Editorial

Ens equivocaríem si penséssim que la devoció a Maria és un estadi molt primari, gairebé infantil en l’evolució de la vida espiritual de l’Església o de la persona cristiana. Només cal llegir les paraules del capítol 8 de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II per adonar-se que Maria ocupa un lloc preeminent dins de l’Església i per tant en la vida cristiana.

Sempre ha estat molt present en la vida de l’Església, però a mesura que la teologia ha anat aprofundint el paper de Maria s’ha anat comprenent millor, i la seva figura fent-se més lluminosa.

Gràcies a Maria arribarà el Redemptor, perquè ella és la Mare que ens el porta al món, i també gràcies a Ella la Redempció s’estén perquè, per encàrrec del seu diví Fill, continua exercint la maternitat sobre l’Església fundada per Ell Ens dirà el Concili:

LG 62. Aquesta maternitat de Maria en l’economia de gràcia perdura constantment des del moment de l’assentiment que va prestar fidelment en l’Anunciació, i que va mantenir sense vacil · lar al peu de la creu fins a la consumació perpètua de tots els elegits. Doncs, assumpta al cel, no ha abandonat aquesta missió salvadora, sinó que amb la seva múltiple intercessió continua aconseguint-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor matern té cura dels germans del seu Fill, que encara peregrinen i troben en perills i ansietat fins que arribin a la pàtria benaurada. Per aquest motiu, la Verge Maria és invocada en l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socors, Mediadora. La qual cosa, però, s’ha d’entendre de manera que no resti ni afegeixi a la dignitat i eficàcia de Crist, únic Mitjancer. (…) La mediació única del Redemptor no exclou, sinó que suscita en les criatures diverses classes de cooperació, participada de l’única font.

L’Església no dubta a confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, perquè, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb més intimitat al Mediador i Salvador.

Al mes de maig els cristians la honorem de manera molt especial, ella ho mereix, i ho agraeix amb abundància de gràcies. L’experiència multisecular de l’Església és clara: quan Maria és present, creix i s’enforteix la vida cristiana en les persones, en les famílies, en la societat.

Mn Francesc Perarnau

Després d’unes setmanes en aquest estat “incòmode” de Seu Vacant de què parlàvem el mes passat, tenim l’enorme alegria de tenir un nou Romà Pontífex. És lògic que l’Església Catòlica estigui exultant: ja hi ha a la Seu Romana un nou successor de Sant Pere, el Papa Francesc, que per ser-ho és cap de l’Església universal, que té la missió de guiar-la en els propers anys, que esperem que siguin molts.

Tots els fidels de l’Església tenim obligació de fer una pinya al voltant del Papa Francesc, el Pare comú, d’acompanyar-lo amb la nostra oració per la seva persona i per les seves intencions, d’escoltar i secundar els seus ensenyaments i de fer d’altaveu de les seves paraules.

Molts varem sentir una emoció molt gran quan en sortir a la plaça de Sant Pere per saludar i beneir el poble reunit, va voler que tots reséssim amb ell: Parenostre, Avemaria, Glòria … com si des del primer moment voldria ressaltar la primacia absoluta de l’Oració en la vida de l’Església i dels cristians. I així va començar el pontificat: acudint a Déu amb la pregària de Jesús, honrant a la Trinitat Santa i acudint a la Mare de Déu.

No tindria sentit intentar establir comparacions entre uns Papes i altres. Evidentment el Papa Francesc és diferent de Benet XVI i de Joan Pau II, però cada un d’ells ha rebut la pesada càrrega del ministeri Petrí i cada un d’ells ha marcat el camí que convenia seguir en el seu Pontificat. Preguem per ell perquè sigui un bon instrument de l’Esperit Sant en l’acompliment de la greu missió que se li ha confiat, i perquè els fidels de l’Església, com ovelles del seu ramat que som, ens deixem governar i conduir.

Mn Francesc Perarnau

En el moment en què es publiqui aquest editorial ens trobarem a l’Església en període de Seu Vacant. Significa que en aquests moments estem en un moment de canvi de Papa. Per motius que SS Benet XVI va explicar, amb absoluta llibertat i prenent la seva decisió amb la clara consciència d’estar complint així la voluntat de Déu, va renunciar a seguir com a cap de l’Església per deixar pas a un nou Papa, que serà el 266 successor de Sant Pere.
Aquesta Seu Vacant té unes característiques diferents de les que s’han produït en els últims segles: no hi ha hagut mort del Papa. Fa pocs dies el Benet XVI ha explicat que ara es dedicarà a una vida d’oració més intensa, apartat ja de la brega diària al capdavant de l’Església.
Ens queda un gran deute d’agraïment amb ell. Mentre ha ocupat la seu de Pere ha posat totes les seves energies al servei de l’Església. Ho ha donat tot. Ha esgotat totes les seves energies portant aquesta càrrega. Amb imatge gràfica podríem dir que s’ha espremut … És obligació de tots seguir resant per ell perquè Déu li beneeixi abundantment i li doni la pau que desitja fins al moment de cridar a la seva presència.
Pocs dies després de començat el mes de març, en una data que en el moment d’escriure aquestes línies encara no està fixada, es convocarà el conclave de cardenals que tindrà com a missió triar el nou Summe Pontífex. Els cardenals estaran reunits un temps indefinit fins que la Fumata blanca ens informi que ja han triat la persona que ocuparà la Càtedra de Sant Pere i que ha donat la seva conformitat. Serà el moment joiós del “Habemus Papam!”
I des del primer moment, però especialment durant el Conclave hem d’unir-nos tots en oració a l’Esperit Sant perquè l’elecció que realitzaran els cardenals sigui la que Déu vol, i que des del primer moment ompli l’elegit de les gràcies necessàries per poder dur endavant la missió i càrrega que li serà encomanada.
Sempre es necessita que preguem pel cap de l’Església, així ho feien els primers cristians, i ho han fet els cristians al llarg dels segles. I així ho farem també nosaltres unint-nos a aquesta tradició multisecular.

Mn Francesc Perarnau

Amb el record tan recent del Nadal, comencem ja el temps de Quaresma, un temps que ens parla del encara llunyana festa de la Pasqua, la més important de l’Any Cristià.

La Quaresma és un temps de preparació en el qual procurem renovar la nostra vida cristiana. Tradicionalment l’Església proposa que la preparació es realitzi a través de l’oració, del sacrifici i de la preocupació pels altres (oració, dejuni, almoina).

Sant Lleó el Gran posava l’accent en la necessitat d’exercitar-se en la virtut de la caritat: “Així doncs, estimadíssims, si be tot temps és bo per exercitar-se en la virtut de la caritat, aquests dies quaresmals ens conviden a això d’una manera més urgent; si volem arribar a la Pasqua santificats en l’anima i en el cos hem de posar un interès especialíssim en l’adquisició d’aquesta virtut, que conté en sí totes les altres i cobreix la multitud dels pecats”.

Els bons desitjos convé concretar-los. Moltes persones els tenen però no els acaben de posar en pràctica perquè no els tradueixen en propòsits. En l’Evangeli trobem una bona llista de propostes del Senyor sobre la manera d’exercir la caritat amb els altres. Tenim ben presents aquelles paraules de Jesús recollides per Sant Mateu (Mt. 25, 31): “Vaig tenir fam i hem donareu menjar, tenia set i em donàreu beure, estava nu i em vau vestir, era pelegrí i em vau acollir…”. Paraules que ens convé meditar i que ens han de moure a fer propòsits per a la vida diària. És bo que estiguin relacionats amb l’entorn en què ens movem habitualment i que siguin senzills de formular i de fer: somriure més, escoltar amb atenció, ser més amable, donar les gràcies, callar possibles retrets, oferir-se per ajudar sense que ens ho hagin de demanar… Amb imaginació es pot fer una petita llista que es podria repassar de tant en tant.

