Alceu la mirada!

El Papa Lleó XIV ens visita i hem procurat preparar-nos el millor possible per rebre’l. Nosaltres l’esperem amb il·lusió i desitjos d’estar amb ell i escoltar les seves paraules. Tot i que no tots podrem assistir a les trobades, ens omple d’esperança tenir-lo a la nostra ciutat. Per això, no només li donem la benvinguda, sinó que ens hem preparat amb pregària personal i comunitària per disposar el nostre interior per rebre totes les gràcies que en aquests dies ens concedirà nostre Senyor.

Volem aixecar la mirada a la Creu que corona la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i encara més amunt, al mateix Jesucrist. Per això, la visita del Vice-Crist a la terra ens empeny cap a una major consciència del qui som i a on ens encaminem. El Papa ve a confirmar-nos en la fe, en aquesta fe en Déu que omple tota la nostra existència i il·lumina tot el nostre pelegrinar terreny cap a Ell. Alceu la mirada! No ens quedem en l’emotiu del moment, aprofundim en aquest Amor de Déu que ens porta a viure amb entrega a Ell i als altres en totes les circumstàncies de la nostra vida. La mirada elevada ens facilita afrontar qualsevol situació personal, familiar, professional i social amb una visió totalment diferent de la majoria de les persones que tenim al nostre voltant. Les veiem i les afrontem amb una llum molt especial i amb una actitud interior plena d’esperança.

En aixecar la mirada descobrim amb facilitat el perquè succeeixen les coses, el perquè existeixo i el perquè del valor de la veritat, entre tantes altres coses. Existeixo per i per a Déu, per gaudir del seu amor i encarnar-lo. Tot el que em passa és perquè aquest amor creixi en mi i es vessi al meu voltant. Descobreixo i veig amb claredat la veritat que hi ha a l’ésser humà i al món creats i procuro, aleshores, viure en Veritat. Aprofitem al màxim aquest gran moment històric.

Mn. Xavier Argelich

Els dies 10, 11 i 12 d’octubre del 2026 Montalegre va de PEREGRINACIÓ a Lourdes (França)

Tal com hem avançat a l’anunci de la pàgina d’inici d’aquesta web, l’Església de Santa Maria de Montalegre amb els seus fidels va al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes, a França. La devoció mariana dels catòlics no només es manifesta resant les oracions que més agrada a la Santíssima Verge, sinó també peregrinant als llocs on l’Església Catòlica ha determinat que efectivament allà va viure a Terra Santa com als llocs on es va aparèixer i que des de fa anys són santuaris dedicats a la Mare de Déu.

No és la primera vegada que Montalegre promou un pelegrinatge a Lourdes, però és un santuari al qual ens agrada repetir la visita, et trobes amb la Mare de Déu Santíssima i la teva ànima se sent en pau. Així que us proposem els dies 10, 11 i 12 d’octubre del 2026 per al viatge, a l’anomenat Pont del Pilar.

Dades principals:

Anada i tornada amb autocar per l’interior, és a dir, no anirem per la Jonquera i l’autopista francesa ja que el trajecte és molt més llarg.

El dia 10 d’octubre del 2026 sortirem de Barcelona d’hora, dinarem pel camí, en principi a la població de Bossost, aprop de la frontera francesa. A Lourdes ens allotjarem en un hotel de tres * molt a prop de l’entrada del Santuari. Allí estarem fins després de dinar del dia 12 d’octubre de 2026 en règim de pensió completa. Tornarem a Barcelona aquesta mateixa tarda.

Participarem a la missa internacional del diumenge dia 11 d’octubre de 2026, a l’església de Sant Pius X en què concelebrarà el sacerdot que ens acompanyarà en el pelegrinatge.

De la resta de les activitats informarem els propers dies.

El preu varia segons el nombre de persones del grup. Si és de 20 persones, el preu és de 455 euros per persona a habitació doble. Si el grup augmenta el preu anirà baixant.

