Entrevista a Roland Joffé, director de la pel·lícula de pròxima estrena “There Be Dragons”.

Per Jesús Colina – Zenit.org
Publicat el 15 de gener de 2011

“Trobaràs dracs” s’estrena el pròxim 25 de març a Espanya, segons Anuncia la Productora Mount Santa Fe.
MADRID, dimecres 12 de gener del 2011 (ZENIT.org) .- La pel·lícula que compta amb una interpretació lliure de la figura de sant Josepmaria Escrivà, l’únic personatge històric del film, s’estrena a Espanya el pròxim 25 de març, segons va anunciar la Productora Mount Santa Fe. L’estrena mundial de l’última pel lícula de l’oscaritzat director britànic Roland Joffé (La Missió, Killing Fields) “Trobaràs Dracs” (http://www.therebedragonsfilm.com), i que serà distribuïda a Espanya per Aurum, serà el proper 25 de març de 2011
“Trobaràs Dracs”, és un drama èpic, centrat en la investigació que Robert (Dougray Scott), periodista espanyol, està realitzant sobre una sèrie d’esdeveniments succeïts durant la guerra espanyola de 1936-1939, que van tenir com a protagonista al seu propi pare i un jove sacerdot, Josepmaria Escrivà de Balaguer (Charlie Cox).
A través del relat del seu pare, Robert va a descobrir una terrible història de traïció, gelosia i mort, però també de redempció i perdó amb el terrible rerefons que va suposar la guerra en un país enfrontat entre si.
En aquesta superproducció, hi participen actors com: Charlie Cox (Stardust, Casanova); Wes Bentley (American Beauty); Dougray Scott (Hitman, Missió Impossible 2); Olga Kurylenko (Centurión, Quantum of Solace); Rodrigo Santoro (Che, 300) ; Ana Torrent (Les Germanes Bolena, Tesi); Unax Ugalde (Bon Appétit, Amor en els Temps del Còlera), Jordi Molla (La Bona Estrella).
L’equip tècnic de la pel·lícula dirigit per Roland Joffé, compta a més amb Eugenio Zanetti com a dissenyador de producció (premi Oscar per Nicolas & Alejandra); Michéle Burke maquillador (Oscar per Dràcula i A la recerca del Foc), Ivonne Blake, vestuari (guanyadora d’un Goya ), Gabriel Beristain, fotografia, Rafael Solórzano, efectes especials (guanyador de dos Goya).
Al’inici de l’any 2011, en què se celebraran els 75 anys de l’esclat de la guerra civil espanyola, Joffé ha volgut compartir les conviccions que compartirà amb qui vegi aquest film.
 
Oferim a continuació l’entrevista amb el director Ronald Joffé:
 
