Editorial

La Verge Maria és assumpta al cel, és portada al cel en cos i ànima. Aquesta és la veritat de fe que celebrem cada mes d’agost amb la màxima solemnitat. Al final dels seus dies, el seu Fill no permet que experimenti la corrupció, la vol al costat d’Ell al cel, perquè continuï exercint de Mare de Déu i de tota la humanitat.

Ella ens precedeix en tot, també a la Vida Eterna. I a Ella ens confiem per fomentar la nostra esperança del cel.

Encara que de vegades ens costi reconèixer-ho, en aquesta vida hi ha moltes coses bones i agradables, regals de Déu als seus fills, i, entre aquests, el que més ens ha d’alegrar i il·lusionar és que ens vol amb Ell al cel. Tots estem cridats a assolir la comunió amb Déu que és una unió d’Amor i aquesta comença amb el baptisme i va creixent amb la nostra vida cristiana fins que serà plena al cel.

El Catecisme de l’Església Catòlica ens diu què és el cel: «Aquesta vida perfecta amb la Santíssima Trinitat aquesta comunió de vida i d’amor amb Ella, amb la Mare de Déu, els àngels i tots els benaurats es diu “el cel”. El cel és la fi última i la realització de les aspiracions més profundes de l’home, l’estat suprem i definitiu de la dita» (n. 1024).

Ens pot passar que pensem poc en el cel, però pensar en el cel, en la felicitat eterna amb Déu, fomenta l’esperança, ens omple de joia, i fa que ens enfrontem a les dificultats d’aquesta vida amb la serenitat de qui sap que són camí per assolir l’Amor. Alhora, aquest pensament no ens porta a desentendre’ns dels nostres deures a la terra, sinó tot al contrari. El cel els dóna Déu als qui intenten fer d’aquesta terra, amb el seu amor i entrega a Déu i als altres, una avantsala del cel. Així ens ho ensenya la vida de la nostra Mare del Cel a qui volem imitar en tot moment.

Mn. Xavier Argelich

A finals d’aquest mes i començament del mes d’agost es trobaran a Roma molts milers de joves de tot el món per viure la seva trobada jubilar. Serà una revolució de l’esperança ja que ells no només representen l’esperança de l’Església sinó del món sencer. Joves disposats a anar a trobar Crist, a descobrir la seva mirada plena de tendresa, comprensió i amor. Una mirada que ens omple d’esperança, perquè Ell confia en aquests joves i en tots nosaltres.

L’esperança que l’Església ens convida a viure no es recolza en les nostres forces ni en les nostres virtuts, i encara menys en la dels joves, sinó que Déu ens estima avui tal com som. Sí, Déu compta amb el nostre esforç i les nostres bones qualitats i virtuts, però l’esperança és saber-nos estimats per Ell. Com ens va recordar el Papa Francesc: “Sóc estimat, doncs existeixo; i existiré per sempre en l’Amor que no defrauda i del qual res ni ningú no em podrà separar mai.” Vam ser creats per amor, creats per estimar i creats per viure a Aquell que és amor.

Sant Josepmaria, fundador de l’Opus Dei, es va esforçar cada dia de la seva vida per transmetre aquest missatge. Per això ens aconsellava: “Déu és un Pare —¡el teu Pare!— ple de tendresa, d’infinit amor. —Digues-li Pare moltes vegades, i digues-li —tot sol— que el vols, que el vols moltíssim!: que sents l’orgull i la força de ser fill seu.”

Quan mirem al nostre voltant i en concret, a les noves generacions, ens podem espantar i fins i tot desanimar, però de seguida hem de mirar-lo a Ell i adonar-nos que ve constantment a la nostra trobada. No afrontem les dificultats sols: en tot moment estem acompanyats per Aquell que tot ho pot. El jubileu dels joves serà una expressió d’aquesta acció constant de Déu en nosaltres i, a través de la seva Església. Ens omplirà d’aquesta esperança que se sosté i s’alimenta en l’arrel profunda de la fe en Déu. Acompanyem els joves amb la nostra pregària esperançada.

Mn. Xavier Argelich

“Aquesta és la primera salutació del Crist Ressuscitat, el bon pastor que va donar la seva vida pel ramat de Déu. Jo també voldria que aquesta salutació de pau entrés als seus cors, arribés a les seves famílies, a totes les persones, on sigui que es trobin, a tots els pobles, a tota la terra.” La pau estigui amb vosaltres!”

