La Misericòrdia, la biga de l’Església

REUTERS745765_LancioGrandeEn data 11 d’abril de 2015 en la Vigília del Diumenge de la Divina Misericòrdia el Sant Para Francesc va donar la Butlla de Convocació del Jubileu de la  Misericòrdia.

El lema és Misericordiosos com el Pare. El text aprofundeix en la necessitat de practicar aquesta misericòrdia mitjançant el perdó i l’acollida dels fills pròdigs, fins al punt de proposar a l’Església que tingui els braços oberts a delinqüents, violents i corruptes per tal que canviïn de vida.

L’Any Sant començarà el 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Immaculada Concepció i conclourà el 20 de novembre de 2016, solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers.

papa-francesco_bolla_20150411_misericordiae-vultus

 

La serenitat del beat Àlvar del Portillo

Al santuari de la Mare de Déu de Montserrat, patrona gran de Catalunya, el dissabte 30 de maig de IMG_19512015, a les 16.30 de la tarda, es va celebrar la santa missa d’acció de gràcies per la beatificació d’Àlvar del Portillo, bisbe i prelat de l’Opus Dei. La missa va ser solemne, la va presidir l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler i Canals, i concelebrada per més de trenta mossens de la prelatura.

A l’inici de la celebració, l’Abat de Montserrat va donar gràcies a la Trinitat Beatíssima per la beatificació d’Àlvar del Portillo, que es va proclamar a Madrid el 29 de setembre de 2014. A l’homilia, l’abat va dir que Jesús es defineix com el bon pastor, és fill de Déu i a la vegada plenament home, i se’l veu conduint al seu ramat d’homes i dones de tot el món, tant si són del seu ramat com els que encara no ho són, caracteritzant-se com un pastor ple d’amor per cadascuna de les seves ovelles, protegint-les fins donar la seva vida per elles, alimentant-les i cercant la perduda. Pel que fa al record del beat Àlvar del Portillo, l’abat va dir que Àlvar va treballar-se interiorment per amor, gastant-se tot ell, i recorreguent molts països per dur a terme l’evangelització. Àlvar estava molt ficat en Déu per poder ficar-se en el cor de les persones, essent un home d’oració. L’abat també va dir que tots hem de sentir la urgència de donar testimoni de Jesús i de respondre a la crida de la santedat. Finalment va recordar la bona relació que Àlvar del Portillo va tenir amb l’abat que hi era al monestir en els temps difícils de IMG_1976mitjans del segle passat. I va fer referència a la serenitat del beat i de la que es va parlar en els actes de la beatificació a Madrid, essent  la mateixa que traspuàvem els fidels i els celebrants que es vam aplegar en aquella celebració.

Abans de la benedicció final, el vicari de l’Opus Dei a Catalunya, Dr. Antoni Pujals, va donar les gràcies a l’abat per la bona organització de l’esdeveniment i va convidar-nos a tots els presents a posar-nos en els braços de la nostra patrona.

Dades de l’acte

IMG_1987La celebració es va fer a l’esplanada, a ple sol, davant el santuari i va durar 90 minuts. L’organització que va col·locar 3000 cadires, es van omplir i al voltant hi va haver molts fidels dempeus. Va cantar la Coral Polifònica de Puig-reig, acompanyada d’un grup de músics. La celebració es va retransmetre en directe per Internet mitjançant les pàgines webs del santuari i la de l’Opus Dei.

Isabel Hernández Esteban

Any jubilar de santa Teresa de Jesús

edades-del-hombre-santa-teresaMesos abans de la inauguració del V Centenari del Naixement de santa Teresa de Jesús, a la catedral d’Àvila el 15 d’octubre del 2014 es va celebrar una missa solemne preparatòria per a l’any jubilar que havia aprovat el summe pontífex Francesc. Els preparatius dels actes, exposicions i les celebracions que anaven a celebrar-se en l’Any del Jubileu de Santa Teresa de Jesús, i els esperats fruits i conversions que en un any tan fort es produiran han suposat part molt important de les oracions del Carmel.

IMG_1570Teresa de Jesús va néixer a Àvila l’any 1515 i va passar a la vida eterna a Alba de Tormes al 1582, per això les dues ciutats alberguen el conjunt d’actes a l’entorn de la santa. El lema que ho resumeix tot és Teresa de Jesús, Mestra d’Oració, títol que podem llegir per qualsevol lloc d’Àvila. El V Centenari va tenir la seva inauguració el 28 de març de 2015, a aquest efecte la Fundació Las edades del Hombre i la Junta de Castilla y León, amb la col·laboració de l’Ordre del Carmel Descalç, entre altres institucions i entitats, van preparar quatre seus que podran visitar-se del mes d’abril al mes de novembre de 2015.

Segons les publicacions oficials (guia de mà i llibre d’imatges, entre d’altres) són quatre seus repartides entre Àvila i Alba de Tormes que ens ajudaran a endinsar-nos en la rica personalitat de Teresa de Jesús. Tres esglésies a Àvila per recrear el seu amor amb Crist. La primera de les seus, el Convent de Nostra Senyora de Gràcia, exposa el primer descobriment de la seva vocació i ens endinsa en l’Ordre del Carme que ella va escollir. D’allí anirem a la capella de Mossèn Rubí per analitzar el context social i religiós que va viure la santa, l’època de l’imperi Hispà, la Contrareforma, les Arts i Amèrica. Acabarà amb l’inici de la Reforma del Carmel, la gran empresa de Teresa com a fundadora  a l’Església. L’església de Sant Joan Baptista alberga el centre de l’exposició: la humanitat de Crist, la seva devoció mariana i josefina (a sant Josep) fins arribar a la unió plena amb Déu, l’èxtasi o la transverberació. La rica iconografia atresorada pels convents de l’orde i per les esglésies, catedrals i museus espanyols ens ajudarà a posar imatge a aquesta experiència orant de Teresa de Jesús.IMG_1680

A més a Àvila es pot visitar el convent de l’Encarnació, que està fora de les muralles, les quals amiden 2516 metres, on podem veure els llocs on la santa va viure durant uns anys, i on va conèixer a sant Joan de la Creu, el qual va ser confessor del convent durant tres anys. I el convent de sant Josep on es troba el primer fèretre de la santa.

La ciutat d’Àvila, preparada per rebre els visitants, al seu torn ofereix un menú propi d’aquelles terres altes i on el fred forma part habitual de la vida dels seus habitants ja que està a uns 1500 metres sobre el nivell del mar i per combatre’l necessita una cuina de cullera ben calent. Es diu que una cèlebre frase de la santa, la consagra com a patrona de la gastronomia doncs També entre olles s’hi troba Déu.

