En el Santuari de Torreciudad (Pirineus d’Osca) es va celebrar l’11 de setembre, com sol ser habitual per aquestes dates, la Jornada Mariana. Va aplegar a prop de 14000 persones provinents d’arreu d’Espanya. L’horari dels actes es va desenvolupar tal com estava previst. A l’hora de l’Àngelus i durant mig hora es va fer l’ofrena de les famílies on la devoció mariana s’expressava donant gràcies pels favors rebuts o amb peticions molt variades, pel proper viatge de Sant Pare, per tenir un bon curs escolar, per intencions particulars, etc.; les ofrenes de flors, de fruits frescos, secs o un carbassó de més de dos quilos, també van venir acompanyades d’un pernil, o d’oli de Cordova, peanyes de fusta per imatges, un pal·lio, etc. La santa missa va ser concelebrada, presidida per l’arquebisbe d’Oviedo Mons. Jesús Sanz Montes, juntament amb el Vicari regional de l’Opus Dei per a Espanya, Dr. Ramon Herrando, i el rector del santuari, Dr. Javier Mora, entre d’altres preveres. Va cantar el Coro Polifónico de la Parroquia de Sant Josepmaria de València.
La nostra resposta ha de ser un Sí a la vida, a tota la vida, en ella Déu se’ns mussita
En l’homilia Mons. Sanz va dir que la família cristiana, tot i petita, s’enfronta a un gran repte davant el futur de la societat, i ha de ser audaç ja que en un entorn on ens presenten un model confús en que val tot, on es banalitza el matrimoni, on es ridiculitza la família, on es legalitza la supressió del no nascut, ens va demanar que defenséssim els drets innegables del do de la vida, del matrimoni i la família, ocupant els púlpits de la societat que no han de ser solament de l’Església sinó de tots els laics que la conformen. Davant la cultura de la mort, i de l’holocaust legal i obert de l’avortament i l’eutanàsia, la nostra resposta ha de ser un Sí a la vida, a tota la vida, en ella Déu se’ns mussita.
Després de dinar sota els porxos, els pins, les galeries, o en el petit túnel sota el Servei d’Informació al peregrí, van actuar les famílies i a continuació es va fer l’oferiment dels nens a la Mare de Déu. Mentre tot això passava un constant de peregrins entraven i sortien del santuari on s’intentava un recolliment especial per tal d’aprofitar de fer una bona resada a la Mare de Déu de Torreciudad; d’altres pujaven o baixaven de l’ermita, i els més agosarats, sobre tot els nens, s’enfilaven a ple sol a la Torre de Guaita. Des de qualsevol punt es podien admirar uns paisatges quasi més propis de la Costa Brava catalana, ja que l’embassament de El Grado estava totalment ple.
A dos quarts de cinc, la imatge de la Mare de Déu va sortir del temple, moment en que es va iniciar el Sant Rosari, donant tota la volta per l’exterior al santuari, tot plegat uns dels moments més emotius, en el que tothom, milers de persones, a una, resàvem i pregàvem a la Mare de Déu des del lloc on érem; a continuació, el rector va dirigir l’Exposició Solemne en l’esplanada. En aquests actes també van participar, com a fideos, Mons. Jesús Sanz i Mn. Ramon Herrrando.
Així es va arribar a la fi de la Jornada. En aquest punt Mn. Javier Mora ens té habituats a una o a més anècdotes, sempre relacionades amb la Jornada Mariana, i no ens va fallar. A l’igual que l’arquebisbe d’Oviedo es va referir en l’homilia als seus pares i en especial a la seva mare, agraint-la per haver permès que continués viu en les seves entranyes, el rector va referir que un mossèn li va explicar que la seva mare quan va triar el seu vestit de núvia, la roba la va pensar perquè fos útil per a la casulla d’un possible fill que potser podria ser sacerdot, i vet aquí que amb els anys així va ser, i aquell fill en la seva primera missa duia una casulla amb aquella roba. Tot això va servir per dir-nos que on neixen més vocacions és el si de les famílies cristianes.
La sortida del recinte va ser molt fluïda. Un conductor d’un dels autocars dels peregrins ens comentava que era la primera vegada que anava Torreciudad, i que va quedar impressionat perquè “no havia un camp de futbol ple d’autocars, sinó dos!”. Al caure la tarda, aquell sol implacable ja ens havia bronzejat d’allò més, i tornàvem a casa molt contents, encara que tinguéssim per davant molts quilòmetres.
Isabel Hernández Esteban
