Actualitat

Per Jesús Colina – Zenit.org
Publicat el 15 de gener de 2011

“Trobaràs dracs” s’estrena el pròxim 25 de març a Espanya, segons Anuncia la Productora Mount Santa Fe.

MADRID, dimecres 12 de gener del 2011 (ZENIT.org) .- La pel·lícula que compta amb una interpretació lliure de la figura de sant Josepmaria Escrivà, l’únic personatge històric del film, s’estrena a Espanya el pròxim 25 de març, segons va anunciar la Productora Mount Santa Fe. L’estrena mundial de l’última pel lícula de l’oscaritzat director britànic Roland Joffé (La Missió, Killing Fields) “Trobaràs Dracs” (http://www.therebedragonsfilm.com), i que serà distribuïda a Espanya per Aurum, serà el proper 25 de març de 2011

“Trobaràs Dracs”, és un drama èpic, centrat en la investigació que Robert (Dougray Scott), periodista espanyol, està realitzant sobre una sèrie d’esdeveniments succeïts durant la guerra espanyola de 1936-1939, que van tenir com a protagonista al seu propi pare i un jove sacerdot, Josepmaria Escrivà de Balaguer (Charlie Cox).

A través del relat del seu pare, Robert va a descobrir una terrible història de traïció, gelosia i mort, però també de redempció i perdó amb el terrible rerefons que va suposar la guerra en un país enfrontat entre si.

En aquesta superproducció, hi participen actors com: Charlie Cox (Stardust, Casanova); Wes Bentley (American Beauty); Dougray Scott (Hitman, Missió Impossible 2); Olga Kurylenko (Centurión, Quantum of Solace); Rodrigo Santoro (Che, 300) ; Ana Torrent (Les Germanes Bolena, Tesi); Unax Ugalde (Bon Appétit, Amor en els Temps del Còlera), Jordi Molla (La Bona Estrella).

L’equip tècnic de la pel·lícula dirigit per Roland Joffé, compta a més amb Eugenio Zanetti com a dissenyador de producció (premi Oscar per Nicolas & Alejandra); Michéle Burke maquillador (Oscar per Dràcula i A la recerca del Foc), Ivonne Blake, vestuari (guanyadora d’un Goya ), Gabriel Beristain, fotografia, Rafael Solórzano, efectes especials (guanyador de dos Goya).

Al’inici de l’any 2011, en què se celebraran els 75 anys de l’esclat de la guerra civil espanyola, Joffé ha volgut compartir les conviccions que compartirà amb qui vegi aquest film.

 

Oferim a continuació l’entrevista amb el director Ronald Joffé:

 

– A què fa referència el títol de la pel·lícula “There Be Dragons”, “Trobaràs dracs”?

– Roland Joffé: Els mapes medievals qualificaven els territoris desconeguts amb les paraules “Hic sunt dragones”, “aquí hi ha dracs”. Quan vaig començar a investigar sobre el tema i a escriure el guió, ja que realment no sabia el que m’esperava ni com acabaria, “Trobaràs dracs” em va semblar un títol apropiat. Era com si em sortís del meu mapa i em s’endinsés en un territori inexplorat en tocar temes com què és la santedat, temes de religió i de política del segle XX, el passat d’un altre país. M’havia colpejat l’afirmació de Josepmaria: a Déu se li troba en “la vida ordinària”, i aquesta vida ordinària, si s’escau, va ser la guerra civil espanyola. Em vaig preguntar: com és possible trobar la divinitat en la guerra? Però la mateixa pregunta pot fer-se sobre tots els desafiaments fonamentals de la vida, i sobre la manera com els afrontem: com responem a l’odi i al rebuig, o al desig de venjança i justícia. Tots aquests dilemes augmenten en temps de guerra. Aquests dilemes són, en cert sentit, els “dracs” de la pel·lícula, moments d’inflexió en les nostres vides en què afrontem opcions decisives. Opcions que afectaran al nostre futur. “Trobaràs dracs” parla de les diferents opcions que assumeix la gent en aquests moments d’inflexió –temptacions, si vostè vol– i del difícil que és (i necessari) fugir dels cicles d’odi, ressentiment i violència.

– La pel·lícula té lloc en el context de la guerra civil espanyola, que d’alguna manera és el paradigma de la violència que genera violència, la violència sense sentit. En aquest escenari de violència fratricida, hi ha espai a l’esperança?

– Roland Joffé: Sí, però és summament difícil. Entre les persones hi ha massa fets abominables, horribles, que semblen impossibles de perdonar, de rescatar, impossibles de superar. Però el perdó és possible! Els cicles de violència poden aturar-se, com ho va demostrar el president Nelson Mandela a Sud-àfrica. El perdó ha estat possible per a molts herois a Rwanda, i ha estat ofert i acceptat per molts valents palestins i israelians. Josepmaria va assegurar que les persones normals són capaços de ser santes, i crec que es referia a aquesta classe de perdó heroic. La inesgotable possibilitat de perdonar deixa espai a l’esperança. Però el preu és alt: exigeix un profund sentit del que és plenament humà, un profund sentit de compassió, i una resolució ferma, i sí, heroica, per no quedar atrapat pels odis imperants, sinó lluitar contra ells amb un amor indestructible .

Bona part de la trama de la pel·lícula es desenvolupa durant la guerra civil espanyola, però es desplega entre aquest teló de fons i l’any 1982. Hi ha moltes generacions involucrades en aquesta història: el passat projecta una ombra sobre el present. El que les uneix és Robert, un periodista a qui se li ha demanat que faci una investigació sobre Josepmaria Escrivà en temps de la seva beatificació. A poc a poc descobreix que el seu pare, Manolo, va ser en la infància amic de Josepmaria, i que va estar en el seminari amb ell, encara que després les seves vides van prendre camins totalment diferents. Robert i Manolo s’han allunyat, però la pel·lícula els uneix segons va revelant la terrible veritat sobre el passat. Per tant, és també la història d’un pare i un fill, i la història de la veritat que necessiten afrontar per superar el que els separa. És sobretot una film sobre l’amor, sobre la força de la seva presència i sobre l’àrid i aterridor món on vivim amb la seva absència.

Les guerres civils són molt més atroços perquè s’enfronten a germà contra germà, família contra família. Al final de la guerra civil espanyola, es comptava mig milió de morts. Una guerra civil és una poderosa metàfora d’una família. Igual que en les guerres civils, els membres de la família prenen partit i s’esgarrifen, els antics ressentiments es converteixen en fonts d’odi. No li perdonem a la nostra tia el que ha fet, no ens parlem amb el nostre pare perquè va deixar a la nostra mare, no ens parlem amb la nostra mare perquè se’n va anar amb un altre, o no ens parlem amb el nostre fill perquè va escollir una professió diferent de la que esperàvem. Aquestes són les guerres civils de la nostra vida ordinària. “Trobaràs dracs” parla d’aquests dos tipus de guerra civil.

