Contingut

Com ve sent costum dels sants pares, també el Papa Francesc al retorn d’un viatge apostòlic va aprofitar per conversar amb els periodistes que l’han seguit minut a minut en l’esdeveniment. En aquesta ocasió, a la tornada de l’important viatge a Corea del Sur, per a la celebració de la VI Jornada de la joventut asiàtica, el Papa va anunciar el lema per a la propera Jornada de la Pau 2015. Si per al 2014 ha estat incidir en la fraternitat, per a l’any 2015 ens proposa: Mai més esclaus sinó germans. En la notícia que presentem avui, publicada a la web Vatican Insider, coneixerem les intencions del Papa Francesc per a aquest nou repte.

“Papa Bergoglio eligió el tema para la celebración, creada por Pablo VI, del primero de enero

REDACCIÓN
TURÍN

 El Papa Francisco anuncia el tema del mensaje para la 48a Jornada Mundial de la Paz que se celebrará el uno de enero de 2015: “Ya nunca más esclavos, sino hermanos”. Con frecuencia se piensa que la esclavitud sea un hecho que pertenece al pasado. Sin embargo, esta plaga social se encuentra fuertemente presente también en el mundo de hoy. El Mensaje para el 1º de enero de 2014 estaba dedicado a la fraternidad: “La Fraternidad, fundamento y camino para la paz”. El ser todos hijos de Dios hace, en efecto, a los seres humanos, hermanos y hermanas con igual dignidad. La esclavitud hiere mortalmente dicha fraternidad universal y, por tanto, la paz. La paz, en efecto, tiene lugar cuando el ser humano reconoce, en el otro, un hermano que posee la misma dignidad.

En el mundo contemporáneo, son múltiples los abominables rostros de la esclavitud: el tráfico de seres humanos, la trata de los migrantes y de la prostitución, el trabajo esclavo, la explotación del hombre por el hombre, así como la mentalidad esclavista respecto de las mujeres y los niños. Y sobre esta herida especulan vergonzosamente individuos y grupos aprovechando la situación causada por tantos conflictos en curso en el mundo, así como por el contexto de la crisis económica y de la corrupción. ¡La esclavitud es una terrible laceración abierta en el cuerpo de la sociedad contemporánea, es una gravísima herida en la carne de Cristo! Para combatirla eficazmente, es necesario ante todo reconocer la inviolable dignidad de toda persona humana, además de mantener inamovible la referencia a la fraternidad, que requiere la superación de la desigualdad, en base a la cual un ser humano puede hacer esclavo a otro, y el consiguiente compromiso de proximidad y gratuidad a favor de un camino de liberación e inclusión para todos.

El objetivo es la construcción de una civilización fundada sobre la igual dignidad de todos los seres humanos, sin discriminación alguna. Para ello, es necesario también el compromiso de parte de los ámbitos de la información, de la educación, y de la cultura en favor de una sociedad renovada y configurada para la libertad, para la justicia y, por tanto, para la paz. La Jornada mundial de la Paz ha sido deseada por Pablo VI y es celebrada cada año el primero de enero. El Mensaje del Santo Padre es enviado a las Cancillerías de todo el mundo e indica además la línea diplomática de la Santa Sede para el año que comienza.”

El lema del Papa Francesc per a la Jornada de la Pau 2015

* La foto és d’ACIPRENSA

Serveis Informatius Montalegre

La preocupació per la pau és una constant en l’Església catòlica doncs al llarg de la història la persecució als cristians ha anat lligada al missatge universal de la fe. En els combats que actualment es debaten a l’Iraq s’ha fet públic d’una manera evident la persecució que viuen els cristians iraquiens que fidels a la fe, es neguen a convertir-se a l’islam. Uns són assassinats i els que de moment no han caigut sota les bombes dels seus propis veïns iraquians, són expulsats de les seves cases i deportats a altres llocs sense mitjans per a la seva subsistència, o en el millor dels casos han de fugir del seu propi país. El sant pare Francesc ha demanat que no es justifiqui la guerra en nom de Déu i que ens unim tots en oració per la pau. D’altra banda, el papa Francesc ha decidit enviar al Cardenal Fernando Filoni, Prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, perquè expressi en el seu nom la seva proximitat espiritual. En l’article que avui presentem, publicat a la web Vatican Insider, s’expliquen els detalls del viatge per al proper mes de setembre.

                                                                    “IACOPO SCARAMUZZI
CIUDAD DEL VATICANO

Papa Francisco decidió enviar «en los próximos días» al cardenal Fernando Filoni a Irak, en donde el autoproclamado Califato está expulsando a los cristianos de sus ciudades en le Llanura de Nínive. Se prevé que en septiembre se lleve a cabo una reunión en Roma con los nuncios apostólicos en el Medio Oriente.