Isabel Hernández Esteban

Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma de 2015

Es tradició en l’Església que el Sant Pare faci públic el missatge per a la Quaresma de l’any vinent amb uns sis mesos d’anticipació, és a dir, abans del temps d’advent, del Nadal i de l’inici del temps ordinari, litúrgicament parlant. És per això que sigui fàcil que a molts de nosaltres se’ns hagi escapi la seva lectura i meditació en aquelles dates. No obstant, ara la Quaresma ja la tenim a sobre, començarà el 18 de febrer i ens trobarem que el 3 d’abril serà el Divendres Sant. Potser a partir d’avui hagi arribat el moment d’aprofundir en aquell missatge, publicat pel Sant Pare Francesc el 4 d’octubre de 2014, el qual ens portarà a viure aquet temps de penitència més a prop de la passió de Nostre Senyor Jesucrist.

Pope_Francis_celebrates_New_Years_Day_Mass_for_the_Solemnity_of_Mary_the_Mother_of_God_on_Jan_1_2015_Credit_Bohumil_Petrik_CNA

MENSAJE DEL SANTO PADRE FRANCISCO
PARA LA CUARESMA 2015

Fortalezcan sus corazones (St 5,8)

 

Queridos hermanos y hermanas:

La Cuaresma es un tiempo de renovación para la Iglesia, para las comunidades y para cada creyente. Pero sobre todo es un «tiempo de gracia» (2 Co 6,2). Dios no nos pide nada que no nos haya dado antes: «Nosotros amemos a Dios porque él nos amó primero» (1 Jn 4,19). Él no es indiferente a nosotros. Está interesado en cada uno de nosotros, nos conoce por nuestro nombre, nos cuida y nos busca cuando lo dejamos. Cada uno de nosotros le interesa; su amor le impide ser indiferente a lo que nos sucede. Pero ocurre que cuando estamos bien y nos sentimos a gusto, nos olvidamos de los demás (algo que Dios Padre no hace jamás), no nos interesan sus problemas, ni sus sufrimientos, ni las injusticias que padecen… Entonces nuestro corazón cae en la indiferencia: yo estoy relativamente bien y a gusto, y me olvido de quienes no están bien. Esta actitud egoísta, de indiferencia, ha alcanzado hoy una dimensión mundial, hasta tal punto que podemos hablar de una globalización de la indiferencia. Se trata de un malestar que tenemos que afrontar como cristianos.

Cuando el pueblo de Dios se convierte a su amor, encuentra las respuestas a las preguntas que la historia le plantea continuamente. Uno de los desafíos más urgentes sobre los que quiero detenerme en este Mensaje es el de la globalización de la indiferencia.

La indiferencia hacia el prójimo y hacia Dios es una tentación real también para los cristianos. Por eso, necesitamos oír en cada Cuaresma el grito de los profetas que levantan su voz y nos despiertan.

Dios no es indiferente al mundo, sino que lo ama hasta el punto de dar a su Hijo por la salvación de cada hombre. En la encarnación, en la vida terrena, en la muerte y resurrección del Hijo de Dios, se abre definitivamente la puerta entre Dios y el hombre, entre el cielo y la tierra. Y la Iglesia es como la mano que tiene abierta esta puerta mediante la proclamación de la Palabra, la celebración de los sacramentos, el testimonio de la fe que actúa por la caridad (cf. Ga 5,6). Sin embargo, el mundo tiende a cerrarse en sí mismo y a cerrar la puerta a través de la cual Dios entra en el mundo y el mundo en Él. Así, la mano, que es la Iglesia, nunca debe sorprenderse si es rechazada, aplastada o herida.

El pueblo de Dios, por tanto, tiene necesidad de renovación, para no ser indiferente y para no cerrarse en sí mismo. Querría proponerles tres pasajes para meditar acerca de esta renovación.

1. «Si un miembro sufre, todos sufren con él» (1 Co 12,26) – La Iglesia

La caridad de Dios que rompe esa cerrazón mortal en sí mismos de la indiferencia, nos la ofrece la Iglesia con sus enseñanzas y, sobre todo, con su testimonio. Sin embargo, sólo se puede testimoniar lo que antes se ha experimentado. El cristiano es aquel que permite que Dios lo revista de su bondad y misericordia, que lo revista de Cristo, para llegar a ser como Él, siervo de Dios y de los hombres. Nos lo recuerda la liturgia del Jueves Santo con el rito del lavatorio de los pies. Pedro no quería que Jesús le lavase los pies, pero después entendió que Jesús no quería ser sólo un ejemplo de cómo debemos lavarnos los pies unos a otros. Este servicio sólo lo puede hacer quien antes se ha dejado lavar los pies por Cristo. Sólo éstos tienen “parte” con Él (Jn 13,8) y así pueden servir al hombre.

La Cuaresma es un tiempo propicio para dejarnos servir por Cristo y así llegar a ser como Él. Esto sucede cuando escuchamos la Palabra de Dios y cuando recibimos los sacramentos, en particular la Eucaristía. En ella nos convertimos en lo que recibimos: el cuerpo de Cristo. En él no hay lugar para la indiferencia, que tan a menudo parece tener tanto poder en nuestros corazones. Quien es de Cristo pertenece a un solo cuerpo y en Él no se es indiferente hacia los demás. «Si un miembro sufre, todos sufren con él; y si un miembro es honrado, todos se alegran con él» (1 Co 12,26).

La Iglesia es communio sanctorum porque en ella participan los santos, pero a su vez porque es comunión de cosas santas: el amor de Dios que se nos reveló en Cristo y todos sus dones. Entre éstos está también la respuesta de cuantos se dejan tocar por ese amor. En esta comunión de los santos y en esta participación en las cosas santas, nadie posee sólo para sí mismo, sino que lo que tiene es para todos. Y puesto que estamos unidos en Dios, podemos hacer algo también por quienes están lejos, por aquellos a quienes nunca podríamos llegar sólo con nuestras fuerzas, porque con ellos y por ellos rezamos a Dios para que todos nos abramos a su obra de salvación.

2. «¿Dónde está tu hermano?» (Gn 4,9) – Las parroquias y las comunidades

Lo que hemos dicho para la Iglesia universal es necesario traducirlo en la vida de las parroquias y comunidades. En estas realidades eclesiales ¿se tiene la experiencia de que formamos parte de un solo cuerpo? ¿Un cuerpo que recibe y comparte lo que Dios quiere donar? ¿Un cuerpo que conoce a sus miembros más débiles, pobres y pequeños, y se hace cargo de ellos? ¿O nos refugiamos en un amor universal que se compromete con los que están lejos en el mundo, pero olvida al Lázaro sentado delante de su propia puerta cerrada? (cf. Lc 16,19-31).

Para recibir y hacer fructificar plenamente lo que Dios nos da es preciso superar los confines de la Iglesia visible en dos direcciones.

En primer lugar, uniéndonos a la Iglesia del cielo en la oración. Cuando la Iglesia terrenal ora, se instaura una comunión de servicio y de bien mutuos que llega ante Dios. Junto con los santos, que encontraron su plenitud en Dios, formamos parte de la comunión en la cual el amor vence la indiferencia. La Iglesia del cielo no es triunfante porque ha dado la espalda a los sufrimientos del mundo y goza en solitario. Los santos ya contemplan y gozan, gracias a que, con la muerte y la resurrección de Jesús, vencieron definitivamente la indiferencia, la dureza de corazón y el odio. Hasta que esta victoria del amor no inunde todo el mundo, los santos caminan con nosotros, todavía peregrinos. Santa Teresa de Lisieux, doctora de la Iglesia, escribía convencida de que la alegría en el cielo por la victoria del amor crucificado no es plena mientras haya un solo hombre en la tierra que sufra y gima: «Cuento mucho con no permanecer inactiva en el cielo, mi deseo es seguir trabajando para la Iglesia y para las almas» (Carta 254,14 julio 1897).