Si esteu interessats contactar amb RT Cultural tel. 931226700.

IMPORTANT: A efectes de reserva de plaça s’ha de fer transferència o pagar a les oficines de RT Cultural l’import de 200 euros per persona fins al 30 de juny del 2026, i la resta per parts fins al 19 de setembre del 2026.

També podeu contactar amb les oficines de l´Església de Santa Maria de Montalegre tel. 933014347.

Fotos Joan R.

Comunicació Montalegre

Entrevista exclusiva de Claudio Caruso a Mons. Fernando Ocáriz, prelado de la Obra: «El camino más fiel para servir a la Iglesia es no ser indiferentes a las vicisitudes de nuestro mundo»

Extracto completo del sitio web https://exaudi.org/es/

A las puertas de un momento histórico, el Opus Dei se prepara para celebrar su primer centenario con la mirada puesta en el futuro y los pies arraigados en lo cotidiano. En esta entrevista exclusiva, Claudio Caruso conversa con el prelado de la Obra, Mons. Fernando Ocáriz, en un diálogo profundo que recorre los desafíos de la familia contemporánea, el verdadero impacto de la institución en sus primeros cien años de vida y la vitalidad de la Iglesia en continentes como el africano.

Con una calidez cercana y una visión marcadamente sobrenatural, Don Fernando analiza además el profundo significado de la próxima e histórica visita del Papa León a España bajo el lema «Alzad la mirada». Una conversación imprescindible para comprender cómo el mensaje de san Josemaría —encontrar a Dios en el trabajo, el descanso y las relaciones diarias— sigue siendo una respuesta vibrante y transformadora para los retos de la sociedad actual.

«Mi ilusión para los próximos años es que la Obra sea una gran catequesis para ayudar a hacer realidad la santidad en la vida de todos los días».

San Josemaría nació en una familia practicante. Comenzó su apostolado entre jóvenes, muchos de ellos provenientes de familias católicas. Pero en su vida la Obra se desarrolló en otros países, donde la realidad era diferente. Y hablaba incluso del apostolado “ad fidem”. ¿Qué ve como clave en el apostolado en ambientes donde la familia no solo no aporta mucho a la fe, sino que incluso está desmembrada? En este sentido, ¿cómo se podría impulsar en la sociedad a las familias como “hogares luminosos y alegres”, como decía san Josemaría?

Desde el primer momento, san Josemaría dio gran importancia a la amistad como un lugar privilegiado de evangelización, pues es allí donde compartimos el evangelio de corazón a corazón. En esos vínculos de amistad, la fe se va expandiendo a las familias, a los colegas, a los vecinos… y abre horizontes nuevos a cada uno. Así imaginaba el papel de los primeros cristianos, que mostraban con naturalidad su amistad con Cristo a través de una alegría contagiosa. Y esto continúa vigente. El encuentro con Jesús pone los fundamentos para construir el propio proyecto de vida: ayuda a creer en el amor para siempre, reconoce en los hijos una bendición, da fuerzas para cuidar a los mayores y a los enfermos. Las familias cristianas están llamadas también a ayudar a otras muchas familias.

San Josemaría decía que la Obra está para servir a la Iglesia, ¿cuál considera que es el principal servicio que prestó la Obra a la Iglesia en estos primeros cien años?

El principal aporte del Opus Dei está conectado con la esencia del espíritu que Dios quiso difundir a través de la Obra, desde 1928: una multitud de personas que quieren amar a Dios en su día a día, buscando el modo de que el Evangelio impregne de sentido su trabajo y su descanso, las relaciones con sus parientes y colegas, contribuyendo a humanizar –y cristianizar– los pequeños y grandes sufrimientos de la vida, así como las alegrías y los desafíos que se les presenten, transformando la labor cotidiana en un servicio generoso, una siembra de paz y alegría cristianas en todos los ambientes.

