Les altres víctimes de l’avortament

Repetidament el Papa Benet XVI, ha recordat la doctrina de l’Església sobre el dret a la vida de totes les persones, i ha insistit en la perversitat de les pràctiques abortives que són un veritable “atemptat contra la pau”, que sembra les nostres societats d’ tantes morts innocents.

Normalment en referir-nos a l’avortament ens centrem, lògicament, en la principal víctima, és a dir, el nen o nena que és extirpat del si de la mare. Però hi ha també una altra víctima d’aquestes pràctiques, a les quals convé prestar molta atenció.

De vegades els sacerdots, en l’acompliment de la nostra tasca pastoral hem de parlar amb dones que han estat sotmeses a una “interrupció voluntària de l’embaràs”, nom que amaga la realitat més crua: l’avortament provocat. Amb molta freqüència han arribat a aquesta situació empeses per l’ambient i després de converses amb “professionals” que els han presentat l’avortament com la millor i potser l’única solució per a la seva situació.

Després de la intervenció, amb el pas del temps, de vegades d’anys, han començat a aparèixer els símptomes del trauma profundíssim que va suposar aquella “interrupció voluntària de l’embaràs”. Vénen patint, danyades, dolgudes, de vegades molt deprimides…

Ara ja ho tenen clar. No, no és una cosa innocu, no és una operació més, semblant a l’extirpació de l’apèndix, allò que hi havia al seu interior era “el seu fill o la seva filla”, i puja a la superfície de la consciència, cada vegada amb més força la idea clara: consentir que el matessin.

Hem sentit molts laments, hem vist moltes llàgrimes de dones que si ara poguessin ho reconsiderarien tot una altra vegada, tornarien enrere en el temps. Dones que, amb horror recorden aquells consells inics: no és res, no passa res, no te n’adonaràs … i a aquells metges i infermeres que són els responsables del seu dolor més profund.

Moltes, no totes, van ser sotmeses a una pressió inhumana per part dels professionals, de la família, de les amistats que “volien seu bé”. Però ara han de patir soles les conseqüències duríssimes d’aquella decisió errònia a la qual van ser empeses.

Tenim obligació d’ajudar, comprendre-les, donar-los suport … I de reclamar a les autoritats corresponents que no s’oblidin de que moltes dones que han avortat pateixen traumes irreparables, i han de suportar danys psicològics gravíssims. La llei de l’avortament, a més de ser letal per al no nascut, és també enormement perjudicial per a la dona. Una societat que és capaç de legislar amb extraordinària energia sobre el tema del tabac, amb la sana intenció de preservar la salut de la població (és aquesta intenció o és més bé els diners que costen les malalties respiratòries a l’erari públic?) Sorprèn que permeti una llei de conseqüències tan funestes. Es tracta evidentment d’una llei que és injusta i inhumana.

Mn Francesc Perarnau

La Candelera, la festa de la llum

Com molt bé es pot llegir al web de Montalegre, el dia 2 de febrer, quaranta dies després del Nadal, respectant el termini previst a la Llei de l’Antiga Aliança, es celebra a l’Església Presentació del Nen Jesús en el temple i la Purificació de la Mare de Déu; les dues festes unides perquè en realitat corresponen al mateix moment històric.

Tradicionalment aquesta festa rep el nom de la Candelera, una festa antiga que era anomenada festa de la llum perquè recordava que Crist és la Llum que entra en el del món; l’Església ho simbolitza encenent candeles en les celebracions litúrgiques del dia.

Jesús mateix es presentarà com a Llum del Món, però anirà molt més enllà quan afirmarà que els seus deixebles també ho hem de ser. L’expressió és ben clara, recollida en l’Evangeli de Sant Mateu: Vosaltres sou la llum del món. No és possible d’amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya, ni tampoc encenen una llàntia i la posen sota un atuell, sinó sobre el portallànties, i fa llum a tots els qui són a la casa. Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel. (Mat 5, 14)

És una crida a la responsabilitat dels deixebles de Jesús. Cadascun d’ells ha de ser, hem de ser, llum que il·lumini al nostre voltant per l’esforç amb el qual procurem viure i difondre els ensenyaments de Jesús. Sovint el món es troba molt allunyat, i la temptació de mimetitzar-se amb l’entorn per no cridar l’atenció és molt gran. Contra aquesta temptació hem de lluitar: no es pot amagar la llum que s’ha encès, ha de brillar, ha d’il luminar, s’ha de veure, encara que de vegades la llum sigui molesta per a alguns. Molts màrtirs ens donen un exemple meravellós de coherència. No han cedit a la pressió exterior en ambients molt adversos, encara que això els hagi costat donar la vida. Però aquest sacrifici ha estat sempre fecund; aquella llum que alguns pretenien apagar donant-los mort, va brillar encara amb més força i va quedar encesa per sempre. Gràcies a ells nosaltres som cristians.

Mn Francesc Perarnau

Final i començament d’any

Mirat des d’una perspectiva cristiana, tancar un any és posar el punt final a un període del temps de vida que Déu ens ha concedit. I per la importància que té l’aprofitar bé aquest do de Déu, acabar l’any ens ha de moure a mirar enrere i a fer un cert balanç.

Al llarg de l’any 2010 tots hem rebut molts dons de Déu, moltes gràcies, molts béns, de vegades coneguts i moltes altres vegades desconeguts. Per això és costum cristià acabar l’any resant un Te Deum, un cant d’acció de gràcies al Senyor.

Al costat de tants béns rebuts també descobrirem, evidentment, errors i misèries personals, fruit de l’egoisme que nia en el nostre cor. Segurament hem demanat ja perdó al Senyor de totes aquestes coses, però és bo renovar aquest penediment. Reconèixer errors, demanar perdó, ens fa més humils, ens fa comprendre que necessitem més ajuda per part de Déu, ens fa obrir-nos més a la seva gràcia: ens disposa a començar de la millor manera el nou any que comença.

Començar un any obre davant de nosaltres un nou espai de temps, noves gràcies de Déu, noves oportunitats per a créixer en l’amor a Déu i en l’amor als germans.

L’experiència dels anys viscuts ens diu que hi haurà, sens dubte, dificultats i problemes, hi haurà dies millors i dies pitjors, dies de sol i gran lluminositat i dies d’ombres i foscor… Potser en algun moment sentirem fins i tot la incapacitat per a seguir endavant en el nostre camí cristià. Conscient de les dificultats per les quals els seus fills hem de travessar, l’Església ens proposa començar l’any amb la Festa de Santa Maria, Mare de Déu. És com una invitació a posar aquest nou temps que Déu vol concedir-nos sota la protecció i l’empar de Maria. Aquesta celebració vol recordar-nos que si ens agafem ben fort a la mà de la Mare de Déu, ella ens ajudarà i, passi el que passi, anirem endavant. Ens anima Sant Josepmaria:

Mare! -crida-la fort, ben fort. -T’escolta, et veu potser en perill, i t’ofereix, la teva Mare Santa Maria, amb la gràcia del seu Fill, el consol de la seva falda, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita. (Camí 516)

Mn.  Francesc Perarnau

Temps d’Advent

Després de la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de l’Univers, que se celebra l’últim diumenge del temps ordinari, entrem a l’Església en un temps de preparació: s’apropa ja la gran festa del Nadal. 
A moltes ciutats de tradició cristiana com la nostra (Barcelona), han començat ja a veure’s als carrers els diferents elements decoratius tan propis d’aquest temps. Moltes llums, estels i arbres, aquí i allí algun pessebre i, dins de no gaire temps, també les nadales que, al costat del clima més fred, gairebé sense adonar-nos ens introduiran en l’ambient tan  familiar i entranyable del Nadal.
Hi ha el que podem anomenar el “Nadal cultural”, que manté les tradicions, algunes molt antigues, i que impliquen tots els aspectes de la nostra realitat, la festiva, la gastronòmica, la religiosa…
És molt important que totes aquestes coses no ens descentrin, no ens facin oblidar la realitat més profunda, la que dóna sentit a tot la resta, la que està en l’origen de tot: recordem el Naixement de Jesús, l’esdeveniment més sorprenent que ha tingut lloc en la història del món. Déu mateix que s’ha fet home per realitzar la Redempció de la humanitat.
Al llarg de les setmanes del temps d’Advent l’Església ens va ajudant a disposar-nos-hi adequadament, va fomentant en nosaltres el desig de l’arribada del Redemptor, va suscitant la necessitat de purificar-nos bé, de disposar-nos interiorment perquè de nou, en les nostres vides, acollim dignament el Déu que ve.
Acudim a María, la Mare, que va viure amb tanta intensitat, emoció i alegria el primer Advent, perquè ens ajudi a reviure en nosaltres aquells mateixos sentiments en la nova vinguda del Senyor.
Mn. Francesc Perarnau

Novembre: El Papa a Barcelona

Novembre: El Papa a Barcelona

El mes de novembre de l’any 2010 quedarà, sens dubte, assenyalat com un moment important per a la història de la ciutat i de Catalunya, per la visita que els dies 6 i 7 ens farà el Papa Benet XVI.

La Sagrada Família, l’obra mes emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí, i probablement la mes famosa obra religiosa que en aquests moments s’està realitzant en el món, i que és visitada anualment per milions de persones, serà dedicada per la màxima autoritat de l’Església.

Som molts milers els habitants de Barcelona i en general de Catalunya que estem molt orgullosos de la Sagrada Família i, per descomptat que sigui el Papa el qui hagi tingut el detall de venir personalment a dedicar-la. No tinc cap dubte que Benet XVI serà rebut amb tot l’afecte pels ciutadans de Barcelona. Però és molt important que a la manifestació exterior del sentiment, que sens dubte es donarà, l’acompanyi una actitud interior d’atenció a la paraula i d’oració per la persona i intencions de qui és el successor de Pere al capdavant de l’Església.

Novembre: Oració pels difunts

Per altra banda recordem que el mes de novembre és, tradicionalment el mes dels difunts. Se’ns recorda en aquest mes una de les veritats de la nostra fe: l’existència d’un període de purificació després de la mort, que anomenem el Purgatori. Amb els sufragis que oferim per les ànimes dels difunts podem ajudar-los en aquest procés de purificació. L’oració pels difunts és una manifestació evident de la caritat cristiana.

No podem oblidar tampoc que les ànimes del purgatori són grans intercessores. Ens diu San Josepmaria::

Les ànimes beneïdes del purgatori.

Per caritat, per justícia, i per un egoisme disculpable -poden tant davant Déu!- has de tenir-les molt presents en els teus sacrificis i en la teva oració.

Tant de bo que, quan les anomenis, puguis dir: “les meves bones amigues les ànimes del purgatori…”, (Camí 571)

 

Mn Francesc

2 D’OCTUBRE

Sant Josepmaria va visitar Montalegre el Novembre de 1972

El dia 2 d’octubre es compleix un nou aniversari de la fundació de l’Opus Dei.

L’any 1928, el llavors jove sacerdot Josepmaria Escrivà va veure que Déu li demanava que difongués pertot arreu un missatge que era el mateix temps molt antic i una gran novetat: que tots estem cridats a la santedat.

El missatge era molt antic perquè està en l’Evangeli i era perfectament conegut i viscut pels primers cristians, com ens consta en els escrits que d’ells ens han arribat. I era alhora molt nou perquè, amb el pas dels segles i les convulsions que han patit el món i l’Església, aquest missatge s’havia anat diluint.

Molts anys mes tard el Concili Vaticà II, en un dels grans documents que va promulgar, en la Lumen Gentium, dedicava un capítol sencer, el cinquè, a explicar la vocació a la santedat a l’Església, en el qual s’afirma textualment: «Per això, tots a l’Església, ja pertanyin a la jerarquia, ja pertanyin al laicat, són cridats a la santedat, segons allò de l’Apòstol: “Perquè aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació” (1 Tes, 4,3; Ef, 1,4)». Aquest text és acompanyat d’un ampli desenvolupament, podent-se afirmar que la santedat és la vocació original de l’ésser humà.

Aquell sacerdot es va posar a treballar per complir aquesta missió a ell confiada. Va entendre que es feia necessària una fundació per assegurar que es pogués complir aquest voler de Déu. Aquesta fundació va ser una institució que era l’Opus Dei, que es va anar obrint pas a l’Església i que, actualment, té la forma d’una Prelatura Personal. És aquesta una fórmula jurídica que s’ajusta perfectament al carisma fundacional, a allò que es necessita per poder portar a terme la voluntat divina de recordar al món la crida universal a la santedat, que és la raó de ser de l’Opus Dei.

Per als membres de l’Obra i per a moltes altres persones és un dia d’agraïment a Déu i a Sant Josepmaria, i un bon moment per seguir encomanant els apostolats que es duen a terme en la Prelatura i per renovar els desitjos de fidelitat a la vocació personal.

Mn. Francesc

Mes informació

Full mensual Octubre 2010

PREPAREM LA VISITA DEL SANT PARE

Amb l’arribada del mes de setembre es tanca el llarg període de l’estiu.

Com és tradicional, al llarg d’aquests mesos totes les coses han anat a un ritme mes lent, moltes persones han aprofitat per prendre’s un merescut descans i per a renovar les energies amb la finalitat de començar amb nova empenta el curs que estrenem.

Al dirigir la nostra mirada endavant trobem ja molt a prop una data que té una lluentor especial: el dia 7 de novembre. Aquest dia, sens dubte, quedarà registrat com un dia important per l’Església a Catalunya i a l’historia de la Ciutat. Aquell dia el Sant Pare Benet XVI dedicarà el temple de la Sagrada Família, i tindrà ocasió de trobar-se amb milers de fidels, catalans i de molts altres llocs del món, com correspon a aquesta ciutat tan cosmopolita en la qual ens trobem.

Tots esperem que la visita del Papa sigui un revulsiu per a la nostra societat, que indubtablement té unes profundes arrels cristianes, però que de vegades sembla voler renegar de la fe sobre la qual s’ha originat.

Sobre la visita del Papa es pot trobar una abundant informació a la pàgina web de l’Arquebisbat de Barcelona (http://www.arqbcn.org).

Convé que preparem bé aquesta visita. Potser en les coses de l’organització material no puguem fer gran cosa, però sempre es pot resar pels fruits del viatge, i això ho podem fer tots, joves, adults i ancians. L’oració –no ho oblidem– resulta sempre molt eficaç.

Mn. Francesc

Full mensual Setembre 2010

TEMPS D’ESTIU, TEMPS DE VACANCES

Al llarg dels mesos de l’estiu moltes persones es prendran un merescut temps de vacances, temps important que ha de servir per a descansar i recuperar forces.

En començar aquest temps el Sant Pare, el dia 27 de juny d’aquest any, en una homilia, deia unes paraules que molt bé ens poden ajudar a orientar millor el nostre temps de descans. Entre altres coses assenyalava el següent: Els desitjo (a les persones que fan les seves vacances) que aquest temps de descans serveixi per a reposar la ment i el cos, sotmesos diàriament a un continu cansament i estrès, donat el ritme frenètic de l’existència moderna. Les vacances constitueïxen també una preciosa oportunitat per a estar un temps més llarg amb els familiars, per a retrobar als parents i amics, en una paraula per a donar més espai a aquells contactes humans que el ritme dels compromisos de cada dia impedeix conrear com es desitjaria (…)

El temps de les vacances representa per a molts una favorable ocasió per a trobades culturals, per a perllongats moments d’oració i de contemplació, en contacte amb la naturalesa o en monestirs i estructures religioses. Disposant de més temps lliure es pot dedicar amb major gust a la conversa amb Déu, a la meditació de la Sagrada Escriptura i a la lectura d’algun llibre formatiu i útil. Qui té l’experiència d’aquest repòs de l’esperit, sap com n’és d’útil per no reduir les vacances a mer passatemps i diversió. La fidel participació a la celebració eucarística dominical ajuda a sentir-se part viva de la comunitat eclesial també quan s’està fora de la pròpia parròquia. On sigui que ens trobem tenim sempre la necessitat de nodrir-nos de l’Eucaristia (…)

El dia 15 d’agost se celebrarà a tota l’Església la Solemnitat de l’Assumpció de la Verge. Un moment marià molt important i estimat pels cristians: en aquesta festa recordem que María va ser duta al Cel en cos i ànima, amb gran alegria d’àngels i sants. Honrem a la nostra Mare com ella es mereix.