Aquest esforç per afinar en la caritat amb els altres ens ajuda en la lluita contra el nostre egoisme, per ésser millors i agradar Déu.

És un bona manera de viure la Quaresma i de preparar-nos així per a la Pasqua.

Mn. Francesc Perarnau

Fa poc temps que alguns diaris recollien la noticia amb grans titulars: el Papa havia escrit en el seu llibre sobre la infància del Senyor que els Reis Mags eren d’Andalusia.

La notícia no deixava de sorprendre i, lògicament venien ganes de llegir el que realment havia escrit el Papa, per poder tenir una idea clara de la seva reflexió. El Papa, en realitat, deia aquestes paraules que copiem a continuació: “Així com la tradició de l’Església ha llegit amb tota naturalitat el relat del Nadal sobre el rerefons d’Isaïes 1,3, i d’aquesta manera van arribar al pessebre el bou i l’ase, així també ha llegit la història dels Mags a la llum del Salm 72,10 i Isaïes 60 (*). I, d’aquesta manera, els homes savis d’Orient s’han convertit en reis, i amb ells han entrat en el pessebre els camells i els dromedaris.

La promesa continguda en aquests textos estén la procedència d’aquests homes fins a l’extrem Occident (Tarsis, Tartessos a Espanya), però la tradició ha desenvolupat ulteriorment aquest anunci de la universalitat dels regnes d’aquells sobirans, interpretant com a reis dels tres continents llavors coneguts: Àfrica, Àsia i Europa “.

Com es pot comprovar, no té res a veure el que diu el Papa en el llibre amb la procedència andalusa d’aquests Mags que apareixen en l’Evangeli.

El pitjor de tot és que aquesta notícia que, d’altra banda, no té més transcendència, mostra una vegada més com alguns poden destruir una tasca profunda d’un expert en Sagrada Escriptura amb uns comentaris jocosos que queden molt lluny del sentit real que l’escriptor, en aquest cas el Papa, escriu en el seu llibre.

En tot cas ens queda la lliçó ben apresa. Encara que de vegades pugui resultar una mica ardu, val la pena llegir en directe els tres llibres sobre la Vida de Jesús que el Papa ha publicat en els últims anys. Beure en aquesta font sense intermediaris que ens vulguin explicar el que el Papa vol dir, ens ajuda a conèixer millor el Senyor. Ho farem a través de la llum que ens aporta la reflexió sàvia d’un home de Déu, que a més és un gran teòleg i en aquests moments el successor de Pere al capdavant de l’Església.

Mn Francesc Perarnau

Algunes persones veuen l’arbre de Nadal com pertanyent a una simbologia pagana que s’ha “infiltrat” entre els costums cristianes. En realitat es tracta d’un error. És veritat que ha vingut de fora. Neix, sí, a partir d’unes celebracions paganes, però fa molts segles que van ser cristianitzades pels Evangelitzadors.
Els antics germans tenien la creença que el món i totes les estrelles que es poden contemplar al cel estaven com penjats de les branques d’un arbre gegantí que seria el Déu Odín. A aquest Déu li rendien culte el dia del solstici d’hivern, molt proper a la celebració cristiana del Nadal, moment en què els dies que fins aquest moment han estat cada vegada més curts, comencen de nou a créixer, i sembla que la vida es renova. La celebració festiva consistia en adornar un roure amb torxes que representaven als astres del cel mentre ballaven i cantaven al seu voltant.
Sant Bonifaci, evangelitzador d’Alemanya i Anglaterra, va aprofitar aquella manera de celebrar i, amb gran saviesa catequètica, la va transformar en celebració cristiana. No es tractava de destruir, sinó de reconduir, d’assolir la plenitud de sentit. Va tallar el roure de les celebracions i va plantar al seu lloc un avet, arbre de fulla sempre verda, símbol de l’amor perenne de Déu i el va adornar amb pomes i espelmes, donant-li així un simbolisme cristià: les pomes representaven les temptacions, el pecat original i els pecats dels homes, les espelmes representaven Crist, la llum del món i la gràcia que reben els homes que accepten Jesús com Salvador.
Com es pot veure també l’arbre de Nadal està carregat de sentit, que al costat del naixement, tan propi de les nostres terres, i als nadales, donen a les nostres cases i ciutats aquest “ambient de Nadal” tan propi d’aquests dies.

