Ens anem a Terra Santa!

Mn. Quemada i SS Benet XVI

En la quarta setmana de Pasqua, un nombrós grup de peregrins de Montalegre inicia la seva primera peregrinació a Terra Santa. Si Déu vol, volarem cap a Israel el proper 17 de maig i tornarem el dia 24. Per aquest motiu hem volgut parlar àmpliament amb el Mn. Santiago Quemada* que viu a Jerusalem des de l’any 2006, i gràcies a la seva amabilitat i la xarxa telemàtica hem pogut tenir una conversa molt interessant a mitjans d’aquest mes d’abril, la publiquem literalment: 

Mn. Santiago, ens complau entrevistar-li doncs ens sentim entusiasmats amb la nostra peregrinació a Terra Santa. La majoria de nosaltres amem per primer cop i com vostè fa tants anys que hi viu en la mateixa capital de la cristiandat volem que ens transporti amb les seves paraules a la Terra de Jesucrist. 

Tenim un pla de viatge bàsic començant per Galilea i acabant en Jerusalem, ¿Què no ens poder deixar de visitar?

Els llocs sants fonamentals es troben en Galilea i Jerusalem. S’entén que al ser-hi a Galilea visitareu la Basílica de la Anunciació en Natzaret,  el mont Tabor, que es troba prop d’aquesta població. Els llocs més importants per a visitar al voltant del llac de Tiberiades són: la Muntanya  de les benaurances, Tabga o multiplicació dels pans i dels peixos, el lloc del primat de Pere i Cafarnaum. En Jerusalem diria que dels molts llocs que es poden visitar els imprescindibles són: la Basílica del Sant Sepulcre, la via dolorosa i el lloc de la flagel·lació, Getsemaní i el Cenàcul.

De què ens anem a sorprendre?

Això depèn de cadascun. Crec que impressionen molt els llocs que romanen com els va veure el Senyor quan va passar per aquesta terra: em refereixo sobretot al mar de Galilea, la vista des del lloc de les benaurances, el munt Tabor. En Jerusalem sobretot l’hort de les oliveres i la vall del Cedrón.

Què ens pot decebre?

Potser de la falta de cura material d’alguns llocs sants. I també al comprovar en ocasions el poc recolliment –soroll, veus- de persones que els visiten. Hi ha pelegrins, però també molt turista de diferents països que no sap bé on està.

Què veurem en el nostre cor, què sentirem?

L’important és no quedar-se en l’extern sinó interioritzar. Per això ajuda tant llegir l’Evangeli en els llocs Sants per a poder imaginar-se el que allí va succeir i contemplar l’escena i a Jesucrist en aquest moment concret. Si cadascun cerca amb sinceritat en el seu cor podrà veure la voluntat de Déu.

Com hem d’anar predisposats?

L’important és anar a aquests llocs amb la disposició de fer oració, i d’anar a tenir una trobada personal amb el Senyor. Per això sempre recomano una bona confessió abans de sortir. Així l’ànima està bé neta i preparada per a viure aquests moments amb el Senyor en la seva terra. És tan emocionant com diuen gairebé tots els catòlics quan regressen?

Cal tenir en compte que hi ha molta gràcia de Déu en aquests llocs. Són els llocs on ha viscut el Senyor i on ha donat la seva vida per nosaltres. Llocs especialment emocionants són el Calvari, Getsemaní i la Tomba del Senyor. De vegades al visitar tants llocs impressionants i amb certa pressa, no dóna temps a assimilar bé tot. Aquesta labor es va fent posteriorment a poc a poc, al tornar a casa. Des del moment que s’ha visitat Terra Santa ja no es llegeix l’Evangeli de la mateixa manera. Quan ho llegeixes et situes molt més, ho veus amb altres ulls, amb una claredat i nitidesa noves.

Com es viu el respecte inter religiós?

Depèn de les religions. Entre els cristians hi ha respecte mutu. Amb jueus i musulmans de vegades hi ha falta d’enteniment Crec que a tots els ha de cridar positivament l’atenció com tracten de bé els franciscans a tots els quals s’acosten als llocs Sants custodiats per ells. 

Mn. Quemada y detrás el Monte Tabor

Hem llegit que hi ha esglésies relativament recents, del segle passat, què va succeir en el segle XX perquè es produís la reconstrucció de temples catòlics?

