Noticies de Montalegre

El dia 2 d’octubre del 2002 es va celebrar a Roma, al Vaticà, la canonització de sant Josepmaria Escrivà. Des de llavors s’han celebrat misses en llaor al sant de l’ordinari, segons ho va assenyalar Sant Joan Pau II. És més, després de vint-i-tres anys podem dir que s’han celebrat a tots els continents. En aquella data de la canonització es va disposar que la seva festivitat seria el 26 de juny ja que era el dia en el què va traspassar al cel l’any 1975.

Aquest 2023 s’ha celebrat la missa solemne a l’Església de Santa Maria de Montalegre precisament el dilluns 26 de juny a les 7 de la tarda. A l’inici de la celebració, el Sr. Rector, Mn. Xavier Argelich, va comentar que Per a nosaltres és una solemnitat aquesta festa de Sant Josepmaria.

Efectivament, el temple estava al complet, fins i tot una grada estava ocupada i hi havia gent al fons de la nau central dempeus. Tots, d’una manera o altra, amb la seva presència afirmaven el seu amor a l’Església i a l’Opus Dei, tant fidels incardinats a l’Obra, com a cooperadors i altres persones que així ho senten i resen a sant Josepmaria amb fe.

Homilia

Avui és un dia de joia i d’acció de gràcies. Sant Josepmaria amb la seva resposta santa fou el fidel fidelíssim de Déu i de l’Església en la seva vida ordinària sense abandonar el lloc que li corresponia al món. Va recórrer aquest camí de santificació i ens va obrir el camí als altres. Cal correspondre a aquesta crida de Déu a l’Opus Dei mitjançant la identificació amb Crist. Per això hem de tenir un tracte directe amb Ell, amb actes de pietat i treballant bé, com a conseqüència, serem llum per a les persones que ens envolten.

El Senyor va cridar sant Josepmaria, primer a ser capellà, després a seguir estudis civils i per fi a treure l’Opus Dei endavant. Avui renovem aquesta alegria de voler ser sants.

L’Evangeli que hem llegit de la pesca miraculosa li agradava molt a sant Josepmaria perquè remar mar endins i tirar les xarxes és aquesta tasca apostòlica d’anunciar Jesucrist, i com diu el text En el teu nom llançaré les xarxes.

Finalment, cal recordar que el 28 de novembre de 1971, Sant Josepmaria va visitar aquesta església. No sabem què va pregar. El que és clar és que avui aquesta església és plena i ho està per a la glòria de Déu, que tots seguim endavant amb afanys apostòlics.

 Dades finals

La Coral Canigó que procedeix d’alumnes i de pares del Col·legi Canigó de Barcelona feia molt de temps que no cantava a Montalegre, però en aquesta ocasió va acompanyar la missa amb els seus cants. La missa es va resar bilingüe, al final de la qual es va poder venerar la relíquia de sant Josepmaria.

Isabel Hernández Esteban

A Montalegre cada any, al voltant del 31 de maig, Dia de la Comunitat de Castilla La Mancha, s’ofereix una missa per aquesta Comunitat i pels que estan fora d’ella, a altres regions d’Espanya o a l’estranger. En aquest sentit, la celebració es va fer a la santa missa de les 12h del dia 28 de maig de 2023, el dia de Pentecosta.

En la referida festivitat, l’Església Universal celebra la Vinguda de l’Esperit Sant al Cenacle, a Jerusalem, al cap de pocs dies de l’Ascensió al cel de Nostre Senyor Jesucrist Ressuscitat: Estant allí reunits els apòstols i la Verge Maria es va sentir un gran estrèpit i l’Esperit Sant s’hi va posar, en forma de llengües de foc. L’Evangeli continua dient que van començar a parlar en totes les llengües i tots els entenien.

A més dels fidels habituals, hi va anar un grup nombrós de la Comunitat i una coral amb el seu director i pianista, que van acompanyar els cants de la missa. Algunes de les senyores anaven vestides amb el vestit regional. A l’ofertori membres de la Comunitat van lliurar generosament al celebrant, el Rector Mn. Xavier Argelich, diversos paquets d’aliments perquè l’Acció Social Montalegre els repartís entre les famílies que acull.

