L’autor de l’article, arquitecte, pintor i dissenyador, va instigar un manifest en els seixanta en contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però, després d’una recent visita al temple, revisa la seva oposició, quan els treballs estan ja molt acabats.
Resumint escriu entre moltes altres coses:
– Trobar un artista que pugui afrontar la Façana de la Gloria és un repte.
– Si l’arquitectura és espai i llum, això és Arquitectura en majúscula.
– Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui.
– “És el millor edifici religiós dels últims tres segles”, sosté l’autor.
TRIBUNA: TORNANT A LA SAGRADA FAMÍLIA…, I ENTONANT EL ‘MEA CULPA’.- OSCAR TUSQUETS BLANCA
A principi dels seixanta, encara estudiant a la universitat, vaig ser un dels instigadors d’un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família el qual va comptar amb el suport incondicional de tota la “intelligentsia” de l’època, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, d’Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en comptes d’aturar-se van cobrar nova empenta, continuàvem convençuts que constituïen un error monumental.
Ara, després de la consagració papal del temple, m’he replantejat la qüestió. Els meus dubtes començaren quan veia ja aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila -excel·lent arquitecte d’avançat llenguatge tecnològic- em va assegurar que si jo conegués profundament l’obra canviaria d’opinió, que era l’edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-m’ho. Invitació que he acceptat per escriure ara aquestes línies amb coneixement de causa. He visitat el temple des de baix de tot fins a dalt (més de 60 metres d’alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano -un dels arquitectes directors de la seva estructura- i he quedat aclaparat.
Certament en aquelles parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un es deu al fet que els continuadors –tot i que, amb un entusiasme digne de lloança, han portat l’obra endavant encertant en les qüestions fonamentals- no han tingut ni el talent d’en Jujol per interpretar l’Antoni Gaudí en el llenguatge gaudinià ni el talent d’un Scarpa o d’ un Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, la qual cosa provoca que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin una mica. Baranes d’inuk i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vidrieres i, en general, tots els elements decoratius, no estan potser a l’altura del conjunt. La veritat és que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur. El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. A les façanes, Gaudí pretenia, com succeeix en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja, al principi del XX, això no era fàcil però el geni de Gaudí ho va resoldre, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement, amb aquests murs que s’arruguen formant diverses figures, moltes d’elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal ho havia fet, mig segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí. Queda per aixecar la façana principal, la de la Gloria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d’afrontar-la és un desafiament tremend. La figuració està en un moment difícil, -la de contingut religiós encara molt més-, i principalment aquella que sigui capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, en el seu acabament. L’art contemporani ens ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable.
Però anem al més important: l’objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre fou que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava durant l’obra, el fet que els seus plans i maquetes havien estat destruïts a l’inicií de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l’artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l’inicií de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic. El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D’aquest tercer projecte, que ell considerava el definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1/10, per l’interior de la qual podies passejar. És cert que aquesta maqueta fou feta miquetes, però hi ha excel·lents fotografies i s’ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d’aquesta reconstrucció s’ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries. Sembla que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de La Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica al tremp. Són geometries complexes -paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en ambdós sentits formant els fustos de les columnes…- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1/10 o deu vegades majors. Això és el que s’ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l’arquitectura és abans que tot espai i llum, l’interior d’aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura enfront de la qual les excentricitats d’avui semblen vertaders jocs de nens.
Tornem a l’origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se’ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hauria romàs com una ruïna o l’hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai el suport econòmic de les institucions; viu dels donatius dels qui la visiten, més de dos milions a l’any, amb més de 25 milions d’euros. S’està finançant com una catedral medieval. D’aquesta manera s’acabarà, no sé si la millor obra del passat segle… però sí el millor edifici religiós dels últims tres.
OSCAR TUSQUETS BLANCA
Mirat des d’una perspectiva cristiana, tancar un any és posar el punt final a un període del temps de vida que Déu ens ha concedit. I per la importància que té l’aprofitar bé aquest do de Déu, acabar l’any ens ha de moure a mirar enrere i a fer un cert balanç.
