SENSE EL DIUMENGE NO PODEM VIURE

Fa uns anys, el Papa Juan Pau II a l’Encíclica Dies Domini escrivia aquestes paraules: «Que tots els fidels vegin molt clar el valor irrenunciable del diumenge en la vida cristiana. Actuant així ens situem en la perenne tradició de l’Església, recordada fermament pel concili Vaticà II a l’ensenyar que, en el diumenge, “els fidels han de reunir-se en assemblea a fi que, escoltant la Paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin memòria de la passió, resurrecció i glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts (cf 1Pe 1,3)”» (Dies Domini, 6).

Sobre el mateix tema va predicar el Papa Benet XVI en l’homilia d’una missa celebrada a Viena amb motiu del seu viatge a Àustria, al setembre de 2007 , en la qual repetia la frase pronunciada pels màrtirs d’Abitinia, els quals van respondre a la prohibició de l’emperador Dioclecià de reunir-se per a celebrar l’eucaristia amb aquesta frase: «Sense el diumenge no podem viure».

Destaquem algunes de les idees contingudes en aquella predicació del Papa.

El diumenge, en les nostres societats occidentals, s’ha convertit en un cap de setmana, en temps lliure.

El temps lliure, especialment enmig de la pressa del món modern, és certament cosa bella i necessària. Però si el temps lliure no té un centre interior que ofereixi una orientació de conjunt, acaba convertint-se en temps buit que no reforça ni dona descans. El temps lliure té necessitat d’un centre, la trobada amb Aquell que és el nostre origen i la nostra meta.

Recordant l’exemple dels primers cristians, Benet XVI va explicar que per a ells la missa dominical no era vista «com un precepte, sinó com una necessitat interior».

També nosaltres tenim necessitat del contacte amb Jesús Ressuscitat, que ens dóna suport fins a després de la mort. Tenim necessitat d’aquesta trobada que ens reuneix, que ens dóna un espai de llibertat, que ens permet mirar més enllà de l’activisme de la vida quotidiana per a contemplar l’amor creador de Déu, del que procedim i cap al qual estem en camí.

També va explicar el Papa que el diumenge al mateix temps ens recorda l’últim dia de la creació de Déu, com és narrada en el Gènesi: «Per aquest motiu, el diumenge també és en l’Església la festa setmanal de la creació, la festa de la gratitud i de l’alegria per la creació de Déu».

Mn. Francesc

Full mensual juliol 2010

EL MES DEL SAGRAT COR

Aquest any, el primer diumenge del mes de juny, dia 6, celebrem la Solemnitat del Corpus Christi, una de les festes mes tradicionals i estimades del poble cristià. En ella es commemora la institució de la Santíssima Eucaristia, el Dijous Sant, amb la finalitat de tributar al Santíssim Sagrament un culte públic i solemne d’adoració, amor i gratitud.

Al llarg dels segles s’ha celebrat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, però la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, va permetre que pogués traslladar-se, on les Conferències Episcopals ho veiessin oportú, al diumenge següent.

Encara que en l’Església sempre hi ha hagut una fe clara i inequívoca en la presència real de Jesucrist sota les espècies eucarístiques, no és fins al segle XIII que, per la Butlla Transiturus del Papa Urbà IV el 8 de setembre de 1264, s’ordena la celebració de la Solemnitat. En aquesta butlla es preveia la celebració de la solemnitat el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, i s’atorgaven moltes indulgències a tots els fidels que assistissin a la santa missa i a l’Ofici Diví, que, en gran part, va ser compost per Sant Tomàs d’Aquino.

La tradició de les processons del dia del Corpus sorgeix posteriorment.

Segurament inspirades en les que tenien lloc en les zones rurals, en les quals es duien en processó els sants pels camps, a poc a poc es va generalitzant la processó amb el Santíssim per a dur, pels llocs on es realitza la vida ordinària de les persones, al mateix Déu fet present en l’Eucaristia. A poc a poc les processons es van estenent per les diferents diòcesis i, a la fi del segle XIV, són comuns en l’orbe cristià.

Amb aquesta processó el poble cristià testifica la seva gratitud i record per tan inefable i veritablement diví benefici, pel qual es fa novament present la victòria i triomf de la mort i resurrecció del nostre Senyor Jesucrist.