Resultaría más fácil enfocar esta pregunta desde los proyectos institucionales y señalar la inspiración que el mensaje del Opus Dei ha tenido para tantas iniciativas educativas, formativas, solidarias, asistenciales en muchos lugares del mundo. Se podrían poner ejemplos variados, como pueden ser Strathmore College de Kenia, el primer colegio interracial de África, que comenzó en 1961 por impulsado por el espíritu de san Josemaría; centros de formación profesional en Sudamérica, una escuela de dirección en México o un colegio mayor en España. Estando en Roma, es conocido el trabajo de la Pontificia Università della Santa Croce, un centro de estudios eclesiásticos que ha formado estudiantes de 129 países procedentes de más de 1.200 diócesis.

Sin embargo, sin restar valor a esto, me ha llenado de agradecimiento volver a constatar –después de escuchar a más de 50.000 voces de 70 países– que el camino más fiel para servir a la Iglesia desde nuestro espíritu, es identificarse de tal forma con Cristo, que tengamos sus mismos sentimientos para no ser indiferentes a las vicisitudes de nuestro mundo e implicar la propia vida en dar respuesta a las ilusiones y necesidades de todos.

Los cien años de la Obra son un momento de acción de gracias, de reflexión y de mirar hacia adelante: ¿cómo ve a la Obra proyectada en los próximos años?

Mi ilusión para los próximos años es que el centenario de la fundación del Opus Dei sea una ocasión para que cada una y cada uno se renueve interiormente, y desde esa renovación interior –que implica también reconocer los errores y rectificar– podamos servir mejor a Dios, a la Iglesia y a todas las personas, inspirando la transformación del mundo según el corazón de Cristo. Que haya personas del Opus Dei detrás de esas familias unidas porque han sabido pedirse perdón. Que haya periodistas que dicen la verdad, docentes comprometidos con enseñar con humildad y valentía; viejitos alegres y jóvenes solidarios; matrimonios que inspiran a sus hijos en la fe; enfermos que llevan sus dolores con serenidad; médicos que tratan con humanidad a sus pacientes, e ingenieros que invierten sus mejores artes en solucionar los problemas de los más vulnerables, aunque no sea el negocio más rentable. Esta es mi ilusión para los próximos años: que la Obra sea una gran catequesis para ayudar a hacer realidad la santidad en la vida de todos los días y contribuir a “que el amor y la libertad de Cristo presidan todas las manifestaciones de la vida moderna” (san Josemaría, Surco, n. 302).

El Papa ha realizado un viaje a África, por varios países durante diez días.  ¿Cuáles han sido para usted los temas principales de esa visita?

El intenso viaje apostólico de diez días por Argelia, Camerún, Angola y Guinea Ecuatorial ha sido una elocuente manifestación de la solicitud del Papa y de la Iglesia por todo el género humano y, de modo particular, por el continente africano, una tierra de esperanzas y desafíos igualmente grandes. A la vez, es una oportunidad para renovar la gratitud, el afecto filial y la oración constante por los frutos del pontificado.

En cada viaje, el Santo Padre es un testigo del evangelio y la cercanía de Dios con las personas que lo reciben. Ha reiterado su mensaje de paz y reconciliación como respuesta cristiana a los conflictos. Su peregrinación a la tierra de san Agustín nos revela su propia identidad como hijo espiritual del santo de Hipona y nos invita a buscar en Jesucristo las respuestas para nuestras inquietudes existenciales. Las multitudinarias y alegres celebraciones litúrgicas –como la conmovedora misa de clausura en Malabo– demuestran que la Iglesia en África rebosa vitalidad. El Papa nos ha recordado a todos que este continente es un auténtico pulmón espiritual y un tesoro de fe para el mundo entero.

¿Y qué espera la Obra de los apostolados en ese continente?

La respuesta breve es que esperamos muchísimo, tanto en proyectos de formación como en fidelidad personal a Jesucristo. Los dos sentidos son importantes, pero en el Opus Dei damos una importancia primaria a la espontaneidad apostólica de cada uno, a su libre y responsable iniciativa, guiada por el Espíritu Santo.