Al llarg de l’any 2010 tots hem rebut molts dons de Déu, moltes gràcies, molts béns, de vegades coneguts i moltes altres vegades desconeguts. Per això és costum cristià acabar l’any resant un Te Deum, un cant d’acció de gràcies al Senyor.
Al costat de tants béns rebuts també descobrirem, evidentment, errors i misèries personals, fruit de l’egoisme que nia en el nostre cor. Segurament hem demanat ja perdó al Senyor de totes aquestes coses, però és bo renovar aquest penediment. Reconèixer errors, demanar perdó, ens fa més humils, ens fa comprendre que necessitem més ajuda per part de Déu, ens fa obrir-nos més a la seva gràcia: ens disposa a començar de la millor manera el nou any que comença.
Començar un any obre davant de nosaltres un nou espai de temps, noves gràcies de Déu, noves oportunitats per a créixer en l’amor a Déu i en l’amor als germans.
L’experiència dels anys viscuts ens diu que hi haurà, sens dubte, dificultats i problemes, hi haurà dies millors i dies pitjors, dies de sol i gran lluminositat i dies d’ombres i foscor… Potser en algun moment sentirem fins i tot la incapacitat per a seguir endavant en el nostre camí cristià. Conscient de les dificultats per les quals els seus fills hem de travessar, l’Església ens proposa començar l’any amb la Festa de Santa Maria, Mare de Déu. És com una invitació a posar aquest nou temps que Déu vol concedir-nos sota la protecció i l’empar de Maria. Aquesta celebració vol recordar-nos que si ens agafem ben fort a la mà de la Mare de Déu, ella ens ajudarà i, passi el que passi, anirem endavant. Ens anima Sant Josepmaria:
Mare! -crida-la fort, ben fort. -T’escolta, et veu potser en perill, i t’ofereix, la teva Mare Santa Maria, amb la gràcia del seu Fill, el consol de la seva falda, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita. (Camí 516)
Mn. Francesc Perarnau
Nadal 2010 en Montalegre
Enguany el pessebre a l’església el van instal·lar en el mateix lloc de l’any passat. Creiem que és el millor lloc per ubicar-lo ja que tot just es veu de forma atractiva a l’entrar al temple pel carrer Valldonzella. I com sol passar a tot arreu, cada any te un aire diferent, tan si són o no els mateixos artistes que el preparen.
Havien vist aquestes figures sense guarniments de cap tipus, però al tractar-se d’unes figures de valor artístic, l’austeritat en la presentació també el feia bonic i sobri. En el Nadal del 2009, l’ambient que havien propiciat els artistes era el d’una haima del desert, no pas lluny de la realitat que podia haver estat fa més de dos mil anys. D’igual manera, D. Antoni Gaudí en un viatge al nord d’Àfrica per un encàrrec que li van fer, i que després no es va duu a terme, va dormir en una haima i contemplant el cel estrellat va pensar que allí s’estava be o molt bé. I tan va ser així que el sagrari de la Cripta de la Basílica de la Sagrada Família el va dissenyar com una haima, i el va construir de ferro, que posteriorment al van daurar.
El Sagrari de la Cripta de la Basílica de la Sagrada Família
Avui podem contemplar el pessebre de Montalegre amb la sagrada família de Jesús, Maria i Josep i unes llumetes que recreen un foc incandescent, i el bou i la mula al costat, dins d’una cova de suro, decorat amb fulles i flors d’eucaliptus, materials molt propis de les serralades catalanes.
Les figures són de resina, elaborades sobre motlles del gran escultor barceloní D. Josep Llimona i Bruguera (1864-1934), contemporani de D. Antoni Gaudí, amb el qual va col·laborar entre 1903 i 1916 en l’escultura del Crist Ressuscitat del Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat. El treball va ser realitzat per alumnes d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).
