Avui ens ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor

Exterior de la Iglesia Gallicantus de Jerusalen

 

I van ser les dotze de la nit del dia 24 de desembre del 2010, preludi d’altres nits molt fredes, de l’inici d’un hivern que es preveu autèntic, malgrat el tan parlat reescalfament de la terra. Aquí en l’església de Montalegre es varem aplegar famílies, amics i veïns del barri del Raval, i tots junts volíem celebrar aquesta Nit Santa, plena de Llum. En aquella hora es va iniciar la Missa del Gall, amb tota la solemnitat i amb l’alegria que tenia la pròpia festa perquè “Avui ens ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor”.

En l’homilia el rector, Mn. Francesc Perarnau, va explicar el significat messiànic. Déu entra en la història humana, es fa home, neix en si d’una família, i entra així a formar part de la societat. La llum que sorprèn als pastors amb l’anunci de l’Àngel del Senyor és el símbol, doncs Déu s’ha fet home per il·luminar la nostra vida i donar sentit al nostre dolor, als nostres patiments, injustícies, malalties, etc. Amb aquesta Llum tenim respostes, perquè Jesucrist és la resposta. Per últim va afegir, que en aquests dies resar es fa més fàcil perquè cantar una nadala davant el pessebre, el que tenim a casa, ja es fer oració, i allí li podem demanar coses i de mica en mica anirem creixent en vida interior. Amés hem de resar per les persones que pateixen, perquè tenen problemes econòmics, o de salut o la família la tenen lluny i no poden reunir-se, ja que l’oració sempre produeix consol.

 Els cants els va dirigir la soprano Sra. Patrícia Cendra, la qual col·labora habitual en la missa solemne dels diumenges: Les dotze van tocant, El noi de la Mare, Santa Nit i Adeste Fideles, en l’adoració al Nen Jesús. A l’orgue, el Sr. Josep Masabeu, també molt conegut en l’església ja que, entre d’altres coses, amb ocasió del seu centenari va escriure el llibre “Santa Maria de Montalegre, Església de l’antiga Casa de la Caritat, Centenari 1902-2002” , del qual es pot llegir un extracte en aquesta web. 

Un cop acabada l’adoració al Nen Jesús el rector va convidar tothom a seguir celebració cantant més nadales a la sala polivalent. Allí vam ser obsequiats amb un dolç i salat ressopó, i amb cava vam brindar de que per molts anys gaudíssim d’un Nadal ple d’amor i pau.

 Isabel Hernández Esteban

La Coral Canigó ens va obsequiar amb una vintena de nadales

Detall pessebre de Montalegre

 

En el XII concert ofert en l’església, un any més la Coral Canigó ens va fer sentir, i en alguns casos emocionar, un Nadal ple de musica. En la nit del 18 de desembre tres quartes parts de la nau central es va omplir d’entusiastes del cant coral i de famílies, i tothom va aprofitar per contemplar el pessebre de Montalegre, el qual s’havia instal•lat recentment. El programa va ser, com sempre molt variat *, amb un seguit de cançons populars i tradicionals procedents de diferents països o regions, interpretades en diferents idiomes. Van participar trenta veus, essent el director i organista José Antonio Mur Sasé i com a director col•laborador, Horacio de Paz.

La Coral Canigó es va crear fa més de vint anys, inicialment amb pares i mares del Col•legi Canigó; posteriorment s’han incorporat alumnes del referit col•legi, donant així una renovació generacional a les veus.

En aquesta ocasió el conjunt de la coral va sortir de la sagristia, i es va situar en el presbiteri. Van destacar les veus solistes de Maite Alonso, Maite Fabregat i especialment Laura Domènech. Al llarg d’una hora quart de concert vam anar veient com els cantaires cantaven felinos, mantenint sempre un somriure. La nadala El Rabadà va venir acompanyada d’una sorpresa: es van incorporar al cor 13 veus de nens i nenes que ho van fer molt bé!!. Un cop acabat el programa oficial la Coral Canigó, atesa la insistencia i els aplaudiments del públic, ens va obsequiar amb dos bises: Las Joticas al Niño Jesús i Campanas de la Mezquita.

