El millor del viatge del Papa al Regne Unit

(En format pdb per iSilo oferim en castellá un archiu recopilatori de todo el material: Anar al enllaç – Temes d´avui.)

Una Església que busqués sobretot el fet de ser atractiva, estaria ja en un camí equivocat. Perquè l’Església no treballa per a ella, per augmentar els propis números, el propi poder. L’Església està al servei de l´Altre, del Creador, no al servei de sí mateixa, per ser un cos fort, sinó per fer accessible l’anunci de Jesucrist, les grans veritats, les grans forces d’amor i de reconciliació que han aparegut amb aquesta figura i que vénen sempre de la presència de Jesucrist. (…) En aquest sentit, em sembla també que anglicans i catòlics tenen el mateix deure, i han de prendre la mateixa direcció. Si anglicans i catòlics veuen que no se serveixen a si mateixos, sinó que són instruments de Crist, “l´amic de l’Espòs”, com diu sant Joan; si tots dos segueixen la prioritat de Crist i no de si mateixos, aleshores van junts. Perquè llavors la prioritat de Crist els uneix i ja no són competidors, cadascun buscant el major nombre de fidels, sinó que estan junts en el compromís per la veritat del Crist que entra en aquest món, i d’aquesta manera es troben també recíprocament en un veritable i fecund ecumenisme.

Text complet: Temes d´avui

 

Podem recordar com la Gran Bretanya i els seus dirigents es van enfrontar a la tirania nazi que desitjava eradicar Déu de la societat i negava la nostra humanitat comuna, a alguns especialment als jueus, als qui no considerava dignes de viure. Recordo també l’actitud del mateix règim envers els pastors cristians o els religiosos que van proclamar la veritat en l’amor, oposant-se als nazis i, per això, van pagar amb les seves vides aquesta oposició. En reflexionar sobre els ensenyaments alliçonadors de l’extremisme ateu del segle XX, mai oblidem com l’exclusió de Déu, la religió i la virtut de la vida pública condueix finalment a una visió esbiaixada de l’home i de la societat i, per tant, a una visió “restringida de la persona humana i el seu destí” (Caritas in veritate, 29).

Text complet: vatican.va

 

L’evangelització de la cultura és d’especial importància en el nostre temps, quan la “dictadura del relativisme” amenaça enfosquir la veritat immutable sobre la naturalesa de l’home, sobre el seu destí i el seu fi últim. Avui dia, alguns busquen excloure de l’esfera pública les creences religioses, relegar-les a l´àmbit privat, objectant que són una amenaça per a la igualtat i la llibertat. No obstant això, la religió és, en realitat, una garantia d’autèntica llibertat i respecte, que ens mou a veure cada persona com un germà o germana. Per aquest motiu, us convido particularment a vosaltres, fidels laics, en virtut de la vostra vocació i de la missió baptismal, a ser no només exemple de fe en públic, sinó també a plantejar, en els fòrums públics, els arguments promoguts per la saviesa i la visió de la fe. La societat actual necessita veus clares que proposin el nostre dret a viure, no en una selva de llibertats autodestructives i arbitràries, sinó en una societat que treballi per al veritable benestar dels seus ciutadans i els hi ofereixi guia i protecció en la seva debilitat i fragilitat. No tingueu por d’oferir aquest servei als vostres germans i germanes, i als temps futurs de la vostra estimada nació.

Hi ha moltes temptacions que heu de fer front cada dia –droga, diners, sexe, pornografia, alcohol–i que el món us diu que us donaran felicitat, quan, en realitat, aquestes coses són destructives i creen divisió. Només una cosa roman: l’amor personal de Jesús per cada un de vosaltres. Busqueu, coneixeu i estimeu, i ell us alliberarà de l’esclavatge de l’existència enlluernadora, però superficial, que proposa sovint la societat actual.

