Crònica de la nostra peregrinació a Terra Santa, del 17 al 24 de maig de l’any 2011

A l’any just després de regressar de la nostra peregrinació a Fàtima, ens vam tornar a trobar gairebé tot aquell grup i uns quants pelegrins més en la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. L’entusiasme dels 35 pelegrins era evident, entre els quals el Rector de l’església, que va celebrar cada dia la Santa Missa en els llocs sants. Havíem sortejat tots els obstacles que al llarg d’un any havíem trobat pel camí. La nostra il·lusió era trepitjar i veure tots aquells llocs que tantes vegades havíem llegit i sentit amb fe. Anàvem a viure l’Evangeli experimentant-lo cadascun de nosaltres, en la individualitat de la nostra ànima, però junts en petita comunitat cristiana, aquest és el sentit d’una peregrinació, i nosaltres anàvem, per fi, de peregrinació a Terra Santa, on Jesús va néixer, va viure, va treballar, va predicar, va morir i va ressuscitar per al perdó dels pecats, els nostres i els de tot el món. Érem els pioners de Montalegre en aquesta destinació. Les experiències viscudes en tots els llocs han estat impressionants i molt particulars, doncs cada ànima és única, tot això barrejat amb les tres formes de viure de les tres religions que conviuen en aquest país d’Israel, la cristiana, la musulmana i la jueva, en un estat de convivència més real i natural del que veiem habitualment en els mitjans de comunicació, que difonen moltes vegades informacions, deliberadament tergiversades.

De Tel-Aviv a Galilea

 Al llarg dels set dies de peregrinació hem recorregut tots aquells llocs que es visiten per primera vegada, començant per Nazareth i acabant en Jerusalem. El primer dia va ser dedicat al viatge. Vam desembarcar en l’aeroport de Ben Gurion, en Tel-Aviv i ens vam dirigir cap a Tiberiades, una població turística, que també li dóna el nom al Llac, encara que el seu nom propi és Llac Kineret; també Llac Genetsaret, o Mar de Galilea, segons si ho reconeixem amb el seu nom original abans que naixés Jesucrist a Betlem o amb els noms bíblics i de l’Evangeli. Ens va acompanyar durant tres dies un núvol vermell produït per la pols del desert del Sàhara i el d’Aràbia Saudita, doncs en aquell territori conflueixen diferents vents que fins i tot provoquen ones en el Llac.

El centre de cada jornada va ser sempre la Santa Missa. Semblava que, en el segon dia de peregrinació, després d’aquell reviure de la nostra ànima en Nazareth en la mateixa gruta on la Verge Santíssima va ser visitada per l’Àngel no anava ser possible sentir una res millor. Allí vam celebrar la primera missa. Però solament era el preàmbul d’un acostament cada vegada més gran al cor de la Verge, a la Paraula de Déu i a la predicació del Nostre Senyor Jesucrist. Vam visitar la ciutat, convertida avui en una de les més populoses del país; a la tarda ens vam dirigir al Mont Carmel a la part alta de la ciutat de Haifa, una de les ciutats més extenses i amb un tràfic tremend, i que per altra banda la vam veure amb ulls de tristesa doncs ens va costar més de dues hores travessar-la, cosa que ens va impedir fer més coses en aquella jornada.

El tercer dia de peregrinació va ser una delícia, vam ser primer a Cafarnaum, vam estar en la casa de Pere, vam passejar per la sinagoga, i vam resar una estoneta en l’església de construcció moderna que allí s’ha erigit. En la pau de la sinagoga de Cafarnaum, et semblava sentir la tertúlia i la polèmica dels homes de llavors, que se sabien de memòria la Sagrada Escriptura, i que per això platejaven obertament els seus dubtes, i cóm Jesús aclaria els textos, fent-la més entenedora. Seguim cap a la Muntanya de les Benaurances amb la Santa Missa, a l’aire lliure tenint al fons el Llac, allí on Jesucrist va fer tants miracles, lloc que al veure’l s’entén que anés a predicar Jesús en més d’una ocasió. Seguidament en el Mensa Christi vam gaudir del Llac amb l’aigua fins als genolls recollint petxines i cargolets d’aigua dolça com autèntics mariscadors; i sense dilació vam seguir la ruta fins al passeig amb barca, enmig d’aquell mar tranquil, sense sorolls de cap classe. Et duia la imaginació al solcar d’aquelles mateixes aigües al costat de Jesús, pensant que ho fes de la mateixa manera, doncs aquell paisatge no ha variat en res, solament el transcurs dels anys. Vam veure amb els nostres ulls l’altra riba…. les muntanyes del Golán