Isabel Hernández Esteban
Exterior de la Iglesia Gallicantus de Jerusalen
I van ser les dotze de la nit del dia 24 de desembre del 2010, preludi d’altres nits molt fredes, de l’inici d’un hivern que es preveu autèntic, malgrat el tan parlat reescalfament de la terra. Aquí en l’església de Montalegre es varem aplegar famílies, amics i veïns del barri del Raval, i tots junts volíem celebrar aquesta Nit Santa, plena de Llum. En aquella hora es va iniciar la Missa del Gall, amb tota la solemnitat i amb l’alegria que tenia la pròpia festa perquè “Avui ens ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor”.
En l’homilia el rector, Mn. Francesc Perarnau, va explicar el significat messiànic. Déu entra en la història humana, es fa home, neix en si d’una família, i entra així a formar part de la societat. La llum que sorprèn als pastors amb l’anunci de l’Àngel del Senyor és el símbol, doncs Déu s’ha fet home per il·luminar la nostra vida i donar sentit al nostre dolor, als nostres patiments, injustícies, malalties, etc. Amb aquesta Llum tenim respostes, perquè Jesucrist és la resposta. Per últim va afegir, que en aquests dies resar es fa més fàcil perquè cantar una nadala davant el pessebre, el que tenim a casa, ja es fer oració, i allí li podem demanar coses i de mica en mica anirem creixent en vida interior. Amés hem de resar per les persones que pateixen, perquè tenen problemes econòmics, o de salut o la família la tenen lluny i no poden reunir-se, ja que l’oració sempre produeix consol.
Els cants els va dirigir la soprano Sra. Patrícia Cendra, la qual col·labora habitual en la missa solemne dels diumenges: Les dotze van tocant, El noi de la Mare, Santa Nit i Adeste Fideles, en l’adoració al Nen Jesús. A l’orgue, el Sr. Josep Masabeu, també molt conegut en l’església ja que, entre d’altres coses, amb ocasió del seu centenari va escriure el llibre “Santa Maria de Montalegre, Església de l’antiga Casa de la Caritat, Centenari 1902-2002” , del qual es pot llegir un extracte en aquesta web.
Un cop acabada l’adoració al Nen Jesús el rector va convidar tothom a seguir celebració cantant més nadales a la sala polivalent. Allí vam ser obsequiats amb un dolç i salat ressopó, i amb cava vam brindar de que per molts anys gaudíssim d’un Nadal ple d’amor i pau.
Isabel Hernández Esteban
Detall pessebre de Montalegre
En el XII concert ofert en l’església, un any més la Coral Canigó ens va fer sentir, i en alguns casos emocionar, un Nadal ple de musica. En la nit del 18 de desembre tres quartes parts de la nau central es va omplir d’entusiastes del cant coral i de famílies, i tothom va aprofitar per contemplar el pessebre de Montalegre, el qual s’havia instal•lat recentment. El programa va ser, com sempre molt variat *, amb un seguit de cançons populars i tradicionals procedents de diferents països o regions, interpretades en diferents idiomes. Van participar trenta veus, essent el director i organista José Antonio Mur Sasé i com a director col•laborador, Horacio de Paz.
La Coral Canigó es va crear fa més de vint anys, inicialment amb pares i mares del Col•legi Canigó; posteriorment s’han incorporat alumnes del referit col•legi, donant així una renovació generacional a les veus.
En aquesta ocasió el conjunt de la coral va sortir de la sagristia, i es va situar en el presbiteri. Van destacar les veus solistes de Maite Alonso, Maite Fabregat i especialment Laura Domènech. Al llarg d’una hora quart de concert vam anar veient com els cantaires cantaven felinos, mantenint sempre un somriure. La nadala El Rabadà va venir acompanyada d’una sorpresa: es van incorporar al cor 13 veus de nens i nenes que ho van fer molt bé!!. Un cop acabat el programa oficial la Coral Canigó, atesa la insistencia i els aplaudiments del públic, ens va obsequiar amb dos bises: Las Joticas al Niño Jesús i Campanas de la Mezquita.
