Novembre especialment en els països mediterranis, és un mes en què la natura sembla que llangueix, que s’apaga, els dies es fan més curts, el fred va envaint-ho tot, les plantes detenen el seu creixement i moltes perden les fulles, alguns arbres semblen esquelets …
Potser per tot això, novembre és el mes en què recordem especialment els difunts. No es tracta d’un record trist. No pensem en ells com a germans nostres que van passar i dels que ens queda només el record. No és aquesta la nostra fe. Sabem que la seva vida, d’una manera diferent però real, continua.
D’una banda alguns són sants que ja estan en el cel i gaudeixen ja de la visió beatífica en la presència de Déu, benaurats per sempre, i a ells ens encomanem. Precisament aquest és el el sentit que té la celebració dela Solemnitatde Tots Sants. L’Església vol recordar a tants i tants fills seus que han passat per aquest món i que han arribat ala Glòriaperò que no tindran la seva celebració particular. Hi ha molts sants al cel. En paraules de l’Apocalipsi són “una gran multitud que ningú podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües, …”
Altres són ànimes que segueixen un procés de purificació en el Purgatori, i per ells preguem i oferim sufragis. Això és el que l’Església ens proposa en la celebració del dia 2 de novembre, dia dels fidels difunts. Com ens recordarà el llibre dels Macabeus, és una piadosa costum pregar i oferir sufragis pels difunts, cosa que nosaltres fem sobretot participant en la celebració de l’Eucaristia oferta per ells, o lucrant indulgències aplicades precisament per les ànimes del Purgatori. De manera misteriosa però real podem accelerar la seva purificació i ajudar-los a donar el salt definitiu al cel.
Ambdues celebracions ens parlen d’una veritat cristiana que recordem en el Credo: la Comuniódels Sants. Hi ha una veritable comunicació entre els fidels cristians, tots membres d’una única Església però que té com tres dimensions: militant, purgant i triomfant. El Catecisme (núm. 955) ensenya que “La unió dels membres de l’Església pelegrina amb els germans que van dormir en la pau de Crist de cap manera s’interromp. Encara més, segons la constant fe de l’Església, es reforça amb la comunicació dels béns espirituals “(LG 49).
Mn Francesc Perarnau
La Capella del Santíssim
Estem en el compte enrere de la data en què, per fi, D. José María Hernández Garnica estarà en un lloc de predilecció en Montalegre perquè les nostres oracions cap a ell siguin d’anada i tornada i intercedeixi amb més motiu per tots nosaltres. Enmig d’aquest ambient d’emoció interior, i de moltíssima feina de tècnics, especialistes, operaris, persones anònimes, materials amunt i avall, així com molta coordinació i gestió de recursos, aquest equip informatiu ha tingut l’oportunitat de contemplar sense soroll i amb pausa aquesta recta final de la remodelació, o millor dit, de la transformació de la Capella del Santíssim. El color de les parets ja es veu definitiu, i, gràcies a Déu, ha estat el color crema o vainilla, doncs sincerament aquell rosa salmó de la Capella dels confessionaris, que té a desgrat molt pocs detractors, em feia témer que de nou cobrís més parets. Les persones que col · laboren en el disseny i direcció de l’obra han decidit conservar el dibuix geomètric del sostre, però millorant els contrastos de la pintura passant al verd gris, tot un encert d’elegància. La tasca de l’ebenista ja està pràcticament finalitzada; respecte del sepulcre o cista només falta que el marbrista arribi amb les lloses de color rosa i les instal·li. I la il·luminació serà de vuit trams de leds en cada biga, tota una sorpresa de llum a punt d’estrenar-se.
Però jo vaig preguntar, per què no s’ha dedicat la cripta de la capella, de la qual ja vaig fer referència en l’anterior notícia, per al Servent de Déu, D. José María Hernández Garnica?. Per què no s’ha plantejat el seu ús per altres futurs Servents de Déu, en lloc de tancar- se novament? A la periodista no li van donar resposta. Però insistiré.