Mn Francesc Perarnau

Entrem en el mes de novembre, penúltim de l’any, que ve aquesta vegada marcat per les eleccions al Parlament de Catalunya que s’han de realitzar el dia 25. És un tema molt important per al present i futur immediat de Catalunya i és lògic que les diferents visions polítiques que conviuen en la nostra societat s’enfrontin -sempre democràticament- i que siguin els ciutadans, d’acord amb les lleis vigents els que decideixin quin tipus de govern prefereixen.

Els Bisbes de Catalunya, tenint en compte la seva responsabilitat en la missió de mestres dels fidels cristians, van donar unes orientacions generals que convé tenir presents a l’hora d’afrontar aquest període de la vida ciutadana. En l’escrit emanat de la Conferència Episcopal Tarraconense s’assenyala que, “en un règim democràtic, tothom hauria de tenir manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que« una societat que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l’ésser humà és la que es proposa com a meta prioritària el bé comú, com a bé de tots els homes i de tot l’home »(Compendi Doctrina Social de l’Església núm. 165).

Alhora s’assenyala que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat.

Una vegada més els bisbes de Catalunya recorden que no els correspon optar per cap de les legítimes opcions que es presentaran, sempre que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que busquin amb paciència la pau i la justícia.

És evident que no hi ha una solució “catòlica” a la major part dels problemes que es presenten en la societat, i que ningú té tampoc “la veritat” en un terreny en què s’admeten moltes propostes, la major part d’elles legítimes i possibles. Cada partit proposarà aquelles solucions que pensi oportunes i els ciutadans, en una democràcia que és ja adulta, en llibertat i amb la consegüent responsabilitat, han de decidir amb el seu vot el que entenguin que és millor per al bé comú.

Demanem a Déu que il·lumini els que hauran de governar perquè siguin veritables servidors del bé comú i busquin “el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat . El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. (“Al Servei de nostres poble” 2011, núm. 5)

Mn Francesc Perarnau

A la Carta Apostòlica Porta Fidei, datada el dia 11 del mes d’octubre de l’any passat, el Sant Pare Benet XVI va anunciar  l’ “Any de la Fe”.

El document consta de 15 punts en els quals el Papa desgrana una sèrie d’orientacions perquè tots puguem aprofundir en les arrels de la nostra fe cristiana, com la vivim i com ens convertim en testimonis creïbles de la mateixa.

Com el Papa assenyala en el document, aquesta convocatòria respon a uns feliços aniversaris que conflueixen en aquest temps: el dia 11 d’octubre es compleix el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II i el vintè de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, promulgat pel beat Papa Joan Pau II, i que va ser considerat per ell com un fruit preciós del Concili.

Evidentment tots tenim una consciència clara de la importància, tant del Concili com de la publicació del Catecisme. Aquest és un bon moment perquè llegim, si no ho hem fet, o perquè rellegim el Catecisme de l’Església Catòlica. Un extraordinari treball que exposa de manera estupenda els continguts de la nostra fe, en les conegudes quatre parts: el que creiem, el que celebrem, el que vivim, i com resem.

Convé que els cristians coneguem bé la nostra fe, que no ens conformem simplement amb les nocions bàsiques, amb els rudiments de la fe que ens van donar en les catequesis de la Primera Comunió o de la Confirmació.

