Ens veiem a Madrid, adéu Sant Pare!

Feia set mesos que s’havia anunciat que el Sant Pare venia a Espanya. I les 32 hores de la seva estança les hem absorbit profundament cosa que serà molt difícil d’oblidar. La TV3 va fer una aposta molt forta a nivell tecnològic i veritablement va fer una retransmissió de la Dedicació de la Sagrada Família impressionant. No obstant des de Intereconomia més de 10 milions de televisors de l’Estat espanyol han captat tot absolutament tot, minut a minut on el Sant Pare hi era, cosa que no varen fer altres televisions, ni públiques ni privades. 

Jo també l’he vist! 

Però no tots ens varem conformar en estar asseguts davant el televisor, i simplement ens podien les cames. Així uns ja el van rebre a les nou de la nit del dissabte a l’aeroport de Barcelona; d’altres amb dues hores d’anticipació ja estaven situats davant les tanques que havien instal·lat al llarg de l’avinguda de la Catedral, mirant el rellotge i clavats com estàtues i pot ser amb sort van veure com una fletxa un Mercedes negre, blindat, de vidres foscos, o simplement les seves llums. La cridòria de tothom va pujar als límits insospitats, com un grup de fans davant el seu ídol musical del que estan enamorats. Així vam rebre al Sant Pare al Palau Episcopal. L’emoció es va desfermar quan va sortir al balcó. La senyal de mòbil va emmudir, tothom s’enviava trucades o missatges: “L’he vist!” 

La marea blava, aquesta és la joventut del Papa 

La nit seria curta ja que de bon matí la ciutat va fer un cordó des del Palau Episcopal fins tot el voltant de la Sagrada Família. Els voluntaris que havien estat convocats el dissabte al matí a la cruïlla Provença/Marina, on varen rebre les darreres instruccions, ja sabien què havien de fer. Sens dubte varen ser un suport molt important per a tota l’organització. Els que teníem l’entrada a l’exterior del temple, quan vam poder accedir als nostres seients ens van donar un pin identificatiu i en la nostra cadira teníem el missal complet de la celebració. Aquells voluntaris i voluntàries anaven amb un impermeable blau, estaven a tot arreu, pendent de les seves obligacions, fossin les que fossin. Era com una marea blava. Un moment molt bonic e irrepetible va ser quan acompanyaven als 300 mossens amb la Sagrada Comunió amb paraigües, també blaus, que van escampar-se per  tots aquells carrers tan indiferents fins ara, Provença, Marina, Avinguda Gaudí, Rosselló, Sardenya…. carrers per on el Senyor ha passejat i ens ha vist un a un, a cadascú de   nosaltres. 

Una de les consignes que hem sentit en les hores que el Sant Pare ha estat a Barcelona  ha estat “Aquesta és la joventut del Papa!” i sens dubte la marea de voluntaris era ferma i forta, i molts més joves que no paraven de cridar i donar recolzament a Benet XVI en tot moment, mostrant una joventut revolucionaria i contracorrent que vol portar la bandera de Crist, de color universal. 

Voluntat de servei

Un rostre molt fotogènic en tots els actes ha estat el  del Secretari personal del Sant Pare, Monsenyor Georg Gänswein, el qual ha captat l’atenció mediàtica de totes les retransmissions, com ja va sent habitual en els viatges de Benet XVI. No és un simple personatge que li ajuda a pujar escales, o li lliura els discursos o les olleres, o li acompanya  en el papamòbil. És alemany, nascut a l’any 1956, i des del 2003 és l’assistent personal del aleshores Cardenal Joseph Razintger; va ser ordenat sacerdot a l’any 1984. Va rebre el Doctorat en Dret Canònic per la Universitat de Ludwig Maximilians en Munic en 1993. En aquell mateix any va arribar a Roma i en 1995 es va convertir en oficial de la Congregació per al Culte Diví  i de la Disciplina dels Sagraments. En 1996 va ser transferit a la Congregació per a la Doctrina de la Fe per petició de Ratzinger, i va obtenir una càtedra de dret canònic per la Universitat Pontifica de la Santa Creu i de l’Opus Dei. Va rebre el títol de prelat d’honor de SS Benet XVI en març de 2006.