También nosotros participamos de los méritos y de la alegría de los santos, así como ellos participan de nuestra lucha y nuestro deseo de paz y reconciliación. Su alegría por la victoria de Cristo resucitado es para nosotros motivo de fuerza para superar tantas formas de indiferencia y de dureza de corazón.

Por otra parte, toda comunidad cristiana está llamada a cruzar el umbral que la pone en relación con la sociedad que la rodea, con los pobres y los alejados. La Iglesia por naturaleza es misionera, no debe quedarse replegada en sí misma, sino que es enviada a todos los hombres.

Esta misión es el testimonio paciente de Aquel que quiere llevar toda la realidad y cada hombre al Padre. La misión es lo que el amor no puede callar. La Iglesia sigue a Jesucristo por el camino que la lleva a cada hombre, hasta los confines de la tierra (cf. Hch1,8). Así podemos ver en nuestro prójimo al hermano y a la hermana por quienes Cristo murió y resucitó. Lo que hemos recibido, lo hemos recibido también para ellos. E, igualmente, lo que estos hermanos poseen es un don para la Iglesia y para toda la humanidad.

Queridos hermanos y hermanas, cuánto deseo que los lugares en los que se manifiesta la Iglesia, en particular nuestras parroquias y nuestras comunidades, lleguen a ser islas de misericordia en medio del mar de la indiferencia.

3. «Fortalezcan sus corazones» (St 5,8) – La persona creyente

También como individuos tenemos la tentación de la indiferencia. Estamos saturados de noticias e imágenes tremendas que nos narran el sufrimiento humano y, al mismo tiempo, sentimos toda nuestra incapacidad para intervenir. ¿Qué podemos hacer para no dejarnos absorber por esta espiral de horror y de impotencia?

En primer lugar, podemos orar en la comunión de la Iglesia terrenal y celestial. No olvidemos la fuerza de la oración de tantas personas. La iniciativa 24 horas para el Señor, que deseo que se celebre en toda la Iglesia —también a nivel diocesano—, en los días 13 y 14 de marzo, es expresión de esta necesidad de la oración.

En segundo lugar, podemos ayudar con gestos de caridad, llegando tanto a las personas cercanas como a las lejanas, gracias a los numerosos organismos de caridad de la Iglesia. La Cuaresma es un tiempo propicio para mostrar interés por el otro, con un signo concreto, aunque sea pequeño, de nuestra participación en la misma humanidad.

Y, en tercer lugar, el sufrimiento del otro constituye un llamado a la conversión, porque la necesidad del hermano me recuerda la fragilidad de mi vida, mi dependencia de Dios y de los hermanos. Si pedimos humildemente la gracia de Dios y aceptamos los límites de nuestras posibilidades, confiaremos en las infinitas posibilidades que nos reserva el amor de Dios. Y podremos resistir a la tentación diabólica que nos hace creer que nosotros solos podemos salvar al mundo y a nosotros mismos.

Para superar la indiferencia y nuestras pretensiones de omnipotencia, quiero pedir a todos que este tiempo de Cuaresma se viva como un camino de formación del corazón, como dijo Benedicto XVI (Ct. enc. Deus caritas est, 31). Tener un corazón misericordioso no significa tener un corazón débil. Quien desea ser misericordioso necesita un corazón fuerte, firme, cerrado al tentador, pero abierto a Dios. Un corazón que se deje impregnar por el Espíritu y guiar por los caminos del amor que nos llevan a los hermanos y hermanas. En definitiva, un corazón pobre, que conoce sus propias pobrezas y lo da todo por el otro.

Por esto, queridos hermanos y hermanas, deseo orar con ustedes a Cristo en esta Cuaresma: “Fac cor nostrum secundum Cor tuum”: “Haz nuestro corazón semejante al tuyo” (Súplica de las Letanías al Sagrado Corazón de Jesús). De ese modo tendremos un corazón fuerte y misericordioso, vigilante y generoso, que no se deje encerrar en sí mismo y no caiga en el vértigo de la globalización de la indiferencia.

Con este deseo, aseguro mi oración para que todo creyente y toda comunidad eclesial recorra provechosamente el itinerario cuaresmal, y les pido que recen por mí. Que el Señor los bendiga y la Virgen los guarde.

Vaticano, 4 de octubre de 2014
Fiesta de san Francisco de Asís

Franciscus

 missatge per a la Quaresma

Comunicació Montalegre

 

Esdeveniments de la beatificació d’Álvaro del Portillo

El primer pas, a Madrid

IMG_2555El cardenal Angelo Amato, nunci del sant pare Francesc a Espanya, va presidir la celebració multitudinària de la missa de beatificació d’Álvaro del Portillo, que es va celebrar a la zona de Valdebebas de Madrid, al migdia del 27 de setembre de 2014. El nunci, en la seva homilia, va parlar de l’ecologia de la santedat i de la puresa de la santedat davant les 300.000 persones que ens vam congregar en aquell recinte. Abans de celebrar la santa missa es va llegir un semblant de la biografia del beat i el missatge de la seva santedat el Papa Francesc. La celebració litúrgica va ser solemne i de beatificació. Immediatament després llegir la fórmula per demanar la incorporació d’Álvaro del Portillo a la llista de beats de l’Església catòlica, que es va dir abans del Glòria, tots els assistents vam arrencar un calorós i sentit aplaudiment. A partir d’aquest moment, es van incorporar al presbiteri les relíquies del beat que les va portar el nen que s’havia curat gràcies a la intercessió del beat Álvaro, acompanyat dels seus pares.

IMG_2560
L’arribada de peregrins a Valdebebas es va anar realitzant des de la 7 del matí, hora en què es van obrir les portes. Va ser un esdeveniment únic al qual molts vam voler i, a més, vam poder estar presents. No només hi havia peregrins vinguts de qualsevol punt d’Espanya, sinó també dels països més llunyans. Els idiomes que sentíem eren d’arreu del món, i en alguns casos vam ser incapaços de reconèixer el seu origen. No obstant això, tots havíem anat a Madrid pel mateix motiu i estàvem igualment exultants de goig. Les prediccions del temps havien estat poc favorables, però gràcies a Déu! no es van complir i els paraigües van servir per protegir-nos del sol. En tot moment el servei de voluntaris ens va atendre repartint aigua, sucs de fruites, indicant els llocs als quals ens havíem de dirigir, etc; els serveis públics sanitaris i els d’ordre públic van fer el mateix. Realment va ser una jornada feliç, per la qual s’havia resat moltíssim, sobretot pels fruits de conversions que desitgem que es produeixin. Vam saber més tard que la família del nen curat i la família del beat Álvaro van passar el dia anterior junts i el nen es va sentir com si estigués el mateix Álvaro amb ells.

