El dejuni forma part de la tradició religiosa judeocristiana des dels seus orígens. Apareix en l’Antic Testament com una manifestació de penitència i d’expiació pels pecats, i per tant de purificació.
Jesús ho viu dins de la tradició jueva i prepara la seva vida pública amb un llarg temps dejuni al desert.
Els Fets dels apòstols ens parlen de la pràctica del dejuni, que acompanyava l’oració:
Act 13, 1 Hi havia a l’església d’Antioquia profetes i mestres: Bernabé i Simeó, anomenat Níger, Lluci el Cireneu, Manaén, company d’infantesa del tetrarca Herodes, i Saule. Mentre celebraven el culte al Senyor en ocasió d’un dejuni, l’Esperit Sant digué: “Separeu-me Bernabé i Saule per a l’obra a què els he cridats”. Aleshores celebraren un dejuni amb pregàries i els imposaren les mans; i així els van acomiadar.
Aquesta pràctica s’ha mantingut viva en la tradició cristiana posterior, viscuda per les diferents comunitats i aconsellada per l’Església, especialment en temps penitencials com el de Quaresma.
En sentit estricte es refereix als aliments, com a manera de sacrificar els propis gustos, la satisfacció es converteix tantes vegades en l’únic objectiu de la vida de les persones. En sentit ampli es refereix a abstenir no només d’aliments, sinó d’aquelles coses que ens atrauen amb força o satisfan els sentits, per créixer així en domini propi, el que ens fa més senyors de nosaltres mateixos i ens permet poder estar més centrats en el que és més important, en Déu, a qui s’ofereix a més l’esforç que suposa aquest dejuni, i en la preocupació pels altres, que es veu molt disminuïda quan estem massa centrats en nosaltres mateixos. En aquest sentit ampli més que de dejuni parlaríem ja de mortificació.
Mn Francesc Perarnau
