Aquest Maig Visitem a la Mare de Déu

Com és ja una tradició a Montalegre, al mes de maig realitzarem un pelegrinatge que, llevat d’alguna excepció, com la de l’any 2011 en què peregrinem a Terra Santa, sol ser un pelegrinatge Marià.
Després de Montserrat, Torreciutat, Lourdes i Fatima, aquest anys viatjarem a París, per conèixer allà i resar a l’Església de la Medalla Miraculosa, a la Rue du Bac,  on es va aparèixer la Mare de Déu a Santa Caterina Labouré el 1830.
A aquesta advocació Mariana està vinculada la nostra església de Montalegre des de fa molts anys. Va ser el dia 27 de desembre de 1907 quan la Junta rectora de la Casa de la Caritat, a la qual pertanyia l’Església de Montalegre, va decidir que es construís “una capella dedicada a honorar la Mare de Déu, sota la seva advocació de la Medalla Miraculosa , d’acord amb allò sol · licitat per les Germanes de Sant Vicent de Paul que tenen cura de l’establiment (…)”, tal com està escrit en l’acta de la reunió.
La capella es va construir en menys d’un any i va poder ser inaugurada el dia 27 de novembre de 1908, dia de la festa de la Medalla Miraculosa, just en el segon aniversari de l’aparició de la Verge.
Són moltes les persones que s’acosten a aquesta capella per encomanar-se a Maria i per aconseguir una petita medalla, que sempre poden trobar-hi. Aquesta imatge, ja centenària, ens recorda amb els seus raigs que la nostra Mare vetlla pels seus fills, vessant abundants gràcies sobre ells.
La medalla té l’origen en un encàrrec que va fer a Verge a Santa Caterina, i que ella va portar fidelment a terme. La Medalla es deia de la Immaculada Concepció, però a poc a poc va ser coneguda com la Medalla Miraculosa a causa dels favors que obtenien de Maria les persones que l’utilitzaven.
No fa gaire, el divendres Sant recordàvem com Jesús, ja a la creu, demanava a la seva Mare que continués la tasca maternal amb els seus deixebles. I així ho va fer des del primer moment, i ho ha seguit fent al llarg dels segles. Normalment sense fer soroll, però de vegades, quan ha estat necessari, de maneres molt més notòries; d’una manera molt especial recordem les aparicions de Maria a Fàtima, amb manifestacions tan importants sobre la naturalesa.
És lògic que al llarg del mes de maig, dedicat a la Santíssima Verge busquem la manera d’honorar-la com ella es mereix. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però no poden faltar les Romeries, els Rosaris resats ja sigui  personalment o millor encara en família, la participació en trobades marianes …
I no poden faltar els petits detalls amb ella, una flor, un cant una jaculatòria que li dirigim amb el cor.
I tinguem la certesa que ella no es deixarà guanyar en generositat.

Mn Francesc Perarnau

Tota la setmana es diumenge

I al tercer dia estava escrit que ressuscitaria, així va ser, i així es repeteix cada any en la nit anomenada Vetlla Pasqual, unes hores prèvies al trenc de l’alba del diumenge. Cada gest, cada cosa que es fa en la celebració de la Llum te un significat molt important, d’un compacte litúrgic gens baladí. S’inicia sempre amb els llums del temple apagats. Jesús va morir, però la seva ànima encara no ha entrat en el seu cos gloriós. En cada església es fa el foc en el lloc més llunyà del presbiteri, a ser possible a l’exterior, però a Montalegre es fa al fons de la nau central tot just darrera de les portes que donen al Pati Manning que al vespre sempre romanen tancades. Tots els estris per la cerimònia del foc eren a punt. Els mossens celebrants van sortir de la sagristia i es van dirigir al final del temple, quasi a les fosques doncs solament entrava pels vitralls una resta de llum natural. L’oració es va recitar, el Ciri es va beneir i es va encendre, i de la seva llum es van encendre totes les espelmes que els fidels manteníem a la ma, tots volíem aquella llum, que representa la llum del món, Nostre Senyor Jesucrist: Alfa i Omega.

Es va traslladar el Ciri encès i es va situar en un lloc visible pel poble reunit. En la celebració de la missa solemne te lloc també la cerimònia de l’aigua, beneint-la i aspergint a tots els fidels. Es llegeixen lectures de l’Antic Testament i les pròpies de la missa; es purifica l’altar, els celebrants, els ministres i tots els assistents amb l’encens, en definitiva, una celebració magnífica i de gran bellesa.