Fonamentalment, tots hem d’optar entre deixar-nos vèncer pels nostres ressentiments o trobar la manera de conquistar. Es pot veure la vida com una sèrie d’injustícies, de rebuigs i ferides, o com una sèrie d’oportunitats, de vegades, per vèncer a aquests dracs a través del poderós desig de substituir l’odi per l’amor i la unitat. Molts alberguen en el seu interior aquest amor per prendre aquesta heroica opció. S’adonen que poden prendre l’opció de ser lliures. Tenen la força de caràcter per comprendre que l’odi és una presó. Ningú que odia pot ser lliure. ¿No hem vist potser tants exemples d’això en els anys transcorreguts des de la primera guerra mundial? D’altra banda, quan les persones opten per l’amor, l’observador imparcial pot veure-hi el sentiment de llibertat, de compassió, de generositat.

Al final, tots ens trobem davant d’aquestes opcions. Fins i tot a Robert, l’agnòstic i el materialista, se li demana que triï entre l’amor i l’odi, que en cert sentit s’enfronti al món amb amor, o com diu Aline, que “s’enfronti a Déu amb l’amor”.

Per a mi la pel·lícula parla d’això. El perdó desglaça el que ha quedat congelat. Toca l’humà a l’interior de qui ha estat perdonat, i també toca l’humà a l’interior de qui perdona. L’amor no sempre és fàcil, no pot ser-ho. No pot procedir d’una actitud de superioritat, només pot procedir d’una actitud d’humilitat i d’humanitat. I, tanmateix, la seva bellesa és poderosa. Diu: “Sí, surt de tu mateix. Creus que no pots perdonar?”. Doncs bé, no sabràs si pots perdonar fins que no perdonis. I, com pots perdonar? Per perdonar necessites identificar-te amb l’altre. Perdones posant-te en la pell de l’altre. Has de deixar de demonitzar-, no pots dir “Sóc millor que ell, jo mai podria fer això”. Per contra, has de mirar a la persona i dir-te: “podria ser jo”. Per tant, sí, hi ha espai a l’esperança, fins i tot en les circumstàncies més doloroses, tràgiques i terribles, on l’esperança sembla impossible.

– ¿La pel·lícula es dirigeix a creients o no creients?

– Roland Joffé: “Trobaràs dracs” es pren la fe de debò, es pren la santedat de debò. Però el seu interès va molt més enllà d’un públic religiós. La seva pregunta pressuposa una separació que, en realitat, és falsa. Tots vivim en un món pertorbat, tots hem d’afrontar el dolor i l’alegria de la vida ordinària, i encara que recorrem a diferents interpretacions de la realitat sobre aquesta experiència, al final tots habitem al mateix món punyent i pertorbat.

És una pel·lícula sobre creients i no creients. Vaig quedar profundament impressionat per la convicció del fundador de l´Opus Dei que tots som sants en potència, per la seva fe que cadascú és en última instància capaç d’acabar amb els seus propis dracs. Espero que la gent que vegi la pel·lícula ho descobreixi en les seves pròpies lluites amb els seus dracs i que comprengui que cap sant ha arribat a ser-ho sense haver lluitat.

La pel·lícula també parla de moltes formes d’amor. L’amor de Ildiko per Oriol és una forma particular d’amor. El seu amor apassionat per edificar un món millor és una altra forma d’amor. L’amor de Manolo per Ildiko és també una altra forma d’amor, encara que estigui lligat per la gelosia i el ressentiment. L’amor que anhela Manolo i que acaba rebent és també una altra forma particular d’amor. Aquests diferents tipus d’amor s’uneixen com en una teranyina, formada per fils individuals: cada fil sembla estar separat, però després la realització de la tela mostra que tots ells formen part d’un conjunt més gran, que estan units a la mateixa realitat, orientada cap al mateix punt, cap al mateix centre. Al final, tots aquests fils diferents d’amor, que semblen tan diferents, convergeixen en un punt fonamental: “Aquest amor és més gran que l’amor propi?”. Aquesta és una pregunta important. I a ella es va dedicar bona part de la política dels inicis del segle XX. De tota manera, planteja una altra qüestió d’una gran complexitat. Si aquest amor apassionat es basa en un ideal, o en una idealització, si consisteix en l’acceptació d’un sol model de comportament humà, com pot evitar caure en el fanatisme o la demonització? Des de temps de la Il·lustració, aquesta ha estat una qüestió fonamental. En nom de l’amor d’un bé més gran, quants actes inhumans s’han comès. Em sembla que només si es comprèn la tràgica falibilitat de tots els éssers humans i de tots els comportaments humans podem trobar el camí de l’enteniment i d’aquesta profunda empatia, aquest sentit d’identificació amb l’altre, que allibera de la demonització i de les espirals de violència sense esperança.

No es tracta d’una pel·lícula catòlica, sinó que tracta d’un tema clau en la teologia cristiana i en totes les esglésies cristianes, així com en moltes altres religions. Totes les religions comprenen que els éssers humans, en les seves relacions amb els altres, prenen opcions divines, opcions que afecten profundament a la vida dels altres i al món que els envolta. Aquesta interconnexió constitueix el fonament de l’amor: el que fem a favor o en contra dels altres ens afecta a nosaltres i a ells perquè tots estem units els uns als altres.

– Fins a quin punt el seu personatge de Josepmaria Escrivà, que avui és un sant de l’Església catòlica, es basa en fets o és un producte ficció?

– Roland Joffé: De tots els personatges de la pel·lícula, Josepmaria és l’únic que ha existit històricament, l’únic sobre el qual abunden testimonis i proves. Crec que la representació de Josepmaria que oferim de la seva sensibilitat, el seu sentit de l’humor, que indubtablement tenia, sorgeix dels esdeveniments de la seva vida i és en realitat molt propera al que va ser ell en realitat. He volgut trobar un punt de vista honest en traçar el seu perfil, i prendre la seva fe de debò, com ell ho va fer. Suposo que en el cas dels sants és una cosa típica veure en ells, en estranya oposició amb la pecadora de cor d’or, a homes amb cor de plom, però això no és més que un còmode convencionalisme. De fet, la història de Josepmaria és la d’un home que aconsegueix l’èxit extraordinari de simplificar la seva vida al voltant d’un amor a Déu autèntic i poderós. Aquest amor a Déu es converteix en un principi organitzador que li dóna forma, així com una mena de senzillesa i força.