Amb aquestes paraules el Papa Lleó XIV saludava tots els batejats i el món sencer. Una hora abans s’havia produït la fumata bianca amb què s’anunciava al món sencer que teníem un nou Papa. L’alegria es va desbordar a la plaça de Sant Pere que va aclamar al nou Papa, sense saber qui era l’elegit. No importava, teníem un nou representant de Crist a la terra, no necessitàvem saber qui era per voler-ho i aclamar-ho, era el que l’Esperit Sant ens donava i amb això n’hi havia prou. Feia dies que resàvem per aquest moment i ara el goig pel nou papa es desbordava, sorgia amb força del nostre cor.

La seva salutació va ser la de Crist ressuscitat: Pax vobiscum. Aquesta pau que només Crist ens pot donar. Una pau veritable i duradora. Una pau que omple la nostra vida sencera, que alegra i consola, que ens omple de seguretat davant les incerteses i dificultats de la vida, és la pau autèntica i, per això, esperançadora.

Durant el mes de juny procurem cada any revifar la nostra devoció al Sagrat Cor de Jesús. D’aquest cor emana la pau de Crist, la pau que només Ell ens pot donar. I juntament amb la pau, l’esperança, que és la virtut que no fa desitjar allò que encara no tenim, però estem certs que en posseirem. Quan es té aquesta certesa, aquesta esperança, tot queda relativitzat i sostingut per l’únic puntal ferm de debò que és Déu mateix. El cor Immaculat de Maria ens confirma aquesta pau i aquesta esperança.

Mn. Xavier Argelich

L’estimadíssim Papa Francesc ha volgut ser sepultat a la Basílica romana de Santa Maria la Major on acudia amb freqüència a resar a Santa Maria, especialment a l’inici del seu Pontificat i cada vegada que realitzaria un viatge apostòlic. La seva devoció i pietat a Maria sempre ha estat un exemple i un estímul per a tots els qui formem l’Església. En iniciar el mes de maig, procurem també cadascun de nosaltres manifestar i augmentar el nostre amor a Santa Maria. Ella és veritablement la nostra Mare per ser la Mare de nostre Senyor Jesucrist i perquè Ell ens la va donar abans d’expirar a la Creu.

També perquè la Mare de Crist és Mare de l’Església. En els moments actuals de l’Església i del món, aquest títol de Maria adquireix un relleu especial. A ella acudim demanant-li per tots els seus fills i pregant-li que el nou Papa sigui sant, docte i piadós, que ens ajudi a seguir caminant rere els passos i ensenyaments del seu Fill Jesucrist. També li demanem que, des de ja, sapiguem estimar el nou Papa. Us demanem que ens impulseu a créixer en l’amor a l’Església i que ens sentim coresponsables a anunciar a tots l’Evangeli.

Conèixer Crist, donar-lo a conèixer i portar-lo a tot arreu. Aquest era el lema del jove sacerdot Sant Josepmaria (acabem de commemorar el centenari de la seva ordenació sacerdotal). Ell també tenia una gran devoció a Maria i acudia freqüentment i per a tot a la seva intercessió maternal. Si ens decidim a estimar més durant aquest mes a Maria trobarem el consol, l’afecte i la suau fortalesa d’una Mare que ens vol més que totes les mares juntes.

Quin bon moment se’ns presenta per anar a Maria com a Mare de l’Església!

Mn. Xavier Argelich

El papa Francesc ha traspassat la porta d’aquesta existència terrena i avança cap al Pare acompanyat de Jesucrist, de santa Maria i de sant Josep, que tant va estimar mentre va ser entre nosaltres.

El papa Francesc ha sigut un gran do de Déu per a l’Església i per al món. Elegit en el conclave de l’any 2013, per succeir el papa Benet XVI, el papa Francesc ha estat el primer Papa llatinoamericà, el primer Papa sorgit de la Companyia de Jesús i el primer Papa que ha portat com a pontífex el nom de sant  Francesc d’Assís.

El sant d’Assís va ser un enamorat de Jesucrist, un amic dels pobres, un apòstol de la pau i del diàleg amb tothom en el temps de les Croades; un poeta, un cantor i un defensor de la creació, escollit patró dels ecologistes; un fundador que va ser partidari de «sortir dels ambients monàstics», per portar l’Evangeli a la nova societat medieval, a les noves ciutats; un germà de tothom i molt especialment dels pobres i marginats.

Donem gràcies a Déu pel diversificat franciscanisme que ha practicat el papa Francesc, imitant el seu patró. Tot just elegit Papa, el cardenal Bergoglio tenia com a veí, a la Capella Sixtina, el cardenal Claudio Hummes, brasiler i franciscà, que li va dir abraçant-lo: «Enhorabona, i no t’oblidis dels pobres!». Realment no se n’ha oblidat i ha estat pare i defensor dels més fràgils i vulnerables, dels «descartats».

Ha cercat la pau, el diàleg ecumènic i el diàleg interreligiós, sobretot amb el món islàmic. A Abu Dhabi hi va signar una declaració conjunta sobre la fraternitat, tema al qual va dedicar una encíclica (Fratelli tutti).

Ha impulsat el pensament ecològic i n’ha fet un capítol obligat de la Doctrina Social de l’Església. Amb l’encíclica Laudato si’ i amb el document Laudate Deum, podem dir que s’ha convertit en un profeta i en un advocat defensor de la «casa comuna», la creació, que Déu ens ha confiat. Una creació que necessita ser protegida per assegurar que l’ésser humà hi pugui viure amb dignitat i en comunió amb Déu i amb totes les persones.

El papa Francesc ha volgut dinamitzar una Església catòlica «en sortida» i alegre; una Església «oberta a tots, a tots i a tots», com va repetir davant dels joves reunits en la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa l’agost de 2023. Ell ha animat les Esglésies joves i ha donat preferència a les Esglésies «perifèriques» i petites. El Papa ens ha ajudat a prendre consciència de la necessària presència de la dona en la missió de l’Església confiant-li cada cop més espais de responsabilitat a la cúria vaticana.

La seva lectura en profunditat del Concili Vaticà II l’ha portat a ser un gran defensor de la fe davant de les diverses lectures ideològiques que se n’han fet. S’ha oposat amb coratge al clericalisme, a la mundanitat espiritual i al «carrerisme eclesiàstic». El Papa ens ha ajudat, no sense algunes resistències, a redescobrir la dimensió sinodal de l’Església, que va ser preeminent durant el seu primer mil·lenni d’història i que ens recorda que tots som corresponsables en la missió evangelitzadora rebuda de Jesucrist sota el guiatge de l’Esperit Sant.

Benvolguts germans i germanes, donem gràcies a Déu pel servei del papa Francesc a l’Església i al món d’avui. Us demano que pregueu intensament per ell i també pels cardenals que ara tenim la responsabilitat d’escoltar l’Esperit Sant per tal d’escollir el seu successor.

† Card. Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona

El 28 de juny de 2017 el papa Francesc va crear cardenal l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella Omella. Imatge, Vatican Media

(Fonts: Article publicat a ‘La Vanguardia’ el passat dimecres 23 d’abril de 2025 i a continuació a la web oficial de d’Arxidiòcesis de Barcelona el 24 abril de 2025)

Transcripció literal a la web de Montalegre

Transcorregut el temps quaresmal ens introduïm al tridu pasqual i al temps pasqual. El camí quaresmal culmina a la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Tal com ens ho recorda l’apòstol sant Joan: “havent estimat els seus, els va estimar fins a l’extrem” En poques paraules l’apòstol ens presenta amb gran bellesa i profunditat el que succeirà a continuació: El Verb encarnat es lliura lliurement, per amor, a la mort en rescat de la humanitat, per després omplir-nos d’espera. Ha triomfat l´amor de Déu i ens omple d´esperança perquè també nosaltres puguem recórrer el camí que ens condueix fins a la felicitat plena, fins a Ell, Déu i home veritable.

En reviure una vegada més l’agonia a l’hort de les Oliveres, la prendició, la injusta acusació, el procés davant de Pilat, el camí al Calvari, la seva mort i sepultura, ens sentim impulsats a acompanyar-lo de prop, a esforçar-nos per viure més atent als seus requeriments, és a dir, a evitar el pecat i buscar fer el pecat. La contemplació de la Passió de Senyor ens ajuda a desprendre’ns de les nostres supèrbies i egoismes per poder viure més en Ell i per Ell. D’aquesta manera, la nostra vida cobrarà renovat vigor, voldrem estimar més, de debò, lliurant-nos al servei de Déu, de la seva Església i dels altres. Ens entusiasmarem de recórrer, per amor, el camí de la Creu que és el camí de Crist i del cristià.

Aquest camí culmina a l’alegria de la Resurrecció, on tot és llum, esperança i amor. És el triomf de l´amor i de l´esperança. La resurrecció de Crist il·lumina i omple de vida tota la nostra existència, tot el que fem i som. Davant d’aquesta gran veritat, no podem quedar passius i muts. Ens porta a anunciar-ho contínuament i portar aquest anunci a tot arreu. Crist ha vençut i ens ha obtingut la vida eterna. Per això, el cristià que viu de fe, esperança i amor mai no fracassa, sempre triomfa, la seva vida té sentit i il·lumina els altres. Si contemplem l’actitud de la Mare de Déu al peu de la Creu i davant de la resurrecció del seu Fill, ens serà més fàcil adonar-nos d’aquesta realitat.

Mn. Xavier Argelich

Iniciem la quaresma en aquest any sant i per això us proposo que us la plantegeu com un camí a recórrer amb veritable esperit de conversió i penitència personal. El camí quaresmal sempre ens convida a la conversió de la mateixa manera que fa l’any jubilar. Tenim una motivació doble perquè aquesta quaresma suposi una autèntica trobada amb l’amor misericordiós de Déu.

L’Església ens convida sempre en aquest temps a retrobar-nos amb Crist mitjançant la pregària, el sacrifici i les obres de caritat, que ens faciliten reconèixer els nostres pecats i ens porten al penediment i la contrició, que culmina en l’abraçada paterna i materna de Déu al fabulós sagrament del perdó. D’aquesta manera, la nostra ànima queda neta i purificada per poder unir-se a Crist en la seva Passió i mort i gaudir amb Ell a la seva Resurrecció.

El camí quaresmal que procurarem recórrer aquest any sant ens condueix a la penitència. que prové de la paraula grega metanoia que a la Bíblia significa la conversió (canvi espiritual) del pecador. La penitència fa referència a tot un conjunt d’actes interiors i exteriors dirigits a la reparació del pecat comès, i l’estat de coses que en resulta per al pecador. Suposa un canvi de vida, ja que és un acte del pecador pel qual torna a Déu després d’haver estat allunyat d’Ell. Per això, que aquest any jubilar sigui una gran ocasió per créixer en aquest esperit de penitència que tant ens ajuda a apropar-nos més a Déu, a manifestar-li el nostre agraïment i amor pel seu lliurament total als homes.

Tal com ens ensenya el Catecisme de l´Església Catòlica: “La penitència interior del cristià pot tenir expressions molt variades. L’Escriptura i els Pares insisteixen sobretot en tres formes: el dejuni, la pregària, l’almoina, que expressen la conversió amb relació a si mateix, amb relació a Déu i amb relació als altres (n. 1434)”. Busquem, amb l’ajuda de la Mare de Déu i de Sant Josep, la millor manera de recórrer aquest camí quaresmal.

Mn. Xavier Argelich

El jubileu que estem vivint aquest any, com tot jubileu, té un element fonamental: el pelegrinatge. Pelegrinar és posar-se en camí, emprendre un recorregut fins arribar a un lloc concret, al qual es vol anar per algun motiu principalment espiritual. Ens posem en camí per aconseguir allò que desitgem. És un gest típic dels que busquen el sentit de la vida. L´any sant ens convida a caminar cap a la gràcia del perdó dels nostres pecats i de la purificació de l´ànima. Per això és un camí d’esperança, perquè confiem plenament a obtenir aquesta gràcia que ens porta a l’Amor de Déu, al cel.

Com ens diu el Papa Francesc, “el pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, de l’essencial”. Quan peregrinem a una església jubilar busquem revitalitzar el nostre camí de fe i bevem de les fonts de l’esperança, sobretot apropant-nos al sagrament de la Reconciliació, punt de partida insubstituïble per a un veritable camí de conversió.

La vida cristiana és un camí que necessita moments forts per alimentar i enfortir l’esperança, la qual ens permet albirar la meta: la trobada amb el Senyor Jesús. L’any jubilar és un d’aquets moments. Aprofitem-lo per introduir-nos amb més confiança a l’amor misericordiós del nostre Pare Déu. Si sabem acudir al sagrament de la reconciliació amb veritable penediment dels nostres pecats, amb la disposició interior d’obrir totalment la nostra ànima perquè el sacerdot, ministre de Déu, la pugui purificar bé i ens ajudi a formular un autèntic propòsit d’esmena, obtindrem una pau immensa i la nostra alegria serà indescriptible. Si ho fem, haurem aprofitat el fort temps d’espiritualitat que l’Església ens ofereix. No hi ha res millor que deixar que Déu ens guareixi i ens salvi amb el seu perdó i gràcia abundant.

