A les portes de l’Any de la Fe

A la Carta Apostòlica Porta Fidei, datada el dia 11 del mes d’octubre de l’any passat, el Sant Pare Benet XVI va anunciar  l’ “Any de la Fe”.

El document consta de 15 punts en els quals el Papa desgrana una sèrie d’orientacions perquè tots puguem aprofundir en les arrels de la nostra fe cristiana, com la vivim i com ens convertim en testimonis creïbles de la mateixa.

Com el Papa assenyala en el document, aquesta convocatòria respon a uns feliços aniversaris que conflueixen en aquest temps: el dia 11 d’octubre es compleix el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II i el vintè de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, promulgat pel beat Papa Joan Pau II, i que va ser considerat per ell com un fruit preciós del Concili.

Evidentment tots tenim una consciència clara de la importància, tant del Concili com de la publicació del Catecisme. Aquest és un bon moment perquè llegim, si no ho hem fet, o perquè rellegim el Catecisme de l’Església Catòlica. Un extraordinari treball que exposa de manera estupenda els continguts de la nostra fe, en les conegudes quatre parts: el que creiem, el que celebrem, el que vivim, i com resem.

Convé que els cristians coneguem bé la nostra fe, que no ens conformem simplement amb les nocions bàsiques, amb els rudiments de la fe que ens van donar en les catequesis de la Primera Comunió o de la Confirmació.

Els sacerdots ens trobem amb freqüència, en la nostra labor pastoral, amb persones que han d’enfrontar-se als problemes que presenten per a la fe les circumstàncies del món actual, amb el pobre bagatge d’una catequesis senzilla d’una llunyana Primera Comunió. La fe s’ha d’aprofundir i desenvolupar-se. És important per a nosaltres mateixos i per el testimoniatge que hem de donar al món. En aquests moments, els nostres coetanis ens demanen que fem el que Sant Pere recomanà als nostres primers germans en la fe: donar raó de la seva esperança.

I el Catecisme és un instrument ideal per trobar-hi continguts profunds de la fe i la manera d’expressar-los als qui ens ho demanin.

Mn Francesc Perarnau

Al Setembre recomencem

Per als alumnes dels col·legis i de les universitats, el mes de setembre marca l’inici d’un nou curs. Però això no és només per a ells, també es parla d’un nou curs polític i, en general, després de l’aturada que ha suposat el mes d’agost, tots tenim la impresió que “tornem a començar”.

D’alguna manera el mes de setembre tots recomencem: recomença la vida escolar, la vida universitària, la vida política i la laboral…

Encara que a Montalegre no hem aturat l’activitat pastoral al llarg de l’estiu, ja que l’església ha estat oberta cada dia i s’han mantingut les Misses i els recessos, sí que s’han notat les absències dels sacerdots que, per torns, han pres un temps per a les seves necessàries vacances i també s’ha notat en l’atenció de despatxos, tant de l’església com de l’Acció Social.

I ara “tornem a començar”.

Obriran els despatxos, tornaran les activitats, apareixeran noves iniciatives per a un any especial que s’obre davant nostre.

En l’horitzó proper veiem amb esperança el començament, en el mes d’octubre, de l’Any de la Fe que ha convocat el papa Benet XVI. Serà un any fantàstic en què el Romà Pontífex ens demana a tots els catòlics que sapiguem donar “un testimoni creïble” de la nostra fe. Es tracta d’implicar-nos en aquesta il·lusió del Papa, d’escoltar i de procurar estar en sintonia amb el que ens està demanant ara mateix. A mesura que ens acostem al començament d’aquest Any de la Fe, els Bisbes ens aniran marcant el camí per on s’ha d’anar desenvolupant la nostra vida cristiana.

Si tots junts, units als bisbes i en comunió amb el Papa, empenyem en la mateixa direcció, no ho dubtem, Déu beneirà abundantment l’Església.

Mn Francesc Perarnau

Jocs Olímpics

Aquest mes d’agost ens esperen els Jocs Olímpics, un esdeveniment universal que es repeteix cada 4 anys i que centrarà l’atenció de milions de persones de tot el món durant bastants dies.

Al llarg d’aquest temps veurem actuar molts atletes, homes i dones, en diferents especialitats esportives, en uns casos en esports individuals, en altres en equip. I el que contemplarem ens parlarà sempre d’esforç i superació per assolir uns objectius. Milers de joves han estat preparant, esforçant-se, lluitant contra els seus propis límits per poder arribar a competir en els Jocs.

De fet l’esport, la pràctica esportiva, amb les seves exigències i sacrificis, dedicació i esforç, des del començament del cristianisme ha estat un punt de referència en què els predicadors s’han fixat per parlar de la vida cristiana.

El mateix Sant Pau ho feia dirigint-se als Corintis:

¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1 Co 9,24)

La vida espiritual té grans similituds amb la vida dels esportistes, amb la gran diferència que la vida espiritual és per a tots, joves i grans, que han de competir contra ells mateixos. Les virtuts cristianes necessiten l’ajuda de Déu, però també la correspondència particular de cada persona, amb la il·lusió d’arribar cada dia una mica més enllà, com els esportistes: un centímetre més alt, un centímetre més lluny, un segon més ràpid .. .

A més en aquesta Olimpíada el triomf d’un no exclou els altres, tots poden arribar al lloc més alt de podi, tots podem ser campions.

Mn Francesc Perarnau

 

La devoció als Sants

Al llarg de l’any litúrgic brillen molt especialment les festes de la vida del Senyor i de la Santíssima Verge. També, com una corona que emmarca tot l’any, trobem les celebracions dels sants. No hi ha dia en què no es recordi a algun sant. Són molts els que estan en el santoral, que vindria a ser com la “llista oficial” per dir-ho així. Però sabem que n’hi ha molts més. Hi ha molts màrtirs en el Cel, gaudint ja de l’eterna benaurança; no sabem els seus noms, però tenim la certesa de la seva santedat. Hi ha molts altres homes i dones, laics, religiosos, membres del clergat …, tenim la seguretat que són una multitud, que han viscut la seva fe plenament i que han arribat a la santedat exercint el que han estat els seus deures ordinaris,  moltes vegades molt senzills, fets amb molt amor.

Als que vivim encara en la terra i som cridats a la santedat, com solemnement ens recorda a tots el Concili Vaticà II, de vegades ens pot semblar una meta molt alta, potser inabastable. Sentim el pes de les misèries i dels pecats. Potser, davant les derrotes que patim a les nostres baralles per ser millors, ens vingui la temptació del desànim, de “no podré …”
És llavors quan s’ha de mirar a aquests germans nostres que ja han arribat.
L’Església ens proposa la vida dels sants com a model, que ens serveix de referència, que ens marca un camí o un exemple a seguir … Per això sempre ha ajudat la lectura de les biografies dels sants, en proposar camins de santedat tan diversos.
Al mateix temps els sants són també intercessors. Des de sempre l’Església ha confiat en la intercessió dels sants.
En l’Evangeli descobrim com la Santíssima Verge o els apòstols s’acosten a Jesús per intercedir per altres. L’exemple més preciós és la petició de Maria Jesús a Canà de Galilea: No tenen vi! Amb quina mirada i amb quin gest Maria acompanyaria aquella curta petició … Així es presenta davant del seu Fill amb les peticions que cada dia li confiem.
Veiem també als Apòstols repartir entre el poble aquells pans i aquells peixos que el Senyor havia multiplicat. Així els sants es converteixen en distribuïdors de les gràcies i dons que Jesús ha posat a les seves mans per al nostre profit.

 

Mn Francesc Perarnau

El Cor del Déu encarnat

La Fe ens ensenya que Jesús és la Segona Persona de la Trinitat Santíssima, el Fill, que va prendre la naturalesa humana. Per tant és “Déu i home vertader”, tal com resem en el Credo. En Jesús veiem com Déu mateix encarna i fa viva la idea que té el Creador de l’ésser humà: Déu encarnant la seva idea d’home.
Per això és el model perfecte.
Podem per tant afirmar que Déu ens estima en Jesús amb un cor humà.
El cor és el símbol de l’amor. Diem: es pensa amb el cap, però s’estima amb el cor. D’alguna manera imaginem que el cap és el lloc del raonament pur, que és vist com una cosa freda i distant, mentre que en el cor bullen els sentiments, els afectes, les emocions, de les que l’amor podríem dir que és l’exponent més elevat.
Entrem al mes de juny, tradicionalment dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En aquest mes es celebra la Solemnitat i se’ns convida a considerar la grandesa de l’amor amb què Déu ens ha estimat en Jesucrist fins a l’extrem de lliurar-se a la mort en la Creu. Aquest lliurament total que queda simbolitzat plenament en el moment en que el soldat li va travessar el cor amb la llança, i va brollar sang i aigua (cf. Joan 19, 34)
El Catecisme de l’Església ho sintetitza en aquestes paraules:
Jesús, durant la seva vida, la seva agonia i la seva passió ens ha conegut i estimat a tots i a cada un de nosaltres i s’ha lliurat per cada un de nosaltres: “El Fill de Déu em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” ( Ga 2, 20). Ens ha estimat a tots amb un cor humà. Per aquesta raó, el sagrat Cor de Jesús, traspassat pels nostres pecats i per a la nostra salvació (cf. Jo 19, 34), “és considerat com el principal indicador i símbol … de l’amor amb que el diví Redemptor estima contínuament a l’etern Pare ia tots els homes “(Pius XII, enc.” Haurietis aquas “: DS 3924; cf. DS 3812). (Catecisme de l’Església Catòlica 478)
Encara que ha existit sempre a l’Església, la devoció al Sagrat Cor creix en especialment des que al segle XVII en què el Senyor es va aparèixer a Santa Margarida de Alacoque. El 16 de juny de 1675 Nostre Senyor li va mostrar el seu Cor a la Santa: Un Cor envoltat de flames d’amor, coronat d’espines, amb una ferida oberta de la qual brollava sang i li va dir: “Aquest és el Cor que tant ha estimat als homes, i en canvi, de la major part dels homes no rep res més que ingratitud, irreverència i menyspreu, en aquest sagrament d’amor. “
La devoció al Sagrat Cor consistirà precisament en estimar i reparar per l’Amor no correspost: Reparació i desgreuge, per les moltes ofensa que ha rebut i continua rebent al món, molt especialment en l’Eucaristia.

Mn. Francesc Perarnau

Aquest Maig Visitem a la Mare de Déu

Com és ja una tradició a Montalegre, al mes de maig realitzarem un pelegrinatge que, llevat d’alguna excepció, com la de l’any 2011 en què peregrinem a Terra Santa, sol ser un pelegrinatge Marià.
Després de Montserrat, Torreciutat, Lourdes i Fatima, aquest anys viatjarem a París, per conèixer allà i resar a l’Església de la Medalla Miraculosa, a la Rue du Bac,  on es va aparèixer la Mare de Déu a Santa Caterina Labouré el 1830.
A aquesta advocació Mariana està vinculada la nostra església de Montalegre des de fa molts anys. Va ser el dia 27 de desembre de 1907 quan la Junta rectora de la Casa de la Caritat, a la qual pertanyia l’Església de Montalegre, va decidir que es construís “una capella dedicada a honorar la Mare de Déu, sota la seva advocació de la Medalla Miraculosa , d’acord amb allò sol · licitat per les Germanes de Sant Vicent de Paul que tenen cura de l’establiment (…)”, tal com està escrit en l’acta de la reunió.
La capella es va construir en menys d’un any i va poder ser inaugurada el dia 27 de novembre de 1908, dia de la festa de la Medalla Miraculosa, just en el segon aniversari de l’aparició de la Verge.
Són moltes les persones que s’acosten a aquesta capella per encomanar-se a Maria i per aconseguir una petita medalla, que sempre poden trobar-hi. Aquesta imatge, ja centenària, ens recorda amb els seus raigs que la nostra Mare vetlla pels seus fills, vessant abundants gràcies sobre ells.
La medalla té l’origen en un encàrrec que va fer a Verge a Santa Caterina, i que ella va portar fidelment a terme. La Medalla es deia de la Immaculada Concepció, però a poc a poc va ser coneguda com la Medalla Miraculosa a causa dels favors que obtenien de Maria les persones que l’utilitzaven.
No fa gaire, el divendres Sant recordàvem com Jesús, ja a la creu, demanava a la seva Mare que continués la tasca maternal amb els seus deixebles. I així ho va fer des del primer moment, i ho ha seguit fent al llarg dels segles. Normalment sense fer soroll, però de vegades, quan ha estat necessari, de maneres molt més notòries; d’una manera molt especial recordem les aparicions de Maria a Fàtima, amb manifestacions tan importants sobre la naturalesa.
És lògic que al llarg del mes de maig, dedicat a la Santíssima Verge busquem la manera d’honorar-la com ella es mereix. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però no poden faltar les Romeries, els Rosaris resats ja sigui  personalment o millor encara en família, la participació en trobades marianes …
I no poden faltar els petits detalls amb ella, una flor, un cant una jaculatòria que li dirigim amb el cor.
I tinguem la certesa que ella no es deixarà guanyar en generositat.

Mn Francesc Perarnau

Setmana Santa

La setmana Santa

És la setmana que arribem, després de la llarga peregrinació de la Quaresma, al llarg de la qual ens hem anat disposant espiritualment per celebrar amb fruit aquests dies, al moment culminant de la Redempció, amb la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Entrem a una setmana que la litúrgia de la Església vol seguir el curs natural dels dies, tal com varen passar les coses fa dos mil anys. Tot començarà el diumenge de Rams.

 Diumenge de Rams

El diumenge abans de la Passió Jesús va fer una entrada impressionant a Jerusalem, perquè ho va fer sobre un ase, com feien els reis antics a Israel, i la gent del poble, que aquells dies omplien Jerusalem perquè havien anat a celebrar la festa de la Pasqua jueva, el varen aclamar triomfalment. I el saludaven enlairant palmes i branques d’arbres, tot cantant Al·leluies al seu pas.

D’això en queda un record a la Missa principal d’avui, amb la benedicció dels Rams.

Encara que hi hagi aquest aire d’alegria i de Triomf, a l’Evangeli de la Missa llegirem la Passió sencera, o al menys la part principal, i queda ben clar que entrem en els moments més seriosos de la vida de Jesús. Estem a punt per celebrar la Passió. Sortirem de la Missa del diumenge amb el cor encongit, esperant els dies mes sants del any. Entrem així a la Setmana Santa.

 Dijous Sant: L’Eucaristia

 El dijous Sant el ritme de la vida de l’Església és encara més lent que els altres dies, perquè vol recordar, pas a pas, el que va passar aquell dia de la vida de Jesús.

Al matí d’aquest dia els bisbes celebren la Missa Crismal amb els mossens de les seves diòcesis, que és la Missa on es consagraran els olis sagrats que al llarg del any es fan servir a algunes cerimònies, com són les uncions del malalts, els bateigs o les confirmacions.

Però el poble esta convidat a la Missa que se celebra a mitja tarda i que té com a record més important el moment en què Jesús va instituir el sacrament de l’Eucaristia, i que va manar als seus deixebles que la celebressin en record de la seva memòria.

El Santíssim Sagrament queda desprès de la Missa reservat en llocs especials, que anomenem Monuments, molt engalanats per facilitar que els fidels puguin anar a adorar a Deu que se’ns dona d’aquesta manera tan sorprenent, sota aquestes aparences de pa.

A molts llocs hi ha la tradició de visitar Monuments a diferents esglésies i fer així varies estacions al Santíssim Sagrament.

Divendres Sant: la Passió.

 El Divendres Sant és el dia de la Passió de Jesús. És el dia més trist de l’any cristià. I tot ens convida a estar mes aviat seriosos i recollits, procurant sentir amb la Església aquells moments duríssims del judici, condemna, passió i mort de Jesús.

Tradicionalment era un dia que els cristians procuraven evitar manifestacions externes de soroll i alegria per respecte a la memòria del que Jesús estava passant aquell dia. Els més grans recordaran que això es traduïa fins i tot en el tipus de música que s’escoltava.

Lògicament la cosa mes important es la disposició interior. Aquestes manifestacions exteriors res voldrien dir si no fossin reflexa del nostre interior.

Pels que han complert ja 18 anys, i encara no en tenen 59 és un dia de dejuni, tal com vàrem recordar al parlar de la Quaresma.

Dissabte Sant: L’Església vetlla en silenci.

 El Dissabte Sant és un dia sense litúrgia, l’Església recordarà aquest dissabte que Jesús està mort, tancat dins d’un sepulcre fred, vigilat pels soldats romans… És un dia d’espera.

 Vetlla Pasqual

 Acaba la Setmana Santa amb la celebració de la Resurrecció de Jesús, al tercer dia després de la mort a la Creu. És el moment culminant de l’any cristià: Jesús triomfa amb la seva resurrecció sobre la mort, la gran enemiga de la humanitat. La Resurrecció és el gran senyal que Ell mateix havia promès per certificar que el seu ensenyament era veritat.

Jesús va ressuscitar la nit del dissabte al diumenge, per això els cristians ens trobem a primera hora de la nit per celebrar la resurrecció a la vetlla Pasqual. El ritu de la celebració és segurament un dels més rics i més bonics de tota la litúrgia catòlica i és recomanable seguir-lo amb atenció per poder gaudir de la riquesa de la nostra celebració.

La celebració d’aquesta Vetlla necessita no tenir pressa. Hem de deixar les preocupacions fora de l’església per emocionar-nos seguint la historia de la salvació i sentir l’alegria profunda de la resurrecció de Jesús.

 Recordem…

Només els diumenges són dies de precepte aquesta setmana. No ho son ni el Dijous ni el Divendres Sants. El fet que no siguin dies de precepte no treu que sigui molt interessant participar a la litúrgia: ens farà molt bé.

Mn Francesc Perarnau

 

Esperit de Penitencia

Es tracta d’un tema típic de l’ascètica cristiana.

Tothom qui s’ha proposat viure una vida cristiana i vol portar a la pràctica el manament del Senyor, que Ell mateix resumeix en estimar Déu, estimar al pròxim, sap que les principals dificultats no venen de fora, venen de dintre. Això no es nou, també Jesús ho havia ensenyat: es de l’interior de la persona, del seu cor, d’on surten tots el mals. Diu Jesús: “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, injúries. Aquestes són les coses que fan impur un home.” (Mt. 15, 19)

I qualsevol persona amb una mica d’experiència en la vida ascètica sap reconèixer en el seu interior aquestes tendències, i sap que nomes lluitant contra elles podrà progressar en el seu camí cap a la santedat.

Que li passa al cor humà?

Aquest desordre interior ve d’antic: ens parla de l’herencia llunyana que ens porta fins al Pecat Original. Rebem en herència una naturalesa que està tacada d’origen, que porta la marca  d’aquell pecat amb que Adan i Eva es van rebel·lar contra el Creador.

La lluita cristiana és en primer lloc contra aquestes tendències interiors que ens porten a centrar-nos en nosaltres mateixos, a ser egoistes, amb totes les conseqüències que acompanyen a l’egoisme.

L’esperit de penitencia es l’esperit de la persona que vol lluitar contra aquestes inclinacions que ens aparten de Déu i dels altres.

Es pot trobar un text antològic de Sant Josepmaria explicant l’esperit de penitencia en la vida ordinària al llibre Amics de Déu  nº 138

http://www.escrivaobras.org/book/amigos_de_dios-punto-138.htm

El temps de la Quaresma és un bon moment per renovar la lluita en algunes de les manifestacions  que hi ha de egoisme a les nostres vides. Evidentment no hi ha receptes generals perquè, encara que tots el tenim, aquest defecte te moltes cares i vol “un tractament personalitzat”, podriem dir. Es un bon tema per treballar en la nostra direcció espiritual personal aquests dies.

Mn Francesc Perarnau

Una Nova Evangelització

Certament l’Església, des de la seva fundació, no ha deixat d’evangelitzar; al llarg de la seva història bimil · lenària ha complert sempre amb el mandat de Jesús: Aneu per tot el món i prediqueu l’Evangeli a tota criatura (Mc. 16,15)

