Els terratrèmols i els sismes submarins; són senyals de l’acabament del món?

Per Enrique Cases
Pres de Temes d’Avui

Els mitjans de comunicació recullen amb sorpresa l´acumulació de desgràcies naturals que han sembrat mort i destrucció. El terratrèmol a Haití. Un altre terratrèmol, el sisme submarí i el tsunami a Xile. També inundacions al Perú. Vuitanta vaixells atrapats pel gel al Bàltic. Una onada gegant sembra mort en la tranquil·la mar Mediterrània. La contemporaneïtat dels diferents fets mou la curiositat i intenta explicar-los. Algú pensarà en els signes profetitzat per als últims temps als quals es pot afegir una extensa apostasia en els països més cristians, l´augment extraordinari d´avortaments i l´eutanàsia en altres llocs podrien ser un compliment de les profecies recollides per l´evangelista Marc, on es diu que “el germà lliurarà el germà, el pare el fill, i s´aixecaran els fills contra els pares per fer-los morir” (Mc 13,12) per continuar parlant dels altres signes apocalíptics com són les catàstrofes naturals (Mc 13, 13 i ss.).

Val la pena recollir els textos que parlen dels senyals de la fi dels temps per tal de despertar la vigilància i saber entendre aquests signes. Vegem primer Mateu que és el més extens tractant del tema. “Pel que fa a aquell dia i a aquella hora, ningú no la coneix: ni els àngels, ni el Fill, sinó només el Pare”; és comprensible que Crist, com a home, no volgués detallar més, ja que la por, el desànim, el cansament, o bé la despreocupació podrien afectar els homes i convé que cadascú lluiti en el present. Pel que fa al final absolut queda clar que es tracta d’un judici ple de veritat: “I quan vingui el Fill de l´home en la seva majestat i tots els àngels amb Ell, Crist s´asseurà en el tron de Sa Majestat, i serà congregada davant d´Ell tota la gent, i els uns seran apartats dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits”.

Aquestes revelacions són importants ja que mostren que hi ha un final de la història i un acompliment exacte de la saviesa divina, sigui quina sigui la resposta humana; però importa menys per a la persona individual, ja que cadascun dels mortals és jutjat segons les seves obres: els justos van al Cel, els pecadors a l´infern, i aquells que estan en gràcia però tenen pecats venials o imperfeccions per purificar van al Purgatori, segons ens ensenya la doctrina segura de l’Església. El més nou són els senyals que precediran al moment final, és a dir l´inici de la consumació i del temps de prova per a la Humanitat sencera. Això és el que va revelar Jesús als seus, quan contemplava aquell temple que seria destruït al cap de poc temps per la incredulitat de molts.

Les paraules del Senyor sobre allò que succeirà en els últims temps es barregen amb allò altre que succeirà al Temple i l’Israel incrèdul, i, en certa manera, passarà sempre a l’Església al llarg dels segles. Moltes vegades s´ha vist el que passà a Jerusalem com un preludi del que pot succeir a la humanitat si no manté suficientment la seva fidelitat a Déu. Vegem, doncs, els trets més fonamentals de les paraules dites pel Senyor.

El primer dels signes és l´engany, i segueixen les guerres i les catàstrofes naturals. Així ho enuncia un dels evangelistes: “mireu que ningú no us enganyi. Molts vindran en nom meu dient: ‘Jo sóc´, i molts seran enganyats. Quan sentiu que hi ha guerres i rumors de guerres, no tingueu por; cal que això passi, però no és encara el fi dels temps. Les nacions s´aixecaran les unes contra les altres, i un regne contra un altre regne. Hi haurà terratrèmols en diversos llocs, hi haurà fams”. Molts han vist en aquestes paraules aquells fets que van succeir abans de l’any 70, quan Jerusalem va ser destruïda. És notori que també han passat moltes coses semblants al llarg de la història, però sembla que seran més intenses aquestes proves abans de l´acabament definitiu, ja que només es tracta “del començament dels dolors”. Quedem-nos amb els consells de Jesús davant d´aquestes proves: “No tenir por”, “No deixar-se enganyar” i “Preparar-se per a la batalla de la fe”.