Així que per al proper dia 11 del 11 del 2011 tot estarà a punt, per a que el Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach celebri amb tota solemnitat la inhumació de les restes mortals del Servent de Déu. Per l’esdeveniment ja s’estan distribuint uns targetons per recordar el lloc, el dia i l’hora de l’acte, però no serà impediment acudir-hi sense la referida invitació. Serà una data irrepetible fins d’aquí a mil anys, així que val la pena no oblidar-la.
Isabel Hernández Esteban
En el diari El Mundo, edició Catalunya, en el format de premsa escrita l’Acció Social de Montalegre ha estat citada pel periodista i escriptor Arturo San Agustín. La secció “Otras voces” (pàg. 23) ha estrenat aquest dissabte 29 d’octubre un nou apartat on el referit periodista ens escriurà una crònica peatonal de la ciutat de Barcelona. Un dels llocs que ja ha visitat ha estat el Raval, acompanyat per dos voluntaris que li han explicat la tasca humanitària i solidària que l’Acció Social en fa al barri.
Serveis Informatius Montalegre
La remodelación de la Capilla
Molts turistes que passegen pel barri del Raval de Barcelona entren a Montalegre pel Pati Manning i descobreixen una església magnífica que no sol estar en les guies de la ciutat. I en aquest lloc tan singular es queden parats mirant com es segueixen les obres de la Capella del Santíssim i saben que allí es col•locaran les restes mortals del prevere José Maria Hernández Garnica, ja que en el moblet de publicacions qualsevol que entra en l’església pot recollir l’opuscle informatiu al respecte, les estampes i els llibres que recentment es van editar sobre aquest Servent de Déu. A pocs dies del dia 11/XI/2011, dia de la inhumació, ja s’han instal•lat les dues bigues de ferro rovellat, d’uns 10 metres de llarg cadascuna, amb els leds que il•luminen perfectament tota la Capella; a més de retirar-se els confessionaris també els hi ha tocat el torn als radiadors que ja estaven inutilitzats. Tot plegat fa que la Capella veritablement es vegi més gran i agradable.
cripta de la Capilla del Santísimo
També s’ha aprofitat per conèixer l’estat de la cripta de la Capella, d’uns 20 m2., a la qual s’entra per un accés que hi ha davant de l’altar, i que s’ha tornat a clausurar fins quan convingui. L’obra del sepulcre o cista ja està acabada. Ara els pintors estan fent proves de colors enfilats a les bastides, i hem pogut comprovar el joc entre els beixos i el rosa salmó. L’equip de neteja també està tenint un gran protagonisme atès que ha calgut una dedicació més intensa perquè la resta de l’església es mantingués neta i com ha de ser. Aviat tot estarà a punt per tal de celebrar un esdeveniment únic i irrepetible en el que tots voldríem ser-hi presents.
Més detalls de les obres i de la celebració en les notícies dels dies 4-9-11 i 12-10-11.
Isabel Hernández Esteban
El Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martinez Sistach, ha decidit que el dia 11 de novembre d’enguany, es faci la Cerimònia Litúrgica d’inhumació perpètua de les restes mortals de D. José Maria Hernández Garnica a l’Església de Santa Maria de Montalegre.
Com molts sabeu això fa molt temps que ho estem desitjant, i és un tema pel que hem resat molt. Aquest pas es dona desprès de que la Congregació de la Causa del Sants, a Roma, hagi donat el vist i plau a la petició que li havia fet el Sr. Cardenal en nom de l’Església de Barcelona.
En conseqüència van començar les obres a la Capella del Santíssim, que és el lloc on s’està prepararan la urna on aniran les restes del Servent de Déu. Una idea orientativa del que s’està fent es pot observar en el croquis. Hi haurà algunes variants sobre això, però s’assemblarà bastant. La antiga imatge de la Pietat al final no anirà en aquest conjunt. Més endavant li farem un lloc especial per ella. A l’inici de les obres, ja es van treure els confessionaris, i s’ha fet un gran forat a la paret on s’ha instal·lat un sepulcre o cista on reposaran finalment les restes, el qual pesa més de 350 kg. Actualment ja s’està remodelant tota la il·luminació de la Capella, i per últim es pintarà.