«A la luz de la grave situación en Irak, el Santo Padre nombró al Excelentísimo Cardenal Fernando Filoni, Prefecto de la Congregación para la Evangelización de los Pueblos, su enviado personal para expresar su cercanía espiritual a las poblaciones que sufren y para llevarles la solidaridad de la Iglesia», se lee en un comunicado de la Sala de prensa vaticana.

«Pido a todos los hombres de buena voluntad que se unan a mis oraciones por los cristianos iraquíes y por todas las comunidades perseguidas», escribió el Papa en su cuenta italiana de Twitter.  

El portavoz vaticano, el jesuita Federico Lombardi, explicó que todavía es pronto para conocer los detalles de la misión del cardenal Filoni, que se llevará a cabo «en los próximos días» (el purpurado no viajará, por este motivo, a Corea del Sur con el Papa, como se había previsto), porque todavía «se está organizando el viaje». Comprendiendo la complejidad de la «situación en movimiento», respondió Lombardi a los periodistas, sería normal que Filoni quisiera «llegar a Kurdistán».

EL prefecto de la Congregación para la Evangelización de los Pueblos fue nuncio en Irak y permaneció allí incluso bajo los bombardeos estadounidenses. Lombardi subrayó que el cardenal Filoni es de lo más cualificado «tanto por su autoridad como porque fue nuncio en Jordania y en Irak de 2001 a 2006, y, como se sabe, fue el único representante diplomático que permaneció siempre en Baghdad». Y Lombardi subrayó la «valentía» de esta decisión.

Además de la cercanía espiritual para con la población, se prevé que el prefecto de Propaganda Fide lleve también a las poblaciones afectadas «un aporte económico por parte del Santo Padre». El purpurado «hará presente a las autoridades el interés y las preocupaciones del Papa» por la difícil situación iraquí.

Los nuncios apostólicos «de la región» han recibido la encomienda de comunicar a las autoridades políticas y civiles, además de a las Iglesias locales, el llamado del Papa por Irak «digundido ayer», añadió Lombardi. Y también hay un «proyecto», pues se está estudiando la posibilidad de un «encuentro de los nuncios apostólicos en Roma», que se llevaría a cabo en septiembre. Una reunión del Papa con sus más estrechos colaboradores se habría llevado ayer para establecer la estrategia diplomática sobre la emergencia en Irak.

La decisión de enviar a Filoni a Irak «es un gesto que manifiesta la preocupación del Papa por la situación de estos cristianos, que en este momento están sufriendo, por haber dejado sus casas y ver sus raíces arrancadas, por haber sido humillados, dejando sus casas así como estaban para buscar refugio en otro sitio», comentó el cardenal Filoni a los micrófonos de la Radio Vaticana. «Estamos tratando de organizarnos en este momento, incluso porque no es fácil llegar al lugar…», afirmó el purpurado italiano. «Pero no hay que espantarse demasiado». «Yo, antes que nada, trataré de llevar la solidaridad y la cercanía en la oración» y también en los hechos, afirmó Filoni. «Estoy convencido de que el Santo Padre me dirá exactamente qué es lo que él desea hacer presente a esta población, que es tan importante para el corazón del Papa y de toda la Iglesia». En cuanto al patriarca caldeo Sako, que habló del riesgo de un «genocidio» contra los cristianos, Filoni afirmó que «el patriarca Sako se encuentran en el lugar y, por lo tanto, conoce muy bien muchos aspectos que desgraciadamente pueden pasar desapercibidos para nosotros». «El pueblo cristiano de esta área no es desgraciadamente la primera vez que se ve obligado a migraciones y sufrimientos inenarrables […] es una población que lleva todavía dentro de sí mucho sufrimiento y comprendo la expresión del patriarca». Ayer, después de que los milicianos del autoproclamado Califato hubieran hecho irrupción en la Llanura de Nínive, expulsando «a miles de cristianos que viven en las localidades de la zona», el cardenal Filoni, en una declaración a Fides, declaró: «Los cristianos tuvieron que abandonar todo, incluso sus zapatos y, descalzos, fueron conducidos hacia la zona de Kurdistán. La situación de los cristianos expulsados es desesperada, porque en Erbil, la capital de Kurdistán iraquí, no tienen intención de recibirlos porque no saben cómo alojar a estos miles de personas».”

El Papa envia al cardenal Filoni a Irak

Serveis Informatius Montalegre

La Casa de la Caritat es va crear el 1802, gràcies a la iniciativa ciutadana de Barcelona. Durant més de segle i mig molts nens, nenes, i persones discapacitades van tenir un lloc d’acollida per viure, alimentar-se i rebre l’educació suficient per a la seva inserció social i laboral. La seva ubicació va ser en els edificis que toquen amb l’església de Santa Maria de Montalegre i al Pati Manning. A l’any 1957, van ser traslladats a les Llars Mundet, també a Barcelona. Una de les persones que va viure a la Casa de la Caritat tota la seva infantessa i joventut va ser la senyora Maria Luisa Gimenez Zegrí.
Vaig tenir el plaer de parlar i, més encara, d’escoltar, a la senyora Maria Luisa el passat 18 de juny de 2014. Em va explicar la seva vida a la Casa de la Caritat, de la qual recorda amb tot detall moltes coses, molt boniques, molt íntimes, i de les que ella mateixa resumeix amb una expressió “Vaig ser molt feliç, molt feliç i no vull sentir parlar a ningú que critiqui les persones, monges i capellans, que amb tant amor ens van acollir … i si no ens donaven res més és perquè no tenien res més “.

¿Què va passar? ¿Per què vas entrar a la Casa de la Caritat?
– Vaig néixer a Barcelona, a la Maternitat, el 12 de desembre de 1945. La meva mare era prostituta, em va deixar amb els meus avis, i va marxar. En aquells anys el meu avi estava sense feina, no tenien res ni per menjar, per això em van portar aquí a l’any 1950. Tenia 5 anys, recordo com vaig pujar per les escales del Pati Manning plorant. Allà hi havia els despatxos, recordo que vaig plorar molt. No obstant això, de seguida, Sor Rosario em va acollir, era molt dolça, em vaig sentir molt estimada. Entre Sor Rosario i Sor Afunsina em van cuidar amb molt amor, i vaig ser molt feliç.

¿I no vas tornar a veure la teva família?
– Sí, els meus avis em venien a veure un cop al mes i el meu avi em regalava l’entrepà que ell anava a menjar-se el diumenge. I molts anys més tard la meva mare va tornar quan jo era una noia, vaig poder estar amb ella, i acompanyar-la fins al moment de la mort. Va morir a l’any 1987 de metàstasi de pulmó.

¿Com es deia la teva mare?
– Igual que jo, estic molt orgullosa de portar els cognoms dels meus avis. Quan va treballar el meu avi, em portaven un paquet amb galetes i altres coses, i jo les repartia a les nenes que no tenien a ningú.

Un dia normal, ¿com començava?
– No se a quina hora ens llevàvem perquè no teníem rellotge. Ens rentàvem, sobretot les dents, i fèiem el llit. L’esmorzar podia ser llet i pa, el que bonament podien donar-nos. Arriàvem la bandera espanyola, ho feia qui s’havia portat bé i cantàvem el Cara al Sol. Jo no la vaig pujar mai perquè era un trasto. Després pujàvem a classe. Quan sortíem al pati per anar a dinar, sempre sentia la ràdio de la cuidadora Isabel que a aquella hora cosia i tenia la ràdio connectada. Recordo perfectament la cançó del colacao Jo sóc aquell negrito …

En aquest instant Maria Luisa i jo cantaven juntes la cançó, jo estava tan imbuïda en la seva història que em vaig situar en la meva infantesa amb molta facilitat.

¿Te’n recordes de com es distribuïen les classes?
– Nens i nenes estàvem separats. Es repartia per edats, els trams de 5 a 7 anys, el primer grup; de 7 a 9 el segon; 9 a 11, el tercer, i després les més grans. Aquí vaig fer el batxillerat elemental fins als 14 anys, i després vaig fer el batxillerat superior a l’Institut Maragall. A continuació vaig estudiar Belles Arts, durant 3 anys a l’Escola Massana, al carrer Hospital, al Raval. Vaig rebre una bona educació amb les monges de la Casa de la Caritat, se que gràcies a elles vaig poder seguir estudiant.

¿A més d’estudiar, fèieu coses divertides?
– Per no tenir no teníem joguines, però fèiem activitats i en alguna ocasió ens donaven joguines.

¿Què feies?
– Els diumenges anàvem de passeig per la plaça de Catalunya amb les monges, amb sor Rosario i la professora de música dels cecs i dels sordmuts. Tinc molt bons records. Vaig aprendre l’idioma dels signes, ja que aquí hi havia nens i nenes cecs o sordmuts amb els que ningú volia jugar però jo sí que jugava amb elles.
Recordo que anàvem un cop l’any a casa d’un marquès o comte, no se qui era, que convidava als nens i nenes de la Casa de la Caritat a berenar, però no anàvem junts. Ens donaven gelats, menjar, i al marxar ens lliuraven a cadascuna una joguina. Jo triava sempre el parxís, doncs així podia jugar amb les meves companyes.

¿I on anàveu a berenar?
– No ho sé, no ho he sabut mai, ja que ens traslladaven en un camió de lona, i no es veia res. Anàvem cantant.

  ¿En quines altres activitats participabau?
– Quan érem petites, la festa dels Reis Mags era molt bonica, els tres reis venien a veure’ns al llit i podies triar un regal i llaminadures. Als 10 anys ja trobaves els regals a la cuina. A més, el dia 6 de gener, els reis venien al teatre, una sala d’actes que encara existeix avui.
A les festes nadalenques, anàvem cada any al Teatre Romea, a les Rambles, a veure els Pastorets, per torns de nens i de nenes. Recordo que en una ocasió em vaig trobar un bombó i el vaig repartir entre les nenes.
A més, els senyors Dalmau i Viñas, per Pasqua, feien una campanya, i ens donaven coca amb un ou dur; i per Nadal, feien una altra campanya per recollir regals i joguines per a la Casa de la Caritat. Ah! La primera vegada que vaig trepitjar el Palau de la Música va ser quan era al col·legi.

Vas rebre una educació catòlica ¿Què sents al cap dels anys?
– Sóc catòlica, molt creient i reso, malgrat els pesars i dels anys transcorreguts. A més tinc un parent, el meu oncle avi, que és beat, Juan Nemopuceno Zegrí Moreno, fundador de les mercenàries de la caritat, el van beatificar a Roma el 3 de novembre de 2003. I jo hi vaig ser.

A continuació Maria Luisa Gimenez em va explicar que a la Casa de la Caritat li va passar una cosa molt especial.
– Jo volia confessar i combregar. Com que no tenia l’edat corresponent, ningú m’havia ensenyat a confessar. Però les monges sempre deien “¿Algú vol confessar?”. Un dia vaig anar decidida a fer-ho, i em vaig confessar; l’endemà, vaig anar a combregar i el sacerdot em va donar la comunió. Les monges em van preguntar per què ho havia fet i em van renyar, les nenes em criticaven i em deien pecadora. Però Mn. Piqué va dir que vaig fer bé perquè tenia ànsies de combregar, fusta de santa. Em va defensar però es va produir un bon enrenou.

¿Llavors aquesta va ser la manera en què vas fer la Primera Comunió?
Vaig tenir por, i no vaig combregar més fins que vaig rebre la preparació. Vaig fer la comunió amb les meves companyes. Van venir els meus avis, i vaig sortir de passeig amb ells. Ens van donar pollastre per dinar doncs llavors el pollastre era un dinar de festa.

¿Recordes a un altre sacerdot?
– Mn. Josep. Eren molt bons mossens amb nosaltres.

¿El teu segon cognom Zegrí d’on prové?
– Conservo el meu arbre genealògic, i es que els meus avantpassats molt llunyans provenen del rei Zegrí del Marroc, de segles i segles enrere.

Maria Luisa i jo vam seguir parlant de moltes coses, em va explicar tots els tallers de l’escola, i les coses que hi havia als edificis adjacents com les màquines per imprimir els butlletins oficials i la fabricació de les caixes mortuòries; també l’estada a la Casa de la Caritat de la gent gran, dels deficients mentals, els sords i els cecs. Va recordar la nevada a Barcelona de 1954 i els seus jocs amb la neu. O els patins de rodes que li va regalar el seu avi que li va poder comprar amb un pessic de la loteria, però que una nena li va robar; o de les sabatetes que va deixar a una companya, però que no li va tornar perquè no va tornar pel col·legi.
I així va seguir parlant d’una infinitat de records i nostàlgies explicades amb molt d’afecte. Vam fer un recorregut per Montalegre, per llocs on ella no havia entrat mai. Per exemple, la sagristia del temple. Allà el sagristà Joan va explicar curiositats històriques. També vam pujar a les oficines, i va saludar al rector de Santa Maria de Montalegre.
Maria Luisa no ha deixat el barri del Raval, viu sola, amb la seva gossa Bimba, un tequel negre i un ocellet que es diu Curro. Actualment segueix lligada a Montalegre, doncs és usuària de l’Acció Social Montalegre, i sempre se sent agraïda perquè “Aquí he estat molt feliç, molt feliç”.

Isabel Hernández Esteban

Corre per les xarxes socials l’entrevista que li van fer a un bon col·laborar de l’Església de Santa Maria de Montalegre, i president de l’entitat Braval del barri del Raval de Barcelona, el Sr. Pep Masabeu. A l’entrevista el Sr. Masabeu es manifesta tal qual és, i explica sense embuts què opina de classe política actual, de l’entorn social de la ciutat de Barcelona i de les activitats que es desenvolupen en Braval.

L’entrevista es va publicar en el diari La Razón 1 de mayo de 2014

Comunicació Montalegre