Col·legi Canigó de Barcelona

Programa *

1. Adornad vuestra Morada. (Deck the hall). Tradicional. Old Welsh.
2. Transeamus. Schnabel
3. Aclarida. Popular de Sicilia. I. Heim
4. Oh arbre sant. Popular alemanya. Ll. Farreny
5. Gloria in excelsis Deo. Hac Nocte. J. Cagliero
6. Cantique de Nöel. Adolfhe Adam.
7. Entonad con vos de júbilo. San Juan Bosco
8. Aquell primer Nadal. Melodia francesa del segle XVIII
9. El cant dels ocells. Tradicional catalana. Pau Casals
10.Campanas de la mezquita. E. Medina
11.Alegría en esta noche. Sor Carmen Gracia. FMA
12.Vals de Navidad. Tradicional. Styne/Cahn
13. Joticas al Niño Jesús. Aires populares Navarros.
14. Gloria. Antonio Vivaldi. N 1, Gloria in Excelsis Deo.
15. Adeste fideles. Tradicional. R.F. Ynera
16. Santa Nit. Franz Grüber. Tradicional. A.Martorell
17. El Rabadà. Nadala popular catalana.
18. Bones festes de Nadal. (Canon) Mozart.

Isabel Hernández Esteban

L’arrel cristiana és la base de l’acció humanitària en el món

sala polivalent de l'església

El dia 17 de desembre es va celebrar en l’església la Diada del Voluntari del’Acció Social de Montalegre. Una cinquantena de voluntaris i voluntàries es van aplegar en la missa de les 13 h. El Rector que la va celebrar va destacar que l’acció humanitària que desenvolupen fa Església, ja que l’edifici intel·lectual dels drets i deures humans ha crescut en països amb substrat cristià. I en aquells on encara no s’ha produït l’evangelització és molt difícil la implantació d’aquests drets i deures per molts Compromisos i Acords que s’hagin signat. I en aquells altres on l’arrel cristiana s’ha tallat, com si es tractés d’un arbre, al suprimir la seva font de vida, va morint de mica en pica, creant-se situacions tan contradictòries com a la vegada lluitar per la vida d’un neonat prematur i practicar l’avortament.  La tasca humanitària que desenvolupen moltes institucions i organitzacions és molt bona, els mouen motius humans de pena i llàstima, en definitiva de misericòrdia, però com deia la Beata Teresa de Calcuta el que faig no ho faria tampoc ni  per tot l’or del món, sinó per quelcom més gran “Tot ho fem per Jesús”.

 A continuació, en la sala polivalent de l’església es va degustar un xeflis molt apetitós, presidit per un gran pessebre, essent l’ocasió de que tots plegats ens desitgéssim un Bon Nadal! 

Isabel Hernández Esteban

En la missa pel sufragi de l’ànima del Servent de Déu, José María Hernández Garnica

vestíbul de l'església a la sortida de la celebració

Va quedar palès l’increment de la devoció privada amb la presència d’un notable nombre de fidels en la santa missa que es va celebrar en l’Esglèsia de Santa Maria de Montalegre el passat 9 de desembre a les 19 h. El seu rector en l’homilia va explicar els motius pels quals, per tercer any consecutiu i amb la intenció de continuïtat, s’oferia la missa en sufragi de l’ànima de José Maria Hernández Garnica: Estem plenament convençuts de que és sant, i no ens volem oblidar d’ell, volem que sigui una figura més coneguda, i pel be de l’Església que sigui als altars, perquè els sants són els nostres referents, els nostres models de vida. 