La Cerimònia de la Litúrgia d’inhumació es celebrarà les 19.00 de la tarda, la presidirà el Sr. Cardenal de Barcelona i l’acompanyaran el Vicari de l’Obra a Espanya, Dr. Ramón Herrando i el Delegat de l’Obra per Catalunya Dr. Antoni Pujals.
La Cerimònia no serà dins d’una celebració Eucarística; com sempre,qui vulgui podrà assistir a la missa a les 18.00 h.
Per a més informació: http://hernandezgarnica.wordpress.com/
Isabel Hernández Esteban
Tancàvem el mes de setembre amb la celebració de la festa dels tres Arcàngels, Sants Miquel, Gabriel i Rafael, i començàvem el d’octubre amb la celebració dels sants Àngels dela Guarda.
Ens parlen aquestes celebracions de la realitat de la presència dels Àngels en la vida del món i de l’Església. Una presència a vegades oblidada en una societat que, sovint, no sap mirar més enllà de la realitat més material.
Els Angels formen part de la fe de l’Església. El Catecisme de l’Església Catòlica diu que
L’existència d’éssers espirituals, no corporals, que la Sagrada Escriptura anomena àngels, és una veritat de fe. El testimoni de l’Escriptura és tan clar com la unanimitat de la Tradició.(Catecisme 328)
S. Agustí diu respecte a ells: “Angelus officii nomen est, non naturae. Quaeris nomen huius naturae, spiritus est; quaeris officium, angelus est: ex eo quod est, spiritus est, ex eo quod agit, angelus” (“El nom d’àngel indica el seu ofici, no la seva naturalesa. Si preguntes per la seva naturalesa, et diré que és un esperit, si preguntes pel que fa, et diré que és un àngel “) (Psal. 103,1,15).Amb tot el seu ésser, els àngels són servidors i missatgers de Déu. Perquè contemplen “constantment el rostre del meu Pare del cel” (Mt 18,10), són “agents de les seves ordres, atents a la veu de la seva paraula” (Sal 103,20). (Catecisme 329)
És especialment entranyable la figura de l’Àngel Custodi, del qual ens parlarà també el Catecisme.
Des del seu començament (cf. Mt 18,10) fins a la mort (cf. Lc 16,22), la vida humana és voltada de la custòdia (cf. Sl 34,8; 91, 10-13) i de la seva intercessió ( cf. Jb 33,23-24; Za 1,12; Tb 12,12). “Cada fidel té al seu costat un àngel com a protector i pastor per conduir-lo a la vida” (S. Basilio, Eun. 3, 1). Des d’aquesta terra, la vida cristiana participa, per la fe, en la societat benaurada dels àngels i dels homes, units en Déu. (Catecisme 336).
Potser estem molt acostumats a pensar en els Àngels de la Guarda com a protectors dels nens, i recordem amb certa nostàlgia aquella oració que vam aprendre a dirigir-los en la nostra infantesa. Hem d’adonar-nos que la figura de l’Àngel Custodi és molt més necessària per als adults que per als infants. El camí cristià està ple de dificultats i problemes, i la possibilitat d’equivocacions i errors és alta. En aquest bon propòsit de vida cristiana enmig de les aigües revoltes del món és on podrem comptar amb l’ajuda poderosa dels Àngels Custodis. Sant Josepmaria va escriure a Camí:
Et sorprens perquè el teu Àngel Custodi t’ha fet serveis evidents. -I no te n’hauries de sorprendre: per això l’ha posat el Senyor al teu costat. (Camí 565)
Mn Francesc Perarnau
Dels dies 14 al 18 de Novembre tindrà lloc a l’església el curs de Qüestions sobre el Matrimoni.