– A què fa referència el títol de la pel·lícula “There Be Dragons”, “Trobaràs dracs”?
– Roland Joffé: Els mapes medievals qualificaven els territoris desconeguts amb les paraules “Hic sunt dragones”, “aquí hi ha dracs”. Quan vaig començar a investigar sobre el tema i a escriure el guió, ja que realment no sabia el que m’esperava ni com acabaria, “Trobaràs dracs” em va semblar un títol apropiat. Era com si em sortís del meu mapa i em s’endinsés en un territori inexplorat en tocar temes com què és la santedat, temes de religió i de política del segle XX, el passat d’un altre país. M’havia colpejat l’afirmació de Josepmaria: a Déu se li troba en “la vida ordinària”, i aquesta vida ordinària, si s’escau, va ser la guerra civil espanyola. Em vaig preguntar: com és possible trobar la divinitat en la guerra? Però la mateixa pregunta pot fer-se sobre tots els desafiaments fonamentals de la vida, i sobre la manera com els afrontem: com responem a l’odi i al rebuig, o al desig de venjança i justícia. Tots aquests dilemes augmenten en temps de guerra. Aquests dilemes són, en cert sentit, els “dracs” de la pel·lícula, moments d’inflexió en les nostres vides en què afrontem opcions decisives. Opcions que afectaran al nostre futur. “Trobaràs dracs” parla de les diferents opcions que assumeix la gent en aquests moments d’inflexió –temptacions, si vostè vol– i del difícil que és (i necessari) fugir dels cicles d’odi, ressentiment i violència.
– La pel·lícula té lloc en el context de la guerra civil espanyola, que d’alguna manera és el paradigma de la violència que genera violència, la violència sense sentit. En aquest escenari de violència fratricida, hi ha espai a l’esperança?
– Roland Joffé: Sí, però és summament difícil. Entre les persones hi ha massa fets abominables, horribles, que semblen impossibles de perdonar, de rescatar, impossibles de superar. Però el perdó és possible! Els cicles de violència poden aturar-se, com ho va demostrar el president Nelson Mandela a Sud-àfrica. El perdó ha estat possible per a molts herois a Rwanda, i ha estat ofert i acceptat per molts valents palestins i israelians. Josepmaria va assegurar que les persones normals són capaços de ser santes, i crec que es referia a aquesta classe de perdó heroic. La inesgotable possibilitat de perdonar deixa espai a l’esperança. Però el preu és alt: exigeix un profund sentit del que és plenament humà, un profund sentit de compassió, i una resolució ferma, i sí, heroica, per no quedar atrapat pels odis imperants, sinó lluitar contra ells amb un amor indestructible .
Bona part de la trama de la pel·lícula es desenvolupa durant la guerra civil espanyola, però es desplega entre aquest teló de fons i l’any 1982. Hi ha moltes generacions involucrades en aquesta història: el passat projecta una ombra sobre el present. El que les uneix és Robert, un periodista a qui se li ha demanat que faci una investigació sobre Josepmaria Escrivà en temps de la seva beatificació. A poc a poc descobreix que el seu pare, Manolo, va ser en la infància amic de Josepmaria, i que va estar en el seminari amb ell, encara que després les seves vides van prendre camins totalment diferents. Robert i Manolo s’han allunyat, però la pel·lícula els uneix segons va revelant la terrible veritat sobre el passat. Per tant, és també la història d’un pare i un fill, i la història de la veritat que necessiten afrontar per superar el que els separa. És sobretot una film sobre l’amor, sobre la força de la seva presència i sobre l’àrid i aterridor món on vivim amb la seva absència.
Les guerres civils són molt més atroços perquè s’enfronten a germà contra germà, família contra família. Al final de la guerra civil espanyola, es comptava mig milió de morts. Una guerra civil és una poderosa metàfora d’una família. Igual que en les guerres civils, els membres de la família prenen partit i s’esgarrifen, els antics ressentiments es converteixen en fonts d’odi. No li perdonem a la nostra tia el que ha fet, no ens parlem amb el nostre pare perquè va deixar a la nostra mare, no ens parlem amb la nostra mare perquè se’n va anar amb un altre, o no ens parlem amb el nostre fill perquè va escollir una professió diferent de la que esperàvem. Aquestes són les guerres civils de la nostra vida ordinària. “Trobaràs dracs” parla d’aquests dos tipus de guerra civil.
Fonamentalment, tots hem d’optar entre deixar-nos vèncer pels nostres ressentiments o trobar la manera de conquistar. Es pot veure la vida com una sèrie d’injustícies, de rebuigs i ferides, o com una sèrie d’oportunitats, de vegades, per vèncer a aquests dracs a través del poderós desig de substituir l’odi per l’amor i la unitat. Molts alberguen en el seu interior aquest amor per prendre aquesta heroica opció. S’adonen que poden prendre l’opció de ser lliures. Tenen la força de caràcter per comprendre que l’odi és una presó. Ningú que odia pot ser lliure. ¿No hem vist potser tants exemples d’això en els anys transcorreguts des de la primera guerra mundial? D’altra banda, quan les persones opten per l’amor, l’observador imparcial pot veure-hi el sentiment de llibertat, de compassió, de generositat.
