En el calendari d’aquest mes de juliol hi ha uns dies marcats de manera especial perquè no se’ns oblidin: del 23 al 28 d’aquest mes se celebrarà a Rio de Janeiro (Brasil),la Jornada Mundial de la Joventut.
Ja han passat 27 anys des que el 1986 el Papa Joan Pau II es va reunir a Roma, en una trobada amb un nombrós grup de joves de la seva diòcesi, en la que es considera la primera de la llarga sèrie de Jornades, que va continuar Benet XVI i aquest any el Papa Francsc. Aquell primera trobada tenia com a lema: “Sempre disposats a donar resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15).
Joan Pau II, el principal impulsor de les jornades mundials de la joventut tenia un enorme afecte i una confiança cega, il·limitada, en la força dels joves. I era un sentiment correspost com ho demostren els milers i milers de joves que van anar a Roma per donar-li l’últim adéu en el moment de la seva mort.
Aquestes trobades de joves del món sencer, de vegades molt nombrosos, vénen a desmentir un tòpic al que a vegades es recorre: als joves el cristianisme no els interessa, que a les esglésies no hi ha joves … Les JMJ, amb la reunió de centenars de milers de joves, mostren per contra, que el cristianisme sí que interessa als joves, que els ideals que els planteja Jesús sí que els interpel len i molt, i que són capaços de grans sacrificis per viure la seva fe …
Hi ha una força enorme en la joventut de l’Església, una força que realment pot sacsejar el món, que el pot revolucionar, que el pot transformar. De petits ens explicaven a l’escola que les aigües de l’Antic Nil es desbordaven anualment i que inundaven l’enorme vall del riu, donant-li una fertilitat extraordinària. Aquells terrenys que semblaven ja espremuts, secs, incapaços de donar més de si, rebien una benedicció amb aquesta inundacions i eren capaços de tornar a produir en gran abundància.
Aquestes Jornades vénen a ser per a les diòcesis de tot el món com aquest desbordar-se del Nil: Aquesta multitud de joves que assisteix il·lusionada a la trobada amb el Papa, que entra en contacte tants joves cristians d’altres llocs, que s’enriqueix i amb la meravella del missatge, ens portarà a la tornada una nova empenta, una nova il·lusió, l’aigua i els nutrients que poden revitalitzar les nostres societats cansades i resseques. Cometríem un error si penséssim que aquests viatges són una manera més de turisme religiós, o com una manera sana d’emprar el temps de les vacances, i el critiquéssim sense més com una despesa inútil en temps de crisi. És millor i més proper a la veritat que el veiem com una benedicció que pot salvar-nos.
Mn Francesc Perarnau
El 26 de juny, c
oincidint amb el seu traspàs al cel, l’Església va voler que en el mateix dia es celebrés la festa de sant Josepmaria, un sant universal. S’han celebrat arreu del món moltes misses demanant la seva intercessió. Cal destacar que a Catalunya s’han celebrat més de cinquanta, una d’elles en l’Esglèsia de Santa Maria de Montalegre. La va presidir el rector, Mn. Francesc Perarnau, concelebrada amb Mn. Ferran Blasi, i Mn Joan Rodríguez, fins fa poc rector de la Parròquia de Betlem de Barcelona, a la que pertany Montalegre. Mn. Mallol va ser el mestre de cerimònia.
El rector a la seva homilia* va destacar, en aquesta ocasió, de sant Josepmaria, el seu amor a l’Església i al Sant Pare, fos qui fos. D. Alvaro del Portillo va dir d’ell l’Església era un dels seus amors, i a la qual li va dedicar totes les seves energies des de ben jove. Mn. Perarnau va citar un dels llibres espirituals més coneguts del sant, referint-se a Camí al seu punt 518, va dir: “Quin goig poder dir amb totes les forces de la meva à
nima: m’estimo la meva Mare l’Església santa!”. Sant Josepmaria sempre va rectificar la intenció en favor de l’Església. Va afegir que quan va viure aquells moments tan difícils de la seva vida sobre si havia de tirar endavant l’Obra en la seva oració pregava i deia “Si l’Obra no és per servir a l’Església, destrueix-la”. Al llarg de tots els seus viatges per Espanya, Europa i Amèrica va posar de manifest el seu amor al sant pare i demanava que es resés per ell i que s’oferissin sacrificis. És per això que trobem en l’oració de l’estampa la petició de saber servir amb alegria i senzillesa a l’Església i al Sant Pare.
