En el primer llibre de les Sagrades Escriptures, el Gènesi, llegim el relat de la creació: “I Déu digué: facis…” i tot s’anava fent segons deia. Cada dia mirava el que havia fet i veia que era bo. Va arribar el setè dia i la Paraula va descansar. És un relat que des de petits hem retingut en la nostre memòria i, de ben segur, no necessitem recorre al text escrit per a recordar-lo. Déu parla i crea. Déu ho fa tot mitjançant el Verb, la Paraula, el Fill. I tot ho crea per a Ell, i a més amés, també descansa.
Ens pot sorprendre que Déu descansi. Jesucrist, a l’evangeli, ens diu que el seu Pare “actua ahir, avui i sempre”. Sembla una contradicció i, no obstant, no ho és. No es tracta d’un descans inactiu, ens indica que cal que el creat contempli el Creador i el lloï. Per altre cantó, la Paraula se’ns revela a nosaltres i ens mostra la necessitat de treballar i descansar. Crist també experimenta el cansament i en ocasions es retira amb els Apòstols a un lloc allunyat per descansar-hi.
Tots necessitem descansar per poder continuar fent el bé. El descans diví també ens parla: la vida activa ha d’anar unida a la vida contemplativa. El descans ens porta a agrair i lloar Déu per la creació; a donar-lo culte sempre i especialment els diumenges. Doncs, procurem aprofitar els períodes de descans per cultivar l’esperit: el descans facilita l’oració, el recolliment interior, la lectura espiritual i la pràctica de les obres de caritat i servei als altres, especialment en la vida familiar. Aprofitem bé el temps de repòs i descans.
Mn. Xavier Argelich
