26 de juny, Sant Josepmaria

El dia natalis de Sant Josepmaria, el dia 26 de juny, va coincidir amb el diumenge en el que l’Església celebra la solemnitat del Corpus Christi. Per aquest motiu s’ha traslladat la  festivitat del sant al dia més proper i que la litúrgia ho ha permès.

En el dia del Corpus Christi es celebra que el més sagrat que tenim és l’Eucarístia, i que el lloc més segur és la Capella del Santíssim, en qualsevol de les esglésies catòliques que trobem perquè tenim el convenciment de Qui està; no és una imatge, no és un record, és Jesús mateix, en el seu cos i la seva sang, en la seva ànima i la seva divinitat. Per això a l’endemà, el dia 27, es va celebrar la festivitat de Sant Josepmaria Escrivá, fundador de l’Opus Dei. Habitualment l’Església de Santa Maria Montalegre celebra una missa amb tota la solemnitat presidida pel Vicari de l’Obra. No obstant, el Cardenal arquebisbe havia decidit celebrar en la pròpia Catedral de l’arquebisbat la santa missa en honor del sant, així per donar preferència a la de la Catedral, enguany a l’església la missa habitual de les 19 h  ha estat una missa senzilla en honor del sant.

Sant Josepmaria  va dedicar la seva vida a duu a terme el missatge que Déu li va encomanar, i que després va recollir el Concili Vaticà II: tots estem cridats a la santedat en mig del món; no es tracta de fer coses extraordinàries, sinó de saber trobar en la normalitat de la vida quotidiana de la família, del treball professional, del tracte amb els altres, on sigui que hi siguem, el que Déu ens demana.

Serveis Informatius Montalegre

En el camí de la devoció privada de José María Hernández Garnica

El dia 21 de juny es va celebrar el col·loqui sobre el Servent de Déu, José María Hernández Garnica. Va ser promogut per la Comissió que va sorgir fa uns anys, quan es va tancar l’expedient de la Causa dels Sants, que segueix el seu curs al Vaticà. El col·loqui va tenir dues parts, la primera, “Una mirada al perfil humà”, i la segona va consistir en la presentació del projecte de sepultura que en els propers mesos es durà a terme en aquesta església de Montalegre.

A la primera part, la periodista Mercè Miralles va realitzar una sèrie de preguntes a la Sra. Teresa Temes, neboda del servent de Déu, la qual va explicar que el va conèixer a través de la seva àvia, Sra. Adela, mare de José Maria, anomenat familiarment Chiqui. Va explicar anècdotes entranyables de família, i com, a través d’elles, la seva mare i altres familiars van veure que l’Opus Dei era una cosa molt bona.

El rector de Montalegre, que havia presentat l’acte, va explicar que ja es té el permís de Roma per disposar el trasllat de les despulles des del cementiri de Montjuic probablement el mes d’octubre, de la qual cosa s’informarà oportunament. Mn. Francesc Perarnau va donar la paraula a l’arquitecte, Sr. Antoni Matas, que ha elaborat el projecte cosa que vam poder veure gracies a un conjunt d’imatges simulades. El projecte suposa la rehabilitació de la Capella del Santíssim. Està previst inicialment suprimir els tres confessionaris, que no s’utilitzen, i en aquella paret de manera sòbria i austera fer el sepulcre. També es canviarà tota la instal·lació elèctrica, es recuperarà la imatge de la Verge de la pietat, i finalment es pintarà. Tot això s’iniciarà al llarg  del mes de setembre. 

La celebració de l’acte es va fer a l’auditori del Pati Manning, que està al costat de l’església, amb l’assistència de nombrós públic;  els assistents van poder adquirir documentació relativa a la vida del servent de Déu, i es van distribuir estampes i prospectes de l’acte, el qual contenia una foto simulada del referit projecte cosa que va complaure tothom.

Isabel Hernández Esteban

Estem d’enhorabona a Montalegre

Santa Maria de Montalegre

El dia 15 de juny, apropant-se la fi de les activitats abans de les vacances d’estiu, s’han celebrat tot un seguit d’aniversaris  certament entranyables. Per una banda el rector de l’església Mn. Francesc  Perarnau, feia pocs dies que complia 25 anys d’ordenació sacerdotal, i Mn. Joan Marcé i el fidel col·laborador de l’Acció Social, Jordi Campañá complien enguany 80 anys d’edat! Però el més important és que ambdós  continuen al peu del canó a l’església i a l’Acció Social.

També, tot i que no hi eren presents celebràvem els aniversaris de les ordenacions sacerdotals de Mn. Manel, 25 anys, i del Mn Julià, 50 anys. Amb aquestes referències el rector iniciava la santa missa:  

Tot plegat va fer pensar que era bo celebrar-ho amb una missa d’acció de gràcies amb totes aquelles persones que habitualment col·laboren.  Va ser concelebrada amb Mn. Marcé, i va entonar els cants i conduir l’orgue el bon amic de la Casa, Josep Masabeu. 

A l’homilia, el rector va dir que era una tradició molt antiga celebrar les bones collites perquè això significava no passar gana, i es feia donant gràcies a Déu. Aquí en Montalegre hem fet la collita, tanquem el curs i ens reunim per tot el que hem fet i hem rebut. A continuació va anar repassant les activitats que ens desenvolupen en la pastoral de l’església i a l’Acció Social, expressant la gratitud als col·laboradors i col·laboradores, fent especial esment als que per un motiu o un altre no hi eren presents, col·laboradors en temps i dedicació així com en donatius. Va donar les gracies per l’esforç de tothom ja que se’n han sortit beneficiades moltes persones, més enllà de les que coneixem. A més, tot plegat porta a l’evangelització, i es va fer ressò de les paraules de Sant Pau: Ay! de mi si no anunciés l’Evangelitot afegint que L’Eucaristia, que vol dir Acció de Gràcies, és la oració cristiana per excel·lència per donar gracies a Déu per tots els dons rebuts, i el més gran és la possibilitat de la vida eterna.


