web de las Jornadas

El Cardenal iniciando el acto de la sepultura

L’11 de novembre d’enguany es va celebrar amb tota solemnitat la cerimònia de donar sepultura a les restes mortals del Prevere i Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Va ser presidida pel Cardenal Arquebisbe de Barcelona,Lluís Martinez Sistach.Amb aquest acte entrava de nou en funcionament la Capella del Santíssim, la qual havia estat tancada durant dos mesos atesa la remodelació i preparació del sepulcre on definitivament ja reposen les restes mortals del Sevent de Déu. La cerimònia litúrgica va tenir dues parts diferenciades, la de la litúrgia de la paraula i la del ritu de donar sepultura.

Es va iniciar la cerimònia amb la processó de l’urna, fins col·locar-la en el cadafal davant el presbiteri de la nau central; després del cant d’entrada i el començament, es van llegir uns fragments de la Carta als Romans i del Salm 22, i l’Evangeli  de les benaurances de Sant Mateu. L’homilia a càrrec del Cardenal es va centrar en “quelcom molt important de la nostra vida : la santedat, una vocació per a tothom”. De l’evangeli va referir que “Les matemàtiques de Jesucrist sembla que no encaixin amb les nostres matemàtiques ja que ens fa estimar al fill pròdig, a l’ovella perduda, a l’enemic….”, tot animant-nos a estimar: “Hi ha pau en la persona que estima a Déu i estima a les persones, malgrat els sofriments, perquè dintre del cor te a Déu”. També va desitjar que algun dia poguéssim celebrar la canonització de José Maria Hernández Garnica.

Després de l’oració del fidels i un Pare nostre, es va iniciar la segona part amb la processó al nou sepulcre, tot entrant en la Capella del Santíssim. En presencia entre altres persones dels membres de la família que havien pogut assistir al acte, el tribunal de la inhumació, els pèrits, el postulador de la causa dels sants, i els preveres presents, es va fer la benedicció del sepulcre. A continuació es va llegir l’acta que dona fe de la sepultura, amb la relació de tots els presents, destacant l’autorització legal i canònica per l’acte, l’exhumació i el reconeixement dels restes. A les 19h42 m. de l’11/11/11 i un cop introduïdes l’urna i l’acta es va tanca la sepultura, al peu de la qual unes noies van  deixar un centre de flors.

Els qui hi eren presents

Conjuntament amb el Sr. Cardenal hi eren presents el Vicari General de l’Opus Dei en Espanya Mn. Ramón Herrando, Mn. Antoni Pujals Vicari de l’Opus Dei en Catalunya, el Vicari Episcopal Mn. Joan Galtés, el rector de Montalegre Mn.Francesc Perarnaui altres preveres de l’Església de SantaMaria de Montalegre, així com el rector de l’església de Betlem, i els preveres del bisbat que formaven part del tribunal nomenat a tal efecte, entre d’altres; va ser el mestre dela cerimònia Mn.JoanJuventeny i a l’orgue com es te habituats,Josep Masabeu l’organista de la Casa.

L’església estava plena fins a les grades. Tots els assistents van seguir la celebració litúrgica amb un llibret editat per l’ocasió, i van ser obsequiats amb el llibre “Obrint horitzons” i el dvd de la vida del Servent de Déu. La família del Servent de Déu va ser present, tant dela part Temes Hernández com dels Hernández Font.

Un dia abans, al cementiri

A primera hora del matí del dijous 10 de novembre, en el cementiri de Montjuic de Barcelona, es va iniciar el procés material de la exhumació de les restes mortals del Servent de Déu. El trasllat havia estat autoritzat per la Congregació de la Causa dels Sants amb l’acord del Cardenal Arquebisbe de Barcelona. A l’acte d’exhumació, cal destacar entre d’altres assistents, en delegació del Cardenal el tribunal nomenat a l’efecte amb Mn. Ramon Domenech Castells OFM jutge delegat, Mn. Alejandro Marzo Iguarino Promotor de Justícia, ila Sra. ChiaraRostagnoMalor notària; representants de la família, el postulador de la causa del sants, Mn. José Carlos Martín de la Hoz, i tres pèrits forenses.

En el acto de la exhumación del Siervo de Dios

En primer lloc es va retirar la làpida del panteó 33 de l’Agrupació 11 de l’avinguda dela Santíssima Trinitat, a continuació els operaris del cementeri van procedir a retirar les lloses que cobrien el departament corresponent i les restes de fusta i zinc del fèretre. Els operaris anaven descrivint l’estat de les restes i en aquell moment les persones responsables de la consecució del procés decidien la classificació de tot allò que anaven trobant amb la finalitat de  procedir posteriorment al seu inventari i conservació.

Així en dos sudaris blancs en forma de bossa es van classificar les restes del Servent de Déu. Un d’ells es va introduir en l’urna que s’havia triat , en color bordeus i lacada, amb una plaqueta amb les dades de Jose Maria Hernández Garnica i les dates de defunció i traspàs; cal destacar el disseny de la creu, metall platejat. En aquell moment el postulador de la causa va dirigir una oració per l’ànima del Servent de Déu.

Després en una sala adequada va prosseguir el procediment d’aixecament i signatura de les actes de tot el procés, seguit amb total rigorositat. Finalment els pèrits varen fer l’inventari i la conservació, reposant les restes en l’urna, que finalment ha quedat al sepulcre de la Capella del Santíssim.

Després de molts mesos de treballs d’experts, tècnics, operaris i un munt de col·laboracions desinteressades, i també donatius, s’ha tancat aquesta etapa intensa per a l’Església de Santa Maria de Montalegre, i de la que ens sentim feliços perquè ja tenim la Capella del Santíssim en funcionament amb el nostre intercessor que des del cel prega per nosaltres.

Isabel Hernández Esteban

Sepulcre Jósé Maria Hernandez Garnica

Darrerament hem intensificat la publicació d’informacions a l’entorn de la remodelació de la Capella del Santíssim tot enfocant la nostra mirada en el dia 11/11/11. Però em calia saber més enllà d’allò que hem anat veient amb els ulls en aquests dos mesos. Volia conèixer d’aprop què havia passat fins al moment de l’inici de les obres, i perquè el projecte s’estava executant d’aquella manera. Així que l’entrevista amb l’ arquitecte català Dr. Antoni Maltas i Mercader director del projecte ens havia d’aclarir tot plegat.

Les dades professionals més destacables  del Sr. Maltas són:1991 Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, i en el 2009 Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, amb la tesis Wassily Kandinsky y la evolución de la forma. Fundamentos teóricos para presenciar el espacio y el tiempo.   D’ell es diu que te un art sobri, prou incomprès, lluny de coses recarregades de sanefes i volutes barroques, i d’altars amb cornucòpies.

Gràcies als mitjans telemàtics avui és possible publicar-la. Sr. Maltas, li agraïm la seva deferència em concedir-nos aquesta entrevista,  abans de l’esdeveniment únic dels trasllat de  les despulles del Servent de Déu José Maria Hernández Garnica. Recordo que vam saber del projecte que vostè havia dissenyat per a l’Església de Santa Maria de Montalegre el 21 de juny del 2011, en l’Auditori del Pati Manning on es va fer la presentació. Però per arribar a aquella data han degut passar moltes coses.

¿Com va ser que li van encarregar a vostè el projecte?

Ja havia col·laborat altres vegades amb Montalegre. Per exemple, el projecte i la direcció dels treballs de la instal·lació del sistema de climatització de l’església –nau central i capella del santíssim–, en què ja havíem estudiat la reforma del sostre i un l’enllumenat per a aquesta capella.

¿L’ha fet amb altres professionals?

Al despatx som tres arquitectes, i encara que un de nosaltres s’encarregui i assumeixi un projecte, sempre ho parlem tot. Un projecte, així considerat, no és una manifestació afectiva d’allò individual; és un acte col·lectiu de tots tres i dels col·laboradors que hi han participat.

¿Ha fet altres capelles o oratoris?

Fa uns cinc anys vàrem projectar i dirigir les obres de la capella del nou edifici d’Iese Business School.

¿Li van encarregar un projecte concret per a Montalegre o va ser vostè qui el va oferir? ¿ va presentar d’altres?

Aquest sepulcre és quelcom que fa temps que s’està estudiant, sempre per iniciativa de la propietat. Primer van ser uns croquis per analitzar l’indret més adient, després un projecte amb algunes infografies i una filmació curta, per presentar el projecte a les autoritats eclesiàstiques i al públic, i, finalment, el projecte d’execució per poder dur a terme les obres.

¿Li van posar fre al pressupost?

Sr. Antoni Maltas i Mercader

La racionalitat és, a occident, una herència de la qual no podem prescindir. El pressupost és sempre un component que cal tenir en compte des de l’inici dels projectes. A tots ens hagués agradat arranjar definitivament el sostre i millorar la situació de les toveres de la climatització d’aquesta capella.

¿Li ha influït la història de l’església, els materials, les característiques?

No som d’aquells arquitectes que volen passar a la història per les seves intervencions “ideals” en el patrimoni arquitectònic. Aquesta església és obra d’August Font i d’altres artistes que van treballar-hi, fa poc més de cent anys, i als quals no hem de donar cap lliçó. La rehabilitació és un concepte molt debatut; però aquella idea de racionalitat que hem parlat una mica més amunt també ens dóna els paràmetres de cóm ha de ser la nostra feina en aquests edificis.

¿El Servent de Déu José Maria Hernández Garnica ha col·laborat des del cel en alguna cosa? ¿Li encomana coses?

Em fa l’efecte que hi ha molta gent encomanant-li que les obres acabin ben aviat i tot surti molt bé el proper divendres 11 de novembre.

¿Coneix o ha conegut a la família del Servent de Déu en ocasió d’aquest projecte?

Vaig conèixer una neboda seva durant la presentació del 21 de juny.

L’obra que anem veient ¿és tal qual l’havia pensat? ¿ha hagut de corregir quelcom inesperat?

Sovint, en una obra de rehabilitació o reforma, sorgeixen imprevisibles que cal assumir. Hem hagut d’adaptar petites coses a les mesures reals del lloc, substituir peces trencades del paviment, fer moltes proves d’enllumenat, etc. Tot dins de la normalitat.

Com sap, hi ha una cripta a la Capella del Santíssim, com és que no s’ha utilitzat com sepulcre d’aquest Servent de Déu?

Si cada cop que algú vol anar a resar al Servent de Déu cal aixecar les peces de marbre del paviment que donen accés a la cripta per baixar-hi…

¿Sap que hi ha gent molt i il·lusionada amb tot aquest esdeveniment? ¿Li reporta alguna preocupació?

Som tècnics que assumim les mateixes preocupacions que té la propietat.

¿Se  sent orgullós de formar part de la història de l’Església de Santa Maria de Montalegre, i com no, de l’Opus Dei al qual li va ser encomanada la seva direcció espiritual i pastoral?

Prefereixo entendre l’arquitectura com un acte col·lectiu, quelcom per al bé de la cultura humana.

Avui també hem pogut veure com l’obra, gràcies a Déu, ja està acabada. He pogut llegir d’aprop la làpida blanca amb la inscripció del nom del Servent de Déu, José Hernández Garnica, amb les seves dates de naixement i traspàs, dades gravades en el marbre blanc en color plata, tot a punt per a la celebració litúrgica de l’acte d’inhumació de les seves restes mortals, a càrrec del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martinez Sistach.

Isabel Hernández Esteban

Als 17 anys vaig deixar Barcelona per anar-me´n va viure a Londres, abans que nasquessin la majoria dels pelegrins de la Jornada Mundial de la Joventut que acaba d´acabar a Madrid. Havia mort el general Franco feia uns mesos i el país estava a punt de precipitar-se cap a la modernitat secularitzada. En aquells anys, les dones de Barcelona anaven a Londres a avortar, fet llavors il·legal a Espanya. Actualment, dones britàniques viatgen a Barcelona per aprofitar-se de les lleis avortistes més liberals de tot Europa.