Al final, tots ens trobem davant d’aquestes opcions. Fins i tot a Robert, l’agnòstic i el materialista, se li demana que triï entre l’amor i l’odi, que en cert sentit s’enfronti al món amb amor, o com diu Aline, que “s’enfronti a Déu amb l’amor”.
Per a mi la pel·lícula parla d’això. El perdó desglaça el que ha quedat congelat. Toca l’humà a l’interior de qui ha estat perdonat, i també toca l’humà a l’interior de qui perdona. L’amor no sempre és fàcil, no pot ser-ho. No pot procedir d’una actitud de superioritat, només pot procedir d’una actitud d’humilitat i d’humanitat. I, tanmateix, la seva bellesa és poderosa. Diu: “Sí, surt de tu mateix. Creus que no pots perdonar?”. Doncs bé, no sabràs si pots perdonar fins que no perdonis. I, com pots perdonar? Per perdonar necessites identificar-te amb l’altre. Perdones posant-te en la pell de l’altre. Has de deixar de demonitzar-, no pots dir “Sóc millor que ell, jo mai podria fer això”. Per contra, has de mirar a la persona i dir-te: “podria ser jo”. Per tant, sí, hi ha espai a l’esperança, fins i tot en les circumstàncies més doloroses, tràgiques i terribles, on l’esperança sembla impossible.
– ¿La pel·lícula es dirigeix a creients o no creients?
– Roland Joffé: “Trobaràs dracs” es pren la fe de debò, es pren la santedat de debò. Però el seu interès va molt més enllà d’un públic religiós. La seva pregunta pressuposa una separació que, en realitat, és falsa. Tots vivim en un món pertorbat, tots hem d’afrontar el dolor i l’alegria de la vida ordinària, i encara que recorrem a diferents interpretacions de la realitat sobre aquesta experiència, al final tots habitem al mateix món punyent i pertorbat.
És una pel·lícula sobre creients i no creients. Vaig quedar profundament impressionat per la convicció del fundador de l´Opus Dei que tots som sants en potència, per la seva fe que cadascú és en última instància capaç d’acabar amb els seus propis dracs. Espero que la gent que vegi la pel·lícula ho descobreixi en les seves pròpies lluites amb els seus dracs i que comprengui que cap sant ha arribat a ser-ho sense haver lluitat.
La pel·lícula també parla de moltes formes d’amor. L’amor de Ildiko per Oriol és una forma particular d’amor. El seu amor apassionat per edificar un món millor és una altra forma d’amor. L’amor de Manolo per Ildiko és també una altra forma d’amor, encara que estigui lligat per la gelosia i el ressentiment. L’amor que anhela Manolo i que acaba rebent és també una altra forma particular d’amor. Aquests diferents tipus d’amor s’uneixen com en una teranyina, formada per fils individuals: cada fil sembla estar separat, però després la realització de la tela mostra que tots ells formen part d’un conjunt més gran, que estan units a la mateixa realitat, orientada cap al mateix punt, cap al mateix centre. Al final, tots aquests fils diferents d’amor, que semblen tan diferents, convergeixen en un punt fonamental: “Aquest amor és més gran que l’amor propi?”. Aquesta és una pregunta important. I a ella es va dedicar bona part de la política dels inicis del segle XX. De tota manera, planteja una altra qüestió d’una gran complexitat. Si aquest amor apassionat es basa en un ideal, o en una idealització, si consisteix en l’acceptació d’un sol model de comportament humà, com pot evitar caure en el fanatisme o la demonització? Des de temps de la Il·lustració, aquesta ha estat una qüestió fonamental. En nom de l’amor d’un bé més gran, quants actes inhumans s’han comès. Em sembla que només si es comprèn la tràgica falibilitat de tots els éssers humans i de tots els comportaments humans podem trobar el camí de l’enteniment i d’aquesta profunda empatia, aquest sentit d’identificació amb l’altre, que allibera de la demonització i de les espirals de violència sense esperança.
No es tracta d’una pel·lícula catòlica, sinó que tracta d’un tema clau en la teologia cristiana i en totes les esglésies cristianes, així com en moltes altres religions. Totes les religions comprenen que els éssers humans, en les seves relacions amb els altres, prenen opcions divines, opcions que afecten profundament a la vida dels altres i al món que els envolta. Aquesta interconnexió constitueix el fonament de l’amor: el que fem a favor o en contra dels altres ens afecta a nosaltres i a ells perquè tots estem units els uns als altres.
– Fins a quin punt el seu personatge de Josepmaria Escrivà, que avui és un sant de l’Església catòlica, es basa en fets o és un producte ficció?