Col·legi Canigó de Barcelona
Programa *
1. Adornad vuestra Morada. (Deck the hall). Tradicional. Old Welsh.
2. Transeamus. Schnabel
3. Aclarida. Popular de Sicilia. I. Heim
4. Oh arbre sant. Popular alemanya. Ll. Farreny
5. Gloria in excelsis Deo. Hac Nocte. J. Cagliero
6. Cantique de Nöel. Adolfhe Adam.
7. Entonad con vos de júbilo. San Juan Bosco
8. Aquell primer Nadal. Melodia francesa del segle XVIII
9. El cant dels ocells. Tradicional catalana. Pau Casals
10.Campanas de la mezquita. E. Medina
11.Alegría en esta noche. Sor Carmen Gracia. FMA
12.Vals de Navidad. Tradicional. Styne/Cahn
13. Joticas al Niño Jesús. Aires populares Navarros.
14. Gloria. Antonio Vivaldi. N 1, Gloria in Excelsis Deo.
15. Adeste fideles. Tradicional. R.F. Ynera
16. Santa Nit. Franz Grüber. Tradicional. A.Martorell
17. El Rabadà. Nadala popular catalana.
18. Bones festes de Nadal. (Canon) Mozart.
Isabel Hernández Esteban
El Sant Pare ha visitat Santiago i Barcelona i ens ha deixat nombrosos missatges per a reflexionar fins a la seva pròxima visita amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut.
16 de novembre de 2010
http://www.madrid11.com
1. L’home està sempre en el camí
En el més íntim del seu ésser, l’home està sempre en el camí, està en busca de la veritat. L’Església participa d’aquest anhel profund de l’ésser humà i es posa ella mateixa al camí, acompanyant l’home que anhela la plenitud del seu propi ser. Al mateix temps, l’Església du a terme el seu propi camí interior, aquell que la condueix a través de la fe, l’esperança i l’amor, a fer-se transparència de Crist pel món. Aquesta és la seva missió i aquest el seu camí: ser cada vegada més, enmig dels homes, presència de Crist, “a qui Déu ha fet per a nosaltres saviesa, justícia, santificació i redempció” (1 Co 1,30). Per això, també jo m’he posat en camí per a confirmar en la fe els meus germans (cf. Lc 22, 32). Vinc com a pelegrí en aquest Any Sant Compostel·là i porto al cor el mateix amor a Crist que movia l’Apòstol Pau a emprendre els seus viatges, anhelant arribar també a Espanya (cf. Rm 15, 22-29). Desitjo unir-me així a aquella llarga filera d’homes i dones que, al llarg dels segles, han arribat a Compostel·la des de tots els racons de la Península i d’Europa, i fins i tot del món sencer, per posar-se als peus de Santiago i deixar-se transformar pel testimoni de la seva fe. Ells, amb la petjada de les seves passes i plens d’esperança, van anar creant una via de cultura, d’oració, de misericòrdia i conversió, que s’ha plasmat en esglésies i hospitals, en albergs, ponts i monestirs. D’aquesta manera, Espanya i Europa van anar desenvolupant una fisonomia espiritual marcada de manera indeleble per l’Evangeli.
Text complet: Cerimònia de benvinguda. Aeroport de Santiago, 6 de novembre de 2010
2. Grans sants d’Espanya
Sento una profunda alegria en ser de nou a Espanya, que ha donat al món una plèiade de grans sants, fundadors i poetes, com Ignasi de Loyola, Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Francesc Xavier, entre molts d’altres; la que en el segle XX ha suscitat noves institucions, grups i comunitats de vida cristiana i d’acció apostòlica i, en els últims decennis, camina en concòrdia i unitat, en llibertat i pau, mirant el futur amb esperança i responsabilitat. Moguda pel seu patrimoni de valors humans i espirituals, busca així mateix superar-se enmig de les dificultats i oferir la seva solidaritat a la comunitat internacional.