 Un voluntari de l’Acció Social de Montalegre

Un moment especialment entranyable per a nosaltres va ser quan Fernando Sanchez Costa va llegir la segona lectura de la celebració de la Dedicació a temple de Déu. No va dubtar, va llegir amb claredat i seguretat. Ell és un home senzill i afable, llicenciat de la Universitat Internacional de Catalunya; en l’actualitat és professor universitari i està preparant la seva tesis doctoral, i a més col·labora amb l’Acció Social de l’Església de Santa Maria de Montalegre, entre d’altres coses visitant habitualment a varies famílies del Raval de Barcelona, aportant-los amor i confiança. També forma part del consell pastoral de l’Església Sant Gregori Taumaturg de Barcelona. 

Arreveure!

Barcelona ha estat per unes hores, entre el 6 i 7 de novembre de 2010, el punt visual de més de 150 milions de persones de tot el món, amb uns guanys materials incomptables, encara, per aquells que fan aquesta mena de càlculs. No obstant, el més important és que a tots, d’una manera o d’una altra, ens ha copsat en el cor una vibració nova. Aquest Sant Pare, de 83 anys, ha arribat a tots, petits, joves i grans, creients o gentils, en un marc únic i incomparable com és La Sagrada Família d’Antoni Gaudí. I Benet XVI ho va saber. Així en l’hangar de l’Aeroport de El Part se’l veia feliç, somrient. En el seu discurs final, la seva darrera paraula va ser “Adéu”, dita com la diu un amic, com un pare.

Gràcies! Sant Pare, ens veurem a Madrid en la JMJ, del 16 al 21 d’agost del 2011. 

Isabel Hernández Esteban

Un text per recordar sempre, l’homilia del Sant Pare a Barcelona

The Holy See
 
Search
riga
CONSAGRACIÓN DE LA IGLESIA DE LA SAGRADA FAMILIA Y DEL ALTAR

HOMILÍA DEL SANTO PADRE BENEDICTO XVI

Barcelona
Domingo 7 de noviembre de 2010

En catalán:

Estimats germans i germanes en el Senyor:

«La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor; no us entristiu ni ploreu… El goig del Senyor sarà la vostra força» (Ne 8, 9-11). Amb aquestes paraules de la primera lectura que hem proclamat vull saludar-vos a tots els qui us trobeu aquí presents participant en aquesta celebració. Adreço una salutació afectuosa a Ses Majestats els Reis d’Espanya, que han volgut acompanyar-nos cordialment. La meva salutació agraïda al Senyor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, per les seves paraules de benvinguda i la seva invitació a dedicar aquesta Església de la Sagrada Família, suma admirable de tècnica, d’art i de fe. Saludo també al Cardenal Ricard Maria Carles Gordó, Arquebisbe emèrit de Barcelona, als altres Senyors Cardenals i Germans en l’Episcopat, especialment, al Bisbe auxiliar d’aquesta Església particular, com també als nombrosos sacerdots, diaques, seminaristes, religiosos i fidels que participen en aquesta solemne cerimònia. També adreço la meva deferent salutació a totes les Autoritats Nacionals, Autonòmiques i Locals, com també als membres d’altres comunitats cristianes, que s’han unit al nostre goig i a la nostra lloança agraïda a Déu.

[Amadísimos Hermanos y Hermanas en el Señor:

«Hoy es un día consagrado a nuestro Dios; no hagáis duelo ni lloréis… El gozo en el Señor es vuestra fortaleza» (Neh 8,9-11). Con estas palabras de la primera lectura que hemos proclamado quiero saludaros a todos los que estáis aquí presentes participando en esta celebración. Dirijo un afectuoso saludo a Sus Majestades los Reyes de España, que han querido cordialmente acompañarnos. Vaya mi saludo agradecido al Señor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arzobispo de Barcelona, por sus palabras de bienvenida y su invitación para la dedicación de esta Iglesia de la Sagrada Familia, admirable suma de técnica, de arte y de fe. Saludo igualmente al Cardenal Ricardo María Carles Gordó, Arzobispo emérito de Barcelona, a los demás Señores Cardenales y Hermanos en el Episcopado, en especial, al Obispo auxiliar de esta Iglesia particular, así como a los numerosos sacerdotes, diáconos, seminaristas, religiosos y fieles que participan en esta solemne ceremonia. Asimismo, dirijo mi deferente saludo a las Autoridades Nacionales, Autonómicas y Locales, así como a los miembros de otras comunidades cristianas, que se unen a nuestra alegría y alabanza agradecida a Dios.]