San Josemaría amaba entrañablemente a África, con su gran variedad de culturas y de pueblos, y vislumbraba el bien inmenso que sus hombres y mujeres aportarían a la sociedad y a la edificación de la Iglesia. Nos invitaba frecuentemente a soñar con grandes ideales. Lo que más me ilusiona de la tarea del Opus Dei en África es la vida de los africanos que viven el espíritu de la Obra. El Opus Dei no está en África como algo externo, sino que desde hace casi 70 años hay africanos de distintos países que viven el espíritu del Opus Dei, con su propio estilo, en su propia realidad. El Opus Dei es africano porque es católico, universal, como el mensaje del evangelio. Y ya estamos viendo cómo el Opus Dei se expande desde África, a otros lugares del mundo, llevando un testimonio vibrante de fe y de alegría.

En el próximo mes de junio el Papa León visitará por primera vez España, ¿cómo cree que debemos prepararnos para ese acontecimiento en el país de nacimiento de la Obra?

El lema del viaje – “Alzad la mirada” – es una invitación a mirar nuestra realidad saliendo de las lógicas humanas, y entrando en esta visión sobrenatural que nos da el amor de Dios. Acercándonos a Él en los necesitados, con gestos y obras de misericordia, preparamos el corazón para recibir a Jesús en ellos: “Cuanto habéis hecho por mis hermanos más pequeños, por mí lo hicisteis” (Mt 25:40).

San Josemaría llamaba al Papa, evocando a Santa Catalina de Siena, el “dulce Cristo en la tierra”. Otra manera primordial de prepararse para recibir la visita del Santo Padre es rezando por su persona y por los frutos del viaje, para que los corazones de todos estén abiertos a escuchar sus palabras, recibirlas con devoción y, después, hacerles eco en todos los rincones de la sociedad. La fe cristiana tiene grandes implicaciones sociales y eso suele estar presente en un viaje de un Romano Pontífice, que es también un viaje de estado. Pero, lo principal, lo central es que el Papa nos ayuda a encontrarnos con Jesucristo. Solo en Jesucristo y con Jesucristo la vida tiene sentido y los desafíos de la humanidad se pueden mirar con esperanza.

https://exaudi.org/es/mons-fernando-ocariz-el-camino-mas-fiel-para-servir-a-la-iglesia-es-no-ser-indiferentes-a-las-vicisitudes-de-nuestro-mundo/

 

Mare meva, crida-la fort!

En aquest mes de maig m’agradaria fer algunes consideracions de l’amor i devoció a Santa Maria que, des de petit, va tenir sant Josepmaria Escrivà.

És ben conegut per molts de nosaltres com va anar creixent en ell aquesta tendra i ferma devoció des de la seva infantesa. Va sorgir amb naturalitat i senzillesa gràcies a l’exemple dels seus pares i als costums familiars. El van oferir a la Verge de Torreciutat a l’edat de dos anys, després de la curació inesperada del nen Josepmaria, ja desnonat pel metge familiar.

Va agafar molta força durant els seus anys al seminari i de manera molt concreta durant la seva estada a Saragossa, on anava diàriament al Pilar per resar davant la santa imatge de la nostra Senyora, demanant-li que veiés el que el Senyor li demanava i es fes realitat, Domina, ut sit!

En el seu primer llibre, Camí, va deixar constància del seu amor i devoció a la Verge Maria. En ell hi trobem expressions que són autèntiques oracions filials, d’un fill que recorre amb confiança a la seva Mare perquè sap que l’escolta i intercedeix per ell. Un bon exemple és el punt 516: “Mare! —Crida-la fort, fort. —T’escolta, et veu en perill potser, i et brinda, la teva Mare Santa Maria, amb la gràcia del seu Fill, el consol de la seva grana, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita”. Sens dubte es tracta d’una experiència personal, fruit del seu constant recórrer a la protecció i ajuda de Santa Maria.

En intentar créixer en aquesta devoció a la Verge Maria durant aquest mes ens pot ajudar la vida santa de Sant Josepmaria i els seus escrits i consells marians. Molts hem après d’ell a saludar-la servint-nos de tantes imatges de Maria, en fa prou amb una mirada, una jaculatòria, un petit pensament.

Mn. Xavier Argelich

Darrere els passos de Sant Josepmaria a Barbastro

Després de la romeria a Torreciudad, una trentena de pelegrins ens vam quedar a Barbastro, Osca, i la resta va seguir la ruta de retorn a Barcelona. Volíem passar per aquells llocs on va néixer sant Josepmaria el 9 de gener de 1902 i va viure la seva infància fins que la seva família Escrivá – Albás es va traslladar a viure a Logroño. Sant Josepmaria va viure durant els seus primers 13 anys en aquesta població.

Ens vam allotjar en un hotel familiar i confortable de l’Avinguda dels Pirineus, on vam menjar molt bé. Un cop acabat el sopar, el rector de Montalegre ens va convocar a una reunió informativa per explicar-nos les activitats de l’endemà. Estava prevista la celebració de la santa missa per al grup a la Catedral, una ruta guiada que ens va permetre conèixer millor la infància del sant i la degustació d’uns dolços exquisits (sense gluten i sense llet) tal com s’elaboraven fa més de cent anys.

A Barbastro sí que va ploure però sense gaire entusiasme i per això el passejar no es va fer pesat. Pels que no coneixíem Barbastro, és a dir, la majoria, l’endemà, 2 de maig de 2026, el primer que havíem de localitzar era la Catedral. Però com diuen allà, Seguiu recte, no té pèrdua. Efectivament, a l’estona de caminar la vam trobar. Als voltants del casc vell, ens va sorprendre a molts de nosaltres com la gent ens saludava pel camí i ens deia Bon dia, i alhora responíem.

Ens vam situar a la Capella de la Creu, on s’allotja el Santíssim. A les 10h el rector de Montalegre va iniciar a l’altar major la santa missa i ens va dir que Tenim la Catedral de Barbastro només per a nosaltres, tot un privilegi. Els quatre escolans habituals de Montalegre amb les seves famílies formaven part del grup de pelegrins. Aquests nois havien col·laborat en els actes de culte a Torreciudad, fent una feina molt agraïda i molt ben feta, cosa que també van fer en aquesta catedral.

Des de la Catedral es va iniciar la ruta de Sant Josepmaria. El Sr. Manolo, molt ben documentat, ens va explicar que aquest temple es va construir al segle XVI, i que a la Capella de la Creu van contreure matrimoni els pares del sant el 1898. El 1902 el petit Sant Josepmaria va ser batejat a la Catedral. Vam seguir la ruta i vam anar a la Casa Natal. Ens van explicar que aquest lloc és un edifici nou però construït al mateix lloc on hi havia una casa de veïns de lloguer on vivia la família Escrivá – Albás. Actualment continua sent una casa de diverses plantes. Alberga un auditori on vam veure un vídeo de la infància de Sant Josepmaria, un oratori, i una sala d’estar a la planta alta on es conserva la barana de ferro del balcó de l’habitatge on vivia la família, entre altres coses.

Seguidament vam anar a la plaça de la Constitució. Vam visitar l’església, sense culte, del Col·legi de les Escoles Pies on Sant Josepmaria va cursar els seus estudis des del 1907 al 1915 i on va rebre la Primera Comunió el 1912. A l’edifici confrontant hi ha l’Ajuntament. Allí, la guia Sra. Paula, ens va ensenyar la Sala de Plens de l’Ajuntament on l’any 1975, Sant Josepmaria, un mes abans de morir, va rebre la Medalla d’honor de la Ciutat. A la mateixa sala, va ser nomenat Fill Predilecte de la ciutat el 1948, acte al qual el sant no va poder assistir ja que vivia a Roma.

Tot seguit vam anar al Coso que és un passeig ampli i amb arbres. Al començament vam poder degustar uns dolços exquisits a la Casa Albás. Apropant-se l’hora de tornar a l’hotel per dinar i tot recte i sense perdre’s, el grup va anar estirant-se per altres llocs propers. Al final del passeig s’ubica l’Estació d’Autobusos de Barbastro. A l’hora prevista tots els pelegrins amb el nostre bitllet a la mà vam pujar a l’autocar que ens va portar a Barcelona.

 

Realment estàvem feliços i contents per l’experiència intensa que havíem viscut seguint els passos de sant Josepmaria, el sant de l’ordinari. Tot això ens ha commogut per endinsar-nos més en la commemoració del primer Centenari de la fundació de l’Opus Dei per sant Josepmaria el 1928 a Madrid.

Isabel Hernández Esteban

fotos Isabelita, Manolo i Joan

Romiatge de pelegrins de Montalegre a Torreciudad

A la festa de Sant Josep Obrer, l’1 de maig de 2026, novament hem peregrinat al Santuari de la Mare de Déu de Torreciudad a Osca. El programa d’activitats sol ser intens perquè el santuari ofereix moltes possibilitats per visitar i resar a la Mare de Déu Santíssima com és el propi d’una romeria.

Quan vam arribar al santuari cap a les 11 del matí vam ser acollits al punt d’Informació i ens van convidar a veure un vídeo sobre els favors rebuts de la Mare de Déu de Torreciudad per diferents persones de tot arreu del món. Van ser commovedors els testimonis d’aquelles persones que van obrir el cor ple de fe i agraïment a la Mare de Déu.

A continuació processionem la imatge pelegrina de Santa Maria de Montalegre que fa molts anys es va emportar al santuari i a les nostres romeries la passejàvem en volades cantant cants de lloança a la Mare de Déu. Com que al temple del santuari s’havia de celebrar un enllaç matrimonial, la processó va finalitzar a la capella dedicada a la Mare de Déu de Loreto. Aquesta capella es troba a la Cripta dels 40 confessionaris, lloc on a més s’ubiquen la capella dedicada a la Mare de Déu de Guadalupe, la de la Sagrada Família i el museu d’imatges de les verges pelegrines de moltíssims llocs.

La santa missa es va celebrar a la Capella de Nostra Senyora de Guadalupe. La va presidir el rector de Santa Maria de Montalegre amb dos sacerdots més d’altres pelegrinatges que vam coincidir al santuari. Acabada la missa ens desplacem al temple dedicat a la Mare de Déu de Torreciudad per visionar el Video Mapping, El retaule t’explica, un espectacle de llums de colors sobre el retaule d’alabastre de l’altar major, amb textos de sant Josepmaria.

A les 14.15h un grup de voluntaris del pelegrinatge van muntar taules i cadires sota els arcs de l’esplanada, a la zona dedicada als Misteris Gloriosos del sant rosari. Cadascú proveït del seu dinar vam menjar tranquil·lament, fins i tot compartint amb els més propers aliments i begudes. Després de recollir-ho tot començava un llarg temps lliure fins a les cinc de la tarda. Molts van passejar fins a l’ermita o van assolir el Via Crucis. O vam posar espelmes i cintes a la Verge, pregant-li per les nostres intencions. Des de qualsevol punt del passeig vam poder contemplar la magnitud de l’embassament del Cinca ple de gom a gom i la verdor de l’abundant vegetació de l’entorn. Les nuvolades ens van estar amenaçant però no va ser necessari cobrir-nos amb el paraigua.

A les 17h en punt va començar el prec del sant rosari al voltant dels arcs de l’exterior i allà entre les oracions i els cants van processionar la Mare de Déu de Torreciudad i la Mare de Déu de Montalegre, tot això ens va insuflar de goig el cor i ens va acostar molt més a la nostra Mare del cel. La celebració la va culminar a la nau central del santuari la Benedicció amb el Santíssim.

Després d’aquesta jornada tan ben aprofitada i en un ambient sa i agradable, vam emprendre el camí de retorn, però amb una important variació en aquest any 2026: Una trentena de pelegrins anàvem a Barbastro a seguir els camins de la infància de sant Josepmaria a aquesta ciutat.

Isabel Hernández Esteban

fotos Isabelita

Inici de la missió sacerdotal

L’ordenació sacerdotal de Josepmaria Escrivá, el 28 de març de 1925, marca l’inici d’un camí que transcendiria àmpliament la seva pròpia biografia. Més que un esdeveniment aïllat, representa el començament d’una missió espiritual que trobaria la seva forma definitiva pocs anys després, però que ja es gestava en les seves primeres experiències pastorals.

A la Zaragoza on es va formar i fou ordenat, i posteriorment a Madrid, la seva tasca sacerdotal es caracteritzà per una entrega concreta i silenciosa. Lluny de protagonismes, dedicà els seus primers anys a l’atenció de malalts, la predicació i la direcció espiritual, especialment entre persones humils. Aquest contacte directe amb la realitat quotidiana fou decisiu: hi descobrí que la vida ordinària —la feina, la família, les preocupacions diàries— podia ser també lloc de trobada amb Déu.

Aquells anys no estigueren marcats per grans projectes visibles, sinó per la fidelitat en les coses petites. Tanmateix, en el seu interior creixia una intuïció encara difusa sobre una crida més àmplia. Aquesta inquietud trobaria claredat el 2 d’octubre de 1928, també a Madrid, amb el naixement de l’Opus Dei, una proposta que subratllava la crida universal a la santedat enmig del món.

La seva experiència sacerdotal inicial resulta clau per entendre aquesta intuïció. No sorgí d’una teoria, sinó del tracte directe amb les persones i les seves circumstàncies. Per això, el seu missatge tenia un to proper, pràctic i accessible. Davant visions més restringides de la vida espiritual, defensà que tothom —sense excepció— és cridat a la santedat.

En un context social complex, previ a la Guerra Civil Española, la seva actitud fou de constància, pregària i servei. Sense estridències, però amb una convicció profunda, anà configurant una espiritualitat que anys més tard trobaria ressò en el Concili Vaticà II.

En definitiva, els seus primers anys com a sacerdot no foren un simple inici, sinó l’arrel d’una visió que transformaria la manera d’entendre la santedat: no com quelcom extraordinari, sinó plenament inserit en la vida diària.

Mn. Xavier Argelich

A la Vetlla Pasqual: Si sou perseverants sereu feliços fins a l’eternitat

I va arribar el clarejar del tercer dia de la mort de Jesús i la seva sepultura, la qual va quedar coberta per una gran pedra i vigilada per guàrdies romans. Però estava escrit que Jesucrist ressuscitaria i així ho va fer. Com diu sant Pau durant els 50 dies previs a la seva ascensió, es va aparèixer a 500 dels seus. Això és el fonament de la nostra fe, la Resurrecció de Crist ja que vana hauria estat la seva creu sense la Resurrecció i això és el que se celebra amb tota solemnitat a la Vetlla Pasqual, la tercera celebració del Tridu Pasqual.

Va ser esplèndid el goig que vam viure a Montalegre, ja que vam tenir el privilegi de participar en el baptisme, la confirmació i la primera comunió de tres catecúmens adults que s’havien preparat adequadament.

La cerimònia del Foc

Amb el temple pràcticament a les fosques es va calar el foc preparat per a l’ocasió al braser. El rector el va beneir, a continuació va agafar el ciri i el va gravar amb un punxó mentre pronunciava Crist ahir i avui, principi i fi, alfa i omega. Seu és el temps i l’eternitat. A ell la glòria i el poder, pels segles dels segles. Amén. Li va imposar una sèrie d’elements mentre pronunciava Per les seves nafres, santes i glorioses, ens protegeixi i ens guardi, Jesucrist Nostre Senyor. Amén.

Amb la llum del Ciri Pasqual els sacerdots i els escolans mentre processionaren van anar encenent totes les espelmes dels fidels que van omplir el temple. Tots vam cantar Lumen Chisti, Deo gràcies.

La litúrgia de la Paraula

En primer lloc, el rector va llegir el Pregó Pasqual. Els fidels vam apagar les espelmes i després de la presentació del celebrant es van iniciar les lectures dels textos bíblics, amb el salm i la pregària corresponents. De les set lectures previstes al cànon romà, es va llegir la Primera (Gènesi), la Tercera (Èxode) i la Setena (Ezequiel). Va seguir la pregària col·lecta, l’epístola i el sant evangeli. Tot seguit el rector va pronunciar l’homilia: Crist ha ressuscitat, celebrem el centre de la nostra fe, hem fet un recorregut breu de les lectures per evitar que la cerimònia fos molt llarga. Amb les lectures escollides hem vist com Déu crea el món, com el Senyor allibera el seu poble i com Crist ressuscita. Amb tots els seus signes i totes les seves paraules ens mostra el Senyor que Jesucrist ha vençut la mort i el pecat. Avui renovem la nostra fe revelada i ens disposem a viure-la amb totes les conseqüències. A continuació el rector es va dirigir als catecúmens Ester, Alejandro i John Alexander: Amb el baptisme se us esborraran els pecats personals i el pecat original perquè adquiriu la condició de Fills de Déu amb tot el que significa. Avui inicieu una vida nova, creixeu en l’amor a Déu i als altres. Us heu preparat bé amb uns bons catequistes, ha estat una preparació llarga. Però seguirà més formació cristiana perquè mai no s’acaba, si sou perseverants sereu feliços fins a l’eternitat. Aneu a anunciar l’Evangeli. Tots hem de transmetre la nostra alegria, la nostra fe… feu dissipar la foscor de la mort.

Les litúrgies baptismal i de la confirmació

Després d’unes paraules del rector, la soprano i l’organista van posar música a les lletanies dels sants. A cada invocació els fidels vam respondre Pregueu per nosaltres. Va seguir la Benedicció de l’Aigua Baptismal. Amb les mans esteses del celebrant va llegir una oració llarga i bonica. A continuació, a les padrines i catecúmens se’ls interroga i se’ls imposa als futurs neòfits l’oli dels catecúmens. Un a un, Esther, Alejandro i John Alexander van ser batejats.

Acabat el ritu del baptisme, es va iniciar el ritu de la confirmació als recent batejats amb la imposició de les mans del rector i alhora amb les mans esteses dels altres sacerdots presents a la celebració. Se’ls va imposar al front el sant crisma i va llegir Déu Totpoderós, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que vas regenerar aquests fills teus per l’aigua i l’Esperit Sant, alliberant-los del pecat: envia sobre ells el teu Sant Esperit, el Paràclit; omple’ls amb l’esperit de saviesa i d’intel·ligència, de consell i de fortalesa, de ciència i de pietat, i omple’ls amb l’esperit del teu sant temor. Per Jesucrist nostre Senyor. Amén.

Davant de tanta joia, tot el poble fidel aplaudim amb entusiasme.

Va seguir la Litúrgia Eucarística i la distribució de la Sagrada Comunió, que va ser la primera per als neòfits, els quals en acabar la celebració estaven exultants.

Agraïments finals

L’Església de Santa Maria de Montalegre agraeix la participació de les nombroses persones que han fet possible que les celebracions del Tridu Pascual s’hagin succeït amb normalitat i solemnitat, als sacerdots, escolans, la soprano i a l’organista, els sagristans, als lectors de la paraula, i per descomptat a tots els fidels que amb modèstia i decòrum han acudit a Montalegre.

Isabel Hernández Esteban

fotos Isabelita