IMG_2592L’anècdota del dia

Cal assenyalar que per la Vila de Madrid es deia, amb gran sentit de l’humor, en veure la invasió de gent tan sorprenent, que un tal Álvaro donava un concert a Valdebebas, cosa que no estava lluny del que van dir més tard alguns informatius: Opus Dei Beatificació: festa multitudinària a Valdebebas. En definitiva va ser una trobada magnífica i festiva, de gran alegria per a tota l’Església.

 

Donant gràcies a Déu

I com no hi ha millor manera per donar gràcies a Déu que celebrar una missa d’acció de gràcies, a l’endemà, en el migdia del diumenge 28 de setembre de 2014, en el mateix lloc, ens vam tornar a trobar milers de persones. La missa la va presidir el prelat de l’Opus Dei, Dr. Javier Echevarría Rodríguez, el qual havia estat al costat del beat durant molts anys tant en vida de sant Josepmaria IMG_2624com quan el beat Álvaro li va succeir al capdavant de l’Opus Dei. El do i la bellesa que s’imprimeixen en haver viscut i treballat al costat d’un sant i un beat, i ser des de fa anys el prelat i Pare a l’Opus Dei, va fer possible que les seves paraules ens quedaran gravades en el nostre cor i en la nostra ànima. Ens va animar a ser apostòlics, a apropar ànimes a Déu i a protegir la família com a nucli de la societat.

Ens sentirem molt a prop del Pare, que ens va parlar amb molt d’afecte, estima i agraïment. En aquell matí va caure un plugim, però com ens va dir un taxista de Madrid Aquesta pluja és aigua beneïda amb el que s’ha celebrat.

Un intensiu a Roma, amb el beat Álvaro

IMG_2648Una vegada conclosos els actes de la beatificació a Madrid, en els dies següents es celebrarien diversos esdeveniments a Roma (Itàlia), on va viure i va morir el beat Álvaro. Així que prosseguirem el nostre viatge cap a Roma. En la tarda del dia 29 de setembre de 2014, abans del previst, va sortir la comitiva de l’església prelatícia de l’Opus Dei, amb les restes mortals del beat Álvaro que reposaven a la cripta de l’Oratori de Santa Maria de Pau. El trasllat del fèretre es va fer amb cotxe fins a la basílica de Sant Eugeni, situada no gaire lluny de l’església prelatícia. Entre cants i lloances al Senyor, diverses persones van entrar a coll el fèretre, el qual anava cobert amb una bella tela adomassada i moltes flors. La basílica estava plena de gent de tal manera que a la comitiva li va costar obrir-se pas fins al peu del presbiteri. S’havien disposat diverses pantalles i vam poder veure la cerimònia gràcies a elles, no obstant la megafonia va ser defectuosa i no vam poder entendre bé les paraules del prelat de l’Opus Dei. Beato Alvaro 085
Conclòs el ritu, amb les lectures, l’homilia i unes oracions, van retirar la roba i les flors, protegint les restes mortals del beat Álvaro amb una urna, de tal manera que els fidels que volguessin, podien apropar-se i besar el vidre o passar estampes i objectes religiosos, cosa que vam fer tots els que estàvem allà, plens d’emoció. A les 8 del vespre, es va celebrar la missa habitual de la basílica, però amb el privilegi d’estar tan a prop del beat Álvaro.

Autèntic col·laborador de la Veritat

L’endemà, es van celebrar a Roma dues misses d’acció de gràcies. Nosaltres vam acudir a la tarda a la basílica de Santa Maria la Major. La comitiva de bisbes, inclòs el prelat de l’Opus Dei, Javier Echevarría Rodríguez, cardenals  i altres sacerdots, acompanyats de les veus d’un cor masculí impressionant, va incrementar la solemnitat de la celebració. El cardenal que va presidir la missa, en la seva homilia, ens va dir, entre altres coses que la santedat de Déu es reflecteix en els seus sants, Crist mateix diu Faré pasturar les meves ovelles. I citant el papa Francesc ens va recordar que Déu ens primerea sempre … Crist va escollir als seus apòstols, i com un apòstol més així es va comportar el beat Álvaro … Va ser un autèntic col·laborador de la Veritat, fidel custodi de la tradició de l’Església però adaptada als temps … es va lliurar a l’Església i a l’Obra … Va transmetre pau sempre, donant a conèixer que se sabia fill de Déu … El Senyor ens crida a tots, fins i tot a les ovelles d’una altra pleta … Per això tot cristià és missioner si ha rebut l’amor de Crist … La nova evangelització suposa un donar-se de cada batejat … el millor camí sempre és per mitjà de la nostra Santíssima Mare … Que siguem bons fills de la nostra bona Mare.

Beato Alvaro 252Els carismes de l’Església

Estava previst que en l’audiència del sant pare Francesc del dimecres 1 d’octubre de 2014, el Papa es referiria al beat Álvaro, però no sabíem el què ens anava a dir, la qual cosa ens va suposar una gran expectació. Ens havíem inscrit amb temps, i un cop obtinguts els bitllets (o entrades) per estar a la plaça de Sant Pere, ens dirigirem molt aviat a fer cua, ja que s’havia de passar el control policial habitual. A les 7 del matí estàvem allà al costat de milers de persones que volien assistir a l’audiència. Abans de les 9 hores, ja retransmetien la primera audiència del dia des de la Aula Pau VI, o Aula Nervi, plena de persones, preferentment malaltes, impedides, o en cadira de rodes. La gent, arrabassada d’emoció, cridava frases de suport al Papa, o prorrompia en aplaudiments. Quan el Papa va sortir de l’Aula Nervi, va entrar a la plaça de Sant Pere en cotxe descobert, molt ràpid. Mentre, per megafonia, en diversos idiomes, es sentien els noms dels països participants, amb expressió dels grups inscrits de parròquies o de moviments cristians. Beato Alvaro 275

Les primeres paraules del sant pare Francesc van ser en italià. Va agrair a tots els presents la seva assistència a l’audiència, amb especial èmfasi a tots els fidels de l’Opus Dei que estaven a Roma en ocasió de la celebració dels actes posteriors a la beatificació d’Álvaro del Portillo. El Papa ens va parlar dels molts carismes que hi ha a l’Església catòlica. Va dir que un carisma és més que una característica personal, és un do de Déu, infós per mitjà de l’Esperit Sant, per al bé de tots, per al servei de la comunitat i de l’Església. És a dir, no és un do per al bé propi sinó per al servei de la comunitat on es viu. El Papa ens impel·lí i ens va plantejar les preguntes Com vius tu el teu carisma? Ho tinc oblidat o em serveix per envanir-me? doncs amb els carismes resplendeix la bellesa de la fe cristiana, no ha de ser motiu de confusió, ni d’enveges, ni gelosia, ens ha de servir per unir-nos en un sol esperit, doncs aquesta és la varietat de l’Església. I com era el dia de Santa Teresina de Jesús i de la Santa Faç, ens va recordar que Teresina estimava molt l’Església i volia tots els carismes perquè en el cor de l’Església està l’Amor, i aquest era el seu carisma.

Els agraïments i el missatge es van anar repetint en molts idiomes. El Papa anava afegint algun comentari especial. Va ser commovedor sentir el missatge en llengua àrab i les paraules que va tenir el Papa per als cristians perseguits a Síria i en altres països. Vam resar l’oració del parenostre en llatí, la qual estava impresa al revers del bitllet d’entrada. I vam rebre la benedicció apostòlica del Papa que ens va infondre d’alegria.

Al llarg d’aquelles magnífiques hores a la plaça de Sant Pere de la Ciutat del Vaticà vam aplaudir, vam cridar, i malgrat les milers de persones que omplien la plaça, fins ben entrada la Via Conciliazione, es percebia un gran silenci i una profunda atenció quan el Papa parlava. Conclosa l’audiència amb el Papa, molts dels assistents van marxar però també molts altres ens vam quedar a veure el què passava després, abalançar-nos a les primeres files i pujats a les cadires. Així els cardenals i els bisbes presents, entre ells el Prelat de l’Opus Dei, van saludar un a un al sant pare, el qual va saludar després a un grup de malalts i a un grup molt nombrós de matrimonis recents, abillats amb els vestits de la seva cerimònia nupcial. Quan el Papa se’n va anar cap a l’interior de la Basílica de Sant Pere i ja no se’l veia ni per les pantalles, va ser el moment d’anar-nos i de recordar les seves paraules perquè es quedessin impreses per sempre.

En l’aniversaBeato Alvaro 335ri de la fundació de l’Opus Dei

Al nostre viatge li quedava sol una jornada, la qual tenia un contingut molt especial ja que era el dia 2 d’octubre de 2014, en què es complien 86 anys del dia en què sant Josepmaria va veure l’Opus Dei i es va deixar portar de la mà de Déu per a fer-ho com Ell li deia. Aquell matí es tractava també de moure’s ràpid i aviat doncs volíem anar a missa a l’església prelatícia de l’Opus Dei, i el nostre lloc de descans estava realment a l’altre costat del mapa de Roma. L’autobús que ens havia de portar havia de passar per davant de la Basílica de Sant Eugeni, cosa que ens va brindar l’ocasió de tirar-li petons al beat Álvaro des de la finestra del vehicle públic. Vam poder comprovar també el constant entrar i sortir de la gent d’aquella església, probablement després de venerar les restes del beat, que aquella mateixa tarda el retornarien a la cripta de l’església prelatícia d’on havia sortit el dia 29 setembre 2014.

Vam arribar amb una hora i mitja d’antelació, i molt abans que nosaltres havien arribat altres persones, les quals tenien la mateixa intenció que nosaltres així que vam fer una llarga i pacient cua. Ens vam entretenir parlant amb uns i amb altres, fent-nos fotos, etc. Ningú ens podia assegurar res, només que tinguéssim paciència. Gràcies a Déu! vam tenir el privilegi d’estar en un banc del mateix oratori de Santa Maria de la Pau. La missa va ser concelebrada per set sacerdots de diversos països, vinguts de diferents punts del món, igual que els fidels que ens vam congregar allà. El sacerdot que va pronunciar unes breus paraules en l’homilia ens va dir allò que tots teníem al cor. Que era un privilegi poder ser-hi en el mateix dia de l’aniversari de la fundació de l’Opus Dei, en el lloc on reposen les restes de sant Josepmaria Escrivà sota l’altar, al lloc on va estar exposat el cos del beat Álvaro a les poques hores de morir, i on va estar també i resant sant Joan Pau II davant Don Álvaro del Portillo. Efectivament, en aquell oratori havien estat tres sants i era un gran privilegi i irrepetible estar en un dia com aquell. Abans d’anar-nos també vam aprofitar per passar les estampes de sant Josepmaria pel vidre que protegeix el fèretre de sant Josepmaria.

El segell d’un privilegiBeato Alvaro 176

El retorn a Barcelona va ser molt especial ja que les vivències d’aquells dies, entre Madrid i Roma, ens havien deixat molt remoguts i emocionats, amb un nou impuls apostòlic per apropar ànimes a Déu i fer créixer l’Església, amb el nostre carisma d’un lliurament total a l’amor de Déu per mitjà de la santificació del treball i de la família enmig del món.

Isabel Hernández Esteban

Els rostres de l’esclavitud

Francisco-CoreaSur_DanielIbanezACIPrensa-FlickrErGuiriCC-BY-2.0Com ve sent costum dels sants pares, també el Papa Francesc al retorn d’un viatge apostòlic va aprofitar per conversar amb els periodistes que l’han seguit minut a minut en l’esdeveniment. En aquesta ocasió, a la tornada de l’important viatge a Corea del Sur, per a la celebració de la VI Jornada de la joventut asiàtica, el Papa va anunciar el lema per a la propera Jornada de la Pau 2015. Si per al 2014 ha estat incidir en la fraternitat, per a l’any 2015 ens proposa: Mai més esclaus sinó germans. En la notícia que presentem avui, publicada a la web Vatican Insider, coneixerem les intencions del Papa Francesc per a aquest nou repte.

“Papa Bergoglio eligió el tema para la celebración, creada por Pablo VI, del primero de enero

REDACCIÓN
TURÍN

 El Papa Francisco anuncia el tema del mensaje para la 48a Jornada Mundial de la Paz que se celebrará el uno de enero de 2015: “Ya nunca más esclavos, sino hermanos”. Con frecuencia se piensa que la esclavitud sea un hecho que pertenece al pasado. Sin embargo, esta plaga social se encuentra fuertemente presente también en el mundo de hoy. El Mensaje para el 1º de enero de 2014 estaba dedicado a la fraternidad: “La Fraternidad, fundamento y camino para la paz”. El ser todos hijos de Dios hace, en efecto, a los seres humanos, hermanos y hermanas con igual dignidad. La esclavitud hiere mortalmente dicha fraternidad universal y, por tanto, la paz. La paz, en efecto, tiene lugar cuando el ser humano reconoce, en el otro, un hermano que posee la misma dignidad.

En el mundo contemporáneo, son múltiples los abominables rostros de la esclavitud: el tráfico de seres humanos, la trata de los migrantes y de la prostitución, el trabajo esclavo, la explotación del hombre por el hombre, así como la mentalidad esclavista respecto de las mujeres y los niños. Y sobre esta herida especulan vergonzosamente individuos y grupos aprovechando la situación causada por tantos conflictos en curso en el mundo, así como por el contexto de la crisis económica y de la corrupción. ¡La esclavitud es una terrible laceración abierta en el cuerpo de la sociedad contemporánea, es una gravísima herida en la carne de Cristo! Para combatirla eficazmente, es necesario ante todo reconocer la inviolable dignidad de toda persona humana, además de mantener inamovible la referencia a la fraternidad, que requiere la superación de la desigualdad, en base a la cual un ser humano puede hacer esclavo a otro, y el consiguiente compromiso de proximidad y gratuidad a favor de un camino de liberación e inclusión para todos.