Mes informació en aquest link:
Als 17 anys vaig deixar Barcelona per anar-me´n va viure a Londres, abans que nasquessin la majoria dels pelegrins de la Jornada Mundial de la Joventut que acaba d´acabar a Madrid. Havia mort el general Franco feia uns mesos i el país estava a punt de precipitar-se cap a la modernitat secularitzada. En aquells anys, les dones de Barcelona anaven a Londres a avortar, fet llavors il·legal a Espanya. Actualment, dones britàniques viatgen a Barcelona per aprofitar-se de les lleis avortistes més liberals de tot Europa.
Els organitzadors de la JMJ em van convidar a col·laborar en el departament de comunicació, i jo hi vaig anar amb tres companys del nostre equip de Catholic Voices —que vam fundar l´any passat per preparar la visita del Papa al Regne Unit— per tal d´assistir periodistes de parla anglesa amb informació sobre l´esdeveniment. Durant la nostra estada la setmana passada, entre més d´un milió de pelegrins immersos en un èxtasi de felicitat, que se sentien en plenitud malgrat la calor insofrible i les tempestes de Madrid, em vaig adonar que Espanya és encara, tot i el laïcisme que impera, una nació intensament catòlica.
Havia llegit una entrevista a Yago de la Cierva, el director de la Jornada, en què explicava que el Vaticà l´havia encoratjat a donar un toc espanyol a aquesta edició. Això el va portar, per exemple, a dissenyar el Via Crucis fent servir els famosos passos de la Setmana Santa de diferents ciutats d´Espanya, i fins i tot a dir que la gent se n´aniria a dormir més tard i es llevaria més tard (una cosa, no cal negar-ho, molt espanyola).
Però hi havia una altra diferència més important: aquesta seria la primera edició de les JMJ internacionals totalment autofinançada, d´ençà que vam començar el 1987. Un 70% del cost dels 50 milions d´euros el pagaven els participants; la resta el cobrien donatius corporatius o individuals. Fins i tot els 30.000 voluntaris es van haver de pagar la motxilla. Era important que, ja que Espanya passa una de les profundes crisis econòmiques a Europa, amb més del 40 per cent dels joves a l´atur, aquest esdeveniment no fos un pes per al contribuent. I es va aconseguir. A més, Espanya es va beneficiar amb més de 160 milions d´euros sense que l´Estat, com va confirmar un portaveu del govern, hi contribuís gens.
No obstant, amb això no n´hi va haver prou per evitar que una alianza entre grups laïcistes i gais organitzés una marxa de protesta contra el cost de la visita. L´eslògan «Amb els meus impostos, no» potser era l´única cosa que unia aquests grups —petits, fragmentats i ideològicament diversos—, però difícilment es pot atribuir credibilitat a aquest pretext. La manifestació de 5.000 persones, que va esdevenir violenta i va haver de ser dispersada pels antidisturbis, va ser la notícia principal tant a Espanya com en altres països. Però la impressió creada per alguns mitjans era força irreal. En comparació amb aquells pocs milers, omplien els carrers de Madrid un milió d´alegres pelegrins, als quals donaven la benvinguda un milió més de madrilenys que es van afegir a la festa. La gran majoria dels pelegrins no va veure ni una sola persona que protestés.
El dia de l´arribada del Papa em van convidar a Las Mañanas de Cuatro, com a coordinador de Catholic Voices. Al plató es comentava en directe aquest esdeveniment. Uns quants amics em van advertir que era una cadena hostil a l´Església, però el que em vaig trobar va ser tot el contrari: curiositat amistosa i preguntes fetes amb respecte. També van avisar al Papa que la rebuda que tindria en arribar seria freda, però el que es va trobar va ser un país que li donava la benvinguda, un govern involucrat en la visita i uns mitjans receptius als seus missatges; i això sense oblidar la immensa onada de joves que l´esperava plena de fervor i devoció. Fins i tot Zapatero, que ha estat al capdavant d´un dels governs més hostils a l´Església de la història d´Espanya, l´esperava per donar-li la benvinguda a l´aeroport.