Text complet: Cerimònia de benvinguda. Aeroport de Santiago, 6 de novembre de 2010
3. Un missatge per als joves
A nosaltres, estimats germans, ens toca avui seguir l’exemple dels apòstols, coneixent el Senyor cada dia més i donant un testimoni clar i valent del seu Evangeli.
Per als deixebles que volen seguir i imitar Crist, servir els germans ja no és una mera opció, sinó part essencial del seu ésser. Un servei que no es mesura pels criteris mundans del que és immediat, material i vistós, sinó perquè fa present l’amor de Déu a tots els homes i en totes les seves dimensions, i dóna testimoni d’Ell, fins i tot amb els gestos més senzills. En proposar aquesta nova manera de relacionar-se en la comunitat, basada en la lògica de l’amor i del servei, Jesús es dirigeix també als «caps dels pobles», perquè on no hi ha lliurament pels altres sorgeixen formes de prepotència i explotació que no deixen espai per a una autèntica promoció humana integral. I voldria que aquest missatge arribés sobretot als joves: precisament a vosaltres, aquest contingut essencial de l’Evangeli us indica la via perquè, renunciant a una manera de pensar egoista, de curt abast, com tantes vegades us proposen, i assumint la de Jesús, pugueu realitzar-vos plenament i ser llavor d’esperança.Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010
4. Només Déu basta
Des d’aquí, com a missatger de l’Evangeli que Pere i Jaume van rubricar amb la seva sang, desitjo dirigir la mirada a l’Europa que pelegrinar a Compostel·la. Quines són les seves grans necessitats, temors i esperances? Quina és la aportació específica i fonamental de l’Església a aquesta Europa, que ha recorregut en l’últim mig segle un camí cap a noves configuracions i projectes? La seva aportació se centra en una realitat tan senzilla i decisiva com aquesta: que Déu existeix i que és Ell qui ens ha donat la vida. Només Ell és absolut, amor fidel i indeclinable, meta infinita que es trasllueix darrere de tots els béns, les veritats i les belleses admirables d’aquest món; admirables però insuficients per al cor de l’home. Ho va comprendre bé Santa Teresa de Jesús quan va escriure: “Només Déu basta”.Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010
5. Europa ha d’obrir-se a Déu
Europa ha d’obrir-se a Déu, sortir a trobar-lo sense por, treballar amb la seva gràcia per aquella dignitat de l’home que havien descobert les millors tradicions: a més de la bíblica, fonamental en aquest ordre, també les d’època clàssica, medieval i moderna, de les quals van néixer les grans creacions filosòfiques i literàries, culturals i socials de Europa.
L’Europa de la ciència i de les tecnologies, l’Europa de la civilització i de la cultura, ha de ser al mateix temps l’Europa oberta a la transcendència i la fraternitat amb altres continents, al Déu viu i veritable des del home viu i veritable. Això és el que l’Església vol aportar a Europa: vetllar per Déu i vetllar per l’home, des de la comprensió que se’ns ofereix en Jesucrist de tots dos. Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010
6. La Creu, estrella orientadora
Aquest Crist que podem trobar en els camins fins arribar a Compostel·la, perquè hi ha una creu que acull i orienta a les cruïlles. Aquesta creu, suprem signe de l’amor portat fins a l’extrem, i per això do i perdó alhora, ha de ser la nostra estrella orientadora en la nit del temps. Creu i amor, creu i llum han estat sinònims en la nostra història, perquè Crist s’hi va deixar clavar per donar-nos el suprem testimoniatge del seu amor, per convidar-nos al perdó i la reconciliació, per ensenyar-nos a vèncer el mal amb el bé. No deixeu d’aprendre les lliçons d’aquest Crist de les cruïlles dels camins i de la vida, en qui ens ve a trobar Déu com a amic, pare i guia. Oh Creu beneïda, brilla sempre en terres d’Europa!Text complet: Santa Missa. Plaça de l’Obradoiro, 6 de novembre de 2010
7. Superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana
En aquest recinte, Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia.
D’aquesta manera, va col·laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist. I va fer una cosa que és una de les tasques més importants avui: superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa. Això ho va realitzar Antoni Gaudí no amb paraules sinó amb pedres, traços, plànols i cims. Perquè la bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la qual brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu perquè, com Ell, l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la llibertat i arrenca de l’egoisme.Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010
8. El Senyor és la roca
El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat.
En aquest sentit, penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autentica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa.
Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010
9. Protecció i ajuda a la família
Les condicions de la vida han canviat molt i amb elles s’ha avançat enormement en àmbits tècnics, socials i culturals. No podem acontentar-nos amb aquests progressos. Al costat d’aquests han d’estar sempre els progressos morals, com l’atenció, protecció i ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització, perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la concepció, perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, social i legislativa. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot el que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar.
Text complet: Santa Missa de dedicació de la Sagrada Família. Barcelona, 7 de novembre de 2010
10. Tot home és un veritable santuari de Déu
Amb la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, s’ha posat en relleu aquest matí que el temple és signe del veritable santuari de Déu entre els homes. Ara, vull destacar com, amb l’esforç d’aquesta i altres institucions eclesials anàlogues, a la qual se sumarà la nova Residència que heu desitjat que portés el nom del Papa, es posa de manifest que, per al cristià, tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba en necessitat. L’Església vol així fer realitat les paraules del Senyor en l’Evangeli: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).
Text complet: Visita a l’Obra Beneficosocial del Nen Déu. Barcelona, 7 de novembre de 2010
11. Vivir como una sola familia
Torno a Roma havent estat només en dos llocs de la vostra bonica geografia. Però, amb l’oració i el pensament, he desitjat abraçar tots els espanyols, sense cap excepció, i tants altres que viuen entre vosaltres, sense haver nascut aquí. Porto a tots en el meu cor i prego per tots, en particular pels que pateixen, i els poso sota l’empara materna de Maria Santíssima, tan venerada i invocada a Galícia, a Catalunya i als altres pobles d’Espanya. A Ella li demano també que obtingui de l’Altíssim per a vosaltres copiosos dons celestials, que us ajudin a viure com una sola família, guiats per la llum de la fe. Us beneeixo en el nom del Senyor. Amb la seva ajuda, ens veurem a Madrid, l’any vinent, per celebrar la Jornada Mundial de la Joventut. Adéu-siau.
Text complet: Cerimònia de comiat Aeroport internacional de Barcelona. 7 de novembre de 2010
sala polivalent de l'església
El dia 17 de desembre es va celebrar en l’església la Diada del Voluntari del’Acció Social de Montalegre. Una cinquantena de voluntaris i voluntàries es van aplegar en la missa de les 13 h. El Rector que la va celebrar va destacar que l’acció humanitària que desenvolupen fa Església, ja que l’edifici intel·lectual dels drets i deures humans ha crescut en països amb substrat cristià. I en aquells on encara no s’ha produït l’evangelització és molt difícil la implantació d’aquests drets i deures per molts Compromisos i Acords que s’hagin signat. I en aquells altres on l’arrel cristiana s’ha tallat, com si es tractés d’un arbre, al suprimir la seva font de vida, va morint de mica en pica, creant-se situacions tan contradictòries com a la vegada lluitar per la vida d’un neonat prematur i practicar l’avortament. La tasca humanitària que desenvolupen moltes institucions i organitzacions és molt bona, els mouen motius humans de pena i llàstima, en definitiva de misericòrdia, però com deia la Beata Teresa de Calcuta el que faig no ho faria tampoc ni per tot l’or del món, sinó per quelcom més gran “Tot ho fem per Jesús”.
A continuació, en la sala polivalent de l’església es va degustar un xeflis molt apetitós, presidit per un gran pessebre, essent l’ocasió de que tots plegats ens desitgéssim un Bon Nadal!
