Editorial

El papa Francesc ha traspassat la porta d’aquesta existència terrena i avança cap al Pare acompanyat de Jesucrist, de santa Maria i de sant Josep, que tant va estimar mentre va ser entre nosaltres.

El papa Francesc ha sigut un gran do de Déu per a l’Església i per al món. Elegit en el conclave de l’any 2013, per succeir el papa Benet XVI, el papa Francesc ha estat el primer Papa llatinoamericà, el primer Papa sorgit de la Companyia de Jesús i el primer Papa que ha portat com a pontífex el nom de sant  Francesc d’Assís.

El sant d’Assís va ser un enamorat de Jesucrist, un amic dels pobres, un apòstol de la pau i del diàleg amb tothom en el temps de les Croades; un poeta, un cantor i un defensor de la creació, escollit patró dels ecologistes; un fundador que va ser partidari de «sortir dels ambients monàstics», per portar l’Evangeli a la nova societat medieval, a les noves ciutats; un germà de tothom i molt especialment dels pobres i marginats.

Donem gràcies a Déu pel diversificat franciscanisme que ha practicat el papa Francesc, imitant el seu patró. Tot just elegit Papa, el cardenal Bergoglio tenia com a veí, a la Capella Sixtina, el cardenal Claudio Hummes, brasiler i franciscà, que li va dir abraçant-lo: «Enhorabona, i no t’oblidis dels pobres!». Realment no se n’ha oblidat i ha estat pare i defensor dels més fràgils i vulnerables, dels «descartats».

Ha cercat la pau, el diàleg ecumènic i el diàleg interreligiós, sobretot amb el món islàmic. A Abu Dhabi hi va signar una declaració conjunta sobre la fraternitat, tema al qual va dedicar una encíclica (Fratelli tutti).

Ha impulsat el pensament ecològic i n’ha fet un capítol obligat de la Doctrina Social de l’Església. Amb l’encíclica Laudato si’ i amb el document Laudate Deum, podem dir que s’ha convertit en un profeta i en un advocat defensor de la «casa comuna», la creació, que Déu ens ha confiat. Una creació que necessita ser protegida per assegurar que l’ésser humà hi pugui viure amb dignitat i en comunió amb Déu i amb totes les persones.

El papa Francesc ha volgut dinamitzar una Església catòlica «en sortida» i alegre; una Església «oberta a tots, a tots i a tots», com va repetir davant dels joves reunits en la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa l’agost de 2023. Ell ha animat les Esglésies joves i ha donat preferència a les Esglésies «perifèriques» i petites. El Papa ens ha ajudat a prendre consciència de la necessària presència de la dona en la missió de l’Església confiant-li cada cop més espais de responsabilitat a la cúria vaticana.

La seva lectura en profunditat del Concili Vaticà II l’ha portat a ser un gran defensor de la fe davant de les diverses lectures ideològiques que se n’han fet. S’ha oposat amb coratge al clericalisme, a la mundanitat espiritual i al «carrerisme eclesiàstic». El Papa ens ha ajudat, no sense algunes resistències, a redescobrir la dimensió sinodal de l’Església, que va ser preeminent durant el seu primer mil·lenni d’història i que ens recorda que tots som corresponsables en la missió evangelitzadora rebuda de Jesucrist sota el guiatge de l’Esperit Sant.

Benvolguts germans i germanes, donem gràcies a Déu pel servei del papa Francesc a l’Església i al món d’avui. Us demano que pregueu intensament per ell i també pels cardenals que ara tenim la responsabilitat d’escoltar l’Esperit Sant per tal d’escollir el seu successor.

† Card. Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona

El 28 de juny de 2017 el papa Francesc va crear cardenal l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella Omella. Imatge, Vatican Media

(Fonts: Article publicat a ‘La Vanguardia’ el passat dimecres 23 d’abril de 2025 i a continuació a la web oficial de d’Arxidiòcesis de Barcelona el 24 abril de 2025)

Transcripció literal a la web de Montalegre

Transcorregut el temps quaresmal ens introduïm al tridu pasqual i al temps pasqual. El camí quaresmal culmina a la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Tal com ens ho recorda l’apòstol sant Joan: “havent estimat els seus, els va estimar fins a l’extrem” En poques paraules l’apòstol ens presenta amb gran bellesa i profunditat el que succeirà a continuació: El Verb encarnat es lliura lliurement, per amor, a la mort en rescat de la humanitat, per després omplir-nos d’espera. Ha triomfat l´amor de Déu i ens omple d´esperança perquè també nosaltres puguem recórrer el camí que ens condueix fins a la felicitat plena, fins a Ell, Déu i home veritable.

