Acabàvem el mes de juny amb el record de la institució del Primat en l’Església, i la promesa a Pere de l’assistència divina. Han passat els segles, hi ha hagut tempestes importantíssimes en el món, grans guerres i revolucions, els mapes geopolítics s’han mogut de manera espectacular, els règims polítics han anat canviant. El món és molt diferent d’aquell en el qual l’Església va començar el seu camí.
També l’Església ha patit situacions convulses al llarg d’aquests mil·lennis, però a diferència del que ha succeït en el món, en què tot ha canviat, no ha estat així a l’Església; substancialment la és la mateixa que va fundar Jesús i aquella promesa del Senyor s’ha mantingut, com a signe que la seva paraula no pot fallar, i com per reforçar la nostra fe, malgrat tot. Efectivament, sense solució de continuïtat, i amb alguns sobresalts puntuals, al capdavant de l’església s’han anat succeint els Romans Pontífexs. En alguns moments els vents han estat tan fortes que ha semblat que la nau de l’Església podia naufragar, però no, la nau de Pere no pot enfonsar perquè té la promesa del Senyor.
Certament del tronc s’han separat branques, de vegades grans, moltes ànimes han patit i continuen patint les conseqüències … Però aquella barca segueix navegant, perquè Ell no deixarà de la mà a la seva Església. I al capdavant d’ella hi ha el successor de Pere. Perquè ell és qui té la garantia d’assistència, i allà on està Pere és on hi ha l’Església: Ubi Petrus, ibi ecclesia, ibi Deus, deia sant Ambròs ja al segle IV.
Mn Francesc Perarnau
