Editorial

Estimats germans i germanes:

He demanat a tota l’Església que durant el mes d’octubre de 2019 es visqui un temps missioner extraordinari, per commemorar el centenari de la promulgació de la Carta apostòlica Maximum illud del Papa Benet XV (30 de novembre 1919). La visió profètica de la seva proposta apostòlica m’ha confirmat que avui segueix sent important renovar el compromís missioner de l’Església , impulsar evangèlicament la seva missió d’anunciar i portar al món la salvació de Jesucrist, mort i ressuscitat.     

El títol del present missatge és igual al tema de l’Octubre missioner: Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món. La celebració d’aquest mes ens ajudarà en primer lloc a tornar a trobar el sentit missioner de la nostra adhesió de fe a Jesucrist, fe que hem rebut gratuïtament com un do en el baptisme. La nostra pertinença filial a Déu no és un acte individual sinó eclesial: la comunió amb Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és font d’una vida nova al costat de tants altres germans i germanes. I aquesta vida divina no és un producte per vendre sinó una riquesa per donar, per comunicar, per anunciar; aquest és el sentit de la missió. Gratuïtament hem rebut aquest do i gratuïtament el compartim (cf. Mt    10,8), sense excloure ningú. Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat, i a l’experiència de la seva misericòrdia, per mitjà de l’Església, sagrament universal de salvació.

La fe en la pasqua de Jesús, l’enviament eclesial baptismal, la sortida geogràfica i cultural d’un mateix i de la pròpia llar, la necessitat de salvació del pecat i l’alliberament del mal personal i social exigeixen que la missió arribi fins als últims racons de la terra. 

Confiem a Maria, la nostra Mare, la missió de l’Església. La Mare de Déu, unida al seu Fill des de la encarnació, es va posar en moviment, va participar totalment en la missió de Jesús, missió que als peus de la creu es va convertir també en la seva pròpia missió: col·laborar com a Mare de l’Església que en l’Esperit i en la fe engendra nous fills i filles de Déu.

Papa Francesc

(Extracte del missatge per a l’octubre missioner 2019)

En concloure el gran jubileu de l’any dos mil, el Papa Sant Joan Pau II ens animava a una nova imaginació de la caritat amb la intenció de promoure no només l’eficàcia de les ajudes prestades, sinó la capacitat de fer-se propers i solidaris amb qui pateix, perquè el gest d’ajuda sigui sentit com un compartir fratern.

En començar un nou curs, m’agradaria reflexionar sobre l’acció caritativa i social que es realitza en aquesta Església de Santa Maria de Montalegre des de fa ja tants anys. Per a això, cal començar agraint a totes aquelles persones que la fan possible dia a dia, amb la seva generosa dedicació que passa habitualment desapercebuda. També agraïm a tots els que ajuden amb el seu temps o amb les seves aportacions econòmiques, sense les quals seria impossible ajudar els que ho necessiten.

Secundant el desig del Papa, també del Papa Francesc, des de l’Acció Social de Montalegre, s’ha procurat arribar a cada un individualment i crear aquests llaços de fraternitat entre els beneficiaris i els voluntaris, De la mateixa manera, que es procura donar-los els instruments humans i formatius per desenvolupar les seves qualitats i sortir de la situació precària en què es troba la persona ajudada, també es fomenta el tracte d’amistat que facilita que tots se sentin acollits en l’Església i puguin descobrir l’amor preferencial de Déu cap a ells.

Aquesta manera d’actuar ha donat i continua donant molt bons resultats, pels quals donem gràcies a Déu, alhora que ens animen a seguir treballant amb aquesta imaginació, inventiva i amb la creativitat pròpia de la Caritat cristiana. Sempre hi ha nous reptes i possibilitats perquè sempre hi haurà necessitats al nostre voltant.

Per això, en aquest curs ens agradaria poder involucrar més gent a l’atenció d’aquelles persones que viuen soles o estan malaltes. I que moltes famílies participin en la distribució d’aliments a les famílies que els necessiten, creant aquests llaços de fraternitat i amistat entre les famílies. Fomentem tots, amb l’ajuda de la Mare de Déu de la Mercè, la imaginació de la Caritat.

Mn. Xavier Argelich

Aquests dies de més calor, durant els quals molta gent pot gaudir d’uns dies de  merescut descans, resulta normal que hom pretengui trobar una mica de pau exterior per a recuperar les forces exaudides durant l’any. No sempre s’aconsegueix, dependrà de molts factors externs al·lilens a la nostra voluntat. Però el que si que podem aconseguir tots, tinguem o no aquest dies de repòs, és la pau interior, aquella pau de l’ànima i del cor que només Déu pot donar. Procurem cercar-la ara i en tot moment, demanant-la amb pietat a qui ens la pot donar: Déu, nostre Senyor.