Mn. Francesc

Full mensual Juny 2010

Obrint Horitzons, llibre sobre Servent de Déu, José María Hernández Garnica

 Mn. José Calos Martin de la Hoz, presenta el primer llibre dedicat al Servent de Déu.

img_1650 El dia 20 de maig a l’empara de l’Església de Santa Maria de Montalegre, es va fer la presentació del llibre Obrint Horitzons, amb la pretensió solament de ser una semblança del servent de Déu José Maria Hernández Garnica. L’acte havia de celebrar-se en la sala polivalent de l’església, però atesa l’acollida que va produir la promoció de l’acte es va realitzar en una de les aules de la Facultat de Comunicació de la Universitat Blanquerna, molt a prop de l’església.

 L’acte el va presentar la Sra. Pilar Álvarez. A continuació, el rector de l’església, Mn. Perarnau, va referir els sants d’altar que havien estat en aquell entorn de la Casa de la Caritat, com Santa Joaquima Madrona que morí heroicament, i Sant Josepmaria Escrivà a l’any 1972, tot recordant que el cel està ple de sants, però considerant que el poble de Déu pressiona, l’església certifica aquesta santedat només d’alguns, com és el cas que es pretén de José Hernández Garnica, anomenat, “El Chiqui”. 

L’autor d’Obrint Horitzons va confessar que ja porta escrits més de 300 folis sobre la vida d’aquest servent de Déu, per a una futura biografia. En la seva exposició plena d’anècdotes i en un to molt amè va destacar que era difícil resumir la vida de un sant, ja que en José Maria es donaven dos aspectes, era una mescla del sentit sobrenatural y del sentit comú en tot, i l’exercitava cada dia. Deia (quan quelcom no sortia) “Això no marxa, però te que marxar…”; sempre creia que la solució ve trencant per dalt.

 El Mn. José Martín va insistir que hem de tenir ocupats  als sants i posar-los  a prova, i sobre tot demanar-los coses  sempre: Tu resa que passen coses. Actualment dirigeix l’Oficina de les Causes dels Sants de l’Opus Dei en Espanya i és Postulador de diverses causes.

 El llibre, editat per l’Església de Santa Maria de Montalegre, estava a la venda en castellà i en català; també es va poder adquirir el documental, en versió DVD, que resumeix la vida del servent de Déu. Els nombrosos assistents van poder agafar estampes i fulls d’informació sobre la web, blog i direcció de correu pera obtenir més informació.

 Isabel Hernández Esteban

Fotos de l’acte de presentació del llibre

Corria per les nostres venes la sang del cor immaculat de la Mare de Déu

 Al maig del 2010 vam anar de peregrinació al Santuari de  Fàtima,  fent activitats entorn a la Mare de Déu 

IMG_3284La ruta mariana de l’església  d’aquest mes de maig s’havia pensat des de feia molts mesos, i l’organització cap a Fàtima pràcticament a la tornada de l’estiu del 2009 ja tenia els motors totalment en revolució. Els dies es van establir: 14, 15 i 16 de maig de 2010. Després vam saber els dies que anava el Sant Pare, Benet XVI, però ja no vam poder canviar les dates. Però el temps i les coses van passant dia darrera dia i aquest de la sortida va arribar, per fi!. Plovia com tants dies d’aquesta primavera. Però res no ens anava a desanimar. Aquell volcà islandès ens va fer resar amb més intensitat  perquè va estar amenaçant fins dos dies abans de la sortida. En el punt de reunió de la terminal ens vam trobar els 29 peregrins que definitivament formava el grup. En algun moment varen ser més però es van produir baixes per diverses causes de tipus de salut i familiars, cosa que va fer possible moure la llista d’espera. I aquelles dos que es van poder sumar a la peregrinació com la Carmen U i la Carme M., anomenada carinyosament “la marquesa”  estaven la mar de contentes. 