– Roland Joffé: De tots els personatges de la pel·lícula, Josepmaria és l’únic que ha existit històricament, l’únic sobre el qual abunden testimonis i proves. Crec que la representació de Josepmaria que oferim de la seva sensibilitat, el seu sentit de l’humor, que indubtablement tenia, sorgeix dels esdeveniments de la seva vida i és en realitat molt propera al que va ser ell en realitat. He volgut trobar un punt de vista honest en traçar el seu perfil, i prendre la seva fe de debò, com ell ho va fer. Suposo que en el cas dels sants és una cosa típica veure en ells, en estranya oposició amb la pecadora de cor d’or, a homes amb cor de plom, però això no és més que un còmode convencionalisme. De fet, la història de Josepmaria és la d’un home que aconsegueix l’èxit extraordinari de simplificar la seva vida al voltant d’un amor a Déu autèntic i poderós. Aquest amor a Déu es converteix en un principi organitzador que li dóna forma, així com una mena de senzillesa i força.
Però això no fa que sigui avorrit o insípid, ja que aquest amor es va donar en el món real, i el fruit d’aquesta existència en el món real, i sovint cruel, és en tot home honest el dubte. Dubtar de Déu i dubtar de la bondat. Aquest dubte és summament fecund. L’amor no és una cosa caigut del cel, com una cosa sine qua non. Cal lluitar per ell. És el que, com a éssers humans, hem de portar a taula. Hem de trobar aquest amor profund en nosaltres mateixos, comprenent la bellesa amagada de la nostra fragilitat i de la fragilitat dels altres. En un sentit profund que il·lustra, em sembla, la història de Crist. Si som creients, hem de seguir buscant aquest amor profund en nosaltres mateixos i oferir-lo a Déu i a la seva creació. Si no som creients, hem de seguir buscant i oferint als altres, sense tenir en compte la seva política, raça o religió.
– ¿Tenia vostè idees sobre la manera de presentar la guerra civil espanyola o sobre alguns personatges, com sant Josepmaria Escrivà?
– Roland Joffé: No sabia molt sobre Josepmaria abans que em demanessin gravar la pel·lícula. Això és el que va succeir: un dia, un dels productors de la pel·lícula va venir a Holanda per convèncer-me i que fes la pel·lícula. Portava diversos llibres i materials, inclòs un DVD sobre Josepmaria. Vam tenir un dinar molt, molt agradable i, tornant a casa, a peu, pensava: “No tinc ganes de fer aquesta pel·lícula. Tinc un altre projecte ambientant a l’Índia, i he treballat molt per aconseguir-ho”. En altres paraules, pensava que era un oferiment molt, molt bo, i havia apreciat realment el menjar, però pensava rebutjar-lo.
Era una nit d’estiu, de manera que vaig sortir al jardí, amb una copa de vi a la mà, vaig posar el DVD en el meu lector, i em vaig asseure davant l’ordinador per escriure una breu carta que deia: “Estimat X, moltes gràcies. Estimo el que hagi emprès tot aquest viatge, però penso que veritablement vostè hauria de buscar en un altre lloc “.
Mentrestant, el DVD seguia funcionant. Un moment de la narració va cridar l’atenció: Josepmaria es dirigia a una multitud, a Xile, potser, o a l’Argentina, no estic segur del lloc, i una jove aixeca la mà i diu: “Tinc una pregunta, sóc jueva”.
I Josepmaria respon: “Sí, digues-me, si us plau”.
Ella afegeix: “El meu més fervent desig és convertir-me al catolicisme”.
Josepmaria: “Sí?”.
Ella segueix dient: “Però sóc menor d’edat i els meus pares no m’ho permeten”.
Josepmaria, sense parpellejar, respon: “Et dic que siguis molt bona noia amb els teus pares. Que tinguis paciència, que preguis. No mostris cap gest d’insurrecció. Està clar? Estima molt als teus pares […] I mai una paraula de crítica dels teus pares. Has de estimar-los amb tota l’ànima. I mostrar-lo amb els fets. D’acord? Bona filla seràs de Crist si ets una bona filla dels teus pares “.
Al veure aquest moment del vídeo, em deia: “Quin moment mes meravellós! Quin moment meravellós, inesperat, i sobretot venint d’una organització de la qual tot el món s’esperaria que digués el contrari”. Estava mirant al meu ordinador i em deia: “Espera un moment”. Vaig apagar el DVD. Vaig deixar d’escriure la carta. Em vaig posar la gorra de director de cinema i vaig escriure una escena en què Josepmaria apareix amb un home, a punt de morir, a qui ja coneixia, que li diu que és jueu i que el seu somni és convertir-se.
Vaig escriure l’escena de cap a peus, sense deixar de pensar: “tinc realment ganes de veure això en una pel·lícula. Però, no ho veuré mai si no faig la pel·lícula, ¿oi?, ¿O enmarcaré aquesta escena en una altra pel·lícula?”.
En lloc de la primera carta que em disposava a redactar, vaig escriure: “Estimat X, estic veritablement interessat en aquest projecte, a condició de disposar de tota la llibertat de creació per a fer-ho com vull, i que vostè no compti amb mi per seguir una “línia de part”, i si vostè accepta el fet que no sóc molt brillant i que ho faré el millor possible, però que he de seguir la meva pròpia veritat. Si vostè està d’acord, veritablement m’agradaria fer aquest projecte “.
Això és més o menys el que va succeir. No tenia cap idea preconcebuda sobre Josepmaria, havia escoltat alguna cosa sobre ell, però sobretot va ser aquest passatge del DVD el que va suscitar el meu interès per fer la pel·lícula. Em vaig trobar davant la història d’un home, i al llegir, vaig prendre consciència que realment respectava a aquest home. De fet, més que un simple respecte, sentia que encarnava una mica del seu combat, que interpel·laria a tots els éssers humans d’una manera meravellosa, i que aquesta història que volia explicar és la que té aquest film.
La guerra civil espanyola era també complicada d’afrontar. Hauria estat fàcil prendre partit, però d’aquesta manera hagués traït l’eix central de l’actitud amb què volia explicar aquesta història. La història, com bé se sap, és partidista, escrita pels vencedors i reescrita pels vençuts. Molts creuran simplement la remor o la llegenda que els semblarà més agradable i estic segur que haurem d’afrontar certes opinions sobre el que és o era l’Opus Dei, sobre qui era Josepmaria, i sobre el que realment va ser la guerra civil espanyola.
Vaig voler mostrar el que va succeir a Espanya durant la guerra civil sense esperit partidista. De fet, Espanya va viure, en un període de temps molt condensat, el que la Gran Bretanya, per exemple, va experimentar i va absorbir durant un centenar d’anys: revolució industrial, ideologies de lluita de classes, sense comptar que Espanya havia perdut el seu imperi i la estabilitat econòmica. Per a la societat espanyola, era molt fàcil fracturar-se i, segons la mentalitat de l’època, era molt fàcil abraçar opinions totalment oposades i radicals sobre la justícia social, el paper de l’Església, etc. Al final, segons és propi de la naturalesa d’aquestes tensions socials, les posicions més extremes van començar a marginar les altres. Amb la debilitació del centre, els dos pols oposats van començar a fer-se més forts.
A la guerra civil espanyola, els dos bàndols tenien ideals i el seu propi sentit de la virtut. Com els moviments polítics de la resta d’Europa, les persones dels dos costats de la demarcació política van començar a demonitzar l’altre camp.
Però les divisions, que a Europa es van convertir en divisions nacionals, a Espanya van ser fratricides i van deixar ferides psicològiques profundes i difícils de cicatritzar. El que va succeir a Espanya va ser una ferida que realment estripar a famílies de la manera més dolorosa i atroç. El germà va prendre una opció diferent a la del seu germà, però això ¿significa que ja no eren germans? Si això significa que ja no eren germans, si volem matar als nostres germans a causa d’allò en el que creiem, llavors, ¿no haurem de preguntar-nos pel valor de les nostres opcions?
– La realització d’aquesta pel·lícula, ha influenciat en cert sentit la seva vida personal?
– Roland Joffé: Deixi’m que l’hi expliqui: no sóc molt religiós, però m’han demanat que escrigui sobre un home que ho era. Vaig haver de prendre distància i dir-me: “Quan escric sobre Josepmaria, he d’acceptar tal qual –de manera total, honesta i sincera– tot el que Josepmaria em diu sobre el que va comptar per a ell, allò al que va consagrar la seva vida, la seva experiència religiosa. He de informar-me al màxim de l’experiència religiosa, sense prejudicis, honestament, i deixar-me interpel·lar”.
He llegit molt sobre l’experiència religiosa. He experimentat emoció i alegria en descobrir quants homes de ciència (en particular, físics) han viscut una experiència profunda de Déu, i m’ha commogut el veure que la separació entre la ciència i la religió, que s’ha convertit en el pensament dominant de la nostra època, en realitat era falsa. He acabat per comprendre que el gran descobriment de la física moderna consisteix en que la nostra percepció de la realitat es basa en models fabricats pel nostre cervell i que, per tant, hi ha nombrosos models de realitat.
Molts són insuficients per explicar-ho tot, encara apropiats per explicar algunes coses, ens proposen una nova manera de comprendre el que hauria de ser la realitat o les realitats i aquesta comprensió no exclou la idea de Déu o una dimensió espiritual de l’immens univers en què habitem, sinó que més aviat ens mostra que la manera en què la ciència ens ha portat a redefinir i reinterpretar la realitat ens ofereix també una oportunitat per a reinterpretar i redefinir l’espiritual.
No sé ben bé en quina mesura, en aquests anys, m’ha afectat aquesta experiència. Crec que alguna cosa profunda necessita una mica de temps per revelar pel que realment és. He experimentat una sensació molt particular al gravar “Trobaràs dracs”: més que una experiència solitària, com havia cregut, es tracta d’una experiència molt interessant, per a res solitària.
El poder pensar, de sobte, “Deixa de banda les meves respostes fàcils i viu simplement amb la pregunta”, ha estat per a mi meravellosament convincent, i m’ha permès sentir-me molt, molt a prop d’aquest procés de vida d’una manera que no hi hagués cregut possible. I ara no sé ben bé a on tot això em portarà.
 