Mn. Francesc

Full agost 2010

SENSE EL DIUMENGE NO PODEM VIURE

Fa uns anys, el Papa Juan Pau II a l’Encíclica Dies Domini escrivia aquestes paraules: «Que tots els fidels vegin molt clar el valor irrenunciable del diumenge en la vida cristiana. Actuant així ens situem en la perenne tradició de l’Església, recordada fermament pel concili Vaticà II a l’ensenyar que, en el diumenge, “els fidels han de reunir-se en assemblea a fi que, escoltant la Paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin memòria de la passió, resurrecció i glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts (cf 1Pe 1,3)”» (Dies Domini, 6).

Sobre el mateix tema va predicar el Papa Benet XVI en l’homilia d’una missa celebrada a Viena amb motiu del seu viatge a Àustria, al setembre de 2007 , en la qual repetia la frase pronunciada pels màrtirs d’Abitinia, els quals van respondre a la prohibició de l’emperador Dioclecià de reunir-se per a celebrar l’eucaristia amb aquesta frase: «Sense el diumenge no podem viure».

Destaquem algunes de les idees contingudes en aquella predicació del Papa.

El diumenge, en les nostres societats occidentals, s’ha convertit en un cap de setmana, en temps lliure.

El temps lliure, especialment enmig de la pressa del món modern, és certament cosa bella i necessària. Però si el temps lliure no té un centre interior que ofereixi una orientació de conjunt, acaba convertint-se en temps buit que no reforça ni dona descans. El temps lliure té necessitat d’un centre, la trobada amb Aquell que és el nostre origen i la nostra meta.

Recordant l’exemple dels primers cristians, Benet XVI va explicar que per a ells la missa dominical no era vista «com un precepte, sinó com una necessitat interior».

També nosaltres tenim necessitat del contacte amb Jesús Ressuscitat, que ens dóna suport fins a després de la mort. Tenim necessitat d’aquesta trobada que ens reuneix, que ens dóna un espai de llibertat, que ens permet mirar més enllà de l’activisme de la vida quotidiana per a contemplar l’amor creador de Déu, del que procedim i cap al qual estem en camí.

També va explicar el Papa que el diumenge al mateix temps ens recorda l’últim dia de la creació de Déu, com és narrada en el Gènesi: «Per aquest motiu, el diumenge també és en l’Església la festa setmanal de la creació, la festa de la gratitud i de l’alegria per la creació de Déu».

Mn. Francesc

Full mensual juliol 2010

EL MES DEL SAGRAT COR

Aquest any, el primer diumenge del mes de juny, dia 6, celebrem la Solemnitat del Corpus Christi, una de les festes mes tradicionals i estimades del poble cristià. En ella es commemora la institució de la Santíssima Eucaristia, el Dijous Sant, amb la finalitat de tributar al Santíssim Sagrament un culte públic i solemne d’adoració, amor i gratitud.

Al llarg dels segles s’ha celebrat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, però la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, va permetre que pogués traslladar-se, on les Conferències Episcopals ho veiessin oportú, al diumenge següent.

Encara que en l’Església sempre hi ha hagut una fe clara i inequívoca en la presència real de Jesucrist sota les espècies eucarístiques, no és fins al segle XIII que, per la Butlla Transiturus del Papa Urbà IV el 8 de setembre de 1264, s’ordena la celebració de la Solemnitat. En aquesta butlla es preveia la celebració de la solemnitat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, i s’atorgaven moltes indulgències a tots els fidels que assistissin a la santa missa i a l’Ofici Diví, que, en gran part, va ser compost per Sant Tomàs d’Aquino.

La tradició de les processons del dia del Corpus sorgeix posteriorment.

Segurament inspirades en les que tenien lloc en les zones rurals, en les quals es duien en processó els sants pels camps, a poc a poc es va generalitzant la processó amb el Santíssim per a dur, pels llocs on es realitza la vida ordinària de les persones, al mateix Déu fet present en l’Eucaristia. A poc a poc les processons es van estenent per les diferents diòcesis i, a la fi del segle XIV, són comuns en l’orbe cristià.

Amb aquesta processó el poble cristià testifica la seva gratitud i record per tan inefable i veritablement diví benefici, pel qual es fa novament present la victòria i triomf de la mort i resurrecció del nostre Senyor Jesucrist.

Mn. Francesc

Full mensual Juny 2010