Contingut

Quan Sant Joan Pau II va ser elegit papa i es disposava a sortir al balcó central de la Basílica de Sant Pere a saludar els fidels presents a la plaça, va voler primer entrar a la capella papal i recollir-se uns minuts en oració. Com que s’allargava en la seva pregària, el mestre de cerimònies papals es va inquietar i se li va acostar per dir-li que si no sortia al balcó la gent s’estranyaria. La resposta del nou papa va ser: “s’estranyaran més si el papa no resa”. Aquesta anècdota ens pot ajudar a descobrir la relació entre santedat i pregària.

Sant Josepmaria sent un sacerdot jove va escriure: “Sant sense oració?… -No crec en aquesta santedat” (Camí, 107).

Santa Teresa de Jesús relata al llibre de la seva Vida com cercava la pregària: “Procurava el més que podia portar Jesucrist… dins meu present, i aquesta era la meva manera de pregària” (Vida 4,8).

El Sant Cura d’Ars, sant Joan Maria Vianney, predicava que “l’oració obre els ulls de l’ànima, fa sentir la magnitud de la seva misèria, la necessitat de recórrer a Déu i de témer la seva pròpia debilitat”. (Sermó sobre l’oració).

Si ens fixem en un sant més recent i que va assolir la santedat sent molt jove, Carlos Acutis, podem descobrir el seu gran ideal: “Estar sempre unit a Jesús, aquest és el meu projecte de vida”; i ho va viure centrat en l’Eucaristia i en la pregària davant de Jesús Sagramentat.

El Beat Álvaro del Portillo feia la següent consideració: “L’oració és la nostra força, és la palanca que remou el cor misericordiós del Salvador”. I ens animava dient que “tota l’existència del cristià s’ha de convertir en oració”.

Podríem seguir recordant tants i tants sants, de fet, l’Església ens convida aquest mes a tenir-los presents i imitar-los, per això l’iniciem amb la festa de Tots Sants. Què és el més comú a tots ells a més de la fe gran que van professar? Sens dubte, allò que els uneix a tots és una intensa vida de pregària.

Mn. Xavier Argelich

En una ocasió, sant Joan Pau II ens confiava: «Si el cristianisme s’ha de distingir en el nostre temps, sobretot, per l’art de la pregària, com no sentir una necessitat renovada d’estar llargues estones en conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d’amor, davant de Crist present al Santíssim Sagrament? ¡Quantes vegades, els meus estimats germans i germanes, he fet aquesta experiència i hi he trobat força, consol i suport!».

Segurament, tots nosaltres busquem i volem estimar Déu Pare amb totes les nostres forces. Per això procurem exercitar-nos en l’art de la pregària. Per fer-ho, necessitarem posar en acte les potències de l’ànima: la intel·ligència i la voluntat, la memòria, la imaginació i els sentiments. El Senyor se’n serveix com a vies per entrar en diàleg amb nosaltres.

Per experiència sabem que no hi ha dues estones de pregària iguals. És possible que alguna vegada hàgim intentat trobar un mètode perquè la nostra pregària sigui més fluida o, si més no, que ens surti amb més facilitat. Fins que descobrim que no hi ha mètodes per fer pregària. La pregària és una art, és a dir, cal saber acudir a l’Esperit Sant i deixar-lo actuar. Ell és font de contínua novetat; Ell és qui pren la iniciativa i actua a la nostra intel·ligència, voluntat, imaginació i sentiments.

L’acció de l’Esperit Sant, però, de manera habitual compta amb el nostre esforç per entaular el diàleg de la pregària. Hi haurà moments en què no ens serà fàcil pregar amb fluïdesa i amb la imaginació i els sentiments actius. En aquests moments podem recórrer als actes de fe i d’amor, a les jaculatòries, a la Sagrada Escriptura, a textos de la litúrgia o d’autors espirituals, o simplement el mirarem i contemplarem present al Sagrari o a la nostra ànima en gràcia. El desig d’estar tot sol amb Ell ja és diàleg que transforma.

De vegades ens concedirà llums i afectes que donaran fluïdesa a la pregària i ens ajudaran a percebre la presència de Déu. Aprofitem-los i donem gràcies a Déu.

Mn. Xavier Argelich

Iniciem un nou curs com sempre amb renovada il·lusió i esperança. Posem tota la nostra feina, esforç i projectes en mans de Déu i li demanem que tot ens serveixi per apropar-nos més a Ell, per créixer en l’amor a Déu i als altres. Acudim especialment a la intercessió maternal de Maria.

Ens ajudarà començar el curs continuar reflexionant sobre la pregària del cristià, la pregària del qui se sap i se sent fill de Déu.

La pregària mental o personal reclama una sèrie de particularitats. En primer lloc, el silenci, sobre tot el silenci interior sense deixar de procurar també l’exterior. El silenci interior és necessari perquè la nostra pregària flueixi, per poder estar atent als requeriments del Senyor, a les seves mocions i inspiracions i especialment per deixar de ser el centre dels nostres pensaments. Cal procurar fer callar les passions, les preocupacions i tot allò que impedeix el recolliment interior per poder entaular un diàleg amorós amb el nostre Pare Déu. El silenci exterior ens facilitarà aconseguir l’interior, encara que no sempre serà possible. Almenys hem d’evitar aquell que ens procurem nosaltres mateixos i que ens distreu “voluntàriament” com poden ser el mòbil, la música, deixar de fer coses i posar-nos a pregar.

El segon aspecte necessari per tenir vida de pregària és la constància, perquè pregar és costós, suposa temps i esforç personal. Com amb el silenci, hi ha una constància exterior per mantenir un moment concret al dia i una durada determinada de l’estona de pregària i, això, un dia i un altre. Sant Josepmaria ens anima dient que “començar és de tots; perseverar, de sants”. Si som constants a la pregària sorgirà un bon hàbit que ens facilitarà ser ànimes de pregària i assolir aquesta amistat amb Déu que ens omplirà de consol, pau i alegria. En definitiva, la pregària perseverant ens canvia la vida. I després hi ha la constància interior que és disciplina a l’escolta. Ens porta a centrar la intel·ligència que tantes vegades es dispersa; mou la voluntat que no acaba de voler; alimenta els afectes que ens acompanyen i ens faciliten estimar Déu.

Mn. Xavier Argelich