Editorial

“Nada te turbe, nada te espante.

Todo se pasa. Dios no se muda.

La paciencia todo lo alcanza.

Quien a Dios tiene, nada le falta.

Sólo Dios basta.”

El dia 15 del mes d’octubre celebrarem la festa de Santa Teresa de Jesús . Sens dubte es poden dir moltes coses d’aquesta dona excepcional , una de les grans Santes de la història, declarada Doctora de l’Església en 1970. La seva biografia és apassionant. Dotada d’uns dons i carismes extraordinaris va saber viure entregada plenament a complir la missió que Déu li havia confiat.  Mai va dir a Déu que no, encara que les circumstàncies fossin difícils o humanament impossibles.

Reformadora del Carmel, fundadora de molts convents per tota la geografia espanyola, va ser una dona pràctica, amb un enorme sentit comú, que “tocava amb els peus a terra”; posava sempre els mitjans humans necessaris fins on li era possible, i es fiava plenament de Déu, al qui tractava amb absoluta confiança .

El Senyor no li va estalviar patiments i dolors , no només morals , sinó també físics. D’ella s’explica que en una ocasió que va caure i es va fracturar el braç es queixava al Senyor, en un diàleg que semblant a aquest :

-Perquè em tractes així ? – li pregunta

– Ja veus, Teresa: el que jo dono a les ànimes escollides és el regal de la meva creu, així tracto als meus amics, li respon Jesús .

I ella , amb la confiança filial que li té, li diu:

– Senyor, per això tens tan pocs …

Els versos amb què he iniciat aquestes paraules són una bona mostra de l’enorme fe i confiança amb què ella vivia , i un consell que rebem amb agraïment. Els grans sants, com Teresa, ens donen grans lliçons que ens serveixen per a la nostra vida diària. També en les nostres vides apareixen dificultats i problemes, de vegades coses menors, altres vegades molt serioses, amb freqüència ens pesen i ens arriben a desbordar en ocasions… Que bé ens ve llavors sentir aquestes paraules, com un murmuri que la Santa ens diu a cau d’orella : res et torbi , res t’espanti …

Mn Francesc Perarnau

Ens explica l’Evangeli al capítol 9 de Sant Marc que un dia es va acostar a Jesús el pare d’un vailet que tenia dintre un dimoni que no el deixava viure. Aquell home estava desesperat. Havia fet de tot pel seu fill, i seguint el consell d’amics seus l’havia portat als deixebles de Jesús, però tampoc ells van poder guarir-lo.

Deia aquell a Jesús:

«Mestre, us he portat el meu fill, que té un esperit mut; i quan se n’apodera, el tira per terra, i treu bromera i cruix de dents i es queda rígid. ho he dit als vostres deixebles perquè l’expulsessin, però no han pogut» (…) si hi podeu res, tingueu compassió de nosaltres i ajudeu-nos».

Si hi podeu res!

Es com si li digues: diuen que tens poder, que fas coses impossibles, que has curat leprosos, que has donat vista als cecs, i també que expulses dimonis… Si això es veritat, ajuda’ns, si us plau!

Jesús l’escolta i li explica que la fe es condició necessària de la petició.

Es qüestió de fe.

I li diu Jesús:

«Això de si podeu…! Tot és possible al qui te fe».

El bon pare no te prou fe, però del fons de la seva anima surt una pregaria meravellosa: «Crec! Ajudeu la meva manca de fe!»

En aquest any de la fe, que ja es va acostant al seu final, es un bon moment per preguntar-nos per la nostra fe. Pot ser que a vegades ens sentim així, com aquell home, amb una fe dèbil; pot ser que hi hagi dubtes en el nostre horitzó, que davant les misèries pròpies o alienes, els problemes del mon o el mal que descobrim tant a prop nostre ens trobem com trontollant davant d’un abisme…

Es el moment de la pregaria confiada:

Senyor, jo crec, però ajudeu la meva manca de fe!

Mn Francesc Perarnau

Entrem al mes d’agost amb les paraules del Papa adreçades als joves, però també als grans, ressonant encara en la nostra oïda.