Este día es un punto significativo en una larga historia de ilusión, de trabajo y de generosidad, que dura más de un siglo. En estos momentos, quisiera recordar a todos y a cada uno de los que han hecho posible el gozo que a todos nos embarga hoy, desde los promotores hasta los ejecutores de la obra; desde los arquitectos y albañiles de la misma, a todos aquellos que han ofrecido, de una u otra forma, su inestimable aportación para hacer posible la progresión de este edificio. Y recordamos, sobre todo, al que fue alma y artífice de este proyecto: a Antoni Gaudí, arquitecto genial y cristiano consecuente, con la antorcha de su fe ardiendo hasta el término de su vida, vivida en dignidad y austeridad absoluta. Este acto es también, de algún modo, el punto cumbre y la desembocadura de una historia de esta tierra catalana que, sobre todo desde finales del siglo XIX, dio una pléyade de santos y de fundadores, de mártires y de poetas cristianos. Historia de santidad, de creación artística y poética, nacidas de la fe, que hoy recogemos y presentamos como ofrenda a Dios en esta Eucaristía.

La alegría que siento de poder presidir esta ceremonia se ha visto incrementada cuando he sabido que este templo, desde sus orígenes, ha estado muy vinculado a la figura de san José. Me ha conmovido especialmente la seguridad con la que Gaudí, ante las innumerables dificultades que tuvo que afrontar, exclamaba lleno de confianza en la divina Providencia: «San José acabará el templo». Por eso ahora, no deja de ser significativo que sea dedicado por un Papa cuyo nombre de pila es José.

¿Qué hacemos al dedicar este templo? En el corazón del mundo, ante la mirada de Dios y de los hombres, en un humilde y gozoso acto de fe, levantamos una inmensa mole de materia, fruto de la naturaleza y de un inconmensurable esfuerzo de la inteligencia humana, constructora de esta obra de arte. Ella es un signo visible del Dios invisible, a cuya gloria se alzan estas torres, saetas que apuntan al absoluto de la luz y de Aquel que es la Luz, la Altura y la Belleza misma.

En este recinto, Gaudí quiso unir la inspiración que le llegaba de los tres grandes libros en los que se alimentaba como hombre, como creyente y como arquitecto: el libro de la naturaleza, el libro de la Sagrada Escritura y el libro de la Liturgia. Así unió la realidad del mundo y la historia de la salvación, tal como nos es narrada en la Biblia y actualizada en la Liturgia. Introdujo piedras, árboles y vida humana dentro del templo, para que toda la creación convergiera en la alabanza divina, pero al mismo tiempo sacó los retablos afuera, para poner ante los hombres el misterio de Dios revelado en el nacimiento, pasión, muerte y resurrección de Jesucristo. De este modo, colaboró genialmente a la edificación de la conciencia humana anclada en el mundo, abierta a Dios, iluminada y santificada por Cristo. E hizo algo que es una de las tareas más importantes hoy: superar la escisión entre conciencia humana y conciencia cristiana, entre existencia en este mundo temporal y apertura a una vida eterna, entre belleza de las cosas y Dios como Belleza. Esto lo realizó Antoni Gaudí no con palabras sino con piedras, trazos, planos y cumbres. Y es que la belleza es la gran necesidad del hombre; es la raíz de la que brota el tronco de nuestra paz y los frutos de nuestra esperanza. La belleza es también reveladora de Dios porque, como Él, la obra bella es pura gratuidad, invita a la libertad y arranca del egoísmo.

Hemos dedicado este espacio sagrado a Dios, que se nos ha revelado y entregado en Cristo para ser definitivamente Dios con los hombres. La Palabra revelada, la humanidad de Cristo y su Iglesia son las tres expresiones máximas de su manifestación y entrega a los hombres. «Mire cada cual cómo construye. Pues nadie puede poner otro cimiento que el ya puesto, que es Jesucristo» (1 Co 3,10-11), dice San Pablo en la segunda lectura. El Señor Jesús es la piedra que soporta el peso del mundo, que mantiene la cohesión de la Iglesia y que recoge en unidad final todas las conquistas de la humanidad. En Él tenemos la Palabra y la presencia de Dios, y de Él recibe la Iglesia su vida, su doctrina y su misión. La Iglesia no tiene consistencia por sí misma; está llamada a ser signo e instrumento  de Cristo, en pura docilidad a su autoridad y en total servicio a su mandato. El único Cristo funda la única Iglesia; Él es la roca sobre la que se cimienta nuestra fe. Apoyados en esa fe, busquemos juntos mostrar al mundo el rostro de Dios, que es amor y el único que puede responder al anhelo de plenitud del hombre. Ésa es la gran tarea, mostrar a todos que Dios es Dios de paz y no de violencia, de libertad y no de coacción, de concordia y no de discordia. En este sentido, pienso que la dedicación de este templo de la Sagrada Familia, en una época en la que el hombre pretende edificar su vida de espaldas a Dios, como si ya no tuviera nada que decirle, resulta un hecho de gran significado. Gaudí, con su obra, nos muestra que Dios es la verdadera medida del hombre. Que el secreto de la auténtica originalidad está, como decía él, en volver al origen que es Dios. Él mismo, abriendo así su espíritu a Dios ha sido capaz de crear en esta ciudad un espacio de belleza, de fe y de esperanza, que lleva al hombre al encuentro con quien es la Verdad y la Belleza misma. Así expresaba el arquitecto sus sentimientos: «Un templo [es] la única cosa digna de representar el sentir de un pueblo, ya que la religión es la cosa más elevada en el hombre».

Esa afirmación de Dios lleva consigo la suprema afirmación y tutela de la dignidad de cada hombre y de todos los hombres: «¿No sabéis que sois templo de Dios?… El templo de Dios es santo: ese templo sois vosotros» (1 Co 3,16-17). He aquí unidas la verdad y dignidad de Dios con la verdad y la dignidad del hombre. Al consagrar el altar de este templo, considerando a Cristo como su fundamento, estamos presentando ante el mundo a Dios que es amigo de los hombres e invitando a los hombres a ser amigos de Dios. Como enseña el caso de Zaqueo, del que se habla en el Evangelio de hoy (cf. Lc 19,1-10), si el hombre deja entrar a Dios en su vida y en su mundo, si deja que Cristo viva en su corazón, no se arrepentirá, sino que experimentará la alegría de compartir su misma vida siendo objeto de su amor infinito.

La iniciativa de este templo se debe a la Asociación de amigos de San José, quienes quisieron dedicarlo a la Sagrada Familia de Nazaret. Desde siempre, el hogar formado por Jesús, María y José ha sido considerado como escuela de amor, oración y trabajo. Los patrocinadores de este templo querían mostrar al mundo el amor, el trabajo y el servicio vividos ante Dios, tal como los vivió la Sagrada Familia de Nazaret. Las condiciones de la vida han cambiado mucho y con ellas se ha avanzado enormemente en ámbitos técnicos, sociales y culturales. No podemos contentarnos con estos progresos. Junto a ellos deben estar siempre los progresos morales, como la atención, protección y ayuda a la familia, ya que el amor generoso e indisoluble de un hombre y una mujer es el marco eficaz y el fundamento de la vida humana en su gestación, en su alumbramiento, en su crecimiento y en su término natural. Sólo donde existen el amor y la fidelidad, nace y perdura la verdadera libertad. Por eso, la Iglesia aboga por adecuadas medidas económicas y sociales para que la mujer encuentre en el hogar y en el trabajo su plena realización; para que el hombre y la mujer que contraen matrimonio y forman una familia sean decididamente apoyados por el Estado; para que se defienda la vida de los hijos como sagrada e inviolable desde el momento de su concepción; para que la natalidad sea dignificada, valorada y apoyada jurídica, social y legislativamente. Por eso, la Iglesia se opone a todas las formas de negación de la vida humana y apoya cuanto promueva el orden natural en el ámbito de la institución familiar.

Al contemplar admirado este recinto santo de asombrosa belleza, con tanta historia de fe, pido a Dios que en esta tierra catalana se multipliquen y consoliden nuevos testimonios de santidad, que presten al mundo el gran servicio que la Iglesia puede y debe prestar a la humanidad: ser icono de la belleza divina, llama ardiente de caridad, cauce para que el mundo crea en Aquel que Dios ha enviado (cf. Jn 6,29).

Queridos hermanos, al dedicar este espléndido templo, suplico igualmente al Señor de nuestras vidas que de este altar, que ahora va a ser ungido con óleo santo y sobre el que se consumará el sacrificio de amor de Cristo, brote un río constante de gracia y caridad sobre esta ciudad de Barcelona y sus gentes, y sobre el mundo entero. Que estas aguas fecundas llenen de fe y vitalidad apostólica a esta Iglesia archidiocesana, a sus pastores y fieles.

En catalán:

Desitjo, finalment, confiar a l’amorosa protecció de la Mare de Déu, Maria Santissima, Rosa d’abril, Mare de la Mercè, tots els aquí presents, i tots aquells que amb paraules i obres, silenci o pregària, han fet possible aquest miracle arquitectònic. Que Ella presenti al seu diví Fill les joies i les penes de tots els qui vinguin en aquest lloc sagrat en el futur, perquè, com prega l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén.

[Deseo, finalmente, confiar a la amorosa protección de la Madre de Dios, María Santísima, Rosa de abril, Madre de la Merced, a todos los que estáis aquí, y a todos los que con palabras y obras, silencio u oración, han hecho posible este milagro arquitectónico. Que Ella presente también a su divino Hijo las alegrías y las penas de todos los que lleguen a este lugar sagrado en el futuro, para que, como reza la Iglesia al dedicar los templos, los pobres puedan encontrar misericordia, los oprimidos alcanzar la libertad verdadera y todos los hombres se revistan de la dignidad de hijos de Dios. Amén.]

© Copyright 2010 – Libreria Editrice Vaticana

 

Novembre: El Papa a Barcelona

Novembre: El Papa a Barcelona

El mes de novembre de l’any 2010 quedarà, sens dubte, assenyalat com un moment important per a la història de la ciutat i de Catalunya, per la visita que els dies 6 i 7 ens farà el Papa Benet XVI.

La Sagrada Família, l’obra mes emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí, i probablement la mes famosa obra religiosa que en aquests moments s’està realitzant en el món, i que és visitada anualment per milions de persones, serà dedicada per la màxima autoritat de l’Església.

Som molts milers els habitants de Barcelona i en general de Catalunya que estem molt orgullosos de la Sagrada Família i, per descomptat que sigui el Papa el qui hagi tingut el detall de venir personalment a dedicar-la. No tinc cap dubte que Benet XVI serà rebut amb tot l’afecte pels ciutadans de Barcelona. Però és molt important que a la manifestació exterior del sentiment, que sens dubte es donarà, l’acompanyi una actitud interior d’atenció a la paraula i d’oració per la persona i intencions de qui és el successor de Pere al capdavant de l’Església.

Novembre: Oració pels difunts

Per altra banda recordem que el mes de novembre és, tradicionalment el mes dels difunts. Se’ns recorda en aquest mes una de les veritats de la nostra fe: l’existència d’un període de purificació després de la mort, que anomenem el Purgatori. Amb els sufragis que oferim per les ànimes dels difunts podem ajudar-los en aquest procés de purificació. L’oració pels difunts és una manifestació evident de la caritat cristiana.

No podem oblidar tampoc que les ànimes del purgatori són grans intercessores. Ens diu San Josepmaria::

Les ànimes beneïdes del purgatori.

Per caritat, per justícia, i per un egoisme disculpable -poden tant davant Déu!- has de tenir-les molt presents en els teus sacrificis i en la teva oració.

Tant de bo que, quan les anomenis, puguis dir: “les meves bones amigues les ànimes del purgatori…”, (Camí 571)

 

Mn Francesc

NOVETATS!!! Ampliació de l’itinerari del papamòbil per Barcelona

El recorregut  que el Sant Pare farà al llarg de la ciutat de Barcelona, el dia 7 de novembre d’enguany en el conegut papamòbil, el qual ja fa uns dies que ha arribat a Barcelona en avió, s’ha ampliat pel que fa al retorn després de la celebració de la Dedicació de la Sagrada Família i l’Àngelus.

Recordem que a l’anada sortirà a les 9 hores de l’Arquebisbat, enfilarà la Via Laietana, seguirà per Pau Claris fins al carrer de La Diputació, després tot recte fins el carrer Marina on girarà a l’esquerra, passant per davant de la façana del Naixement de la Basílica de la Sagrada Família, rodejant-la tot al voltant pel carrer Provença, després baixarà pel carrer Sardenya passant per davant de la façana de la Passió i tot girant per l’esquerra del carrer Mallorca, s’aturarà per entrar pel nou accés del temple de la façana de la Glòria, a les 9.30 h del matí.

La novetat està en què s’ha establert el retorn pels mateixos carrers que a l’anada. Un cop acabats els actes a les 12.45 h. sortirà pel carrer Mallorca, per la façana de la Glòria, seguirà per Sardenya amunt, per la façana de la Passió, girarà a la dreta per Provença, baixarà i passarà de nou per la façana del Naixement, seguirà avall el carrer Marina fins al carrer de La Diputació, girarà a l’esquerra en Pau Claris cap a mar, seguirà per Via Laietana, girarà en la Catedral i a les 13 h. ja serà dintre de l’Arquebisbat de nou, on dinarà amb bisbes i preveres convidats, i el seguici papal.

 Serveis Informatius Montalegre

 

Gaudí podria ser beatificat al voltant del 2016

Per Temes d’avui-Montalegre

L’associació impulsora confia que la visita del Papa acceleri la causa
L’associació civil pro-beatificació d’Antoni Gaudí va convocar el passat 27 d’octubre a la premsa per explicar la situació del procés. En el marc de la cripta del temple de la Sagrada Família, on hi ha la tomba de Gaudí, els seus responsables han detallat les seves intencions a curt i llarg termini sense oblidar la importància de la propera visita de Benet XVI.
 
 
«La imminent visita del Sant Pare no accelera les coses perquè es converteixi en beat però sí que pot influir en el Vaticà». Els membres que treballen en aquest llarg camí van revelar que ells sí que estudien una data hipotètica, el 2016. «Calculem que l’arquitecte podria ser beatificat pel Vaticà el 10 de juny de 2016, després que l’associació presenti a Roma una biografia de 1.200 pàgines cap a la primavera».  Aquesta data coincidira amb el 90 aniversari de la seva mort.
Recordem que el 13 de maig de 2003. El Cardenal-arquebisbe va clausurar el procés realitzat a Barcelona, i l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí va lliurar les actes del procés  (1.024 fulls i un disquet informàtic) a la Congregació de les causes dels sants, organisme de la Santa Seu encarregat d’aquests assumptes.
Paral·lelament, caldria fer un altre procediment jurídic per l’aprovació de l’existència d’un miracles atribuït a la intercessió de Gaudí, i finalment, el Sant Pare, si ho considera oportú, beatificar Gaudí.
Pel que es veu, perquè tot arribi a port es necessita molta paciència i molta feina, i és precisament una de les peces claus d’aquest camí la publicació d’una biografia de la vida i obra de Gaudí. L’autor d’aquesta biografia, Josep Maria Tarragona, es va sumar a la roda de premsa i va concretar que en base a aquest document els cardenals reunits al voltant de la Congregació de les Causes Santes hauran de decidir si la devoció cristiana de Gaudí i els miracles protagonitzats per aquest són suficients per a la seva beatificació.
Dos miracles
Pel que fa als miracles, fins ara es parla de dos miracles, un dels quals ja ha estat desestimat per l’Església. L’associació ha portat davant el Vaticà la curació d’unes úlceres d’un veí de Canet de Mar que, suposadament, van desaparèixer gràcies a Gaudí, però el fet no ha passat els filtres de la Congregació de les Causes Santes.
L’altre miracle és el d’una dona de Reus que va perdre la vista però la va recuperar resant a Gaudí. Aquet l´estan estudiant, ja que es requereix un examen mèdic i de fonamentació teològica
La biografia
L’autor d’aquesta biografia que s´ha de entregar a Roma, Josep Maria Tarragona, defensa que la vida de Gaudí és “heroica” en base al seu major símbol, la Sagrada Família, així com per la seva vida “santa i inimitable». De fet, aquestes 1.200 pàgines en defensa de Gaudí s’estan escrivint, en part, amb testimonis que van conèixer l’arquitecte.
Oferim un enllaç de l’entrevista amb Josep Maria Tarragona que Els Matins de TV3 van oferir el passat 27 d’octubre, i una ressenya de una publicació seva de l’any 2000:
 
 
 
Ressenya de “Gaudí. Biografia de l’artista “de Josep Maria Tarragona i Clarasó.
(Anuari d’Història de l’Església, any / vol. IX Universitat de Navarra, pàg. 692-693)
Josep Maria Tarragona (Barcelona. 1957) ens ofereix una biografia en català d’Antoni Gaudí (1852-1926), fruit del creixent interès que desperta el genial arquitecte. L’autor, expert «gaudinista», sap combinar les seves tasques docents amb freqüents incursions en el camp de la història. com en aquesta biografia gaudiniana.
El seu opuscle sobre Gaudí està estructurat en capítols molt curts, introduïts per unes frases de Gaudí preses dels seus escrits o d’algunes entrevistes que va concedir, que donen la mesura de la faceta que es va a tractar. En lloc del tradicional recorregut cronològic, ja de les obres, ja de la vida, d’ús més comú en el gènere biogràfic, Tarragona prefereix honorar l’artista ordenant la vida de Gaudí al voltant de la seva personalitat polifacètica: l’urbanista, el medievalista, l’expositor, l’amic, l’escultor, el malalt, etc. Tot està relatat amb un llenguatge propi i precís. En l’epíleg es recullen algunes poesies contemporànies dedicades a l’arquitecte i algunes de les seves obres més conegudes. És de notar tant l’exhaustiva cronologia de la vida de Gaudí com l’elenc dels personatges que intervenen en la biografia que tanca el llibre. En el seu interior. un abundant repertori de fotografies il·lustra el succeir dels esdeveniments.
Per mitjà d’anècdotes reveladores, es descriu una figura de difícil comparació, que destaca encara més per la profunda humanitat i sentir cristià que transmet: el seu marcat caràcter, la seva sensibilitat per la natura, la seva pura espiritualitat. L’autor no oblida els aspectes tècnics i innovadors de la seva concepció arquitectònica: i, encara que és enginyer i coneix bé les tècniques de la construcció no entra a fons en les innovacions artístiques i constructives de l’arquitecte català. Cal no oblidar que l’exposició del Gaudí arquitecte ja ha estat portada a terme per altres estudiosos com Bassegoda.
La integració dins del marc històric-polític-sociològic de la Catalunya del segle XIX, encara que no només d’ella, és un altre aspecte destacable del llibre. Aconsegueix, al fil del relat, traçar una semblança molt versemblant de l’ambient polític i religiós de l’època així com dels seus principals representants. L’autor coneix bé els secrets de la societat catalana: Gaudí, en efecte, va viure amb gran intensitat la Setmana Tràgica, els anys del pistolerisme i la repressió de la Dictadura, temps que coincideixen amb la maduració de la seva personalitat humana i artística.
En definitiva, l’excepcionalitat artística i personal de l’arquitecte català, dins del seu quotidianitat, requeria una monografia que posés al descobert la riquesa humana de Gaudí, de qui s´ha obert el procés de beatificació. Creiem que això s’ha aconseguit amb aquesta biografia diferent: tal com reflecteix el subtítol del llibre. Afegim, finalment, l’interès indubtable de l’acurada i extensa bibliografia gaudiniana que es recull al final d’aquest llibre.
S. Cases