La segona sèrie de senyals és l´aparició de persecucions similars a aquelles que va patir el Crist. Amb aquestes revelacions els prevé contra la temptació de pensar que el seu serà un triomf fàcil. Mateu ho escriu així: “Llavors us entregaran als turments, i us mataran, i a causa de mi sereu odiats per tots els pobles. Molts defalliran, uns als altres es trairan i s´odiaran mútuament. Sorgiran molts falsos profetes i amb el creixement de la maldat es refredarà la caritat de molts”, realitats fortes que només les tempera la insinuació de Sant Pau sobre la conversió dels jueus. Davant del possible temor produït per aquests descobriments els consola dient que tindran una ajuda especial de l’Esperit Sant per perseverar: “El que perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”; i encara més: “No es perdrà ni un cabell de la vostra cap”, però els caldrà paciència.

Els senyals entorn de la ruïna de Jerusalem també són aplicables a la fi del món; es tracta de la “abominació de la desolació”. Amb aquesta expressió el profeta Daniel assenyala una idolatria enorme; és a dir, una cosa semblant a la profanació del temple de Déu realitzada per Antíoc quan col·locà un ídol allà, o bé quan ocupà el lloc més sagrat de manera sacrílega i plena d’un sorprenent poder. Les paraules “on no hauria d´estar”, citades per Marc, potser anuncien un poder humà que intentarà suplantar a la terra el poder diví que l´Església exerceix. El consell del Senyor per a aquesta situació és el de pregar: “Pregueu perquè tot això no passi a l’hivern”, expressió que potser vol dir amb pocs fruits, tot i que la pregària dels justos farà que s´escurci el temps de prova. “Hi haurà durant aquells dies aital tribulació com no l´ha hagut pas des la Creació divina fins ara, ni tampoc no n´hi haurà de semblant. I si el Senyor no escurcés aquells dies, ningú no se salvaria. En atenció als elegits aquests dies s´abreujaran”. Tals senyals ja poden ser més directament aplicables a l´acabament dels temps.

La tercera sèrie de senyals és l´aparició de falsos Cristos i de falsos profetes, capaços de fer prodigis i “d´enganyar, si fos possible, els elegits”, diu el Senyor. Sant Pau afegeix que vindrà “una gran apostasia”, unida a l´aparició d’ “un anticrist” a qui anomena “fill de la perdició” que s´oposa i s´alça contra tot allò que té a veure amb Déu, i serà adorat fins a seure en el temple de Déu per proclamar-se Déu a si mateix”.

La destrucció de Jerusalem va ser l´escenari del que hi hagué de més essencial pel que fa a aquests senyals, les quals són “signes” del que passa ara i del que succeirà al final en un màxim grau. Jesús també il·lustrarà la revelació futura amb algunes altres paraules com les de la figuera estèril, de les verges, dels talents per exhortar a la vigilància: “Estigueu alerta, vigileu, perquè no sabeu quan vindrà aquest temps”, ja que “no sabeu ni el dia ni l´hora “; i fins i tot els prevé de tal manera perquè no tinguin una insensata confiança com la que tingueren els homes abans del diluvi universal quan “es menjava i es bevia, prenien dona o marit, fins al dia que Noè entrà a l’Arca “.

El final de l´exposició de Jesús sobre aquells fets va ser sorprenent, ja que va dir: “Immediatament després de la tribulació d´aquells dies, el sol s´enfosquirà i la lluna no donarà la seva llum i les potestats del cel es commouran. Llavors apareixerà el senyal del Fill de l’Home, i en aquest moment totes les tribus de la terra esclataran en plors. I veuran el Fill de l’Home que ve sobre els núvols amb gran poder i glòria. I enviarà als seus àngels que, amb clamor de trompetes, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d’un extrem a l´altre del cel”. Realment es tracta del dies irae de què parla Sant Pau: el dia de la ira i de la revelació del judici just de Déu, que retribuirà cadascú segons les seves obres: la vida eterna per als qui, mitjançant la perseverança en el ben obrar, busquen glòria, honor i incorruptible, i la ira i la indignació, en canvi, per als qui, amb contumàcia, no només es rebel·len contra la veritat, sinó que obeeixen davant la injustícia ”

Si, a aquests signes, unim l´acompliment de la profecia de la tornada a Jerusalem de les dotze tribus disperses pel món, com succeí l´any 1948, convé que la vigilància serena per perseverar ha de trobar-se ben purificada.

