Per Carolyn Moynihan
Publicat el 09 de març de 2011
(A la Revista Temes d’Avui, Octubre -Desembre de 2010)
Durant les quatre dècades de la guerra de l’avortament als Estats Units s’han produït molts canvis de bàndol. Molts que haurien d’estar al costat pro-vida es van posicionar en les files oposades: l´enganyosament anomenat “Catholics for a free Choice” és l’exemple més típic. Es tractava de seguir el camí fàcil, anar amb el flux cultural dominat per les principals institucions en els mitjans de comunicació i en la vida política.
Les desercions des del costat a favor de l’avortament, però, han estat molt més dramàtiques, per no dir heroiques. Norma McCorvey, la Jane Roe demandant de la causa del Tribunal Suprem que va permetre la legalització de l’avortament als EUA, es va convertir en un oponent destacat de l´avortament i va demanar a la Cort Suprema que revoqués la seva sentència en el “Roe v Wade”. Molts altres l’han seguit en la renúncia pública de la matança de nens no nascuts, la més recent Abby Johnson, una jove treballadora de la clínica de Texas de “Planned Parenthood”, la història va aparèixer el mes passat a Mercatornet.
Però cap conversió a la causa pro-vida arriba a la importància i ressonància de la del Dr Bernard Nathanson, un dels defensors actius de la legalització de l’avortament, que va morir el dilluns a l’edat de 84 anys. El Dr Nathanson va fer tant com el que més per posar en marxa l’avortament com a mitjà anticonceptiu habitual, però per aquesta mateixa raó, quan es va adonar què era de veritat aquest “procediment”, va començar a escriure i a parlar intensament per desacreditar-lo.
Les guerres culturals -les que realment importen- són sempre sobre la veritat. Com obstetra i ginecòleg el Dr Nathanson sabia que havia un ésser humà viu en el ventre d’una dona embarassada, però procurava obviar aquest fet científic. En primer lloc, potser, perquè l’avortament encaixava bé amb el seu propi estil de vida. A la universitat, a la dècada dels 40, va deixar embarassada la seva promesa i va utilitzar diners del seu pare per pagar un avortament il·legal. “Va ser la meva introducció en el món satànic de l’avortament”, va escriure més tard. Després d’instal·lar-se a Nova York va deixar embarassada una altra núvia i va decidir avortar ell mateix al nen, el seu fill-. Quantes vegades la negació de la veritat ve motivada per les pròpies malifetes!
El fet que molts practicaven avortaments il·legals barroers li va semblar una excusa per a participar en la campanya a favor de la seva legalització en la dècada dels 60. “L’avortament il·legal és la causa principal de defuncions de dones embarassades el 1967”, va escriure. Les justificacions van aplanar el camí a la mentida. A “Aborting America” (1979), va admetre:
Varem despertar suficient simpatia per vendre el nostre programa de l’avortament permissiu inventant el nombre d’avortaments il·legals que es feien anualment als EUA. La xifra real s’apropava a 100.000, però la xifra que es va donar als mitjans de comunicació en diverses ocasions va ser de 1.000.000. I la repetició d’una gran mentida amb suficient freqüència convenç al públic. El nombre de dones que morien per avortaments il·legals era de 200 a 250 l’any. La xifra amb què alimentàvem constantment els mitjans de comunicació era de 10.000. Aquestes xifres falses van arrelar en la consciència dels americans, convencent a molts que necessitàvem desmuntar la llei contra l’avortament.
Una altra mentida -la que es diu a l’hora de promoure l´avortament- va ser la del nom donat a la clínica abortiva de Nova York on el Dr Nathanson, com a director i pel seu propi compte, “va dur a terme més de 60.000 morts” entre 1970 i 1972: Centre de Salut Sexual i Reproductiva. La “salut” en la frase insensibilitzadora, ara familiar, “salut sexual i reproductiva”, val potser per la prestació d’avortaments que no maten les dones, però ve acompanyada necessàriament del 100 per cent en la taxa de mortalitat dels nens per néixer.
Què va fer canviar d’opinió al creuat defensor del dret a l’avortament i, més important, el seu cor? En part va ser la pressió social: el seu perfil públic com avortista va fer que fos menyspreat en els cercles mèdics legítims i va danyar seriosament el seu prestigi com obstetra. Sens dubte, va influir també el fervor dels moviments pro-vida que van sorgir en oposició a la campanya a favor de l’avortament, dels quals es va fer ressò en un article publicat el 1974 en el “New England Journal of Medicine”.
En aquest article el doctor Nathanson ja va manifestar els seus dubtes sobre l’avortament i de “l´eslògan” que s’utilitzava per justificar-lo: “no pot ser vida humana el que no pot existir de forma independent”. Es van aixecar “seriosos dubtes en la meva ment sobre si la vida humana existia dins de la matriu des del començament mateix de l’embaràs …” Per què? Perquè la tecnologia estava mostrant que eren uns mentiders aquells que defensaven una altra cosa.