El objetivo es la construcción de una civilización fundada sobre la igual dignidad de todos los seres humanos, sin discriminación alguna. Para ello, es necesario también el compromiso de parte de los ámbitos de la información, de la educación, y de la cultura en favor de una sociedad renovada y configurada para la libertad, para la justicia y, por tanto, para la paz. La Jornada mundial de la Paz ha sido deseada por Pablo VI y es celebrada cada año el primero de enero. El Mensaje del Santo Padre es enviado a las Cancillerías de todo el mundo e indica además la línea diplomática de la Santa Sede para el año que comienza.”

El lema del Papa Francesc per a la Jornada de la Pau 2015

* La foto és d’ACIPRENSA

Serveis Informatius Montalegre

 

La persecució a Iraq

La preocupació per la pau és una constant en l’Església catòlica doncs al llarg de la història la persecució als cristians ha anat lligada al missatge universal de la fe. En els combats que actualment es debaten a l’Iraq s’ha fet públic d’una manera evident la persecució que viuen els cristians iraquiens que fidels a la fe, es neguen a convertir-se a l’islam. Uns són assassinats i els que de moment no han caigut sota les bombes dels seus propis veïns iraquians, són expulsats de les seves cases i deportats a altres llocs sense mitjans per a la seva subsistència, o en el millor dels casos han de fugir del seu propi país. El sant pare Francesc ha demanat que no es justifiqui la guerra en nom de Déu i que ens unim tots en oració per la pau. D’altra banda, el papa Francesc ha decidit enviar al Cardenal Fernando Filoni, Prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, perquè expressi en el seu nom la seva proximitat espiritual. En l’article que avui presentem, publicat a la web Vatican Insider, s’expliquen els detalls del viatge per al proper mes de setembre.

                                                                    “IACOPO SCARAMUZZI8326f30219
CIUDAD DEL VATICANO

Papa Francisco decidió enviar «en los próximos días» al cardenal Fernando Filoni a Irak, en donde el autoproclamado Califato está expulsando a los cristianos de sus ciudades en le Llanura de Nínive. Se prevé que en septiembre se lleve a cabo una reunión en Roma con los nuncios apostólicos en el Medio Oriente.

«A la luz de la grave situación en Irak, el Santo Padre nombró al Excelentísimo Cardenal Fernando Filoni, Prefecto de la Congregación para la Evangelización de los Pueblos, su enviado personal para expresar su cercanía espiritual a las poblaciones que sufren y para llevarles la solidaridad de la Iglesia», se lee en un comunicado de la Sala de prensa vaticana.

«Pido a todos los hombres de buena voluntad que se unan a mis oraciones por los cristianos iraquíes y por todas las comunidades perseguidas», escribió el Papa en su cuenta italiana de Twitter.  

El portavoz vaticano, el jesuita Federico Lombardi, explicó que todavía es pronto para conocer los detalles de la misión del cardenal Filoni, que se llevará a cabo «en los próximos días» (el purpurado no viajará, por este motivo, a Corea del Sur con el Papa, como se había previsto), porque todavía «se está organizando el viaje». Comprendiendo la complejidad de la «situación en movimiento», respondió Lombardi a los periodistas, sería normal que Filoni quisiera «llegar a Kurdistán».

EL prefecto de la Congregación para la Evangelización de los Pueblos fue nuncio en Irak y permaneció allí incluso bajo los bombardeos estadounidenses. Lombardi subrayó que el cardenal Filoni es de lo más cualificado «tanto por su autoridad como porque fue nuncio en Jordania y en Irak de 2001 a 2006, y, como se sabe, fue el único representante diplomático que permaneció siempre en Baghdad». Y Lombardi subrayó la «valentía» de esta decisión.

Además de la cercanía espiritual para con la población, se prevé que el prefecto de Propaganda Fide lleve también a las poblaciones afectadas «un aporte económico por parte del Santo Padre». El purpurado «hará presente a las autoridades el interés y las preocupaciones del Papa» por la difícil situación iraquí.

Los nuncios apostólicos «de la región» han recibido la encomienda de comunicar a las autoridades políticas y civiles, además de a las Iglesias locales, el llamado del Papa por Irak «digundido ayer», añadió Lombardi. Y también hay un «proyecto», pues se está estudiando la posibilidad de un «encuentro de los nuncios apostólicos en Roma», que se llevaría a cabo en septiembre. Una reunión del Papa con sus más estrechos colaboradores se habría llevado ayer para establecer la estrategia diplomática sobre la emergencia en Irak.

La decisión de enviar a Filoni a Irak «es un gesto que manifiesta la preocupación del Papa por la situación de estos cristianos, que en este momento están sufriendo, por haber dejado sus casas y ver sus raíces arrancadas, por haber sido humillados, dejando sus casas así como estaban para buscar refugio en otro sitio», comentó el cardenal Filoni a los micrófonos de la Radio Vaticana. «Estamos tratando de organizarnos en este momento, incluso porque no es fácil llegar al lugar…», afirmó el purpurado italiano. «Pero no hay que espantarse demasiado». «Yo, antes que nada, trataré de llevar la solidaridad y la cercanía en la oración» y también en los hechos, afirmó Filoni. «Estoy convencido de que el Santo Padre me dirá exactamente qué es lo que él desea hacer presente a esta población, que es tan importante para el corazón del Papa y de toda la Iglesia». En cuanto al patriarca caldeo Sako, que habló del riesgo de un «genocidio» contra los cristianos, Filoni afirmó que «el patriarca Sako se encuentran en el lugar y, por lo tanto, conoce muy bien muchos aspectos que desgraciadamente pueden pasar desapercibidos para nosotros». «El pueblo cristiano de esta área no es desgraciadamente la primera vez que se ve obligado a migraciones y sufrimientos inenarrables […] es una población que lleva todavía dentro de sí mucho sufrimiento y comprendo la expresión del patriarca». Ayer, después de que los milicianos del autoproclamado Califato hubieran hecho irrupción en la Llanura de Nínive, expulsando «a miles de cristianos que viven en las localidades de la zona», el cardenal Filoni, en una declaración a Fides, declaró: «Los cristianos tuvieron que abandonar todo, incluso sus zapatos y, descalzos, fueron conducidos hacia la zona de Kurdistán. La situación de los cristianos expulsados es desesperada, porque en Erbil, la capital de Kurdistán iraquí, no tienen intención de recibirlos porque no saben cómo alojar a estos miles de personas».”

El Papa envia al cardenal Filoni a Irak

Serveis Informatius Montalegre

 

A la Casa de la Caritat vaig ser molt feliç

IMG_9969La Casa de la Caritat es va crear el 1802, gràcies a la iniciativa ciutadana de Barcelona. Durant més de segle i mig molts nens, nenes, i persones discapacitades van tenir un lloc d’acollida per viure, alimentar-se i rebre l’educació suficient per a la seva inserció social i laboral. La seva ubicació va ser en els edificis que toquen amb l’església de Santa Maria de Montalegre i al Pati Manning. A l’any 1957, van ser traslladats a les Llars Mundet, també a Barcelona. Una de les persones que va viure a la Casa de la Caritat tota la seva infantessa i joventut va ser la senyora Maria Luisa Gimenez Zegrí.
Vaig tenir el plaer de parlar i, més encara, d’escoltar, a la senyora Maria Luisa el passat 18 de juny de 2014. Em va explicar la seva vida a la Casa de la Caritat, de la qual recorda amb tot detall moltes coses, molt boniques, molt íntimes, i de les que ella mateixa resumeix amb una expressió “Vaig ser molt feliç, molt feliç i no vull sentir parlar a ningú que critiqui les persones, monges i capellans, que amb tant amor ens van acollir … i si no ens donaven res més és perquè no tenien res més “.

¿Què va passar? ¿Per què vas entrar a la Casa de la Caritat?
Vaig néixer a Barcelona, a la Maternitat, el 12 de desembre de 1945. La meva mare era prostituta, em va deixar amb els meus avis, i va marxar. En aquells anys el meu avi estava sense feina, no tenien res ni per menjar, per això em van portar aquí a l’any 1950. Tenia 5 anys, recordo com vaig pujar per les escales del Pati Manning plorant. Allà hi havia els despatxos, recordo que vaig plorar molt. No obstant això, de seguida, Sor Rosario em va acollir, era molt dolça, em vaig sentir molt estimada. Entre Sor Rosario i Sor Afunsina em van cuidar amb molt amor, i vaig ser molt feliç.

IMG_9970¿I no vas tornar a veure la teva família?
– Sí, els meus avis em venien a veure un cop al mes i el meu avi em regalava l’entrepà que ell anava a menjar-se el diumenge. I molts anys més tard la meva mare va tornar quan jo era una noia, vaig poder estar amb ella, i acompanyar-la fins al moment de la mort. Va morir a l’any 1987 de metàstasi de pulmó.

¿Com es deia la teva mare?
Igual que jo, estic molt orgullosa de portar els cognoms dels meus avis. Quan va treballar el meu avi, em portaven un paquet amb galetes i altres coses, i jo les repartia a les nenes que no tenien a ningú.

Un dia normal, ¿com començava?
– No se a quina hora ens llevàvem perquè no teníem rellotge. Ens rentàvem, sobretot les dents, i fèiem el llit. L’esmorzar podia ser llet i pa, el que bonament podien donar-nos. Arriàvem la bandera espanyola, ho feia qui s’havia portat bé i cantàvem el Cara al Sol. Jo no la vaig pujar mai perquè era un trasto. Després pujàvem a classe. Quan sortíem al pati per anar a dinar, sempre sentia la ràdio de la cuidadora Isabel que a aquella hora cosia i tenia la ràdio connectada. Recordo perfectament la cançó del colacao Jo sóc aquell negrito …

En aquest instant Maria Luisa i jo cantaven juntes la cançó, jo estava tan imbuïda en la seva història IMG_9973que em vaig situar en la meva infantesa amb molta facilitat.

¿Te’n recordes de com es distribuïen les classes?
– Nens i nenes estàvem separats. Es repartia per edats, els trams de 5 a 7 anys, el primer grup; de 7 a 9 el segon; 9 a 11, el tercer, i després les més grans. Aquí vaig fer el batxillerat elemental fins als 14 anys, i després vaig fer el batxillerat superior a l’Institut Maragall. A continuació vaig estudiar Belles Arts, durant 3 anys a l’Escola Massana, al carrer Hospital, al Raval. Vaig rebre una bona educació amb les monges de la Casa de la Caritat, se que gràcies a elles vaig poder seguir estudiant.

¿A més d’estudiar, fèieu coses divertides?
Per no tenir no teníem joguines, però fèiem activitats i en alguna ocasió ens donaven joguines.

¿Què feies?
– Els diumenges anàvem de passeig per la plaça de Catalunya amb les monges, amb sor Rosario i la professora de música dels cecs i dels sordmuts. Tinc molt bons records. Vaig aprendre l’idioma dels signes, ja que aquí hi havia nens i nenes cecs o sordmuts amb els que ningú volia jugar però jo sí que jugava amb elles.
Recordo que anàvem un cop l’any a casa d’un marquès o comte, no se qui era, que convidava als nens i nenes de la Casa de la Caritat a berenar, però no anàvem junts. Ens donaven gelats, menjar, i al marxar ens lliuraven a cadascuna una joguina. Jo triava sempre el parxís, doncs així podia jugar amb les meves companyes.

¿I on anàveu a berenar?
– No ho sé, no ho he sabut mai, ja que ens traslladaven en un camió de lona, i no es veia res. Anàvem cantant.

IMG_9976  ¿En quines altres activitats participabau?
– Quan érem petites, la festa dels Reis Mags era molt bonica, els tres reis venien a veure’ns al llit i podies triar un regal i llaminadures. Als 10 anys ja trobaves els regals a la cuina. A més, el dia 6 de gener, els reis venien al teatre, una sala d’actes que encara existeix avui.
A les festes nadalenques, anàvem cada any al Teatre Romea, a les Rambles, a veure els Pastorets, per torns de nens i de nenes. Recordo que en una ocasió em vaig trobar un bombó i el vaig repartir entre les nenes.
A més, els senyors Dalmau i Viñas, per Pasqua, feien una campanya, i ens donaven coca amb un ou dur; i per Nadal, feien una altra campanya per recollir regals i joguines per a la Casa de la Caritat. Ah! La primera vegada que vaig trepitjar el Palau de la Música va ser quan era al col·legi.

Vas rebre una educació catòlica ¿Què sents al cap dels anys?
– Sóc catòlica, molt creient i reso, malgrat els pesars i dels anys transcorreguts. A més tinc un parent, el meu oncle avi, que és beat, Juan Nemopuceno Zegrí Moreno, fundador de les mercenàries de la caritat, el van beatificar a Roma el 3 de novembre de 2003. I jo hi vaig ser.

A continuació Maria Luisa Gimenez em va explicar que a la Casa de la Caritat li va passar una cosa molt especial.
– Jo volia confessar i combregar. Com que no tenia l’edat corresponent, ningú m’havia ensenyat a confessar. Però les monges sempre deien “¿Algú vol confessar?”. Un dia vaig anar decidida a fer-ho, i em vaig confessar; l’endemà, vaig anar a combregar i el sacerdot em va donar la comunió. Les monges em van preguntar per què ho havia fet i em van renyar, les nenes em criticaven i em deien pecadora. Però Mn. Piqué va dir que vaig fer bé perquè tenia ànsies de combregar, fusta de santa. Em va defensar però es va produir un bon enrenou.

¿Llavors aquesta va ser la manera en què vas fer la Primera Comunió?
Vaig tenir por, i no vaig combregar més fins que vaig rebre la preparació. Vaig fer la comunió amb les meves companyes. Van venir els meus avis, i vaig sortir de passeig amb ells. Ens van donar pollastre per dinar doncs llavors el pollastre era un dinar de festa.

¿Recordes a un altre sacerdot?
– Mn. Josep. Eren molt bons mossens amb nosaltres.