* * * * *

M’agradaria acabar amb algunes breus consideracions: primerament dir que senyals com les esmentades anteriorment n’hi ha hagut al llarg de la història. No son definitives –”el dia i l’hora ningú ho sap”– sinó que són signes que ens han de moure a la vigilància i a la conversió. En segon lloc que si aquests signes ens mostren la justícia de Déu, mai no podem oblidar que en Déu la justícia es dóna unida a la misericòrdia: aquests fets són crides que ens han de portar a seguir el camí del fill pròdig, a tornar cap a la casa del Pare. I en tercer lloc que els cristians hem de viure sempre d’esperança, virtut que ens diu que, després d’una purificació, ens espera l’abraçada de Déu Pare a la vida eterna.

Enrique Cases

Les dones, en primera línia de l’Església

Per Remedios Falaguera
pres  de Temes d’Avui

No vull semblar pretensiosa, ni tampoc que les meves paraules es puguin mal interpretar, però les dones no necessitem rebre l´ordenació sacerdotal per tal d´igualar els homes, ni per fer valer el nostre servei en i per al bé de l’Església. Al contrari.

Com a dona, catòlica i, per què no dir-ho, feminista, (entenent-ho com una defensa de l´home i la dona, iguals en naturalesa, dignitat i drets –pel fet de ser creats per Déu a la seva imatge i semblança–, però amb l´enriquiment de les seves maneres de ser diferents, que no els fa ser ni millor ni pitjor que l´altre, sinó complementaris), m´atreveixo a reivindicar el paper fonamental que juga la dona no només en l’Església, sinó també en la família, la cultura, l´educació, el treball professional, i en definitiva, en la societat en general.

Per aquesta raó, afirmo sense cap rubor que no necessito “figurar” en un càrrec eclesiàstic per evidenciar les meves qualitats femenines amb les quals poder “saber fer” un món més humà. Ni molt menys. Sabedora que en la l’Església de Jesucrist, som tots iguals, però que cadascun dels seus membres té la seva funció i les seves competències, em sorprèn com encara hi ha qui carrega contra l’Església per no acceptar l´ordenació de dones.

Reconec que és un tema complicat i no pretenc fer una disquisició de la tradició litúrgica i teològica sobre el paper de la dona en l’Església del s. XXI. Per entrar en aquest estudi hi ha molts teòlegs que són especialistes en interpretar la Revelació i tutelar la doctrina de l’Església com a servidors dels homes.

Més encara, si algun de vostès vol aprofundir en el tema, els puc aconsellar la lectura del Codi de Dret Canònic de 1983, la Declaració “Inter insigniores”, el Catecisme de l’Església Catòlica de l´any 1992, el document magisterial “Mulieris dignitatem”, o més concretament la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II, en la qual podem llegir: “Per tant, per tal d´allunyar tot dubte sobre una qüestió de gran importància, que afecta a la mateixa constitució divina de l’Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als meus germans (cf. Lc 22,32), declaro que l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de la Església.”

No obstant això, el fet que el sacerdoci per voluntat de Jesucrist sigui un sagrament que el reben només els homes no és, ni molt menys, un signe de discriminació de la dona pel que fa a la seva participació en l’Església, o que la jerarquia no reconegui, rebutgi o margini els seus dons i habilitats i, fins i tot, que només “se serveixi” de les feligreses per realitzar petits serveis materials, com reparar un radiador que goteja, posar flors fresques a l´altar, o netejar els despatxos parroquials després de la catequesi.