Anem sovint al tron ​​de la gràcia, a Maria, refugi dels pecadors, consoladora dels afligits i ens serà més fàcil recórrer aquest camí d’esperança.

Mn. Xavier Argelich

Amb la Butlla papal “Spes non confundit”, “l’esperança no defrauda” (Rm 5,5), el Papa Francesc ens introdueix l’any sant que cada vint-i-cinc anys es convoca a l’Església des de temps immemorial. Aquesta vegada, el Papa ha volgut que l’esperança constitueixi el missatge central de l’any jubilar i desitja “que pugui ser per a tots un moment de trobada viva i personal amb el Senyor Jesús, “porta” de salvació amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu ia tots com a «la nostra esperança»”

Hem procurat preparar-nos per a aquest jubileu amb tot un any centrats en la pregària personal de cadascú, cosa que ens facilita enormement tenir aquesta trobada viva i personal amb el Senyor, porta de salvació, que ens proposa el Sant Pare. Iniciem aquest any fomentant el desig profund d’apropar-nos al Senyor. Aquests dies passats ho hem fet contemplant i adorant el Nen Déu nascut a Betlem. Ara correspon a cadascun de nosaltres cercar-lo en les nostres tasques diàries confiant en l’abundant gràcia de Déu que rebrem si vivim amb fe i intensitat l’any sant.

Per això, caldrà voler i buscar la recepció de les indulgències pròpies del jubileu, amb les peregrinacions comunitàries o personals als llocs establerts com a tals. En primer lloc Roma, però no només, també a diversos Temples de Barcelona i de cada bisbat es pot lucrar el jubileu. Així com, per als malalts i els grans impedits ho poden fer a casa, residències o hospitals, segons on es trobin habitualment.

El pelegrinatge, la confessió, la comunió, el res del Parenostre i del Credo per les intencions del Papa, amb la intenció de guanyar la indulgència jubilar per a un mateix o per als difunts són les condicions establertes per fer-ho. També amb  l’exercici d’obres de caritat. Si la peregrinació és comunitària exigeix ​​la participació a la Santa Missa o en un altre acte de culte eucarístic si fos possible i si no es pot resar en comú el sant rosari. És fàcil; animem-nos a viure l’Any Sant!

Mn. Xavier Argelich

Iniciem el temps d’Advent, temps d’espera i preparació per a l’arribada del nostre Senyor Jesucrist. Ve a salvar-nos i a omplir-nos d’esperança i, per tant, de felicitat.

Aquest any, a més, s’acabarà aquest temps amb l’inici de l’any jubilar. El Papa Francesc obrirà la Porta Santa la vigília de Nadal. Ens hem anat preparant per a aquest moment amb tot un any dedicat a la pregària, per això ara ens serà molt fàcil veure la profunda relació entre l’oració i l’esperança. Com afirma Sant Agustí: “l’oració té com a finalitat precisament l’augment de l’esperança”. A través de la pregària Déu engrandeix i il·lumina el cor, alhora que el purifica i li mostra la grandesa del seu Amor i de la seva bondat. La persona que s’atura a meditar i pregar descobreix el sentit de la seva vida, la voluntat de Déu i l’esperança d’assolir Aquell que ens ha donat la vida i que és la Vida.

En una ocasió, el Papa Francesc ens animava a comprendre la relació entre oració i esperança: “l’oració ens porta endavant a l’esperança, i quan la situació es torna més fosca, cal més oració i hi haurà més esperança”. No ens cansem de pregar, no descuidem les nostres estones de pregària i no defallirem mai. Hi haurà esperança en el nostre viure i existir perquè la pregària ens portarà a descobrir i reconèixer la bellesa que conté l’obra divina, i davant de tanta esplendor, només desitjarem assolir Déu. Ens adonarem del gran regal de l’existència i de la salvació que Déu ens ha obtingut, precisament encarnant-se i naixent a Betlem, per rescatar-nos del pecat i de la mort, de la desesperació. Visquem l’advent en pregària, celebrem el Nadal en pregària i omplim-nos d’esperança: Déu ve a nosaltres. Bon Nadal i Bon any Sant!

Mn. Xavier Argelich