El Vicari de Crist ens demana que renovem la nostra il·lusió en el seguiment del Senyor. I que decididament fem tot el possible per transformar el món. Per això cal ser veritablement cristians; cristians de temps complet, al cent per cent. Els deia el Papa: Jo sé que vosaltres voleu ser bona terra, cristians de debò, no cristians a mig temps, no cristians “emmidonats” amb el nas així [aixecat] que semblen cristians i en el fons no fan res. No cristians de façana. Aquests cristians que són pura aparença no son cristians autèntics.

I per això no n’hi ha prou amb un simple anar fent, amb el compliment d’uns mínims. Jesús ho va deixar ben clar, i així es recull en l’Evangeli, que el camí cristià no és fàcil, és exigent, i que només els que s’esforcen poden seguir-lo.

A alguns els pot semblar que aquestes exigències dificulten que siguin molts els seguidors de Jesús. Si no demanés tant, diuen, el seguirien molts més…. És veritat que hi haurà qui no anirà per aquest camí. No hi trobarem els egoistes i ni els panxacontents, ni aquells que s’estimen més fer sempre el que és fàcil i plaent. No els hi trobarem perquè és un camí d’amor i, per tant, d’entrega a Déu i als altres. Els que són incapaços d’estimar no el poden seguir.

Jesús mai no va dir que seguir-lo fos fàcil, sinó més aviat tot el contrari: la seva predicació mostra la veritat que salva, i queda clar que acollir-la i seguir-la és sempre difícil. Seguint el camí que Jesús ens proposa, ens trobarem, caminant potser a velocitats diferents, ranquejant de vegades, tots aquells que saben que només trepitjant l’egoisme i la supèrbia, lluitant contra les tendències interiors que ens centren en el nostre jo i ens aparten dels altres, es transforma tot: un mateix, els altres i, per fi, el món, i s’arriba llavors a una veritable felicitat. Costa, però val la pena.

Sant Josepmaria escriu un punt en Camí que podria servir per tancar aquesta reflexió: “Pregui perquè no m’aturi mai en les coses fàcils”. -Ja ho he demanat. Ara cal que et posis a complir aquest bell propòsit (Camí 39).

Mn Francesc Perarnau

En el calendari d’aquest mes de juliol hi ha uns dies marcats de manera especial perquè no se’ns oblidin: del 23 al 28 d’aquest mes se celebrarà a Rio de Janeiro (Brasil),la Jornada Mundial de la Joventut.

Ja han passat 27 anys des que el 1986 el Papa Joan Pau II es va reunir a Roma, en una trobada amb un nombrós grup de joves de la seva diòcesi, en la que es considera la primera de la llarga sèrie de Jornades, que va continuar Benet XVI i aquest any el Papa Francsc. Aquell primera trobada tenia com a lema: “Sempre disposats a donar resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15).

Joan Pau II, el principal impulsor de les jornades mundials de la joventut tenia un enorme afecte i una confiança cega, il·limitada, en la força dels joves. I era un sentiment correspost com ho demostren els milers i milers de joves que van anar a Roma per donar-li l’últim adéu en el moment de la seva mort.

Aquestes trobades de joves del món sencer, de vegades molt nombrosos, vénen a desmentir un tòpic al que a vegades es recorre: als joves el cristianisme no els interessa, que a les esglésies no hi ha joves … Les JMJ, amb la reunió de centenars de milers de joves, mostren per contra, que el cristianisme sí que interessa als joves, que els ideals que els planteja Jesús sí que els interpel len i molt, i que són capaços de grans sacrificis per viure la seva fe …

Hi ha una força enorme en la joventut de l’Església, una força que realment pot sacsejar el món, que el pot revolucionar, que el pot transformar. De petits ens explicaven a l’escola que les aigües de l’Antic Nil es desbordaven anualment i que inundaven l’enorme vall del riu, donant-li una fertilitat extraordinària. Aquells terrenys que semblaven ja espremuts, secs, incapaços de donar més de si, rebien una benedicció amb aquesta inundacions i eren capaços de tornar a produir en gran abundància.

Aquestes Jornades vénen a ser per a les diòcesis de tot el món com aquest desbordar-se del Nil: Aquesta multitud de joves que assisteix il·lusionada a la trobada amb el Papa, que entra en contacte tants joves cristians d’altres llocs, que s’enriqueix i amb la meravella del missatge, ens portarà a la tornada una nova empenta, una nova il·lusió, l’aigua i els nutrients que poden revitalitzar les nostres societats cansades i resseques. Cometríem un error si penséssim que aquests viatges són una manera més de turisme religiós, o com una manera sana d’emprar el temps de les vacances, i el critiquéssim sense més com una despesa inútil en temps de crisi. És millor i més proper a la veritat que el veiem com una benedicció que pot salvar-nos.