Va haver una obstinació, sobretot per part dels franciscans, per a reconstruir i millorar els llocs Sants. Van aconseguir persones i països que van ajudar econòmicament, i el resultat van ser esglésies precioses, com la Basílica de la Anunciació o la de Getsemaní. També van descobrir llocs importants que estaven ocults com és el cas de Cafarnaum.

El tema de la seguretat, en relació als molts conflictes que en el món àrab s’han produït en els darrers mesos, ha produït impacte, fins i tot por, els pelegrins podem sentir-nos tranquils?

Efectivament hi ha preocupació per part dels pelegrins abans de venir. És lògic per les notícies que arriben. Però a l’estar aquí es pot comprovar que no hi ha motius per a alarmar-se, doncs la seguretat en Terra Santa és gran.

Hi ha moltes ciutats en el món com Nova York o Londres on les càmeres de seguretat són familiars i molts homes armats fins a les dents protegeixen molts llocs, què veurem en aquest sentit en Terra Santa?

En Terra Santa es veuen molts militars, normalment gent jove. Estan fent l’exèrcit que dura 3 anys –les dones 2 anys-, i es traslladen d’un costat per a un altre amb la seva arma. També es veu molta policia patrullant. En aquest sentit, jo diria que això afavoreix a la seguretat.

En el Calvario

Hem llegit en la seva blog * que el Opus Dei també està a Jerusalem com ha entès un israelià que la santedat és un camí que es pot realitzar en la vida ordinària?

La veritat és que als israelians quan els expliquem l’espiritualitat del Opus Dei els sembla molt interessant. Tenen tradició de treballar molt i bé. I l’esperit del Opus Dei és santificar-se realitzant el treball de la millor forma possible, i ofert a Déu. Això els atreu, els sembla suggestiu. Encara que sobretot m’estic referint als jueus ortodoxos, o als que no creuen. Amb els ultra ortodoxos d’aquí no hi ha molt diàleg.  Als que no creuen els crida l’atenció que persones laiques, com ells, puguin parlar amb Déu i oferir-li les coses més normals. Aquestes persones sovint pensen que o s’és ultra ortodox, i per tant es viuen tots els preceptes de la Torá, o no s’és creient.

La pel·lícula “Trobaràs Dracs” de Rolan Joffé que relata episodis de la vida Sant Josemaria Escrivá, a Espanya ja és avui la segona pel·lícula espanyola més vista des del dia de la seva estrena el passat 25 de març, i pròximament s’estrena en Estats Units ha estat ja estrenada a Jerusalem? li ha arribat algun eco referent a això?

Encara no s’ha estrenat a Jerusalem. Estem il·lusionats amb el fet que es pugui arribar a estrenar aquí, perquè molts jueus i àrabs coneguin a sant Josemaría i escoltin parlar del Opus Dei. Penso que depèn molt de l’èxit que arribi a tenir en Estats Units. A més, en la pel·lícula surt una escena de sant Josemaría amb un jueu que ajudaria i agradaria a molts hebreus.

Finalment, em dóna la sensació que pel fet d’anar una vegada, la set d’anar A Terra Santa no se sadolla, és cert això?

Tots els que vénen desitgen tornar. Sobretot al venir la primera vegada et sols quedar amb la sensació que t’hagués agradat estar i resar en els llocs Sants amb més calma. De fet hi ha molta gent que torna, una vegada ha vist tot en el seu primer viatge, amb la idea d’estar en menys llocs però més temps.

* http://unsacerdoteentierrasanta.blogspot.com/

 Isabel Hernández Esteban

La Veritat és Crist

D. Alvaro i el Cardenal J. Ratzinger

En el disset aniversari del traspàs de D. Alvaro del Portillo, el primer successor de Sant Josepmaria com prelat de l’Opus Dei, es va celebrar en l’església la missa pel sufragi de la seva ànima. Va ser concelebrada, presidida pel vicari de la delegació a Catalunya de l’Opus Dei, Dr. Antoni Pujals, com va sent habitual en els darrers anys. A l’inici de la celebració ens va recordar que tot i els anys que han passa,t des d’aquell 23 de març de 1994, està ben present i ens ajuda.

