Després d’anys de conjectures, oracions i esperances, el 2 d’octubre del 1928 sant Josepmaria va veure el que Déu li demanava. La força sobrenatural d’aquell moment va omplir tota la seva vida, il·luminant el seu camí d’una manera profunda i determinant, sense anul·lar en absolut la seva llibertat, sinó més aviat confirmant-la en la missió que va acceptar amb entrega plena. Fins aleshores —així ho deia—, no sabia el que Déu volia d’ell. Ara, per fi, comprèn que Déu li demana que difongui una manera d’entendre la cerca de la santedat al món, una manera que privilegiï la vida ordinària i el treball humà, que promogui el compromís apostòlic i coherent dels laics. Declararà que aquest missatge, del qual a partir de llavors se sent portador, és tan antic i tan nou com l’Evangeli.
«Vaig rebre la il·luminació sobre tota l’Obra mentre llegia aquells papers. Commogut em vaig agenollar —estava sol a la meva habitació, entre conversa i conversa—, vaig donar gràcies al Senyor, i recordo amb emoció el toc de les campanes de la parròquia de N. Sra. de los Ángeles (…). Vaig recopilar amb alguna unitat les notes soltes, que fins aleshores estava prenent» (Apunts íntims, núm. 306).
D’aquesta manera ell mateix ens explicava aquell moment tan transcendent per ell i per a tota l’església. Com també ens dirà, “es van obrir els camins divins de la terra” Tots estem cridats a ser sant en la nostre condició personal, sigui quina sigui. Des d’aquell mateix moment, sant Josepmaria, sense descuidar els encàrrecs sacerdotals que tenia encomanats, es va dedicar de ple a dur a terme el que Déu l’havia mostrat aquell dos d’octubre. Va posar al servei de la voluntat de Déu totes les seves qualitats i capacitats, fonamentant tota la seva acció en l’Eucaristia, l’oració personal i una intensa vida de mortificació cristiana.
Mn. Xavier Argelich