Jesús Pujol. Zenit.org
 

Els pelegrinatges són com un oasis pels cristians

Peregrins en Lourdes, febrer 2009

 A l’any 2008 varem iniciar tot un programa de peregrinacions als llocs on la Mare de Déu la pots sentir vivament, on la seva presència és tangible. Així, en aquesta setmana, es compleixen ja dos anys de la nostra primera peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Lourdes (França), on vam anar un grup nombrós de peregrins en autocar durant tres dies. Allí, en ple hivern,  vam sentir l’abric de la Nostra Mare. Posteriorment, al maig del 2009, vam anar d’excursió al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i els voltants; i al maig del 2010, seguint els passos del Sant Pare Benet XVI vam anar a Fàtima (Portugal). Aquells santuaris han estat i són illes o oasis pels cristians, com així ho diu el Sant Pare en l’entrevista de Peter Seewald:

 “Realment necessitem en certa manera illes on visquin i irradiïn la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noè en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou. Els espais de la litúrgia són espais de refugi. Però també les diferents comunitats i els diferents moviments, les parròquies, les celebracions dels sagraments, les pràctiques de pietat, els pelegrinatges, etcètera.” (La llum de món. Editorial Herder. capítol 17. pag. 182).

 Serveis Informatius Montalegre

La Candelera, la festa de la llum

Com molt bé es pot llegir al web de Montalegre, el dia 2 de febrer, quaranta dies després del Nadal, respectant el termini previst a la Llei de l’Antiga Aliança, es celebra a l’Església Presentació del Nen Jesús en el temple i la Purificació de la Mare de Déu; les dues festes unides perquè en realitat corresponen al mateix moment històric.

Tradicionalment aquesta festa rep el nom de la Candelera, una festa antiga que era anomenada festa de la llum perquè recordava que Crist és la Llum que entra en el del món; l’Església ho simbolitza encenent candeles en les celebracions litúrgiques del dia.

Jesús mateix es presentarà com a Llum del Món, però anirà molt més enllà quan afirmarà que els seus deixebles també ho hem de ser. L’expressió és ben clara, recollida en l’Evangeli de Sant Mateu: Vosaltres sou la llum del món. No és possible d’amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya, ni tampoc encenen una llàntia i la posen sota un atuell, sinó sobre el portallànties, i fa llum a tots els qui són a la casa. Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel. (Mat 5, 14)

És una crida a la responsabilitat dels deixebles de Jesús. Cadascun d’ells ha de ser, hem de ser, llum que il·lumini al nostre voltant per l’esforç amb el qual procurem viure i difondre els ensenyaments de Jesús. Sovint el món es troba molt allunyat, i la temptació de mimetitzar-se amb l’entorn per no cridar l’atenció és molt gran. Contra aquesta temptació hem de lluitar: no es pot amagar la llum que s’ha encès, ha de brillar, ha d’il luminar, s’ha de veure, encara que de vegades la llum sigui molesta per a alguns. Molts màrtirs ens donen un exemple meravellós de coherència. No han cedit a la pressió exterior en ambients molt adversos, encara que això els hagi costat donar la vida. Però aquest sacrifici ha estat sempre fecund; aquella llum que alguns pretenien apagar donant-los mort, va brillar encara amb més força i va quedar encesa per sempre. Gràcies a ells nosaltres som cristians.