Els sacerdots ens trobem amb freqüència, en la nostra labor pastoral, amb persones que han d’enfrontar-se als problemes que presenten per a la fe les circumstàncies del món actual, amb el pobre bagatge d’una catequesis senzilla d’una llunyana Primera Comunió. La fe s’ha d’aprofundir i desenvolupar-se. És important per a nosaltres mateixos i per el testimoniatge que hem de donar al món. En aquests moments, els nostres coetanis ens demanen que fem el que Sant Pere recomanà als nostres primers germans en la fe: donar raó de la seva esperança.

I el Catecisme és un instrument ideal per trobar-hi continguts profunds de la fe i la manera d’expressar-los als qui ens ho demanin.

Mn Francesc Perarnau

Per als alumnes dels col·legis i de les universitats, el mes de setembre marca l’inici d’un nou curs. Però això no és només per a ells, també es parla d’un nou curs polític i, en general, després de l’aturada que ha suposat el mes d’agost, tots tenim la impresió que “tornem a començar”.

D’alguna manera el mes de setembre tots recomencem: recomença la vida escolar, la vida universitària, la vida política i la laboral…

Encara que a Montalegre no hem aturat l’activitat pastoral al llarg de l’estiu, ja que l’església ha estat oberta cada dia i s’han mantingut les Misses i els recessos, sí que s’han notat les absències dels sacerdots que, per torns, han pres un temps per a les seves necessàries vacances i també s’ha notat en l’atenció de despatxos, tant de l’església com de l’Acció Social.

I ara “tornem a començar”.

Obriran els despatxos, tornaran les activitats, apareixeran noves iniciatives per a un any especial que s’obre davant nostre.

En l’horitzó proper veiem amb esperança el començament, en el mes d’octubre, de l’Any de la Fe que ha convocat el papa Benet XVI. Serà un any fantàstic en què el Romà Pontífex ens demana a tots els catòlics que sapiguem donar “un testimoni creïble” de la nostra fe. Es tracta d’implicar-nos en aquesta il·lusió del Papa, d’escoltar i de procurar estar en sintonia amb el que ens està demanant ara mateix. A mesura que ens acostem al començament d’aquest Any de la Fe, els Bisbes ens aniran marcant el camí per on s’ha d’anar desenvolupant la nostra vida cristiana.

Si tots junts, units als bisbes i en comunió amb el Papa, empenyem en la mateixa direcció, no ho dubtem, Déu beneirà abundantment l’Església.

Mn Francesc Perarnau

Aquest mes d’agost ens esperen els Jocs Olímpics, un esdeveniment universal que es repeteix cada 4 anys i que centrarà l’atenció de milions de persones de tot el món durant bastants dies.

Al llarg d’aquest temps veurem actuar molts atletes, homes i dones, en diferents especialitats esportives, en uns casos en esports individuals, en altres en equip. I el que contemplarem ens parlarà sempre d’esforç i superació per assolir uns objectius. Milers de joves han estat preparant, esforçant-se, lluitant contra els seus propis límits per poder arribar a competir en els Jocs.

De fet l’esport, la pràctica esportiva, amb les seves exigències i sacrificis, dedicació i esforç, des del començament del cristianisme ha estat un punt de referència en què els predicadors s’han fixat per parlar de la vida cristiana.

El mateix Sant Pau ho feia dirigint-se als Corintis:

¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1 Co 9,24)

La vida espiritual té grans similituds amb la vida dels esportistes, amb la gran diferència que la vida espiritual és per a tots, joves i grans, que han de competir contra ells mateixos. Les virtuts cristianes necessiten l’ajuda de Déu, però també la correspondència particular de cada persona, amb la il·lusió d’arribar cada dia una mica més enllà, com els esportistes: un centímetre més alt, un centímetre més lluny, un segon més ràpid .. .

A més en aquesta Olimpíada el triomf d’un no exclou els altres, tots poden arribar al lloc més alt de podi, tots podem ser campions.

Mn Francesc Perarnau