És cert que, considerant la importància que Jesucrist donava a la dona, una novetat revolucionària en els seus temps que va trencar tots els motlles de l´època, podria haver triat una dona de gran vàlua humana i moral per realitzar activitats de responsabilitat en l’Església. Però, per motius que només Ell coneix, no ho va fer. La raó? No en tinc ni idea. Només sé que Crist va voler que l’Església tal com és. I, els seus fills, que vivim des de la fe el missatge que ens va dirigir i de la fidelitat a la seva Església, hem de gravar a foc, en el nostre cor, que “la fidelitat a Crist implica, doncs, fidelitat a l’Església, i que aquesta fidelitat a l’Església comporta al seu torn la fidelitat al Magisteri de l’Església “(Joan Pau II als professors de teologia a Salamanca el novembre de 1982).

És Ell qui diu i tria. La iniciativa ve de dalt. Per tant, qui som nosaltres per distorsionar aquesta crida?

Tan difícil resulta comprendre que “l’Església no té, de cap manera, la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l’Església”?

O que el sacerdoci és un Sagrament, i com a tal, Déu va decidir que “l´orde sacerdotal, mitjançant el qual es transmet la funció, confiada per Crist als seus Apòstols, d´ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservat sempre en l’Església catòlica exclusivament als homes”, com assenyala la Carta apostòlica “Ordinatio sacerdotalis” de Joan Pau II?

Per tant, deixem-nos de ximpleries. Tot i que moltes dones són conscients de la seva vàlua personal i humana per realitzar “gairebé” totes les activitats de govern, gestió i evangelització reservada als sacerdots, no vol dir que l’Església es deixi portar per un masclisme ranci i passat de moda excloent-les d´aquest servei, ni que les consideri menors en dignitat i en mèrits. “Perquè Ell condueix la seva Església, de generació en generació, servint-se indistintament d´homes i dones, que saben convertir la seva fe en fecunda i el seu baptisme en servei per al bé de tot el cos eclesial per a major glòria de Déu”, diu Benet XVI. I afegeix, no podem confondre “els carismes que l’Esperit Sant atorga a les dones en la història del Poble de Déu”. Al contrari. Mai com fins ara, les dones han jugat un paper tan necessari i insubstituïble en la vida de l’Església.

És més, aquestes paraules em recorden la Mare Teresa de Calcuta, a qui li agradava dir: “Jo sóc el llapis de Déu. Un tros de llapis amb el qual Ell escriu allò que vol. Sóc com un petit llapis a la mà. Això és tot. Ell pensa. Ell escriu. El llapis no ha de fer res. En llapis només se li permet ser utilitzat”.

Tot depèn d’Ell. Nosaltres, homes i dones, som mers instruments en les mans, petits llapis, disposats a deixar-se utilitzar per realitzar aquesta bogeria d’Amor.

Remedios Falaguera

La restauració de les pintures ha recuperat el paó que en la simbologia cristiana representa la resurrecció de Crist

Iniciat ja el temps de pasqua i d’alegria el pintor restaurador Sr. Antoni Luque està realitzant la restauració d’alguns elements antics de la decoració de l’església, prosseguint els seus treballs que havia començat al llarg del mes de març. Prèviament, per tal d’ajustar-se a la pròpia història del temple, es van estudiar unes fotografíes antigues que es conserven a l’arxiu, i es va observar que sota grada hi van haver representats uns ocells que es van identificar com paons.

La restauració es farà a les dues sota grades. Poden veure ( a la fotografia de l’esquerra) al Sr. Luque en plena activitat. L’apropament a la superfície de la paret s’ha fet imprescindible per tal de netejar, dibuixar i pintar amb detall les figures dels paons i així representar la majestuositat i la bellesa d’aquests ocells, i dels adornaments de les sanefes.

Un cop acabat el treball finíssim de l’artista, també es pot observar que el color verd aigua que predominava en la nau central va desapareixent, passant a altres colors més adequats a una església amb molts anys d’història.
El Pavo Cristatus.

Aquest tipus d’ocell és de l’ordre dels fasianiformes i de la família dels fasiànids, sent el seu nom en llatí Pavo Cristatus, actualment és molt comú, utilitzat per l’ornamentació degut a les seves plomes de colors, i per l’assaboriment culinari. No obstant en la historia de l’art la representació d’aquest animal te una trajectòria molt llarga com a símbol.

