veuran el Fill de l’Home que ve sobre els núvols amb gran poder i glòria. I enviarà als seus àngels que, amb clamor de trompetes, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d’un extrem a l´altre del cel”. Realment es tracta del dies irae de què parla Sant Pau: el dia de la ira i de la revelació del judici just de Déu, que retribuirà cadascú segons les seves obres: la vida eterna per als qui, mitjançant la perseverança en el ben obrar, busquen glòria, honor i incorruptible, i la ira i la indignació, en canvi, per als qui, amb contumàcia, no només es rebel·len contra la veritat, sinó que obeeixen davant la injustícia ”

Si, a aquests signes, unim l´acompliment de la profecia de la tornada a Jerusalem de les dotze tribus disperses pel món, com succeí l´any 1948, convé que la vigilància serena per perseverar ha de trobar-se ben purificada.

* * * * *

M’agradaria acabar amb algunes breus consideracions: primerament dir que senyals com les esmentades anteriorment n’hi ha hagut al llarg de la història. No son definitives –”el dia i l’hora ningú ho sap”– sinó que són signes que ens han de moure a la vigilància i a la conversió. En segon lloc que si aquests signes ens mostren la justícia de Déu, mai no podem oblidar que en Déu la justícia es dóna unida a la misericòrdia: aquests fets són crides que ens han de portar a seguir el camí del fill pròdig, a tornar cap a la casa del Pare. I en tercer lloc que els cristians hem de viure sempre d’esperança, virtut que ens diu que, després d’una purificació, ens espera l’abraçada de Déu Pare a la vida eterna.

Enrique Cases

Per Remedios Falaguera
pres  de Temes d’Avui

No vull semblar pretensiosa, ni tampoc que les meves paraules es puguin mal interpretar, però les dones no necessitem rebre l´ordenació sacerdotal per tal d´igualar els homes, ni per fer valer el nostre servei en i per al bé de l’Església. Al contrari.

Com a dona, catòlica i, per què no dir-ho, feminista, (entenent-ho com una defensa de l´home i la dona, iguals en naturalesa, dignitat i drets –pel fet de ser creats per Déu a la seva imatge i semblança–, però amb l´enriquiment de les seves maneres de ser diferents, que no els fa ser ni millor ni pitjor que l´altre, sinó complementaris), m´atreveixo a reivindicar el paper fonamental que juga la dona no només en l’Església, sinó també en la família, la cultura, l´educació, el treball professional, i en definitiva, en la societat en general.

Per aquesta raó, afirmo sense cap rubor que no necessito “figurar” en un càrrec eclesiàstic per evidenciar les meves qualitats femenines amb les quals poder “saber fer” un món més humà. Ni molt menys. Sabedora que en la l’Església de Jesucrist, som tots iguals, però que cadascun dels seus membres té la seva funció i les seves competències, em sorprèn com encara hi ha qui carrega contra l’Església per no acceptar l´ordenació de dones.

Reconec que és un tema complicat i no pretenc fer una disquisició de la tradició litúrgica i teològica sobre el paper de la dona en l’Església del s. XXI. Per entrar en aquest estudi hi ha molts teòlegs que són especialistes en interpretar la Revelació i tutelar la doctrina de l’Església com a servidors dels homes.

Més encara, si algun de vostès vol aprofundir en el tema, els puc aconsellar la lectura del Codi de Dret Canònic de 1983, la Declaració “Inter insigniores”, el Catecisme de l’Església Catòlica de l´any 1992, el document magisterial “Mulieris dignitatem”, o més concretament la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II, en la qual podem llegir: “Per tant, per tal d´allunyar tot dubte sobre una qüestió de gran importància, que afecta a la mateixa constitució divina de l’Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als meus germans (cf. Lc 22,32), declaro que l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de la Església.”

No obstant això, el fet que el sacerdoci per voluntat de Jesucrist sigui un sagrament que el reben només els homes no és, ni molt menys, un signe de discriminació de la dona pel que fa a la seva participació en l’Església, o que la jerarquia no reconegui, rebutgi o margini els seus dons i habilitats i, fins i tot, que només “se serveixi” de les feligreses per realitzar petits serveis materials, com reparar un radiador que goteja, posar flors fresques a l´altar, o netejar els despatxos parroquials després de la catequesi.

És cert que, considerant la importància que Jesucrist donava a la dona, una novetat revolucionària en els seus temps que va trencar tots els motlles de l´època, podria haver triat una dona de gran vàlua humana i moral per realitzar activitats de responsabilitat en l’Església. Però, per motius que només Ell coneix, no ho va fer. La raó? No en tinc ni idea. Només sé que Crist va voler que l’Església tal com és. I, els seus fills, que vivim des de la fe el missatge que ens va dirigir i de la fidelitat a la seva Església, hem de gravar a foc, en el nostre cor, que “la fidelitat a Crist implica, doncs, fidelitat a l’Església, i que aquesta fidelitat a l’Església comporta al seu torn la fidelitat al Magisteri de l’Església “(Joan Pau II als professors de teologia a Salamanca el novembre de 1982).