En acabar la celebració la soprano de Montalegre va cantar el Veni Creator i amb això es va concloure la Pasqua.

Finalment, el rector va donar pas al president de l’Associació de Castilla La Mancha a Barcelona perquè s’adrecés als fidels assistents. El Sr. Ballesteros, entre altres coses, va dir que agraïa a Montalegre que durant 25 anys hagi accedit a oferir una missa per aquesta Comunitat. Acabat el seu breu discurs va rebre un sentit aplaudiment.

Isabel Hernández Esteban

El metge i sacerdot Xavier Sobrevia va dissertar sobre L’avortament: alliberament o patiment? a la conferència que va pronunciar a la sala d’actes de Santa Maria de Montalegre el 20 d’abril de 2023. En qualitat de metge i sacerdot va abordar un ampli ventall d’aspectes relacionats amb l’avortament, començant la seva intervenció amb la projecció d’imatges sobre les formes i sistemes en què es fan els avortaments. Algunes d’aquestes imatges eren impactants i dures.

Mn. Sobrevia es va preguntar: Amb l’avortament s’interromp la vida o aquesta s’acaba? hi ha el dret a eliminar el que està al si de la seva mare? fent després una crida a la urgent necessitat de trencar el silenci a favor dels qui no tenen veu. A la pregunta de quan comença a ser humà allò existent al si matern, citant el genetista Jerome Lejeune, va afirmar que ho és des del primer moment de la concepció.

Va repassar el que és l’ésser humà, destacant que pot ser observat i analitzat des de molts vessants: químic, bioquímic, biològic, filosòfic, antropològic i espiritual, però puntualitzant que és inadequat valorar l’ésser humà només des d’un d’aquests aspectes.

Des del vessant mèdic va descriure el procés de desenvolupament intrauterí en els períodes embrionari (fins a les 8 setmanes) i fetal (des de la setmana 9 fins al naixement), així com la divisió cel·lular i el diàleg molecular entre l’embrió i la mare. Va aportar dades concretes com que el cor comença a bategar entre els 18 i 25 dies després de la concepció, la base del sistema nerviós es defineix al voltant del dia 20, als 42 dies ja existeix l’esquelet complet, a les 10 setmanes el fetus té empremtes digitals, a les 17 les ungles, als 7 mesos pot reconèixer la veu de la mare, etc.

Va analitzar les conseqüències de l’avortament per a la dona. En aquest aspecte va deixar clar que hi ha un debat sobre la realitat de la síndrome post avortament, ja que no tots els facultatius, psiquiatres i investigadors reconeixen la seva existència. En tot cas, sí que coincideixen tots els estudis i les seves estadístiques en què es produeixen diverses síndromes en la dona: alteracions conductuals, més depressió, més ansietat, risc més elevat en salut mental i trastorns psiquiàtrics. Diversos estudis coincideixen que la ideació suïcida es duplica a la dona que ha avortat (que no implica sempre executar-la).

Mn. Xavier Sobrevia va exposar el magisteri de l’Església sobre el tema, amb cites de textos de Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, aportant després dades d’institucions que ajuden la dona embarassada en situacions de dificultat perquè s’hi puguin adreçar als qui ho necessitin, va proposar pregar per la vida i recordar els sacerdots que parlin sovint de la vida i de l’avortament, així com assistir i promoure les pel·lícules provida. Va animar a participar en organitzacions que defensen la vida.

Un aspecte que es va posar en evidència al col·loqui és la necessitat de tractar amb afecte les persones que hagin avortat, evitant ferir-les i recordant la misericòrdia de Déu.

Mn. Xavier Sobrevia va ser presentat pel president de la Plataforma per la Família Catalunya-ONU, Daniel Arasa, que va recordar el procés legal que s’ha seguit a Espanya per arribar a la situació actual, des de la despenalització de l’avortament per casos límits (violació, perill a la vida de la mare i anomalies genètiques del fetus) fins a transformar-lo en dret subjecte al desig, passant per l’intermedi de lleis de terminis.

