La peregrinació d’enguany a Paris i Lisieux

 “I hi ha moltíssims més, malgrat tot només han estat nomenats doctors uns trenta tres, i un d’ells Santa Tereseta de Lisieux, la qual gairebé no havia sortit d’allà, ja que només va anar a Roma a demanar-li expressament al sant pare que la permetés entrar al Carmel abans de complir l’edat permesa, i no ho va aconseguir. No obstant això, i havent mort molt jove, és doctora de l’Església. Tampoc va escriure grans obres, bàsicament va escriure dues narracions que coneixem amb el nom de la Història d’una Ànima, al final de la qual explica aquell període de la seva vida de foscor total de Déu. En cavi, en les biografies que d’ella s’escriuen, es descriu una vida interior extraordinària; el missatge que va transmetre i la seva espiritualitat és el que la va incorporar com a doctora de l’Església. No viu aparicions, ni revelacions, és a dir, res extraordinari. El seu desig enorme era estar a la primera línia de missió però no la van deixar marxar mai; el petit camí que ella proposava el va transmetre mentre va ser mestra de novícies, ella ensenyava el que ella vivia. Deia: Déu està en les coses petites. Per a la immensa majoria de nosaltres les coses petites són les coses diàries, vivint-les per donar glòria a Déu, oferint les mortificacions i els esforços diaris: la santedat de les coses grans és fer santament les coses petites. “

Del Carmel a Désir de Lisieux
Va arribar el diumenge, el tercer dia de peregrinació i l’últim, el dia 13 de maig. A les nou del matí la maleta ja hi era al maleter de l’autocar. Teníem molt a fer abans d’emprendre el viatge de tornada a l’Aeroport d’Orly-París. L’hotel on ens allotjàvem està molt a prop del Carmel. Allà el sacerdot que ens va acompanyar havia de celebrar la missa cap a les 10 hores, com vam arribar amb temps, vam poder mantenir-nos en silenci molt a prop de les restes (o una part) de Santa Tereseta que allí reposen en un cofre sota d’una urna que conté en fusta i marbre una figura en semblança a Santa Tereseta. Presideix aquella urna de vidre una imatge de la Verge del Somriure, ja que la santa així la va anomenar el dia que la va guarir miraculosament d’una greu malaltia, i que va coincidir que també era un 13 de maig.

En l’homilia, el rector de Montalegre, va compartir amb nosaltres l’emoció de poder celebrar al mateix lloc on va professar, va viure i va morir la santa. I al fil de l’Evangeli del dia, ens va ensenyar alguna cosa més sobre el manament de la caritat: No tenim un origen animal, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, tenim una herència ancestral que arrosseguem al llarg dels segles, trets de egoismes molt marcats i que són l’origen de molts pecats, de discussions, de baralles, de guerres. Tot això no és a causa del origen animal en el qual s’insisteixen que tenim, és a causa del pecat original. Jesús es va fer home per amor. El nostre model a seguir és Ell, però trobem dificultats perquè estem espatllats. Jesús per ajudar-nos crea l’Església, institueix els sagraments, i així amb tot això, podem seguir un camí recte. Pel que fa al manament de la caritat podem recordar ara les obres de misericòrdia que  es recullen en el Catecisme de l’Església Catòlica. Són set espirituals, ensenyar i aconsellar, consolar el trist, confortar al que pateix, perdonar les ofenses, patir amb paciència i resar pels enemics; i les set materials, les quals potser serien les més fàcils de dur a terme ja que són donar de menjar i beure, vestir el nu, visitar malalts i als que estan a la presó, enterrar els morts, etc; en definitiva cal ser capaços d’estimar a qui no ens estima i a qui ens molesta. Mn Francesc Perarnau, finalment, es va referir a una inscripció que es repetia en els temples de Lisieux, doncs l’havia escrit la santa, referint-se a la Verge Santíssima: “És més Mare que Reina”, i ens va convidar a demanar-li a la Verge que ens ajudi a arrencar els defectes que ens aparten de Déu.

Un cop acabada la santa missa, en aquell lloc tan especial per a la vida interior de cadascú, ens van quedar a l’entrada o l’atri del recinte del Carmel doncs una germana franciscana ens havia explicat que s’editava una revista sobre Santa Tereseta i la nostra peregrinació havia de ser notícia. Ens va sorprendre vivament. Aquella periodista tan peculiar, agradable i simpàtica, es va interessar pels motius del nostre pelegrinatge i el rector de l’Església de Santa Maria de Montalegre va respondre a totes les preguntes que amb tant afecte i interès li van formular. El mateix va fer la reportera del grup ja que no es va perdre ni una mica per al vídeo que estava fent de tot el viatge.

En una volada travessem Lisieux a peu, a gran velocitat, per visitar la Catedral de Sant Pierre, l’entorn i jardí en aquestes dates estava en obres de rehabilitació. A continuació, vam pujar a l’autocar doncs anàvem a fer una sortida cultural fora de programa, que havia proposat un dels pelegrins la nit anterior i que va ser recolzada per aclamació. Com hem dit érem a la Baixa Normadía. En aquella regió a l’any 1944 es van produir cruels batalles i bombardejos, dels que no es va escapar Lisieux. Per aquest motiu prop de la població es troba un cementiri militar, a Sant Désir de Lisieux: 3735 tombes alemanyes i 469 tombes britàniques donen testimoni d’aquest tràgic episodi de la seva història. Allà, en el llibre de signatures vam deixar unes paraules de record.

A París-Orly
S’havia acabat el temps, havíem de tornar a l’hotel. Vam prendre el dinar, molt francès i molt bo. Als postres els pelegrins van tenir gestos molt generosos amb l’organització del pelegrinatge, cosa que des d’aquí novament agraïm. Vam sortir puntualment de retorn a París, amb tota la previsió del món davant els esperats embussos de trànsit que finalment no es van produir. Semblava que l’autocar estava buit, els pelegrins van descansar plàcidament, tant és així que els últims cinquanta quilòmetres es van omplir els pulmons de cançons i cants populars fins que es va acabar el repertori. Realment tots estàvem molt contents ja que gràcies a Déu tot havia sortit molt bé.  Vam arribar de nit a l’aeroport de Barcelona, allé  ens vam acomiadar però per retrobar-nos en una propera peregrinació.

Els pelegrins
El ritme del pelegrinatge va ser àgil i actiu gràcies a l’exquisida col·laboració i puntualitat dels pelegrins. I molts van col·laborar en diverses activitats que ho van fer més agradable: Álvaro i Josep Ma a la sagristia, Mireya en els cants de la missa; Maria del Mar i Ignasi en la filmació del vídeo; Carmen, Beatriz i Mari Luz en l’animació de l’autocar; José María, Guillem i Joan com a assessors històrics sobre la Segona Guerra Mundial; Maria Teresa en el rés del sant rosari cada dia del pelegrinatge a l’autocar i Francois, fent una bona conducció. I tots i totes per la paciència i l’afecte expressats al llarg de tot el viatge.

Isabel Hernández Esteban