En l’Exhortació Apostòlica Verbum Domini*, SS Benet XVI li dedica un apartat a la santedat. Fa referencia a diversos sant d’altars que al llarg de les seves vides han fundat congregacions o institucions inspirades en la Sagrada Escriptura, des de Sant Antoni Abat, a Sant Joan Bosco, San Juan Maria Vianey, Sant Piu de Pietreclina, entre d’altres, així com Sant Josepmaria Escrivá i la seva predicació sobre la crida universal a la santedat, referència que ens va alegrar a molts de nosaltres, va dir Mn. Perarnau, i citant textualment al Sant Pare va afegir: “Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu”. 

A continuació va explicar el desig que les restes mortals de D. José Maria Hernández Garnica, que ara reposen en el cementiri de Montjuïc, puguin ser traslladats, si l’autoritat eclesiàstica ho considera oportú, a la nostra Església de Montalegre i així fer més fàcil que tots els que li tenen devoció privada puguin acudir a resar. Això és una il·lusio que va creixent, però va dir, “Depèn de nosaltres, nosaltres som els protagonistes d’aquesta possibilitat”. Cal que destaqui aquesta devoció, que es noti de veritat, que resem nosaltres primer per transmetre-ho després a d’altres persones, que acudim a la seva intercessió, i que ho fem amb continuïtat. A continuació caldrà escriure-ho amb les nostres dades personals, ja que el fet d’escriure és molt important, té molta força. Va explicar que hi ha un equip de seguiment de la devoció que és qui ha impulsat totes les activitats que darrerament s’han realitzat: la missa anual, la trobada amb el postulador de la causa del sant i la presentación del seu llibre, les publicacions, la recollida de dades, el blog en la web, les estampes. Val a dir que les estampes surten a centenars, cosa que és un bon símptoma  del creixement de la devoció. 

Finalment, Mn. Francesc Perarnau va insistir que no ens hem de quedar d’espectadors de tot plegat, que ens hem d’implicar i aconseguir testimonis de la santedat d’aquest Servent de Déu, i “així José Maria Hernández Garnica s’implicarà també des del cel… I si resem, si fem resar i el difonem molt probablement el tindrem aquí”. 

Va dirigir els cants així com la seva interpretació  a l’orgue el Sr. Pep Masabeu. Tan abans de la celebració com a la sortida, membres de la Comissió impulsora de la devoció privada van poder recollir les dades de persones que començaven a implicar-se, també a vendre el llibre “Obrint Horitzons” i el DVD, a distribuir els darrers butlletins informatius i a lliurar les dades de la Comissió per a contactar amb ells. 

El Servent de Déu va traspassar a Barcelona el 7 de desembre de 1972, i està enterrat en el Cementiri de Montjuic de la ciutat. 

* Exhortació Apostòlica Postsinodal Verbum Domini de SS Benet XVI, sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, de 30 de setembre de 2010. Apartat 48, Els sants i l’interpretació de l’Escriptura. 

Isabel Hernández Esteban

 

Ens veiem a Madrid, adéu Sant Pare!

Feia set mesos que s’havia anunciat que el Sant Pare venia a Espanya. I les 32 hores de la seva estança les hem absorbit profundament cosa que serà molt difícil d’oblidar. La TV3 va fer una aposta molt forta a nivell tecnològic i veritablement va fer una retransmissió de la Dedicació de la Sagrada Família impressionant. No obstant des de Intereconomia més de 10 milions de televisors de l’Estat espanyol han captat tot absolutament tot, minut a minut on el Sant Pare hi era, cosa que no varen fer altres televisions, ni públiques ni privades. 

Jo també l’he vist! 

Però no tots ens varem conformar en estar asseguts davant el televisor, i simplement ens podien les cames. Així uns ja el van rebre a les nou de la nit del dissabte a l’aeroport de Barcelona; d’altres amb dues hores d’anticipació ja estaven situats davant les tanques que havien instal·lat al llarg de l’avinguda de la Catedral, mirant el rellotge i clavats com estàtues i pot ser amb sort van veure com una fletxa un Mercedes negre, blindat, de vidres foscos, o simplement les seves llums. La cridòria de tothom va pujar als límits insospitats, com un grup de fans davant el seu ídol musical del que estan enamorats. Així vam rebre al Sant Pare al Palau Episcopal. L’emoció es va desfermar quan va sortir al balcó. La senyal de mòbil va emmudir, tothom s’enviava trucades o missatges: “L’he vist!” 