La Coral Canigó
Cal fer esment espec
ial a la participació de la Coral Canigó en la celebració que com sempre no va fallar a la convocatòria de Montalegre. Va interpretar els cants de la missa, i el més esperat de tot, un cop acabada la celebració: els Goigs de sant Josepmaria, moment en el que els fidels, més de cinc-centes persones s’apropaven a venerar la relíquia del sant. Aquell conjunt de veus masculines i femenines, amb la seva finesa i conjunció, ens va ajudar a elevar l’ànima i a mantenir-la amb alegria.
*Texto integro homilia fiesta sant Josepmaria
Isabel Hernández Esteban
La celebració de la missa de sant Josepmaria serà el dimecres, dia 26 de juny de 2013, a les 19h, en l’Església de Santa Maria de Montalegre.
El dia 8 de juny de 2013, a la tarda, es va celebrar en l’Església de Santa Maria de Montalegre la Primera Comunió dels nens i nenes que s’han estat preparant en els darrers mesos en les entitats socials de Barcelona Brafa, Terral i Braval, aquestes dues del barri del Raval. Enguany han rebut la Primera Comunió Gerard Mameng, Clark Maz Mogro, David Israel Fiallos, Justin Patric Manongsong, Federick John Rolios i Marlon Brando de Braval. Alavaro Ramirez, Pau Quevedo, Miquel Sebastià, Eder Guerra i Alejandro Gutierrez de Brafa. I de Terral, Mikka Alyssa Banan Galang, Saray Ballester García, Marita Santos Guevara i Francine Pelayo Alenson.
La cerimònia la va concelebrar el Mn. Josep Miquel Bombardó, presidint-la el Mn. Javier Jarné, el qual a l’inici va explicar el significat del què és la salutació de El Senyor sigui amb vosaltres, tot dient als nens i nenes que hi eren al presbiteri que això es faria realitat en breus moments perquè aviat estaria Jesús dins d’ells, i que per això havien de donar gràcies a Jesús, i també als seus pares que els havien portat a aquest món. La santa missa va ser molt participativa. Els catequistes van llegir les lectures; els nens que combregarien van llegir les pregàries, i les nenes llegirien les accions de gràcies al final de la celebració.
En la seva homilia, Mn. Jarne els hi va recordar que Jesús els estima i que per això es vol quedar amb nosaltres, que Jesús vol ser el nostre amic i que la comunió és un aliment. Va explicar que tota la vida és un camí cap al cel i que de la mateixa manera que al cos li cal aliment, a l’ànima també i que aquest aliment és Jesús en la forma en què s’ha quedat amb nosaltres, després de sacrificar-se en la creu. Va dirigir-se als pares i mares dient-los que aquella celebració és una celebració de gran alegria, un pas més en la educació del fills, que és més important que els regals i els convits, i que han de seguir ajudant-los a portar una vida recta i honesta. A continuació, van renovar les promeses del baptisme.
I un a un, van rebre la primera comunió, i com els havia dit el mossèn, aquell dia seria el dia més important de la seva vida i no l’oblidarien mai.