Els organitzadors de la JMJ em van convidar a col·laborar en el departament de comunicació, i jo hi vaig anar amb tres companys del nostre equip de Catholic Voices —que vam fundar l´any passat per preparar la visita del Papa al Regne Unit— per tal d´assistir periodistes de parla anglesa amb informació sobre l´esdeveniment. Durant la nostra estada la setmana passada, entre més d´un milió de pelegrins immersos en un èxtasi de felicitat, que se sentien en plenitud malgrat la calor insofrible i les tempestes de Madrid, em vaig adonar que Espanya és encara, tot i el laïcisme que impera, una nació intensament catòlica.

Havia llegit una entrevista a Yago de la Cierva, el director de la Jornada, en què explicava que el Vaticà l´havia encoratjat a donar un toc espanyol a aquesta edició. Això el va portar, per exemple, a dissenyar el Via Crucis fent servir els famosos passos de la Setmana Santa de diferents ciutats d´Espanya, i fins i tot a dir que la gent se n´aniria a dormir més tard i es llevaria més tard (una cosa, no cal negar-ho, molt espanyola).

Però hi havia una altra diferència més important: aquesta seria la primera edició de les JMJ internacionals totalment autofinançada, d´ençà que vam començar el 1987. Un 70% del cost dels 50 milions d´euros el pagaven els participants; la resta el cobrien donatius corporatius o individuals. Fins i tot els 30.000 voluntaris es van haver de pagar la motxilla. Era important que, ja que Espanya passa una de les profundes crisis econòmiques a Europa, amb més del 40 per cent dels joves a l´atur, aquest esdeveniment no fos un pes per al contribuent. I es va aconseguir. A més, Espanya es va beneficiar amb més de 160 milions d´euros sense que l´Estat, com va confirmar un portaveu del govern, hi contribuís gens.

No obstant, amb això no n´hi va haver prou per evitar que una alianza entre grups laïcistes i gais organitzés una marxa de protesta contra el cost de la visita. L´eslògan «Amb els meus impostos, no» potser era l´única cosa que unia aquests grups —petits, fragmentats i ideològicament diversos—, però difícilment es pot atribuir credibilitat a aquest pretext. La manifestació de 5.000 persones, que va esdevenir violenta i va haver de ser dispersada pels antidisturbis, va ser la notícia principal tant a Espanya com en altres països. Però la impressió creada per alguns mitjans era força irreal. En comparació amb aquells pocs milers, omplien els carrers de Madrid un milió d´alegres pelegrins, als quals donaven la benvinguda un milió més de madrilenys que es van afegir a la festa. La gran majoria dels pelegrins no va veure ni una sola persona que protestés.

El dia de l´arribada del Papa em van convidar a Las Mañanas de Cuatro, com a coordinador de Catholic Voices. Al plató es comentava en directe aquest esdeveniment. Uns quants amics em van advertir que era una cadena hostil a l´Església, però el que em vaig trobar va ser tot el contrari: curiositat amistosa i preguntes fetes amb respecte. També van avisar al Papa que la rebuda que tindria en arribar seria freda, però el que es va trobar va ser un país que li donava la benvinguda, un govern involucrat en la visita i uns mitjans receptius als seus missatges; i això sense oblidar la immensa onada de joves que l´esperava plena de fervor i devoció. Fins i tot Zapatero, que ha estat al capdavant d´un dels governs més hostils a l´Església de la història d´Espanya, l´esperava per donar-li la benvinguda a l´aeroport.

Què explica aquest sobtat esclat de respecte per l´Església? La resposta és que la fe —simple, pura, jove i plena d´esperança— va dominar l´ambient durant aquells dies, convertint en irrellevants els problemes de la ideologia i de la història, i recordant a la resta del món la constància de la vida interior d´Espanya.

El sant passat d´Espanya era arreu. Alguns dels passos que es van fer servir per al Viacrucis —la Mare de Déu de Regla o el Jesús de Medinacelli— eren del segle XVIII, però els comentaris a les estacions escrits per les Germanetes de la Creu de Sevilla van ser sorprenentment moderns, tot deplorant els abusos sexuals i les víctimes abandonades de la sida. Va ser innovador tenir tots aquests passos junts en un mateix lloc, ja que mai no surten de les seves ciutats. A la vetlla a Cuatro Vientos —interrompuda per una sobtada tempesta i pluja torrencial— el Santíssim va ser exposat en una magnífica obra d´art: la custòdia d´Arfe de Toledo, que data del 1524. La gran multitud de joves es va agenollar al fang per pregar i es va fer un silenci imponent arreu del camp. Què se sent quan un està enmig d´un silenci d´un milió i mig de persones, pregant plegades en comunió? És molt difícil explicar-ho, però jo no ho oblidaré mai. És com una veritat eterna que ha estat amagada i que de sobte s´ha revelat.

I això, en resum, és el que va passar durant la JMJ. L´espai d´Espanya va canviar. Potser la mostra més evident va ser l´elegant parc del Retiro, convertit durant aquells dies en un centre de reflexió i contrició. Més de 4.000 sacerdots van rebre els pelegrins en 200 confessionaris que es van fer servir sense parar durant cinc dies des de les 10 del matí fins a les dotze de la nit. Fins i tot el Papa, com a novetat, també va atendre la confessió de quatre joves. El portaveu del Vaticà, P. Federico Lombardi, va comentar que l´experiència del Retiro mostra que quan s´ofereix la possibilitat de penedir-se en el sagrament de la Penitència, la gent jove s´hi compromet.

El que la JMJ també va mostrar és que quan es deixa que la fe tingui expressió pública, engendra fe en altres. És molt fàcil dividir Espanya en dues meitats, una apassionadament catòlica i l´altra molt hostil. Però molts dels joves espanyols amb els quals jo vaig parlar aquells dies no eren ni una cosa ni l´altra. Anaven a la recerca del seu camí cap a la fe com ho fan tots els joves, i sospesaven el que veien i experimentaven. Per als qui cercaven, la JMJ no va ser només una font d´alegria: també els va deixar sorpresos.