Isabel Hernández Esteban
vestíbul de l'església a la sortida de la celebració
Va quedar palès l’increment de la devoció privada amb la presència d’un notable nombre de fidels en la santa missa que es va celebrar en l’Esglèsia de Santa Maria de Montalegre el passat 9 de desembre a les 19 h. El seu rector en l’homilia va explicar els motius pels quals, per tercer any consecutiu i amb la intenció de continuïtat, s’oferia la missa en sufragi de l’ànima de José Maria Hernández Garnica: Estem plenament convençuts de que és sant, i no ens volem oblidar d’ell, volem que sigui una figura més coneguda, i pel be de l’Església que sigui als altars, perquè els sants són els nostres referents, els nostres models de vida.
En l’Exhortació Apostòlica Verbum Domini*, SS Benet XVI li dedica un apartat a la santedat. Fa referencia a diversos sant d’altars que al llarg de les seves vides han fundat congregacions o institucions inspirades en la Sagrada Escriptura, des de Sant Antoni Abat, a Sant Joan Bosco, San Juan Maria Vianey, Sant Piu de Pietreclina, entre d’altres, així com Sant Josepmaria Escrivá i la seva predicació sobre la crida universal a la santedat, referència que ens va alegrar a molts de nosaltres, va dir Mn. Perarnau, i citant textualment al Sant Pare va afegir: “Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu”.
A continuació va explicar el desig que les restes mortals de D. José Maria Hernández Garnica, que ara reposen en el cementiri de Montjuïc, puguin ser traslladats, si l’autoritat eclesiàstica ho considera oportú, a la nostra Església de Montalegre i així fer més fàcil que tots els que li tenen devoció privada puguin acudir a resar. Això és una il·lusio que va creixent, però va dir, “Depèn de nosaltres, nosaltres som els protagonistes d’aquesta possibilitat”. Cal que destaqui aquesta devoció, que es noti de veritat, que resem nosaltres primer per transmetre-ho després a d’altres persones, que acudim a la seva intercessió, i que ho fem amb continuïtat. A continuació caldrà escriure-ho amb les nostres dades personals, ja que el fet d’escriure és molt important, té molta força. Va explicar que hi ha un equip de seguiment de la devoció que és qui ha impulsat totes les activitats que darrerament s’han realitzat: la missa anual, la trobada amb el postulador de la causa del sant i la presentación del seu llibre, les publicacions, la recollida de dades, el blog en la web, les estampes. Val a dir que les estampes surten a centenars, cosa que és un bon símptoma del creixement de la devoció.
Finalment, Mn. Francesc Perarnau va insistir que no ens hem de quedar d’espectadors de tot plegat, que ens hem d’implicar i aconseguir testimonis de la santedat d’aquest Servent de Déu, i “així José Maria Hernández Garnica s’implicarà també des del cel… I si resem, si fem resar i el difonem molt probablement el tindrem aquí”.
Va dirigir els cants així com la seva interpretació a l’orgue el Sr. Pep Masabeu. Tan abans de la celebració com a la sortida, membres de la Comissió impulsora de la devoció privada van poder recollir les dades de persones que començaven a implicar-se, també a vendre el llibre “Obrint Horitzons” i el DVD, a distribuir els darrers butlletins informatius i a lliurar les dades de la Comissió per a contactar amb ells.
El Servent de Déu va traspassar a Barcelona el 7 de desembre de 1972, i està enterrat en el Cementiri de Montjuic de la ciutat.
* Exhortació Apostòlica Postsinodal Verbum Domini de SS Benet XVI, sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, de 30 de setembre de 2010. Apartat 48, Els sants i l’interpretació de l’Escriptura.
Isabel Hernández Esteban
Com cada any la Coral del Col·legi Canigó farà un concert de nadales a Montalegre. Serà el día 18 a les 9.00 del vespre.
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin
