Als 17 anys vaig deixar Barcelona per anar-me´n va viure a Londres, abans que nasquessin la majoria dels pelegrins de la Jornada Mundial de la Joventut que acaba d´acabar a Madrid. Havia mort el general Franco feia uns mesos i el país estava a punt de precipitar-se cap a la modernitat secularitzada. En aquells anys, les dones de Barcelona anaven a Londres a avortar, fet llavors il·legal a Espanya. Actualment, dones britàniques viatgen a Barcelona per aprofitar-se de les lleis avortistes més liberals de tot Europa.

Els organitzadors de la JMJ em van convidar a col·laborar en el departament de comunicació, i jo hi vaig anar amb tres companys del nostre equip de Catholic Voices —que vam fundar l´any passat per preparar la visita del Papa al Regne Unit— per tal d´assistir periodistes de parla anglesa amb informació sobre l´esdeveniment. Durant la nostra estada la setmana passada, entre més d´un milió de pelegrins immersos en un èxtasi de felicitat, que se sentien en plenitud malgrat la calor insofrible i les tempestes de Madrid, em vaig adonar que Espanya és encara, tot i el laïcisme que impera, una nació intensament catòlica.

Havia llegit una entrevista a Yago de la Cierva, el director de la Jornada, en què explicava que el Vaticà l´havia encoratjat a donar un toc espanyol a aquesta edició. Això el va portar, per exemple, a dissenyar el Via Crucis fent servir els famosos passos de la Setmana Santa de diferents ciutats d´Espanya, i fins i tot a dir que la gent se n´aniria a dormir més tard i es llevaria més tard (una cosa, no cal negar-ho, molt espanyola).

Però hi havia una altra diferència més important: aquesta seria la primera edició de les JMJ internacionals totalment autofinançada, d´ençà que vam començar el 1987. Un 70% del cost dels 50 milions d´euros el pagaven els participants; la resta el cobrien donatius corporatius o individuals. Fins i tot els 30.000 voluntaris es van haver de pagar la motxilla. Era important que, ja que Espanya passa una de les profundes crisis econòmiques a Europa, amb més del 40 per cent dels joves a l´atur, aquest esdeveniment no fos un pes per al contribuent. I es va aconseguir. A més, Espanya es va beneficiar amb més de 160 milions d´euros sense que l´Estat, com va confirmar un portaveu del govern, hi contribuís gens.

No obstant, amb això no n´hi va haver prou per evitar que una alianza entre grups laïcistes i gais organitzés una marxa de protesta contra el cost de la visita. L´eslògan «Amb els meus impostos, no» potser era l´única cosa que unia aquests grups —petits, fragmentats i ideològicament diversos—, però difícilment es pot atribuir credibilitat a aquest pretext. La manifestació de 5.000 persones, que va esdevenir violenta i va haver de ser dispersada pels antidisturbis, va ser la notícia principal tant a Espanya com en altres països. Però la impressió creada per alguns mitjans era força irreal. En comparació amb aquells pocs milers, omplien els carrers de Madrid un milió d´alegres pelegrins, als quals donaven la benvinguda un milió més de madrilenys que es van afegir a la festa. La gran majoria dels pelegrins no va veure ni una sola persona que protestés.

El dia de l´arribada del Papa em van convidar a Las Mañanas de Cuatro, com a coordinador de Catholic Voices. Al plató es comentava en directe aquest esdeveniment. Uns quants amics em van advertir que era una cadena hostil a l´Església, però el que em vaig trobar va ser tot el contrari: curiositat amistosa i preguntes fetes amb respecte. També van avisar al Papa que la rebuda que tindria en arribar seria freda, però el que es va trobar va ser un país que li donava la benvinguda, un govern involucrat en la visita i uns mitjans receptius als seus missatges; i això sense oblidar la immensa onada de joves que l´esperava plena de fervor i devoció. Fins i tot Zapatero, que ha estat al capdavant d´un dels governs més hostils a l´Església de la història d´Espanya, l´esperava per donar-li la benvinguda a l´aeroport.

Què explica aquest sobtat esclat de respecte per l´Església? La resposta és que la fe —simple, pura, jove i plena d´esperança— va dominar l´ambient durant aquells dies, convertint en irrellevants els problemes de la ideologia i de la història, i recordant a la resta del món la constància de la vida interior d´Espanya.