A la tarda els 11 matrimonis que vam participar en la peregrinació tindríem una celebració: vam renovar les nostres promeses matrimonials en Caná de Galilea, molt a prop de Natzareth. La celebració va ser especial no solament pel lloc sinó per la peculiaritat que érem molts matrimonis celebrant el mateix al mateix moment. No importava el temps passat ni les dates, tots volíem renovar la nostra fidelitat i el nostre amor al nostre espòs o esposa, davant Déu. Va ser un acte feliç doncs vam experimentar nervis, emocions molt diverses, també va haver llàgrimes… tenint en compte que el matrimoni més jove solament havia complert el seu 33 aniversari…. Acabada la celebració en l’església, erigida en el mateix lloc on es van celebrar les Noces de Caná, vam degustar uns dolços dulcíssims! d’aquella regió.

El quart dia ens anava a créixer en emocions doncs es tractava de pujar al mateix lloc on Jesús va mostrar la seva divinitat a la part alta del Mont Tabor, allí es pot contemplar tot la Vall de Armagedón, la vall que donava pas a totes les caravanes, una vall plena de riquesa natural, on es produeixen tres recol·leccions anuals de fruites i hortalisses de totes classes, allí on abans era un desert, avui s’ha convertit en un verger, i on pots comprendre que Moisès al veure aquell lloc, digués que aquella terra era la terra promesa per Déu al seu poble. Vam continuar cap al sud, seguint el riu Jordà, i ens vam parar gairebé en el punt on surt del Llac, una zona en la qual tradicionalment molts pelegrins renoven les seves promeses baptismals per immersió en les seves aigües, encara que no es tractés del mateix lloc on Jesús va rebre el baptisme de Joan. A continuació ens vam dirigir fins al desert de Qumram. Durant molts quilòmetres vam poder veure les milers i milers de palmeres replantades que produeixen milions i milions de deliciosos dàtils, que des de temps immemorial van alimentar a Israel, doncs es tracta d’una fruita que triga un any en descompondre’s. El sol de justícia en el desert era abrasador, malgrat que estàvem a la primavera. A la tarda, qui va voler, va experimentar quelcom nou en el Mar Mort, tot un balneari natural. Estaves en un lloc que no distingies entendre si era un trosset del Ganges, o realment estaves enmig d’un mar de llot pel qual patinaves amb el risc evident de caure i provar sens dubte aquelles aigües saturades de sal. Es diu d’elles, ja des de temps molt antics, que són molt curatives, especialment de malalties de la pell. Després de surar o enfonsar-se, es tractava de fregar-se i empastifar-se amb aquell llot i recuperar la bellesa i la salut d’anys enrere… Després a la vista de tots i un de després d’un altre anàvem passant per les dutxes al sol per a desfer-nos de tot el fang i misèries.

Jerusalem  i Betlem

Entrada a Jerusalem

Deixant enrere aquell mar que rep el nom de mort doncs no viu cap ésser vegetal o animal en ell, anàvem a tenir una gran sorpresa: de cop i volta els nostres ulls van contemplar l’entrada a Jerusalem. En un punt estratègic, la visió de la ciutat, que tantes ganes teníem de trepitjar, estava als nostres peus. Allí vam brindar amb un poc de vi israelià i vam menjar una mica de pa àzim. Vam veure allí el capvespre del dia 20 de maig. Per sorpresa ens va venir a saludar el sacerdot Mn. Santiago Quemada que viu en Jerusalem des de fa bastants anys, i al que li vam entrevistar unes setmanes abans d’anar a aquell país *. Vam estar tots els pelegrins amb ell, en animada tertúlia havent sopat; ens va explicar com es desenvolupa la tasca del Opus Dei a Israel i ens va situar en la realitat de les relacions amb el poble Palestí.