Fruit d’aquesta Evangelització incessant és el fet que la doctrina cristiana està estesa per tota la terra. En tots els continents és possible trobar l’empremta de l’Evangeli de Crist, encara que, en alguns llocs, no hagi arribat a calar en profunditat en la societat.
Però, com el mateix Jesús anuncia en la paràbola del sembrador, en alguns llocs on la predicació es remunta fins als mateix orígens del cristianisme, sembla que aquella llavor està sent ofegada per abundants espines. Per motius diversos, segurament per la negligència de molts cristians, possiblement també nosaltres mateixos ens hem d’acusar d’això, el camp de Déu ha estat descuidat, s’ha permès que creixin en ell els esbarzers que han impedit que la bona llavor sembrada creixés i donés el seu fruit.
Des de fa més de 25 anys, el successor de Pere ens convoca al que ha anomenat una Nova Evangelització. A ella estem tots cridats, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.
Es tracta sobretot d’una nova actitud, d’una afany renovat de prendre molt seriosament la fe, de viure-la a fons, de fer-la vida i de portar-la amb la pròpia vida a tots els camps on ens moguem, que els pares de família la visquin a casa seva, que l’ensenyin als seus fills, que els mostrin la meravella del camí cristià, que els cristians siguem un exemple en la manera de viure la gran virtuts, de manera molt especial la virtut de la Caritat, que, no ho oblidem, és la virtut que ens distingeix: Jesús ens ho va dir clarament, en això coneixeran que sou els meus deixebles, si us tindreu entre vosaltres.
Com els primers evangelitzadors, el treball a desenvolupar no serà fàcil, i amb freqüència, també com aquells, en alguns llocs caldrà anar contracorrent, caldrà vèncer la resistència d’un ambient reticent als ensenyaments de Jesús. Potser cal patir el petit martiri de la incomprensió o de la burla … No ha d’importar massa. Es compliran llavors les paraules de Jesús en l’Últim Sopar en què, al costat del avís sobre les dificultats futures, hi ha també la certesa del triomf de Jesús: en el món heu de tenir tribulació, però confieu: jo he vençut el món (Jn 16, 33).

2012

Comencem l’any 2012

Podem dir que el comencem amb cert temor per les circumstàncies actuals de crisis per les quals està travessant la nostra societat.  Els indicadors econòmics que mostren els experts parlen de perspectives fosques per a aquest any que estrenem; i quan les perspectives són així de fosques, ho són també per a moltes famílies.

Tots sabem que les solucions polítiques, siguin les quals siguin, les quals s’hauran d’adoptar seran sempre doloroses.

Certament a tots afecta la situació però, evidentment, algunes famílies, i molt especialment algunes persones, per la seva situació particular, sofriran més els efectes de la crisi. De tots és conegut que està ja succeint i és previsible que en un futur no molt llunyà siguin moltes mes les persones que es vegin engolides pel remolí que lenta però inexorablement es va generant.

Ningú, i menys una persona cristiana, pot romandre indiferent davant una situació així, en la qual és tan clar i palès el sofriment de les persones. La nostra consciència cristiana ens diu que tots ens hem d’implicar en la mesura de les nostres possibilitats per a ajudar a trobar una solució als greus problemes que s’han generat ja i els que previsiblement es generaran.

És en moments com aquests quan mes important es fa la solidaritat, i quan es pot valorar la qualitat de les persones que conformen la societat. Una societat solidària i generosa, pot plantar cara amb major seguretat a qualsevol crisi que es presenti.

Recentment hem pogut comprovar amb alegria  la resposta positiva que els ciutadans del nostre país han donat davant la petició realitzada per diferents bancs d’aliments i organitzacions diverses.  Són notícies positives, podem dir que esperançadores. Si la pinya és forta, si som capaços d’ajudar-nos entre tots, si tots ens proposem aportar les nostre esforç, i fer el que sigui possible, si aquells que poden fer-ho dediquen el seu temps, les seves energies i recursos a col·laborar en les organitzacions constituïdes o que es constituiran en el futur per a canalitzar els esforços, llavors les possibilitats de vèncer la crisi seran molt mes grans, es podrà alleujar el sofriment de molts…

Encara és temps.

Convé que no perdem de vista les paraules amb les quals, en els nadal de l’any 2008, elPapa enet XVI ens posava en guàrdia sobre el perill que ens amenaça permanentment:

“On s’atropella la dignitat i els drets de la persona humana; on els egoismes personals o de grup prevalen sobre el bé comú; on es corre el risc d’habituar-se a l’odi fratricida i al’explotació de l’home per l’home; on les lluites intestines divideixen grups i ètnies i laceren la convivència; on el terrorisme segueix copejant; on falta el necessari per a viure; on es mira amb desconfiança un futur que s’està fent cada vegada més incert, fins i tot en les Nacions del benestar: que en tots aquests casos brilli la Llum del Nadal i animi a tots a fer la seva pròpia part, amb esperit d’autèntica solidaritat. Si cadascun pensa només en els seus propis interessos, el món s’encamina a la ruïna”.(Benet XVI, 25 de desembre de 2008)

Mn Francesc Perarnau