Contingut

Crònica d’Ignacio Sols

Ignacio Sols, catedràtic honorífic de la facultat de matemàtiques de la Universitat Complutense de Madrid, va ser convidat a tractar del cas Galileu al saló d’actes de l’Església de Santa Maria de Montalegre, dins del cicle d’activitats culturals mensuals que hi té lloc, obert a tots els públics. Va ser en ocasió de la recent publicació a l’editorial Digital Reasons del seu llibre “El proceso a Galileo a través dels seus textos. De missatger del cel a nàufrag de les marees”, una interessant reconstrucció del cas a partir de cartes i documents originals que constitueixen la part principal del llibre.

A la part central de la seva conferència el professor Sols va recordar la història: El moviment de la Terra i quietud del sol, contraris al sistema astronòmic en ús en què Ptolemeu posa la Terra al centre del cel i el sol en moviment, va ser proposat per Nicolás Copérnico, canonge de la catedral catòlica de Frauenburg, amb un pròleg dedicat al Papa Paulo III, per haver rebut, a través del seu amic el bisbe Tiedeman Giese i el cardenal Schönberg, l’encàrrec d’establir les bases astronòmiques per a la reforma del calendari julià, tal com havia demanat el cinquè Concili de Laterà. Aquest sistema va ser acceptat primer al món catòlic, després al protestant, i amb aquesta base l’astrònom jesuïta Christopher Clavius el 1582 va dur a terme la reforma a l’actual calendari gregorià.

Aquesta situació d’harmonia es va trencar quan els professors laics que ensenyaven astronomia a la universitat van veure desprestigiats per l’opuscle “El missatger del Cel” on Galileu deia el que es veia al telescopi acabat de trobar: la lluna no és perfectament esfèrica, quelcom contrari a allò que ells ensenyaven per raons purament filosòfiques, en realitat d’un origen pagà i panteista que entenia els astres com a divinitats que havien de ser perfectes. L’estratègia de la lliga antigalileista serà enfrontar Galileu amb l’Església, per on el veuen més feble: per una manifestació menor al final del llibre en què es mostra copernicà, presentant-la com a contrària a passatges bíblics en què es parla del moviment del sol .

No aconsegueixen que l’Església condemni les obres de Galileu, però sí que aconsegueixen, el 1616, que prohibeixi l’obra de Copèrnic fins que siguin corregits certs passatges en què es parla del moviment de la terra de manera absoluta, havent-se de parlar com a hipòtesi, tal com es creia que ho havia fet el mateix Copèrnic, a causa d’un desgraciat pròleg imposat a la seva obra pel teòleg luterà Andreas Osiander. El cardenal Belarmino havia escrit que calia tractar del moviment terraqüi i quietud del sol com una hipòtesi per mantenir la fidelitat literal a la bíblia, mentre no es trobés una demostració científica del moviment de la terra i quietud del sol, i aquest va ser comissionat per donar a conèixer a Galileu el tenor de la prohibició.

El problema és que Galileu va creure haver trobat la demostració del moviment de la terra en el moviment de l’aigua que anomenem marees, i es va atrevir a defensar com a absoluta una teoria copernicana que només estava permesa com a hipòtesi. Això va fer en un diàleg sobre el sistema de Ptolemeu i el sistema copernicà en què, sota l’aparença de posar tots dos sistemes en peus d’igualtat, clarament defensava el sistema encara prohibit. Pitjor va ser la cosa quan, cridat a declarar per la seva desobediència, va mantenir que era en realitat ptolemaic i que havia posat més èmfasi a defensar el sistema contrari per mostrar l’habilitat del polemista que defensa l’opinió contrària. Per la sospita d’insinceritat que va suscitar aquesta declaració, va ser obligat a declarar sota jurament que no era copernicà, la famosa abjuració de Galileu. I va ser castigat per aquesta sospita de desobediència, a ser reclòs la resta de la seva vida a la seva pròpia vila d’Arcetri, on va poder redactar les seves troballes juvenils inèdites, per les quals mereix el títol de pare de la ciència experimental.

A la part final, el professor Sols va veure la causalitat del cas en què Galileu havia trobat una demostració del moviment terraqüi -les marees- per la qual no va poder obeir, i l’Església va poder cometre la topada de condemnar un home per un tema científic perquè rebia del món científic la falsedat d’aquesta prova, contràriament al que va passar un segle més tard, quan es va trobar la prova veritable -Bradley, 1728, aberració de la llum- i llavors va permetre i fins i tot va promoure la publicació de l’obra completa de Galileu.