Però això no fa que sigui avorrit o insípid, ja que aquest amor es va donar en el món real, i el fruit d’aquesta existència en el món real, i sovint cruel, és en tot home honest el dubte. Dubtar de Déu i dubtar de la bondat. Aquest dubte és summament fecund. L’amor no és una cosa caigut del cel, com una cosa sine qua non. Cal lluitar per ell. És el que, com a éssers humans, hem de portar a taula. Hem de trobar aquest amor profund en nosaltres mateixos, comprenent la bellesa amagada de la nostra fragilitat i de la fragilitat dels altres. En un sentit profund que il·lustra, em sembla, la història de Crist. Si som creients, hem de seguir buscant aquest amor profund en nosaltres mateixos i oferir-lo a Déu i a la seva creació. Si no som creients, hem de seguir buscant i oferint als altres, sense tenir en compte la seva política, raça o religió.

– ¿Tenia vostè idees sobre la manera de presentar la guerra civil espanyola o sobre alguns personatges, com sant Josepmaria Escrivà?

– Roland Joffé: No sabia molt sobre Josepmaria abans que em demanessin gravar la pel·lícula. Això és el que va succeir: un dia, un dels productors de la pel·lícula va venir a Holanda per convèncer-me i que fes la pel·lícula. Portava diversos llibres i materials, inclòs un DVD sobre Josepmaria. Vam tenir un dinar molt, molt agradable i, tornant a casa, a peu, pensava: “No tinc ganes de fer aquesta pel·lícula. Tinc un altre projecte ambientant a l’Índia, i he treballat molt per aconseguir-ho”. En altres paraules, pensava que era un oferiment molt, molt bo, i havia apreciat realment el menjar, però pensava rebutjar-lo.

Era una nit d’estiu, de manera que vaig sortir al jardí, amb una copa de vi a la mà, vaig posar el DVD en el meu lector, i em vaig asseure davant l’ordinador per escriure una breu carta que deia: “Estimat X, moltes gràcies. Estimo el que hagi emprès tot aquest viatge, però penso que veritablement vostè hauria de buscar en un altre lloc “.

Mentrestant, el DVD seguia funcionant. Un moment de la narració va cridar l’atenció: Josepmaria es dirigia a una multitud, a Xile, potser, o a l’Argentina, no estic segur del lloc, i una jove aixeca la mà i diu: “Tinc una pregunta, sóc jueva”.

I Josepmaria respon: “Sí, digues-me, si us plau”.

Ella afegeix: “El meu més fervent desig és convertir-me al catolicisme”.

Josepmaria: “Sí?”.

Ella segueix dient: “Però sóc menor d’edat i els meus pares no m’ho permeten”.

Josepmaria, sense parpellejar, respon: “Et dic que siguis molt bona noia amb els teus pares. Que tinguis paciència, que preguis. No mostris cap gest d’insurrecció. Està clar? Estima molt als teus pares […] I mai una paraula de crítica dels teus pares. Has de estimar-los amb tota l’ànima. I mostrar-lo amb els fets. D’acord? Bona filla seràs de Crist si ets una bona filla dels teus pares “.

Al veure aquest moment del vídeo, em deia: “Quin moment mes meravellós! Quin moment meravellós, inesperat, i sobretot venint d’una organització de la qual tot el món s’esperaria que digués el contrari”. Estava mirant al meu ordinador i em deia: “Espera un moment”. Vaig apagar el DVD. Vaig deixar d’escriure la carta. Em vaig posar la gorra de director de cinema i vaig escriure una escena en què Josepmaria apareix amb un home, a punt de morir, a qui ja coneixia, que li diu que és jueu i que el seu somni és convertir-se.

Vaig escriure l’escena de cap a peus, sense deixar de pensar: “tinc realment ganes de veure això en una pel·lícula. Però, no ho veuré mai si no faig la pel·lícula, ¿oi?, ¿O enmarcaré aquesta escena en una altra pel·lícula?”.

En lloc de la primera carta que em disposava a redactar, vaig escriure: “Estimat X, estic veritablement interessat en aquest projecte, a condició de disposar de tota la llibertat de creació per a fer-ho com vull, i que vostè no compti amb mi per seguir una “línia de part”, i si vostè accepta el fet que no sóc molt brillant i que ho faré el millor possible, però que he de seguir la meva pròpia veritat. Si vostè està d’acord, veritablement m’agradaria fer aquest projecte “.

Això és més o menys el que va succeir. No tenia cap idea preconcebuda sobre Josepmaria, havia escoltat alguna cosa sobre ell, però sobretot va ser aquest passatge del DVD el que va suscitar el meu interès per fer la pel·lícula. Em vaig trobar davant la història d’un home, i al llegir, vaig prendre consciència que realment respectava a aquest home. De fet, més que un simple respecte, sentia que encarnava una mica del seu combat, que interpel·laria a tots els éssers humans d’una manera meravellosa, i que aquesta història que volia explicar és la que té aquest film.

La guerra civil espanyola era també complicada d’afrontar. Hauria estat fàcil prendre partit, però d’aquesta manera hagués traït l’eix central de l’actitud amb què volia explicar aquesta història. La història, com bé se sap, és partidista, escrita pels vencedors i reescrita pels vençuts. Molts creuran simplement la remor o la llegenda que els semblarà més agradable i estic segur que haurem d’afrontar certes opinions sobre el que és o era l’Opus Dei, sobre qui era Josepmaria, i sobre el que realment va ser la guerra civil espanyola.

Vaig voler mostrar el que va succeir a Espanya durant la guerra civil sense esperit partidista. De fet, Espanya va viure, en un període de temps molt condensat, el que la Gran Bretanya, per exemple, va experimentar i va absorbir durant un centenar d’anys: revolució industrial, ideologies de lluita de classes, sense comptar que Espanya havia perdut el seu imperi i la estabilitat econòmica. Per a la societat espanyola, era molt fàcil fracturar-se i, segons la mentalitat de l’època, era molt fàcil abraçar opinions totalment oposades i radicals sobre la justícia social, el paper de l’Església, etc. Al final, segons és propi de la naturalesa d’aquestes tensions socials, les posicions més extremes van començar a marginar les altres. Amb la debilitació del centre, els dos pols oposats van començar a fer-se més forts.

A la guerra civil espanyola, els dos bàndols tenien ideals i el seu propi sentit de la virtut. Com els moviments polítics de la resta d’Europa, les persones dels dos costats de la demarcació política van començar a demonitzar l’altre camp.

Però les divisions, que a Europa es van convertir en divisions nacionals, a Espanya van ser fratricides i van deixar ferides psicològiques profundes i difícils de cicatritzar. El que va succeir a Espanya va ser una ferida que realment estripar a famílies de la manera més dolorosa i atroç. El germà va prendre una opció diferent a la del seu germà, però això ¿significa que ja no eren germans? Si això significa que ja no eren germans, si volem matar als nostres germans a causa d’allò en el que creiem, llavors, ¿no haurem de preguntar-nos pel valor de les nostres opcions?