¿El teu segon cognom Zegrí d’on prové?
Conservo el meu arbre genealògic, i es que els meus avantpassats molt llunyans provenen del rei Zegrí del Marroc, de segles i segles enrere.

Maria Luisa i jo vam seguir parlant de moltes coses, em va explicar tots els tallers de l’escola, i les coses que hi havia als edificis adjacents com les màquines per imprimir els butlletins oficials i la fabricació de les caixes mortuòries; també l’estada a la Casa de la Caritat de la gent gran, dels deficients mentals, els sords i els cecs. Va recordar la nevada a Barcelona de 1954 i els seus jocs amb la neu. O els patins de rodes que li va regalar el seu avi que li va poder comprar amb un pessic de la loteria, però que una nena li va robar; o de les sabatetes que va deixar a una companya, però que no li va tornar perquè no va tornar pel col·legi.
I així va seguir parlant d’una infinitat de records i nostàlgies explicades amb molt d’afecte. Vam fer un recorregut per Montalegre, per llocs on ella no havia entrat mai. Per exemple, la sagristia del temple. Allà el sagristà Joan va explicar curiositats històriques. També vam pujar a les oficines, i va saludar al rector de Santa Maria de Montalegre.
Maria Luisa no ha deixat el barri del Raval, viu sola, amb la seva gossa Bimba, un tequel negre i un ocellet que es diu Curro. Actualment segueix lligada a Montalegre, doncs és usuària de l’Acció Social Montalegre, i sempre se sent agraïda perquè “Aquí he estat molt feliç, molt feliç”.

Isabel Hernández Esteban

Una persona amb les idees clares

Corre per les xarxes socials l’entrevista que li van fer a un bon col·laborar de l’Església de Santa Maria de Montalegre, i president de l’entitat Braval del barri del Raval de Barcelona, el Sr. Pep Masabeu. A l’entrevista el Sr. Masabeu es manifesta tal qual és, i explica sense embuts què opina de classe política actual, de l’entorn social de la ciutat de Barcelona i de les activitats que es desenvolupen en Braval.

L’entrevista es va publicar en el diari La Razón 1 de mayo de 2014

Comunicació Montalegre

 

Sobre el Sínode la Família

Un dels temes preocupants pel sant pare Francesc és la crisi de la família i com l’Església ha d’atendre aquesta situació, contingut central del Sínode de Bisbes del proper mes d’octubre i temàtica delicada pel seu abast i sensibilitat. No obstant això, bisbes i cardenals ja estan treballant des de fa mesos, i ja s’estan estudiant les opinions mal intencionades a l’entorn d’aquesta situació tal crucial per a tots. En l’article que a continuació presentem, escrit a la Ciutat del Vaticà, ens endinsa en el què realment està passant.

“El encuentro de la directiva del CELAM con Papa Francisco: se requiere un enorme discernimiento al respecto

ANDRÉS BELTRAMO ÁLVAREZ
CIUDAD DEL VATICANO

 

La instrumentalización es posible. Siempre existe el riesgo. En especial cuando se trata de un debate tan vigente como delicado: la crisis de la familia y cómo la Iglesia debe atender esa situación. Así lo reconoció el presidente del Consejo Episcopal Latinoamericano (Celam), Carlos Aguiar Retes. No obstante, el arzobispo mexicano aclaró que tanto el Papa como el secretario de Sínodo, el cardenal Lorenzo Baldisseri, tienen “gran claridad” sobre este peligro y saben bien que el problema no puede reducirse a “asuntos periféricos”.

 

Este tema es una de las prioridades de Francisco. Por eso él mismo decidió convocar dos asambleas del Sínodo para discutirlo. En ellas participarán decenas de obispos de todo el mundo. La primera tendrá lugar en octubre y la segunda en el mismo mes del 2015. En realidad se tratará de una misma reunión en dos partes, las conclusiones de este año se mejorarán y enriquecerán en el tiempo entre uno y otro encuentro.

 

Aunque todavía faltan unos meses, el debate efectivo ya inició gracias al cuestionario preparatorio enviado a las iglesias particulares del mundo por la Secretaría del Sínodo que aborda, sin cortapisas, todo tipo de situaciones. Y también gracias al encuentro a puertas cerradas sostenido por el pontífice y más de 150 cardenales en febrero pasado.

 

Apenas unos días atrás, hablando a bordo del avión papal, Jorge Mario Bergoglio expresó su molesta porque muchas personas, incluso sacerdotes y obispos, redujesen todo a la casuística respecto a la posibilidad o no de dar la comunión a las fieles divorciados que se han vuelto a casar.

 

El Sínodo será sobre la familia, sus problemas, sobre la riqueza de la familia, la situación actual de la familia. La presentación preliminar que hizo el Cardenal Kasper tenía cinco capítulos. Cuatro sobre las cosas bonitas de la familia desde el aspecto teológico, las problemáticas familiares, el problema pastoral de las separaciones, la nulidad matrimonial, los divorciados y el problema de la comunión”, recordó el Papa.

 

Lo cierto es que una buena parte de la discusión se ha centrado en este último punto: la eucaristía y los divorciados unidos en segundas nupcias. Y no sólo por culpa de la prensa, sino también por la intervención pública de notables cardenales, prelados e intelectuales católicos.

 

El martes 27 de mayo la directiva del Celam se reunió con el Papa en la Casa de Santa Marta. Tras el encuentro, Aguiar comentó: “Poder siempre puede ocurrir la instrumentalización, pero creo que se es muy consciente por lo que comentamos con el cardenal Baldisseri y con el Papa. Existe una gran claridad de que el tema se debe abordar a fondo y no desde una periferia, desde un problema concreto. La solución debe ser integral a la crisis que vive la familia”.

 

“La perspectiva del Sínodo es más amplia, integral, no recoge solamente ese problema concreto (de los divorciados) que es uno solo, real y de urgente atención, pero no es el único ni el fundamental. El central es la crisis por la que pasa la familia en el contexto del mundo de hoy, lo comentamos con el santo padre y le hablamos desde diferentes ópticas sobre la urgencia del problema, para poder atender y acompañar pastoralmente mejor a la familia en las diferentes situaciones que afronta en este tiempo”, añadió.

 

Durante la reunión en Santa Marta, que duró una hora, los obispos le informaron al Papa que se prepararán al Sínodo con un congreso que reunirá a agentes de pastoral familiar y presidentes de las 22 Conferencias Episcopales de la región, previsto para el mes de agosto.

 

“Se debe analizar el tema en su globalidad, con un corazón que comprende pero que no deja de decir las verdades del evangelio. Este es un tema en el cual la Iglesia debe hacer un fuerte discernimiento, pero lo fundamental es no perder la situación general de la familia para no limitarnos a casos, a situaciones específicas, que son todas muy dolorosas y a las cuales se les debe presentar el rostro misericordioso de Dios, pero que no deben polarizar todo el debate”, precisó Carlos Collazzi, obispo de Mercedes (Uruguay) y presidente del Comité Económico del Celam.”

Artículo publicado en la web Vatican Insider

Comunicació Montalegre