El cinquè dia de peregrinació, ho comencem primerenc per a arribar a l’Hort de les Oliveres, Getsemaní, el lloc de l’Ascensió del Senyor, el Dominus Flevit, l’Església del Pater Noster, on pots llegir en tots els idiomes del món l’oració que ens va ensenyar Jesucrist quan li van demanar els seus deixebles “ensenya’ns a orar”. Tots aquests llocs estaven molt concorreguts de pelegrins i de turistes i de venedors ambulants, especialment àrabs musulmans, que venien tot tipus d’objectes religiosos amb el mètode que coneixem del regatejo, cosa que vam anar perfeccionant al llarg de tot el viatge. Dúiem el passaport doncs a continuació ens vam desplaçar a Betlem, població que està en la zona Palestina d’Israel. En la frontera vam canviar per unes hores d’autocar, de xofer i de guia. La Santa Missa l’escoltem en la gruta, a pocs metres del mateix lloc on va néixer Jesús; després allí vam fer més d’una hora de cua però va valer la pena tocar i estar tan prop del primer lloc en el qual va estar Jesús en la terra; vam estar també en l’església de Santa Catalina i en el Camp dels Pastors. I ja de tornada cap a Jerusalem, ja que el diumenge 22 de maig anava a marcar un abans i un després, en la nostra vida cristiana.

En el Calvari

Era ja el sisè dia, a trenc d’alba. Iniciem el Via Crucis als 5.30 h del matí, tota la pujada al Calvari per aquells carrerons ens esglaiava el cor, cada pelegrí va llegir una a una les catorze estacions del Via Crucis de Sant Josepmaria, totes les botigues estaven tancades, quasi no passava gent, algun vehicle, solament nosaltres, la nostra fe: aquella comunitat cristiana anava resant amb devoció. Vam veure el color rosat del cel, com despuntava l’alba, en silenci, solament escoltàvem les veus dels lectors i resadors, impressionant!. Vam arribar al Calvari. L’altar on es va celebrar la missa també estava a poquíssims metres del lloc que es venera com el punt on va estar clavada la creu del nostre Senyor Jesucrist. Els pelegrins ens vam mantenir dempeus o de genolls sobre aquelles catifes tan trepitjades, molt a prop del sacerdot, doncs era un lloc de passada i de veneració. No podrem oblidar mai com allí vam notar sensiblement la remissió dels nostres pecats.

Jornada cultural

Havíem sortit gairebé en dejú, de manera que amb aquella alegria pasqual ens vam tornar a l’hotel a esmorzar doncs la jornada no havia fet més que començar. Estàvem a Israel pel que també anàvem a conèixer la cultura i la història d’aquest poble. Vam visitar el Memorial -Museu de l’Holocaust que l’estat d’Israel ha dedicat a cadascuna de les víctimes de l’holocaust nazi de la Segona Guerra Mundial, un museu fet amb afecte, respecte, cura i que no deixa a ningú indiferent. Vam passejar pels jardins tot el Memorial, vam anar a veure la Maqueta de la Jerusalem Antiga i el Museu del Pergamí. I després de descansar a la tarda, ens esperava la sortida nocturna. Durant tres hores vam veure la Jerusalem de nit, amb les seves zones comercials, terrasses, botigues, barris tancats i foscos, i amb separacions naturals segons la religió que es practiqui; vam veure els museus referits il·luminats i el més impressionant el Knesset Menorah de bronze (el Canelobre dels Set Braços). També vam baixar al Mur de les Lamentacions, i vam resar en privat al costat de jueus, que tots els dies i hores de l’any, de dia i de nit, en tot temps van a resar allí.