Espero que, entre els qui m’escolteu avui, s´hi trobi algun dels futurs sants del segle XXI. El que Déu desitja més de cada un de vosaltres és que sigueu sants. Ell us estima molt més del que mai podríeu imaginar i vol el millor per a vosaltres. I, sens dubte, el millor per a vosaltres és que creixeu en santedat.

Potser algú de vosaltres mai abans no pensà això. Potser algú opina que la santedat no és per a ell. Deixeu que m’expliqui. Quan som joves, solem pensar en persones a les quals respectem, admirem, i les veiem com ens agradaria ser. Potser és algú que trobem en la nostra vida diària i a qui tenim una gran estima. O pot ser que sigui algun personatge famós. Vivim en una cultura de la fama, i sovint s’encoratja els joves a modelar-se segons les figures del món de l’esport o de l’entreteniment. Us pregunto: Quines són les qualitats que veieu en els altres i que més us agradarien per a vosaltres mateixos? Quin tipus de persona us agradaria ser veritablement?

Quan us convido a ser sants, us demano que no us conformeu en ser de persones de segona fila. Us demano que no cerqueu només una meta limitada i que ignoreu les altres que teniu també al davant. Tenir diners possibilita ser generós i fer molt de bé en el món, però, per si mateix, no és suficient per fer-vos feliços. Estar altament qualificat en determinada activitat o professió és bo, però això no us omplirà de satisfacció, a menys que aspirem a quelcom més gran encara. Arribar només a la fama no ens fa feliços. La felicitat és una cosa que tothom vol, però una de les majors tragèdies d’aquest món és el fet que moltissima gent mai no la troba, perquè la busca en els llocs equivocats. La clau, per això, és molt senzilla: la veritable felicitat es troba en Déu. Necessitem tenir el valor de posar les nostres esperances més profundes només en Déu, no en els diners, ni en la carrera, ni en l’èxit mundà o en les nostres relacions personals, sinó en Déu. Només ell pot satisfer les necessitats més profundes del nostre cor.

Text complet: vatican.va

 

 Trobada intereligiosa

En el pla espiritual, tots nosaltres, per camins diferents, estem personalment compromesos en un recorregut que dóna una resposta a l’interrogant més important: el relatiu al sentit últim de la nostra existència humana. L’anhel pel sagrat és la recerca de l´únic necessari, o sigui l´única cosa que pot satisfer les aspiracions del cor humà. Durant el segle cinquè, Sant Agustí va descriure aquesta recerca amb les conegudes paraules: «Ens heu fet Senyor per a Vós, i el nostre cor està inquiet fins que no descansi en Vós» (Confessions, llibre I, 1). Quan ens embarquem en aquesta aventura, ens adonem cada vegada més clarament que la iniciativa no depèn de nosaltres, sinó del Senyor: no es tracta tant que el busquem, a Ell, sinó que sigui Ell qui ens busqui a nosaltres, més encara, és Ell qui ha posat en els nostres cors aquest anhel últim del que és Definitiu.

Text complet: vatican.va

 

En la figura de John Henry Newman, que serà beatificat el diumenge, celebrem un pastor, la visió eclesial del qual va créixer amb la seva formació anglicana i va madurar durant els seus molts anys com a ministre ordenat a l’Església d’Anglaterra. Ell ens ensenya les virtuts que exigeix l’ecumenisme: d’una banda, seguia la seva consciència, fins i tot amb gran sacrifici personal, i de l’altra, la calor de la seva constant amistat amb els seus antics companys el va portar a investigar amb ells, amb un esperit veritablement conciliador, les qüestions sobre les quals diferien, impulsat per un profund anhel d’unitat en la fe.