Isabel Hernández Esteban
Al santuari de la Mare de Déu de Fàtima, a Portugal, l’anomenen “L’oasi d’oració” i és ben cert perquè és un lloc de pregària per tots els peregrins que allí s’apleguen. Per això els tres dies de peregrinació que vam fer en aquelles terres portugueses vam complir el seu objectiu: vam resar molt bé!. Érem tan a prop de la Mare de Déu que, amb un mica de voluntat personal, l’oració fluïa, no solament aquella oració feta en comunitat, junts amb d’altres mils de persones resant rosaris i misses, sinó també aquella oració personal amb la que un mateix té un diàleg molt personal amb Déu. Vam seguir el programa que havia previst l’organització, amb plena llibertat per part dels peregrins de participar o no activament amb el grup, cosa que va fer possible que l’obertura del cor dirigit a la Mare de Déu anés al ritme de cadascú i es fes lliurament. Val a dir que això no va impedir un ambient fratern i amb bon humor per part de tots.
Vam iniciar molt de matí la sortida de Barcelona en avió cap a Lisboa. Vam guanyar un hora al rellotge atès el canvi horari en Portugal. Allí ens esperaven Mireya i Cecília que havien començat el seu peregrinatge el dia anterior. Ens va acompanyar en Tiago, un guia que ens va explicar amb molt interès tot el que veiem al nostre voltant. Abans d’arribar a Fàtima vam fer una parada en la població històrica de Bathala (Batalla), amb una església i un monestir dignes de ser visitats. Un cop a Fàtima el guia es va acomiadar del grup. Com al nostre país veí es dina d’hora, a la una de la tarda ja érem asseguts a taula del menjador de la Residència de l’Amor de Déu, molt a prop de la Basílica del santuari. Després d’un breu descans, amb el mini bus conduït per l’amable autocarista Samuel, ens vam dirigir a la Via sacra. Es una passejada molt bonica, en la que s’hi troben totes les estacions d’un via crucis magnífic, però com estàvem en el mes de la Mare de Déu vam resar, tot caminant, el rosari. En aquell entorn hi són els llocs de les aparicions de l’Àngel de la Pau als pastorets Jacinta, Lucia i Francisco. D’alli vam seguir el camí cap Ajustrel a visitar la casa dels pastorets i el pou de l’Àngel on també es va aparèixer per anunciar-los que aviat veurien a la Mare de Déu. Ja en la residència, el mossèn que ens va acompanyar, el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre, va celebrar missa a l’oratori. En la seva homilia ens va parlar de l’humilitat i la senzillesa d’aquells tres nens que van viure les aparicions de l’Àngel i de la Mare de Déu i cóm van viure en profunditat les peticions d’oracions i sacrificis que la Verge els havia demanat Després de sopar tots teníem, malgrat el casament de la jornada, molta il·lusió d’anar al santuari a participar en el rosari de les espelmes d’aquella nit del divendres 24 de maig de 2013, a la Capellina de la Mare de Déu.
L’endemà també vam tenir una jornada molt atapeïda però no ens vam moure del santuari. A mig matí, Mn. Francesc Perarnau va dir missa en la capella de la Resurrecció, una de les capelles soterrànies del santuari, tant aquell dia com l’anterior la Maria Teresa va llegir les lectures i en Joan va ajudar a missa. El mossèn en la seva homilia va dir que la presencia de la Mare de Déu és palesa des del peu de la Creu i en tantes ocasions com s’han produït circumstàncies difícils per l’Església. Així va ser quan es va aparèixer a sant Jaume en El Pilar, a sant Juan Diego en Guadalupe, a santa Bernadette en Lourdes, i després a Fàtima. Sempre apareixia per resoldre problemes que hem vist com s’han anant resolen, va dir.