Acabada la missa, tots els presents varem ser convidats a un xeflis d’estiu, a la sala polivalent, on vam poder intercanviar experiències del curs, i sobre tot coneix-se’ns entre nosaltres ja que la diversitat d’horaris i activitats mai fa possible una trobada fraterna com aquesta. 

Isabel Hernández Esteban

 

Shalom! Israel

Crònica de la nostra peregrinació a Terra Santa, del 17 al 24 de maig de l’any 2011

A l’any just després de regressar de la nostra peregrinació a Fàtima, ens vam tornar a trobar gairebé tot aquell grup i uns quants pelegrins més en la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. L’entusiasme dels 35 pelegrins era evident, entre els quals el Rector de l’església, que va celebrar cada dia la Santa Missa en els llocs sants. Havíem sortejat tots els obstacles que al llarg d’un any havíem trobat pel camí. La nostra il·lusió era trepitjar i veure tots aquells llocs que tantes vegades havíem llegit i sentit amb fe. Anàvem a viure l’Evangeli experimentant-lo cadascun de nosaltres, en la individualitat de la nostra ànima, però junts en petita comunitat cristiana, aquest és el sentit d’una peregrinació, i nosaltres anàvem, per fi, de peregrinació a Terra Santa, on Jesús va néixer, va viure, va treballar, va predicar, va morir i va ressuscitar per al perdó dels pecats, els nostres i els de tot el món. Érem els pioners de Montalegre en aquesta destinació. Les experiències viscudes en tots els llocs han estat impressionants i molt particulars, doncs cada ànima és única, tot això barrejat amb les tres formes de viure de les tres religions que conviuen en aquest país d’Israel, la cristiana, la musulmana i la jueva, en un estat de convivència més real i natural del que veiem habitualment en els mitjans de comunicació, que difonen moltes vegades informacions, deliberadament tergiversades.

De Tel-Aviv a Galilea

 Al llarg dels set dies de peregrinació hem recorregut tots aquells llocs que es visiten per primera vegada, començant per Nazareth i acabant en Jerusalem. El primer dia va ser dedicat al viatge. Vam desembarcar en l’aeroport de Ben Gurion, en Tel-Aviv i ens vam dirigir cap a Tiberiades, una població turística, que també li dóna el nom al Llac, encara que el seu nom propi és Llac Kineret; també Llac Genetsaret, o Mar de Galilea, segons si ho reconeixem amb el seu nom original abans que naixés Jesucrist a Betlem o amb els noms bíblics i de l’Evangeli. Ens va acompanyar durant tres dies un núvol vermell produït per la pols del desert del Sàhara i el d’Aràbia Saudita, doncs en aquell territori conflueixen diferents vents que fins i tot provoquen ones en el Llac.

El centre de cada jornada va ser sempre la Santa Missa. Semblava que, en el segon dia de peregrinació, després d’aquell reviure de la nostra ànima en Nazareth en la mateixa gruta on la Verge Santíssima va ser visitada per l’Àngel no anava ser possible sentir una res millor. Allí vam celebrar la primera missa. Però solament era el preàmbul d’un acostament cada vegada més gran al cor de la Verge, a la Paraula de Déu i a la predicació del Nostre Senyor Jesucrist. Vam visitar la ciutat, convertida avui en una de les més populoses del país; a la tarda ens vam dirigir al Mont Carmel a la part alta de la ciutat de Haifa, una de les ciutats més extenses i amb un tràfic tremend, i que per altra banda la vam veure amb ulls de tristesa doncs ens va costar més de dues hores travessar-la, cosa que ens va impedir fer més coses en aquella jornada.

El tercer dia de peregrinació va ser una delícia, vam ser primer a Cafarnaum, vam estar en la casa de Pere, vam passejar per la sinagoga, i vam resar una estoneta en l’església de construcció moderna que allí s’ha erigit. En la pau de la sinagoga de Cafarnaum, et semblava sentir la tertúlia i la polèmica dels homes de llavors, que se sabien de memòria la Sagrada Escriptura, i que per això platejaven obertament els seus dubtes, i cóm Jesús aclaria els textos, fent-la més entenedora. Seguim cap a la Muntanya de les Benaurances amb la Santa Missa, a l’aire lliure tenint al fons el Llac, allí on Jesucrist va fer tants miracles, lloc que al veure’l s’entén que anés a predicar Jesús en més d’una ocasió. Seguidament en el Mensa Christi vam gaudir del Llac amb l’aigua fins als genolls recollint petxines i cargolets d’aigua dolça com autèntics mariscadors; i sense dilació vam seguir la ruta fins al passeig amb barca, enmig d’aquell mar tranquil, sense sorolls de cap classe. Et duia la imaginació al solcar d’aquelles mateixes aigües al costat de Jesús, pensant que ho fes de la mateixa manera, doncs aquell paisatge no ha variat en res, solament el transcurs dels anys. Vam veure amb els nostres ulls l’altra riba…. les muntanyes del Golán

A la tarda els 11 matrimonis que vam participar en la peregrinació tindríem una celebració: vam renovar les nostres promeses matrimonials en Caná de Galilea, molt a prop de Natzareth. La celebració va ser especial no solament pel lloc sinó per la peculiaritat que érem molts matrimonis celebrant el mateix al mateix moment. No importava el temps passat ni les dates, tots volíem renovar la nostra fidelitat i el nostre amor al nostre espòs o esposa, davant Déu. Va ser un acte feliç doncs vam experimentar nervis, emocions molt diverses, també va haver llàgrimes… tenint en compte que el matrimoni més jove solament havia complert el seu 33 aniversari…. Acabada la celebració en l’església, erigida en el mateix lloc on es van celebrar les Noces de Caná, vam degustar uns dolços dulcíssims! d’aquella regió.

El quart dia ens anava a créixer en emocions doncs es tractava de pujar al mateix lloc on Jesús va mostrar la seva divinitat a la part alta del Mont Tabor, allí es pot contemplar tot la Vall de Armagedón, la vall que donava pas a totes les caravanes, una vall plena de riquesa natural, on es produeixen tres recol·leccions anuals de fruites i hortalisses de totes classes, allí on abans era un desert, avui s’ha convertit en un verger, i on pots comprendre que Moisès al veure aquell lloc, digués que aquella terra era la terra promesa per Déu al seu poble. Vam continuar cap al sud, seguint el riu Jordà, i ens vam parar gairebé en el punt on surt del Llac, una zona en la qual tradicionalment molts pelegrins renoven les seves promeses baptismals per immersió en les seves aigües, encara que no es tractés del mateix lloc on Jesús va rebre el baptisme de Joan. A continuació ens vam dirigir fins al desert de Qumram. Durant molts quilòmetres vam poder veure les milers i milers de palmeres replantades que produeixen milions i milions de deliciosos dàtils, que des de temps immemorial van alimentar a Israel, doncs es tracta d’una fruita que triga un any en descompondre’s. El sol de justícia en el desert era abrasador, malgrat que estàvem a la primavera. A la tarda, qui va voler, va experimentar quelcom nou en el Mar Mort, tot un balneari natural. Estaves en un lloc que no distingies entendre si era un trosset del Ganges, o realment estaves enmig d’un mar de llot pel qual patinaves amb el risc evident de caure i provar sens dubte aquelles aigües saturades de sal. Es diu d’elles, ja des de temps molt antics, que són molt curatives, especialment de malalties de la pell. Després de surar o enfonsar-se, es tractava de fregar-se i empastifar-se amb aquell llot i recuperar la bellesa i la salut d’anys enrere… Després a la vista de tots i un de després d’un altre anàvem passant per les dutxes al sol per a desfer-nos de tot el fang i misèries.

Jerusalem  i Betlem

Entrada a Jerusalem

Deixant enrere aquell mar que rep el nom de mort doncs no viu cap ésser vegetal o animal en ell, anàvem a tenir una gran sorpresa: de cop i volta els nostres ulls van contemplar l’entrada a Jerusalem. En un punt estratègic, la visió de la ciutat, que tantes ganes teníem de trepitjar, estava als nostres peus. Allí vam brindar amb un poc de vi israelià i vam menjar una mica de pa àzim. Vam veure allí el capvespre del dia 20 de maig. Per sorpresa ens va venir a saludar el sacerdot Mn. Santiago Quemada que viu en Jerusalem des de fa bastants anys, i al que li vam entrevistar unes setmanes abans d’anar a aquell país *. Vam estar tots els pelegrins amb ell, en animada tertúlia havent sopat; ens va explicar com es desenvolupa la tasca del Opus Dei a Israel i ens va situar en la realitat de les relacions amb el poble Palestí.

El cinquè dia de peregrinació, ho comencem primerenc per a arribar a l’Hort de les Oliveres, Getsemaní, el lloc de l’Ascensió del Senyor, el Dominus Flevit, l’Església del Pater Noster, on pots llegir en tots els idiomes del món l’oració que ens va ensenyar Jesucrist quan li van demanar els seus deixebles “ensenya’ns a orar”. Tots aquests llocs estaven molt concorreguts de pelegrins i de turistes i de venedors ambulants, especialment àrabs musulmans, que venien tot tipus d’objectes religiosos amb el mètode que coneixem del regatejo, cosa que vam anar perfeccionant al llarg de tot el viatge. Dúiem el passaport doncs a continuació ens vam desplaçar a Betlem, població que està en la zona Palestina d’Israel. En la frontera vam canviar per unes hores d’autocar, de xofer i de guia. La Santa Missa l’escoltem en la gruta, a pocs metres del mateix lloc on va néixer Jesús; després allí vam fer més d’una hora de cua però va valer la pena tocar i estar tan prop del primer lloc en el qual va estar Jesús en la terra; vam estar també en l’església de Santa Catalina i en el Camp dels Pastors. I ja de tornada cap a Jerusalem, ja que el diumenge 22 de maig anava a marcar un abans i un després, en la nostra vida cristiana.

En el Calvari

Era ja el sisè dia, a trenc d’alba. Iniciem el Via Crucis als 5.30 h del matí, tota la pujada al Calvari per aquells carrerons ens esglaiava el cor, cada pelegrí va llegir una a una les catorze estacions del Via Crucis de Sant Josepmaria, totes les botigues estaven tancades, quasi no passava gent, algun vehicle, solament nosaltres, la nostra fe: aquella comunitat cristiana anava resant amb devoció. Vam veure el color rosat del cel, com despuntava l’alba, en silenci, solament escoltàvem les veus dels lectors i resadors, impressionant!. Vam arribar al Calvari. L’altar on es va celebrar la missa també estava a poquíssims metres del lloc que es venera com el punt on va estar clavada la creu del nostre Senyor Jesucrist. Els pelegrins ens vam mantenir dempeus o de genolls sobre aquelles catifes tan trepitjades, molt a prop del sacerdot, doncs era un lloc de passada i de veneració. No podrem oblidar mai com allí vam notar sensiblement la remissió dels nostres pecats.

Jornada cultural

Havíem sortit gairebé en dejú, de manera que amb aquella alegria pasqual ens vam tornar a l’hotel a esmorzar doncs la jornada no havia fet més que començar. Estàvem a Israel pel que també anàvem a conèixer la cultura i la història d’aquest poble. Vam visitar el Memorial -Museu de l’Holocaust que l’estat d’Israel ha dedicat a cadascuna de les víctimes de l’holocaust nazi de la Segona Guerra Mundial, un museu fet amb afecte, respecte, cura i que no deixa a ningú indiferent. Vam passejar pels jardins tot el Memorial, vam anar a veure la Maqueta de la Jerusalem Antiga i el Museu del Pergamí. I després de descansar a la tarda, ens esperava la sortida nocturna. Durant tres hores vam veure la Jerusalem de nit, amb les seves zones comercials, terrasses, botigues, barris tancats i foscos, i amb separacions naturals segons la religió que es practiqui; vam veure els museus referits il·luminats i el més impressionant el Knesset Menorah de bronze (el Canelobre dels Set Braços). També vam baixar al Mur de les Lamentacions, i vam resar en privat al costat de jueus, que tots els dies i hores de l’any, de dia i de nit, en tot temps van a resar allí.

El darrer dia

Ens quedava l’últim dia per a conèixer més coses de Jerusalem, i ho vam aprofitar encara que sentíssim cansament físic o emocional. Quedava poc i no era qüestió de créixer. En primer lloc, vam passejar per l’esplanada del Temple i ens vam adonar que realment era molt gran a la idea que teníem de l’Evangeli, vam anar A la Piscina Probática. No podíem entretenir-nos, havíem d’arribar a l’hora prevista a la Santa Missa en Aïn Karem, on va néixer Joan el Baptista. A l’hora del dinar, el qual va ser més especial que els altres, l’organització de la peregrinació i l’agència de viatges que havíem contractat, van tenir diversos detalls i records amb els pelegrins. Tots estàvem molt feliços i contents!. Quedava acomiadar-nos de la Verge Santíssima, amb ella vam iniciar la peregrinació i a ella ens anàvem a dirigir, vam passar abans per l’entorn del Rei David i el Cenacle, espais sense culte doncs no estan sota la custòdia dels franciscans. Ens vam acomiadar de la Mare de Deu en l’església de l’Adormició, allí deixem totes les flors amb les quals les senyores havíem estat obsequiades en el dinar de comiat. Però el comiat final de la peregrinació el va fer el Rector de Montalegre, al vespre a  l’hotel, donant gràcies a tots els pelegrins per la seva col·laboració fent un petit repàs dels llocs visitats i agraint a l’equip organitzador tot el treball dedicat.

Shalom! Pau!

A les poques hores de descans, vam sortir en la matinada del dia 24 de maig cap a l’aeroport de Ben Gurión, dúiem quilos de rosaris i objectes religiosos que el mossén va beneir per a repartir entre els nostres familiars i amics, i sobretot una experiència inoblidable. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de tots els pelegrins que en tot moment van fer pinya i van confraternitzar. També aquí no podem oblidar al nostre guia Damián que ens va obsequiar amb moltíssimes explicacions de tots els llocs per on vam passar, tant històriques com bíbliques, amb una paciència i afecte exquisits, des del primer dia fins a passar part dels controls policials de retorn a casa. I al conductor Nuriel que va dur l’autocar com una seda fins i tot en moments de gran dificultat en el tràfic o per carreteres certament difícils. I encara que va estar per breu temps sens dubte no podem oblidar al guia de Betlem, en  Jordis. I encara que no hagi esmentat ni els restaurants dels dinars, cada dia en un lloc diferent, ni els dos hotels, també és necessari dir que vam estar molt còmodament atesos.

 Els pelegrins no solament vam resar, no solament ens vam emocionar i vam plorar amb unes llàgrimes plenes de goig i d’alegria sana i cristiana, no solament ens vam sentir atrapats dintre de l’Evangeli com un personatge més, sinó que ens vam sentir com mai fills de Déu, redimits per la sang del nostre Senyor Jesucrist, al pas del via Crucis, al besar el sepulcre, al viure amb intensitat les santes misses, amb el rés del sant rosari en els trajectes o en qualsevol lloc… Vam notar i tocar tot l’Evangeli, sense cap dubte.

* https://www.montalegre.org/2011/04/ens-anem-a-terra-santa/

Isabel Hernández Esteban

 

El Prelat de l’Opus Dei escriu sobre Joan Pau II

Amb ocasió de la propera beatificació de SS Joan Pau II, el proper diumenge 1 de maig a Roma, el prelat de l’Opus Dei, Xavier Echevarria, fa unes reflexions sobre el seu pontificat evangelitzador en un article que va ser publicat  el 24 d’abril d’enguany al diari ABC. 

“D’uns anys ençà s’escolten testimonis de joves i menys joves, que s’han sentit atrets per Crist gràcies a les paraules, a l’exemple i la proximitat de Joan Pau II. Amb l’ajuda de Déu, uns han emprès un camí de cerca de la santedat sense canviar d’estat, a la vida matrimonial o en el celibat, altres, en el sacerdoci o en la vida religiosa. Es compten per molts milers, i de vegades se’ls anomena «la generació de Joan Pau II».

Quin va ser el secret de l’eficàcia evangelitzadora d’aquest extraordinari pontífex? És evident que Karol Wojtyla va ser un incansable defensor de la dignitat humana, un pastor sol·lícit, un comunicador creïble de la veritat i un pare, tant per a creients com per a no creients, però el Papa que ens ha guiat en el pas del segon al tercer mil·lenni ha estat, sobretot, un home enamorat de Jesucrist i identificat amb Ell. 

«Per saber qui és Joan Pau II cal veure’l pregar, sobretot en la intimitat del seu oratori privat», va escriure un dels biògrafs d’aquest sant pontífex. I així és, en efecte. Una de les últimes fotografies del seu caminar terrenal el retrata en la seva capella privada mentre segueix, a través d’una pantalla de televisió, el rés del Via Crucis que tenia lloc al Coliseu. Aquell divendres Sant de 2005, Joan Pau II no va poder presidir l’acte amb la seva presència física, com en els anys anteriors: ja no era capaç ni de parlar ni de caminar. Però en aquesta imatge s’aprecia la intensitat del moment que estava vivint. Aferrat a un gran Santcrist de fusta, el Papa abraça Jesús a la Creu, apropa el seu cor al Crucificat i l’estima. La imatge de Joan Pau II, ancià i malalt, unit a la Creu, és un discurs tan eloqüent com el de les seves paraules vigoroses o el dels seus viatges extenuants. 

El nou beat ha dut a terme amb generositat heroica el mandat de Crist als seus deixebles: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’Evangeli a tota la humanitat» (Mc 16, 15). Amb el seu afany d’arribar fins a l’últim racó d’Àfrica, d’Amèrica, d’Àsia, d’Europa i d’Oceania, Joan Pau II no pensava en si mateix: l’empenyia el desig d’esmerçar la vida en servei dels altres, l’ànsia de mostrar la dignitat de l’ésser humà –creat a imatge i semblança de Déu i redimit per Crist— i de transmetre el missatge de l’Evangeli. 

En una ocasió, a última hora de la tarda, vaig acompanyar monsenyor Álvaro del Portillo – llavors prelat de l’Opus Dei— a l’apartament pontifici. Mentre esperàvem l’arribada del Papa, sentim uns passos cansats, com d’algú que arrossega els peus, que s’acosten per un passadís: era Joan Pau II, molt cansat. Monsenyor del Portillo va exclamar: «Sant Pare, que cansat està!». El Papa el va mirar i, amb veu amable, va explicar: «Si a aquestes hores jo no estigués cansat, seria senyal que no hauria complert el meu deure». 

El zel per les ànimes el movia a desplaçar-se fins a l’últim racó de la terra per portar el missatge de Crist. Hi ha algú al món que hagi estretat més mans en la seva vida, o hagi creuat la mirada amb la de tantes persones? Aquest esforç, també humà, era una altra manera d’abraçar i unir-se al Crucificat. 

La universalitat del cor de Joan Pau II no només el conduïa a una activitat que podríem anomenar exterior: també en el seu interior bategava operativament aquest esperit, amb el qual feia pròpies les ànsies de tot el món. Cada dia, des de la capella privada al Vaticà, recorria l’orbe. Per això va ser natural la resposta que va donar a un periodista, que volia saber com pregava: 

L’oració del Papa –va respondre— és un «pelegrinatge pel món sencer resant amb el pensament i amb el cor». En la seva oració –explicava— emergeix «la geografia de les comunitats, de les esglésies, de les societats i també dels problemes que angoixen el món contemporani», i,d’aquesta manera, el Papa «exposa davant Déu totes les alegries i les esperances i, al mateix temps, les tristeses i preocupacions que l’Església comparteix amb la humanitat contemporània». 

Aquest cor universal i aquesta embranzida missionera el van portar a dialogar amb persones de tota mena. Així es va palesar durant el Jubileu de l’any 2000: va voler trobar-se amb nens, joves, adults i ancians, amb esportistes, artistes, governants, polítics, policies i militars, amb treballadors del camp, universitaris, presos i malalts, amb famílies, persones del món de l’espectacle, emigrants i itinerants… 

La mateixa biografia de Karol Wojtyla pot «llegir-se» com un continu portar l’Evangeli als sectors més diversos de la societat humana: a les famílies, a l’escola i a la fàbrica, al teatre i a la literatura, a les ciutats de gratacels i a les barriades de barraques. La seva mateixa història el va conduir a percebre amb claredat que és possible fer present el Crist en totes les circumstàncies, també en els moments tràgics de la guerra mundial i de les dominacions totalitàries que imperaren a la seva terra natal. En els escenaris més diversos de la modernitat, Joan Pau II va ser portador de la llum de Jesucrist a la humanitat sencera. Amb la seva existència ens ensenya a descobrir Déu en les circumstàncies en què ens toca viure. 

En un dels seus escrits, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer contempla Jesús a la Creu com Sacerdot Etern, que «obre els seus braços a la humanitat sencera». Penso que el caminar terrenal de Joan Pau II ha estat una còpia exemplar d’aquest Senyor que acull en el seu Cor tots els homes i dones, malgastant amor i misericòrdia amb cada un, amb un accent especial per als malalts i desvalguts. La vida del cristià no és altra cosa que tractar de configurar-se amb Crist, i Joan Pau II ho ha fet de manera excel·lent: per d’heroica correspondència a la gràcia, per l’alegria de fill de Déu, persones de tota raça i condició han vist brillar-hi el rostre del Ressuscitat. 

La fotografia a la qual em referia a l’inici d’aquestes reflexions em sembla una síntesi gràfica de la vida de Joan Pau II: un pontífex fatigat pel prolongat temps de servei a les ànimes, que orienta la mirada del món cap a Jesús a la Creu, per facilitar que cadascun i cadascuna trobi allà respostes als interrogants més profunds. La vida del nou beat és, doncs, un exemple de transparència cristiana: fer visible, a través de la pròpia vida, la cara i els sentiments misericordiosos de Jesús. Penso que aquesta és la raó i el secret de la seva eficàcia evangelitzadora. I estic convençut –així ho demano a Déu— que la seva elevació als altars provocarà en el món i en l’Església una onada de fe i d’amor, de desitjos de servei als altres, d’agraïment a Nostre Senyor. 

L’1 de maig de 2011, a la plaça de Sant Pere, sota la mirada afectuosa de la Mare de l’Església, podrem unir-nos a Benet XVI i dir una vegada més: «Volem expressar la nostra profunda gratitud al Senyor pel do de Joan Pau II i volem també donar gràcies a aquest Papa per tot allò que va fer i va patir»(Audiència general, 18 de maig de 2005). Als que el vam conèixer en vida, ens correspon ara el gustós deure de donar-lo a conèixer a les generacions futures.”

Xavier Echevarría, prelat de l’Opus Dei

 Serveis Informatius Montalegre

Dóna’ns Senyor sacerdots sants

Santo Cura de Ars

En aquest Dijous Sant, es va celebrar la missa In Coena Domini amb tota la solemnitat de la festa. La van concelebrar cinc preveres de Montalegre, presidida pel rector, Mn. Francesc Perarnau, i com mestre de cerimònies, mn Joan Juventeny. Tota l’església estava plena, fins i tot una part de les graderies. Van col·laborar també fidels habituals en les lectures, en la processó fins al Monument, i a l’òrgan.

En l’homilia el rector va distingir les tres coses importants del dia: el Manament de la Caritat, les institucions de l’Eucaristia i la del Sacerdoci. En aquesta ocasió va explicar àmpliament com aquells apòstols van ser capacitats per Jesucrist per a impartir tots els mitjans de santedat. S’entén que al pensar-lo, després del transcurs de més de dos mil anys, resulti impressionant, doncs tots els dies de tots els anys i segles des de llavors s’ha anat repetint en tot el món el sacrifici de la missa. Va Seguir dient que el sacerdoci és un do i els sacerdots són un instrument de Déu, doncs el poble ha de ser cuidat, guiat i protegit. Perquè sigui possible el sacerdot també ha d’ocupar-se de ser sant, si és així, els fruits de la seva santedat seran enormes: un home sant té un gran influx en l’Església, com el Sant Cura d’Ars. Però la santedat dels sacerdots no solament depèn d’ells, depèn del poble cristià, és a dir, depèn de l’oració de tots. I com Santa Teresa, podem dir “Dóna’ns Senyor sacerdots sants”.

Isabel Hernández Esteban

Ens anem a Terra Santa!

Mn. Quemada i SS Benet XVI

En la quarta setmana de Pasqua, un nombrós grup de peregrins de Montalegre inicia la seva primera peregrinació a Terra Santa. Si Déu vol, volarem cap a Israel el proper 17 de maig i tornarem el dia 24. Per aquest motiu hem volgut parlar àmpliament amb el Mn. Santiago Quemada* que viu a Jerusalem des de l’any 2006, i gràcies a la seva amabilitat i la xarxa telemàtica hem pogut tenir una conversa molt interessant a mitjans d’aquest mes d’abril, la publiquem literalment: 

Mn. Santiago, ens complau entrevistar-li doncs ens sentim entusiasmats amb la nostra peregrinació a Terra Santa. La majoria de nosaltres amem per primer cop i com vostè fa tants anys que hi viu en la mateixa capital de la cristiandat volem que ens transporti amb les seves paraules a la Terra de Jesucrist. 

Tenim un pla de viatge bàsic començant per Galilea i acabant en Jerusalem, ¿Què no ens poder deixar de visitar?

Els llocs sants fonamentals es troben en Galilea i Jerusalem. S’entén que al ser-hi a Galilea visitareu la Basílica de la Anunciació en Natzaret,  el mont Tabor, que es troba prop d’aquesta població. Els llocs més importants per a visitar al voltant del llac de Tiberiades són: la Muntanya  de les benaurances, Tabga o multiplicació dels pans i dels peixos, el lloc del primat de Pere i Cafarnaum. En Jerusalem diria que dels molts llocs que es poden visitar els imprescindibles són: la Basílica del Sant Sepulcre, la via dolorosa i el lloc de la flagel·lació, Getsemaní i el Cenàcul.

De què ens anem a sorprendre?

Això depèn de cadascun. Crec que impressionen molt els llocs que romanen com els va veure el Senyor quan va passar per aquesta terra: em refereixo sobretot al mar de Galilea, la vista des del lloc de les benaurances, el munt Tabor. En Jerusalem sobretot l’hort de les oliveres i la vall del Cedrón.

Què ens pot decebre?

Potser de la falta de cura material d’alguns llocs sants. I també al comprovar en ocasions el poc recolliment –soroll, veus- de persones que els visiten. Hi ha pelegrins, però també molt turista de diferents països que no sap bé on està.

Què veurem en el nostre cor, què sentirem?

L’important és no quedar-se en l’extern sinó interioritzar. Per això ajuda tant llegir l’Evangeli en els llocs Sants per a poder imaginar-se el que allí va succeir i contemplar l’escena i a Jesucrist en aquest moment concret. Si cadascun cerca amb sinceritat en el seu cor podrà veure la voluntat de Déu.

Com hem d’anar predisposats?

L’important és anar a aquests llocs amb la disposició de fer oració, i d’anar a tenir una trobada personal amb el Senyor. Per això sempre recomano una bona confessió abans de sortir. Així l’ànima està bé neta i preparada per a viure aquests moments amb el Senyor en la seva terra. És tan emocionant com diuen gairebé tots els catòlics quan regressen?

Cal tenir en compte que hi ha molta gràcia de Déu en aquests llocs. Són els llocs on ha viscut el Senyor i on ha donat la seva vida per nosaltres. Llocs especialment emocionants són el Calvari, Getsemaní i la Tomba del Senyor. De vegades al visitar tants llocs impressionants i amb certa pressa, no dóna temps a assimilar bé tot. Aquesta labor es va fent posteriorment a poc a poc, al tornar a casa. Des del moment que s’ha visitat Terra Santa ja no es llegeix l’Evangeli de la mateixa manera. Quan ho llegeixes et situes molt més, ho veus amb altres ulls, amb una claredat i nitidesa noves.

Com es viu el respecte inter religiós?

Depèn de les religions. Entre els cristians hi ha respecte mutu. Amb jueus i musulmans de vegades hi ha falta d’enteniment Crec que a tots els ha de cridar positivament l’atenció com tracten de bé els franciscans a tots els quals s’acosten als llocs Sants custodiats per ells. 

Mn. Quemada y detrás el Monte Tabor

Hem llegit que hi ha esglésies relativament recents, del segle passat, què va succeir en el segle XX perquè es produís la reconstrucció de temples catòlics?

Va haver una obstinació, sobretot per part dels franciscans, per a reconstruir i millorar els llocs Sants. Van aconseguir persones i països que van ajudar econòmicament, i el resultat van ser esglésies precioses, com la Basílica de la Anunciació o la de Getsemaní. També van descobrir llocs importants que estaven ocults com és el cas de Cafarnaum.

El tema de la seguretat, en relació als molts conflictes que en el món àrab s’han produït en els darrers mesos, ha produït impacte, fins i tot por, els pelegrins podem sentir-nos tranquils?

Efectivament hi ha preocupació per part dels pelegrins abans de venir. És lògic per les notícies que arriben. Però a l’estar aquí es pot comprovar que no hi ha motius per a alarmar-se, doncs la seguretat en Terra Santa és gran.

Hi ha moltes ciutats en el món com Nova York o Londres on les càmeres de seguretat són familiars i molts homes armats fins a les dents protegeixen molts llocs, què veurem en aquest sentit en Terra Santa?

En Terra Santa es veuen molts militars, normalment gent jove. Estan fent l’exèrcit que dura 3 anys –les dones 2 anys-, i es traslladen d’un costat per a un altre amb la seva arma. També es veu molta policia patrullant. En aquest sentit, jo diria que això afavoreix a la seguretat.

En el Calvario

Hem llegit en la seva blog * que el Opus Dei també està a Jerusalem com ha entès un israelià que la santedat és un camí que es pot realitzar en la vida ordinària?

La veritat és que als israelians quan els expliquem l’espiritualitat del Opus Dei els sembla molt interessant. Tenen tradició de treballar molt i bé. I l’esperit del Opus Dei és santificar-se realitzant el treball de la millor forma possible, i ofert a Déu. Això els atreu, els sembla suggestiu. Encara que sobretot m’estic referint als jueus ortodoxos, o als que no creuen. Amb els ultra ortodoxos d’aquí no hi ha molt diàleg.  Als que no creuen els crida l’atenció que persones laiques, com ells, puguin parlar amb Déu i oferir-li les coses més normals. Aquestes persones sovint pensen que o s’és ultra ortodox, i per tant es viuen tots els preceptes de la Torá, o no s’és creient.

La pel·lícula “Trobaràs Dracs” de Rolan Joffé que relata episodis de la vida Sant Josemaria Escrivá, a Espanya ja és avui la segona pel·lícula espanyola més vista des del dia de la seva estrena el passat 25 de març, i pròximament s’estrena en Estats Units ha estat ja estrenada a Jerusalem? li ha arribat algun eco referent a això?

Encara no s’ha estrenat a Jerusalem. Estem il·lusionats amb el fet que es pugui arribar a estrenar aquí, perquè molts jueus i àrabs coneguin a sant Josemaría i escoltin parlar del Opus Dei. Penso que depèn molt de l’èxit que arribi a tenir en Estats Units. A més, en la pel·lícula surt una escena de sant Josemaría amb un jueu que ajudaria i agradaria a molts hebreus.

Finalment, em dóna la sensació que pel fet d’anar una vegada, la set d’anar A Terra Santa no se sadolla, és cert això?

Tots els que vénen desitgen tornar. Sobretot al venir la primera vegada et sols quedar amb la sensació que t’hagués agradat estar i resar en els llocs Sants amb més calma. De fet hi ha molta gent que torna, una vegada ha vist tot en el seu primer viatge, amb la idea d’estar en menys llocs però més temps.

* http://unsacerdoteentierrasanta.blogspot.com/

 Isabel Hernández Esteban

La Veritat és Crist

D. Alvaro i el Cardenal J. Ratzinger

En el disset aniversari del traspàs de D. Alvaro del Portillo, el primer successor de Sant Josepmaria com prelat de l’Opus Dei, es va celebrar en l’església la missa pel sufragi de la seva ànima. Va ser concelebrada, presidida pel vicari de la delegació a Catalunya de l’Opus Dei, Dr. Antoni Pujals, com va sent habitual en els darrers anys. A l’inici de la celebració ens va recordar que tot i els anys que han passa,t des d’aquell 23 de març de 1994, està ben present i ens ajuda.

La  missa corresponia al segon dimecres de quaresma, i en l’homilia ens va situar camí de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist… “se’n burlaven d’ell”. I la Passió es segueix repetint en molts llocs, on vivim veient com la doctrina cristiana es vol apartar de la societat, de les famílies, al moment de la mort sense administrar el sagrament de la unció, aquí també podem veure a Jesús crucificat, es va vivint com si  Déu no existeixi. 

També ens va convidar a resar l’estampa del servent de Déu, D. Alvaro, tot destacant en el que en ella es diu, que va ser un Pastor exemplar en el servei de l’Església. Ja al 1985 en una carta va secundar al aleshores a SS Joan Pau II, dient “És el moment de servir a l’Església com a preu del rescat dels nostres pecats”. 

Vicari de la Delegació de l'Opus Dei de Catalunya

El Dr. Pujals ens va dir, per últim, que hem de fer servir els talents que Déu ens ha donat i posar-los en pràctica per a la nova evangelització, hem de ser contemplatius en mig del món i donar a conèixer Jesús, hem d’anunciar-lo, i que tothom en senti a parlar, hem de transformar el món amb la veritat de Crist. 

Apunt biogràfic *

Monsenyor Álvaro del Portillo va néixer a Madrid l’11 de març del 1914, va ser el tercer de vuit germans,  d’una família de profundes arrels cristianes. Era doctor Enginyer de Camins, doctor en Filosofia i en Dret Canònic.  Va ser fidel col·laborador de sant Josepmaria Escrivà, va ser-ne el primer successor al capdavant de l’Opus Dei. Sacerdot exemplar, va servir l’Església en tot moment. Va col·laborar en els treballs del concili Vaticà II. Va rebre la consagració episcopal el 1991 de mans de Joan Pau II.

* http://www.opusdei.cat/

Isabel Hernández Esteban

Restaurant i harmonitzant els colors

 

Els primers dies de la rehabilitació

El 23 de febrer es va iniciar la tercera fase de la rehabilitació de les pintures de l’església, a càrrec del mestre pintor terrassenc Sr. Antonio Luque Castro, fidel col·laborador, el qual va realitzar els primers treballs al mes de març de 2009 amb la rehabilitació de les sanefes de la nau central. Enguany i seguint la planificació inicial, s’ha tractat d’anar substituint el verd aigua dels fons del temple, per l’entrada del Pati Manning  i el de la capella dels confessionaris, on està ubicada la imatge de Sant Josepmaria de l’escultor japonès, Sr. Etsuro Soto. El Sr. Luque és un professional de la pintura ja jubilat però la seva vena artística és imparable, i més ara que te més temps. Coneix pam a pam les muntanyes més altes de Catalunya, però especialment és un enamorat de la Garrotxa, i gràcies a les seves capacitats excursionistes, enfilar-se a les bastides, o plegar-se en sostres massa baixos no li resulta cap problema.

–         Quin ha estat en aquesta ocasió el criteri per decidir per on continuar la rehabilitació?

–         A.L.: Ha estat la claredat, guanyar llum, per tal de fer destacar aquests quadros i el sant Crist, d’aquesta manera es veuen amb més detall, i també l’artesonat, en el que he fet un petit arranjament però que no es apreciable.

–         Perquè haveu triat el color crema?

El color crema fa destacar els quadros

–         A.L. Hem fet varies proves de colors, sempre faig mescles fins trobar aquell to millor que combini amb els colors que hi ha a l’església i que són originals, amb la idea d’anar suprimint el color verd. Fixa’t en els colors crema i roig anglès del cimbori com s’adeqüen més al crema que acabem de posar. 

Quan vam fer l’entrevista, la bastida ja estava situada a la capella dels confessionaris, la imatge estava totalment coberta per un plàstic per tal de no fer-la malbé. Em va sorprendre el color triat per aquella zona, el salmó. La bastida semblava desordenada, plena de d’escales que per un profà no tenia cap explicació sinó una mena de bastida complicada per poder treballar. 

A.L. No és cap complicació, m’haig d’enfilar de manera que sobrepassi tot l’entorn de la imatge sense tocar res de la fornícula que li envolta i per tant haig de posar un tauló i fer contrapès amb les escales creuades per evitar la caiguda.

El Sr. Luque en l'entrevista

 En qualsevol cas, en aquesta escalada el Sr. Luque te els Àngels custodis fent hores extres….vaig pensar. Un cop a dalt, l’hissen com si fos aigua d’un pou, en una llauna buida de pintura, tots els estris que li calen: la pintura, els pinzells, i altres coses útils com les olleres, la llum, la fusta d’amidar per tirar la ratlla, entre d’altres.

 –         I el salmó, què?

–         A.L. És un color que no desdiu del color daurat de la fornícula, en un  primer moment pot semblar un color sorprenent però quan estigui tot acabat observaràs una millora notable amb tot plegat.

–         Hi haurà més rehabilitacions?

–         A.L. és molt probable que sí, a més cal fer-les, hi ha parets on es veu el pas del temps, i la pluja… però per això cal un mecenes doncs l’obra haurà de ser de més magnitud.

 Varem parlar també de la capella de la Miraculosa. Allí el Sr. Luque , a la tardor de l’any passat i en un sol dia! va restaurar tots els suports dels capitells. Els 12 capitells originàriament eren daurats però a l’any 1986 els van repintar de gris, igual que els arcs, enfosquin així la seva presencia. Ara, la pintura acrílica amb or, fent relleus de metall, li dóna una semblança com si fossin de ferro daurat; també va aprofitar de fer petits arranjaments al marbre rosa de les parets. 

Capitell de la Miraculosa

Vaig deixar al mestre pintor exercint, enfilat a dalt de tot gairebé tocant el cel, pintant amb la ma dreta i amb la ma esquerra, amb un pols sense dubte. I em va venir a la memòria que aquell dia 23 en el que es va instal·lar la bastida La Teresa mirava cap el sostre com jo i em comentava “està igual, les bigues estan be, no hi ha cap trencada…”. Es referia al cassetonat o arsenat situat al final del temple. Ella va entrar a la Casa de La Caritat en l’any 1942 quan tenia 9 anys i va sortir als 21, per anar a servir, com moltes noies d’aquella època. I te el costum de venir a Montalegre el dia 23 de cada mes per resar per l’anima d’una persona que la va afavorir molt. Ella, com molts fidels de l’església, te una part de la seva vida lligada a aquesta Casa; i La Teresa quan torni a venir la veurà millorada, més bonica, a força de la dedicació i amor de moltes persones que treballen sense que es noti. 

Isabel Hernández Esteban

Els pelegrinatges són com un oasis pels cristians

Peregrins en Lourdes, febrer 2009

 A l’any 2008 varem iniciar tot un programa de peregrinacions als llocs on la Mare de Déu la pots sentir vivament, on la seva presència és tangible. Així, en aquesta setmana, es compleixen ja dos anys de la nostra primera peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Lourdes (França), on vam anar un grup nombrós de peregrins en autocar durant tres dies. Allí, en ple hivern,  vam sentir l’abric de la Nostra Mare. Posteriorment, al maig del 2009, vam anar d’excursió al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i els voltants; i al maig del 2010, seguint els passos del Sant Pare Benet XVI vam anar a Fàtima (Portugal). Aquells santuaris han estat i són illes o oasis pels cristians, com així ho diu el Sant Pare en l’entrevista de Peter Seewald:

 “Realment necessitem en certa manera illes on visquin i irradiïn la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noè en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou. Els espais de la litúrgia són espais de refugi. Però també les diferents comunitats i els diferents moviments, les parròquies, les celebracions dels sagraments, les pràctiques de pietat, els pelegrinatges, etcètera.” (La llum de món. Editorial Herder. capítol 17. pag. 182).

 Serveis Informatius Montalegre