El sant passat d´Espanya era arreu. Alguns dels passos que es van fer servir per al Viacrucis —la Mare de Déu de Regla o el Jesús de Medinacelli— eren del segle XVIII, però els comentaris a les estacions escrits per les Germanetes de la Creu de Sevilla van ser sorprenentment moderns, tot deplorant els abusos sexuals i les víctimes abandonades de la sida. Va ser innovador tenir tots aquests passos junts en un mateix lloc, ja que mai no surten de les seves ciutats. A la vetlla a Cuatro Vientos —interrompuda per una sobtada tempesta i pluja torrencial— el Santíssim va ser exposat en una magnífica obra d´art: la custòdia d´Arfe de Toledo, que data del 1524. La gran multitud de joves es va agenollar al fang per pregar i es va fer un silenci imponent arreu del camp. Què se sent quan un està enmig d´un silenci d´un milió i mig de persones, pregant plegades en comunió? És molt difícil explicar-ho, però jo no ho oblidaré mai. És com una veritat eterna que ha estat amagada i que de sobte s´ha revelat.

I això, en resum, és el que va passar durant la JMJ. L´espai d´Espanya va canviar. Potser la mostra més evident va ser l´elegant parc del Retiro, convertit durant aquells dies en un centre de reflexió i contrició. Més de 4.000 sacerdots van rebre els pelegrins en 200 confessionaris que es van fer servir sense parar durant cinc dies des de les 10 del matí fins a les dotze de la nit. Fins i tot el Papa, com a novetat, també va atendre la confessió de quatre joves. El portaveu del Vaticà, P. Federico Lombardi, va comentar que l´experiència del Retiro mostra que quan s´ofereix la possibilitat de penedir-se en el sagrament de la Penitència, la gent jove s´hi compromet.

El que la JMJ també va mostrar és que quan es deixa que la fe tingui expressió pública, engendra fe en altres. És molt fàcil dividir Espanya en dues meitats, una apassionadament catòlica i l´altra molt hostil. Però molts dels joves espanyols amb els quals jo vaig parlar aquells dies no eren ni una cosa ni l´altra. Anaven a la recerca del seu camí cap a la fe com ho fan tots els joves, i sospesaven el que veien i experimentaven. Per als qui cercaven, la JMJ no va ser només una font d´alegria: també els va deixar sorpresos.

Aquesta JMJ —amb més gent que les dues anteriors a Colònia i Sydney juntes— ha estat la reunió de gent més massiva en la història d´Espanya. I és interessant que hagi estat un acte religiós el que hagi assolit aquesta fita.

Va ser Espanya la que va oferir una benvinguda calorosa als joves catòlics que venien de la resta del planeta. Va ser a Espanya on va tenir lloc aquesta festa contínua en què no hi va haver drogues, ni botellón, ni promiscuïtat. Durant uns dies una altra Espanya va resplendir, amb suavitat i humilitat, però amb fermesa.

«Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica», li va dir el Papa al rei Joan Carles a Barajas abans de tornar-se´n a Roma. I no és una esperança, sinó un fet. Espanya és gairebé irreconeixible des que vaig anar-me´n fa 35 anys, però com es va veure la setmana passada, el seu cor continua sent cristià.

Jack Valero

Coordinador de «Catholic Voices»

No hi ha comentaris.

Deixar un comentari

La seva adreça de correu no serà publicada.

Pot fer servir aquests tags HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

En cumplimiento de lo establecido en la Ley Orgánica 15/1999 de 13 de diciembre de Protección de Datos de Carácter Personal, le informamos que los datos de carácter personal que se faciliten y utilicen para contactar con nosotros utilizando este formulario o por vía telefónica, quedarán incorporados en un fichero de titularidad privada cuyo responsable es Església de Sta. Maria de Montalegre con domicilio en C/. Valdonzella nº 13.08001, Barcelona., con la única finalidad de recibir su colaboración. Si además utiliza el formulario de contacto, sus comentarios podrán ser publicados en esta misma web. Puede ejercitar los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición en la dirección antes indicada.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada