Aquest mes d’agost ens esperen els Jocs Olímpics, un esdeveniment universal que es repeteix cada 4 anys i que centrarà l’atenció de milions de persones de tot el món durant bastants dies.
Al llarg d’aquest temps veurem actuar molts atletes, homes i dones, en diferents especialitats esportives, en uns casos en esports individuals, en altres en equip. I el que contemplarem ens parlarà sempre d’esforç i superació per assolir uns objectius. Milers de joves han estat preparant, esforçant-se, lluitant contra els seus propis límits per poder arribar a competir en els Jocs.
De fet l’esport, la pràctica esportiva, amb les seves exigències i sacrificis, dedicació i esforç, des del començament del cristianisme ha estat un punt de referència en què els predicadors s’han fixat per parlar de la vida cristiana.
El mateix Sant Pau ho feia dirigint-se als Corintis:
¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1 Co 9,24)
La vida espiritual té grans similituds amb la vida dels esportistes, amb la gran diferència que la vida espiritual és per a tots, joves i grans, que han de competir contra ells mateixos. Les virtuts cristianes necessiten l’ajuda de Déu, però també la correspondència particular de cada persona, amb la il·lusió d’arribar cada dia una mica més enllà, com els esportistes: un centímetre més alt, un centímetre més lluny, un segon més ràpid .. .
A més en aquesta Olimpíada el triomf d’un no exclou els altres, tots poden arribar al lloc més alt de podi, tots podem ser campions.
Mn Francesc Perarnau