En l’homilia el Rector, Mn. Francesc Perarnau, que ens havia fet una catequesis de tot el significat de la Passió a llarg de tota la Setmana Santa, ara canvia el to i ens tramet l’alegria i l’esperança de la Resurrecció:

El món havia perdut la llum que l’havia il·luminat durant més de 30 anys. Això és el que hem volgut representar amb la foscor amb la que hem començat avui la nostra celebració. Foscor total. L’havien matat, havia acceptat aquella mort terrible, però el seu lloc no estava entre els morts  i va tornar a la vida. La seva ànima va tornar a animar un cos, aquest cop ja gloriós. Jesús va ressuscitar. Això si que era una notícia. Es presenta entre els seus, i es dissipen els núvols, les foscors que els havien envaït, i neix l’eufòria. Ha ressuscitat el Senyort. Corre la veu. Al principi hi ha desconcert, no apareix el cadàver. Això no significa resurrecció.

Però comencen els rumors, alguns ho han vist, primer unes dones, després Pere, i uns deixebles camí d’Emaús, i els onze reunits. La remor deixa de ser-ho, la resurrecció real de Jesús és un fet. La notícia s’estén com la pólvora. Això és molt important. Amb la seva resurrecció es confirma que el que havia dit era la veritat. El camí que ensenya és el que cal seguir. Ell és el camí, la veritat i la vida. Tot d’una aquell món que fa un dia estava a les fosques, que era amenaçador, ple de negres nuvolades, ara es presenta lluminós, brillant, emocionant fins i tot. Aquesta resurrecció significa que el príncep d’aquest món ha estat vençut, que ha estat abolit el càstig del pecat, que s’han obert les portes del cel, que hem estat salvats, i que ens espera LA VIDA.

És la més gran notícia de la història. Per això l’Església ho celebra amb un diumenge que dura set dies: tota la setmana de Pasqua és diumenge, i amb una alegria desbordant i contagiosa: que exclama milers de vegades Al·leluia, Al·leluia, Al·leluia!

Molt bona Pasqua! de part dels col·laboradors dels Serveis Informatius Montalegre

 Isabel Hernández Esteban

 

 

Dels Rams al Divendres Sant

Al fil de l’editorial de Montalegre, en l’església s’ha celebrat la Setmana Santa amb tota la solemnitat i sobrietat que està escrit a la litúrgia de l’Església Catòlica.

Diumenge de Rams

El pòrtic de la Setmana va ser el Diumenge de Rams. Abans de la Missa de les 12, els fidels es va situar en el Pati Mannig, amb un sol brillant i lluminós com mereixia la festa; el Rector va llegir l’Evangeli, va beneir els rams, les palmes i palmons i a continuació, tot cantant la victòria de Nostre Senyor Jesucrist, es va fer la processó a tot el voltant fins endinsar-nos a l’església.

Mn. Francesc Perarnau en la seva homilia va dir: La celebració posa de manifest que s’uneixen en ella dues tradicions diferents que l’Església no ha volgut perdre. D’una banda la tradició que venia de l’Església de Jerusalem, on se celebrava en aquest dia, sobretot l’entrada triomfal de Jesús a la ciutat, celebració que manté el seu record en la processó de les palmes i la processó amb la que hem iniciat avui la missa, i la tradició que ve de l’Església Romana, on l’accent es posava sobretot en el començament de la Setmana Santa que es recordava amb la lectura sencera i solemne de la Passió del Senyor. Això li dóna a aquesta festa d’avui un caràcter peculiar, agredolç: comencem celebrant un triomf, però en l’horitzó queda i apareix en tota la seva cruesa la Passió del Senyor.

Tot i que els dies sants no són de precepte, la devoció dels fidels cristians fa emplenar els temples. Així l’església també en Dijous Sant es va omplir fins a les grades; malgrat el nombre de fidels la celebració es va seguir amb molta pietat, tos esperàvem el moment culminant de la processó del Santíssim fins al Monument, l’altar estava cobert i engalanat, guarnit de flors vermelles i de palmons. La celebració de la Missa en Coena Domini va ser concelebrada pel Rector i els mossens habituals de l’església. Havia molt a celebrar: la institució de l’Eucaristia, la institució del Sagrament de l’Ordre i el Manament de la Caritat. L’homilia del Rector es va centrar en aquest Manament:

Jesús es va agenollar davant de cada un dels apòstols per rentar-los els peus.
En aquest gest hi veiem l’amor de Jesús, que és l’amor de Déu per cada un, Déu que s’agenolla davant de les pobres criatures, unes criatures febles, que d’aquí a poc, i Jesús ho sap, un li lliurarà, un altre li negarà i gairebé tots li abandonaran. És Déu agenollat
​​davant l’home. Pere no es deixa. No es considera digne:” no em rentaràs els peus!”.