Jesucrist es presenta als Apòstols no només desitjant-los la pau, com feien tots el jueus, sinó atorgant-los la pau: “Us dono la meva pau, us deixo la meva pau”. La veritable pau és aquella que trobem al nostre interior, la que ens porta a actuar en tot moment amb serenitat i confiança, per molt grans i enrevessats que siguin els nostres problemes. És la pau del qui té la consciència tranquil·la perquè té l’anima neta, del qui busca el Regne de Déu, escolta la seva Paraula i s’esforça per viure-la. Confia en Déu i trobaràs, d’aquesta manera, la pau que perdura per sempre.

Quantes vegades se sent sentir als qui per primera vegada entren a Montalegre: “Quina pau hi ha aquí”. I no és pel silenci de l’ambient, o perquè l’Església estigui buida en aquell moment, sinó perquè la bellesa del Temple i, per sobre de tot, la presència de nostre Senyor, transmeten la veritable pau. Una estona d’oració davant el Tabernacle o davant d’una de les imatges de la Mare de Déu, o davant el Sant Crist que hi ha al final de la nau, ens omplen de pau. Aquella conversa sincera amb el mossèn que t’escolta i aquella confessió, també sincera i profunda, ens omplen de pau interior. Maria, Assumpta al Cel, que cerquem aquesta pau.

Mn. Xavier Argelich

Comencem el temps d’estiu donant gràcies a Déu, nostre Senyor, de tot cor per tots els dons i beneficis que ens ha concedit durant aquest curs que hem acabat. Realment han estat abundants i per aquest motiu el nostre agraïment també volem que sigui gran. Hem viscut esdeveniments de gran alegria i emoció, com el bateig de dos joves i la peregrinació a Terra Santa, per esmentar dos esdeveniments ben concrets entre de tants altres.

Però el més important de tots és el que vivim cada dia i de manera especial els diumenges: La celebració de l’Eucaristia. Aquest és el gran esdeveniment, no tants sols dels que tenim fe si no de tot el món creat, perquè la Santa Missa renova el Sacrifici de Crist per a tota la humanitat i per a tota la creació, retornant-ho tot al Creador.

A Montalegre sempre hem procurat posar una atenció molt especial en la celebració del Sant Sacrifici de l’Altar, tenint cura de la litúrgia, dels ornaments i vasos sagrats, del cant i de la pietat en la celebració. L’Eucaristia és el gran do de Déu als homes i dones de tots els temps Gràcies Senyor per haver-te quedat en l’Eucaristia i per donar-nos en ella la vida eterna. Mai tindrem la suficient capacitat per comprendre tota la seva grandesa i eficàcia humana i sobrenatural, però tindrem la suficient capacitat per estimar-la més cada dia.

Durant l’estiu se’ns pot fer més feixuc i inclús ens pot resultar més difícil coordinar les nostres activitats amb l’assistència a l’Eucaristia. Precisament per això, buscarem la manera de que continuï constituint el centre de la nostra vida i principalment dels diumenges. Veritablement el diumenge és el dia del Senyor. Ens ho recorda el salm 118: “Aquest és el dia en que actuà el Senyor, sigui la nostra joia i el nostre goig”.

Avui en dia, el diumenge, festa principal dels cristians, ha esdevingut el “cap de setmana”, entès com a descans, diversió i evasió. I el mateix succeeix, tantes vegades, en l’estiu. Procurem que això no succeeixi en nosaltres ni al nostre entorn; retornem al Senyor la centralitat del diumenge i tots en sortirem guanyant.

Mn. Xavier Argelich

El passat 18 de maig a Madrid l’Església va proclamar beata una dona de l’Opus Dei, Guadalupe, que va dedicar la seva vida a cercar la santedat a través del treball professional i les activitats ordinàries de la vida. És la primera fidel laica d’aquesta Institució de l’Església, fundada el 1928 per Sant Josepmaria Escrivà, que arriba als altars. És un motiu d’alegria per a tots.

Ens trobem davant una dona la vida de la qual ha estat il·luminada per la fidelitat a l’Evangeli, i ella mateixa ha estat llum per a aquells amb qui s’ha trobat al llarg de la seva existència, mostrant un coratge i una alegria de viure que procedien del seu abandonament en Déu, conformant-se a la seva voluntat dia rere dia, i el seu descobriment la va fer testimoni valent i anunciadora de la Paraula de Déu.

Guadalupe sempre estava contenta perquè va deixar que Jesús la guiés i que Ell s’encarregués d’omplir el seu cor. Des del moment que veié que Déu la cridava a santificar-se en el camí de l’Opus Dei, va ser conscient que aquesta missió no era simplement un nou pla terrenal, certament emocionant, sinó que era quelcom sobrenatural, preparat per Déu des de sempre per a ella. I, portada per aquesta certesa de fe, Déu la va recompensar amb una fecunditat espiritual i apostòlica que ni tan sols podia sospitar i amb una gran i contagiosa felicitat.