A continuació, vam visitar l’exposició del Cor, l’església de la Santíssima Trinitat on hi poden estar assegudes a prop de 9000 persones i hi poden concelebrar la missa uns 100 preveres; vam fer-nos fotos davant la Creu, la imatge del beat Joan Pau II i la Basílica. Vam seguir la visita fins l’espai dedicat a un bloc del Mur de Berlín, i alguns peregrins ja van iniciar les compres de rosaris i llibres sobre els missatges de Fàtima per tal d’obsequiar a familiars i amics. Després d’un animat dinar amb cants i balls populars d’altres peregrins que hi eren a la residència, i passat un breu descans, vam anar al Museu i Exposició del santuari. El curtmetratge i la visita ens van situar de ple en tota la generositat del poble portuguès vers la Mare de Déu. La corona de la Verge, en la qual s’havia encastat la bala que va travessar al beat Joan Pau II en l’atemptat del que va ser objecte ens va permetre reviure el miracle de la Verge d’haver salvat al sant pare. Havíem de veure la basílica i resar, és clar. Així que tots els peregrins ens vam retrobar a l’hora de sopar. Sens dubte havien d’agafar forces per anar al rosari d’aquella nit del dissabte 25 de maig. Ens esperarien unes emocions profundes perquè no és habitual participar en una pregaria en la que s’hi apleguen mils de persones, més que la nit anterior. En aquella nit, un dels peregrins, l’Ignacio, va ser un dels porteadors voluntaris de la imatge de la Verge de Fàtima.
En el diumenge es va celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. El grup de l’Església de Santa Maria Montalegre estava inscrit en el rosari de les 10 del matí a la Capellina de la Verge, i allí, a primera fila, quasi tocant 
la imatge de la Mare de Déu, hi era el mossén acompanyat pel Jose Mari i en Joan. Un cop acabat el rosari, es va iniciar la processó de la imatge de la Verge, els preveres i els estendards d’algunes peregrinacions fins arribar a l’altar que hi és davant la Basílica, presidint tota l’esplanada, molt plena amb ¡mils i mils de persones! La missa va ser cantada en gregorià i la va presidir el bisbe de la regió de Leiria, a la qual pertany la població de Fàtima, Dr. Antonio Mato, el qual es va referir a la Santíssima Trinitat com el misteri d’amor i de comunió amb Déu, un misteri que convida a la família a viure les alegries i els patiments de la vida quotidiana, per això ara, més que mai ¡No Tingueu Por!… Per a ser forts i ferms en la fe fixeu-vos en el cor immaculat de la Mare de Déu de Fàtima. A continuació, la processó es va dirigir cap a la Capellina, aleshores tots els fidels amb cants dedicats a la Verge, com és tradicional, la van acomiadar amb un mocador blanc.
Tot seguit vam retornar a la residència amb el temps just per dinar, recollir les maletes i acomiadar-nos de les germanes de la congregació del Amor de Déu que ens havien atès molt be, com en altres ocasions que havíem anat. Els nostres cors estaven exultants de tantes emocions. De camí a l’aeroport es vam desviar cap a la costa, a prop de Peniche. Vam fer parada a Obidos un poblet emmurallat a dalt d’un cim, amb carrers de pedra i amb uns paisatges a tot el voltant molt macos. Però havíem de deixar aquelles passejades doncs havíem de seguir el camí cap a casa, com així va ser quan ja tocava la mitjanit del 26 de maig. I com sol passar al final de cada peregrinació, i tal com passar en el primer cop que vam peregrinar a Fàtima, vam decidir tornar a Terra Santa, que enguany havia estat una intenció però l’any vinent de ben segur que anirem.
Isabel Hernández Esteban
Una vegada més el Dr. José Carlos Martín de la Hoz, postulador de la causa de canonització de D. José María Hernández Garnica, ha presentat un nou llibre sobre el perfil biogràfic del Servent de Déu. “Roturando los caminos” és un text més ampli que els dos primers. Ha sorgit de l’estudi i l’elaboració de la positio de la causa de canonització que ja es va enviar a Roma amb un muntant de 15000 folis. Actualment la causa es troba en la fase d’elaborar el resum de la pisitio que ha de tenir un màxim de 250 folis i ha de contenir la biografia del sant i el com va viure i va harmonitzar les virtuts.