El darrer dia

Ens quedava l’últim dia per a conèixer més coses de Jerusalem, i ho vam aprofitar encara que sentíssim cansament físic o emocional. Quedava poc i no era qüestió de créixer. En primer lloc, vam passejar per l’esplanada del Temple i ens vam adonar que realment era molt gran a la idea que teníem de l’Evangeli, vam anar A la Piscina Probática. No podíem entretenir-nos, havíem d’arribar a l’hora prevista a la Santa Missa en Aïn Karem, on va néixer Joan el Baptista. A l’hora del dinar, el qual va ser més especial que els altres, l’organització de la peregrinació i l’agència de viatges que havíem contractat, van tenir diversos detalls i records amb els pelegrins. Tots estàvem molt feliços i contents!. Quedava acomiadar-nos de la Verge Santíssima, amb ella vam iniciar la peregrinació i a ella ens anàvem a dirigir, vam passar abans per l’entorn del Rei David i el Cenacle, espais sense culte doncs no estan sota la custòdia dels franciscans. Ens vam acomiadar de la Mare de Deu en l’església de l’Adormició, allí deixem totes les flors amb les quals les senyores havíem estat obsequiades en el dinar de comiat. Però el comiat final de la peregrinació el va fer el Rector de Montalegre, al vespre a  l’hotel, donant gràcies a tots els pelegrins per la seva col·laboració fent un petit repàs dels llocs visitats i agraint a l’equip organitzador tot el treball dedicat.

Shalom! Pau!

A les poques hores de descans, vam sortir en la matinada del dia 24 de maig cap a l’aeroport de Ben Gurión, dúiem quilos de rosaris i objectes religiosos que el mossén va beneir per a repartir entre els nostres familiars i amics, i sobretot una experiència inoblidable. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de tots els pelegrins que en tot moment van fer pinya i van confraternitzar. També aquí no podem oblidar al nostre guia Damián que ens va obsequiar amb moltíssimes explicacions de tots els llocs per on vam passar, tant històriques com bíbliques, amb una paciència i afecte exquisits, des del primer dia fins a passar part dels controls policials de retorn a casa. I al conductor Nuriel que va dur l’autocar com una seda fins i tot en moments de gran dificultat en el tràfic o per carreteres certament difícils. I encara que va estar per breu temps sens dubte no podem oblidar al guia de Betlem, en  Jordis. I encara que no hagi esmentat ni els restaurants dels dinars, cada dia en un lloc diferent, ni els dos hotels, també és necessari dir que vam estar molt còmodament atesos.

 Els pelegrins no solament vam resar, no solament ens vam emocionar i vam plorar amb unes llàgrimes plenes de goig i d’alegria sana i cristiana, no solament ens vam sentir atrapats dintre de l’Evangeli com un personatge més, sinó que ens vam sentir com mai fills de Déu, redimits per la sang del nostre Senyor Jesucrist, al pas del via Crucis, al besar el sepulcre, al viure amb intensitat les santes misses, amb el rés del sant rosari en els trajectes o en qualsevol lloc… Vam notar i tocar tot l’Evangeli, sense cap dubte.

* https://www.montalegre.org/2011/04/ens-anem-a-terra-santa/

Isabel Hernández Esteban

 

Comentaris (1)

  • Juan Martinez Arcas

    Felicidades Isabel (Isabelilla es una delicia del buen hacer), no solo por tu report, tambien por todas tus acciones para que la peregrinació a Tierra Santa fuera inmejorable (como así fue),
    Por nuestra parte, que como sabes, al regreso pasamos un pequeño calvario, que nos ha servido para saborear mucho mas los dias pasados por las Tierras del Señor, seguimos en ello, pero gracias a Dios estamos mucho mejor,

    Gracias Isabel y al estupendo Mosen Frances

Deixar un comentari

La seva adreça de correu no serà publicada.

Pot fer servir aquests tags HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

En cumplimiento de lo establecido en la Ley Orgánica 15/1999 de 13 de diciembre de Protección de Datos de Carácter Personal, le informamos que los datos de carácter personal que se faciliten y utilicen para contactar con nosotros utilizando este formulario o por vía telefónica, quedarán incorporados en un fichero de titularidad privada cuyo responsable es Església de Sta. Maria de Montalegre con domicilio en C/. Valdonzella nº 13.08001, Barcelona., con la única finalidad de recibir su colaboración. Si además utiliza el formulario de contacto, sus comentarios podrán ser publicados en esta misma web. Puede ejercitar los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición en la dirección antes indicada.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada