SEU VACANT

En el moment en què es publiqui aquest editorial ens trobarem a l’Església en període de Seu Vacant. Significa que en aquests moments estem en un moment de canvi de Papa. Per motius que SS Benet XVI va explicar, amb absoluta llibertat i prenent la seva decisió amb la clara consciència d’estar complint així la voluntat de Déu, va renunciar a seguir com a cap de l’Església per deixar pas a un nou Papa, que serà el 266 successor de Sant Pere.
Aquesta Seu Vacant té unes característiques diferents de les que s’han produït en els últims segles: no hi ha hagut mort del Papa. Fa pocs dies el Benet XVI ha explicat que ara es dedicarà a una vida d’oració més intensa, apartat ja de la brega diària al capdavant de l’Església.
Ens queda un gran deute d’agraïment amb ell. Mentre ha ocupat la seu de Pere ha posat totes les seves energies al servei de l’Església. Ho ha donat tot. Ha esgotat totes les seves energies portant aquesta càrrega. Amb imatge gràfica podríem dir que s’ha espremut … És obligació de tots seguir resant per ell perquè Déu li beneeixi abundantment i li doni la pau que desitja fins al moment de cridar a la seva presència.
Pocs dies després de començat el mes de març, en una data que en el moment d’escriure aquestes línies encara no està fixada, es convocarà el conclave de cardenals que tindrà com a missió triar el nou Summe Pontífex. Els cardenals estaran reunits un temps indefinit fins que la Fumata blanca ens informi que ja han triat la persona que ocuparà la Càtedra de Sant Pere i que ha donat la seva conformitat. Serà el moment joiós del “Habemus Papam!”
I des del primer moment, però especialment durant el Conclave hem d’unir-nos tots en oració a l’Esperit Sant perquè l’elecció que realitzaran els cardenals sigui la que Déu vol, i que des del primer moment ompli l’elegit de les gràcies necessàries per poder dur endavant la missió i càrrega que li serà encomanada.
Sempre es necessita que preguem pel cap de l’Església, així ho feien els primers cristians, i ho han fet els cristians al llarg dels segles. I així ho farem també nosaltres unint-nos a aquesta tradició multisecular.

Mn Francesc Perarnau

Comença la Quaresma

Amb el record tan recent del Nadal, comencem ja el temps de Quaresma, un temps que ens parla del encara llunyana festa de la Pasqua, la més important de l’Any Cristià.

La Quaresma és un temps de preparació en el qual procurem renovar la nostra vida cristiana. Tradicionalment l’Església proposa que la preparació es realitzi a través de l’oració, del sacrifici i de la preocupació pels altres (oració, dejuni, almoina).

Sant Lleó el Gran posava l’accent en la necessitat d’exercitar-se en la virtut de la caritat: “Així doncs, estimadíssims, si be tot temps és bo per exercitar-se en la virtut de la caritat, aquests dies quaresmals ens conviden a això d’una manera més urgent; si volem arribar a la Pasqua santificats en l’anima i en el cos hem de posar un interès especialíssim en l’adquisició d’aquesta virtut, que conté en sí totes les altres i cobreix la multitud dels pecats”.

Els bons desitjos convé concretar-los. Moltes persones els tenen però no els acaben de posar en pràctica perquè no els tradueixen en propòsits. En l’Evangeli trobem una bona llista de propostes del Senyor sobre la manera d’exercir la caritat amb els altres. Tenim ben presents aquelles paraules de Jesús recollides per Sant Mateu (Mt. 25, 31): “Vaig tenir fam i hem donareu menjar, tenia set i em donàreu beure, estava nu i em vau vestir, era pelegrí i em vau acollir…”. Paraules que ens convé meditar i que ens han de moure a fer propòsits per a la vida diària. És bo que estiguin relacionats amb l’entorn en què ens movem habitualment i que siguin senzills de formular i de fer: somriure més, escoltar amb atenció, ser més amable, donar les gràcies, callar possibles retrets, oferir-se per ajudar sense que ens ho hagin de demanar… Amb imaginació es pot fer una petita llista que es podria repassar de tant en tant.

Aquest esforç per afinar en la caritat amb els altres ens ajuda en la lluita contra el nostre egoisme, per ésser millors i agradar Déu.

És un bona manera de viure la Quaresma i de preparar-nos així per a la Pasqua.

Mn. Francesc Perarnau

EL SANT PARE I ELS REIS MAGS

Fa poc temps que alguns diaris recollien la noticia amb grans titulars: el Papa havia escrit en el seu llibre sobre la infància del Senyor que els Reis Mags eren d’Andalusia.

La notícia no deixava de sorprendre i, lògicament venien ganes de llegir el que realment havia escrit el Papa, per poder tenir una idea clara de la seva reflexió. El Papa, en realitat, deia aquestes paraules que copiem a continuació: “Així com la tradició de l’Església ha llegit amb tota naturalitat el relat del Nadal sobre el rerefons d’Isaïes 1,3, i d’aquesta manera van arribar al pessebre el bou i l’ase, així també ha llegit la història dels Mags a la llum del Salm 72,10 i Isaïes 60 (*). I, d’aquesta manera, els homes savis d’Orient s’han convertit en reis, i amb ells han entrat en el pessebre els camells i els dromedaris.

La promesa continguda en aquests textos estén la procedència d’aquests homes fins a l’extrem Occident (Tarsis, Tartessos a Espanya), però la tradició ha desenvolupat ulteriorment aquest anunci de la universalitat dels regnes d’aquells sobirans, interpretant com a reis dels tres continents llavors coneguts: Àfrica, Àsia i Europa “.

Com es pot comprovar, no té res a veure el que diu el Papa en el llibre amb la procedència andalusa d’aquests Mags que apareixen en l’Evangeli.

El pitjor de tot és que aquesta notícia que, d’altra banda, no té més transcendència, mostra una vegada més com alguns poden destruir una tasca profunda d’un expert en Sagrada Escriptura amb uns comentaris jocosos que queden molt lluny del sentit real que l’escriptor, en aquest cas el Papa, escriu en el seu llibre.

En tot cas ens queda la lliçó ben apresa. Encara que de vegades pugui resultar una mica ardu, val la pena llegir en directe els tres llibres sobre la Vida de Jesús que el Papa ha publicat en els últims anys. Beure en aquesta font sense intermediaris que ens vulguin explicar el que el Papa vol dir, ens ajuda a conèixer millor el Senyor. Ho farem a través de la llum que ens aporta la reflexió sàvia d’un home de Déu, que a més és un gran teòleg i en aquests moments el successor de Pere al capdavant de l’Església.

 

Mn Francesc Perarnau

(*)
Salm 72, 10 (…)  Els reis de Tarsis i de les illes / li portaran obsequis; /  els reis d’Aràbia i de Sebà  / li oferiran presents. / Li faran homenatge tots els reis,  / se li sotmetran tots els pobles.
Isaïes 60, 6 Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vindran de Saba portant or i encensi proclamant la grandesa del Senyor.

L’Arbre de Nadal: Un símbol

Algunes persones veuen l’arbre de Nadal com pertanyent a una simbologia pagana que s’ha “infiltrat” entre els costums cristianes. En realitat es tracta d’un error. És veritat que ha vingut de fora. Neix, sí, a partir d’unes celebracions paganes, però fa molts segles que van ser cristianitzades pels Evangelitzadors.
Els antics germans tenien la creença que el món i totes les estrelles que es poden contemplar al cel estaven com penjats de les branques d’un arbre gegantí que seria el Déu Odín. A aquest Déu li rendien culte el dia del solstici d’hivern, molt proper a la celebració cristiana del Nadal, moment en què els dies que fins aquest moment han estat cada vegada més curts, comencen de nou a créixer, i sembla que la vida es renova. La celebració festiva consistia en adornar un roure amb torxes que representaven als astres del cel mentre ballaven i cantaven al seu voltant.
Sant Bonifaci, evangelitzador d’Alemanya i Anglaterra, va aprofitar aquella manera de celebrar i, amb gran saviesa catequètica, la va transformar en celebració cristiana. No es tractava de destruir, sinó de reconduir, d’assolir la plenitud de sentit. Va tallar el roure de les celebracions i va plantar al seu lloc un avet, arbre de fulla sempre verda, símbol de l’amor perenne de Déu i el va adornar amb pomes i espelmes, donant-li així un simbolisme cristià: les pomes representaven les temptacions, el pecat original i els pecats dels homes, les espelmes representaven Crist, la llum del món i la gràcia que reben els homes que accepten Jesús com Salvador.
Com es pot veure també l’arbre de Nadal està carregat de sentit, que al costat del naixement, tan propi de les nostres terres, i als nadales, donen a les nostres cases i ciutats aquest “ambient de Nadal” tan propi d’aquests dies.

