Amb l’Advent iniciem un temps d’espera; però una espera que el Senyor ve a convertir en esperança. L’experiència ens mostra que ens passem la vida esperant: quan som nens volem créixer; en la joventut aspirem a un amor gran, que ens ompli; quan som adults busquem la realització en la professió; quan arribem a l’edat avançada aspirem al merescut descans. No obstant això, quan aquestes esperances es compleixen, o també quan naufraguen, percebem que això, en realitat, no ho era tot. Necessitem una esperança que vagi més enllà del que podem imaginar, que ens sorprengui. Així, encara que existeixen esperances més o menys petites que dia a dia ens mantenen en camí, en realitat, sense la gran esperança -la que neix de la Fe en Déu i del seu Amor als homes – totes les altres són insuficients.
Com diu el Papa Francesc: “El temps d’Advent ens torna l’horitzó de l’esperança, una esperança que no decep perquè està fundada en la Paraula de Déu. Una esperança que no decep, senzillament perquè el Senyor no decep mai”. El nostre temps present té un sentit perquè el Messies, esperat durant segles, neix a Betlem. Al venir Crist entre nosaltres, ens ofereix el do del seu amor i de la seva salvació. Pels cristians l’esperança està animada per una certesa: el Senyor és present al llarg de tota la nostra vida, a la feina i en els afanys quotidians; ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes.
Recorrem aquestes setmanes amb aquesta espera atenta i alegre, i, alhora, plena d’esperança, contagiant-la als altres i de manera especial als joves, a qui els pot faltar raons per esperar. El Nen Jesús, Maria i Josep ens esperen a Betlem. Allí volem arribar amb tota la família! Bon Nadal!
Mn. Xavier Argelich