Text complet: vatican.va

 

On es troba la fonamentació ètica de les deliberacions polítiques? La tradició catòlica manté que les normes objectives per a una acció justa de govern són accessibles a la raó, prescindint del contingut de la revelació. En aquest sentit, el paper de la religió en el debat polític no és tant el fet de proporcionar aquestes normes, com el fet a tenir en compte del desconeixement en els no creients. Menys encara es tractarà de proposar solucions polítiques concretes, ja que és quelcom que està totalment fora de la competència de la religió. El seu paper consisteix més aviat en ajudar a purificar i il·luminar l’aplicació de la raó de cara al descobriment dels principis morals objectius. Aquest paper “corrector” de la religió pel que fa a la raó no sempre ha estat benvingut; en part a causa d´algunes expressions deformades de la religió, com han estat el sectarisme i el fonamentalisme, que poden ser percebudes com a generadores de seriosos problemes socials.

En altres paraules, la religió no és un problema que els legisladors han de solucionar, sinó una contribució vital al debat nacional. Des d’aquest punt de vista, no puc menys de manifestar la meva preocupació per la creixent marginació de la religió, especialment del cristianisme, en algunes parts, fins i tot en nacions que atorguen un gran èmfasi a la tolerància. Hi ha alguns que volen que la veu de la religió es silenciï, o almenys que es relegui a l’esfera merament privada. N’hi ha que esgrimeixen que la celebració pública de festes com el Nadal s´haurien de suprimir segons la discutible convicció que aquestes festes ofenen els membres d’altres religions o potser de cap. I n´hi ha altres que sostenen -paradoxalment amb la intenció de suprimir la discriminació- que als cristians que exerceixen un paper públic se’ls hi hauria de demanar, de vegades, que actuessin contra la seva consciència. Aquests són signes preocupants d’un fracàs en la valoració no només dels drets dels creients a la llibertat de consciència i a la llibertat religiosa, sinó també del legítim paper de la religió en la vida pública. Voldria convidar a tots vostès, per tant, en els seus camps d’influència, a buscar els mitjans de promoció i el foment del diàleg entre fe i raó en tots els àmbits de la vida nacional.

On hi ha vides humanes pel mig, el temps és sempre limitat: el món ha estat també testimoni dels ingents recursos que els governs poden emprar en el rescat d’institucions financeres considerades “massa grans perquè fracassin”. Per descomptat, el desenvolupament humà integral dels pobles del món no és menys important. Heus aquí una empresa digna de l’atenció mundial, que és en veritat “massa gran perquè fracassi”.

En una societat cada vegada més indiferent o, fins i tot, hostil al missatge cristià, tots estem obligats a donar una explicació convincent de l’alegria i l’esperança que hi ha en nosaltres (cf. 1 P 3,15), i a presentar el Senyor Ressuscitat com la resposta als interrogants més profunds i a les aspiracions espirituals dels homes i les dones del nostre temps.

Text complet: vatican.va

 

Necessitem moltíssim, tant en l’Església com en la societat, testimonis de la bellesa de la santedat, és a dir, testimonis de l’esplendor de la veritat, testimonis de l’alegria i de la llibertat que neix d’una relació viva amb Crist. Un dels majors desafiaments als quals ens enfrontem avui és com parlar de manera convincent de la saviesa i del poder alliberador de la Paraula de Déu a un món que, massa sovint, considera l’Evangeli com una constricció de la llibertat humana, en lloc de la veritat que allibera la nostra ment i els nostres esforços per viure correcta i sàviament, com a individus i com a membres de la societat.

Preguem, doncs, perquè els catòlics d’aquesta terra siguin cada vegada més conscients de la seva dignitat com a poble sacerdotal, cridats a consagrar el món a Déu, a través de la vida de fe i de santedat. I que aquest augment de zel apostòlic es vegi acompanyat d’una oració més intensa per les vocacions a l’orde sacerdotal, perquè com més creix l’apostolat seglar, amb més urgència es percep la necessitat de sacerdots, i com més aprofundeixen els laics en la pròpia vocació, més se subratlla el que és propi del sacerdot.