Mn Francesc Perarnau

Viure cristianament vol dir viure el manament de l’amor, que té la doble dimensió de la quel ens parla el Senyor en l’Evangeli: estimar Déu, estimar el proïsme. I això, encara que sembli sorprenent, ens ho diu l’experiència diària, no és fàcil.

Les dificultats són evidents: algunes són dificultats interiors. Tots sentim en el nostre interior la gran força que té la supèrbia, una de les manifestacions és la tendència a ser egoistes, a mirar-nos a nosaltres mateixos, a jutjar coses i persones d’acord amb el benefici que ens produeixen a nosaltres … I d’aquestes inclinacions neixen tots els altres problemes: avarícia, luxúria, ira, enveja … De fet per viure una vida cristiana cal lluitar contra aquests moviments interiors i que ofereixen una gran resistència …

Altres vegades les dificultats són exteriors: sovint ens trobem amb un ambient no cristià, de vegades bel · ligerant anticristià, no és estrany que el qui procura viure la seva fe es vegi ridiculitzat, injuriat i en ocasions fins i tot perseguit. Els màrtirs no són figures del passat, hi continua havent màrtirs en els nostres dies. Per viure la fe en aquestes circumstàncies cal molta fortalesa.

Davant l’evidència de les dificultats, sovint pot ser que ens assalti el dubte: ¿es pot “viure en cristià”?; ¿És possible viure segons els ensenyaments de Jesús?

La resposta sembla evident: ha de ser-ho, perquè Déu no ens demana impossibles.

Però és cert que no és fàcil. No n’hi ha prou amb la voluntat personal. Es necessita alguna cosa més: es necessita l’ajuda de Déu, sense ella no hi ha res a fer. I aquest ajut ens arriba a través de l’oració i dels sagraments. És amb aquests mitjans que la persona cristiana pot viure a fons la seva fe i arribar a la santedat malgrat les dificultats interiors i exteriors que s’interposen en el seu camí.
Mn Francesc Perarnau

Ens equivocaríem si penséssim que la devoció a Maria és un estadi molt primari, gairebé infantil en l’evolució de la vida espiritual de l’Església o de la persona cristiana. Només cal llegir les paraules del capítol 8 de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II per adonar-se que Maria ocupa un lloc preeminent dins de l’Església i per tant en la vida cristiana.

Sempre ha estat molt present en la vida de l’Església, però a mesura que la teologia ha anat aprofundint el paper de Maria s’ha anat comprenent millor, i la seva figura fent-se més lluminosa.

Gràcies a Maria arribarà el Redemptor, perquè ella és la Mare que ens el porta al món, i també gràcies a Ella la Redempció s’estén perquè, per encàrrec del seu diví Fill, continua exercint la maternitat sobre l’Església fundada per Ell Ens dirà el Concili:

LG 62. Aquesta maternitat de Maria en l’economia de gràcia perdura constantment des del moment de l’assentiment que va prestar fidelment en l’Anunciació, i que va mantenir sense vacil · lar al peu de la creu fins a la consumació perpètua de tots els elegits. Doncs, assumpta al cel, no ha abandonat aquesta missió salvadora, sinó que amb la seva múltiple intercessió continua aconseguint-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor matern té cura dels germans del seu Fill, que encara peregrinen i troben en perills i ansietat fins que arribin a la pàtria benaurada. Per aquest motiu, la Verge Maria és invocada en l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socors, Mediadora. La qual cosa, però, s’ha d’entendre de manera que no resti ni afegeixi a la dignitat i eficàcia de Crist, únic Mitjancer. (…) La mediació única del Redemptor no exclou, sinó que suscita en les criatures diverses classes de cooperació, participada de l’única font.

L’Església no dubta a confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, perquè, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb més intimitat al Mediador i Salvador.