És un símbol solar, degut a la seva fantàstica cua oberta en forma de roda. En el Llibre dels Morts tibetà serveix com a tron a Amitabha o Amida, símbol de la immortalitat. En la Grècia Clàssica el paó era l’au de la deïtat Hera, i quan se la representa seduint a Zeus, se la sol acompanyar del paó.

Pel que fa a la iconografia cristiana és el símbol de la resurrecció de Crist, i, mitjançant aquesta, de la resurrecció de l’ànima. També això va contribuir a que es pensés que la carn del paó fos incorruptible. Ja des dels inicis del cristianisme, en les catacumbes, es podien trovar pintures d’aquests ocells.

Però també se li han assignat alguns significats menys elevats. Es representa com a símbol de vanitat fruit de la combinació de la seva breu bellesa i l’escassa vivacitat, en contrast amb la seva majestuositat.

Isabel Hernández Esteban

Segona fase de la rehabilitació de les pintures de la nau central de l’església

El Mestre Pintor, senyor Antonio Luque que ja va col·laborar desinteressadament en la rehabilitació de les sanefes de tot el voltant de la nau central, entre d’altres espais, a l’any passat, ha tornat a l’església per aquesta nova fase de rehabilitació artística del temple Enguany ha iniciat els seus treballs al llarg del mes de març, també enfilat a les bastides. Rehabilitarà els arcs deles portes, i si tot va be, els triangles verds que hi ha sobre els arcs que aguanten les grades.

En aquests dies de finals de la quaresma i de la Setmana Santa els feligresos hauran pogut observar com avancen els treballs, els quals no tenen data de finalització, no obstant es preveu que potser acabaran a finals del mes d’abril.

Es pot observar en les fotografíes que corresponen a la porta que dóna al carrer Valldonzella, el procés de restauració, a la banda esquerra la neteja de la superfície, i a la dreta un cop ja pintat, mantenint la unitat de colors, respecte la darrera rehabilitació.

En el mateix sentit, i a sobre de la porta que dóna al Pati Puig i que sol estar tancada, també ja es pot observar que s’han acabat els treballs, destacant com fins ara no s’havien vist, els dibuixos dels arcs en consonància amb totes les sanefes de la nau central.

En tot moment les celebracions i les activitats de l’església s’han celebrat amb tota normalitat.

En una recent visita del Vicari de l’Opus Dei, Dr. Antoni Pujals, en ocasió de la celebració de la missa en sufragi de l’ànima de D. Álvaro del Portillo, el Rector, Mn. Francesc Perarnau, li va explicar el desenvolupament del projecte de la rehabilitació artística de l’església, el qual s’espera que tingui una nova fase l’any vinent.

Isabel Hernández Esteban

Em confesso de penedir-me

Per Josepmaria Pastor Muñoz
pres de Temes d’Avui

És sorprenent l’impacta de la confessió en els nens. Em refereixo al sagrament de la penitència, al “confessar-se dels pecats”. Un acte tan senzill com el demanar perdó a Déu a través del sacerdot aconsegueix arribar a les fibres més profundes del cor. Fins i tot persones que s’han confessat una sola vegada, abans de rebre la primera comunió, no aconsegueixen oblidar aquell moment, encara que sigui per ridiculitzar-lo. Fa uns dies llegia un article que reflectia aquesta situació.

Es va confessar –venia a dir el seu autor– perquè havia de rebre la primera comunió, perquè després rebrien els típics regals, perquè, a més, farien una gran festa… La raó de la seva confessió era sempre malèvola, interessada i, en cap cas, per penediment. No es recordava dels pecats que va dir al confessor i, si no se’ls va inventar –ja que li sembla molt difícil que un nen faci pecats– és perquè mentir en la confessió, això si que seria un pecat terrible. El seu autor es recordava a si mateix com un nen sense fe, pragmàtic i calculador. I ara, que ha arribat a la maduresa, sembla que intenta excusar-se d’aquella confessió de la seva infància, només li faltava declarar: “Jo confesso a el lector que, quan em vaig confessar, ho vaig fer sense mala intenció, no sabia el que feia, només volia aconseguir el primer rellotge de la meva vida, no tenia cap pecat, jo no volia… però em van obligar “.

Déu li oferia, al refugi d’un vell confessionari, el perdó dels seus pecats de nen. Però ara, prefereix l’absolució del lector de la columna d’un diari.