Text complet: vatican.va

 

Estic entre vosaltres no només com un pare, sinó també com un germà que coneix bé les alegries i fatigues que arriben amb l’edat. Els nostres llargs anys de vida ens ofereixen l’oportunitat d’apreciar, tant la bellesa del major do que Déu ens ha donat -el do de la vida- com també la fragilitat de l’esperit humà. Als que tenim molts anys ens ha estat donada la meravellosa oportunitat d’aprofundir en el nostre coneixement del misteri de Crist, el qual es va humiliar per compartir la nostra humanitat.

Text complet: vatican.va

 

La vida de Newman ens ensenya també que la passió per la veritat, l’honestedat intel·lectual i l’autèntica conversió són costoses. No podem guardar per a nosaltres mateixos la veritat que ens fa lliures; s’ha de donar testimoni d’ella, la qual cosa demana que es pugui escoltar; al final, el seu poder de convicció prové de si mateixa i no de l’eloqüència humana o dels arguments que l’exposin. No lluny d’aquí, en Tyburn, un gran nombre de germans i germanes nostres van morir per la fe. El seu testimoni de fidelitat fins al final fou més poderós que les paraules inspirades que molts d’ells van pronunciar abans d’entregar-ho tot al Senyor. En el nostre temps, el preu que cal pagar per la fidelitat a l’Evangeli ja no és ser penjat i esquarterat sense cap os sà, però sovint implica ser exclòs, ridiculitzat o parodiat. I, tanmateix, l’Església no es pot sostreure a la missió d’anunciar el Crist i el seu Evangeli com a veritat salvadora, font de la nostra felicitat definitiva com a individus i poder ser fonament d’una societat justa i humana.

Text complet: vatican.va

 

El lema del Cardenal Newman, cor ad cor loquitur, “el cor parla al cor”, ens dóna la perspectiva de la seva comprensió de la vida cristiana com una crida a la santedat, experimentada com el desig profund del cor humà d’entrar en comunió íntima amb el Cor de Déu. Ens recorda que la fidelitat a la pregària ens va transformant gradualment a semblança de Déu. Com va escriure en un dels seus molts bonics sermons, «l’hàbit de pregària, la pràctica de buscar Déu i el món invisible en cada moment, en cada lloc, i en cada emergència; us dic que l’oració té tot allò que es pot anomenar un efecte natural en l’ànima, espiritualitzada i elevant. Un home ja no és el que era abans; gradualment…es veu imbuït d’una sèrie d’idees noves, i es veu impregnat de principis diferents» (Sermons Parroquials i Comuns, IV, 230-231).

Text complet: vatican.va

 

La vostra creixent presa de consciència de l’abast de l’abús de menors en la societat, els seus efectes devastadors, i la necessitat de proporcionar un correcte suport a les víctimes hauria de servir d’incentiu per compartir les lliçons que heu après amb tota la comunitat en general. En efecte, quina millor manera podria haver per tal de reparar aquests pecats que acostar-se, amb un esperit humil de compassió, als nens que segueixen patint abusos en altres llocs? El nostre deure de tenir cura dels joves no exigeix pas menys. En reflexionar sobre la fragilitat humana, que aquests tràgics esdeveniments tan cruament han posat de manifest, hem de recordar que si volem ser Pastors cristians eficaços hem de portar una vida amb la major integritat, humilitat i santedat.

Text complet: vatican.va

 

Naturalment, la meva visita ha estat dirigida d’una manera especial als catòlics del Regne Unit. Estimo moltíssim aquest temps que he passat amb els Bisbes, sacerdots, religiosos i laics, i amb els professors, alumnes i gent gran. Ha estat especialment commovedor poder celebrar amb ells, aquí a Birmingham, la beatificació d’un gran fill d’Anglaterra, el Cardenal John Henry Newman. Estic convençut que, amb el seu vast llegat d’escrits acadèmics i espirituals, té encara molt a ensenyar-nos sobre la vida i el testimoni cristià enmig dels reptes del món actual, desafiaments que ell va preveure amb sorprenent claredat.

Text complet: vatican.va