Aquesta JMJ —amb més gent que les dues anteriors a Colònia i Sydney juntes— ha estat la reunió de gent més massiva en la història d´Espanya. I és interessant que hagi estat un acte religiós el que hagi assolit aquesta fita.

Va ser Espanya la que va oferir una benvinguda calorosa als joves catòlics que venien de la resta del planeta. Va ser a Espanya on va tenir lloc aquesta festa contínua en què no hi va haver drogues, ni botellón, ni promiscuïtat. Durant uns dies una altra Espanya va resplendir, amb suavitat i humilitat, però amb fermesa.

«Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica», li va dir el Papa al rei Joan Carles a Barajas abans de tornar-se´n a Roma. I no és una esperança, sinó un fet. Espanya és gairebé irreconeixible des que vaig anar-me´n fa 35 anys, però com es va veure la setmana passada, el seu cor continua sent cristià.

Jack Valero

Coordinador de «Catholic Voices»

Entrevista a Glenn Caliban, català de família filipina del Raval i flamant enginyer informàtic, S’ha publicat l’article a La Contra, signat per Víctor-M Amela, Ima Sanchís i Lluís Amiguet, a La Vanguardia, dijous 28 de juliol de 2011.

“ME’N VAIG A ALEMANYA, ALLI EL TREBALL S’HO PRENEN SERIOSAMENT”

         Passo el matí aprenent a Braval, centre de l’Opus Dei al Raval barceloní, on xavals del barri es ajuden a estudiar, fan esport i es diverteixen en equip. L’Obra serà de Déu, però l’home que posa allà el talent i la paciència inesgotable és Josep Masabeu, pedagog autor de La república del Raval, on el 47 per cent són immigrants. Braval és una república difícil de governar a la qual arriben nois de 7 a 21 anys de 30 països amb 10 llengües i nou religions diferents. Un tresor de talent i capital humà per descobrir. Josep em presenta allà a Glenn i em preocupa sentir-li dir que aquest, el seu país, no creu en el treball i que es va a Alemanya. Tant de bo sigui només una anècdota.

Els meus pares són de l’illa filipina de Luzón. Allà la meva mare era llevadora i el meu pare professor d’una escola d’Enginyeria.

I aquí què fan?
Van arribar en els anys vuitanta i des de llavors s’han dedicat a netejar cases.

Vostè els ajuda?
Sí Però no és el meu. Per això s’han esforçat en què jo estudiés.

Què estudiar vostè?
M’he llicenciat en Enginyeria Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya. I també he acabat la carrera de piano al Conservatori Municipal de Música.

¡Fantàstic!
A més ara estudi òrgan i violí.

¿Treia vostè bones notes?
A l’ESO era massa fàcil. Tot just amb repassar el dia abans de l’examen ja treia almenys vuit. Per això, en arribar a l’Institut Balmes per al batxillerat em vaig trobar que em faltava nivell en matemàtiques.

Hi ha facilitats que llasten.
Em costaven fins que un amic em va parlar d’un centre del barri on et ajudaven a estudiar i vaig venir aquí a Braval.

I li van donar un cop mà?
Sí i a més jugàvem a bàsquet: teníem un equip. I ara sóc jo el que ajuda a estudiar i entrenament al meu propi grup.

 ¿Núvies?
De moment, els meus pares em recomanen que em concentri en preparar i els faig cas. Però he sortit i he viatjat molt i he conegut molta gent interessant.
 On?
He tingut una beca Erasmus a Alemanya durant sis mesos i ja parlo alemany.

 I com es veu en el futur?
Espero casar-me, guanyar un bon sou, diguem que a partir dels 3.000 euros, i dirigir equips humans en una empresa.
¿Fills?
Vull tenir tres com a mínim.

Per què li agrada dirigir equips?
Ho faig aquí a Braval i crec que serveixo per motivar els xavals. No veig per què no podré motivar professionals.

Per què creu ser bo manant?
Sóc coherent, conseqüent i responsable. Crec que es pot confiar en mi.

I seguirà vivint al Raval?
No crec. Me’n vull anar a treballar a Alemanya.

Per què?
Es prenen el treball i la formació professional més seriosament. Veig les empreses allà més preocupades per ensenyar als seus empleats. Aquí no valoren tant la formació.Vull viure en un país on treballar no sigui només un mitjà per treure uns diners, sinó alguna cosa que realment t’agrada fer.

A Alemanya també hi ha regions més pobres i menys emprenedores.
Jo vull anar al sud: Munic o Stutgart.

No ha de retornar com a mínim part del que hem invertit en vostè?
He vingut aquí a Braval els últims quatre anys ja com a voluntari per donar a altres xavals el que em van donar a mi.
Recorda a algun en especial?

A Onalki, un noi dominicà que quan va arribar era incapaç de resoldre allò de “si té 30 pomes i ha de dividir per igual entre cinc persones …” No hi havia manera. Onalki no sabia passar dels enunciats a la divisió. Es feia un embolic.

Com el va ajudar?
Jugàvem a bàsquet i teníem una reunió per analitzar les fallades de l’equip. El xaval va anar agafant confiança. A més, els dimecres teníem també reunió d’estudi i jo l’ajudava. I va aprovar mates.

¡Ha treballat ja com a enginyer en alguna empresa?
Ara estic fent pràctiques en una: disseny pàgines web. I m’encanta.

¿S’ha sentit discriminat pel seu origen per algun feina?
Per què? Jo sóc català.

¿Somreien a algú més que a vostè i no perquè ell fos més simpàtic?
Només una vegada vaig sentir un comentari racista en el conservatori. No era ningú de la casa. Algú que passava per allí va dir al veure: “Aquí deixen entrar a tot el món”.

¿Li han robat alguna vegada al Raval?
No, però a Pedralbes si. Un dia que venia de la Politècnica em van intentar atracar abans d’entrar al metro i vaig escapar corrent.
¿Admetem massa immigrants? Entren pels quals calen quan es necessiten, perquè quan no hi ha feina es van, com estan fent ara.