És Ell qui diu i tria. La iniciativa ve de dalt. Per tant, qui som nosaltres per distorsionar aquesta crida?

Tan difícil resulta comprendre que “l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l’Església”?

O que el sacerdoci és un Sagrament, i com a tal, Déu va decidir que “l´orde sacerdotal, mitjançant el qual es transmet la funció, confiada per Crist als seus Apòstols, d´ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservat sempre en l’Església catòlica exclusivament als homes”, com assenyala la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II?

Per tant, deixem-nos de ximpleries. Tot i que moltes dones són conscients de la seva vàlua personal i humana per realitzar “gairebé” totes les activitats de govern, gestió i evangelització reservada als sacerdots, no vol dir que l’Església es deixi portar per un masclisme ranci i passat de moda excloent-les d´aquest servei, ni que les consideri menors en dignitat i en mèrits. “Perquè Ell condueix la seva Església, de generació en generació, servint-se indistintament d´homes i dones, que saben convertir la seva fe en fecunda i el seu baptisme en servei per al bé de tot el cos eclesial per a major glòria de Déu”, diu Benet XVI. I afegeix, no podem confondre “els carismes que l’Esperit Sant atorga a les dones en la història del Poble de Déu”. Al contrari. Mai com fins ara, les dones han jugat un paper tan necessari i insubstituïble en la vida de l’Església.

És més, aquestes paraules em recorden la Mare Teresa de Calcuta, a qui li agradava dir: “Jo sóc el llapis de Déu. Un tros de llapis amb el qual Ell escriu allò que vol. Sóc com un petit llapis a la mà. Això és tot. Ell pensa. Ell escriu. El llapis no ha de fer res. En llapis només se li permet ser utilitzat”.

Tot depèn d’Ell. Nosaltres, homes i dones, som mers instruments en les mans, petits llapis, disposats a deixar-se utilitzar per realitzar aquesta bogeria d’Amor.

Remedios Falaguera

Per Josepmaria Pastor Muñoz
pres de Temes d’Avui

És sorprenent l’impacta de la confessió en els nens. Em refereixo al sagrament de la penitència, al “confessar-se dels pecats”. Un acte tan senzill com el demanar perdó a Déu a través del sacerdot aconsegueix arribar a les fibres més profundes del cor. Fins i tot persones que s’han confessat una sola vegada, abans de rebre la primera comunió, no aconsegueixen oblidar aquell moment, encara que sigui per ridiculitzar-lo. Fa uns dies llegia un article que reflectia aquesta situació.

Es va confessar –venia a dir el seu autor– perquè havia de rebre la primera comunió, perquè després rebrien els típics regals, perquè, a més, farien una gran festa… La raó de la seva confessió era sempre malèvola, interessada i, en cap cas, per penediment. No es recordava dels pecats que va dir al confessor i, si no se’ls va inventar –ja que li sembla molt difícil que un nen faci pecats– és perquè mentir en la confessió, això si que seria un pecat terrible. El seu autor es recordava a si mateix com un nen sense fe, pragmàtic i calculador. I ara, que ha arribat a la maduresa, sembla que intenta excusar-se d’aquella confessió de la seva infància, només li faltava declarar: “Jo confesso a el lector que, quan em vaig confessar, ho vaig fer sense mala intenció, no sabia el que feia, només volia aconseguir el primer rellotge de la meva vida, no tenia cap pecat, jo no volia… però em van obligar “.

Déu li oferia, al refugi d’un vell confessionari, el perdó dels seus pecats de nen. Però ara, prefereix l’absolució del lector de la columna d’un diari.

Fa uns quants anys confessava a la capella d’un col.legi. Quatre nenes de set o vuit anys jugaven als voltants de la capella. Esperaven, a la seva manera, que els arribés el torn de confessió. Les vaig animar a entrar a la capella per fer amb Jesús l’examen de consciència. Mentre parlava, les observava atentament per comprovar que entenien la meva explicació, quan una d’elles em va interrompre: “Jo sempre tinc davant els meus pecats”.

Així pensen molts nens. Potser, així pensava aquell nen que ara diu que només somiava amb un rellotge i que en la seva maduresa es penedeix d’haver-se penedit. No es dóna compte de que el temps que marcava el rellotge de la seva primera comunió, no pot tornar enrere, per més que renunciem al nostre passat. No vol reconèixer el que és evident: tots som pecadors, tots hem de demanar perdó. Si s’ha de demanar perdó al sacerdot, al psiquiatre o el lector, això és qüestió de fe. El problema, llavors, serà: Qui dels tres em podrà, veritablement, perdonar?

Josepmaria Pastor Muñoz