Mn Francesc Perarnau

Temps d’Eleccions

Entrem en el mes de novembre, penúltim de l’any, que ve aquesta vegada marcat per les eleccions al Parlament de Catalunya que s’han de realitzar el dia 25. És un tema molt important per al present i futur immediat de Catalunya i és lògic que les diferents visions polítiques que conviuen en la nostra societat s’enfrontin -sempre democràticament- i que siguin els ciutadans, d’acord amb les lleis vigents els que decideixin quin tipus de govern prefereixen.

Els Bisbes de Catalunya, tenint en compte la seva responsabilitat en la missió de mestres dels fidels cristians, van donar unes orientacions generals que convé tenir presents a l’hora d’afrontar aquest període de la vida ciutadana. En l’escrit emanat de la Conferència Episcopal Tarraconense s’assenyala que, “en un règim democràtic, tothom hauria de tenir manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que« una societat que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l’ésser humà és la que es proposa com a meta prioritària el bé comú, com a bé de tots els homes i de tot l’home »(Compendi Doctrina Social de l’Església núm. 165).

Alhora s’assenyala que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat.

Una vegada més els bisbes de Catalunya recorden que no els correspon optar per cap de les legítimes opcions que es presentaran, sempre que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que busquin amb paciència la pau i la justícia.

És evident que no hi ha una solució “catòlica” a la major part dels problemes que es presenten en la societat, i que ningú té tampoc “la veritat” en un terreny en què s’admeten moltes propostes, la major part d’elles legítimes i possibles. Cada partit proposarà aquelles solucions que pensi oportunes i els ciutadans, en una democràcia que és ja adulta, en llibertat i amb la consegüent responsabilitat, han de decidir amb el seu vot el que entenguin que és millor per al bé comú.

Demanem a Déu que il·lumini els que hauran de governar perquè siguin veritables servidors del bé comú i busquin “el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat . El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. (“Al Servei de nostres poble” 2011, núm. 5)

Mn Francesc Perarnau

A les portes de l’Any de la Fe

A la Carta Apostòlica Porta Fidei, datada el dia 11 del mes d’octubre de l’any passat, el Sant Pare Benet XVI va anunciar  l’ “Any de la Fe”.

El document consta de 15 punts en els quals el Papa desgrana una sèrie d’orientacions perquè tots puguem aprofundir en les arrels de la nostra fe cristiana, com la vivim i com ens convertim en testimonis creïbles de la mateixa.

Com el Papa assenyala en el document, aquesta convocatòria respon a uns feliços aniversaris que conflueixen en aquest temps: el dia 11 d’octubre es compleix el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II i el vintè de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, promulgat pel beat Papa Joan Pau II, i que va ser considerat per ell com un fruit preciós del Concili.

Evidentment tots tenim una consciència clara de la importància, tant del Concili com de la publicació del Catecisme. Aquest és un bon moment perquè llegim, si no ho hem fet, o perquè rellegim el Catecisme de l’Església Catòlica. Un extraordinari treball que exposa de manera estupenda els continguts de la nostra fe, en les conegudes quatre parts: el que creiem, el que celebrem, el que vivim, i com resem.

Convé que els cristians coneguem bé la nostra fe, que no ens conformem simplement amb les nocions bàsiques, amb els rudiments de la fe que ens van donar en les catequesis de la Primera Comunió o de la Confirmació.

Els sacerdots ens trobem amb freqüència, en la nostra labor pastoral, amb persones que han d’enfrontar-se als problemes que presenten per a la fe les circumstàncies del món actual, amb el pobre bagatge d’una catequesis senzilla d’una llunyana Primera Comunió. La fe s’ha d’aprofundir i desenvolupar-se. És important per a nosaltres mateixos i per el testimoniatge que hem de donar al món. En aquests moments, els nostres coetanis ens demanen que fem el que Sant Pere recomanà als nostres primers germans en la fe: donar raó de la seva esperança.