La  missa corresponia al segon dimecres de quaresma, i en l’homilia ens va situar camí de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist… “se’n burlaven d’ell”. I la Passió es segueix repetint en molts llocs, on vivim veient com la doctrina cristiana es vol apartar de la societat, de les famílies, al moment de la mort sense administrar el sagrament de la unció, aquí també podem veure a Jesús crucificat, es va vivint com si  Déu no existeixi. 

També ens va convidar a resar l’estampa del servent de Déu, D. Alvaro, tot destacant en el que en ella es diu, que va ser un Pastor exemplar en el servei de l’Església. Ja al 1985 en una carta va secundar al aleshores a SS Joan Pau II, dient “És el moment de servir a l’Església com a preu del rescat dels nostres pecats”. 

Vicari de la Delegació de l'Opus Dei de Catalunya

El Dr. Pujals ens va dir, per últim, que hem de fer servir els talents que Déu ens ha donat i posar-los en pràctica per a la nova evangelització, hem de ser contemplatius en mig del món i donar a conèixer Jesús, hem d’anunciar-lo, i que tothom en senti a parlar, hem de transformar el món amb la veritat de Crist. 

Apunt biogràfic *

Monsenyor Álvaro del Portillo va néixer a Madrid l’11 de març del 1914, va ser el tercer de vuit germans,  d’una família de profundes arrels cristianes. Era doctor Enginyer de Camins, doctor en Filosofia i en Dret Canònic.  Va ser fidel col·laborador de sant Josepmaria Escrivà, va ser-ne el primer successor al capdavant de l’Opus Dei. Sacerdot exemplar, va servir l’Església en tot moment. Va col·laborar en els treballs del concili Vaticà II. Va rebre la consagració episcopal el 1991 de mans de Joan Pau II.

* http://www.opusdei.cat/

Isabel Hernández Esteban

Restaurant i harmonitzant els colors

 

Els primers dies de la rehabilitació

El 23 de febrer es va iniciar la tercera fase de la rehabilitació de les pintures de l’església, a càrrec del mestre pintor terrassenc Sr. Antonio Luque Castro, fidel col·laborador, el qual va realitzar els primers treballs al mes de març de 2009 amb la rehabilitació de les sanefes de la nau central. Enguany i seguint la planificació inicial, s’ha tractat d’anar substituint el verd aigua dels fons del temple, per l’entrada del Pati Manning  i el de la capella dels confessionaris, on està ubicada la imatge de Sant Josepmaria de l’escultor japonès, Sr. Etsuro Soto. El Sr. Luque és un professional de la pintura ja jubilat però la seva vena artística és imparable, i més ara que te més temps. Coneix pam a pam les muntanyes més altes de Catalunya, però especialment és un enamorat de la Garrotxa, i gràcies a les seves capacitats excursionistes, enfilar-se a les bastides, o plegar-se en sostres massa baixos no li resulta cap problema.

–         Quin ha estat en aquesta ocasió el criteri per decidir per on continuar la rehabilitació?

–         A.L.: Ha estat la claredat, guanyar llum, per tal de fer destacar aquests quadros i el sant Crist, d’aquesta manera es veuen amb més detall, i també l’artesonat, en el que he fet un petit arranjament però que no es apreciable.

–         Perquè haveu triat el color crema?

El color crema fa destacar els quadros

–         A.L. Hem fet varies proves de colors, sempre faig mescles fins trobar aquell to millor que combini amb els colors que hi ha a l’església i que són originals, amb la idea d’anar suprimint el color verd. Fixa’t en els colors crema i roig anglès del cimbori com s’adeqüen més al crema que acabem de posar. 

Quan vam fer l’entrevista, la bastida ja estava situada a la capella dels confessionaris, la imatge estava totalment coberta per un plàstic per tal de no fer-la malbé. Em va sorprendre el color triat per aquella zona, el salmó. La bastida semblava desordenada, plena de d’escales que per un profà no tenia cap explicació sinó una mena de bastida complicada per poder treballar. 

A.L. No és cap complicació, m’haig d’enfilar de manera que sobrepassi tot l’entorn de la imatge sense tocar res de la fornícula que li envolta i per tant haig de posar un tauló i fer contrapès amb les escales creuades per evitar la caiguda.

El Sr. Luque en l'entrevista

 En qualsevol cas, en aquesta escalada el Sr. Luque te els Àngels custodis fent hores extres….vaig pensar. Un cop a dalt, l’hissen com si fos aigua d’un pou, en una llauna buida de pintura, tots els estris que li calen: la pintura, els pinzells, i altres coses útils com les olleres, la llum, la fusta d’amidar per tirar la ratlla, entre d’altres.

 –         I el salmó, què?

–         A.L. És un color que no desdiu del color daurat de la fornícula, en un  primer moment pot semblar un color sorprenent però quan estigui tot acabat observaràs una millora notable amb tot plegat.

–         Hi haurà més rehabilitacions?

–         A.L. és molt probable que sí, a més cal fer-les, hi ha parets on es veu el pas del temps, i la pluja… però per això cal un mecenes doncs l’obra haurà de ser de més magnitud.

 Varem parlar també de la capella de la Miraculosa. Allí el Sr. Luque , a la tardor de l’any passat i en un sol dia! va restaurar tots els suports dels capitells. Els 12 capitells originàriament eren daurats però a l’any 1986 els van repintar de gris, igual que els arcs, enfosquin així la seva presencia. Ara, la pintura acrílica amb or, fent relleus de metall, li dóna una semblança com si fossin de ferro daurat; també va aprofitar de fer petits arranjaments al marbre rosa de les parets. 

Capitell de la Miraculosa

Vaig deixar al mestre pintor exercint, enfilat a dalt de tot gairebé tocant el cel, pintant amb la ma dreta i amb la ma esquerra, amb un pols sense dubte. I em va venir a la memòria que aquell dia 23 en el que es va instal·lar la bastida La Teresa mirava cap el sostre com jo i em comentava “està igual, les bigues estan be, no hi ha cap trencada…”. Es referia al cassetonat o arsenat situat al final del temple. Ella va entrar a la Casa de La Caritat en l’any 1942 quan tenia 9 anys i va sortir als 21, per anar a servir, com moltes noies d’aquella època. I te el costum de venir a Montalegre el dia 23 de cada mes per resar per l’anima d’una persona que la va afavorir molt. Ella, com molts fidels de l’església, te una part de la seva vida lligada a aquesta Casa; i La Teresa quan torni a venir la veurà millorada, més bonica, a força de la dedicació i amor de moltes persones que treballen sense que es noti. 

Isabel Hernández Esteban

Els pelegrinatges són com un oasis pels cristians

Peregrins en Lourdes, febrer 2009

 A l’any 2008 varem iniciar tot un programa de peregrinacions als llocs on la Mare de Déu la pots sentir vivament, on la seva presència és tangible. Així, en aquesta setmana, es compleixen ja dos anys de la nostra primera peregrinació al santuari de la Mare de Déu de Lourdes (França), on vam anar un grup nombrós de peregrins en autocar durant tres dies. Allí, en ple hivern,  vam sentir l’abric de la Nostra Mare. Posteriorment, al maig del 2009, vam anar d’excursió al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i els voltants; i al maig del 2010, seguint els passos del Sant Pare Benet XVI vam anar a Fàtima (Portugal). Aquells santuaris han estat i són illes o oasis pels cristians, com així ho diu el Sant Pare en l’entrevista de Peter Seewald:

 “Realment necessitem en certa manera illes on visquin i irradiïn la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noè en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou. Els espais de la litúrgia són espais de refugi. Però també les diferents comunitats i els diferents moviments, les parròquies, les celebracions dels sagraments, les pràctiques de pietat, els pelegrinatges, etcètera.” (La llum de món. Editorial Herder. capítol 17. pag. 182).

 Serveis Informatius Montalegre

La Candelera, en el punt mig entre l’hivern i la primavera

El 2  de febrer, a quaranta dies de Nadal, es celebra la Presentació del Nen Jesús al temple i la Purificació de la Mare de Déu, per tal de complir la prescripció de la llei de l’Antiga Aliança, recollida en el text bíblic del Levític. El nom de Candelera prové de que aquesta festa és l’anomenada festa de la llum, referit a que Crist és la Llum del món, cosa que es representada amb les espelmes que s’encenen en les celebracions litúrgiques d’aquell dia. 

Arreu del món cristià aquesta festa ha anat arrelant-se integrant-se en les cultures i tradicions del països, regions i pobles, amb les seves característiques pròpies. Els seus orígens més coneguts provenen de les Illes Canàries des del 1497, passant a l’altra banda de l’Atlàntic a Mèxic, Perú, Xile, Cuba, San Salvador, etc.; en altres llocs d’Espanya ha arrelat especialment en diverses poblacions andaluses on encenen magnífiques fogueres. 

Enguany 2011, es celebren les Decennals a Valls 

A Catalunya, a Valls, capital de l’Alt Camp, es celebra aquesta festa ja que la Mare de Déu de la Candela és la seva protectora des del segle XIV, quan la puixança de la vila es va trencar a causa d’una epidèmia de glànola. Aquesta epidèmia es va repetir de manera molt virulenta  entre els anys 1333 i 1348. Aquesta devoció d’arrel cristiana es va incrementar amb la fundació de les Festes Decennals, degut al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert , que es va fer efectiu a la seva mort l’any 1788 El seu marmessor Pau   Baldrich i Marti  va ser qui va materialitzar la seva darrera voluntat.

Així, el dia 28 de gener de 1791  pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, a casa del notari vallenc Ignasi Casas, es varen reunir una representació de la comunitat de preveres presidida pel Dr. Jaume Cessat, el Dr. Pau Baldrich i els regidors de l’ajuntament de Valls. Es va signar el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La imatge hauria de ser portada per quatre preveres de la ciutat, hi haurien d’assistir tots els sacerdots de la localitat i l’ajuntament procuraria que hi participessin totes les confraries vallenques. Des d’aleshores, de deu en deu, la ciutat de Valls ha refermat el seu vot comunitari. Durant les Festes Decennals la ciutat es vesteix de gala i nombrosos actes culturals i lúdics acompanyen els més estrictament religiosos.

Patrimoni nacional

Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls el 5 de juny de 1991 van ser declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional i 14 de desembre de 2010 van ser declarades   Festa Patrimonial d’Interès Nacional  per part del Govern de la  Generalitat de Catalunya. 

I com la saviesa popular sempre diu alguna cosa més, volem afegir un refrany: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”. 

Serveis Informatius Montalegre

Testimoniar en benefici d’un Déu únic

Cada any del 18 al 25 de gener  en la festa de la Conversió de Sant Pau, l’Església Catòlica dedica vuit dies a pregar especialment per a que tots aquells que creuen en Jesucrist arribin a formar part de l’única Església fundada  per Ell. Però no ha estat sempre en les mateixes dates. El Sant Pare Lleó XII en 1897, en l’Encíclica  “Satis Cognitum” va disposar que fossin consagrats els dies que hi ha entre l’Ascensió i la Pentecosta. Posteriorment, a l’any 1910, Sant Pius X va traslladar la celebració als dies de gener que es celebren des d’aleshores fins avui, anomenant-se aquest període de temps l’Octavari dels Cristians. 

En el Concili Vaticà II el Decret sobre l’ecumenisme instava a l’oració dient “som conscients de que aquest sant propòsit de reconciliar a tots els cristians en l’unitat d’una sola i única Església de Crist excedeix les forces i la capacitat humana” (1).

En aquest sentit el Consell Pontifici per a la Promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Ecumènic de les Esglésies sempre ha elaborat un document amb diversos continguts, tots enfocats a pregar per la unitat dels cristians, i cada any amb un lema. El primer document va ser de 1968, amb una constant de continuïtat fins enguany, el qual ha estat redactat en Jerusalem, tenint la reunió preparatòria en Saydnaya, en Síria. El tema a que ens conviden avui a meditar i pregar és : Units en l’ensenyament dels apòstols, la comunió fraterna, la fracció del pa i l’oració” (2). 

SS Benet XVI en una amplia conversa amb el periodista alemany Peter Seewald, (3), diu sobre l’ecumenisme: “Podríem constantment barallar-nos sobre moltes coses, o, partint d’allò que tenim en comú, podem prestar un servei en comú. I en aquest diàleg s’ha posat clarament de manifest que el món necessita un potencial de testimoni en benefici del Déu únic que ens parla a través de Crist, un potencial fundat, amb base espiritual i racional”. 

Benedicto XVI i el periodista Peter Seewald

(1) Decret Unitatis redintegratio, 24

(2) Fets dels Apòstols, 2, 42

(3) La Llum del món, ed. Herder, (1a. edició) pag. 99-100

 

Serveis Informatius Montalegre

El Modernisme a Montalegre

Nadal 2010 en Montalegre

 

Enguany el pessebre a l’església el van instal·lar en el mateix lloc de l’any passat. Creiem que és el millor lloc per ubicar-lo ja que tot just es veu de forma atractiva a l’entrar al temple pel carrer Valldonzella. I com sol passar a tot arreu, cada any te un aire diferent, tan si són o no els mateixos artistes que el preparen. 