– La realització d’aquesta pel·lícula, ha influenciat en cert sentit la seva vida personal?

– Roland Joffé: Deixi’m que l’hi expliqui: no sóc molt religiós, però m’han demanat que escrigui sobre un home que ho era. Vaig haver de prendre distància i dir-me: “Quan escric sobre Josepmaria, he d’acceptar tal qual –de manera total, honesta i sincera– tot el que Josepmaria em diu sobre el que va comptar per a ell, allò al que va consagrar la seva vida, la seva experiència religiosa. He de informar-me al màxim de l’experiència religiosa, sense prejudicis, honestament, i deixar-me interpel·lar”.

He llegit molt sobre l’experiència religiosa. He experimentat emoció i alegria en descobrir quants homes de ciència (en particular, físics) han viscut una experiència profunda de Déu, i m’ha commogut el veure que la separació entre la ciència i la religió, que s’ha convertit en el pensament dominant de la nostra època, en realitat era falsa. He acabat per comprendre que el gran descobriment de la física moderna consisteix en que la nostra percepció de la realitat es basa en models fabricats pel nostre cervell i que, per tant, hi ha nombrosos models de realitat.

Molts són insuficients per explicar-ho tot, encara apropiats per explicar algunes coses, ens proposen una nova manera de comprendre el que hauria de ser la realitat o les realitats i aquesta comprensió no exclou la idea de Déu o una dimensió espiritual de l’immens univers en què habitem, sinó que més aviat ens mostra que la manera en què la ciència ens ha portat a redefinir i reinterpretar la realitat ens ofereix també una oportunitat per a reinterpretar i redefinir l’espiritual.

No sé ben bé en quina mesura, en aquests anys, m’ha afectat aquesta experiència. Crec que alguna cosa profunda necessita una mica de temps per revelar pel que realment és. He experimentat una sensació molt particular al gravar “Trobaràs dracs”: més que una experiència solitària, com havia cregut, es tracta d’una experiència molt interessant, per a res solitària.

El poder pensar, de sobte, “Deixa de banda les meves respostes fàcils i viu simplement amb la pregunta”, ha estat per a mi meravellosament convincent, i m’ha permès sentir-me molt, molt a prop d’aquest procés de vida d’una manera que no hi hagués cregut possible. I ara no sé ben bé a on tot això em portarà.

 

Jesús Pujol. Zenit.org

 

L’autor de l’article, arquitecte, pintor i dissenyador, va instigar un manifest en els seixanta en contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però, després d’una recent visita al temple, revisa la seva oposició, quan els treballs estan ja molt acabats.

Resumint escriu entre moltes altres coses:

– Trobar  un artista que pugui afrontar la Façana de la Gloria és un repte.

– Si l’arquitectura és espai i llum, això és Arquitectura en majúscula.

– Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui.

– “És el millor edifici religiós dels últims tres segles”, sosté l’autor.

EL PAIS

TRIBUNA: TORNANT A LA SAGRADA FAMÍLIA…, I  ENTONANT EL ‘MEA CULPA’.- OSCAR TUSQUETS BLANCA

A principi dels seixanta, encara estudiant a la universitat, vaig ser un dels instigadors d’un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família el qual va comptar amb el suport incondicional de tota la “intelligentsia” de l’època, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, d’Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en comptes d’aturar-se van cobrar nova empenta, continuàvem convençuts que constituïen un error monumental.

Ara, després de la consagració papal del temple, m’he replantejat la qüestió. Els meus dubtes començaren quan veia ja aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila -excel·lent arquitecte d’avançat llenguatge tecnològic- em va assegurar que si jo conegués profundament l’obra canviaria d’opinió, que era l’edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-m’ho. Invitació que he acceptat per escriure ara aquestes línies amb coneixement de causa. He visitat el temple des de baix de tot fins a dalt (més de 60 metres d’alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano -un dels arquitectes directors de la seva estructura- i he quedat aclaparat.

Certament en aquelles parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un es deu al fet que els continuadors –tot i que, amb un  entusiasme digne de lloança, han portat l’obra endavant encertant en les qüestions fonamentals- no han tingut ni el talent d’en Jujol per interpretar l’Antoni Gaudí en el llenguatge gaudinià ni el talent d’un Scarpa o d’ un Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, la qual cosa provoca que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin una mica. Baranes d’inuk i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vidrieres i, en general, tots els elements decoratius, no estan potser a l’altura del conjunt. La veritat és que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur. El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. A les façanes, Gaudí pretenia, com succeeix en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja, al principi del XX, això no era fàcil però el geni de Gaudí ho va resoldre, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement, amb aquests murs que s’arruguen formant diverses figures, moltes d’elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal ho havia fet, mig segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí. Queda per aixecar la façana principal, la de la Gloria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d’afrontar-la és un desafiament tremend. La figuració està en un moment difícil, -la de contingut religiós encara molt més-, i principalment aquella que sigui capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, en el seu acabament. L’art contemporani ens ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable.

Però anem al més important: l’objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre fou que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava durant l’obra, el fet que els seus plans i maquetes havien estat destruïts a l’inicií de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l’artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l’inicií de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic. El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D’aquest tercer projecte, que ell considerava el definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1/10, per l’interior de la qual podies passejar. És cert que aquesta maqueta fou feta miquetes, però hi ha excel·lents fotografies i s’ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d’aquesta reconstrucció s’ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries. Sembla que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de La Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica al tremp. Són geometries complexes -paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en ambdós sentits formant els fustos de les columnes…- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1/10 o deu vegades majors. Això és el que s’ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l’arquitectura és abans que tot espai i llum, l’interior d’aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura enfront de la qual les excentricitats d’avui semblen vertaders jocs de nens.

Tornem a l’origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se’ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hauria romàs com una ruïna o l’hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai el suport econòmic de les institucions; viu dels donatius dels qui la visiten, més de dos milions a l’any, amb més de 25 milions d’euros. S’està finançant com una catedral medieval. D’aquesta manera s’acabarà, no sé si la millor obra del passat segle… però sí el millor edifici religiós dels últims tres.

OSCAR TUSQUETS BLANCA

El Sant Pare ha visitat Santiago i Barcelona i ens ha deixat nombrosos missatges per a reflexionar fins a la seva pròxima visita amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut.