I el Catecisme és un instrument ideal per trobar-hi continguts profunds de la fe i la manera d’expressar-los als qui ens ho demanin.

Mn Francesc Perarnau

Al Setembre recomencem

Per als alumnes dels col·legis i de les universitats, el mes de setembre marca l’inici d’un nou curs. Però això no és només per a ells, també es parla d’un nou curs polític i, en general, després de l’aturada que ha suposat el mes d’agost, tots tenim la impresió que “tornem a començar”.

D’alguna manera el mes de setembre tots recomencem: recomença la vida escolar, la vida universitària, la vida política i la laboral…

Encara que a Montalegre no hem aturat l’activitat pastoral al llarg de l’estiu, ja que l’església ha estat oberta cada dia i s’han mantingut les Misses i els recessos, sí que s’han notat les absències dels sacerdots que, per torns, han pres un temps per a les seves necessàries vacances i també s’ha notat en l’atenció de despatxos, tant de l’església com de l’Acció Social.

I ara “tornem a començar”.

Obriran els despatxos, tornaran les activitats, apareixeran noves iniciatives per a un any especial que s’obre davant nostre.

En l’horitzó proper veiem amb esperança el començament, en el mes d’octubre, de l’Any de la Fe que ha convocat el papa Benet XVI. Serà un any fantàstic en què el Romà Pontífex ens demana a tots els catòlics que sapiguem donar “un testimoni creïble” de la nostra fe. Es tracta d’implicar-nos en aquesta il·lusió del Papa, d’escoltar i de procurar estar en sintonia amb el que ens està demanant ara mateix. A mesura que ens acostem al començament d’aquest Any de la Fe, els Bisbes ens aniran marcant el camí per on s’ha d’anar desenvolupant la nostra vida cristiana.

Si tots junts, units als bisbes i en comunió amb el Papa, empenyem en la mateixa direcció, no ho dubtem, Déu beneirà abundantment l’Església.

Mn Francesc Perarnau

Jocs Olímpics

Aquest mes d’agost ens esperen els Jocs Olímpics, un esdeveniment universal que es repeteix cada 4 anys i que centrarà l’atenció de milions de persones de tot el món durant bastants dies.

Al llarg d’aquest temps veurem actuar molts atletes, homes i dones, en diferents especialitats esportives, en uns casos en esports individuals, en altres en equip. I el que contemplarem ens parlarà sempre d’esforç i superació per assolir uns objectius. Milers de joves han estat preparant, esforçant-se, lluitant contra els seus propis límits per poder arribar a competir en els Jocs.

De fet l’esport, la pràctica esportiva, amb les seves exigències i sacrificis, dedicació i esforç, des del començament del cristianisme ha estat un punt de referència en què els predicadors s’han fixat per parlar de la vida cristiana.

El mateix Sant Pau ho feia dirigint-se als Corintis:

¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1 Co 9,24)

La vida espiritual té grans similituds amb la vida dels esportistes, amb la gran diferència que la vida espiritual és per a tots, joves i grans, que han de competir contra ells mateixos. Les virtuts cristianes necessiten l’ajuda de Déu, però també la correspondència particular de cada persona, amb la il·lusió d’arribar cada dia una mica més enllà, com els esportistes: un centímetre més alt, un centímetre més lluny, un segon més ràpid .. .

A més en aquesta Olimpíada el triomf d’un no exclou els altres, tots poden arribar al lloc més alt de podi, tots podem ser campions.

Mn Francesc Perarnau

 

La devoció als Sants

Al llarg de l’any litúrgic brillen molt especialment les festes de la vida del Senyor i de la Santíssima Verge. També, com una corona que emmarca tot l’any, trobem les celebracions dels sants. No hi ha dia en què no es recordi a algun sant. Són molts els que estan en el santoral, que vindria a ser com la “llista oficial” per dir-ho així. Però sabem que n’hi ha molts més. Hi ha molts màrtirs en el Cel, gaudint ja de l’eterna benaurança; no sabem els seus noms, però tenim la certesa de la seva santedat. Hi ha molts altres homes i dones, laics, religiosos, membres del clergat …, tenim la seguretat que són una multitud, que han viscut la seva fe plenament i que han arribat a la santedat exercint el que han estat els seus deures ordinaris,  moltes vegades molt senzills, fets amb molt amor.