I Jesús li diu una cosa que fa pensar: t’has de deixar rentar, t’has de deixar estimar, sinó no tindràs part amb mi. Es veu en aquest gest que és l’amor de Déu el que s’ha bolcat en el rescat de l’home, el que el ve a rescatar; és Déu el que renta, el que neteja; a l’home li toca ser humil, deixar fer a Déu, deixar-se rentar, purificar.

Però la lliçó va molt més enllà: així heu de fer amb els altres, rentar els peus, que és servir els uns als altres, donar-vos uns als altres, estimar-vos de veritat, molt poc després els dirà:”Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat,  en això tothom coneixerà que sou deixebles meus.” Aquest serà el distintiu dels cristians.

Com a manifestació d’aquest amor extrem del que sant Joan ens diu que és la clau per entendre tot el que va succeir fins el final, trobem també la institució dels Sagraments de L’Eucaristia i de l’Ordre sacerdotal. Dos grans dons que faran possible que la Redempció es perpetuï de generació en generació al llarg dels segles. dos grans dons de l’amor de Déu que hem d’agrair.

Es va encensar l’altar, els celebrants, els ministres i tots els fidels. L’encens com símbol d’elevar-nos cap a Déu es va situar molt a prop del cel. L’oració dels fidels davant el monument es va mantenir fins el tancament de l’església.

Divendres Sant

I va arribar el dia sant més trist, el dia més trist de l’any per a tots els cristians del planeta, el Divendres Sant. En entrar a l’església el Crucifix del presbiteri estava cobert amb un llenç morat, el color de la litúrgia de la Setmana Santa. Al començament del memorial de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist els tres sacerdots celebrants es postren a terra en senyal de lliurament total a Déu, i els fidels agenollats intentem sentir el mateix. El relat de les lectures i especialment de la Passió ens esglaia, veiem en tot aquell dolor nostra Redempció. L’homilia del rector ens explica la participació del príncep de les tenebres, el seu pla, el seu  aparent triomf. Però gràcies a Déu serà la derrota de Satanàs, hi ha esperança, serà al tercer dia la Resurrecció del Senyor:

L’últim sopar es va celebrar al cenacle, I allà va començar pròpiament la passió que acabem de llegir. Són els moments culminants de la missió redemptora de Crist, dels que ha parlat moltes vegades Jesús i en els que realitzarà la redempció de la humanitat. És evident que Jesús la va patir perquè va voler.
En tot el relat de la passió hi ha certament una presència diabòlica evident Van haver moltes trobades de Jesús amb el diable, i Jesús sempre el va obligar, sempre el va vèncer, sempre. Satanàs intuïa qui era Jesús, però sabia que era home de Déu , un gran profeta, algú amb poder molt superior al seu … segurament sospitava que era el Messies.
En el relat de l’últim sopar el mateix Sant Joan ens diu que, quan Jesús va anunciar que un d’ells ho lliuraria, ell mateix li va preguntar a Jesús:
Senyor, ¿qui és? Jesús respongué: Aquell a qui jo mulli i doni un mos. I mullant un mos, el va agafar i l’hi va donar a Judes, fill de Simó Iscariot. Després del mos, en el mateix instant, va entrar en ell Satanàs.
És aquesta presència la que va ser guiant els esdeveniments en aquella nit i la que va desencadenar aquella extrema violència de la passió del Senyor i en l’acarnissament dels que la van portar a terme, i l’odi que hi van bolcar, l’odi, no el podem oblidar és la negació de l’amor, la més diabòlica de totes les manifestacions …Vista des del final, la passió de Jesús sembla seguir un pla perfectament traçat. Com si algú hagués dissenyat allò per a la completa anihilació d’un ésser humà tant física com psíquicament. Però sabem que no existia aquest pla.

Però un pla es va desenvolupant com amb absoluta naturalitat … Detenció, judici nocturn, a casa de Anas, de Caifàs, de Pilat, pas pel palau d’Herodes, altra vegada a Pilat, flagel·lació romana, escarni dels soldats, humiliació davant del poble, el via Crucis … clavat a la creu. Es veu aquest pla diabòlic, en el qual es Satanàs descarrega tota el seu odi, la seva ira i la seva capacitat de fer mal sobre aquell home de Déu que l’ha derrotat tantes vegades, a qui odia amb totes les forces del seu ésser.
És el moment del príncep de les tenebres. Jesús ha carregat sobre les seves espatlles, sobre aquella naturalesa humana que ha assumit, la nostra naturalesa, tots els pecats de la humanitat, i els arrossega fins a la creu. Aquella naturalesa humana és destruïda per l’odi i la violència que s’ha desfermat sobre ell per la força del mal.