16 de novembre de 2010
http://www.madrid11.com

1. L’home està sempre en el camí
En el més íntim del seu ésser, l’home està sempre en el camí, està en busca de la veritat. L’Església participa d’aquest anhel profund de l’ésser humà i es posa ella mateixa al camí, acompanyant l’home que anhela la plenitud del seu propi ser. Al mateix temps, l’Església du a terme el seu propi camí interior, aquell que la condueix a través de la fe, l’esperança i l’amor, a fer-se transparència de Crist pel món. Aquesta és la seva missió i aquest el seu camí: ser cada vegada més, enmig dels homes, presència de Crist, “a qui Déu ha fet per a nosaltres saviesa, justícia, santificació i redempció” (1 Co 1,30). Per això, també jo m’he posat en camí per a confirmar en la fe els meus germans (cf. Lc 22, 32).  Vinc com a pelegrí en aquest Any Sant Compostel·là i porto al cor el mateix amor a Crist que movia l’Apòstol Pau a emprendre els seus viatges, anhelant arribar també a Espanya (cf. Rm 15, 22-29). Desitjo unir-me així a aquella llarga filera d’homes i dones que, al llarg dels segles, han arribat a Compostel·la des de tots els racons de la Península i d’Europa, i fins i tot del món sencer, per posar-se als peus de Santiago i deixar-se transformar pel testimoni de la seva fe. Ells, amb la petjada de les seves passes i plens d’esperança, van anar creant una via de cultura, d’oració, de misericòrdia i conversió, que s’ha plasmat en esglésies i hospitals, en albergs, ponts i monestirs. D’aquesta manera, Espanya i Europa van anar desenvolupant una fisonomia espiritual marcada de manera indeleble per l’Evangeli.

Text complet: Cerimònia de benvinguda. Aeroport de Santiago, 6 de novembre de 2010　

2. Grans sants d’Espanya
Sento una profunda alegria en ser de nou a Espanya, que ha donat al món una plèiade de grans sants, fundadors i poetes, com Ignasi de Loyola, Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Francesc Xavier, entre molts d’altres; la que en el segle XX ha suscitat noves institucions, grups i comunitats de vida cristiana i d’acció apostòlica i, en els últims decennis, camina en concòrdia i unitat, en llibertat i pau, mirant el futur amb esperança i responsabilitat. Moguda pel seu patrimoni de valors humans i espirituals, busca així mateix superar-se enmig de les dificultats i oferir la seva solidaritat a la comunitat internacional. 

Text complet: Cerimònia de benvinguda. Aeroport de Santiago, 6 de novembre de 2010

3. Un missatge per als joves
A nosaltres, estimats germans, ens toca avui seguir l’exemple dels apòstols, coneixent el Senyor cada dia més i donant un testimoni clar i valent del seu Evangeli.
Per als deixebles que volen seguir i imitar Crist, servir els germans ja no és una mera opció, sinó part essencial del seu ésser. Un servei que no es mesura pels criteris mundans del que és immediat, material i vistós, sinó perquè fa present l’amor de Déu a tots els homes i en totes les seves dimensions, i dóna testimoni d’Ell, fins i tot amb els gestos més senzills. En proposar aquesta nova manera de relacionar-se en la comunitat, basada en la lògica de l’amor i del servei, Jesús es dirigeix també als «caps dels pobles», perquè on no hi ha lliurament pels altres sorgeixen formes de prepotència i explotació que no deixen espai per a una autèntica promoció humana integral. I voldria que aquest missatge arribés sobretot als joves: precisament a vosaltres, aquest contingut essencial de l’Evangeli us indica la via perquè, renunciant a una manera de pensar egoista, de curt abast, com tantes vegades us proposen, i assumint la de Jesús, pugueu realitzar-vos plenament i ser llavor d’esperança.Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010

4. Només Déu basta
Des d’aquí, com a missatger de l’Evangeli que Pere i Jaume van rubricar amb la seva sang, desitjo dirigir la mirada a l’Europa que pelegrinar a Compostel·la. Quines són les seves grans necessitats, temors i esperances? Quina és la aportació específica i fonamental de l’Església a aquesta Europa, que ha recorregut en l’últim mig segle un camí cap a noves configuracions i projectes? La seva aportació se centra en una realitat tan senzilla i decisiva com aquesta: que Déu existeix i que és Ell qui ens ha donat la vida. Només Ell és absolut, amor fidel i indeclinable, meta infinita que es trasllueix darrere de tots els béns, les veritats i les belleses admirables d’aquest món; admirables però insuficients per al cor de l’home. Ho va comprendre bé Santa Teresa de Jesús quan va escriure: “Només Déu basta”.Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010

5. Europa ha d’obrir-se a Déu
Europa ha d’obrir-se a Déu, sortir a trobar-lo sense por, treballar amb la seva gràcia per aquella dignitat de l’home que havien descobert les millors tradicions: a més de la bíblica, fonamental en aquest ordre, també les d’època clàssica, medieval i moderna, de les quals van néixer les grans creacions filosòfiques i literàries, culturals i socials de Europa. 
L’Europa de la ciència i de les tecnologies, l’Europa de la civilització i de la cultura, ha de ser al mateix temps l’Europa oberta a la transcendència i la fraternitat amb altres continents, al Déu viu i veritable des del home viu i veritable. Això és el que l’Església vol aportar a Europa: vetllar per Déu i vetllar per l’home, des de la comprensió que se’ns ofereix en Jesucrist de tots dos. Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010
 
6. La Creu, estrella orientadora
Aquest Crist que podem trobar en els camins fins arribar a Compostel·la, perquè hi ha una creu que acull i orienta a les cruïlles. Aquesta creu, suprem signe de l’amor portat fins a l’extrem, i per això do i perdó alhora, ha de ser la nostra estrella orientadora en la nit del temps. Creu i amor, creu i llum han estat sinònims en la nostra història, perquè Crist s’hi va deixar clavar per donar-nos el suprem testimoniatge del seu amor, per convidar-nos al perdó i la reconciliació, per ensenyar-nos a vèncer el mal amb el bé. No deixeu d’aprendre les lliçons d’aquest Crist de les cruïlles dels camins i de la vida, en qui ens ve a trobar Déu com a amic, pare i guia. Oh Creu beneïda, brilla sempre en terres d’Europa!Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010

7. Superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana
En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. 
D’aquesta manera, va col·laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist. I va fer una cosa que és una de les tasques més importants avui: superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa. Això ho va realitzar Antoni Gaudí no amb paraules sinó amb pedres, traços, plànols i cims. Perquè la bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la qual brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu perquè, com Ell, l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la llibertat i arrenca de l’egoisme.Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010
　
8. El Senyor és la roca
El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. 
En aquest sentit, penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autentica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa. 

Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010 
 

9. Protecció i ajuda a la família
Les condicions de la vida han canviat molt i amb elles s’ha avançat enormement en àmbits tècnics, socials i culturals. No podem acontentar-nos amb aquests progressos. Al costat d’aquests han d’estar sempre els progressos morals, com l’atenció, protecció i ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització, perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la concepció, perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, social i legislativa. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot el que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar.

Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010

10. Tot home és un veritable santuari de Déu
Amb la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, s’ha posat en relleu aquest matí que el temple és signe del veritable santuari de Déu entre els homes. Ara, vull destacar com, amb l’esforç d’aquesta i altres institucions eclesials anàlogues, a la qual se sumarà la nova Residència que heu desitjat que portés el nom del Papa, es posa de manifest que, per al cristià, tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba en necessitat. L’Església vol així fer realitat les paraules del Senyor en l’Evangeli: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).

Text complet: Visita a l’Obra Beneficosocial del Nen Déu. Barcelona, 7 de novembre de 2010

11. Vivir como una sola familia
Torno a Roma havent estat només en dos llocs de la vostra bonica geografia. Però, amb l’oració i el pensament, he desitjat abraçar tots els espanyols, sense cap excepció, i tants altres que viuen entre vosaltres, sense haver nascut aquí. Porto a tots en el meu cor i prego per tots, en particular pels que pateixen, i els poso sota l’empara materna de Maria Santíssima, tan venerada i invocada a Galícia, a Catalunya i als altres pobles d’Espanya. A Ella li demano també que obtingui de l’Altíssim per a vosaltres copiosos dons celestials, que us ajudin a viure com una sola família, guiats per la llum de la fe. Us beneeixo en el nom del Senyor. Amb la seva ajuda, ens veurem a Madrid, l’any vinent, per celebrar la Jornada Mundial de la Joventut. Adéu-siau.

Text complet: Cerimònia de comiat Aeroport internacional de Barcelona. 7 de novembre de 2010

Per Temes d’avui-Montalegre

L’associació impulsora confia que la visita del Papa acceleri la causa

L’associació civil pro-beatificació d’Antoni Gaudí va convocar el passat 27 d’octubre a la premsa per explicar la situació del procés. En el marc de la cripta del temple de la Sagrada Família, on hi ha la tomba de Gaudí, els seus responsables han detallat les seves intencions a curt i llarg termini sense oblidar la importància de la propera visita de Benet XVI.

 

 

«La imminent visita del Sant Pare no accelera les coses perquè es converteixi en beat però sí que pot influir en el Vaticà». Els membres que treballen en aquest llarg camí van revelar que ells sí que estudien una data hipotètica, el 2016. «Calculem que l’arquitecte podria ser beatificat pel Vaticà el 10 de juny de 2016, després que l’associació presenti a Roma una biografia de 1.200 pàgines cap a la primavera».  Aquesta data coincidira amb el 90 aniversari de la seva mort.

Recordem que el 13 de maig de 2003. El Cardenal-arquebisbe va clausurar el procés realitzat a Barcelona, i l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí va lliurar les actes del procés  (1.024 fulls i un disquet informàtic) a la Congregació de les causes dels sants, organisme de la Santa Seu encarregat d’aquests assumptes.

Paral·lelament, caldria fer un altre procediment jurídic per l’aprovació de l’existència d’un miracles atribuït a la intercessió de Gaudí, i finalment, el Sant Pare, si ho considera oportú, beatificar Gaudí.

Pel que es veu, perquè tot arribi a port es necessita molta paciència i molta feina, i és precisament una de les peces claus d’aquest camí la publicació d’una biografia de la vida i obra de Gaudí. L’autor d’aquesta biografia, Josep Maria Tarragona, es va sumar a la roda de premsa i va concretar que en base a aquest document els cardenals reunits al voltant de la Congregació de les Causes Santes hauran de decidir si la devoció cristiana de Gaudí i els miracles protagonitzats per aquest són suficients per a la seva beatificació.

Dos miracles

Pel que fa als miracles, fins ara es parla de dos miracles, un dels quals ja ha estat desestimat per l’Església. L’associació ha portat davant el Vaticà la curació d’unes úlceres d’un veí de Canet de Mar que, suposadament, van desaparèixer gràcies a Gaudí, però el fet no ha passat els filtres de la Congregació de les Causes Santes.

L’altre miracle és el d’una dona de Reus que va perdre la vista però la va recuperar resant a Gaudí. Aquet l´estan estudiant, ja que es requereix un examen mèdic i de fonamentació teològica

La biografia

L’autor d’aquesta biografia que s´ha de entregar a Roma, Josep Maria Tarragona, defensa que la vida de Gaudí és “heroica” en base al seu major símbol, la Sagrada Família, així com per la seva vida “santa i inimitable». De fet, aquestes 1.200 pàgines en defensa de Gaudí s’estan escrivint, en part, amb testimonis que van conèixer l’arquitecte.

Oferim un enllaç de l’entrevista amb Josep Maria Tarragona que Els Matins de TV3 van oferir el passat 27 d’octubre, i una ressenya de una publicació seva de l’any 2000:

 

 

 

Ressenya de “Gaudí. Biografia de l’artista “de Josep Maria Tarragona i Clarasó.

(Anuari d’Història de l’Església, any / vol. IX Universitat de Navarra, pàg. 692-693)

Josep Maria Tarragona (Barcelona. 1957) ens ofereix una biografia en català d’Antoni Gaudí (1852-1926), fruit del creixent interès que desperta el genial arquitecte. L’autor, expert «gaudinista», sap combinar les seves tasques docents amb freqüents incursions en el camp de la història. com en aquesta biografia gaudiniana.

El seu opuscle sobre Gaudí està estructurat en capítols molt curts, introduïts per unes frases de Gaudí preses dels seus escrits o d’algunes entrevistes que va concedir, que donen la mesura de la faceta que es va a tractar. En lloc del tradicional recorregut cronològic, ja de les obres, ja de la vida, d’ús més comú en el gènere biogràfic, Tarragona prefereix honorar l’artista ordenant la vida de Gaudí al voltant de la seva personalitat polifacètica: l’urbanista, el medievalista, l’expositor, l’amic, l’escultor, el malalt, etc. Tot està relatat amb un llenguatge propi i precís. En l’epíleg es recullen algunes poesies contemporànies dedicades a l’arquitecte i algunes de les seves obres més conegudes. És de notar tant l’exhaustiva cronologia de la vida de Gaudí com l’elenc dels personatges que intervenen en la biografia que tanca el llibre. En el seu interior. un abundant repertori de fotografies il·lustra el succeir dels esdeveniments.

Per mitjà d’anècdotes reveladores, es descriu una figura de difícil comparació, que destaca encara més per la profunda humanitat i sentir cristià que transmet: el seu marcat caràcter, la seva sensibilitat per la natura, la seva pura espiritualitat. L’autor no oblida els aspectes tècnics i innovadors de la seva concepció arquitectònica: i, encara que és enginyer i coneix bé les tècniques de la construcció no entra a fons en les innovacions artístiques i constructives de l’arquitecte català. Cal no oblidar que l’exposició del Gaudí arquitecte ja ha estat portada a terme per altres estudiosos com Bassegoda.