¿Els donem massa subsidis?
Cal subsidiar als que ho necessiten, però no a canvi de res: han de formar-se. Sense educació no ha d’haver subsidis.

 ¿Què li agrada i desagrada de Catalunya?
Em dol que no es prenguin l’educació i el treball més seriosament. Sembla que tothom faci només el just.

¿Què li agrada?
Els catalans som més oberts que els alemanys. Aquí seguida fas amics.

I del seu barri, el Raval?
Molts immigrants no poden ajudar els seus fills a l’escola, perquè no saben castellà ni català.

El bilingüisme ajuda o destorba?
A mi saber castellà i català, a més de tagal, m’ha ajudat molt a aprendre altres llengües. Si ja estàs acostumat a parlar dos idiomes a l’escola i a casa, després aprens altres com l’anglès i alemany més ràpid i millor.

«Aperite plene portas Christo!»

El lema episcopal de Mons. José Luis Mumbiela són les paraules del beat Joan Pau II que posaven de manifest el seu gran desig a l´inici del seu pontificat i que van ser repetides, i assumides, per Benet XVI al final de la seva homilia també a l´inici del seu servei a la càtedra de Pere: «Aperite plene portas Christo!» (Obriu de bat a bat les portes a Crist!).

Mons. José Luis Mumbiela, nou bisbe d´Almati, al Kazakhstan.

El 8 de maig passat, justament una setmana després de la pujada als altars de Joan Pau II, era consagrat com a bisbe d´Almati, al Kazakhstan, el jove sacerdot de Montsó José Luis Mumbiela, fins ara rector del Seminari Interdiocesà de Karaganda. Del nou Papa beat ha escollit Mons. Mumbiela el seu lema episcopal: «Obriu de bat a bat les portes a Crist!» Aquest serà el seu gran repte com a pastor enmig de les estepes kazakhs, una terra a la qual va arribar fa 13 anys i que a poc a poc ha esdevingut la «nineta dels seus ulls».

Amb només 41 anys, com ha viscut el seu nomenament com a bisbe d´Almati, una de les ciutats més importants del Kazakhstan? Què li passa pel cap i pel cor en aquests moments?

He de reconèixer que els rumors que corrien abans del meu nomenament no m´entusiasmaven gens, però quan l´Església et demana un servei no t´hi pots negar, tot i que a l´inici et costi molt assimilar-lo. Amb el temps, t´acostumes a fer el que no et ve gaire de gust quan Déu t´ho demana; i a més, descobreixes, passat un temps, que Ell tenia raó. Curiosament sempre és així!: el camí per a la teva felicitat passa pel compliment de la seva voluntat.

Amb quines expectatives afronta el repte pastoral que el Papa ara li proposa?

Amb la convicció que només amb l´ajuda de Déu es podrà tirar endavant la missió encomanada. Juntament amb això, és bo saber que Ell s´acostuma a posar al costat dels col·laboradors necessaris (sacerdots, religioses i laics) perquè l´obra sigui totalment d´Ell i com Ell vol. La nostra tasca és procurar «destorbar» el mínim possible.

Què se sent cridat a aportar com a pastor diocesà?

És difícil endevinar-ho a l´inici del camí, tot i que prou m´agradaria resumir- ho, com a desig, en les paraules de la famosa pregària «feu de mi, Senyor, un instrument de la vostra pau», posant perdó, reconciliació, vida, esperança, optimisme, fe…, en definitiva «Amor on no hi ha amor».

Molts es deuen preguntar: què fa un sacerdot de Montsó a les estepes kazakhs? Ens podria descriure breument la seva particular «història d´amor» amb un poble tan diferent del seu d´origen i en el qual ja porta més de 13 anys?

Tot i que mai no vaig tenir entre els meus projectes i desitjos marxar de missions, sí que tenia clar que el ministeri sacerdotal d´un capellà diocesà no s´esgota en els límits geogràfics de la pròpia diòcesi, sinó que has de tenir el cor i la disponibilitat tan amplis com els horitzons de les necessitats de l´Església. Per això la «història d´amor» arrenca en els inicis de la meva vocació, estimantlos abans de conèixer-los, desitjant servir-los abans de saber que un dia seria amb ells. I un cop aquí va ser bonic descobrir les grans qualitats humanes d´aquesta gent, el seu profund sentit de respecte cap al sagrat. No dubto pas que el fet d´haver viscut en un seminari internacional durant la meva preparació al sacerdoci hagi estat un bon «camp d´entrenament» per estar acostumat a conviure amb persones molt diferents de la meva cultura i llengua. D´altra banda, aquesta capacitat de convivència amb gent diversa crec que s´insereix, o almenys hauria de ser així, en l´ànima de tot sacerdot, de tot pastor.

Què ens pot dir de l´Església i del poble que ara li toca guiar com a pastor? Se senten ben integrats i reconeguts en el context de pluralisme religiós que es viu al país?

Els catòlics gaudeixen en l´actualitat d´una llibertat de culte amb la qual només podien somiar dècades enrere. En l´àmbit oficial, l´Església catòlica és considerada una de les religions «tradicionals » del país, juntament amb l´islam i l´Església ortodoxa russa. Aquest fet, tenint en compte el petit nombre de creients catòlics en comparació amb la resta, no deixa de ser un detall de gran distinció.

L´Església catòlica afronta en aquests temps un període de transformació. La imatge (fins i tot manifestada a les faccions dels rostres segons les nacionalitats) de l´Església en èpoques soviètiques i en els anys noranta, adquireix més varietat. La mentalitat de la gent també canvia, així com la situació sociopolítica. Pel que fa a això últim, de cara al futur sempre es generen interrogants, a causa del corrent constant d´emigració i de la incògnita sobre l´estabilitat d´un sistema que de moment dóna bons resultats, però no saps quan pot durar.