Sembla un triomf del mal i aquest gust de derrota va quedar en l’ambient. Però no podem oblidar que a la vegada es percep també una altra presència oculta que d’alguna manera la contraresta. Jesús no està sol. La tradició cristiana que es sintetitza en el Via Crucis, parla d’una trobada de Jesús amb Maria en el Camí de la Creu: *”A penes Jesús s’ha aixecat de la seva primera caiguda, troba la seva Mare Santíssima, al costat del camí per on El passa.
Amb immens amor Maria mira Jesús, i Jesús mira la Mare: els seus ulls es troben, i cada cor vessa en l’altre el seu propi dolor “.

Maria suavitza amb el seu immens amor el càstig brutal que el Senyor està patint fruit de l’odi desfermat i el comparteix amb el, el consola i l’acompanya. I en participar així de la passió es converteix en corredemptora … Li agraïm a Maria que hi fos. La tradició de l’Església veu en Maria la dona de la qual es parla en la Bíblia. És Maria la que aixafa el cap de la serp que és Satanàs. Així la invoquem i confiem en ella: Mai no s’ha sentit dir que cap dels que han acudit a la vostra protecció hagi estat abandonat de vós (Oracio Recordeu-vos).

A continuació amb molta devoció es va fer l’Adoració a la Creu, un a un tots els fidels de l’església, entre cants i oracions, vam omplir de vessades aquella creu amb el Crist mort. Vam combregar, es van apagar les llums de la Capella del Santíssim, el Senyor no hi era, l’església estava buida d’aquella presència que es copsa quan el Senyor està al Sagrari. Dintre nostre em sentíem tristos, però desitjant que de nou arribés la Vetlla Pasqual per sentir l’alegria de la Pasqua de la seva Resurrecció.


* Via Crucis. 4 estació. Sant Josepmaria

Isabel Hernández Esteban

 

 

 

 

 

Setmana Santa

La setmana Santa

És la setmana que arribem, després de la llarga peregrinació de la Quaresma, al llarg de la qual ens hem anat disposant espiritualment per celebrar amb fruit aquests dies, al moment culminant de la Redempció, amb la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Entrem a una setmana que la litúrgia de la Església vol seguir el curs natural dels dies, tal com varen passar les coses fa dos mil anys. Tot començarà el diumenge de Rams.

 Diumenge de Rams

El diumenge abans de la Passió Jesús va fer una entrada impressionant a Jerusalem, perquè ho va fer sobre un ase, com feien els reis antics a Israel, i la gent del poble, que aquells dies omplien Jerusalem perquè havien anat a celebrar la festa de la Pasqua jueva, el varen aclamar triomfalment. I el saludaven enlairant palmes i branques d’arbres, tot cantant Al·leluies al seu pas.

D’això en queda un record a la Missa principal d’avui, amb la benedicció dels Rams.

Encara que hi hagi aquest aire d’alegria i de Triomf, a l’Evangeli de la Missa llegirem la Passió sencera, o al menys la part principal, i queda ben clar que entrem en els moments més seriosos de la vida de Jesús. Estem a punt per celebrar la Passió. Sortirem de la Missa del diumenge amb el cor encongit, esperant els dies mes sants del any. Entrem així a la Setmana Santa.

 Dijous Sant: L’Eucaristia

 El dijous Sant el ritme de la vida de l’Església és encara més lent que els altres dies, perquè vol recordar, pas a pas, el que va passar aquell dia de la vida de Jesús.

Al matí d’aquest dia els bisbes celebren la Missa Crismal amb els mossens de les seves diòcesis, que és la Missa on es consagraran els olis sagrats que al llarg del any es fan servir a algunes cerimònies, com són les uncions del malalts, els bateigs o les confirmacions.

Però el poble esta convidat a la Missa que se celebra a mitja tarda i que té com a record més important el moment en què Jesús va instituir el sacrament de l’Eucaristia, i que va manar als seus deixebles que la celebressin en record de la seva memòria.

El Santíssim Sagrament queda desprès de la Missa reservat en llocs especials, que anomenem Monuments, molt engalanats per facilitar que els fidels puguin anar a adorar a Deu que se’ns dona d’aquesta manera tan sorprenent, sota aquestes aparences de pa.

A molts llocs hi ha la tradició de visitar Monuments a diferents esglésies i fer així varies estacions al Santíssim Sagrament.

Divendres Sant: la Passió.

 El Divendres Sant és el dia de la Passió de Jesús. És el dia més trist de l’any cristià. I tot ens convida a estar mes aviat seriosos i recollits, procurant sentir amb la Església aquells moments duríssims del judici, condemna, passió i mort de Jesús.

Tradicionalment era un dia que els cristians procuraven evitar manifestacions externes de soroll i alegria per respecte a la memòria del que Jesús estava passant aquell dia. Els més grans recordaran que això es traduïa fins i tot en el tipus de música que s’escoltava.

Lògicament la cosa mes important es la disposició interior. Aquestes manifestacions exteriors res voldrien dir si no fossin reflexa del nostre interior.

Pels que han complert ja 18 anys, i encara no en tenen 59 és un dia de dejuni, tal com vàrem recordar al parlar de la Quaresma.

Dissabte Sant: L’Església vetlla en silenci.

 El Dissabte Sant és un dia sense litúrgia, l’Església recordarà aquest dissabte que Jesús està mort, tancat dins d’un sepulcre fred, vigilat pels soldats romans… És un dia d’espera.

 Vetlla Pasqual

 Acaba la Setmana Santa amb la celebració de la Resurrecció de Jesús, al tercer dia després de la mort a la Creu. És el moment culminant de l’any cristià: Jesús triomfa amb la seva resurrecció sobre la mort, la gran enemiga de la humanitat. La Resurrecció és el gran senyal que Ell mateix havia promès per certificar que el seu ensenyament era veritat.

Jesús va ressuscitar la nit del dissabte al diumenge, per això els cristians ens trobem a primera hora de la nit per celebrar la resurrecció a la vetlla Pasqual. El ritu de la celebració és segurament un dels més rics i més bonics de tota la litúrgia catòlica i és recomanable seguir-lo amb atenció per poder gaudir de la riquesa de la nostra celebració.

La celebració d’aquesta Vetlla necessita no tenir pressa. Hem de deixar les preocupacions fora de l’església per emocionar-nos seguint la historia de la salvació i sentir l’alegria profunda de la resurrecció de Jesús.

 Recordem…

Només els diumenges són dies de precepte aquesta setmana. No ho son ni el Dijous ni el Divendres Sants. El fet que no siguin dies de precepte no treu que sigui molt interessant participar a la litúrgia: ens farà molt bé.

Mn Francesc Perarnau

 

Des d’aquest lloc sant us hem encomanat

Altar Major de Montalegre

Un any més a l’església hem celebrat la missa en sufragi per l’ànima de D. Alvaro del Portillo, el qual va traspassar el 23 de març de 1994, quan havia tornat d’una peregrinació a Terra Santa, feia dos dies, i es sentia molt content. No obstant, aquell dia, amb 80 anys, va arribar la seva hora. La missa va ser concelebrada, i presidida com sempre, pel vicari de la Delegació a Catalunya de l’Opus Dei, Dr. Antoni Pujals, el rector de Montalegre i altres mossens de l’església.

En l’homilia, el Dr. Pujals, ens va situar en les lectures que corresponien al quart divendres de Quaresma: l’esperança en el Senyor, Déu ve a salvar-nos: La nostra naturalesa és feble i necessitem de la gràcia de Déu. Tot recordant la senzillesa de D. Álvaro ens va dir que Sant Josepmaria deia d’ell: “Aquest fill meu em descansa”.  A continuació va referir com vivia D. Álvaro la fidelitat: Destacava en ell la seva pau, una immensa bondat i molta energia, comprensió i a la vegada exigència, fortalesa, decisió, moltes virtuts difícils de trobar en la mateixa persona; aquesta fe i aquesta seguretat li destacaven en la seva personalitat. També corregia per canviar i millorar i ajudar els altres. El Dr. Pujals també ens va llegir un fragment del Missatge del Sant Pare Benet XVI per aquesta Quaresma i ens va fer reflexionar: Jo, com visc la meva fe? Com ajudo els altres en lo material i en lo espiritual?. En acabar, el Dr. Pujals va donar gràcies a Déu  per haver tingut entre nosaltres a D. Álvaro, repetint aquelles paraules pòstumes que havia escrit en una postal que va enviar abans de sortir de Terra Santa, la qual va arribar a Roma quan ja havia mort: “Estimadíssims, des d’aquest lloc sant us hem encomanat”, des del cel tenim una ajuda que intercedeix per nosaltres.

Nau central de l'església

L’església des de l’inici de la celebració s’havia omplert de gom a gom; en els cants, va col·laborar un conjunt de veus masculines acompanyat a  l’orgue per Josep Masabeu.

Per a més informació sobre la causa de canonització de D. Álvaro del Portillo es pot consultar  http://www.opusdei.es/

Isabel Hernández Esteban

El paper de la dona en l’edificació de l’Església

Per Temes d’avui

 

Arran d’una entrevista concedida pel Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, a un canal de televisió, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de les seves paraules, moltes vegades d´una forma parcial i confusa. En realitat, va dir allò que l’Església porta recordant durant vint segles; és possible, però, que a algú li interessés crear la polèmica. Han passat vint dies i potser és el moment de recordar, d’una forma serena i pausada, la visió que els pastors tenen sobre el paper de la dona en l’edificació de l’Església. L’Església, que sempre ha defensat els drets de la dona, s’ha trobat, en el seu possible accés al sacerdoci, una qüestió gens fàcil d’explicar a una societat molt sensible a la protecció d’aquests drets. Deixem que Joan Pau II, Beatificat l’un de maig de 2011, un dels grans pensadors del segle XX, ens aporti una mica de llum. Ho fem transcrivint unes paraules seves del l’any 1995.

 *****
“Ara voldria tractar el tema, encara més ampli, del paper que la dona està cridada a exercir en l’edificació de l’Església. El Concili Vaticà II ha recollit plenament la lògica de l’Evangeli, en els capítols II i III de la Constitució dogmàtica Lumen gentium, presentant l’Església, en primer lloc, com a Poble de Déu i, després, com a estructura jeràrquica. L’Església és sobretot Poble de Déu, ja que els qui la formen, homes i dones, participen -cadascú a la seva manera- de la missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. Mentre convido a rellegir aquests textos conciliars, em limitaré a fer algunes reflexions breus partint de l’Evangeli.
En el moment de l’ascensió al cel, Crist mana als apòstols: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.» (Mc 16, 15). Predicar l’Evangeli és realitzar la missió profètica, que en l’Església té diverses modalitats segons el carisma donat a cada un (cf. Ef 4, 11-13). En aquella circumstància, tractant-se dels Apòstols i de la seva peculiar missió, aquest mandat és confiat a uns homes; però, si llegim atentament els relats evangèlics i especialment el de Joan, crida l’atenció el fet que la missió profètica, considerada en tota la seva amplitud, és concedida a homes i dones. Només cal recordar, per exemple, la Samaritana i el seu diàleg amb Crist al costat del pou de Jacob a Sicar (cf. Jn 4, 1-42): és a ella, samaritana i a més pecadora, a qui Jesús revela la profunditat del veritable culte a Déu, a qui no interessa el lloc sinó l’actitud d’adoració «en esperit i veritat».
I què dir de les germanes de Llàtzer, Maria i Marta? Els Sinòptics, a propòsit de la «contemplativa» Maria, destaquen la primacia que Jesús dóna a la contemplació sobre l’acció (cf. Lc 10, 42). Més important encara és allò que escriu sant Joan en el context de la resurrecció de Llàtzer, el seu germà. En aquest cas, és a Marta, la més «activa» de les dues, a qui Jesús revela els misteris profunds de la seva missió: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.»(Jn 11, 25-26). En aquestes paraules adreçades a una dona està contingut el misteri pasqual.
Seguim, però amb el relat evangèlic i entrem en la narració de la Passió. No és potser una dada incontestable que van ser precisament les dones les més pròximes a Jesús en el camí de la creu i a l’hora de la mort? Un home, Simó de Cirene, és obligat a portar la creu (cf. Mt 27, 32), en canvi, nombroses dones de Jerusalem li demostren espontàniament compassió al llarg del «via crucis» (cf. Lc 23, 27). La figura de la Verònica, encara que no sigui bíblica, expressa bé els sentiments de la dona en la via dolorosa.
Al peu de la creu, només hi ha un Apòstol, Joan de Zebedeu, però en canvi hi han diverses dones (cf. Mt 27, 55-56): la Mare de Crist, que segons la tradició l’havia acompanyat en el camí cap al Calvari; Salomé, la mare dels fills de Zebedeu, Joan i Jaume; Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep; i Maria Magdalena. Totes elles són testimonis valents de l’agonia de Jesús; totes són presents en el moment de la unció i de la deposició del seu cos en el sepulcre. Després de la sepultura, en arribar al final del dia anterior al dissabte, se’n van però amb el propòsit de tornar quan els sigui permès. I seran les primeres que arribaran d’hora al sepulcre, el dia després de la festa. Seran els primers testimonis de la tomba buida i informaran de tot als Apòstols (cf. Jn 20, 1-2). Maria Magdalena, que va romandre plorant al costat del sepulcre, és la primera a trobar el Ressuscitat, el qual l’envia als Apòstols com a primera anunciadora de la seva resurrecció (cf. Jn 20, 11-18). Amb raó, doncs, la tradició oriental posa la Magdalena gairebé a l’una amb els Apòstols, ja que va ser la primera a anunciar la veritat de la resurrecció, seguida després pels Apòstols i pels altres deixebles de Crist.
D’aquesta manera les dones, juntament amb els homes, participen també en el ministeri profètic de Crist. I el mateix es pot dir sobre la seva participació en la missió sacerdotal i reial. El sacerdoci universal dels fidels i la dignitat real es concedeixen als homes i a les dones. Referent a això il·lustra molt una atenta lectura d’uns fragments de la Primera Carta de Sant Pere (2, 9-10) i de la Constitució conciliar Lumen gentium (nn. 10-12; 34-36).
En aquesta última, al capítol sobre el poble de Déu segueix el de l’estructura jeràrquica de l’Església. En ell, es parla del sacerdoci ministerial, en el qual per voluntat de Crist s’admet únicament els homes. Avui, en alguns ambients, el fet que la dona no pugui ser ordenada sacerdot s’interpreta com una forma de discriminació. Però, és realment així?
Certament la qüestió podria plantejar-se en aquests termes, si el sacerdoci jeràrquic comportés una situació social de privilegi, caracteritzada per l’exercici del «poder». Però no és així: el sacerdoci ministerial, en el pla de Crist, no és expressió de domini sinó de servei. Qui ho interpretés com a «domini», s’allunyaria realment de la intenció de Crist, que al Cenacle va iniciar l’Última Cena rentant els peus als Apòstols. D’aquesta manera, va posar fortament en relleu el caràcter «ministerial» del sacerdoci instituït aquella mateixa tarda. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10, 45).
Sí, el sacerdoci que avui recordem amb tanta veneració com la nostra herència especial, estimats germans, és un sacerdoci ministerial. Servim el poble de Déu. Servim la seva missió. El nostre sacerdoci ha de garantir la participació de tots -homes i dones- en la triple missió profètica, sacerdotal i reial de Crist. I no només el sagrament de l’Orde és ministerial: ministerial és, sobretot, la mateixa Eucaristia. En afirmar: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres (…) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20), Crist manifesta el seu servei més sublim: el servei de la redempció, en la qual l´Unigènit i l´Etern Fill de Déu esdevé Servent de l’home en el sentit més ple i profund.
Al costat de Crist-Servent no podem oblidar Aquella que és «la Serventa», Maria. Sant Lluc ens relata que, en el moment decisiu de l´Anunciació, la Verge va pronunciar el seu «fiat» dient: «Sóc l’esclava del Senyor» (Lc 1, 38). La relació del sacerdot amb la dona com a mare i germana s’enriqueix, gràcies a la tradició mariana, amb un altre aspecte: el del servei i imitació de Maria serventa. Si el sacerdoci és ministerial per naturalesa, cal viure-ho en unió amb la Mare, que és la serventa del Senyor. Llavors, el nostre sacerdoci serà custodiat a les seves mans, més encara, en el seu cor, i podrem obrir-lo a tots. Serà així fecund i salvífic, en tots els aspectes”.

Vaticà, 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, l’any 1995.

Joannes Paulus PP. II

Catòlics a Espanya: radiografia de l’últim baròmetre del CIS

Per Isidor Ramos

Periòdicament el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publica els seus baròmetres en què reflecteix estadísticament l’opinió dels espanyols en diversos temes. A finals de gener de 2012 es va donar a conèixer l’últim baròmetre en què, entre altres qüestions, es pregunta als enquestats com es defineixen en matèria religiosa. Un 72% dels espanyols majors de 18 anys es definiren com catòlics. Què ha passat en els últims 10 anys?

Hem revisat les dades d’un altre baròmetre de fa 10 anys (desembre de 2002) i comparant-los amb els actuals podem fer algunes consideracions:

· La població espanyola segons els censos ha augmentat en aquests 10 anys en un total de 6,343 mll d’habitants. Ha passat de 40.847.000-47.190.000 segons l’últim padró municipal (2011). Un 15,5% més.

· L’enquesta del CIS exclou als menors de 18 anys. Aquest segment de població només ha augmentat en 955.000 persones, passant de 7,844 mll. a 8,799 mll. Un 12,2% més.

· Els que es defineixen com catòlics han passat d’un 80,3% el 2002 a un 72% el 2012, entre les altres opcions destaca l’increment en un 3,9% de no creients (passen d’un 10,6% a un 14,5% en 2012) i l’increment d’un 3,6% dels que es declaren ateus (passant d’un 5,2% el 2002 a un 8,8% en l’actualitat). Aquest grup de persones que es declaren en matèria religiosa com a creients en altres religions, no creients o ateus ha passat d’un 19,7% de la població espanyola major de 18 anys el 2002 a un 28% el 2012.

 

· Entre els que es declaren catòlics, el baròmetre del CIS distingeix segons la freqüència amb què van a missa o altres oficis religioses, sense comptar les ocasions relacionades amb cerimònies de tipus social (casaments, comunions o funerals)

católics-missa.jpeg

— Els que no van gairebé mai: creixen en un 7,5%, passen d’un 48,6% a un 56,1% en l’actualitat.

— Els que van diverses vegades a l’any baixen lleugerament: 1,7%; d’un 17,4% a un 18,7%.

— Els que van alguna vegada al mes baixen un 2%, passen del 11,1% al 9,1%.

— Els que van tots els diumenges i festius baixen un 3,1%, passen d’un 18,1 a un 15%.

— Els que van diverses vegades a la setmana pugen un 0,3% passant d’un 2,4% a un 2,7%.

Els espanyols que es reconeixen com a catòlics passen d’un 80,3% a un 72% en l’actualitat. Això és un canvi notable en una societat molt homogènia fins fa deu anys.

Però no tot ho explica l’estadística. Curiosament el brutal increment de població immigrant durant aquests últims deu anys pràcticament no altera el percentatge, per exemple, de creients d’altres religions que només augmenta un escàs 0,9% quan els estrangers han passat de 1,370 mll. en el cens de 2001 als 5,751 mll. en el cens actual de 2011.

El 2012 tenim una societat més diversa, però no queda clar si és menys practicant. Potser aquest percentatge creixent de catòlics desmobilitzats correspon a immigrants … l’estadística no resol tots els interrogants.

 

Una base per a la Nova Evangelització

Aquestes dades posen de manifest algunes coses positives:

· Gairebé tres quartes parts dels majors d’edat es declaren catòlics.

· Gairebé un 25% d’ells compleix irregularment amb l’assistència a la missa (alguna assistència anual o mensual). Irregulars però amb una certa connexió.

· Un 15%, és a dir 3,316 mll. de persones majors d’edat, van cada diumenge a Missa i a més 750.000 (un 2,7%) ho fan diverses vegades per setmana.

 

 

Les xifres de l’últim baròmetre poden resultar decebedores per a alguns, però atenent a la crida a la Nova Evangelització de Benet XVI, tenim una bona base. El repte està en formar aquests 4 milions d’adults que acudeixen regularment. Aquests 4 milions ja estan “dins” i han de ser els primers apòstols, amb el seu exemple i paraula, per remoure els seus familiars, amics i col·legues de professió. Qui té una “major força de vendes” que l’Església, malgrat tots els pesars?

Després hi ha aquests gairebé 7 milions de practicants esporàdics. Alguna cosa caldrà fer per refermar la seva fe; són poc regulars però alguna cosa coneixen i bons desitjos tenen, sinó no anirien de tant en tant a missa.

Per cert, en aquestes dades estadístiques no estan inclosos els joves. Els menors de 18 anys són 7,844 mll el 2012. Quants es formen en centres d’ensenyament catòlics, freqüenten parròquies i moviments catòlics de tot tipus? Sens dubte milions. Dels seus educadors, pares, sacerdots, formadors i catòlics coherents del seu entorn immediat depèn que madurin en la seva fe o que aquesta llangueixi i passin a engrossir els apartats dels que gairebé mai van a missa o dels que es declaren no creients.

Els números no ho són tot, però poden ajudar a comprendre que cuidar, formar i donar raons per a la fe al que ja procuren ser catòlics practicants, pot ser la primera tasca de la nova evangelització a la qual crida constantment el Papa actual. Tenint cura i formant als que ja estan dins de l’Església, fent conscients a tots de la seva responsabilitat evangelitzadora per batejats, sens dubte així s’incrementarà el nombre dels convidats a la taula del Senyor.

 

Joan Pau II en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte recordava alguns aspectes essencials per a qualsevol catòlic que aspira a la santedat i per a qualsevol pla pastoral compromès amb facilitar-la. Aquestes prioritats pastorals madurades amb “l’experiència mateixa del Gran Jubileu” de l’any 2000 Joan Pau II les va resumir en: promoure la santedat, la “vocació universal a la santedat” recordada per la Lumen Gentium i que el Papa va cridar a redescobrir; la pràctica de l’oració; l’Eucaristia dominical; fer descobrir la misericòrdia de Déu proposant la pràctica del sagrament de la Reconciliació; donar primacia a la gràcia en tota acció apostòlica i pastoral i no fiar-ho tot a “la nostra capacitat de fer i programar”; la lectura atenta de la Bíblia; i l’acció missionera de tots els cristians, sense delegar-la en “uns pocs especialistes”.

 

 

Isidor Ramos
periodista

Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.

Configuració de Cookies

A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.

FuncionalsLa nostra web pot contenir cookies funcionales que son necesarias para el correcto funcionamiento de la web.

AnalítiquesUtilitzem cookies analítiques per a oferir més contingut del seu interés.

Xarxes SocialsPer a integrar dades de les nostres xarxes socials aquestes xarxes poden instal·lar cookies de tercers.

AltresAltres cookies de webs de terceres empreses com a Google Maps.