Decidim-nos a imitar-la, conscients que la santedat suposa obrir el cor a Déu i deixar que ens transformi amb el seu amor i suposa, també, sortir d’un mateix i anar a l’encontre dels altres, que és on Jesús ens espera, per dur-los una paraula d’ànims, recolzar-los, que trobin una mirada de tendresa i consol. Ella va saber posar les seves nombroses qualitats humans i espirituals al servei dels altres, ajudant especialment a altres dones i a les seves famílies necessitades d’educació i desenvolupament.

Mn. Xavier Argelich

Acabem de celebrar i proclamar, un any més, la Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Durant dos mil anys l’Església ha continuat anunciant i recordant que Crist viu. El que va ser condemnat i crucificat per anunciar la veritat, que ell era el Fill de Déu, ha ressuscitat. Aquesta és la gran veritat que omple d’esperança a la humanitat, encara que hi ha tanta gent que no ho accepta o que no vol escoltar-la. Però, no obstant això, no deixarem d’anunciar-la i donar-los l’oportunitat de tenir una esperança certa i segura.

La Resurrecció de Jesucrist ens obliga a rejovenir el nostre esperit i la nostra vida cristiana al mig del món. Com ens diu el Papa Francesc en la seva última exhortació Apostòlica, “Crist es la joventut més bonica d’aquest món; tot el que Ell toca es converteix en jove, es fa nou, s’omple de vida. Ell Viu i et vol viu! Està en tu, és amb tu i mai no et deixa. Per més que t’allunyis, allí hi serà Crist ressuscitat, trucant-te i esperant-te per tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa, les rancúnies, els temors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per a retornar-te la força i l’esperança”.

Això ens portarà a renovar els nostres desitjos de fer el bé i viure amb alegria la nostra fe, tot i que sovint no sabem com fer-ho. Renova la teva fe en Crist ressuscitat, busca’l en el Pa i en la Paraula i trobaràs la manera de fer-ho, perquè Ell és la llum per a les nostres vides i pel món. Ho recordarem cada vegada que veurem encès el ciri Pasqual durant aquest temps litúrgic, que, a més a més, coincideix, en bona part, amb el mes de maig, dedicat a la Mare de Déu, exemple de fe i alegria per a tots.

Mn. Xavier Argelich

En breu exclamarem, plens d’alegria, que Crist ha ressuscitat, Al·leluia! Crist viu, la Vida ha vençut la mort. I ho farem amb clara consciència de que això és així. Un any més, l’Església ens torna a anunciar la resurrecció del Fill de Déu fet home, que mor en la Creu per a redimir-nos del pecat i retornar-nos la condició de fills de Déu. Com no alegrar-nos!

La resurrecció de Crist és testimoniada per tots els que el van veure’l morir, ser sepultat i el veieren viu una altra vegada, i menjaren i beurien amb Ell després de la resurrecció. I aquesta és la veritat que van estendre arreu del món i per la que van donar la seva vida. Vint-i-ú segles més tard continuem anunciant-la i continuem fonamentant la nostra fe en aquest fet concret que va tenir lloc a Jerusalem durant la dominació romana.

Recentment alguns hem pogut recórrer i contemplar el lloc de la Passió, mort, resurrecció i ascensió del Senyor al cel, així com tants altres llocs pels que va transitar Jesucrist amb els seus deixebles i tots aquells que el seguien. Hem pogut anar seguint els passos del Senyor i recórrer els llocs sants tornant a escoltar les seves paraules i fets amb l’ajuda dels Sants Evangelis.

L’emoció ha estat gran, molt gran i, per tant, volem compartir-la ara que s’apropa la Setmana Santa. Som conscients que aquest pelegrinatge ens facilitarà poder viure-la d’una manera molt especial. Podrem acompanyar el Senyor caminant per on Ell va caminar i us convido a fer el mateix a tots, encara que no hagueu pogut estar a Terra Santa. Procurem viure amb intensitat i pietat els misteris de la nostra salvació meditant les escenes que ens relaten els Evangelis, i que celebrarem en la litúrgia del Tridu Pasqual.

Vivim amb fe aquest dies i omplim-nos de l’Amor de Déu i de la seva infinita Bondat.

Mn. Xavier Argelich

Comencem la Quaresma, temps de conversió i de penitència, amb la voluntat ferma d’apropar-nos realment a Déu a través de la pregària, el dejuni i les obres de Misericòrdia. Durant aquests dies, demanem llums a l’Esperit Sant perquè ens ajudi a descobrir tot allò que no és propi d’un cristià i ens decidim a canviar-lo, purificant les nostres ànimes en el Sagrament de la confessió i desagreujant per les nostres faltes i les dels altres. En particular, desitgem demanar perdó pels esdeveniments tristos que desdibuixen la santedat de l’església.