Tots i totes varem arribar amb una extrema puntualitat a l’aeroport. Aquest fidels de Montalegre provenien de llocs molt diversos, quatre provenien del Vallès, quatre més de Badalona (no obstant Isabel M havia vingut de Xàtiva per a l’ocasió), la Francesca de Vic, la Carmen U d’Esplugues, i així successivament fins a completar el total de Barcelona. Un cop superada la recollida de la targeta d’embarcament, calia superar el control policial. Tots els peregrins per evitar que l’autoritat competent comencés a llençar les màquines d’afaitar, les gillettes, i tot plegat a les escombraries i sense miraments, vam facturar la maleta. Cadascú portava un mínim indispensable, però l’arc no va parar de xiular. Els homes van haver d’aguantar-se els pantalons amb les mans,i en les safates es veia tot el que tots hi portaven a sobre. Molts també van ser explorats manualment perquè els botons del texans estaven sota sospita. 

Per fi, ja ens trobaven en la cafeteria. No sabíem quina anava ser la porta de sortida. Mentre, la tour leader va obsequiar en nomIMG_3232 de l’organització el pack del peregrí amb tots els tríptics informatius, estampes, pastilles de regaliç, la gorra, la targeta identificativa i alguna cosa més. En el temps d’espera ens vam anar coneixent i varem descobrir que Juan és pilot de l’exèrcit de l’aire del Ministeri de Defensa espanyol. Per tant, qualsevol imprevist ja el teníem resol, per una banda el “nostre pilot” resoldria el que fos que passés en la cabina de pilotatge, i Mn. Francesc, rector de l’església, ens donaria, al límite, la darrera benedicció per anar directament al cel sense passar per Fàtima. 

Les turbulències estaven assegurades ja que havíem d’entravessar la manta de núvols, i com més amunt no plou, era qüestió de resistir aquest anar d’una banda a l’altra, durant una estoneta. Ens van servir uns productes portuguesos molt bons així que uns quants peregrins no van desaprofitar l’ocasió de tornar a esmorzar. Ja érem a prop del migdia i quan vam arribar a Lisboa era la mateixa hora! Vam guanyar una hora, era com si estiguéssim en Londres o en Las Canarias. 

No es va perdre cap maleta, tots tranquils! L’autocarista ens esperava com estava previst. El trajecte entre l’aeroport i Fàtima és de 116 quilòmetres que a la velocitat de Portugal es va fer en un tres i no res. Anàvem veient les muntanyes al fons de l’horitzó, i com el cel estava cobert amb un núvol negre o negríssim que ens va estar amenaçant tot el que quedava del dia. Però al van anar domesticant i la pluja que va caure va ser minsa, però va ser suficient perquè l’endemà l’Alba i la Rosa es compressin uns paraigües, encara no vistos per aquí. 

A la Residència de les Irmes de Amor do Deus ja ens estaven esperant, doncs Portugal te horari europeu, és a dir es dina a les 13 hores i les 20 h ja és sopar tard. Però la seva amabilitat va fer possible que en aquest sentit ens anéssim adaptant sense problemes.  Era d’esperar que dinéssim i sopéssim el plat nacional: La Sopa, i a més de verdures; tot plegat la Marita el va definir com “vientre plano”. No va faltar el bacallà a l’estil més portuguès: bacallà amb patates i gratinat al forn amb ou batut, Quin sopar el del dissabte!

No podíem perdre temps, a les 16 hores ja tornava l’autocarista per anar d’excursió. Es tractava de començar la peregrinació pròpiament dita. Vam fer dos grups, un que anava en l’autocar, ocasió que Joan va aprofitar per informar de detalls històrics de l’entorn i altres coses dels llocs de les aparicions,  pel micròfon de l’autocar. Un altre grup amb la tour leader vam anar a peu. Tots ens anàvem a trobar a Valinyos, lloc on es va aparèixer l’àngel i la Mare de Déu. L’anada a peu no seria més de dos km. Vam sortir de la residència cap a la rotunda dels Pastorinyos. D’allí surt el camí del Via Crucis (o Via Sacra) on es pot seguir aquesta oració fent parades en les catorze capelletes, tot un regal dels cristians húngars, salvats de la invasió dels russos a l’any 1956. En el camí vam resar el rosari del dia, i com si estigués mesurat el vam acabar tot just davant la capella de la Mare de Déu on li vam cantar el “Salve Madre” (de Torres). 