Vostè serà bisbe d´Almati…

La diòcesi d´Almati, al sud del país, és la zona on els kazakhs (majoria de la població) acostumen a guardar amb més afany les seves tradicions, entre elles la religió islàmica. Amb tot, es nota la mentalitat diferent de la gent d´Almati (capital econòmica del país amb dos milions d´habitants) de la resta de les poblacions. A Almati s´adverteix un caràcter més obert, cosmopolita.

Com a pastor d´una Església en minoria, quines seran les seves prioritats al capdavant de la diòcesi d´Almati?

Abans que res, tenir cura especial del «petit ramat» que se m´ha encomanat. En primer lloc, del clergat i les religioses. La sal, tot i que petita en comparació amb la resta del menjar, ha de tenir aquell gust especial que la fa imprescindible. La societat del Kazakhstan necessita que aquesta petita «minoria» doni tot el gust que és capaç de donar. La bellesa de la nostra fe atrau pel testimoni joiós dels qui la compartim, i els no catòlics estan, conscientment o inconscientment, esperant la manifestació d´una vida segons el missatge de Jesús de Natzaret, una vida que els faci sortir de les cadenes que tan freqüentment els lliguen a un carreró sense sortida en l´egoisme, la venjança, la corrupció, la desesperança, etc.

I, evidentment, la «nineta dels ulls» serà la pastoral vocacional. Després de cinc anys treballant en l´únic seminari per a l´Àsia Central, he adquirit amb més nitidesa la necessitat urgent que l´Església catòlica al Kazakhstan tingui, com a pastors, sacerdots nascuts en aquestes mateixes estepes. El mateix caldria dir pel que fa a les religioses i altres maneres de lliurament a Déu en la vida laïcal.

La imatge de l´estepa kazakh, tan inhòspita com gèlida, es correspon amb la realitat eclesial d´un país fortament marcat per l´herència comunista?

Personalment, contemplant la immensitat de l´estepa en els múltiples viatges que em toca fer, el que m´impressiona és la serenitat que aporta a l´esperit. Els seus horitzons amplis conviden a expandir l´ànima, i la proximitat del cel, que sembla que t´embolcalla, no deixa de ser un record de com n´és de proper el «cel» de la terra. No obstant això, el comunisme ha deixat certament un segell profund en l´esperit d´aquesta gent. En algunes coses per a bé… i en altres no tant. De totes maneres, la ràpida evolució política, social i cultural que viu aquest país des de la dissolució de la Unió Soviètica el porta a un «no se sap on» perquè el futur del país és imprevisible.

Com es viu la fe al Kazakhstan?

La fe al Kazakhstan… m´imagino que es viu com en altres llocs: entre les persecucions del món i els consols de Déu. És una Església en minoria i jove, que ha d´obrir-se pas, i créixer, sense aquells grans suports «humans» que són les tradicions socials, culturals o fins i tot familiars en les quals la fe cristiana, o més estrictament catòlica, es rep, comparteix i transmet d´una manera gairebé connatural. Potser per això Déu ens dóna una alegria i ajuda especial per gaudir de la nostra fe; uneix fe, d´una banda, que, com que no té aquests recursos «socials», es fa més senzilla, tenint potser l´oportunitat d´accedir d´una manera més directa a l´essencial, a la trobada personal amb Ell, sense quedar-se en allò simplement tradicional, cultural o social, tot i que evidentment aquests elements també constitueixen part important i irrenunciable de la nostra vivència de la fe.

Vostè creu que Àsia constitueix avui un continent de gran esperança per a l´Església universal?

No sé si seria millor dir que és precisament l´Església qui es presenta com la garant de l´autèntica esperança per a Àsia. El continent asiàtic constitueix fins ara un gran repte per a l´evangelització; una evangelització que comportarà, per a aquests pobles que viuen un període de gran desenvolupament (pensem també en la Xina, l´Índia…), l´oportunitat de trobar-se amb uns valors alternatius que els facin descobrir la riquesa no només basada en el petroli o el comerç, sinó en el ple desenvolupament de cada persona humana a la llum de l´Evangeli. De moment, Àsia està necessitada en gran part per l´ajuda dels missioners.

En un context com el seu, amb tanta presència musulmana, així com ortodoxa, com es plantegen el repte de l´evangelització?

Nosaltres no juguem «contra» ningú. Hem de procurar abans que res esforçar- nos per adquirir en plenitud el gran tresor amagat que tenim a casa, és a dir, desenvolupar tots els «talents» de la nostra fe. La resta, com va dir Jesús, vindrà a més a més. L´acció evangelitzadora ha de ser la conseqüència d´una sobreabundància d´esforç personal, amb l´ajuda de la gràcia de Déu, per viure en plenitud la nostra vocació cristiana. Després, com li agradava repetir a Joan Pau II, la veritat s´imposa per ella mateixa.

Va marxar el 1998 al Kazakhstan per un període inicial de tres anys, però sembla que la cosa s´allargarà força més… Què li ha aportat aquesta terra i aquesta experiència a la seva pròpia vida de fe?

El sentit de la meva vida és la vocació sacerdotal a la qual Déu em va cridar com a sacerdot diocesà i a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu; i el Senyor ha volgut que el sentit de la meva vocació el trobi en aquestes terres, entre aquesta gent. Fàcil és comprendre, per tant, que el que m´aporta viure i servir al Kazakhstan és precisament el sentit de la meva vida. Oi que no és pas poca cosa? Oi que és per estar agraït tant a Déu com a aquest país?

Samuel Gutiérrez – Catalunya Cristiana 15-05-2011

Qui va ser la mà dreta de Joan Pau II des de 1981 fins al mateix dia de la seva mort, serà el que s’encarregarà de elevar als altars a Joan Pau II, el proper dia 1 de maig. Benet XVI coneix bé el futur beat. Quan era només cardenal deia: “vaig ser inicialment atret per la directa i oberta senzillesa humana i la calidesa que emanava”. Davant Joan Pau II, “un se sentia davant d’un home de Déu” (Seewald, Peter, Una vida per l’Església, Madrid 2007, Paraula, pàgina 96).
 
En les seves intervencions, Benet XVI l’ha definit amb paraules com fidelitat, entrega, fermesa o caritat. Ha explicat carmateix va ser valent, amb una fe senzilla, i com es va enfrontar al mal en el món i com va abraçar la creu. Destaca la seva prodigalitat, el seu amor a la Verge i la seva faceta mística. Ha analitzat els moments més importants de la seva biografia, com el seu sacerdoci, la seva ordenació episcopal o la seva arribada a la càtedra de Pere. Heus aquí una selecció de textos de Joseph Ratzinger-Benet XVI sobre Joan Pau II, que poden acostar a una personalitat que la seva activitat va tenir un abast imparable.

– La caridad

– La fe sencilla

– El amor a Cristo

– El amor a la Virgen María

– La sensibilidad espiritual y mística

– La fidelidad y la entrega

– La cruz

– La firmeza

– La fortaleza

– La valentía

– La prodigalidad

– Su respuesta al mal

– El sacerdocio

– La llamada a ser obispo

– La llamada a ser Papa

– Su Paternidad Espiritual

– Un papa alemán tras un papa polaco: ¿providencial?

Marc Argemí

55 Preguntes sobre Jesús de Natzaret, 55 respostes de Joseph Ratzinger-Benet XVI

Joseph Ratzinger-Benet XVI acaba de publicar la segona part de la seva biografia sobre Jesús: “Jesús de Nazaret. Desde la Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección”. S´ha publicat en diversos idiomes: en català es preveu pel maig.  Es tracta d´un viatge cap a “les paraules i els esdeveniments decisius de la vida de Jesús” (p. 9). Recull i debat aportacions d´un gran nombre d´investigadors sobre què hi ha de cert en els Evangelis. El resultat és un llibre amb respostes a molts dels interrogants de la recerca teològica però també a moltes de les grans preguntes de l´ésser humà.

Continua en la següent adreça de blog:

55-preguntes-sobre-jesus-de-natzaret-55-respostes-de-joseph-ratzinger

Per Carolyn Moynihan

Publicat el 09 de març de 2011

(A la Revista  Temes d’Avui,  Octubre -Desembre de 2010)

Durant les quatre dècades de la guerra de l’avortament als Estats Units s’han produït molts canvis de bàndol. Molts que haurien d’estar al costat pro-vida es van posicionar en les files oposades: l´enganyosament anomenat “Catholics for a free Choice” és l’exemple més típic. Es tractava de seguir el camí fàcil, anar amb el flux cultural dominat per les principals institucions en els mitjans de comunicació i en la vida política.

Les desercions des del costat a favor de l’avortament, però, han estat molt més dramàtiques, per no dir heroiques. Norma McCorvey, la Jane Roe demandant de la causa del Tribunal Suprem que va permetre la legalització de l’avortament als EUA, es va convertir en un oponent destacat de l´avortament i va demanar a la Cort Suprema que revoqués la seva sentència en el “Roe v Wade”. Molts altres l’han seguit en la renúncia pública de la matança de nens no nascuts, la més recent Abby Johnson, una jove treballadora de la clínica de Texas de “Planned Parenthood”, la història va aparèixer el mes passat a Mercatornet.

Però cap conversió a la causa pro-vida arriba a la importància i ressonància de la del Dr Bernard Nathanson, un dels defensors actius de la legalització de l’avortament, que va morir el dilluns a l’edat de 84 anys. El Dr Nathanson va fer tant com el que més per posar en marxa l’avortament com a mitjà anticonceptiu habitual, però per aquesta mateixa raó, quan es va adonar què era de veritat aquest “procediment”, va començar a escriure i a parlar intensament per desacreditar-lo.

Les guerres culturals -les que realment importen- són sempre sobre la veritat. Com obstetra i ginecòleg el Dr Nathanson sabia que havia un ésser humà viu en el ventre d’una dona embarassada, però procurava obviar aquest fet científic. En primer lloc, potser, perquè l’avortament encaixava bé amb el seu propi estil de vida. A la universitat, a la dècada dels 40, va deixar embarassada la seva promesa i va utilitzar diners del seu pare per pagar un avortament il·legal. “Va ser la meva introducció en el món satànic de l’avortament”, va escriure més tard. Després d’instal·lar-se a Nova York va deixar embarassada una altra núvia i va decidir avortar ell mateix al nen, el seu fill-. Quantes vegades la negació de la veritat ve motivada per les pròpies malifetes!

El fet que molts practicaven avortaments il·legals barroers li va semblar una excusa per a participar en la campanya a favor de la seva legalització en la dècada dels 60. “L’avortament il·legal és la causa principal de defuncions de dones embarassades el 1967”, va escriure. Les justificacions van aplanar el camí a la mentida. A “Aborting America” (1979), va admetre:

Varem despertar suficient simpatia per vendre el nostre programa de l’avortament permissiu inventant el nombre d’avortaments il·legals que es feien anualment als EUA. La xifra real s’apropava a 100.000, però la xifra que es va donar als mitjans de comunicació en diverses ocasions va ser de 1.000.000. I la repetició d’una gran mentida amb suficient freqüència convenç al públic. El nombre de dones que morien per avortaments il·legals era de 200 a 250 l’any. La xifra amb què alimentàvem constantment els mitjans de comunicació era de 10.000. Aquestes xifres falses van arrelar en la consciència dels americans, convencent a molts que necessitàvem desmuntar la llei contra l’avortament.

Una altra mentida -la que es diu a l’hora de promoure l´avortament- va ser la del nom donat a la clínica abortiva de Nova York on el Dr Nathanson, com a director i pel seu propi compte, “va dur a terme més de 60.000 morts” entre 1970 i 1972: Centre de Salut Sexual i Reproductiva. La “salut” en la frase insensibilitzadora, ara familiar, “salut sexual i reproductiva”, val potser per la prestació d’avortaments que no maten les dones, però ve acompanyada necessàriament del 100 per cent en la taxa de mortalitat dels nens per néixer.

Què va fer canviar d’opinió al creuat defensor del dret a l’avortament i, més important, el seu cor? En part va ser la pressió social: el seu perfil públic com avortista va fer que fos menyspreat en els cercles mèdics legítims i va danyar seriosament el seu prestigi com obstetra. Sens dubte, va influir també el fervor dels moviments pro-vida que van sorgir en oposició a la campanya a favor de l’avortament, dels quals es va fer ressò en un article publicat el 1974 en el “New England Journal of Medicine”.

En aquest article el doctor Nathanson ja va manifestar els seus dubtes sobre l’avortament i de “l´eslògan” que s’utilitzava per justificar-lo: “no pot ser vida humana el que no pot existir de forma independent”. Es van aixecar “seriosos dubtes en la meva ment sobre si la vida humana existia dins de la matriu des del començament mateix de l’embaràs …” Per què? Perquè la tecnologia estava mostrant que eren uns mentiders aquells que defensaven una altra cosa.

L’evidència electrocardiogràfica de la funció cardíaca que s’havia trobat en embrions de sis setmanes. Els registres electroencefalogràfics de l’activitat cerebral humana que s’havien observat en embrions de vuit setmanes. La nostra capacitat per mesurar senyals de vida es fa cada dia més sofisticada, i amb el pas del temps serem capaços sens dubte de trobar senyals de vida a les etapes més primerenques del desenvolupament fetal. Va realitzar l´últim avortament el 1979.

Els activistes pro-vida van ser els primers en mostrar al Dr Nathanson la veritat sobre el nen no nascut, la tecnologia va ser la segona font de llum. Les imatges per ultrasons es van desenvolupar ràpidament en aquell moment, i van ser les imatges del nen al ventre aquelles que finalment el van convèncer que en un avortament mor un veritable ésser humà. El 1985 va fer el curtmetratge famós i electritzant “El crit silenciós”, utilitzant imatges d’ultrasò en temps real, en què es mostra com un nen de 12 setmanes intenta defensar-se dels instruments dels avortistes. El 1987 va produir una altra pel·lícula, “El Eclipse de la Razón”, que mostra un avortament tardà (cinc mesos) amb els detalls horripilants i esgarrifosos. Aquesta última pel·lícula conté testimonis de diversos ex-avortistes.

En la presentació de “El Eclipse de la Razón” l’actor Charlton Heston, ha assenyalat que des de 1973 s’havien realitzat més de 20 milions d’avortaments als EUA. Però, tot i la importància de la qüestió i el gran debat públic sobre aquest tema, mai s’ha mostrat un avortament complet a la televisió. Els mitjans de comunicació han omès el que diuen que és la seva feina: informar al públic – en aquest cas sobre els fets de l’avortament.

Avui en dia qualsevol pot veure els vídeos del Dr Nathanson i d´altres sobre l’avortament a YouTube, però cap de les cadenes principals de televisió ha mostrat aquestes imatges. Fins i tot la col·locació de cartells pels manifestants pro-vida és ocasió de problemes, com si ells tractessin de cometre una acció pitjor que la de les persones que fan la matança. Com el Dr Nathanson va observar, hi ha una conspiració en les institucions per ocultar la veritat.

Van ser incansables els seus esforços per a rectificar les mentides. A més dels seus films, els llibres -en particular, “Aborting America” (1979)- i cicles de conferències per tot el món. Va perdre amics del seu període pro-avortament, i d’entre els antics companys, però va trobar nous amics en el moviment pro-vida.

Joan Andrews, una ardent defensora del nen no nascut, que va passar més d’un any a la presó per bloquejar les entrades de les clíniques abortives, va tenir amb ell una amistat particularment estreta. Tenia més de 40 anys abans de casar-se amb Chris Bell, i quan va quedar-se embarassada li va demanar al Dr Nathanson que la atengués en la seva gestació. Va ser una decisió ben valenta la de Joan en escollir un ex avortista perquè cuidés el desenvolupament del seu fill. La confiança que ella va mostrar en el Dr Nathanson va ser una gran ajuda per reconciliar-se amb ell mateix per tot el mal que havia fet a mares i nens.

Joan va actuar com a padrina del Dr Nathanson, quan va ser batejat en l’Església Catòlica pel Cardenal John O’Connor el 1996. No era necessari, però sí molt apropiat, que el metge que solia definir-se a si mateix com un “jueu ateu” presentés en un llibre titulat “La Mà de Déu” el seu itinerari pro-vida. El sacerdot que el va instruir en la fe catòlica, el Pare C. John McCloskey, va qualificar el llibre com “una de les autobiografies més importants del segle XX”, que presenta “la inhumanitat de l’home i la possibilitat de redempció”.

Tots aquells assassinats -dels 75.000 dels quals es va fer responsable, 5000 els va executar ell mateix i 10.000 van ser realitzats pels seus interns a St Lukes Hospital a Manhattan- van crear un deute de justícia de restitució impossible. El pes sobre la seva consciència hagués estat terrible, insuportable, sense una fe que li assegurés el perdó. El deute estava perdonat; quedava compensar pel mal. Joan Andrews Bell diu “es va sotmetre a grans privacions”.

Sempre s’acusava: “Jo sóc d´aquells que van ajudar a marcar el començament d’aquesta era de barbàrie”, va escriure a “La Mà de Déu”. I, “conec bé cada faceta de l’avortament. Jo vaig ajudar a alimentar la criatura en la seva infància amb grans quantitats de sang i diners. La vaig dirigir en la seva adolescència fins al seu desenvolupament irresponsable i fora de control”.

El New York Times va presentar aquesta darrera frase de manera crítica, com un mer recurs retòric del Dr Nathanson per deixar bocabadada l’audiència. No és però més que una mostra de la seva profunda sinceritat i l’heroisme amb que en el seu moment va donar un tomb complet a les seves idees i a la seva vida. S’ha guanyat ben bé el dret a ser tingut com un dels herois de la dignitat humana.

 Carolyn Moynihan és editor adjunt de MercatorNet.