Tal com ens indica el Papa Francesc, en el seu missatge de Quaresma, “ Tota la creació està cridada a sortir, juntament amb nosaltres, «de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8, 21). La Quaresma és signe sacramental d’aquesta conversió, és una crida als cristians a encarnar el misteri pasqual de manera més intensa i concreta en la seva vida personal, familiar i social, en particular, mitjançant el dejuni, l’oració i l’almoina.

Dejunar, o sigui, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor. Pregar per saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seva misericòrdia. Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, i creure que així ens assegurem un futur que no ens pertany.”

Oració que anirà acompanyada del desig de conversió personal per a desarrelar tot allò que ens aparta de Déu i dels altres. Penitència per a manifestar el nostre penediment sincer per les nostres faltes i pecats.  Desgreuge pera reparar per tantes ofenses a Déu, l’Església i el proïsme.

Mn. Xavier Argelich

El mes passat recordàvem unes paraules de Tertulià (s. II) que posaven en relleu la manera que tenien els primers cristians de viure la fraternitat i la unió entre ells: “Mireu com s’estimen”.

Podríem afirmar que la nota més característica de la vida dels primers cristians era, precisament, com s’estimaven els uns als altres. Aquest és el senyal amb el que seran reconeguts pels qui no creien en Déu i, de ben segur, el motiu pel qual molts es sentiren cridats a abraçar la fe en Déu.

Els primers cristians procuraven posar en pràctica el manament de Jesucrist “d’estimar-vos uns als altres com jo us he estimat”. Aquesta és l’herència que ens han deixat. Ara ens correspon a nosaltres transmetre-la al món sencer.

Per això, cal començar per estimar més a les persones que ens envolten i, en primer lloc, als familiars més directes. La fraternitat, en sentit propi, fa referència als germans de sang. I per extensió, als batejats, els que formen part de l’Església, i després tots els altres. Seguir aquest ordre es manifestació segura de la vertadera fraternitat.

Un aspecte en el que ens podem esforçar més i que ens ajudarà a viure millor la fraternitat es procurar escoltar més als altres, amb atenció i interès autèntics. El interès per les qüestions dels nostres germans facilitarà, a la vegada, que no estem tan pendents de les nostres coses i que apreciem més les dels altres.

La fraternitat, l’amor al proïsme, es recolza en l’amor a Déu. Necessitem de la força de la fe en Déu per a ser pacients, amables, comprensius, misericordiosos i disposats a deixar les nostres coses per ajudar al germà.

Ens pot ser de gran ajuda fixar-nos en la Mare de Déu i la seva atenció per a tothom i, en primer lloc, pels que busquen estimar el seu Fill.

Mn. Xavier Argelich

La celebració del naixement de Nostre Senyor, ens porta, any rere any, la possibilitat de viure uns dies més units a tota la família i a tota la humanitat. Són dies en els que posem de manifest que l’amor familiar està per damunt de les distàncies i de totes aquelles coses que, humanament parlant, ens podrien separar. Durant aquest dies hem palpat l’amor de Déu per nosaltres i, a la vegada, hem procurat correspondre manifestant-li el nostre amor i estimant més als altres.

En motiu de la Benedicció Urbi et Orbi del dia de Nadal, el Sant Pare Francesc, ens va animar a esmerçar-nos a viure la fraternitat cristiana, tot fent-nos considerar que en Crist tots som germans. La fraternitat té una força especial, i així ens ho presenta la Sagrada Escriptura al comparar-la a una ciutat fortificada. I els primers cristians eren coneguts per com s’estimaven.

L’arquebisbe de Barcelona també ens empeny a viure el nou any en fraternitat, perquè tots som fills de Déu i, per tant, tots som germans. Ens ho recorda Sant Joan: “En això coneixerà tothom que sou els meus deixebles si us estimeu els uns als altres” (Jn 13,55). Es tracte d’un dels eixos principals del pla pastoral diocesà per impulsar-nos a donar a conèixer Jesucrist als que encara no el coneixen o s’han allunyat d’Ell. L’amor fratern és un dels principals exponents de la vida cristiana, senyal evident de que realment volem estimar Déu pel damunt de totes les coses. Nostre Senyor Jesucrist estima tothom, per tots neix, viu i entrega la seva vida. Acull a tothom, té paraules de consol per a tots, exigeix a tots i a tots demana correspondència a tan d’amor.

Com sempre, hem començat l’any sota el patrocini de la Mare de Déu. Esmercem-nos a estimar més els altres, començant pels familiars i pels més propers.

Mn. Xavier Argelich