Als que vivim encara en la terra i som cridats a la santedat, com solemnement ens recorda a tots el Concili Vaticà II, de vegades ens pot semblar una meta molt alta, potser inabastable. Sentim el pes de les misèries i dels pecats. Potser, davant les derrotes que patim a les nostres baralles per ser millors, ens vingui la temptació del desànim, de “no podré …”
És llavors quan s’ha de mirar a aquests germans nostres que ja han arribat.
L’Església ens proposa la vida dels sants com a model, que ens serveix de referència, que ens marca un camí o un exemple a seguir … Per això sempre ha ajudat la lectura de les biografies dels sants, en proposar camins de santedat tan diversos.
Al mateix temps els sants són també intercessors. Des de sempre l’Església ha confiat en la intercessió dels sants.
En l’Evangeli descobrim com la Santíssima Verge o els apòstols s’acosten a Jesús per intercedir per altres. L’exemple més preciós és la petició de Maria Jesús a Canà de Galilea: No tenen vi! Amb quina mirada i amb quin gest Maria acompanyaria aquella curta petició … Així es presenta davant del seu Fill amb les peticions que cada dia li confiem.
Veiem també als Apòstols repartir entre el poble aquells pans i aquells peixos que el Senyor havia multiplicat. Així els sants es converteixen en distribuïdors de les gràcies i dons que Jesús ha posat a les seves mans per al nostre profit.

 

Mn Francesc Perarnau

El Cor del Déu encarnat

La Fe ens ensenya que Jesús és la Segona Persona de la Trinitat Santíssima, el Fill, que va prendre la naturalesa humana. Per tant és “Déu i home vertader”, tal com resem en el Credo. En Jesús veiem com Déu mateix encarna i fa viva la idea que té el Creador de l’ésser humà: Déu encarnant la seva idea d’home.
Per això és el model perfecte.
Podem per tant afirmar que Déu ens estima en Jesús amb un cor humà.
El cor és el símbol de l’amor. Diem: es pensa amb el cap, però s’estima amb el cor. D’alguna manera imaginem que el cap és el lloc del raonament pur, que és vist com una cosa freda i distant, mentre que en el cor bullen els sentiments, els afectes, les emocions, de les que l’amor podríem dir que és l’exponent més elevat.
Entrem al mes de juny, tradicionalment dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En aquest mes es celebra la Solemnitat i se’ns convida a considerar la grandesa de l’amor amb què Déu ens ha estimat en Jesucrist fins a l’extrem de lliurar-se a la mort en la Creu. Aquest lliurament total que queda simbolitzat plenament en el moment en que el soldat li va travessar el cor amb la llança, i va brollar sang i aigua (cf. Joan 19, 34)
El Catecisme de l’Església ho sintetitza en aquestes paraules:
Jesús, durant la seva vida, la seva agonia i la seva passió ens ha conegut i estimat a tots i a cada un de nosaltres i s’ha lliurat per cada un de nosaltres: “El Fill de Déu em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” ( Ga 2, 20). Ens ha estimat a tots amb un cor humà. Per aquesta raó, el sagrat Cor de Jesús, traspassat pels nostres pecats i per a la nostra salvació (cf. Jo 19, 34), “és considerat com el principal indicador i símbol … de l’amor amb que el diví Redemptor estima contínuament a l’etern Pare ia tots els homes “(Pius XII, enc.” Haurietis aquas “: DS 3924; cf. DS 3812). (Catecisme de l’Església Catòlica 478)
Encara que ha existit sempre a l’Església, la devoció al Sagrat Cor creix en especialment des que al segle XVII en què el Senyor es va aparèixer a Santa Margarida de Alacoque. El 16 de juny de 1675 Nostre Senyor li va mostrar el seu Cor a la Santa: Un Cor envoltat de flames d’amor, coronat d’espines, amb una ferida oberta de la qual brollava sang i li va dir: “Aquest és el Cor que tant ha estimat als homes, i en canvi, de la major part dels homes no rep res més que ingratitud, irreverència i menyspreu, en aquest sagrament d’amor. “
La devoció al Sagrat Cor consistirà precisament en estimar i reparar per l’Amor no correspost: Reparació i desgreuge, per les moltes ofensa que ha rebut i continua rebent al món, molt especialment en l’Eucaristia.

Mn. Francesc Perarnau