SENSE EL DIUMENGE NO PODEM VIURE

Fa uns anys, el Papa Juan Pau II a l’Encíclica Dies Domini escrivia aquestes paraules: «Que tots els fidels vegin molt clar el valor irrenunciable del diumenge en la vida cristiana. Actuant així ens situem en la perenne tradició de l’Església, recordada fermament pel concili Vaticà II a l’ensenyar que, en el diumenge, “els fidels han de reunir-se en assemblea a fi que, escoltant la Paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin memòria de la passió, resurrecció i glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts (cf 1Pe 1,3)”» (Dies Domini, 6).

Sobre el mateix tema va predicar el Papa Benet XVI en l’homilia d’una missa celebrada a Viena amb motiu del seu viatge a Àustria, al setembre de 2007 , en la qual repetia la frase pronunciada pels màrtirs d’Abitinia, els quals van respondre a la prohibició de l’emperador Dioclecià de reunir-se per a celebrar l’eucaristia amb aquesta frase: «Sense el diumenge no podem viure».

Destaquem algunes de les idees contingudes en aquella predicació del Papa.

El diumenge, en les nostres societats occidentals, s’ha convertit en un cap de setmana, en temps lliure.

El temps lliure, especialment enmig de la pressa del món modern, és certament cosa bella i necessària. Però si el temps lliure no té un centre interior que ofereixi una orientació de conjunt, acaba convertint-se en temps buit que no reforça ni dona descans. El temps lliure té necessitat d’un centre, la trobada amb Aquell que és el nostre origen i la nostra meta.

Recordant l’exemple dels primers cristians, Benet XVI va explicar que per a ells la missa dominical no era vista «com un precepte, sinó com una necessitat interior».

També nosaltres tenim necessitat del contacte amb Jesús Ressuscitat, que ens dóna suport fins a després de la mort. Tenim necessitat d’aquesta trobada que ens reuneix, que ens dóna un espai de llibertat, que ens permet mirar més enllà de l’activisme de la vida quotidiana per a contemplar l’amor creador de Déu, del que procedim i cap al qual estem en camí.

També va explicar el Papa que el diumenge al mateix temps ens recorda l’últim dia de la creació de Déu, com és narrada en el Gènesi: «Per aquest motiu, el diumenge també és en l’Església la festa setmanal de la creació, la festa de la gratitud i de l’alegria per la creació de Déu».

Mn. Francesc

Full mensual juliol 2010

EL MES DEL SAGRAT COR

Aquest any, el primer diumenge del mes de juny, dia 6, celebrem la Solemnitat del Corpus Christi, una de les festes mes tradicionals i estimades del poble cristià. En ella es commemora la institució de la Santíssima Eucaristia, el Dijous Sant, amb la finalitat de tributar al Santíssim Sagrament un culte públic i solemne d’adoració, amor i gratitud.

Al llarg dels segles s’ha celebrat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, però la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, va permetre que pogués traslladar-se, on les Conferències Episcopals ho veiessin oportú, al diumenge següent.

Encara que en l’Església sempre hi ha hagut una fe clara i inequívoca en la presència real de Jesucrist sota les espècies eucarístiques, no és fins al segle XIII que, per la Butlla Transiturus del Papa Urbà IV el 8 de setembre de 1264, s’ordena la celebració de la Solemnitat. En aquesta butlla es preveia la celebració de la solemnitat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, i s’atorgaven moltes indulgències a tots els fidels que assistissin a la santa missa i a l’Ofici Diví, que, en gran part, va ser compost per Sant Tomàs d’Aquino.

La tradició de les processons del dia del Corpus sorgeix posteriorment.

Segurament inspirades en les que tenien lloc en les zones rurals, en les quals es duien en processó els sants pels camps, a poc a poc es va generalitzant la processó amb el Santíssim per a dur, pels llocs on es realitza la vida ordinària de les persones, al mateix Déu fet present en l’Eucaristia. A poc a poc les processons es van estenent per les diferents diòcesis i, a la fi del segle XIV, són comuns en l’orbe cristià.

Amb aquesta processó el poble cristià testifica la seva gratitud i record per tan inefable i veritablement diví benefici, pel qual es fa novament present la victòria i triomf de la mort i resurrecció del nostre Senyor Jesucrist.

Mn. Francesc

Full mensual Juny 2010