Crònica tramesa per Daniel Arasa

Comunicació Montalegre

A l’hora nona mor Jesús a la creu asfixiat i de febre tetànica per la paralització dels músculs respiratoris que finalment van causar la parada cardíaca. D’aquesta manera tan cruel, després de més de vint-i-quatre hores de tortures i turments, humiliacions i escopinades, Jesús expira. Però si algú pensés que és un fracàs, en abundància de bé al tercer dia va ressuscitar i aquesta Resurrecció es converteix en el fonament de la nostra fe. No és fútil aquesta celebració. Al contrari, ens uneix tots els cristians a l’arbre de la creu.

El Divendres Sant el celebrem a Montalegre el 7 d’abril del 2023 a les 5 de la tarda. Minuts abans de l’inici de la Celebració de la Passió del Senyor, el sacerdot mestre de la cerimònia es va dirigir als fidels per explicar en què consistiria l’ofici del Divendres Sant, ja que no era la santa missa que coneixem. Es tractava d´una celebració litúrgica que seguint els cànons de l´Església té tres parts. No hi ha ofertori ni consagració ni cants de glòria ni al·leluies. La creu del baldaquí del presbiteri de l’Església de Santa Maria de Montalegre estava coberta amb peça de roba morada.

Primera part, la Paraula

A l’inici de la celebració, els tres sacerdots celebrants es van prostrar a terra i van fer oració en silenci. Els fidels drets també resem. L’altar estava nu, els canelobres sense espelmes, ni música ni cants.

Van seguir les lectures d’oracions, un fragment del Llibre d’Isaïes, el Salm 30 i un fragment de la carta als Hebreus de sant Pau. Després d’expressar la Glòria i la Lloança a tu Crist, els tres sacerdots van llegir l’Evangeli de la Passió del nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan.

L’homilia del rector

Crist compleix la voluntat del Pare per donar-nos aquesta vida sobrenatural que és el camí que ens dóna a conèixer Déu. Hem escoltat amb fervor i silenci les lectures en un dia de dolor, pena i dejuni en què Crist s’encamina cap a la creu perquè Crist vol que aconseguim la vida eterna. Avui volem adorar la creu, abraçant-la amb el nostre cor. I la creu pesa perquè suma tots els pecats de la humanitat, els nostres també i per això necessita el Cireneu. Avui acompanyem Crist amb aquest pes de la creu i deixarem que ens salvi i ens estimi. Procurem mirar-nos a nosaltres mateixos a la creu i preguntem-nos, La meva vida és un lliurament total al proïsme? Vull identificar-me amb Crist? Hem de viure en servei als altres, morint a nosaltres mateixos, acceptant i estimant la creu. Dolor i patiment és signe d’Esperança, mirar el crucificat és mirar la nostra Esperança.

A continuació, va seguir l’episodi de l’Oració Universal que conté deu pregàries extenses amb la seva petició especial a Déu totpoderós i etern.

Tot això ho podem llegir als llibrets de suport de la Setmana Santa o en algun dels nostres dispositius electrònics, ja que són textos universals pel que cada any és igual a tot el món catòlic.

Segona part, l’Adoració a la Creu

El sacerdot presenta la creu a l’assemblea de fidels tres vegades dient Mireu l’arbre de la creu. La creu surt en processó per tot el temple els fidels la miren i l’adoren. En aquest moment s’eleven els cants d’adoració que ens conviden a mirar l’arbre de la creu i tots responem Veniu a adorar-lo. Al peu del presbiteri se situa el sacerdot que porta la Creu, i un per un tots els assistents passem a reverenciar, tocar o besar la creu. En el recorregut de tornada al nostre seient, vam poder dipositar una almoina que es recull per als Franciscans Custodis dels llocs sants a Terra Santa (Israel). Així es fa a tots els temples catòlics en aquesta celebració.

Tercera part, Reserva i Comunió

A aquella hora el sagrari de la Capella del Santíssim no estava buit, pero no brillaven els llums de les espelmes  perquè Jesús era mort, era la Reserva del dia anterior. Els fidels ens acostem a rebre la comunió cantant Perdona el teu poble Senyor, perdona el teu poble, perdona-li Senyor.

Va finalitzar la celebració. No es podia fer res més perquè havíem d’esperar que es complís la profecia que Jesús ressuscités al tercer dia. I amb aquesta alegria de la Resurrecció de Crist ens tornaríem a congregar a Montalegre, a la Vetlla Pasqual.