En reviure una vegada més l’agonia a l’hort de les Oliveres, la prendició, la injusta acusació, el procés davant de Pilat, el camí al Calvari, la seva mort i sepultura, ens sentim impulsats a acompanyar-lo de prop, a esforçar-nos per viure més atent als seus requeriments, és a dir, a evitar el pecat i buscar fer el pecat. La contemplació de la Passió de Senyor ens ajuda a desprendre’ns de les nostres supèrbies i egoismes per poder viure més en Ell i per Ell. D’aquesta manera, la nostra vida cobrarà renovat vigor, voldrem estimar més, de debò, lliurant-nos al servei de Déu, de la seva Església i dels altres. Ens entusiasmarem de recórrer, per amor, el camí de la Creu que és el camí de Crist i del cristià.

Aquest camí culmina a l’alegria de la Resurrecció, on tot és llum, esperança i amor. És el triomf de l´amor i de l´esperança. La resurrecció de Crist il·lumina i omple de vida tota la nostra existència, tot el que fem i som. Davant d’aquesta gran veritat, no podem quedar passius i muts. Ens porta a anunciar-ho contínuament i portar aquest anunci a tot arreu. Crist ha vençut i ens ha obtingut la vida eterna. Per això, el cristià que viu de fe, esperança i amor mai no fracassa, sempre triomfa, la seva vida té sentit i il·lumina els altres. Si contemplem l’actitud de la Mare de Déu al peu de la Creu i davant de la resurrecció del seu Fill, ens serà més fàcil adonar-nos d’aquesta realitat.

Mn. Xavier Argelich

Iniciem la quaresma en aquest any sant i per això us proposo que us la plantegeu com un camí a recórrer amb veritable esperit de conversió i penitència personal. El camí quaresmal sempre ens convida a la conversió de la mateixa manera que fa l’any jubilar. Tenim una motivació doble perquè aquesta quaresma suposi una autèntica trobada amb l’amor misericordiós de Déu.

L’Església ens convida sempre en aquest temps a retrobar-nos amb Crist mitjançant la pregària, el sacrifici i les obres de caritat, que ens faciliten reconèixer els nostres pecats i ens porten al penediment i la contrició, que culmina en l’abraçada paterna i materna de Déu al fabulós sagrament del perdó. D’aquesta manera, la nostra ànima queda neta i purificada per poder unir-se a Crist en la seva Passió i mort i gaudir amb Ell a la seva Resurrecció.

El camí quaresmal que procurarem recórrer aquest any sant ens condueix a la penitència. que prové de la paraula grega metanoia que a la Bíblia significa la conversió (canvi espiritual) del pecador. La penitència fa referència a tot un conjunt d’actes interiors i exteriors dirigits a la reparació del pecat comès, i l’estat de coses que en resulta per al pecador. Suposa un canvi de vida, ja que és un acte del pecador pel qual torna a Déu després d’haver estat allunyat d’Ell. Per això, que aquest any jubilar sigui una gran ocasió per créixer en aquest esperit de penitència que tant ens ajuda a apropar-nos més a Déu, a manifestar-li el nostre agraïment i amor pel seu lliurament total als homes.

Tal com ens ensenya el Catecisme de l´Església Catòlica: “La penitència interior del cristià pot tenir expressions molt variades. L’Escriptura i els Pares insisteixen sobretot en tres formes: el dejuni, la pregària, l’almoina, que expressen la conversió amb relació a si mateix, amb relació a Déu i amb relació als altres (n. 1434)”. Busquem, amb l’ajuda de la Mare de Déu i de Sant Josep, la millor manera de recórrer aquest camí quaresmal.

Mn. Xavier Argelich

El jubileu que estem vivint aquest any, com tot jubileu, té un element fonamental: el pelegrinatge. Pelegrinar és posar-se en camí, emprendre un recorregut fins arribar a un lloc concret, al qual es vol anar per algun motiu principalment espiritual. Ens posem en camí per aconseguir allò que desitgem. És un gest típic dels que busquen el sentit de la vida. L´any sant ens convida a caminar cap a la gràcia del perdó dels nostres pecats i de la purificació de l´ànima. Per això és un camí d’esperança, perquè confiem plenament a obtenir aquesta gràcia que ens porta a l’Amor de Déu, al cel.

Com ens diu el Papa Francesc, “el pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, de l’essencial”. Quan peregrinem a una església jubilar busquem revitalitzar el nostre camí de fe i bevem de les fonts de l’esperança, sobretot apropant-nos al sagrament de la Reconciliació, punt de partida insubstituïble per a un veritable camí de conversió.