Fa uns quants anys confessava a la capella d’un col.legi. Quatre nenes de set o vuit anys jugaven als voltants de la capella. Esperaven, a la seva manera, que els arribés el torn de confessió. Les vaig animar a entrar a la capella per fer amb Jesús l’examen de consciència. Mentre parlava, les observava atentament per comprovar que entenien la meva explicació, quan una d’elles em va interrompre: “Jo sempre tinc davant els meus pecats”.

Així pensen molts nens. Potser, així pensava aquell nen que ara diu que només somiava amb un rellotge i que en la seva maduresa es penedeix d’haver-se penedit. No es dóna compte de que el temps que marcava el rellotge de la seva primera comunió, no pot tornar enrere, per més que renunciem al nostre passat. No vol reconèixer el que és evident: tots som pecadors, tots hem de demanar perdó. Si s’ha de demanar perdó al sacerdot, al psiquiatre o el lector, això és qüestió de fe. El problema, llavors, serà: Qui dels tres em podrà, veritablement, perdonar?

Josepmaria Pastor Muñoz

Un any més, el Vicari de l’Opus Dei va presidir la missa pel sufragi de l’ànima de D. Álvaro del Portillo, en la cinquena setmana de quaresma

El dia 23 de març de 2010 a les 19.00 hores es va celebrar a Montalegre la missa en sufragi per l’ànima del primer successor de Sant Josepmaria com a prelat de l’Opus Dei. Va ser una missa concelebrada per quatre mossens, que va presidir el Dr. Antoni Pujals, Vicari de l’Opus Dei a Catalunya, a qui van acompanyar el Rector de l’església, Mn. Francesc Perarnau, Mn. Xavier Argelich i Mn. Manel Mallol. El Mestre de cerimònies va ser, com és habitual en aquestes celebracions, Mn. Joan Juventeny.

A l’inici de la santa missa, el Dr. Pujals va dir que la celebraven amb el desig d’agrair a D. Álvaro tot el que va fer per nosaltres, per l’Església i per l’Opus Dei, convidant-nos a participar amb pietat. Aleshores, l’església ja s’havia emplenat de gom a gom.

En el 16 aniversari del traspàs de D. Álvaro, el qual es va produir a poques hores de tornar del viatge a Terra Santa, el Dr. Pujals va recordar en l’homilia un sentiment de molt generalitzat, és a dir, que aquestes oracions són més fructuoses per a nosaltres que per a ell, ja que ell és al cel i ell ens correspon ajudant-nos.

A les portes de la Setmana Santa, hem d’acompanyar a Jesús a la creu i en la seva resurrecció gloriosa, traient d’això el màxim profit per a la nostra ànima. Segur que Jesús ens demanarà a cadascun alguna cosa, i hem de saber respondre amb generositat, i no deixar-lo com molts dels seus deixebles ho van fer en el moment més difícil.

El Vicari de l’Opus Dei va recordar que estàvem immersos en l’Any Sacerdotal instituït pel Sant Pare Benet XVI i que no es tractava només de l’any pel be de les vocacions sacerdotals sinó també per l’ànima sacerdotal de tots els cristians, la qual l’hem rebut pel baptisme.

D. Álvaro havia parlat i predicat molt sobre el sacerdoci comú, una característica de l’Opus Dei, del sentit de la doctrina cristiana i de la nostra vida. Va recordar també que Sant Josepmaria deia d’ell que era un fill fidelíssim i que havia posat moltes vegades la seva esquena perquè a ell no el peguessin, tot demanant que l’imitéssim sobre tot en la fidelitat, i amb un somriure, doncs la seva il·lusió era sempre fer la voluntat de Déu.

Per últim, el Dr. Pujals va dir a tots els presents, però també per tal de que féssim saber, que hem d’estimar la missa ja què és a on trobarem la força que necessitem.

La celebració va finalitzar amb el Cant del Virolai a la Mare de Déu, demanant-li que ens ajudi a respondre a Jesús amb fidelitat, tot suggerint l’ús de l’estampa de D. Álvaro.

Isabel Hernández Esteban