Mn Francesc Perarnau

La Candelera, en el punt mig entre l’hivern i la primavera

El 2  de febrer, a quaranta dies de Nadal, es celebra la Presentació del Nen Jesús al temple i la Purificació de la Mare de Déu, per tal de complir la prescripció de la llei de l’Antiga Aliança, recollida en el text bíblic del Levític. El nom de Candelera prové de que aquesta festa és l’anomenada festa de la llum, referit a que Crist és la Llum del món, cosa que es representada amb les espelmes que s’encenen en les celebracions litúrgiques d’aquell dia. 

Arreu del món cristià aquesta festa ha anat arrelant-se integrant-se en les cultures i tradicions del països, regions i pobles, amb les seves característiques pròpies. Els seus orígens més coneguts provenen de les Illes Canàries des del 1497, passant a l’altra banda de l’Atlàntic a Mèxic, Perú, Xile, Cuba, San Salvador, etc.; en altres llocs d’Espanya ha arrelat especialment en diverses poblacions andaluses on encenen magnífiques fogueres. 

Enguany 2011, es celebren les Decennals a Valls 

A Catalunya, a Valls, capital de l’Alt Camp, es celebra aquesta festa ja que la Mare de Déu de la Candela és la seva protectora des del segle XIV, quan la puixança de la vila es va trencar a causa d’una epidèmia de glànola. Aquesta epidèmia es va repetir de manera molt virulenta  entre els anys 1333 i 1348. Aquesta devoció d’arrel cristiana es va incrementar amb la fundació de les Festes Decennals, degut al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert , que es va fer efectiu a la seva mort l’any 1788 El seu marmessor Pau   Baldrich i Marti  va ser qui va materialitzar la seva darrera voluntat.

Així, el dia 28 de gener de 1791  pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, a casa del notari vallenc Ignasi Casas, es varen reunir una representació de la comunitat de preveres presidida pel Dr. Jaume Cessat, el Dr. Pau Baldrich i els regidors de l’ajuntament de Valls. Es va signar el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La imatge hauria de ser portada per quatre preveres de la ciutat, hi haurien d’assistir tots els sacerdots de la localitat i l’ajuntament procuraria que hi participessin totes les confraries vallenques. Des d’aleshores, de deu en deu, la ciutat de Valls ha refermat el seu vot comunitari. Durant les Festes Decennals la ciutat es vesteix de gala i nombrosos actes culturals i lúdics acompanyen els més estrictament religiosos.

Patrimoni nacional

Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls el 5 de juny de 1991 van ser declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional i 14 de desembre de 2010 van ser declarades   Festa Patrimonial d’Interès Nacional  per part del Govern de la  Generalitat de Catalunya. 

I com la saviesa popular sempre diu alguna cosa més, volem afegir un refrany: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”. 

Serveis Informatius Montalegre

Testimoniar en benefici d’un Déu únic

Cada any del 18 al 25 de gener  en la festa de la Conversió de Sant Pau, l’Església Catòlica dedica vuit dies a pregar especialment per a que tots aquells que creuen en Jesucrist arribin a formar part de l’única Església fundada  per Ell. Però no ha estat sempre en les mateixes dates. El Sant Pare Lleó XII en 1897, en l’Encíclica  “Satis Cognitum” va disposar que fossin consagrats els dies que hi ha entre l’Ascensió i la Pentecosta. Posteriorment, a l’any 1910, Sant Pius X va traslladar la celebració als dies de gener que es celebren des d’aleshores fins avui, anomenant-se aquest període de temps l’Octavari dels Cristians. 

En el Concili Vaticà II el Decret sobre l’ecumenisme instava a l’oració dient “som conscients de que aquest sant propòsit de reconciliar a tots els cristians en l’unitat d’una sola i única Església de Crist excedeix les forces i la capacitat humana” (1).

En aquest sentit el Consell Pontifici per a la Promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Ecumènic de les Esglésies sempre ha elaborat un document amb diversos continguts, tots enfocats a pregar per la unitat dels cristians, i cada any amb un lema. El primer document va ser de 1968, amb una constant de continuïtat fins enguany, el qual ha estat redactat en Jerusalem, tenint la reunió preparatòria en Saydnaya, en Síria. El tema a que ens conviden avui a meditar i pregar és : Units en l’ensenyament dels apòstols, la comunió fraterna, la fracció del pa i l’oració” (2). 

SS Benet XVI en una amplia conversa amb el periodista alemany Peter Seewald, (3), diu sobre l’ecumenisme: “Podríem constantment barallar-nos sobre moltes coses, o, partint d’allò que tenim en comú, podem prestar un servei en comú. I en aquest diàleg s’ha posat clarament de manifest que el món necessita un potencial de testimoni en benefici del Déu únic que ens parla a través de Crist, un potencial fundat, amb base espiritual i racional”. 

Benedicto XVI i el periodista Peter Seewald

(1) Decret Unitatis redintegratio, 24

(2) Fets dels Apòstols, 2, 42

(3) La Llum del món, ed. Herder, (1a. edició) pag. 99-100

 

Serveis Informatius Montalegre

Com ens vam equivocar tant?

L’autor de l’article, arquitecte, pintor i dissenyador, va instigar un manifest en els seixanta en contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però, després d’una recent visita al temple, revisa la seva oposició, quan els treballs estan ja molt acabats.

Resumint escriu entre moltes altres coses:

– Trobar  un artista que pugui afrontar la Façana de la Gloria és un repte.

– Si l’arquitectura és espai i llum, això és Arquitectura en majúscula.

– Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui.

– “És el millor edifici religiós dels últims tres segles”, sosté l’autor.

EL PAIS

TRIBUNA: TORNANT A LA SAGRADA FAMÍLIA…, I  ENTONANT EL ‘MEA CULPA’.- OSCAR TUSQUETS BLANCA

A principi dels seixanta, encara estudiant a la universitat, vaig ser un dels instigadors d’un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família el qual va comptar amb el suport incondicional de tota la “intelligentsia” de l’època, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, d’Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en comptes d’aturar-se van cobrar nova empenta, continuàvem convençuts que constituïen un error monumental.

Ara, després de la consagració papal del temple, m’he replantejat la qüestió. Els meus dubtes començaren quan veia ja aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila -excel·lent arquitecte d’avançat llenguatge tecnològic- em va assegurar que si jo conegués profundament l’obra canviaria d’opinió, que era l’edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-m’ho. Invitació que he acceptat per escriure ara aquestes línies amb coneixement de causa. He visitat el temple des de baix de tot fins a dalt (més de 60 metres d’alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano -un dels arquitectes directors de la seva estructura- i he quedat aclaparat.

Certament en aquelles parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un es deu al fet que els continuadors –tot i que, amb un  entusiasme digne de lloança, han portat l’obra endavant encertant en les qüestions fonamentals- no han tingut ni el talent d’en Jujol per interpretar l’Antoni Gaudí en el llenguatge gaudinià ni el talent d’un Scarpa o d’ un Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, la qual cosa provoca que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin una mica. Baranes d’inuk i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vidrieres i, en general, tots els elements decoratius, no estan potser a l’altura del conjunt. La veritat és que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur. El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. A les façanes, Gaudí pretenia, com succeeix en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja, al principi del XX, això no era fàcil però el geni de Gaudí ho va resoldre, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement, amb aquests murs que s’arruguen formant diverses figures, moltes d’elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal ho havia fet, mig segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí. Queda per aixecar la façana principal, la de la Gloria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d’afrontar-la és un desafiament tremend. La figuració està en un moment difícil, -la de contingut religiós encara molt més-, i principalment aquella que sigui capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, en el seu acabament. L’art contemporani ens ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable.

Però anem al més important: l’objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre fou que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava durant l’obra, el fet que els seus plans i maquetes havien estat destruïts a l’inicií de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l’artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l’inicií de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic. El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D’aquest tercer projecte, que ell considerava el definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1/10, per l’interior de la qual podies passejar. És cert que aquesta maqueta fou feta miquetes, però hi ha excel·lents fotografies i s’ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d’aquesta reconstrucció s’ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries. Sembla que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de La Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica al tremp. Són geometries complexes -paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en ambdós sentits formant els fustos de les columnes…- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1/10 o deu vegades majors. Això és el que s’ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l’arquitectura és abans que tot espai i llum, l’interior d’aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura enfront de la qual les excentricitats d’avui semblen vertaders jocs de nens.

Tornem a l’origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se’ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hauria romàs com una ruïna o l’hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai el suport econòmic de les institucions; viu dels donatius dels qui la visiten, més de dos milions a l’any, amb més de 25 milions d’euros. S’està finançant com una catedral medieval. D’aquesta manera s’acabarà, no sé si la millor obra del passat segle… però sí el millor edifici religiós dels últims tres.

OSCAR TUSQUETS BLANCA