La marea blava, aquesta és la joventut del Papa 

La nit seria curta ja que de bon matí la ciutat va fer un cordó des del Palau Episcopal fins tot el voltant de la Sagrada Família. Els voluntaris que havien estat convocats el dissabte al matí a la cruïlla Provença/Marina, on varen rebre les darreres instruccions, ja sabien què havien de fer. Sens dubte varen ser un suport molt important per a tota l’organització. Els que teníem l’entrada a l’exterior del temple, quan vam poder accedir als nostres seients ens van donar un pin identificatiu i en la nostra cadira teníem el missal complet de la celebració. Aquells voluntaris i voluntàries anaven amb un impermeable blau, estaven a tot arreu, pendent de les seves obligacions, fossin les que fossin. Era com una marea blava. Un moment molt bonic e irrepetible va ser quan acompanyaven als 300 mossens amb la Sagrada Comunió amb paraigües, també blaus, que van escampar-se per  tots aquells carrers tan indiferents fins ara, Provença, Marina, Avinguda Gaudí, Rosselló, Sardenya…. carrers per on el Senyor ha passejat i ens ha vist un a un, a cadascú de   nosaltres. 

Una de les consignes que hem sentit en les hores que el Sant Pare ha estat a Barcelona  ha estat “Aquesta és la joventut del Papa!” i sens dubte la marea de voluntaris era ferma i forta, i molts més joves que no paraven de cridar i donar recolzament a Benet XVI en tot moment, mostrant una joventut revolucionaria i contracorrent que vol portar la bandera de Crist, de color universal. 

Voluntat de servei

Un rostre molt fotogènic en tots els actes ha estat el  del Secretari personal del Sant Pare, Monsenyor Georg Gänswein, el qual ha captat l’atenció mediàtica de totes les retransmissions, com ja va sent habitual en els viatges de Benet XVI. No és un simple personatge que li ajuda a pujar escales, o li lliura els discursos o les olleres, o li acompanya  en el papamòbil. És alemany, nascut a l’any 1956, i des del 2003 és l’assistent personal del aleshores Cardenal Joseph Razintger; va ser ordenat sacerdot a l’any 1984. Va rebre el Doctorat en Dret Canònic per la Universitat de Ludwig Maximilians en Munic en 1993. En aquell mateix any va arribar a Roma i en 1995 es va convertir en oficial de la Congregació per al Culte Diví  i de la Disciplina dels Sagraments. En 1996 va ser transferit a la Congregació per a la Doctrina de la Fe per petició de Ratzinger, i va obtenir una càtedra de dret canònic per la Universitat Pontifica de la Santa Creu i de l’Opus Dei. Va rebre el títol de prelat d’honor de SS Benet XVI en març de 2006.

 Un voluntari de l’Acció Social de Montalegre

Un moment especialment entranyable per a nosaltres va ser quan Fernando Sanchez Costa va llegir la segona lectura de la celebració de la Dedicació a temple de Déu. No va dubtar, va llegir amb claredat i seguretat. Ell és un home senzill i afable, llicenciat de la Universitat Internacional de Catalunya; en l’actualitat és professor universitari i està preparant la seva tesis doctoral, i a més col·labora amb l’Acció Social de l’Església de Santa Maria de Montalegre, entre d’altres coses visitant habitualment a varies famílies del Raval de Barcelona, aportant-los amor i confiança. També forma part del consell pastoral de l’Església Sant Gregori Taumaturg de Barcelona. 

Arreveure!