Al mes de maig els cristians la honorem de manera molt especial, ella ho mereix, i ho agraeix amb abundància de gràcies. L’experiència multisecular de l’Església és clara: quan Maria és present, creix i s’enforteix la vida cristiana en les persones, en les famílies, en la societat.

Mn Francesc Perarnau

Després d’unes setmanes en aquest estat “incòmode” de Seu Vacant de què parlàvem el mes passat, tenim l’enorme alegria de tenir un nou Romà Pontífex. És lògic que l’Església Catòlica estigui exultant: ja hi ha a la Seu Romana un nou successor de Sant Pere, el Papa Francesc, que per ser-ho és cap de l’Església universal, que té la missió de guiar-la en els propers anys, que esperem que siguin molts.

Tots els fidels de l’Església tenim obligació de fer una pinya al voltant del Papa Francesc, el Pare comú, d’acompanyar-lo amb la nostra oració per la seva persona i per les seves intencions, d’escoltar i secundar els seus ensenyaments i de fer d’altaveu de les seves paraules.

Molts varem sentir una emoció molt gran quan en sortir a la plaça de Sant Pere per saludar i beneir el poble reunit, va voler que tots reséssim amb ell: Parenostre, Avemaria, Glòria … com si des del primer moment voldria ressaltar la primacia absoluta de l’Oració en la vida de l’Església i dels cristians. I així va començar el pontificat: acudint a Déu amb la pregària de Jesús, honrant a la Trinitat Santa i acudint a la Mare de Déu.

No tindria sentit intentar establir comparacions entre uns Papes i altres. Evidentment el Papa Francesc és diferent de Benet XVI i de Joan Pau II, però cada un d’ells ha rebut la pesada càrrega del ministeri Petrí i cada un d’ells ha marcat el camí que convenia seguir en el seu Pontificat. Preguem per ell perquè sigui un bon instrument de l’Esperit Sant en l’acompliment de la greu missió que se li ha confiat, i perquè els fidels de l’Església, com ovelles del seu ramat que som, ens deixem governar i conduir.

Mn Francesc Perarnau

En el moment en què es publiqui aquest editorial ens trobarem a l’Església en període de Seu Vacant. Significa que en aquests moments estem en un moment de canvi de Papa. Per motius que SS Benet XVI va explicar, amb absoluta llibertat i prenent la seva decisió amb la clara consciència d’estar complint així la voluntat de Déu, va renunciar a seguir com a cap de l’Església per deixar pas a un nou Papa, que serà el 266 successor de Sant Pere.
Aquesta Seu Vacant té unes característiques diferents de les que s’han produït en els últims segles: no hi ha hagut mort del Papa. Fa pocs dies el Benet XVI ha explicat que ara es dedicarà a una vida d’oració més intensa, apartat ja de la brega diària al capdavant de l’Església.
Ens queda un gran deute d’agraïment amb ell. Mentre ha ocupat la seu de Pere ha posat totes les seves energies al servei de l’Església. Ho ha donat tot. Ha esgotat totes les seves energies portant aquesta càrrega. Amb imatge gràfica podríem dir que s’ha espremut … És obligació de tots seguir resant per ell perquè Déu li beneeixi abundantment i li doni la pau que desitja fins al moment de cridar a la seva presència.
Pocs dies després de començat el mes de març, en una data que en el moment d’escriure aquestes línies encara no està fixada, es convocarà el conclave de cardenals que tindrà com a missió triar el nou Summe Pontífex. Els cardenals estaran reunits un temps indefinit fins que la Fumata blanca ens informi que ja han triat la persona que ocuparà la Càtedra de Sant Pere i que ha donat la seva conformitat. Serà el moment joiós del “Habemus Papam!”
I des del primer moment, però especialment durant el Conclave hem d’unir-nos tots en oració a l’Esperit Sant perquè l’elecció que realitzaran els cardenals sigui la que Déu vol, i que des del primer moment ompli l’elegit de les gràcies necessàries per poder dur endavant la missió i càrrega que li serà encomanada.
Sempre es necessita que preguem pel cap de l’Església, així ho feien els primers cristians, i ho han fet els cristians al llarg dels segles. I així ho farem també nosaltres unint-nos a aquesta tradició multisecular.

Mn Francesc Perarnau

Amb el record tan recent del Nadal, comencem ja el temps de Quaresma, un temps que ens parla del encara llunyana festa de la Pasqua, la més important de l’Any Cristià.