La integració dins del marc històric-polític-sociològic de la Catalunya del segle XIX, encara que no només d’ella, és un altre aspecte destacable del llibre. Aconsegueix, al fil del relat, traçar una semblança molt versemblant de l’ambient polític i religiós de l’època així com dels seus principals representants. L’autor coneix bé els secrets de la societat catalana: Gaudí, en efecte, va viure amb gran intensitat la Setmana Tràgica, els anys del pistolerisme i la repressió de la Dictadura, temps que coincideixen amb la maduració de la seva personalitat humana i artística.

En definitiva, l’excepcionalitat artística i personal de l’arquitecte català, dins del seu quotidianitat, requeria una monografia que posés al descobert la riquesa humana de Gaudí, de qui s´ha obert el procés de beatificació. Creiem que això s’ha aconseguit amb aquesta biografia diferent: tal com reflecteix el subtítol del llibre. Afegim, finalment, l’interès indubtable de l’acurada i extensa bibliografia gaudiniana que es recull al final d’aquest llibre.

S. Cases

 

 

Per Alessandra Nucci
Des de que va ser elegit l’abril de 2005, els mitjans de comunicació han estat esperant que el Papa Benet XVI ensopegués i fora rebutjat per les masses que acudien a Joan Pau II, el seu carismàtic predecessor. Però no ha succeït així.

Un exemple divertit de la reversió misteriosa de les trampes va ser visualitzat el març de 2009 a través de tres dels canals de la RAI, la televisió estatal italiana. En el seu programa de diumenge a la tarda “En mitja hora”, la presentadora Lucia Annunziata, expresident de la RAI, va entrevistar el jesuïta nord-americà Thomas J. Reese. Va ser presentat com un sacerdot que havia renunciat a ser editor en cap del “America Magazine” quan el cardenal Ratzinger va ser elegit Papa.

Nerviosa, Annunziata va abordar un tema després d’un altre, en un to cada vegada més insinuant: “Sens dubte vostè ha d’estar en desacord amb el Papa en aquesta matèria”. “I vostè ha d’estar disposat a admetre com a mínim que avui en dia no tothom està d’acord el Papa”. Reese esquivava somrient cada envestida.

Però Reese es va posar a riure divertit i va assenyalar: “Jo no sóc un enemic del Papa. Crec que té raó en tots aquests temes que vostè ha esmentat” I llavors, el cop mortal: “A mi m’agrada el Papa”. (Enllaç al programa: RAI-tv)

Per Isabel Viladomiu

El Nobel de Medicina ha premiat l´abús tècnic pel que fa a l’inici de la vida, quan aquesta mereix el màxim respecte i prudència.

Fins ara el premi Nobel consistia en el reconeixement d´un treball innovador o d´un descobriment beneficiós per a tot el gènere humà, però amb la concessió del premi Nobel de Medicina a Robert Edwards, artífex del primer ‘nadó proveta´, s´ha premiat la producció de vides humanes en el laboratori. Han concedit un premi a un procés que és violent en l’inici de la vida: en l´obtenció dels òvuls, en la producció i selecció d´embrions i en la eugenèsia. Es confirma un perillós canvi de rumb en la medicina que ja no busca només curar, sinó es converteix en la medicina del desig al servei de les llibertats personals incompatibles amb els deures metges de curar i acompanyar. L’avortament, l´eutanàsia, l´eugenèsia i la fecundació in vitro amb transferència d´embrions (FIVET) són una mostra d’aquest canvi en les idees i en la medicina ara premiada a escala mundial.

Robert Edwards va idear la tècnica que ha permès que naixessin quatre milions de persones al món des de 1978. Suplantar amb èxit la naturalesa i cancel·lar així la investigació llarga i costosa de les causes d´infertilitat. El camí fàcil estava obert i molta gent disposada a pagar quantitats astronòmiques pel fill desitjat. El rebuig social era evident, però serien els mitjans de comunicació els encarregats de canviar la mentalitat dominant i de fer arribar els nous èxits a la població, adaptant la seva mentalitat i insistint en el fet que la vida embrionària no té cap valor, exalçant la llibertat per sobre del dret a la vida. Dos esdeveniments succeeixen l´any 1978, el naixement de Louisse Brown, primera nadó proveta, i l´aparició del concepte de “pre-embrió” que justificaria tota intervenció en les primeres setmanes de vida. L´embrió humà va deixar de ser-ho perquè un Comitè així ho va decidir. Després ens van mostrar les imatges dels nens FIVET perquè ningú dubtés que la finalitat de la FIVET és bona i els nens neixen sans. Com explicar que la FIVET obre qüestions ètiques de gran envergadura?

El principi ètic universal que el fi no justifica els mitjans s´ha d´aplicar en l´anàlisi ètica de la FIVET. La producció de vides humanes en el laboratori és la gran qüestió. Els homes no són un producte de laboratori, ja que d´aquesta manera s´instrumentalitza la seva vida. Que l´home tingui dignitat significa això: que la seva vida és intocable, que no ha de ser produïda, ni la seva existència decidida per un altre home, precisament en la fredor d´un laboratori. Els tècnics que realitzen la FIVET són els primers en propagar que els embrions no són homes, ni vides humanes que mereixin el nostre respecte i per això produeixen, utilitzen, dominen i congelen tantes vides com calgui perquè en neixi un nen. Si han nascut quatre milions de nens i l´eficàcia de la tècnica deixa pel camí una mitjana de catorze embrions per cada naixement, són cinquanta-quatre milions de embrions utilitzats en benefici dels que sí que han vist la llum.

Hi ha clíniques a tot el món la oferta de les quals és ‘produir´ nens. La vida té de un nou preu, com en temps de l´esclavitud. Hi ha mercats de les cèl·lules germinals, d´embrions, d´úters de lloguer. Tot és un gran negoci fet amb vides humanes, amb persones que han estat instrumentalitzades i congelades sense respecte. Alguns diran que no importa perquè els embrions no senten, però la FIVET ha canviat els aspectes més importants de la nostra vida: les relacions familiars, aquelles en què es fonamenta el futur de l´home. El lema d´una ‘web´ d´una clínica reproductiva mostra aquest fet: “El moment de ser mare el trio jo”, molt semblant al lema avortista: “Jo aturo, jo decideixo”. La FIVET i l’avortament són fruits d´un mateix arbre, un arbre que menysprea la naturalesa i el seu missatge i que utilitza les llibertats per tal que els desitjos siguin cada vegada més insolidaris i inhumans. El Nobel de Medicina ha premiat l´abús tècnic pel que fa a l’inici de la vida, quan aquesta mereix el màxim respecte i prudència. Per molt que es premiï el que és inhumà, que es legalitzi el domini i la destrucció de vides, la veritat s´obrirà camí, com sempre ha estat en el curs de la història.