Barcelona ha estat per unes hores, entre el 6 i 7 de novembre de 2010, el punt visual de més de 150 milions de persones de tot el món, amb uns guanys materials incomptables, encara, per aquells que fan aquesta mena de càlculs. No obstant, el més important és que a tots, d’una manera o d’una altra, ens ha copsat en el cor una vibració nova. Aquest Sant Pare, de 83 anys, ha arribat a tots, petits, joves i grans, creients o gentils, en un marc únic i incomparable com és La Sagrada Família d’Antoni Gaudí. I Benet XVI ho va saber. Així en l’hangar de l’Aeroport de El Part se’l veia feliç, somrient. En el seu discurs final, la seva darrera paraula va ser “Adéu”, dita com la diu un amic, com un pare.

Gràcies! Sant Pare, ens veurem a Madrid en la JMJ, del 16 al 21 d’agost del 2011. 

Isabel Hernández Esteban

Un text per recordar sempre, l’homilia del Sant Pare a Barcelona

The Holy See
 
Search
riga
CONSAGRACIÓN DE LA IGLESIA DE LA SAGRADA FAMILIA Y DEL ALTAR

HOMILÍA DEL SANTO PADRE BENEDICTO XVI

Barcelona
Domingo 7 de noviembre de 2010

En catalán:

Estimats germans i germanes en el Senyor:

«La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor; no us entristiu ni ploreu… El goig del Senyor sarà la vostra força» (Ne 8, 9-11). Amb aquestes paraules de la primera lectura que hem proclamat vull saludar-vos a tots els qui us trobeu aquí presents participant en aquesta celebració. Adreço una salutació afectuosa a Ses Majestats els Reis d’Espanya, que han volgut acompanyar-nos cordialment. La meva salutació agraïda al Senyor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, per les seves paraules de benvinguda i la seva invitació a dedicar aquesta Església de la Sagrada Família, suma admirable de tècnica, d’art i de fe. Saludo també al Cardenal Ricard Maria Carles Gordó, Arquebisbe emèrit de Barcelona, als altres Senyors Cardenals i Germans en l’Episcopat, especialment, al Bisbe auxiliar d’aquesta Església particular, com també als nombrosos sacerdots, diaques, seminaristes, religiosos i fidels que participen en aquesta solemne cerimònia. També adreço la meva deferent salutació a totes les Autoritats Nacionals, Autonòmiques i Locals, com també als membres d’altres comunitats cristianes, que s’han unit al nostre goig i a la nostra lloança agraïda a Déu.

[Amadísimos Hermanos y Hermanas en el Señor:

«Hoy es un día consagrado a nuestro Dios; no hagáis duelo ni lloréis… El gozo en el Señor es vuestra fortaleza» (Neh 8,9-11). Con estas palabras de la primera lectura que hemos proclamado quiero saludaros a todos los que estáis aquí presentes participando en esta celebración. Dirijo un afectuoso saludo a Sus Majestades los Reyes de España, que han querido cordialmente acompañarnos. Vaya mi saludo agradecido al Señor Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arzobispo de Barcelona, por sus palabras de bienvenida y su invitación para la dedicación de esta Iglesia de la Sagrada Familia, admirable suma de técnica, de arte y de fe. Saludo igualmente al Cardenal Ricardo María Carles Gordó, Arzobispo emérito de Barcelona, a los demás Señores Cardenales y Hermanos en el Episcopado, en especial, al Obispo auxiliar de esta Iglesia particular, así como a los numerosos sacerdotes, diáconos, seminaristas, religiosos y fieles que participan en esta solemne ceremonia. Asimismo, dirijo mi deferente saludo a las Autoridades Nacionales, Autonómicas y Locales, así como a los miembros de otras comunidades cristianas, que se unen a nuestra alegría y alabanza agradecida a Dios.]

Este día es un punto significativo en una larga historia de ilusión, de trabajo y de generosidad, que dura más de un siglo. En estos momentos, quisiera recordar a todos y a cada uno de los que han hecho posible el gozo que a todos nos embarga hoy, desde los promotores hasta los ejecutores de la obra; desde los arquitectos y albañiles de la misma, a todos aquellos que han ofrecido, de una u otra forma, su inestimable aportación para hacer posible la progresión de este edificio. Y recordamos, sobre todo, al que fue alma y artífice de este proyecto: a Antoni Gaudí, arquitecto genial y cristiano consecuente, con la antorcha de su fe ardiendo hasta el término de su vida, vivida en dignidad y austeridad absoluta. Este acto es también, de algún modo, el punto cumbre y la desembocadura de una historia de esta tierra catalana que, sobre todo desde finales del siglo XIX, dio una pléyade de santos y de fundadores, de mártires y de poetas cristianos. Historia de santidad, de creación artística y poética, nacidas de la fe, que hoy recogemos y presentamos como ofrenda a Dios en esta Eucaristía.

La alegría que siento de poder presidir esta ceremonia se ha visto incrementada cuando he sabido que este templo, desde sus orígenes, ha estado muy vinculado a la figura de san José. Me ha conmovido especialmente la seguridad con la que Gaudí, ante las innumerables dificultades que tuvo que afrontar, exclamaba lleno de confianza en la divina Providencia: «San José acabará el templo». Por eso ahora, no deja de ser significativo que sea dedicado por un Papa cuyo nombre de pila es José.

¿Qué hacemos al dedicar este templo? En el corazón del mundo, ante la mirada de Dios y de los hombres, en un humilde y gozoso acto de fe, levantamos una inmensa mole de materia, fruto de la naturaleza y de un inconmensurable esfuerzo de la inteligencia humana, constructora de esta obra de arte. Ella es un signo visible del Dios invisible, a cuya gloria se alzan estas torres, saetas que apuntan al absoluto de la luz y de Aquel que es la Luz, la Altura y la Belleza misma.

En este recinto, Gaudí quiso unir la inspiración que le llegaba de los tres grandes libros en los que se alimentaba como hombre, como creyente y como arquitecto: el libro de la naturaleza, el libro de la Sagrada Escritura y el libro de la Liturgia. Así unió la realidad del mundo y la historia de la salvación, tal como nos es narrada en la Biblia y actualizada en la Liturgia. Introdujo piedras, árboles y vida humana dentro del templo, para que toda la creación convergiera en la alabanza divina, pero al mismo tiempo sacó los retablos afuera, para poner ante los hombres el misterio de Dios revelado en el nacimiento, pasión, muerte y resurrección de Jesucristo. De este modo, colaboró genialmente a la edificación de la conciencia humana anclada en el mundo, abierta a Dios, iluminada y santificada por Cristo. E hizo algo que es una de las tareas más importantes hoy: superar la escisión entre conciencia humana y conciencia cristiana, entre existencia en este mundo temporal y apertura a una vida eterna, entre belleza de las cosas y Dios como Belleza. Esto lo realizó Antoni Gaudí no con palabras sino con piedras, trazos, planos y cumbres. Y es que la belleza es la gran necesidad del hombre; es la raíz de la que brota el tronco de nuestra paz y los frutos de nuestra esperanza. La belleza es también reveladora de Dios porque, como Él, la obra bella es pura gratuidad, invita a la libertad y arranca del egoísmo.