La Quaresma és un temps de preparació en el qual procurem renovar la nostra vida cristiana. Tradicionalment l’Església proposa que la preparació es realitzi a través de l’oració, del sacrifici i de la preocupació pels altres (oració, dejuni, almoina).

Sant Lleó el Gran posava l’accent en la necessitat d’exercitar-se en la virtut de la caritat: “Així doncs, estimadíssims, si be tot temps és bo per exercitar-se en la virtut de la caritat, aquests dies quaresmals ens conviden a això d’una manera més urgent; si volem arribar a la Pasqua santificats en l’anima i en el cos hem de posar un interès especialíssim en l’adquisició d’aquesta virtut, que conté en sí totes les altres i cobreix la multitud dels pecats”.

Els bons desitjos convé concretar-los. Moltes persones els tenen però no els acaben de posar en pràctica perquè no els tradueixen en propòsits. En l’Evangeli trobem una bona llista de propostes del Senyor sobre la manera d’exercir la caritat amb els altres. Tenim ben presents aquelles paraules de Jesús recollides per Sant Mateu (Mt. 25, 31): “Vaig tenir fam i hem donareu menjar, tenia set i em donàreu beure, estava nu i em vau vestir, era pelegrí i em vau acollir…”. Paraules que ens convé meditar i que ens han de moure a fer propòsits per a la vida diària. És bo que estiguin relacionats amb l’entorn en què ens movem habitualment i que siguin senzills de formular i de fer: somriure més, escoltar amb atenció, ser més amable, donar les gràcies, callar possibles retrets, oferir-se per ajudar sense que ens ho hagin de demanar… Amb imaginació es pot fer una petita llista que es podria repassar de tant en tant.

Aquest esforç per afinar en la caritat amb els altres ens ajuda en la lluita contra el nostre egoisme, per ésser millors i agradar Déu.

És un bona manera de viure la Quaresma i de preparar-nos així per a la Pasqua.

Mn. Francesc Perarnau

Fa poc temps que alguns diaris recollien la noticia amb grans titulars: el Papa havia escrit en el seu llibre sobre la infància del Senyor que els Reis Mags eren d’Andalusia.

La notícia no deixava de sorprendre i, lògicament venien ganes de llegir el que realment havia escrit el Papa, per poder tenir una idea clara de la seva reflexió. El Papa, en realitat, deia aquestes paraules que copiem a continuació: “Així com la tradició de l’Església ha llegit amb tota naturalitat el relat del Nadal sobre el rerefons d’Isaïes 1,3, i d’aquesta manera van arribar al pessebre el bou i l’ase, així també ha llegit la història dels Mags a la llum del Salm 72,10 i Isaïes 60 (*). I, d’aquesta manera, els homes savis d’Orient s’han convertit en reis, i amb ells han entrat en el pessebre els camells i els dromedaris.

La promesa continguda en aquests textos estén la procedència d’aquests homes fins a l’extrem Occident (Tarsis, Tartessos a Espanya), però la tradició ha desenvolupat ulteriorment aquest anunci de la universalitat dels regnes d’aquells sobirans, interpretant com a reis dels tres continents llavors coneguts: Àfrica, Àsia i Europa “.

Com es pot comprovar, no té res a veure el que diu el Papa en el llibre amb la procedència andalusa d’aquests Mags que apareixen en l’Evangeli.

El pitjor de tot és que aquesta notícia que, d’altra banda, no té més transcendència, mostra una vegada més com alguns poden destruir una tasca profunda d’un expert en Sagrada Escriptura amb uns comentaris jocosos que queden molt lluny del sentit real que l’escriptor, en aquest cas el Papa, escriu en el seu llibre.

En tot cas ens queda la lliçó ben apresa. Encara que de vegades pugui resultar una mica ardu, val la pena llegir en directe els tres llibres sobre la Vida de Jesús que el Papa ha publicat en els últims anys. Beure en aquesta font sense intermediaris que ens vulguin explicar el que el Papa vol dir, ens ajuda a conèixer millor el Senyor. Ho farem a través de la llum que ens aporta la reflexió sàvia d’un home de Déu, que a més és un gran teòleg i en aquests moments el successor de Pere al capdavant de l’Església.

Mn Francesc Perarnau