Isabel Viladomiu

 

 

Oferim el nucli central de cada discurs de Benet XVI durant el seu històric viatge al Regne Unit, que anaren des del dia 16 al 19 de setembre de 2010; us aportem els enllaços als textos complets.

 Text complet: vatican.va

Trobada amb societat civil i mons acadèmic i cultural

 Text complet: vatican.va

Beatificació del cardenal Newman

Volum 13, Número 44

15 octubre 2010

By Terrence McKeegan, J.D.

ESTRASBURG, 15 d’octubre (C-FAM) – Després d’un dràstic tomb legislatiu es va reafirmar el dret a l’objecció de consciència dels professionals mèdics i de les institucions a Europa la setmana passada.

La legislatura del Consell d’Europa va sotmetre a consideració un projecte de resolució que exigia importants restriccions a l’objecció de consciència, incloent la privació de les garanties d’aquest dret als metges que es refusen a practicar avortaments.

Una aliança de legisladors encapçalada per dos polítics, un d’Itàlia i un altre d’Irlanda, va assegurar l’aprovació de 29 esmenes que van transformar el projecte en una resolució que preserva el dret universalment reconegut a la llibertat de consciència.

El projecte de resolució, conegut com Informe McCafferty pretenia sancionar el personal sanitari que es negués a realitzar pràctiques contràries al dictamen de la seva consciència. A més, exigia un nou registre d’objectors de consciència.

Christine McCafferty, política britànica i principal autora de la resolució inicial, va dir, en el transcurs de les deliberacions, que pretenia forçar a clíniques i hospitals privats i confessionals a practicar avortaments.

Un comitè va aprovar la resolució inicial de McCafferty, però va ser anul.lada en l’última votació legislativa. La majoria dels observadors donava per fet que seria aprovada pràcticament sense esmenes, de manera que el resultat va impactar gairebé a tots, especialment a McCafferty, que va acabar votant en contra de la seva pròpia resolució.

El nou text estableix que «cap hospital, establiment o persona pot ser objecte de pressions, ser considerat responsable o patir discriminació de cap tipus per negar-se a realitzar, acceptar o assistir un avortament».

«Aquesta resolució tindrà un impacte real en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans», va assegurar Gregor Puppinck, director de l’European Centre for Law and Justice. Així mateix, va manifestar que el tribunal freqüentment cita resolucions de la legislatura europea com a reflex del parer del continent en general.

Puppinck va dir a divendres Fax que la legislatura sovint reserva les votacions sobre els assumptes més discutits per als dijous a la tarda o els divendres. Com la majoria dels membres conservadors sol viure en llocs més allunyats de la seu d’Estrasburg que els liberals, els preparatius dels viatges, en general, fan més difícil que puguin ser presents en les votacions que es fan cap a la fi de la setmana. Puppinck atribuir gran part de l’èxit als esforços per mantenir els membres conservadors a la sala per al la votació de dijous a la tarda.

Els que van donar suport les esmenes atribuir àmpliament el resultat final al lideratge del senador italià Luca Volonte, cap del Partit Popular Europeu, i del senador irlandès Ronan Mullen.

«La Sra McCafferty i els seus seguidors haurien de preguntar-se, en primer lloc, per què tants professionals de la salut es neguen a veure’s involucrats en avortaments», diu un comunicat de premsa de Mullen. «És perquè consideren l’avortament en si mateix com una violació dels drets humans, i no com a part d’un tractament mèdic responsable».

Diversos acords internacionals vinculants garanteixen el dret a l’objecció de consciència. Entre ells es troben el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, la Convenció Europea de Drets Humans i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Un nombre d’associacions mèdiques, entre elles el Consell Nacional de Metges de França, va condemnar l’informe inicial de McCafferty. Figures destacades, com un ex magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans i un ex president de conducta professional del principal consell mèdic del Regne Unit, es van manifestar en contra del projecte inicial en una reunió realitzada el dia previ a la votació.

(Traduït per l´equip de Montalegre)

Benet XVI arriba a Barcelona el 6 de novembre.
El Papa actual és un dels referents més sòlids d’aquest món globalitzat

El cardenal Joseph Ratzinger,  Papa Benet XVI , va néixer en Marklt am Inn (Alemanya) el 16 d’abril de 1927. El seu pare provenia d’una família d’agricultors i la seva mare d’artesans. La seva infantesa  va transcorre en Traunstein a prop de Salzburgo (Austria). En aquest marc “mozartcià”, descripció utilitzada pel propi Ratzinger, va rebre la seva formació cristiana, humana i cultural. Tot allò el va preparar per viure la dura experiència del règim nazi, hostil sempre amb l’Església catòlica. En aquesta complexa situació va descobrir la bellesa i la veritat de la fe en Crist. Fins i tot va estar enrolat en els serveis auxiliars antiaeris a finals de la Segona Guerra Mundial.

 De 1946 a 1951 va estudiar filosofia i teologia. Va ser ordenat sacerdot el 29 de juny de 1951, amb 24 anys. En 1953 es va doctorar en teologia. Durant bastants anys es va dedicar a l’activitat docent en escoles superiors i en universitats, essent en 1959 el vicerector de la Universitat de Ratisbona. Entre els anys 1962 a 1965  va fer notables aportacions al Concili Vaticà II. En 1977 el Sant Pare Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munich i Freising, govern al que va renunciar a l’any 1982; en aquell mateix any el va crear cardenal.

 El Sant Pare Joan Pau II en 1981 el va nomenar Prefecte de la Congregaciópara la Doctrina de la Fe i President de la Pontifica Comissió Bíblica i de la Comissió Teològica Internacional. També va presidir la Comissió per a la preparació del Catecisme de l’Església Catòlica.

 Entre les nombroses publicacions destaca el llibre “Introducció al Cristianisme”. Un del seus darrers publicats és “Jesús de Natzaret”. Actualment en la seu vaticana s’està fent la recopilació de les seves obres completes, més enllà d’un centenar de llibres. També ha rebut nombrosos doctorats honoris causa, dels que volem assenyalar especialment el de la Universidad de Navarra.

 És el successor de Joan Pau II, elegit el 19 d’abril de 2005. És el Papa 265 de l’Església Catòlica. Des de l’inici del seu pontificat ha fet més de 20 viatges dintre d’Itàlia. El primer dels 17 fora d’Itàlia va ser a Alemanya a les Jornades Mundials de la Joventut. A Espanya va venir per primer cop a València a la Cinquena Trobada de les Famílies a l’any 2006. I en els propers 6 i 7 de novembre anirà a Santiago de Compostela (Galicia) i a Barcelona (Catalunya).

 Isabel Hernández Esteban