Hemos dedicado este espacio sagrado a Dios, que se nos ha revelado y entregado en Cristo para ser definitivamente Dios con los hombres. La Palabra revelada, la humanidad de Cristo y su Iglesia son las tres expresiones máximas de su manifestación y entrega a los hombres. «Mire cada cual cómo construye. Pues nadie puede poner otro cimiento que el ya puesto, que es Jesucristo» (1 Co 3,10-11), dice San Pablo en la segunda lectura. El Señor Jesús es la piedra que soporta el peso del mundo, que mantiene la cohesión de la Iglesia y que recoge en unidad final todas las conquistas de la humanidad. En Él tenemos la Palabra y la presencia de Dios, y de Él recibe la Iglesia su vida, su doctrina y su misión. La Iglesia no tiene consistencia por sí misma; está llamada a ser signo e instrumento  de Cristo, en pura docilidad a su autoridad y en total servicio a su mandato. El único Cristo funda la única Iglesia; Él es la roca sobre la que se cimienta nuestra fe. Apoyados en esa fe, busquemos juntos mostrar al mundo el rostro de Dios, que es amor y el único que puede responder al anhelo de plenitud del hombre. Ésa es la gran tarea, mostrar a todos que Dios es Dios de paz y no de violencia, de libertad y no de coacción, de concordia y no de discordia. En este sentido, pienso que la dedicación de este templo de la Sagrada Familia, en una época en la que el hombre pretende edificar su vida de espaldas a Dios, como si ya no tuviera nada que decirle, resulta un hecho de gran significado. Gaudí, con su obra, nos muestra que Dios es la verdadera medida del hombre. Que el secreto de la auténtica originalidad está, como decía él, en volver al origen que es Dios. Él mismo, abriendo así su espíritu a Dios ha sido capaz de crear en esta ciudad un espacio de belleza, de fe y de esperanza, que lleva al hombre al encuentro con quien es la Verdad y la Belleza misma. Así expresaba el arquitecto sus sentimientos: «Un templo [es] la única cosa digna de representar el sentir de un pueblo, ya que la religión es la cosa más elevada en el hombre».

Esa afirmación de Dios lleva consigo la suprema afirmación y tutela de la dignidad de cada hombre y de todos los hombres: «¿No sabéis que sois templo de Dios?… El templo de Dios es santo: ese templo sois vosotros» (1 Co 3,16-17). He aquí unidas la verdad y dignidad de Dios con la verdad y la dignidad del hombre. Al consagrar el altar de este templo, considerando a Cristo como su fundamento, estamos presentando ante el mundo a Dios que es amigo de los hombres e invitando a los hombres a ser amigos de Dios. Como enseña el caso de Zaqueo, del que se habla en el Evangelio de hoy (cf. Lc 19,1-10), si el hombre deja entrar a Dios en su vida y en su mundo, si deja que Cristo viva en su corazón, no se arrepentirá, sino que experimentará la alegría de compartir su misma vida siendo objeto de su amor infinito.

La iniciativa de este templo se debe a la Asociación de amigos de San José, quienes quisieron dedicarlo a la Sagrada Familia de Nazaret. Desde siempre, el hogar formado por Jesús, María y José ha sido considerado como escuela de amor, oración y trabajo. Los patrocinadores de este templo querían mostrar al mundo el amor, el trabajo y el servicio vividos ante Dios, tal como los vivió la Sagrada Familia de Nazaret. Las condiciones de la vida han cambiado mucho y con ellas se ha avanzado enormemente en ámbitos técnicos, sociales y culturales. No podemos contentarnos con estos progresos. Junto a ellos deben estar siempre los progresos morales, como la atención, protección y ayuda a la familia, ya que el amor generoso e indisoluble de un hombre y una mujer es el marco eficaz y el fundamento de la vida humana en su gestación, en su alumbramiento, en su crecimiento y en su término natural. Sólo donde existen el amor y la fidelidad, nace y perdura la verdadera libertad. Por eso, la Iglesia aboga por adecuadas medidas económicas y sociales para que la mujer encuentre en el hogar y en el trabajo su plena realización; para que el hombre y la mujer que contraen matrimonio y forman una familia sean decididamente apoyados por el Estado; para que se defienda la vida de los hijos como sagrada e inviolable desde el momento de su concepción; para que la natalidad sea dignificada, valorada y apoyada jurídica, social y legislativamente. Por eso, la Iglesia se opone a todas las formas de negación de la vida humana y apoya cuanto promueva el orden natural en el ámbito de la institución familiar.

Al contemplar admirado este recinto santo de asombrosa belleza, con tanta historia de fe, pido a Dios que en esta tierra catalana se multipliquen y consoliden nuevos testimonios de santidad, que presten al mundo el gran servicio que la Iglesia puede y debe prestar a la humanidad: ser icono de la belleza divina, llama ardiente de caridad, cauce para que el mundo crea en Aquel que Dios ha enviado (cf. Jn 6,29).