Isabel Hernández Esteban

La societat actual reuneix unes característiques molt diferents no només a les de les del període en què va néixer la Doctrina Social de l’Església (DSI) de l’època moderna fa més de 130 anys, sinó simplement respecte a la d’unes dècades enrere. Avui, fins i tot és molt inferior el pes de la religió, almenys a Occident. Algunes de les característiques són: pluralisme religiós i ideològic; oblit de Déu i fins i tot de la naturalesa humana; la democràcia com a règim polític i l’economia de mercat com a sistema econòmic; món globalitzat i fortament interconnectat, però amb grans desigualtats i, en molts casos, pobresa; reivindicacions selectives i fragmentàries com a exigències de justícia (ecologisme, diversitat, igualtat i inclusió…) i de “drets” no fonamentals (avortament, eutanàsia, drets dels animals…); una modernitat líquida (amb valors morals escassos i canviants, relativisme ètic; incertesa pels canvis vertiginosos; desvinculació (manca de sentit del compromís, tots els llaços són provisionals); lluita pel domini ideològic en educació i mitjans de comunicació, amb forta acció poders fàctics i grups de pressió).

En aquesta situació, hi ha res a dir avui sobre la Doctrina Social de l’Església? Algú la té en compte?

A això respon el Dr. Domènec Melé, professor emèrit d’Ètica Empresarial de l’IESE, doctor en Enginyeria Industrial i en Teologia, i director de la revista Temes d’Avui, que va pronunciar a la Sala d’Actes de l’Església de Montalegre una conferència sobre el tema “Té vigència a la societat actual la Doctrina Social de l’Església?”, a la tarda del 24 de febrer de 2023. Va ser presentat pel president de la Plataforma per la Família, Daniel Arasa, que va fer referència a diverses característiques de la societat actual abans apuntades, a què la DSI ha de donar respostes d’alguna forma.

El Dr. Melé va deixar clar en primer lloc que la Doctrina Social de l’Església “no és una ideologia” i va precisar que està adreçada primordialment als catòlics, però també a persones de bona voluntat. Entre els seus grans temes hi ha la visió de l’home i de la societat, la promoció de la justícia i de la pau al món, el treball humà, l’activitat econòmica i empresarial, la família i la vida humana, la comunitat internacional i el desenvolupament i el medi ambient. Conté principis, criteris i directrius relatius a la vida social, i encara que no hi ha models i programes polítics permet analitzar-los i ser font d’inspiració.

Va afegir que aquells principis i criteris s’han d’aplicar amb saviesa pràctica, tenen lògica interna i estan orientats a l’acció.

El Dr. Melé va detallar que la DSI es pot aplicar a una multitud d’aspectes, però es va centrar de manera especial en els de la convivència i la democràcia i va plantejar alguns dels reptes actuals, distingint entre comunitat política i societat civil i afirmant la preeminència aquesta última i precisant que la comunitat política ha d’estar al servei de la societat civil.

“L’Església aprecia el sistema democràtic en la mesura que assegura la participació dels ciutadans, però l´etiqueta de democràcia no pot afavorir la formació de grups dirigents restringits que, per interessos particulars o per motius ideològics usurpen el poder”, va dir el professor Melé , que va afegir que “la democràcia no es pot sustentar en el relativisme ètic, sinó que requereix uns valors morals superiors que la sustentin i li donin legitimitat. Entre ells respectar la dignitat de l’ésser humà i considerar el bé comú com a fi i criteri regulador de la vida pública”.

El professor Melé va dir que “Amb el relativisme ètic, la legalitat fàcilment es pren com a succedani de moralitat”. En aquest sentit va precisar que les lleis civils no poden ignorar l’ordre moral ni ser-hi contràries, fins al punt que quan existeixen “cal considerar-les com a mera coacció externa i resistir-les”.

Entre els reptes actuals va proposar promoure una “laïcitat positiva”, que defensa l’aconfessionalitat de l’Estat, però reconeix el paper de la religió a la societat i promou relacions de cooperació entre l’Estat i les confessions religioses. Va posar sobre la taula la importància de la responsabilitat de tots per tirar endavant la societat, també en àmbit social i polític, actuant amb llibertat.

Crònica facilitada per Daniel Arasa

Comunicació Montalegre

El prelat de l’Opus Dei va col·laborar amb el cardenal Ratzinger des que, el 1986, va ser nomenat consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. En aquest article, Mons. Fernando Ocáriz recorda la figura del difunt Papa emèrit.

Mons. Fernando Ocáriz recorda la figura del difunt Papa emèrit Benet XVI, amb qui va col·laborar com a consultor Congregació per a la Doctrina de la Fe.

Amb la mort de Benet XVI, ens deixa un sacerdot, un teòleg, un bisbe, un cardenal i un Papa que es veia a si mateix com “un humil treballador de la vinya del Senyor”. Junt amb el dolor, és natural que donem gràcies a Déu per la seva vida i els seus ensenyaments. L’última lliçó del pontífex alemany ha estat la discreció i sobrietat amb què ha viscut des del 2013, dedicat a la pregària.

Des que el vaig conèixer personalment el 1986, quan vaig començar a col·laborar com a consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, m’hi va cridar l’atenció la disponibilitat per escoltar tothom. Vaig tenir l’oportunitat de ser a soles amb ell en força ocasions, tant per assumptes de la Congregació com per altres qüestions. En aquestes trobades mai no era ell qui donava per acabada la conversa, o feia notar que li esperaven altres assumptes. Edificava percebre la gran consideració que li mereixien les opinions dels altres, encara que de vegades fossin diferents de les seves. Se li podien exposar amb tota tranquil·litat parers contraris i no es molestava, malgrat que vinguessin d’un interlocutor de menor edat, preparació o experiència. Allò que li importava realment era la veritat; així portava gravada al seu lema episcopal unes paraules de sant Joan: Cooperators veritatis (Joan 3, v. 8).

Era exemplar el seu amor a l’Església i al Papa, que anava més enllà del que és afectiu. Recordo, per exemple, quan Mons. Lefebvre va acceptar el que se li va proposar i poc després se’n va fer enrere. Davant d’aquest fet, al cardenal Ratzinger li va sortir de l’ànima exclamar amb pena: “Com no s’adonen que sense el Papa no són res!”.

La seva humilitat i el seu amor al Senyor el van fer capaç de respondre amb un sí a allò que el Senyor i l’Església li demanaven. És conegut que, en diverses ocasions, va presentar la seva renúncia a sant Joan Pau II, perquè el substituís per una altra persona més jove i amb més vitalitat física. Davant la petició del Papa que seguís al càrrec, el cardenal Ratzinger no va dubtar.

Poc després de ser elegit per a la seu de Pere, va explicar que quan va morir sant Joan Pau II va pensar que ja podria retirar-se a la seva Alemanya natal per dedicar-se a l’oració i a l’estudi. Però el Senyor tenia altres plans, i va haver d’escoltar, referides a si mateix, les paraules del capítol 21 de l’evangeli de sant Joan: “T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols”.

De la mateixa manera, va saber fer-se de banda quan, en la presència de Déu, va veure que ja no podria exercir de manera adequada les exigents responsabilitats que comporta la missió de successor de Pere. Com tots, vaig rebre la notícia de la renúncia amb una barreja de pena i afecte cap a aquest gran successor de sant Pere. En els últims mesos es veia com anaven disminuint les forces físiques, però no així la lucidesa mental i la serenitat d’esperit, la senzillesa i l’amabilitat.

Aquest saber desaparèixer, servint l’Església amb la seva pregària silenciosa, ha estat la nota característica d’aquests darrers anys després de renunciar-hi. He tingut l’oportunitat de visitar-lo en algunes ocasions a la seva residència als jardins vaticans: se’l notava interessat pels altres i centrat en la pregària. Com ell mateix va dir, se sentia un pelegrí en camí cap a la casa del Pare, cap a l’abraçada de Crist, objecte del seu amor i dels llargs anys d’estudi.

En els seus gairebé vuit anys de pontificat, Benet XVI ens ha deixat un gran patrimoni espiritual i doctrinal, format per les encícliques,Deus caritas est, Spe salvi, Caritas in veritate; a més d’abundants exhortacions apostòliques i homilies. És enormement ric el magisteri realitzat a través de les audiències dels dimecres, com el referit a l’Església, als Apòstols i als Pares de l’Església, o el cicle d’audiències sobre la pregària, que constitueix un tractat de gran bellesa i profunditat sobre el diàleg amb Déu.

Tota la seva vida es podria recapitular en una preciosa frase que va pronunciar a la missa d’inici del seu ministeri petrí: “No hi ha res més bell que deixar-se assolir per l’Evangeli, per Crist”. Per a ell, la felicitat “té un nom, té un rostre: el de Jesús de Natzaret, ocult a l’Eucaristia”.

Benet XVI va pilotar la barca de l’Església pel mar de la història amb els ulls posats a Jesucrist, els “dies de sol i de brisa suau, dies en què la pesca ha estat abundant i moments en què les aigües s’agitaven, el vent era contrari, i el Senyor semblava dormir”. Però sabia que la barca era de Crist.

Benet XVI ha estat “un dels llums propers, persones que donen llum reflectint la llum de Crist, oferint orientació per a les nostres vides”, com tan bellament expressava en l’encíclica Spe Salvi.

El seu treball a la vinya de l’Església l’haurà fet mereixedor de les amoroses paraules de Crist: “Vine, servent bo i fidel, entra a la casa del teu Senyor”.

opusdei.cat

El dia 7 de desembre de 2022 es complien 50 anys del traspàs del Servent de Déu José María Hernández Garnica, prevere, pocs dies després que Sant Josepmaria, després d’una tertúlia pública al club esportiu BRAFA, el visités.

A l’entorn de l’aniversari d’aquests cinquanta anys del Fundador de l’Opus Dei a Catalunya, s’ha volgut celebrar a la mateixa data del traspàs la santa missa en sufragi de la seva ànima immortal, coincidint amb el penúltim dia de la Novena a la Immaculada, que concloïa el dia 8 de desembre a la missa solemne dedicada a aquesta advocació mariana, convertida en dogma l’any 1854.

En aquest sentit, a l’Església de Santa Maria de Montalegre va celebrar la santa missa pel Servent de Déu i alhora va celebrar el vuitè dia de la novena a la Immaculada.

El rector de Montalegre va presidir la celebració eucarística, concelebrada amb Mn. Joan Juventeny que havia treballat durant molts anys a Montalegre i atenent malalts de l’entorn del Raval, amb la particularitat que Mn. Juventeny havia conegut personalment José María Hernández Garnica.

L’homilia sobre Chiqui

Mn. Xavier Argelich es va referir als darrers anys de vida mortal del Servent de Déu, recordant que A partir del 1970, la seva salut va anar deteriorant-se i se li va diagnosticar a José María Hernández Garnica un càncer de coll. Aquesta era la causa per la qual li costava empassar-se i parlar. En aquells anys residia a Alemanya. Tot i això, va continuar ocupant-se de les seves tasques apostòliques i de la seva tasca quotidiana. Lluitava en el seu pla de vida sacerdotal, desitjant en tot moment ser el bàcul de sant Josepmaria a l’impuls apostòlic als països del centre d’Europa. Tenia un caràcter fort i alhora serè, tots els que vivien amb ell se sorprenien de la seva capacitat de treball.

A causa de la precarietat de la seva salut, el van portar a la Clínica de Navarra de Pamplona i després el van traslladar a Barcelona. Aquí va rebre la visita del Fundador de l’Obra el 22 de novembre del 1972. Tots dos sabien que era l’última vegada que es veurien. Per a sant Josepmaria era un fill espiritual molt estimat. Havien mantingut correu epistolar i el Fundador li influïa una visió sobrenatural i mortificada de la malaltia en oferiment a l’Església i a l’Obra. La seva purificació convertia el dolor en alegria i en bon humor.

El patiment va ser molt gran, fins arribar a no poder celebrar la santa missa ni combregar. Va continuar oferint totes aquestes mortificacions, sabent que arribava el final. El 7 de desembre del 1972, al matí, conscient, va rebre les benediccions i la Unció, i en breu va morir.

Mn. Argelich, va afegir que La causa de canonització seguirà endavant en funció que nosaltres escriguem els favors rebuts per intercessió de José María Hernández Garnica i n’impulsem la devoció privada. Recordem que aquest Servent de Déu va col·locar a molts llocs d’Europa imatges de la Mare de Déu Santíssima, especialment en centres de l’Obra per a dones. Apropem-nos a Ella i busquem ser sants.

Al final

Un cop acabada la celebració eucarística, els dos celebrants, des del presbiteri, van dirigir un respons per l’ànima de José María Hernández Garnica. Després els fidels vam poder dirigir-nos a la Capella del Santíssim a pregar, molt a prop de les restes mortals del Servent de Déu, que reposen a Montalegre des de fa onze anys. El rector ens va convidar a visitar els expositors de la vida de José María Hernández Garnica, que aquell dia s’inaugurava.

És important en anar a resar al sepulcre, donar tres copets a la làpida i dir-li ¡Mantén-te actiu!

Isabel Hernández Esteban

Des de la col·locació de la primera bastida a l´Església de Santa Maria de Montalegre, fa un any i mig aproximadament, hem informat de la rehabilitació d´aquest temple, patrimoni històric de la Ciutat de Barcelona. Ara podem dir que s’ha culminat el projecte, el qual ha estat complex de desenvolupar tenint en compte l’antiguitat de Montalegre i que es tracte d’un temple protegit per les normatives legals en la matèria. Tot i això, en algun cas alguns elements estaven inservibles o trencats, com, per exemple, el cas de les campanes i el rellotge de l’espadanya que s’erigeix ​​de cara al Patio Puig.

Així que amb tota solemnitat i lloant Déu, es va celebrar a Montalegre la Missa d’Acció de Gràcies pel bon fi de les obres de rehabilitació, un colofó ​​que ja ha passat a formar part de la història del temple i també de l’Opus Dei de Catalunya.

La santa missa

El dia 15 d’octubre del 2022, a les 12h, la nau central s’havia omplert de col·laboradors, benefactors, fidels habituals i representants de moltes entitats que han participat tots ells amb les seves oracions i donatius per a la bona fi del projecte.

Presidí la celebració el vicari de l’Opus Dei de Catalunya, Mn. Ignasi Font, el qual va concelebrar amb: Mn. Xavier Argelich, el rector; Mn. Francesc Perarnau, anterior rector; Mn. Rubén Mestres; Mn. Jaume Casals, vicari de la Parròquia del Carme, ubicada també al Raval de Barcelona. A l’Entrada Mn. Font va recalcar que la santa missa sempre és una acció de gràcies, però que en aquesta ocasió tan especial l’agraïment a Déu és doble.

A la seva homilia, el vicari de l’Opus Dei, entre altres coses, va fer un repàs significatiu de la història de Montalegre que es remunta a l’any 1362, any en què es van estrenar els primers edificis, per tant, és un lloc de culte des de fa segles. El 1967 la diòcesi de Barcelona va donar a l’Opus Dei l’Església de Santa Maria de Montalegre, sempre que hi hagués culte, el qual es va iniciar el 29 de juny de 1967. Aquest mateix any es va rehabilitar la Capella del Santíssim. Va recordar Mn. Font que properament el dia 28 de novembre se celebraran els 50 anys de la visita de sant Josepmaria, Fundador de l’Opus Dei, a aquest temple, al qual va citar amb afecte filial, ja que va dir que Sant Josepmaria està present sempre on hi ha fidels i cooperadors de l’Opus Dei.

El vicari va aprofitar l’ocasió per agrair la feina als obrers, als familiars, artistes, als comitès de treball, i als que han col·laborat amb els seus donatius, entre d’altres agraïments.

Altres detalls de la cerimònia

Abans d’acabar la cerimònia, Mn. Argelich va prendre la paraula per agrair primer a Déu, a la Mare de Déu, Mare Nostra i a Sant Josep que s’hagués arribat a aquest bon fi; a Sant Josepmaria i al Servent de Déu José María Hernández Garnica, el sepulcre del qual és a la capella del Santíssim de Montalegre. També a Sant Nicolau de Bari, benefactor de l’Obra, ja que uns feligresos van ser de pelegrinatge a Bari (Itàlia) i a la basílica on reposen les seves restes mortals, van dipositar a la bústia de peticions del sant el fulletó preliminar de les obres de rehabilitació per a que es poguessin obtenir els ajuts i donatius necessaris. També va agrair al rector emèrit, Mn. Francesc Perarnau, l’avantprojecte de les obres; els arquitectes, diverses empreses i entitats públiques i privades, artistes i persones molt concretes (donant els seus noms) que han treballat perquè el culte no parés cap dia malgrat les bastides, el soroll, la pols i els constants canvis en el treball diari. Igualment, va agrair a tots els fidels habituals que han seguit acudint al temple aguantant les molèsties. I a tots els presents, ens va demanar que donéssim gràcies a Déu per haver pogut col·laborar en aquesta magnífica obra.

Va dirigir els cants de la missa la soprano Rosa Parellada al costat del Cor Belén. Cal destacar la bellesa musical i literària dels GOIGS ​​en lluor a la Mare de Déu de Santa Maria de Montalegre que van cantar a la part final de la cerimònia.

A continuació, al Pati Manning es va oferir un refrigeri molt benvingut. En aquest temps, vam poder saludar els representants de diverses entitats Braval, Raval Solidari, UIC (Universitat Internacional de Catalunya), entre d’altres, i el mateix vicari. Als pares i familiars del rector de Montalegre i de Mn. Perarnau, i els sacerdots de Montalegre, que es van mantenir a la cerimònia als confessionaris impartint el sagrament de la reconciliació.

També cal donar les gràcies a tots els voluntaris i personal de Montalegre per organitzar, sense faltar detall, aquesta celebració.

Isabel Hernández Esteban

El diumenge 2 d’octubre del 2022 hem celebrat la fundació de l’Opus Dei. Per a sant Josepmaria aquell indicis espirituals, el 2 d’octubre del 1928 es van convertir en una realitat. Avui, després de 94 anys, la crida a la santedat al mig del món en les tasques ordinàries tant professionals, intel·lectuals com domèstiques és un fenomen planetari ja que l’Opus Dei es va estenent per tot el món.

Ho han entès moltíssimes persones tant cristianes com aconfessionals i d’altres religions. El conjunt de laics, laiques i preveres seculars que s’han lliurat a Déu per mitjà de l’Opus Dei, així com pels cooperadors, va creixent a molts llocs. Tot això fa possible una tasca d’evangelització persona a persona i un treball social a través de les organitzacions corporatives, així com de les tasques d’iniciativa personal que treballen en projectes d’inserció social, sanitària, educativa, esportiva, etc. Això no obstant, com deia sant Josepmaria L’Opus Dei és una petita part de l’Església.

En aquest sentit, a l’Església de Santa Maria de Montalegre hem celebrat l’aniversari a la missa solemne de les 12 h. fent-se menció a les altres tres misses del dia.

L’ha fet el rector, Mn. Xavier Argelich, acompanyat dels col·laboradors habituals d’escolans i lectors, amb una novetat més que sorprenent, els cants. Situat al Cor del temple, al lloc del majestuós orgue, el COR AUDITEXAUDI ha interpretat a la manera musical gregoriana tots els cants de la missa, en llatí i sense cap acompanyament instrumental. Alhora, el silenci dels fidels assistents donava a la celebració una profunda pietat.

Podem seguir els cants per mitjà d’uns llibrets que s’havien distribuït als bancs, que entre altres coses diuen El cant gregorià és el nexe d’unió de l’orant i Déu a través de la PARAULA.

A l’homilia, Mn. Argelich ha recordat aquelles hores en què el Fundador va rebre, per fi, allò  que li havia dit el Senyor quan encara era molt jove. Primer el va cridar al sacerdoci i després el va fer veure l’Opus Dei amb tota claredat.

Al final de la celebració i després del cant del Salve Regina les integrants del cor, senyores Montserrat Oliveras, Margarita Berbal, Lucía Cano, Yolanda Romero, Dinna de Rosa, Montserrat Vives i Lorena García van rebre un agraït aplaudiment.

Isabel Hernández Esteban