L’evidència electrocardiogràfica de la funció cardíaca que s’havia trobat en embrions de sis setmanes. Els registres electroencefalogràfics de l’activitat cerebral humana que s’havien observat en embrions de vuit setmanes. La nostra capacitat per mesurar senyals de vida es fa cada dia més sofisticada, i amb el pas del temps serem capaços sens dubte de trobar senyals de vida a les etapes més primerenques del desenvolupament fetal. Va realitzar l´últim avortament el 1979.
Els activistes pro-vida van ser els primers en mostrar al Dr Nathanson la veritat sobre el nen no nascut, la tecnologia va ser la segona font de llum. Les imatges per ultrasons es van desenvolupar ràpidament en aquell moment, i van ser les imatges del nen al ventre aquelles que finalment el van convèncer que en un avortament mor un veritable ésser humà. El 1985 va fer el curtmetratge famós i electritzant “El crit silenciós”, utilitzant imatges d’ultrasò en temps real, en què es mostra com un nen de 12 setmanes intenta defensar-se dels instruments dels avortistes. El 1987 va produir una altra pel·lícula, “El Eclipse de la Razón”, que mostra un avortament tardà (cinc mesos) amb els detalls horripilants i esgarrifosos. Aquesta última pel·lícula conté testimonis de diversos ex-avortistes.
En la presentació de “El Eclipse de la Razón” l’actor Charlton Heston, ha assenyalat que des de 1973 s’havien realitzat més de 20 milions d’avortaments als EUA. Però, tot i la importància de la qüestió i el gran debat públic sobre aquest tema, mai s’ha mostrat un avortament complet a la televisió. Els mitjans de comunicació han omès el que diuen que és la seva feina: informar al públic – en aquest cas sobre els fets de l’avortament.
Avui en dia qualsevol pot veure els vídeos del Dr Nathanson i d´altres sobre l’avortament a YouTube, però cap de les cadenes principals de televisió ha mostrat aquestes imatges. Fins i tot la col·locació de cartells pels manifestants pro-vida és ocasió de problemes, com si ells tractessin de cometre una acció pitjor que la de les persones que fan la matança. Com el Dr Nathanson va observar, hi ha una conspiració en les institucions per ocultar la veritat.
Van ser incansables els seus esforços per a rectificar les mentides. A més dels seus films, els llibres -en particular, “Aborting America” (1979)- i cicles de conferències per tot el món. Va perdre amics del seu període pro-avortament, i d’entre els antics companys, però va trobar nous amics en el moviment pro-vida.
Joan Andrews, una ardent defensora del nen no nascut, que va passar més d’un any a la presó per bloquejar les entrades de les clíniques abortives, va tenir amb ell una amistat particularment estreta. Tenia més de 40 anys abans de casar-se amb Chris Bell, i quan va quedar-se embarassada li va demanar al Dr Nathanson que la atengués en la seva gestació. Va ser una decisió ben valenta la de Joan en escollir un ex avortista perquè cuidés el desenvolupament del seu fill. La confiança que ella va mostrar en el Dr Nathanson va ser una gran ajuda per reconciliar-se amb ell mateix per tot el mal que havia fet a mares i nens.
Joan va actuar com a padrina del Dr Nathanson, quan va ser batejat en l’Església Catòlica pel Cardenal John O’Connor el 1996. No era necessari, però sí molt apropiat, que el metge que solia definir-se a si mateix com un “jueu ateu” presentés en un llibre titulat “La Mà de Déu” el seu itinerari pro-vida. El sacerdot que el va instruir en la fe catòlica, el Pare C. John McCloskey, va qualificar el llibre com “una de les autobiografies més importants del segle XX”, que presenta “la inhumanitat de l’home i la possibilitat de redempció”.
Tots aquells assassinats -dels 75.000 dels quals es va fer responsable, 5000 els va executar ell mateix i 10.000 van ser realitzats pels seus interns a St Lukes Hospital a Manhattan- van crear un deute de justícia de restitució impossible. El pes sobre la seva consciència hagués estat terrible, insuportable, sense una fe que li assegurés el perdó. El deute estava perdonat; quedava compensar pel mal. Joan Andrews Bell diu “es va sotmetre a grans privacions”.
Sempre s’acusava: “Jo sóc d´aquells que van ajudar a marcar el començament d’aquesta era de barbàrie”, va escriure a “La Mà de Déu”. I, “conec bé cada faceta de l’avortament. Jo vaig ajudar a alimentar la criatura en la seva infància amb grans quantitats de sang i diners. La vaig dirigir en la seva adolescència fins al seu desenvolupament irresponsable i fora de control”.
El New York Times va presentar aquesta darrera frase de manera crítica, com un mer recurs retòric del Dr Nathanson per deixar bocabadada l’audiència. No és però més que una mostra de la seva profunda sinceritat i l’heroisme amb que en el seu moment va donar un tomb complet a les seves idees i a la seva vida. S’ha guanyat ben bé el dret a ser tingut com un dels herois de la dignitat humana.
Carolyn Moynihan és editor adjunt de MercatorNet.
Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección”
Aquesta és la impressió amb què un roman després de llegir dos articles escrits per la columnista Melanie Phillips, al Daily Mail, i accessible a l’edició digital Mail Online del 24 de gener i del 14 de febrer passats.