Queridos hermanos, al dedicar este espléndido templo, suplico igualmente al Señor de nuestras vidas que de este altar, que ahora va a ser ungido con óleo santo y sobre el que se consumará el sacrificio de amor de Cristo, brote un río constante de gracia y caridad sobre esta ciudad de Barcelona y sus gentes, y sobre el mundo entero. Que estas aguas fecundas llenen de fe y vitalidad apostólica a esta Iglesia archidiocesana, a sus pastores y fieles.

En catalán:

Desitjo, finalment, confiar a l’amorosa protecció de la Mare de Déu, Maria Santissima, Rosa d’abril, Mare de la Mercè, tots els aquí presents, i tots aquells que amb paraules i obres, silenci o pregària, han fet possible aquest miracle arquitectònic. Que Ella presenti al seu diví Fill les joies i les penes de tots els qui vinguin en aquest lloc sagrat en el futur, perquè, com prega l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén.

[Deseo, finalmente, confiar a la amorosa protección de la Madre de Dios, María Santísima, Rosa de abril, Madre de la Merced, a todos los que estáis aquí, y a todos los que con palabras y obras, silencio u oración, han hecho posible este milagro arquitectónico. Que Ella presente también a su divino Hijo las alegrías y las penas de todos los que lleguen a este lugar sagrado en el futuro, para que, como reza la Iglesia al dedicar los templos, los pobres puedan encontrar misericordia, los oprimidos alcanzar la libertad verdadera y todos los hombres se revistan de la dignidad de hijos de Dios. Amén.]

© Copyright 2010 – Libreria Editrice Vaticana

 

NOVETATS!!! Ampliació de l’itinerari del papamòbil per Barcelona

El recorregut  que el Sant Pare farà al llarg de la ciutat de Barcelona, el dia 7 de novembre d’enguany en el conegut papamòbil, el qual ja fa uns dies que ha arribat a Barcelona en avió, s’ha ampliat pel que fa al retorn després de la celebració de la Dedicació de la Sagrada Família i l’Àngelus.

Recordem que a l’anada sortirà a les 9 hores de l’Arquebisbat, enfilarà la Via Laietana, seguirà per Pau Claris fins al carrer de La Diputació, després tot recte fins el carrer Marina on girarà a l’esquerra, passant per davant de la façana del Naixement de la Basílica de la Sagrada Família, rodejant-la tot al voltant pel carrer Provença, després baixarà pel carrer Sardenya passant per davant de la façana de la Passió i tot girant per l’esquerra del carrer Mallorca, s’aturarà per entrar pel nou accés del temple de la façana de la Glòria, a les 9.30 h del matí.

La novetat està en què s’ha establert el retorn pels mateixos carrers que a l’anada. Un cop acabats els actes a les 12.45 h. sortirà pel carrer Mallorca, per la façana de la Glòria, seguirà per Sardenya amunt, per la façana de la Passió, girarà a la dreta per Provença, baixarà i passarà de nou per la façana del Naixement, seguirà avall el carrer Marina fins al carrer de La Diputació, girarà a l’esquerra en Pau Claris cap a mar, seguirà per Via Laietana, girarà en la Catedral i a les 13 h. ja serà dintre de l’Arquebisbat de nou, on dinarà amb bisbes i preveres convidats, i el seguici papal.

 Serveis Informatius Montalegre

 

Ubicació de les zones per assistir a la Missa del Sant Pare

En aquesta setmana els mitjans de comunicació han pogut fer públic la ubicació dels seients exteriors al voltant de la Sagrada Família per assistir a la celebració de la Dedicació del temple que efectuarà SS Benet XVI el proper 7 de novembre a partir de les 10 h del matí. Es poden observar en el plànol la distribució de les zones per colors:

Vermell, carrer Nàpols.

Marró, interior de la Plaça de la Sagrada Família.

Taronja, carrer Sardenya.

Groc, carrer Marina.

Salmó, Avgda. Gaudí

Verd, carrer Provença.

Serveis Informatius Montalegre