La vida cristiana és un camí que necessita moments forts per alimentar i enfortir l’esperança, la qual ens permet albirar la meta: la trobada amb el Senyor Jesús. L’any jubilar és un d’aquets moments. Aprofitem-lo per introduir-nos amb més confiança a l’amor misericordiós del nostre Pare Déu. Si sabem acudir al sagrament de la reconciliació amb veritable penediment dels nostres pecats, amb la disposició interior d’obrir totalment la nostra ànima perquè el sacerdot, ministre de Déu, la pugui purificar bé i ens ajudi a formular un autèntic propòsit d’esmena, obtindrem una pau immensa i la nostra alegria serà indescriptible. Si ho fem, haurem aprofitat el fort temps d’espiritualitat que l’Església ens ofereix. No hi ha res millor que deixar que Déu ens guareixi i ens salvi amb el seu perdó i gràcia abundant.

Anem sovint al tron ​​de la gràcia, a Maria, refugi dels pecadors, consoladora dels afligits i ens serà més fàcil recórrer aquest camí d’esperança.

Mn. Xavier Argelich

Amb la Butlla papal “Spes non confundit”, “l’esperança no defrauda” (Rm 5,5), el Papa Francesc ens introdueix l’any sant que cada vint-i-cinc anys es convoca a l’Església des de temps immemorial. Aquesta vegada, el Papa ha volgut que l’esperança constitueixi el missatge central de l’any jubilar i desitja “que pugui ser per a tots un moment de trobada viva i personal amb el Senyor Jesús, “porta” de salvació amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu ia tots com a «la nostra esperança»”

Hem procurat preparar-nos per a aquest jubileu amb tot un any centrats en la pregària personal de cadascú, cosa que ens facilita enormement tenir aquesta trobada viva i personal amb el Senyor, porta de salvació, que ens proposa el Sant Pare. Iniciem aquest any fomentant el desig profund d’apropar-nos al Senyor. Aquests dies passats ho hem fet contemplant i adorant el Nen Déu nascut a Betlem. Ara correspon a cadascun de nosaltres cercar-lo en les nostres tasques diàries confiant en l’abundant gràcia de Déu que rebrem si vivim amb fe i intensitat l’any sant.

Per això, caldrà voler i buscar la recepció de les indulgències pròpies del jubileu, amb les peregrinacions comunitàries o personals als llocs establerts com a tals. En primer lloc Roma, però no només, també a diversos Temples de Barcelona i de cada bisbat es pot lucrar el jubileu. Així com, per als malalts i els grans impedits ho poden fer a casa, residències o hospitals, segons on es trobin habitualment.

El pelegrinatge, la confessió, la comunió, el res del Parenostre i del Credo per les intencions del Papa, amb la intenció de guanyar la indulgència jubilar per a un mateix o per als difunts són les condicions establertes per fer-ho. També amb  l’exercici d’obres de caritat. Si la peregrinació és comunitària exigeix ​​la participació a la Santa Missa o en un altre acte de culte eucarístic si fos possible i si no es pot resar en comú el sant rosari. És fàcil; animem-nos a viure l’Any Sant!

Mn. Xavier Argelich

Iniciem el temps d’Advent, temps d’espera i preparació per a l’arribada del nostre Senyor Jesucrist. Ve a salvar-nos i a omplir-nos d’esperança i, per tant, de felicitat.

Aquest any, a més, s’acabarà aquest temps amb l’inici de l’any jubilar. El Papa Francesc obrirà la Porta Santa la vigília de Nadal. Ens hem anat preparant per a aquest moment amb tot un any dedicat a la pregària, per això ara ens serà molt fàcil veure la profunda relació entre l’oració i l’esperança. Com afirma Sant Agustí: “l’oració té com a finalitat precisament l’augment de l’esperança”. A través de la pregària Déu engrandeix i il·lumina el cor, alhora que el purifica i li mostra la grandesa del seu Amor i de la seva bondat. La persona que s’atura a meditar i pregar descobreix el sentit de la seva vida, la voluntat de Déu i l’esperança d’assolir Aquell que ens ha donat la vida i que és la Vida.

En una ocasió, el Papa Francesc ens animava a comprendre la relació entre oració i esperança: “l’oració ens porta endavant a l’esperança, i quan la situació es torna més fosca, cal més oració i hi haurà més esperança”. No ens cansem de pregar, no descuidem les nostres estones de pregària i no defallirem mai. Hi haurà esperança en el nostre viure i existir perquè la pregària ens portarà a descobrir i reconèixer la bellesa que conté l’obra divina, i davant de tanta esplendor, només desitjarem assolir Déu. Ens adonarem del gran regal de l’existència i de la salvació que Déu ens ha obtingut, precisament encarnant-se i naixent a Betlem, per rescatar-nos del pecat i de la mort, de la desesperació. Visquem l’advent en pregària, celebrem el Nadal en pregària i omplim-nos d’esperança: Déu ve a nosaltres. Bon Nadal i Bon any Sant!

Mn. Xavier Argelich

Quan Sant Joan Pau II va ser elegit papa i es disposava a sortir al balcó central de la Basílica de Sant Pere a saludar els fidels presents a la plaça, va voler primer entrar a la capella papal i recollir-se uns minuts en oració. Com que s’allargava en la seva pregària, el mestre de cerimònies papals es va inquietar i se li va acostar per dir-li que si no sortia al balcó la gent s’estranyaria. La resposta del nou papa va ser: “s’estranyaran més si el papa no resa”. Aquesta anècdota ens pot ajudar a descobrir la relació entre santedat i pregària.

Sant Josepmaria sent un sacerdot jove va escriure: “Sant sense oració?… -No crec en aquesta santedat” (Camí, 107).

Santa Teresa de Jesús relata al llibre de la seva Vida com cercava la pregària: “Procurava el més que podia portar Jesucrist… dins meu present, i aquesta era la meva manera de pregària” (Vida 4,8).

El Sant Cura d’Ars, sant Joan Maria Vianney, predicava que “l’oració obre els ulls de l’ànima, fa sentir la magnitud de la seva misèria, la necessitat de recórrer a Déu i de témer la seva pròpia debilitat”. (Sermó sobre l’oració).

Si ens fixem en un sant més recent i que va assolir la santedat sent molt jove, Carlos Acutis, podem descobrir el seu gran ideal: “Estar sempre unit a Jesús, aquest és el meu projecte de vida”; i ho va viure centrat en l’Eucaristia i en la pregària davant de Jesús Sagramentat.

El Beat Álvaro del Portillo feia la següent consideració: “L’oració és la nostra força, és la palanca que remou el cor misericordiós del Salvador”. I ens animava dient que “tota l’existència del cristià s’ha de convertir en oració”.

Podríem seguir recordant tants i tants sants, de fet, l’Església ens convida aquest mes a tenir-los presents i imitar-los, per això l’iniciem amb la festa de Tots Sants. Què és el més comú a tots ells a més de la fe gran que van professar? Sens dubte, allò que els uneix a tots és una intensa vida de pregària.

Mn. Xavier Argelich

En una ocasió, sant Joan Pau II ens confiava: «Si el cristianisme s’ha de distingir en el nostre temps, sobretot, per l’art de la pregària, com no sentir una necessitat renovada d’estar llargues estones en conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d’amor, davant de Crist present al Santíssim Sagrament? ¡Quantes vegades, els meus estimats germans i germanes, he fet aquesta experiència i hi he trobat força, consol i suport!».

Segurament, tots nosaltres busquem i volem estimar Déu Pare amb totes les nostres forces. Per això procurem exercitar-nos en l’art de la pregària. Per fer-ho, necessitarem posar en acte les potències de l’ànima: la intel·ligència i la voluntat, la memòria, la imaginació i els sentiments. El Senyor se’n serveix com a vies per entrar en diàleg amb nosaltres.

Per experiència sabem que no hi ha dues estones de pregària iguals. És possible que alguna vegada hàgim intentat trobar un mètode perquè la nostra pregària sigui més fluida o, si més no, que ens surti amb més facilitat. Fins que descobrim que no hi ha mètodes per fer pregària. La pregària és una art, és a dir, cal saber acudir a l’Esperit Sant i deixar-lo actuar. Ell és font de contínua novetat; Ell és qui pren la iniciativa i actua a la nostra intel·ligència, voluntat, imaginació i sentiments.

L’acció de l’Esperit Sant, però, de manera habitual compta amb el nostre esforç per entaular el diàleg de la pregària. Hi haurà moments en què no ens serà fàcil pregar amb fluïdesa i amb la imaginació i els sentiments actius. En aquests moments podem recórrer als actes de fe i d’amor, a les jaculatòries, a la Sagrada Escriptura, a textos de la litúrgia o d’autors espirituals, o simplement el mirarem i contemplarem present al Sagrari o a la nostra ànima en gràcia. El desig d’estar tot sol amb Ell ja és diàleg que transforma.

De vegades ens concedirà llums i afectes que donaran fluïdesa a la pregària i ens ajudaran a percebre la presència de Déu. Aprofitem-los i donem gràcies a Déu.

Mn. Xavier Argelich

Iniciem un nou curs com sempre amb renovada il·lusió i esperança. Posem tota la nostra feina, esforç i projectes en mans de Déu i li demanem que tot ens serveixi per apropar-nos més a Ell, per créixer en l’amor a Déu i als altres. Acudim especialment a la intercessió maternal de Maria.

Ens ajudarà començar el curs continuar reflexionant sobre la pregària del cristià, la pregària del qui se sap i se sent fill de Déu.

La pregària mental o personal reclama una sèrie de particularitats. En primer lloc, el silenci, sobre tot el silenci interior sense deixar de procurar també l’exterior. El silenci interior és necessari perquè la nostra pregària flueixi, per poder estar atent als requeriments del Senyor, a les seves mocions i inspiracions i especialment per deixar de ser el centre dels nostres pensaments. Cal procurar fer callar les passions, les preocupacions i tot allò que impedeix el recolliment interior per poder entaular un diàleg amorós amb el nostre Pare Déu. El silenci exterior ens facilitarà aconseguir l’interior, encara que no sempre serà possible. Almenys hem d’evitar aquell que ens procurem nosaltres mateixos i que ens distreu “voluntàriament” com poden ser el mòbil, la música, deixar de fer coses i posar-nos a pregar.

El segon aspecte necessari per tenir vida de pregària és la constància, perquè pregar és costós, suposa temps i esforç personal. Com amb el silenci, hi ha una constància exterior per mantenir un moment concret al dia i una durada determinada de l’estona de pregària i, això, un dia i un altre. Sant Josepmaria ens anima dient que “començar és de tots; perseverar, de sants”. Si som constants a la pregària sorgirà un bon hàbit que ens facilitarà ser ànimes de pregària i assolir aquesta amistat amb Déu que ens omplirà de consol, pau i alegria. En definitiva, la pregària perseverant ens canvia la vida. I després hi ha la constància interior que és disciplina a l’escolta. Ens porta a centrar la intel·ligència que tantes vegades es dispersa; mou la voluntat que no acaba de voler; alimenta els afectes que ens acompanyen i ens faciliten estimar Déu.

Mn. Xavier Argelich

Aquest mes celebrarem, com cada any, la solemnitat de l’Assumpció de Maria al cel en cos i ànima. És una festa que ens ajuda a fixar-nos una vegada més en la Mare de Déu i en la resposta a la crida de Déu, que culmina, precisament, amb el privilegi de ser Assumpta al cel. Tota la vida de Maria és complir la voluntat de Déu. Ens podem preguntar com aconsegueix viure així. La resposta no només està en els grans privilegis de què va ser dotada des de la seva Immaculada concepció sinó també en la seva correspondència personal i lliure a aquests privilegis. En fixar-nos en la seva vida descobrim que Maria és una ànima de pregària, que té vida de pregària.

La tradició ens la mostra recollida en oració al moment de l’Anunciació. Quan visita la seva cosina Santa Isabel exclama en un càntic magnífic, una pregària preciosa i elevada, fruit del tracte personal amb Déu. Davant els esdeveniments del seu Fill que no acaba de comprendre, la Sagrada Escriptura afirma que els guardava i meditava al cor. Al peu de la Creu la veiem en unió de cor, intenció i petició amb el lliurament suprem del seu Fill per tots nosaltres. I, en el moment de l’Assumpció, ens és fàcil imaginar-la recollida en oració envoltada dels Apòstols, igual que a la Pentecosta. El secret de la seva vida santa és el mateix de tots els que volem assolir la santedat: Vida de pregària.

El Catecisme de l´Església Catòlica dedica tota la seva quarta part a l’Oració. En el títol tercer ens parla precisament de la vida de pregària, seria molt bo repassar-ho durant aquest temps estival. Aquí trobem expressions que ens impulsen a créixer en aquesta característica tan pròpia de Crist i dels cristians. Sabem que la pregària va unida al “combat espiritual” i que requereix un esforç personal per aconseguir ser ànima de pregària. La pregària és un do de la gràcia i una resposta decidida per part nostra. A la pregària ens descobrim i descobrim Déu i busquem unir-nos més a Ell i complir la seva voluntat. La pregària perseverant augmenta el nostre amor a Déu i als altres i ens descobreix les meravelles de la vida nova en Crist.

Mn. Xavier Argelich