Art i fe construeixen el Temple Expiatori de la Sagrada Família

CITA AMB LA BELLESA,  d’ Antonio Rodríguez i Màxim Rosés,

pres de TEMES D’AVUI,

publicat el 30 de juny de 2010.

 
En uns dies que no podem considerar tranquils, la notícia que Sa Santedat Benet XVI vindrà a Barcelona, concretament al Temple de la Sagrada Família, no ha de sorprendre. Cal claredat i, sens dubte, el Papa serà portador. Ens ajudarà a recordar que la Sagrada Família no és un espectacle per recaptar diners i atreure els turistes, sinó, per damunt de tot, un lloc on fe i art coincideixen en una fusió naturalment perfecta.
El que era llavors Cardenal Joseph Ratzinger, va recordar a Rimini que l’evangelització ha d’afavorir la trobada amb la bellesa de la fe i que l’augment de la fe passa per l’atenció a “lo Bello” -en contraposició al culte de lo que es lleig-, i per l’abandonament de la “bellesa fal.laç que empetiteix l’home”. Antoni Gaudí, un d’aquests catalans que han fet història, artista complet i home de fe, vessa art i fe en una obra magnífica, d’una enorme complexitat i -sens dubte-, originalment bella. I és que el mateix Benet XVI, sent ja Papa, va assenyalar en la seva famosa trobada amb els artistes a la Capella Sixtina el 21 de novembre de 2009 que, quan l’home es deixa ferir per la bellesa, aquesta li impressiona, l’entusiasma i li recorda el seu destí últim; l’encamina cap a l’Altre, obrint el seu cor i els seus ulls a l’Amor i al Misteri del qual forma part.
Per aquest motiu, encara que sempre hi haurà qui consideren la visita del Papa a la nostra ciutat com un mer esdeveniment diplomàtic, o com la simple inauguració d’un edifici de renom en l’imaginari del modernisme català, tot això no és més que la punta de l’iceberg: la Sagrada Família -ja en el seu nom i en la seva història-, deixa clar que es tracta d’un temple iniciat per la fe, que te com a raó de ser una comunió directa amb la idea del Papa de la compenetració de l’art i la bellesa amb la fe i la religió. És gràcies a aquesta fe que el temple modernista se segueix aixecant cada dia, amb l’ajuda i suport d’homes i dones que creuen i que no defalleixen. En quantes ciutats del món encara s’està aixecant un edifici semblant amb les aportacions dels fidels? La fe ha donat ales per aixecar-la, però, sens dubte, la bellesa és un estímul precís.
 
 
Si, com el mateix Papa va afirmar, no és casualitat que aquella trobada amb els artistes a la Capella Sixtina es donés en un lloc “preciós per la seva arquitectura”, tampoc ho serà la cita que es donarà el 7 novembre del any 2010 a la Sagrada Família, just un any després d’aquella trobada. A tots els artistes, als quals Benet XVI honra amb el qualificatiu de “guardians de la bellesa”, els confia la missió d’eixamplar els horitzons del coneixement sent esperança per a la humanitat, ja que l’Art pot ser “camí de reflexió interior i espiritualitat “.
Aquesta reflexió interior tampoc és aliena al pensament del Papa, a qui el filòsof alemany Jürgen Habermas ha titllat de “amic de la raó” i les al·lusions al paper de la raó en la religió han tingut una repercussió mundial. Benet afirma que la fascinació en la recerca d’aquesta bellesa no és territori exclusiu de la fe, del bon gust o del sentiment; no és quelcom irracional, no suposa una fugida de la claredat de la raó o un simple “estetisme” superficial. Més aviat, succeeix tot el contrari: la recerca de la bellesa és, per al Papa-professor, aquell camí que obre a l’home les portes al Misteri i alimenta a la raó humana el profund desig de conèixer. Aquest desig de conèixer provoca l’alliberament de la raó que, un cop encaminada cap a “lo Bello”, pot obrar amb independència.
“Que la bellesa que transmeteu a les generacions del demà provoqui sorpresa en elles. Davant la sacralitat de la vida i l’ésser humà, davant les meravelles de l’univers, l’única actitud apropiada és la sorpresa”. Ja es veu que no només s’ha conformat Benet XVI amb ressaltar l’enorme importància que la raó i la bellesa artística -de la qual és un enamorat-, tenen per a la fe. No s’ha limitat a un mer plantejament intel·lectual sobre l’art en relació a l’individu racional. Tampoc s’ha oblidat de denunciar el creixent perill que corre la bellesa de la natura, en els nostres dies, ja que aquesta bellesa també constitueix part del camí que porta a Déu. El Papa ha fet menció explícita a la “explotació sense consciència dels recursos del planeta en benefici d’uns pocs”, en detriment de les seves meravelles naturals, en lloc de conrear la seva bellesa. I això que podria semblar una frase bonica, políticament correcta, tot seguit d’una dura i directíssima referència al “malbaratament de recursos minerals i marins per alimentar un consumisme insaciable”.
No obstant això, la cosa no ha quedat aquí, en una crítica atrevida i desafiant. El Papa proposa també atractives millores: propugna un ecologisme cristià basat en el respecte per una “Raó creadora”. Per al Papa la humanitat ha de tornar a aquest logos diví “per encertar amb la natura i amb la nostra manera de ser”. Es tracta d’un ecologisme iniciat per la fe -com també ho està sent erigit el nostre emblemàtic Temple per la fe-, que intenta salvaguardar la bellesa de la natura i es basa en el respecte a la raó. Així doncs, Benet XVI ha sabut conjugar fe, raó i ecologisme fent-los discórrer per la mateixa via pulchritudinis, un recorregut artístic, estètic i religiós pel qual la raó humana reconeix el Tot en el fragment, a Déu en la història de la humanitat; un itinerari cap a la fi últim de l’home i el descobriment del sentit de la seva existència.
 
 

Es pot trobar en la revista novadiagonal del col.legi major universitari Monterols.

Reflexions sobre “Sexe i Joves”

Recentment la Delegació diocesana de la Pastoral Familiar de l’Arquebisbat de Barcelona ha manifestat el seu parer sobre el Document “Sexe i Joves” promogut per l’Institut Català de la Salut, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Pres de TEMES D’AVUI

Publicat el 25 de juny de 2010

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l´Institut Català de la Salut han fet públic el web “Sexe joves” en el domini “gencat”, dirigida especialment als adolescents i joves sobre temes relacionats amb la sexualitat. Per causa dels criteris que s´hi s´esmenten, i per la confusió que pot crear sobre els valors morals en els adolescents i els joves, la Delegació Diocesana de Pastoral Familiar de l´Arquebisbat de Barcelona, vol oferir la seva reflexió a les persones que cerquen, sobre aquesta matèria, un criteri cristià, i també com a expressió d´una part de la societat catalana que es preocupa per l´educació dels seus adolescents i joves i no es veu reflectida en els judicis i els criteris promoguts des d´una entitat pública com el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El Document, en principi, no formula judicis ètics; es presenta com una pàgina informativa i neutra. Però en aquests temes, la simple informació és ja un opció ètica clara. L´opció és aquesta: en temes de sexualitat i embaràs, l´interessat o interessada té al davant obertes totes les possibilitats; qualsevol decisió que prengui és bona. Es tracta només d´informar.
Aquest és un criteri pervers. No s´accepta aquest criteri en cap altre àmbit dels comportaments humans: en els negocis, en la circulació, en l´educació dels fills, en la pràctica mèdica o judicial, en la resolució dels conflictes entre persones, entre grups o entre pobles. En tots els àmbits de la vida humana, sabem que hi ha comportaments positius i comportaments negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o èticament dolents. Si algú es presenta dient que tot és permès, serà acusat de ser un ésser socialment perillós. En canvi, aquest és el criteri d´aquest Document pel que fa a l´experiència sexual, les relacions de parella, la regulació de la natalitat o l´avortament.
El Document aplica, sense pràcticament cap limitació, el criteri de la permissivitat total en l´àmbit de la sexualitat i la parella, erigit en dret que hom pot exigir als educadors i a la societat. Per evitar una visió negativa de la sexualitat s´acaba permetent i fins i tot promovent tot tipus d´experiències, com si la permissivitat total fos garantia de validesa ètica, de salut psíquica i de realització personal.
L´àmbit de les relacions humanes i de la sexualitat, com tots els altres, s´ha de viure segons el criteri fonamental de l´autèntica vida humana. Aquesta està marcada per l´amor personal i el respecte a tota vida humana, ja des del primer moment. Els tabús i les repressions no se superen a base d´acceptar qualsevol tipus d´experiències, perquè aquestes acaben fent mal a l´altre i a un mateix. Només la recerca sincera de ser fidel als valors morals poden ajudar a fer créixer a la persona i oferir-li una veritable realització personal. La veritable vida ètica consisteix en sotmetre i orientar les pròpies tendències biològiques, també les sexuals, a l´amor autèntic, madur i sincer, a la persona de l´altre, i al servei respectuós a la nova vida que pot aparèixer en la relació sexual.
El cos no és una joguina, no té com a finalitat ser una caixa de ressonància per aconseguir el màxim de plaer. Els altres no són objectes per aconseguir relacions efímeres i sense valor en funció de primaris interessos personals, com presenta la pagina “Sexe joves”. Des de la nostra postura cristiana podem aportar una nova visió: les relacions sexuals tenen un més gran valor quan es reconeix que han de ser fruit d´una donació personal, donació d´amor total, i que signifiquen el compromís fidel, responsable i definitiu, com pertany a la dignitat del ésser humà. Afirmem també que la vida és sagrada i inviolable, i que mereix tot el respecte i protecció des del primer moment fins el darrer.
El Document del Departament de la Salut de la Generalitat fa una obra socialment i educativament molt negativa. Amb l´excusa de la informació alliberadora i neutra, de fet promou una concepció de les relacions humanes i de la sexualitat que destrueix l´obra educativa de les famílies i de les escoles, perquè l´educació dels fills és un dret inalienable dels pares. Ho lamentem, perquè la Generalitat és el nostre govern, i creiem que s´hauria de posar al servei dels esforços i els ineludibles drets i deures educatius dels pares, de les escoles i de tota la societat, que intenten que el nostres adolescents i joves creixin en el respecte, l´amor personal i la seva realització autentica, i en respecte de tots aquells valors que donen sentit a la vida de les persones i de les famílies.
 
Barcelona, 17 de juny de 2010

 

XXI Jornada Mariana de la Família

L’11 de setembre del 2010  en el Santuari de Torreciudad (Osca) es celebrarà, un any més, la XXI Jornada Mariana de la Família, una jornada de manifestació d’afecte a la Mare de Dèu, oberta a tothom. Des de la nostra església s’organitzarà un viatge en autocar, de la quan cosa informarem proximament.

SENSE EL DIUMENGE NO PODEM VIURE

Fa uns anys, el Papa Juan Pau II a l’Encíclica Dies Domini escrivia aquestes paraules: «Que tots els fidels vegin molt clar el valor irrenunciable del diumenge en la vida cristiana. Actuant així ens situem en la perenne tradició de l’Església, recordada fermament pel concili Vaticà II a l’ensenyar que, en el diumenge, “els fidels han de reunir-se en assemblea a fi que, escoltant la Paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin memòria de la passió, resurrecció i glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts (cf 1Pe 1,3)”» (Dies Domini, 6).

Sobre el mateix tema va predicar el Papa Benet XVI en l’homilia d’una missa celebrada a Viena amb motiu del seu viatge a Àustria, al setembre de 2007 , en la qual repetia la frase pronunciada pels màrtirs d’Abitinia, els quals van respondre a la prohibició de l’emperador Dioclecià de reunir-se per a celebrar l’eucaristia amb aquesta frase: «Sense el diumenge no podem viure».

Destaquem algunes de les idees contingudes en aquella predicació del Papa.

El diumenge, en les nostres societats occidentals, s’ha convertit en un cap de setmana, en temps lliure.

El temps lliure, especialment enmig de la pressa del món modern, és certament cosa bella i necessària. Però si el temps lliure no té un centre interior que ofereixi una orientació de conjunt, acaba convertint-se en temps buit que no reforça ni dona descans. El temps lliure té necessitat d’un centre, la trobada amb Aquell que és el nostre origen i la nostra meta.

Recordant l’exemple dels primers cristians, Benet XVI va explicar que per a ells la missa dominical no era vista «com un precepte, sinó com una necessitat interior».

També nosaltres tenim necessitat del contacte amb Jesús Ressuscitat, que ens dóna suport fins a després de la mort. Tenim necessitat d’aquesta trobada que ens reuneix, que ens dóna un espai de llibertat, que ens permet mirar més enllà de l’activisme de la vida quotidiana per a contemplar l’amor creador de Déu, del que procedim i cap al qual estem en camí.

També va explicar el Papa que el diumenge al mateix temps ens recorda l’últim dia de la creació de Déu, com és narrada en el Gènesi: «Per aquest motiu, el diumenge també és en l’Església la festa setmanal de la creació, la festa de la gratitud i de l’alegria per la creació de Déu».

Mn. Francesc

Full mensual juliol 2010