D. Álvaro va venir a Catalunya 37 vegades

IMG_9879En la cloenda del cicle de conferències sobre el Venerable servent de Déu, D. Álvaro del Portillo, que es van celebrar en l’oratori de Santa Maria de Bonaigua, a Barcelona, el col·laborador de l’església de Santa Maria de Montalegre, Dr. Josep Masabeu, el 27 de març de 2014, va oferir una interessant i amena conferència sobre els viatges i les estades de D. Álvaro a Catalunya, al llarg de la seva vida.

Després de la presentació de l’acte a càrrec del seu moderador, Mn. Jesús Maria Pons, el Dr. Masabeu va referir, a tall de resum, la xifra total de viatges que  sumaven 37. En vida de sant Josepmaria, D. Álvaro va venir amb ell 12 vegades i en 9 ocasions ho va fer tot sol. A partir de l’any de 1975 en què va succeir a sant Josepmaria al front de l’Opus Dei, va venir 16 vegades. El Dr. Masabeu va destacar que en molts d’aquests viatges, D. Álvaro va anar a Montserrat atesa l’extensa i bona relació que hi havia entre l’abat Escarré  i sant Josepmaria, així  com amb D. Álvaro.

IMG_9837Citarem alguns d’aquests viatges. El primer cop que va venir D. Álvaro a Catalunya, va ser amb ocasió de l’Exposició Universal que es va celebrar a Barcelona en 1929. A continuació, en 1939 quan el seu Regiment va ser traslladat a Olot. Com era costum en aquella època, els oficials s’allotjaven en cases de famílies benestants. Considerant que apreciaven a D. Álvaro com un home de futur pels seus estudis d’enginyer de Camins, el van allotjat en casa d’una família on vivia una noia en edat de merèixer. Quan D. Álvaro va detectar la jugada, va marxar d’aquell indret. Si be això podia haver estat un anècdota de joventut, ha passat a referir-se amb detall, perquè en el moment que es produïren aquests fets, i D. Álvaro ho estava passant malament, sant Josepmaria, que en aquelles dates es trobava a Madrid, va percebre que D. Álvaro estava patint i va demanar a les persones que s’hi trobaven amb ell que resessin un Recordeu-vos. Més endavant, D. Álvaro li va agrair a sant Josepmaria la seva ajuda, perquè va adonar-se del recolzament que va sentir per superar aquella prova. Així va néixer el costum en l’Obra de resar cada dia un Recordeu-vos per la persona de l’Opus Dei que més ho necessiti.

Va tornar del 29-30 de desembre de 1939 a Barcelona, dates en les quals va anar al Tibidabo on va expressar la seva premoció sobre l’apostolat que ell veia possible fer en l’Obra. Tornà a Barcelona en tres ocasions en 1940, any en el que es va aconseguir obrir el primer centre, “Palau”. En 1941 es van iniciar les relacions amb l’abat Escarré, monjo de Montserrat, amb el que D. Álvaro va mantenir una extensa relació epistolar i diverses trobades. L’abat Escarré li va facilitar recomanacions de gran utilitat per poder recolzar l’inici de la tramitació jurídica de l’Opus Dei davant el Vaticà. Al 1946 va venir Barcelona en diverses ocasions. Amb sant Josepmaria, a l’any 1958, venint de Saragossa, van estar-se a Castelldaura (Premià de Mar). I al 1962 a Barcelona, de nou, per anar a Monterols, a Llar i a l’IESE. Al 1966 i al 1969 van anar a Castelldaura, i també al 1973, any en que D. Álvaro va patir una intervenció d’una malaltia prostàtica, en una clínica de Barcelona. Al 1972, es pot veure a sant Josepmaria i D. Álvaro en la tertúlia de Brafa (Barcelona). Finalment a l’any 1974, en Castelldaura, on van acabar plegats els documents de l’itinerari jurídic de l’Opus Dei. Van tornar a Roma el 30 de setembre de 1974.IMG_9848

Un cop que D. Álvaro del Portillo va succeir a sant Josepmaria, entre el 26 de juliol de 1978 i el 24 de gener de 1994 va venir en 16 ocasions, a Barcelona, Lleida i el Papiol, entre altres llocs. Va visitar la basílica de la Mare de Déu de la Mercè en els anys 1980, 1982, 1989, 1990, 1992, 1991 i 1993. Val a dir que D. Álvaro va posar de manifest el coneixement del català perquè com ell havia dit, als 14 anys d’edat ja havia llegit “Blanquerna “ de Ramón Llull.

Com a detall final, el Dr. Masabeu va explicar que D. Álvaro del Portillo tenia el costum de conservar, a sobre de la seva taula, durant uns dies, les estampes dels oratoris o santuaris de la Mare de Déu, per encomanar la labor apostòlica d’aquell indret. I  va dir que la penúltima estampa de la seva taula va ser la de Mare de Déu de l’oratori de Santa Maria de Bonaigua.

Isabel Hernández Esteban

El nostre veritable amic és Déu

IMG_9816El dia abans del vigèsim aniversari del traspàs del Venerable Servent de Déu, D. Álvaro del Portillo, que es compliria el dia 23 de març de 2014, es va celebrar en l’Església de Santa Maria de Montalegre la missa d’acció de gràcies per la propera beatificació d’Álvaro del Portillo i per totes les coses que vindran per aquest motiu.

La celebració la va presidir el vicari de l’Opus Dei a Catalunya, el Dr. Antoni Pujals, i ens va recordar, com ens havia dit en la celebració de la missa del Centenari d’Álvaro del Portillo, que tampoc que aquesta ocasió es tractava d’una missa de difunts perquè està declarat Venerable Servent de Déu, ni tampoc és una missa en el seu honor perquè la declaració de beat encara no s’ha produït, a més estàvem en plena Quaresma, per tant la missa seria la que corresponia al dissabte de la segona setmana de Quaresma.

IMG_9822A l’homilia, el Dr. Pujals va fer una pinzellada de moltes anècdotes de la vida d’Álvaro del Portillo, totes elles van fer palesa d’una absoluta fe en Déu, d’una esperança en la seva omnipotència i d’obediència al Fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria, el qual a l’any 1962, quan D. Álvaro hi era ingressat en un clínica, va dir d’ell que “Era un model a seguir, doncs havia sabut entendre a fons l’esperit de l’Opus Dei”. El Dr. Pujals va explicar que a l’any 1939, acabada la guerra civil espanyola, amb ocasió  d’unes gestions que s’havien de fer a Barcelona, D. Álvaro del Portillo, en companyia d’altres persones, va anar a la muntanya on és el Tibidabo, allí va expressar en veu alta “És fantàstic parlar des d’aquesta alçada l’extensió que tindrà en el futur l’Opus Dei”… i val a dir que l’Obra en aquelles dates encara no era res. Més endavant quan s’estaven treballant en el procés jurídic de l’Obra, i les coses no anàvem pel bon camí que s’esperava, en un moment de desànim de l’entorn va dir “El nostre veritable amic és Déu, si Ell vol que surti, sortirà”. També va explicar una anècdota que el propi Dr. Pujals va viure. En certa ocasió en que van coincidir i en la que D. Álvaro del Portillo no es trobava be de salut, motiu pel que Antoni Pujals li va dir que resaria per ell, el Venerable Servent de Déu li va dir “Resa per coses més importants”. De tot plegat la conseqüència ha estat, tot recordant les paraules del Prelat de l’Opus Dei del passat 11 de març de 2014, que “D. Álvaro del Portillo vivia en pau, serenitat i alegria”.
IMG_9831
La missa de 12h, habitual en el temple de Santa Maria de Montalegre, es va aplegar de fidels. Van concelebrar el rector de l’església, Mn. Francesc Perarnau, Mn. Javier Jarné, que és el sacerdot del Braval, i Mn. Evelio Moreno.Va dirigir la cerimònia i els cants, Mn. Joan Juventeny, i a l’orgue, el senyor Josep Masabeu.

Isabel Hernández Esteban

La rutina diària de Francesc

imagesHem recordat amb molta il·lusió aquells moments tan desitjats de la fumata blanca ara fa un any aproximadament, quan el sant pare Francesc va ser elegit en el conclave dels cardenals papables, arran de la renuncia del sant pare Benet XVI l’11 de febrer de 2013. Un dels col·laboradors i cerimonier de Jorge Mario Bergoglio va ser una de les persones que va viure més a prop els esdeveniments posteriors. Es tracta de Guillermo Karcher. Es coneixen des de fa molts anys, i el podem veure en algunes de les primeres fotografies més emblemàtiques del sant pare Francesc.

En l’entrevista del periodista Andrés Beltramo Álvarez, que transcrivim, Karcher explica la rutina diària de Francesc, en un dia normal, l’hora que es lleva, quan resa, els horaris de menjar i les llargues hores de feina i dedicació al seu pontificat, entre d’altres coses.

“En exclusiva para el Vatican Insider uno de los ayudantes más cercanos del Papa Francisco, el ceremoniero pontificio y sacerdote de Buenos Aires, Guillermo Karcher

ANDRÉS BELTRAMO ÁLVAREZ
CIUDAD DEL VATICANO

 

Francisco tiene un “sexto sentido”. Es capaz de identificar a un enfermo o un necesitado en medio de miles de personas. Es una gracia especial, la siente en su corazón. Ese y otros detalles inéditos sobre el primeraniversario del papado los contó al Vatican Insider Guillermo Karcher, uno de los más cercanos colaboradores de Jorge Mario Bergoglio.

 

¿Cómo recuerdas aquel 13 de marzo de hace un año, cuando fue elegido el Papa?

 

Minutos antes de su elección tuve una percepción muy grande, una presencia de la Virgen de los Desatanudos. Me fui a rezar y sentí el aplauso, era el momento en que había sido elegido. En el fondo del corazón pensé: Acá hay algo relacionado con Bergoglio. Todavía no se habían abierto las puertas de la Capilla Sixtina. Fue una premonición, una experiencia mística, llamémosla como sea, pero yo no soy devoto de la Desatanudos, es su devoción. A mi no me tocaba tener el micrófono sino el libro de las bendiciones, pero le dije a otro ceremoniero: “Si sale Bergoglio, ¿me das el micrófono?”. Eso me aseguraba que iba a estar en todo momento junto al nuevo Papa incluso para darle una mano, si le fallaba el italiano iba a tener a alguien que le ayudara.

 

Cuando se abrieron las puertas tendía dentro una sensación de mucha serenidad y luz. Cuando salimos al balcón, él iba a tomar el micrófono y yo lo aferré fuerte. Habrá pensado: “Quién se atreve a tanto”. Entonces, me vio y dijo: “Ahhh, sos vos”. Le respondí, bajito: “Hable tranquilo”. De ahí en más fue mi admiración por ver a una persona que se mostraba al mundo con tanta seguridad, con palabras tranquilas que conquistaron al mundo.

 

¿Qué es lo que más te ha impactado de este año? ¿Hay un cambio en él, una evolución?

 

Me llama la atención la continuidad en su forma de ser, sigue siendo el Bergoglio sencillo, profundo, coherente. Sí, noto que ha sido revestido de un carisma especial, llamémoslo petrino, como obispo de Roma pero con una misión universal, con mucha seguridad en el señor. Se lo ve tranquilo en las decisiones que va tomando, en el discernimiento que va haciendo.

 

Quienes lo conocen bien aseguran que no sonreía tanto, ¿era más reflexivo antes?

 

Él estaba preparando su retiro, ya había llegado el tiempo de su jubilación, estaba cerrando el ciclo de su vida ministerial. De buenas a primeras se encontró con la confianza de Dios puesta nuevamente en su persona. Este mandato apostólico le ha dado un nuevo entusiasmo.

 

¿Cómo es la jornada del Papa?

 

Es muy metódico, algo característico de su formación jesuita. Se levanta tempranísimo, entre las 4.30 y 5.00. Lleva adelante la jornada en la cual existe espacio para todo y para todos. Eso le da una mayor capacidad de darse a los demás. Por la mañana él celebra la misa en Santa Marta. Antes prepara la misa, las homilías.

 

¿Reza ahí, en su habitación?

 

Sí claro, hasta que baja a la misa. Eso también es muy jesuita, ellos rezan el breviario solos. Después de la misa recibe a todos los que participaron y los saluda. Desayuna en el comedor de Santa Marta. Al terminar sube al segundo piso, donde vive, para preparar las cosas del día. Yo llegó a las nueve, hablamos un rato, le pregunto siempre como está porque esa es mi preocupación, lo veo como un padre. Es una relación de familiaridad y confianza. Ahí empieza a recibir gente, incluso los martes. Él no sabe hacer paréntesis, se vio en las vacaciones de verano y se ve en esto. Le gusta trabajar siempre, estar activo.

 

Recibe toda la mañana, cuando son visitas oficiales va al Palacio Apostólico. A la una almuerza y luego toma un descanso de no más de 45 minutos. A las tres y media comienza a recibir de nuevo en Santa Marta. Le gusta mucho el contacto con la gente, es lo que llama “la teología del encuentro”. Eso lo vive, es fundamental en el magisterio de Bergoglio. A las siete termina de recibir, reza el Rosario y las vísperas, después se va a cenar. Se acuesta a las 10, más o menos.

 

¿No trabaja demasiado? Da la impresión de que va a un ritmo distinto.

 

Es verdad, va a un ritmo distinto. Pero quien conoce a los argentinos sabe que nosotros trabajamos mucho, la gente y claro, los sacerdotes, se levantan muy temprano. Para mi no es excesivo, porque conozco a la gente allá. No creo que se esté excediendo.

¿Cómo vive él la “franciscomanía”?

 

Eso lo relativiza, no lo busca. Pero lo acepta porque sabe que es un personaje público. Esa energía que recibe de la gente él la devuelve.

 

¿Algo le ha quitado la sonrisa y preocupado?

 

Él lleva la espiritualidad de Santa Teresita, la sonrisa le viene de ella. Una sonrisa permanente, sincera, que conserva incluso en momentos de grandes reflexiones e importantes decisiones. A veces le he preguntado si no se preocupa, pero él sigue con su serenidad.

 

¿Ni siquiera le afectan las críticas que le hacen?

 

Una característica de Bergoglio es la libertad de espíritu, él se mueve convencido de lo que hace. Afronta todo con esta serenidad porque lo ha rezado y madurado.

 

¿Cómo es su relación con Argentina?

 

No tiene una nostalgia enfermiza, pero eso también es típico de los argentinos que tenemos tantas raíces familiares en Europa. Nosotros nos sentimos muy identificados con estas tierras, entonces para él estar aquí es sentirse relativamente lejos. Sabe que los argentinos vienen, los recibe especialmente y con ellos él se divierte, goza, habla en lenguaje porteño.

 

Eso lo hace ver muy humano, pero algunos se preocupan porque quisieran un Papa más “sagrado”. ¿Esta es una actitud espontánea o él quiere insistir en esta dimensión suya?

 

Es natural. Repito, la teología del encuentro él la vive. En Buenos Aires pasaba horas con la gente, por ejemplo en la fiesta de San Cayetano. Saludaba uno a uno a la gente que pasaba la noche en las calles. Iba a las villas (barrios pobres) y se sumergía, tomaba mate como lo vemos tomar mate aquí, de cualquiera. No tiene problema.

 

¿No les preocupa que alguien use el mate para hacerle daño?

 

No, mi preocupación es que le caiga mal. Que no sea un mate frío que podría sentarle fatal al estómago.

 

¿Qué lado desconocido descubriste de Bergoglio en este año?

 

En una ocasión entre el público había un parapléjico y él detuvo el papamóvil, bajó, lo saludó y lo bendijo. Al día siguiente yo le pregunté cómo había advertido en medio de la multitud la presencia de esta persona necesitada del contacto con Pedro. Él me respondió: “Yo lo siento”. Cuando me lo dijo di un paso atrás porque pensé: “Acá estoy ante Su Santidad”. Para descubrir la necesidad en medio de miles de personas se necesita de un “sexto sentido”, hay algo más. “

 

Entrevista de Andrés Beltramo a Guillermo Karcher en Vatican Insider

Serveis Informatius Montalegre

El Papa Francesc de curs de recés amb la curia

bixbqsocqaeqtkhUn cop més, el sant pare Francesc ens ha donat exemple d’humilitat, d’aquesta humilitat contagiosa tan pròpia d’ell. Per una banda, es va retirar durant uns dies a fer un curs de recés, donant prioritat així a la l’oració i a la seva formació permanent, malgrat que sigui al cap davant de l’Església universal. A més a més, abans d’iniciar els exercicis espirituals, ens va demanar a tots els cristians que reséssim per ell, i pels fruits que havien de sorgir d’aquests dies intensos d’oració i de recolliment. Per aquest motiu, adjuntem el contingut complet de la noticia publicada en ACIPRENSA sobre el retorn de Francesc a la seva agenda habitual.

VATICANO, 14 Mar. 14 / 07:18 am (ACI).- El Papa Francisco ha vuelto esta mañana al Vaticano luego de haber estado desde el domingo por la tarde en Ariccia, junto a las autoridades de la curia, en los ejercicios espirituales (retiro) de Cuaresma. En sus palabras de agradecimiento por estos días, el Santo Padre dijo que “todos somos pecadores pero queremos seguir a Jesús”.

Al concluir este retiro anual, que por primera vez se ha realizado fuera del Vaticano, el Pontífice agradeció al sacerdote romano, P. Angelo de Donatis, quien tuvo a su cargo las meditaciones de los ejercicios que tuvieron como tema “La purificación del corazón”.

“Don Angelo –dijo el Papa– me gustaría darle las gracias en nombre mío y de todos nosotros presentes, por su ayuda en estos días, acompañándonos, escuchándonos. Ahora volvemos a casa con una buena semilla: la semilla de la Palabra de Dios que es una buena semilla”.

Ahora, prosiguió el Santo Padre según señala Radio Vaticano, “el Señor nos envía la lluvia que hará que la semilla crezca. Demos gracias al Señor por la semilla y por la lluvia que nos envía, y agradezcamos también al sembrador. Porque él ha hecho la siembra y sabe cómo hacerlo, sí que sabe”.

“Porque él la lanza por aquí abajo, más allá sin darse cuenta –o fingiendo no darse cuenta–  (risas) pero va donde están las marcas, donde está marcado. Gracias por eso. Y le pido que siga rezando por este ‘sindicato de creyentes’ (risas)”.

Para concluir, el Papa aseguró que “todos somos pecadores, pero todos tenemos el deseo de seguir a Jesús más de cerca, sin perder la esperanza en la promesa y sin perder el sentido del humor,  y a veces saludando a la distancia. Gracias Padre”.

Noticia de ACIPRENSA amb el vídeo de Francesc

Serveis Informatius Montalegre

La certesa de la santedat d’Alvaro del Portillo

IMG_9773En el dia del Centenari del Venerable Servent de Déu Álvaro del Portillo, el primer successor de sant Josepmaria al capdavant de l’Obra, es va celebrar una missa d’acció de gràcies a l’Església de Santa Maria de Montalegre l’11 de març de 2014, a les 19h. Va ser presidida pel vicari de l’Opus Dei a Catalunya, Dr. Antoni Pujals, i concelebrada pel rector de l’església, Mn. Francesc Perarnau, i Mn. Manuel Mallol, essent el mestre de cerimònia Mn. Joan Juventeny.

L’església es va omplir de fidels habituals del temple així com de membres, cooperadors i simpatitzants de la Prelatura del Opus Dei. Era un dia gran perquè en l’any del Centenari el Papa Francesc havia fet pública la data de la beatificació d’Álvaro del Portillo que es celebrarà el proper 27 de setembre de 2014, a Madrid, on havia nascut l’11 de març de 1914.

Com va dir el Dr. Pujals al començament de la santa missa, no es tractava d’una missa en sufragi per IMG_9783l’ànima d’Álvaro del Portillo perquè l’Església ja havia dictat el decret sobre les virtuts heroiques d’Álvaro del Portillo cosa que donava pas a la seva beatificació, ni tampoc una missa en el seu honor perquè encara no estava beatificat, sinó una missa d’acció de gràcies pel bé que tot això suposarà per l’Església perquè en tenim la certesa de la santedat  d’Álvaro del Portillo.

Per altra banda, en la seva homilia, el Dr. Pujals va recordar apunts biogràfics d’Álvaro del Portillo, en moments tan difícils com el desenvolupament de l’itinerari jurídic de l’Opus Dei, en el si dels combats de la Segona guerra mundial. Va destacar de les virtuts heroiques que es van descriure en el decret de virtuts, la de la fidelitat a Déu, a l’Església, a sant Josepmaria, a l’Obra i al sacerdoci. La fidelitat d’Álvaro del Portillo de fer sempre la voluntat de Déu va ser indiscutible durant tota la seva vida. Va presidir l’Obra al llarg de 19 anys, i el seu zel apostòlic va fer possible iniciar l’Opus Dei en 20 països més.

IMG_9785En aquest sentit, el Dr. Pujals ens va convidar a seguir, com Álvaro del Portillo, el camí que Déu ens ha preparat perquè fóssim sants i irreprensibles, i especialment en aquest dies de Quaresma essent més exigents amb nosaltres mateixos; que vetlléssim més per les persones que ens envolten; i que reséssim pel Papa Francesc, com ell ens demana, sobre tot ara que està fent els seus exercicis espirituals.

Tot recordant unes paraules sobre la fidelitat, del sant pare Benet XVI, va dir”La fidelitat al llarg del temps és el nom de l’amor”.

IMG_9789

Una representació de la coral masculina del Col·legi Monterols de Barcelona, amb l’organista de Montalegre, senyor Josep Masabeu, van interpretar els cants de la missa , Victòria! tu regnaràs, Jo crec en vós i Rosa d’Abril, entre d’altres, elevant així el goig d’aquella celebració, però mantenint tot el rigor del temps quaresmal. Com és habitual altres col·laboradors de l’església van exercir de ministres.

Isabel Hernández Esteban

L’elogi del rabí

El Papa Francisco viatjarà a Terra Santa (Israel) en peregrinació a finals del mes de maig de 2014, probablement els dies 25 i 26. No serà un viatge diplomàtic però s’espera que saludi a les autoritats israelianes i palestines. Una de les persones que és molt possible que l’acompanyi serà el rabí argentí Skorka. En ocasió d’aquest esdeveniment el periodista italià, col · laborador del diari La Stampa, ha publicat al seu blog Terre d’America, l’article L’elogi del rabí, que a continuació transcrivim literalment del web Vatican Insider.

Francisco y Skorka

Skorka: la renuncia de Ratzinger fue «un gran gesto», «una lección de verdadero líder»

ALVER METALLI

BUENOS AIRES

 En vísperas del primer aniversario de la renuncia de Benedicto XVI, cuando lo encontramos en la sinagoga de la comunidad rabínica Benei Tikvá de la que es rabino desde hace casi cuarenta años, Abraham Skorka piensa en el Papa que dejó y en el que lo sucedió. Hacia el primero nutre una respetuosa admiración, que fue creciendo a distancia y alimentándose de lecturas; hacia el segundo, una afectuosa amistad basada en los cimientos de una periódica frecuentación. «Un gran gesto; una lección de verdadero líder», declara refiriéndose a la renuncia de Ratzinger, que abrió el camino a su amigo Bergoglio. Y no deja de observar que «muchos políticos deberían aprender» del Papa alemán. Así como tampoco que el gesto revolucionario que llevó a cabo será una «matriz» para el futuro.

Sabe muy bien que sin la renuncia de Ratzinger no habría sucedido la elección de Bergoglio, ni tantas otras cosas, como el viaje a su patria espiritual, previsto para mayo, sobre el que se expresó desde el principio. El rabino Skorka es prufente al ofrecer confirmaciones, pero aún así, su sueño, el de acompañar al Papa reinante en la peregrinación a la Tierra Santa, lo define una «posibilidad» concreta.

Insiste en la palabra peregrinación. «La primera vez que hablamos de ello se usó justamente este término», recuerda. Para luego añadir que «el viaje no debe ser politizado». Quiere, por el contrario, «contribuir a un acercamiento de las dos partes. Tanto israelíes como palestinos tenemos un elemento nacional y religioso; la idea es que el Dios de la paz pueda ser invocado con palabras y con gestos que surjan del corazón y no de la fuerza de las armas».

Y por este motivo declara «no entender» la frase atribuida al rabino argentino Sergio Bergman (citada por la Agencia judía de información, Ajn), que identifica en la figura de Papa Francisco al «Che Guevara de los palestinos» y en el viaje un apoyo «a la lucha y derechos» de los palestinos. «Si la pronunció de verdad», aclara varias veces. Una frase «que no me gusta», vuelve a decir condicionando su veracidad, sobre todo porque entra en contradicción con lo que escribió el mismo Bergman en su blog. El rabino de la Congregación Israelita  argentina se dirige a Bergoglio llamándolo «mi rabino», «un maestro que me ha escuchado, orientado, aconsejado sobre cómo vivir mi vocación de servir tanto al Creador como a sus criaturas en el desafío del bien común». Desafío al que Sergio Bergman responde desde las filas de Popuesta Republicana, una alianza de tendencias liberal-conservadoras encabezada por el actual jefe de gobierno de Buenos Aires, Mauricio Macri.

Abraham Skorka indica que habló «con el Papa en privado», por lo que está seguro de que el suyo será «un mensaje de paz, equilibrado y muy atento en no herir ningún tipo de sensibilidad. Será, sobre todo, una peregrinación», insiste. «El Che Guevara tuvo ideales grandes de justicia social, de rectitud, pero hay un aspecto, el de las armas, que no comparto. También nosotros queremos la justicia social para nuestros pueblos, pero a través del diálogo y de un cambio profundo de actitud. La historia de la humanidad nos enseña que todas las grandes revoluciones que se afirmaron con el derramamiento de sangre dejaron una estela de odio, y al final fracasaron. La revolución real es crear un hombre nuevo>>.

El elogio del rabino por Alver Metalli

Comunicació Montalegre

Dies penitencials

El dies penitencials estan regulats al Decret de la Conferència Episcopal Espanyola del 21 de novembre de 1986*:

A tenor de l’ cànon 1250, són dies penitencials tots els divendres de l’any (tret que coincideixin amb una solemnitat ) i tot el temps de Quaresma. D’acord amb això :

1. Durant la Quaresma, en la qual el poble cristià es prepara per celebrar la Pasqua i recuperar la seva participació en aquest misteri, es recomana vivament a tots els fidels cultivar l’esperit penitencial, no només interna i individualment, sinó també externa i socialment, que pot expressar-se en la major austeritat de vida, en les diverses pràctiques que després s’indiquen a propòsit dels divendres de l’any, en iniciatives de caritat i ajuda als més necessitats, empreses com a comunitat cristiana a través de les parròquies, de Càritas o de altres institucions similars.

2. Dimecres de Cendra, començament de la Quaresma, i el Divendres Sant, memòria de la Passió i Mort de nostre Senyor Jesucrist, són dies de dejuni i abstinència. Els altres divendres de Quaresma són també dies d’abstinència, que consisteix a no prendre carn, segons antiga pràctica del poble cristià. És a més aconsellable i mereixedor de lloança que, per manifestar l’esperit de penitència propi de la Quaresma, es privin als fidels de despeses supèrflues com ara menjars o begudes costosos, espectacles i diversions.

3. En la resta de divendres de l’any, l’abstinència pot ser substituïda, segons la lliure voluntat dels fidels, per qualsevol de les següents pràctiques recomanades per l’Església: lectura de la Sagrada Escriptura, almoina (en la quantia que cadascú estimi en consciència), altres obres de caritat (visita de malalts o atribolats), obres de pietat (participació en la santa missa, rés del rosari, etc.) i mortificacions corporals.

*Dias penitenciales. Decreto de la CEE

Comunicació Montalegre

Sacrificis humans

Un ràpid repàs de la història de les cultures ens mostra que en l’antiguitat, amb aquell sentit religiós primitiu, pensaven aplacar les divinitats o atreure el seu favor mitjançant l’oferiment de víctimes humanes. Aquesta manera de fer la trobem en cultures molt dispars i llunyanes, en els cinc continents.

Coneixem molts casos en les cultures precolombines americanes, tan properes a nosaltres en el temps i de les que tenim cada vegada més informació. Ens mostren exemples molt durs d’aquestes antigues pràctiques rituals que avui ens horroritzen. Consta que en moltes ocasions les víctimes preferides per aquests sacrificis eren infants molt joves. Potser s’oferia aquest sacrifici amb el pensament que havien immolar el millor que posseïen, la seva major riquesa, la seva joventut, com si la divinitat s’hagués de acontentar més amb aquesta sang jove.

Allà on el cristianisme es va anar obrint pas, els sacrificis humans van ser abandonats. De mica en mica el valor i la dignitat de la vida humana van ser millor compresos, també pels propis cristians, i reconeguts i acceptats en la major part dels ordenaments jurídics. La vida humana es va protegir cada vegada millor fins que, ja al segle passat, va arribar a ser considerada un dret inalienable de la persona.

Un senyal evident del refredament del sentit cristià és la reaparició en la nostra societat d’aquelles antigues pràctiques que feliçment havien estat superades. Es proposa de nou el sacrifici d’éssers humans, en aquest cas dels més joves de tots, d’aquells que encara estan indefensos en el si matern. Sorprenen els arguments dels qui s’entesten en que, dins del claustre matern, el niu acollidor en què es van desenvolupant, aquestes criatures poden ser impunement eliminades. Avui sabem molt, fins i tot podem veure’ls i seguir el seu desenvolupament: són petites, estan en desenvolupament, són febles, però són vides humanes.

Avui els nous profetes i profetesses, amb violència inusitada moltes vegades, proclamen que el benestar de moltes dones, la felicitat de les seves famílies i de la societat exigeix aquest sacrifici.

Aquells del passat naixien en un error, a causa de la ignorància i pobresa del seu coneixement de Déu. Ens produeix horror, però és comprensible.

Els d’avui neixen en una mentida : la mort d’aquests éssers humans indefensos no condueix al benestar i a la felicitat, com ho testifiquen tantes dones i famílies que arrosseguen les conseqüències d’aquest engany.

Ofèn als éssers humans i ofèn a Déu.

Mn Francesc Perarnau

Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.

Configuració de Cookies

A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.

FuncionalsLa nostra web pot contenir cookies funcionales que son necesarias para el correcto funcionamiento de la web.

AnalítiquesUtilitzem cookies analítiques per a oferir més contingut del seu interés.

Xarxes SocialsPer a integrar dades de les nostres xarxes socials aquestes xarxes poden instal·lar cookies de tercers.

AltresAltres cookies de webs de terceres empreses com a Google Maps.