Què explica aquest sobtat esclat de respecte per l´Església? La resposta és que la fe —simple, pura, jove i plena d´esperança— va dominar l´ambient durant aquells dies, convertint en irrellevants els problemes de la ideologia i de la història, i recordant a la resta del món la constància de la vida interior d´Espanya.
El sant passat d´Espanya era arreu. Alguns dels passos que es van fer servir per al Viacrucis —la Mare de Déu de Regla o el Jesús de Medinacelli— eren del segle XVIII, però els comentaris a les estacions escrits per les Germanetes de la Creu de Sevilla van ser sorprenentment moderns, tot deplorant els abusos sexuals i les víctimes abandonades de la sida. Va ser innovador tenir tots aquests passos junts en un mateix lloc, ja que mai no surten de les seves ciutats. A la vetlla a Cuatro Vientos —interrompuda per una sobtada tempesta i pluja torrencial— el Santíssim va ser exposat en una magnífica obra d´art: la custòdia d´Arfe de Toledo, que data del 1524. La gran multitud de joves es va agenollar al fang per pregar i es va fer un silenci imponent arreu del camp. Què se sent quan un està enmig d´un silenci d´un milió i mig de persones, pregant plegades en comunió? És molt difícil explicar-ho, però jo no ho oblidaré mai. És com una veritat eterna que ha estat amagada i que de sobte s´ha revelat.
I això, en resum, és el que va passar durant la JMJ. L´espai d´Espanya va canviar. Potser la mostra més evident va ser l´elegant parc del Retiro, convertit durant aquells dies en un centre de reflexió i contrició. Més de 4.000 sacerdots van rebre els pelegrins en 200 confessionaris que es van fer servir sense parar durant cinc dies des de les 10 del matí fins a les dotze de la nit. Fins i tot el Papa, com a novetat, també va atendre la confessió de quatre joves. El portaveu del Vaticà, P. Federico Lombardi, va comentar que l´experiència del Retiro mostra que quan s´ofereix la possibilitat de penedir-se en el sagrament de la Penitència, la gent jove s´hi compromet.
El que la JMJ també va mostrar és que quan es deixa que la fe tingui expressió pública, engendra fe en altres. És molt fàcil dividir Espanya en dues meitats, una apassionadament catòlica i l´altra molt hostil. Però molts dels joves espanyols amb els quals jo vaig parlar aquells dies no eren ni una cosa ni l´altra. Anaven a la recerca del seu camí cap a la fe com ho fan tots els joves, i sospesaven el que veien i experimentaven. Per als qui cercaven, la JMJ no va ser només una font d´alegria: també els va deixar sorpresos.
Aquesta JMJ —amb més gent que les dues anteriors a Colònia i Sydney juntes— ha estat la reunió de gent més massiva en la història d´Espanya. I és interessant que hagi estat un acte religiós el que hagi assolit aquesta fita.
Va ser Espanya la que va oferir una benvinguda calorosa als joves catòlics que venien de la resta del planeta. Va ser a Espanya on va tenir lloc aquesta festa contínua en què no hi va haver drogues, ni botellón, ni promiscuïtat. Durant uns dies una altra Espanya va resplendir, amb suavitat i humilitat, però amb fermesa.
«Espanya és una gran nació que, en una convivència sanament oberta, plural i respectuosa, sap i pot progressar sense renunciar a la seva ànima profundament religiosa i catòlica», li va dir el Papa al rei Joan Carles a Barajas abans de tornar-se´n a Roma. I no és una esperança, sinó un fet. Espanya és gairebé irreconeixible des que vaig anar-me´n fa 35 anys, però com es va veure la setmana passada, el seu cor continua sent cristià.
Jack Valero
Coordinador de «Catholic Voices»
Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.
Content blocked by WeePie Cookie Allow Plugin