També va assenyalar el professor Sols que l’error de l’Església va ser més gran del que se sol dir, i encara més gran del que recentment l’Església ha reconegut i demanat perdó, ja que no va permetre tractar del moviment de la terra com una hipòtesi física en el sentit que ara té la paraula, com una cosa real però encara no demostrada, sinó només en el feble sentit que aleshores tenia aquesta paraula: com una hipòtesi matemàtica per facilitar els càlculs. I la raó és que hi havia llavors matemàtica i filosofia-teologia, però la física encara no havia començat el seu camí en la posterior obra de Newton.

En compensació, el professor va assenyalar que no es va tractar d’un cas típic, com sovint es presenta, sinó cas únic, propi d’aquesta situació inicial, ja que en el cas de Miguel Servet es va tractar de l’Església calvinista i no per la seva teoria científica sinó per la seva teoria teològica; i en el molt lamentable cas de Giordano Bruno, no es tractava d’un científic -la seva afirmació dels molts mons és filosòfica i mantinguda abans pel cardenal Nicolás de Cusa-, sinó d’un panteista que negava la possibilitat de la mateixa ciència, ja que els astres no poden obeir lleis.

Comunicació Montalegre

Crònica i fotos, transmeses per Daniel Arasa

Cinc joves de diferents moviments i organitzacions catòliques van exposar els seus testimonis de vida cristiana a la universitat durant un acte celebrat el 21 de setembre de 2023 a la Sala d’Actes de l’Església de Santa Maria de Montalegre. Amb aquests testimonis s’iniciava un cicle de conferències i taules rodones del nou curs, activitats que es desenvolupen mensualment.

A la presentació, el president de la Plataforma per la Família, Daniel Arasa, va fer referència que, encara en el marc d’una societat secularitzada, i més entre els joves i en ambients universitaris, no deixa d’haver-hi els que donen testimoni de vida cristiana anant a contracorrent. Va explicar que l’acte no pretenia ser endogàmic de membres d’una sola organització, sinó donar mostra de l’activitat de joves de diversos moviments, ja que tothom té la mateixa fe i la mateixa doctrina, i tothom vol viure en cristià i apropar Déu a els altres, encara que cada organització tingui el seu propi carisma, el seu propi accent a l’actuar.

Els cinc ponents eren de diverses universitats de Barcelona, tant públiques com privades. Van ser: Alejandro Salvador (21 anys, estudiant de Dret i Filologia, va assistir a la recent JMJ de Lisboa viatjant a peu, col·labora amb la parròquia de Santa Agnès). Josefina Echevarría (21 anys, estudia Filosofia i Filologia, és de Schola Cordis Iesu). Anton Aluja (27 anys, numerari de l’Opus Dei, va acabar Arquitectura, màster a Hèlsinki, treballa a la seva tesi i és professor). David Medina (19 anys, estudia Humanitats, àrbitre de futbol, canta al cor de Hakuna). Javier Companys (21 anys, estudia Dret, supernumerari de l’Opus Dei i col·labora amb Efetá, amb la parròquia i amb CinemaNet).

Tots cinc van recordar unànimement que el canvi de les persones ho fa Déu, i per això és molt important la pregària, alhora que van destacar la importància de l’alegria per ser testimonis de Crist, així com la necessitat de l’amistat per fer apostolat amb els altres. “Cerca la relació un a un”, va dir Alejandro Salvador, que va explicar que moltes vegades el millor per fer apostolat amb els companys “és fer-ho amb una cervesa”.

Josefina Echevarría va destacar l’alegria interior que es té en intentar viure en cristià, i va explicar la sorpresa entre els seus companys quan en algunes ocasions ha interromput sortides o prendre alguna cosa en un bar per dir que se n’anava a missa. Alguns ni tan sols sabien què era la missa ni n’havien sentit a parlar.

“Sortir de l’armari” va ser una frase d’Anton Aluja, que va fer una referència especial a la importància de la coherència en mostrar-se cristians. Va recordar l’apostolat de la confessió i va explicar com s’havia produït la conversió d’un musulmà que havia tractat, sense haver-ne parlat, perquè havia vist com es volien els cristians.

“S’han rigut de mi en ocasions per mostrar-me cristià, però ho accepto molt bé”, va dir David Medina, que també va citar la importància de la pregària, que va denominar “evangelització passiva”. Va explicar experiències apostòliques insòlites com “colar” a joves absolutament allunyats de tota referència religiosa i fins i tot “drogates” en un acte de música cristiana.

Javier Companys va detallar com toca viure a contracorrent entre els seus companys tot i estar en una universitat catòlica, i va expressar la importància de portar-ho tot amb naturalitat, amb somriure a la cara, actuant de forma oberta sense ser extravagant. Va comentar que es pot arribar als altres amb el tracte personal, perquè, en l’aspecte religiós, “la majoria de persones no són malvades, sinó ignorants”.

Comunicació Montalegre

En aquest sentit, les exèquies de corpore in sepulto es van celebrar a Montalegre el dimarts 29 d’agost del 2023. Com a numerari de la Prelatura de l’Opus Dei, va presidir la celebració exequial el Vicari de l’Opus Dei de Catalunya i Andorra Mn. Ignasi Pujol. Amb ell van concelebrar cinc sacerdots més de l’Obra, i Mn. Joan Fernández va actuar com a mestre de cerimònies.

El fèretre amb les seves restes mortals, abans d’entrar al temple, va ser rebut a l’atri pel rector i el Vicari, el qual va llegir una pregària i va aspergir aigua beneïda. El cadafal es va situar al passadís central al peu del presbiteri. En la pregària col·lecta es va llegir Condueix-li Senyor al teu Regne. 

L’homilia del Vicari de l’Obra

Llegit l’Evangeli pel rector de Montalegre, Mn. Ignasi Pujol va prendre la paraula, en primer lloc, saludant els membres de la família del difunt, recordant que l’anomenaven afectuosament Toño.

Tot seguit va recordar unes paraules de sant Josepmaria: La mort, fills meus, no és un pas desagradable. És una porta que se’ns obre a l’Amor, a l’Amor amb majúscula, a la felicitat, al descans, a l’alegria, no cal esperar-la amb por, ací estarà la mà de Déu, a la mà del just.

Referint-se al difunt, va fer una breu semblança de la seva biografia: Als 20 anys va demanar l’admissió a l’Opus Dei com a numerari, a Sant Sebastià la seva ciutat natal. Poc després va venir a Barcelona on va estudiar Enginyeria Industrial. Va ser un professional de gran prestigi, lluitant sempre per anar al fons dels problemes, de memòria prodigiosa, gran conversador i seguidor del Club de Futbol de la Reial Societat. Va passar molt de temps a Roma desenvolupant importants treballs a la seu central de l’Obra, a Villa Tevere. Una segona vegada, ja jubilat, va tornar a Roma amb la finalitat de resoldre problemes, com sempre de grans instal·lacions elèctriques, aire i calefacció. A Barcelona havia treballat per a les Olimpíades del 1992 i per a la Fira de Barcelona. Era un home de gran disponibilitat, tant pel que fa a lo gran com a lo petit.

Encara que camini per canyades fosques res temo perquè tu vas amb mi, diu el salm 22, és a dir, Antonio també va patir malalties i acceptava les contrarietats, sent sempre molt agraït, discret i entranyable.

Finalment, va agrair als de casa seva, tot el que han ajudat i guarit a l’Antonio.

La part final

Un cop acabada la celebració eucarística, una neboda d’Antonio Rubio, la Sra. Estíbaliz, va llegir un text escrit pel seu germà que viu de forma permanent als Estats Units, destacant el seu caràcter entranyable i familiar amb tots, acabant amb un afectuós comiat: Gràcies Oncle Toño.

A continuació, el Vicari va llegir un respons, acompanyant-li la resta dels sacerdots, van aspergir aigua beneïda i encens elevant així les seves oracions al cel. Seguidament, el fèretre i la comitiva van sortir del temple a l’atri, s’hi van inclinar i van besar com a comiat el fèretre, el qual va ser col·locat a l’interior d’un vehicle per anar camí del cementiri. Els celebrants es van retirar a la sagristia i van donar per acabat l’acte.

Els cants de la celebració van anar a càrrec d’un sonor cor de veus masculines i a l’orgue de Montalegre, Josep Masabeu, l’organista de la Casa.

Isabel Hernández Esteban