A la presentació de l’acte, el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre, Mn. Francesc Perarnau, va explicar que des de fa cinc anys s’ha promogut una comissió de treball, s’ha difós la devoció privada per mitjà de la venda dels dos llibres que es van editar anteriorment i la distribució dels fulls informatius i les estampes; també la projecció del vídeo sobre D. José María Hernández Garnica i la celebració d’una missa. Sense cap dubte el trasllat de les seves despulles l’11 de novembre de 2011 a l’església va marcar una fita en la devoció privada. Al seu torn va anunciar que enguany es celebrarà el Centenari, ja que D. José María Hernández Garnica va néixer el 17 de
novembre de 1913.
El postulador va referir una llarga semblança biogràfica plena de declaracions de persones que van conèixer al Servent de Déu, fent èmfasi que va ser sempre un fidel a l’Obra i al nostre Pare, sent com ell mestre i guia de sants. Va tenir una especial dedicació a les dones que amb gran psicologia els ensenyava el camí de santedat a l’Opus Dei, ja que sabia estar a les coses dels altres amb gran amor i habilitat. El Dr Martín va explicar que D. José María li deia al Nostre Pare que s’enfadava molt, doncs era un home de caràcter fort però sant Josepmaria li deia que degut al seu caràcter hauria de lluitar més, i li serviria per defensar, com a ell li havien ensenyat, l’esperit de l’Obra. Els apunts biogràfics anaven acompanyades de cites de persones que el van conèixer destacant d’ell alguna cosa que repetia sovint: Fins que t’adonis que no ets res, no faràs alguna cosa.
Gràcies al animat col·loqui ens va fer descobrir el conferenciant favors i anècdotes de la vida del Servent de Déu, el qual havia conegut a D. Álvaro del Portillo des que eren petits, jugaven al carrer, van anar al mateix col·legi, i van coincidir en el mateix examen per Enginyer de Mines. Finalment es van retrobar a la residència de DYA.
El postulador ens va recomanar resar i demanar favors …. ja que “passen coses”. I com més demanem més se’ns donarà perquè els sants són eternament agraïts.
Informació addicional
Nou compte al Twitter per estar ben informat: @ JMHGarnica
Isabel Hernández Esteban
Viure cristianament vol dir viure el manament de l’amor, que té la doble dimensió de la quel ens parla el Senyor en l’Evangeli: estimar Déu, estimar el proïsme. I això, encara que sembli sorprenent, ens ho diu l’experiència diària, no és fàcil.
Les dificultats són evidents: algunes són dificultats interiors. Tots sentim en el nostre interior la gran força que té la supèrbia, una de les manifestacions és la tendència a ser egoistes, a mirar-nos a nosaltres mateixos, a jutjar coses i persones d’acord amb el benefici que ens produeixen a nosaltres … I d’aquestes inclinacions neixen tots els altres problemes: avarícia, luxúria, ira, enveja … De fet per viure una vida cristiana cal lluitar contra aquests moviments interiors i que ofereixen una gran resistència …
Altres vegades les dificultats són exteriors: sovint ens trobem amb un ambient no cristià, de vegades bel · ligerant anticristià, no és estrany que el qui procura viure la seva fe es vegi ridiculitzat, injuriat i en ocasions fins i tot perseguit. Els màrtirs no són figures del passat, hi continua havent màrtirs en els nostres dies. Per viure la fe en aquestes circumstàncies cal molta fortalesa.
Davant l’evidència de les dificultats, sovint pot ser que ens assalti el dubte: ¿es pot “viure en cristià”?; ¿És possible viure segons els ensenyaments de Jesús?
La resposta sembla evident: ha de ser-ho, perquè Déu no ens demana impossibles.
Però és cert que no és fàcil. No n’hi ha prou amb la voluntat personal. Es necessita alguna cosa més: es necessita l’ajuda de Déu, sense ella no hi ha res a fer. I aquest ajut ens arriba a través de l’oració i dels sagraments. És amb aquests mitjans que la persona cristiana pot viure a fons la seva fe i arribar a la santedat malgrat les dificultats interiors i exteriors que s’interposen en el seu camí.
Mn Francesc Perarnau
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin
