Viure cristianament vol dir viure el manament de l’amor, que té la doble dimensió de la quel ens parla el Senyor en l’Evangeli: estimar Déu, estimar el proïsme. I això, encara que sembli sorprenent, ens ho diu l’experiència diària, no és fàcil.
Les dificultats són evidents: algunes són dificultats interiors. Tots sentim en el nostre interior la gran força que té la supèrbia, una de les manifestacions és la tendència a ser egoistes, a mirar-nos a nosaltres mateixos, a jutjar coses i persones d’acord amb el benefici que ens produeixen a nosaltres … I d’aquestes inclinacions neixen tots els altres problemes: avarícia, luxúria, ira, enveja … De fet per viure una vida cristiana cal lluitar contra aquests moviments interiors i que ofereixen una gran resistència …
Altres vegades les dificultats són exteriors: sovint ens trobem amb un ambient no cristià, de vegades bel · ligerant anticristià, no és estrany que el qui procura viure la seva fe es vegi ridiculitzat, injuriat i en ocasions fins i tot perseguit. Els màrtirs no són figures del passat, hi continua havent màrtirs en els nostres dies. Per viure la fe en aquestes circumstàncies cal molta fortalesa.
Davant l’evidència de les dificultats, sovint pot ser que ens assalti el dubte: ¿es pot “viure en cristià”?; ¿És possible viure segons els ensenyaments de Jesús?
La resposta sembla evident: ha de ser-ho, perquè Déu no ens demana impossibles.
Però és cert que no és fàcil. No n’hi ha prou amb la voluntat personal. Es necessita alguna cosa més: es necessita l’ajuda de Déu, sense ella no hi ha res a fer. I aquest ajut ens arriba a través de l’oració i dels sagraments. És amb aquests mitjans que la persona cristiana pot viure a fons la seva fe i arribar a la santedat malgrat les dificultats interiors i exteriors que s’interposen en el seu camí.
Mn Francesc Perarnau