Havien vist aquestes figures sense guarniments de cap tipus, però al tractar-se d’unes figures de valor artístic, l’austeritat en la presentació també el feia bonic i sobri. En el Nadal del 2009, l’ambient que havien propiciat els artistes era el d’una haima del desert, no pas lluny de la realitat que podia haver estat fa més de dos mil anys. D’igual manera, D. Antoni Gaudí en un viatge al nord d’Àfrica per un encàrrec que li van fer, i que després no es va duu a terme, va dormir en una haima i contemplant el cel estrellat va pensar que allí s’estava be o molt bé. I tan va ser així que el sagrari de la Cripta de la Basílica de la Sagrada Família el va dissenyar com una haima, i el va construir de ferro, que posteriorment al van daurar. 

El Sagrari de la Cripta de la Basílica de la Sagrada Família

Avui podem contemplar el pessebre de Montalegre amb la sagrada família de Jesús, Maria i Josep i unes llumetes que recreen un foc incandescent, i el bou i la mula al costat, dins d’una cova de suro, decorat amb fulles i flors d’eucaliptus, materials molt propis de les serralades catalanes. 

Les figures són de resina, elaborades sobre motlles del gran escultor barceloní D. Josep Llimona i Bruguera (1864-1934), contemporani de D. Antoni Gaudí, amb el qual va col·laborar entre 1903 i 1916 en l’escultura del Crist Ressuscitat del Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat. El treball va ser realitzat per alumnes d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). 

Isabel Hernández Esteban

Avui ens ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor

Exterior de la Iglesia Gallicantus de Jerusalen

 

I van ser les dotze de la nit del dia 24 de desembre del 2010, preludi d’altres nits molt fredes, de l’inici d’un hivern que es preveu autèntic, malgrat el tan parlat reescalfament de la terra. Aquí en l’església de Montalegre es varem aplegar famílies, amics i veïns del barri del Raval, i tots junts volíem celebrar aquesta Nit Santa, plena de Llum. En aquella hora es va iniciar la Missa del Gall, amb tota la solemnitat i amb l’alegria que tenia la pròpia festa perquè “Avui ens ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor”.

En l’homilia el rector, Mn. Francesc Perarnau, va explicar el significat messiànic. Déu entra en la història humana, es fa home, neix en si d’una família, i entra així a formar part de la societat. La llum que sorprèn als pastors amb l’anunci de l’Àngel del Senyor és el símbol, doncs Déu s’ha fet home per il·luminar la nostra vida i donar sentit al nostre dolor, als nostres patiments, injustícies, malalties, etc. Amb aquesta Llum tenim respostes, perquè Jesucrist és la resposta. Per últim va afegir, que en aquests dies resar es fa més fàcil perquè cantar una nadala davant el pessebre, el que tenim a casa, ja es fer oració, i allí li podem demanar coses i de mica en mica anirem creixent en vida interior. Amés hem de resar per les persones que pateixen, perquè tenen problemes econòmics, o de salut o la família la tenen lluny i no poden reunir-se, ja que l’oració sempre produeix consol.

 Els cants els va dirigir la soprano Sra. Patrícia Cendra, la qual col·labora habitual en la missa solemne dels diumenges: Les dotze van tocant, El noi de la Mare, Santa Nit i Adeste Fideles, en l’adoració al Nen Jesús. A l’orgue, el Sr. Josep Masabeu, també molt conegut en l’església ja que, entre d’altres coses, amb ocasió del seu centenari va escriure el llibre “Santa Maria de Montalegre, Església de l’antiga Casa de la Caritat, Centenari 1902-2002” , del qual es pot llegir un extracte en aquesta web. 

Un cop acabada l’adoració al Nen Jesús el rector va convidar tothom a seguir celebració cantant més nadales a la sala polivalent. Allí vam ser obsequiats amb un dolç i salat ressopó, i amb cava vam brindar de que per molts anys gaudíssim d’un Nadal ple d’amor i pau.

 Isabel Hernández Esteban

La Coral Canigó ens va obsequiar amb una vintena de nadales

Detall pessebre de Montalegre

 

En el XII concert ofert en l’església, un any més la Coral Canigó ens va fer sentir, i en alguns casos emocionar, un Nadal ple de musica. En la nit del 18 de desembre tres quartes parts de la nau central es va omplir d’entusiastes del cant coral i de famílies, i tothom va aprofitar per contemplar el pessebre de Montalegre, el qual s’havia instal•lat recentment. El programa va ser, com sempre molt variat *, amb un seguit de cançons populars i tradicionals procedents de diferents països o regions, interpretades en diferents idiomes. Van participar trenta veus, essent el director i organista José Antonio Mur Sasé i com a director col•laborador, Horacio de Paz.

La Coral Canigó es va crear fa més de vint anys, inicialment amb pares i mares del Col•legi Canigó; posteriorment s’han incorporat alumnes del referit col•legi, donant així una renovació generacional a les veus.

En aquesta ocasió el conjunt de la coral va sortir de la sagristia, i es va situar en el presbiteri. Van destacar les veus solistes de Maite Alonso, Maite Fabregat i especialment Laura Domènech. Al llarg d’una hora quart de concert vam anar veient com els cantaires cantaven felinos, mantenint sempre un somriure. La nadala El Rabadà va venir acompanyada d’una sorpresa: es van incorporar al cor 13 veus de nens i nenes que ho van fer molt bé!!. Un cop acabat el programa oficial la Coral Canigó, atesa la insistencia i els aplaudiments del públic, ens va obsequiar amb dos bises: Las Joticas al Niño Jesús i Campanas de la Mezquita.

Col·legi Canigó de Barcelona

Programa *

1. Adornad vuestra Morada. (Deck the hall). Tradicional. Old Welsh.
2. Transeamus. Schnabel
3. Aclarida. Popular de Sicilia. I. Heim
4. Oh arbre sant. Popular alemanya. Ll. Farreny
5. Gloria in excelsis Deo. Hac Nocte. J. Cagliero
6. Cantique de Nöel. Adolfhe Adam.
7. Entonad con vos de júbilo. San Juan Bosco
8. Aquell primer Nadal. Melodia francesa del segle XVIII
9. El cant dels ocells. Tradicional catalana. Pau Casals
10.Campanas de la mezquita. E. Medina
11.Alegría en esta noche. Sor Carmen Gracia. FMA
12.Vals de Navidad. Tradicional. Styne/Cahn
13. Joticas al Niño Jesús. Aires populares Navarros.
14. Gloria. Antonio Vivaldi. N 1, Gloria in Excelsis Deo.
15. Adeste fideles. Tradicional. R.F. Ynera
16. Santa Nit. Franz Grüber. Tradicional. A.Martorell
17. El Rabadà. Nadala popular catalana.
18. Bones festes de Nadal. (Canon) Mozart.

Isabel Hernández Esteban

L’arrel cristiana és la base de l’acció humanitària en el món

sala polivalent de l'església

El dia 17 de desembre es va celebrar en l’església la Diada del Voluntari del’Acció Social de Montalegre. Una cinquantena de voluntaris i voluntàries es van aplegar en la missa de les 13 h. El Rector que la va celebrar va destacar que l’acció humanitària que desenvolupen fa Església, ja que l’edifici intel·lectual dels drets i deures humans ha crescut en països amb substrat cristià. I en aquells on encara no s’ha produït l’evangelització és molt difícil la implantació d’aquests drets i deures per molts Compromisos i Acords que s’hagin signat. I en aquells altres on l’arrel cristiana s’ha tallat, com si es tractés d’un arbre, al suprimir la seva font de vida, va morint de mica en pica, creant-se situacions tan contradictòries com a la vegada lluitar per la vida d’un neonat prematur i practicar l’avortament.  La tasca humanitària que desenvolupen moltes institucions i organitzacions és molt bona, els mouen motius humans de pena i llàstima, en definitiva de misericòrdia, però com deia la Beata Teresa de Calcuta el que faig no ho faria tampoc ni  per tot l’or del món, sinó per quelcom més gran “Tot ho fem per Jesús”.

 A continuació, en la sala polivalent de l’església es va degustar un xeflis molt apetitós, presidit per un gran pessebre, essent l’ocasió de que tots plegats ens desitgéssim un Bon Nadal! 

Isabel Hernández Esteban