Vam seguir el camí i després de pujar a dalt de la capella on s’estava celebrant missa en un idioma eslau, vam sentir molts cants o molta alegria que venia del santuari. Després vam saber que un que va desistir d’anar d’excursió perquè el que volia era anar a saludar a la Mare de Déu, es   va   trobar   amb  una trobada impressionant de joves Neocatecumenals, que plens d’entusiasmIMG_3254e, estaven decidits a evangelitzar el món, com ha de ser. Els dos grups vam confluir cap a Loca do Cabeço on les imatges que s’hi troben reflecteixen l’aparició de l’àngel a Jacinta, a Francisco i a Lucía, un llocs veritablement especials on pots percebre la presencia d’un lloc sant. Vam seguir caminant cap Aljustrel on es va poder visitar les cases dels Pastorinyos, i el lloc del pou on també l’àngel va parlar i els va preparar per a l’arribada de la Mare de Déu. Les càmeres digitals no van deixar ni un punt sense fotografiar, i els grups de peregrins s’anaven formant per sortir a la foto. 

I tampoc podíem entretenir-nos més ja que el mossèn que ens acompanyava celebraria santa missa a la residència a l’hora prevista. La tornada va ser tots junts, calia reservar forces per tot el que quedava. Havíem preparat, a més del Missal,  els textos de les lectures de la Santa Missa, les pregaries i els cants de comunió. Va ajudar a missa Juan, el qual també va llegir les pregàries,  Rosa va llegir les lectures i Magda va marcar l’inici  dels cants amb la nota adequada.  Després de sopar el pla que oferia l’organització s’havia acabat, era l’anomenat temps lliure

Malgrat tot el havíem fet i resat,  al ser tant a prop del santuari, era impossible resistir-se d’anar a saludar a la Mare de Déu. Feia fresqueta i plovisquejava, i la gran majoria de peregrins no havien anat mai a Fàtima, però sabíem tots que a quarts de deu de la nit es resava el Rosari de les Espelmes. És un rosari que es resa en la capella de la Mare de Déu, davant l’encina on es va aparèixer; no és l’original perquè fa molts anys la van cremar però la que hi ha creix de forma exuberant en el mateix lloc on era la primera. Tots els misteris del rosari es resen en els diversos idiomes dels grups de peregrins que s’han inscrit. No és estrany sentir rus, eslovac, polac, i francès, també italià, anglès, espanyol…filipí, una oració universal on es treu en processó la imatge de la Mare de Déu de Fàtima enmig de cants deliciosos d’amor celestial. 

Un cop acabada la processó, el campanar de la basílica toca per darrera vegada les hores, fins l’endemà a les 7 que torna a repicar.

I comença el segon dia de peregrinació amb un esmorzar tipus continental, i ja havia comentaris d’algunes persones que al moment de sortir del santuari s’havien perdut però tot va acabar be, només va ser un petit ensurt de desorientació inicial. El dissabte 15 de maig tenia una llista d’activitats prou atapeïda però amb temps lliure per tal que els peregrins anessin a la seva. Un cop acabat  l’esmorzar vam anar a visitar la Basílica on estan enterrats els beats Francisco i Jacinta, els quals van morir quan eren nens uns dos anys aproximadament després de les aparicions al 1917. També està enterrada Lucia, la qual va traspassar fa cinc anys. Amb gran devoció la gent va passant tot al voltant del temple parant-se davant les tombes per a fer un prec, una oració. Al moment de la inscripció –mesos abans- del grup de l’Església de Santa Maria de Montalegre, havíem demanat la reserva d’una capella per tal de que el mossèn celebrés la Santa Missa molt a prop de la Mare de Déu. Ens van assignar la Capella de la Sagrada Família, un espai petit però suficient i acollidor pel nostre grup. Fernando va ajudar a Missa, Carme M. va llegir les lectures, i la Magda la nota musical. 

Al sortir, lluïa el sol i vam aprofitar de fer una nova fotografia de grup. I com Mn. Francesc ens havia explicat en les dues homilies que en llibre de “Memorias de la Hermana Lucía” es recollia realment tot el que va passar en les aparicions destacant aspectes dels Pastorinyos d’altíssim nivell teològic, tot seguit a la foto van anar a assaltar la llibreria del santuari per comprar-lo. Algú va arribar tard i no el va trobar, però a la tarda o en la llibreria que estava davant la residència es va resoldre la compra. Ara caldrà llegir-lo….. 

El sol s’anava comportant cada hora que passava una mica millor, i ja estava despuntant calor i color a la cara. Era d’agrair perquè havíem d’entravessar l’esplanada per anar al fons on es va inaugurar a l’any 2004 l’església de la Santíssima Trinitat; te una cabuda de 8900 persones assegudes i 100 preveres concelebrant a l’hora, s’havia de visitar. La porta principal a mig matí estava tancada, no podia ser!!. Però tot te una explicació, estava celebrant-se la Santa Missa i estava plena! Déu meu, plena! Quan sortia la gent d’aquell lloc sant produïa una injecció d’esperança impressionant. 

En els soterranis als quals s’accedeixen des d’allà mateix, trobem varies exposicions sobre Fàtima, tota la història detallada, amb reportatges fotogràfics, i varies capelles, una amb l’exposició permanent del Santíssim on es vam aturar una estoneta; la capella de la Reconciliació, on hi ha confessors permanents també, en diversos idiomes, la capella de la Resurrecció, etc. Fàtima, sens dubte és un santuari per a resar.

I ja era a prop de la una del mig dia… calia tornar a la residència ja que havíem de complir l’horari. A l’hora del cafè els peregrins havien confraternitzat, els que ja es coneixen com en Josep i en Quintana  no paraven de fer bon ambient, i altres com la Vicenta, la tour leader, anomenada ja la pastora (sobrenom que li va posar l’Anna C.) amb la marquesa i l’Ana, l’infermera, vinga xerrar sense parar quan tothom ja s’havia anat a descansar. Però calia resoldre una qüestió, va corra la veu de que unes senyores del grup volien confessar-se. Així que la tour leader de nou cap al santuari a la recerca d’una solució pel grup. El servei d’informació, el qual al llarg de tota la organització i ara en el santuari, especialment Aline, es va atendre amb molta amabilitat i facilitant tota la informació que necessitaven, va trucar a la Capella de la Reconciliació per tal de que després de la visita que teníem concertada al Museu -Exposició, pogués el nostre mossèn ocupar un confessionari i exercir el seu ministeri. La Germana Isailda, un cop allà ens va indicar el que calia fer.

En el museu ens esperaven uns minuts abans de la cinc de la tarda, així que els peregrins van anar arribant i vam entrar en grup. El billet de l’entrada era un llibret que descrivia de forma sintètica tots els objectes que anàvem a veure. Prèviament ens van projectar un documental prou interessant. No obstant el millor del museu va ser la guia, Germana Maria Leopolda Ledesma, d’origen filipí, que no solament explicava tot allò que anàvem veient que de fet estava en el llibret, sinó el que va valdre la pena varen ser tots els seus comentaris plens d’amor i tendresa cap a la Mare de Déu, amb un afany apostòlic impressionant, acabant el seu recorregut amb el missatge de Fàtima, convidant-nos a difondre’l perquè és un missatge d’amor a Déu, fent oració, penitencia i vivint l’amor a Crist. 

Després de la visita guiada, el grup va tenir el seu temps lliure per anar a comprar objectes religiosos, entre d’altres possibilitats, contemplar per exemple unes restes del Mur de Berlín. Seguidament, el sopar al més estil portuguès amb un flam natural ens va agermanar una mica més. La nit era clara i no massa fresca, així que era de preveure que el Rosari de les Espelmes el gaudiríem plenament. Però aleshores varem observar que per a la propera peregrinació a Fàtima calia portar la cadireta perquè va ser materialment impossible asseure’s, llevat de gestos plenament generosos que cedien el seient a les senyores que ens veien amb les cames enrampades o en circumstàncies similars de necessitat. 

La processó va donar la volta a tot el santuari. Caldria un munt de paraules  o adjectius per tal de descriure adequadament aquella nit. Pot ser molts altres dissabtes són iguals o millors a aquell que vam viure, en realitat tant és, el cert és que el fet de que milers de persones (quinze mil?) de nit amb espelmes enceses anàvem cantant a la Mare de Déu, sentint-nos molt a prop d’Ella, i ens sobrevenia una pau grandiosa, correguent per les nostres venes la sang del seu Cor Immaculat. L’Esperança s’acreixia  a cada passa de donàvem, mentre les cames tremolaven o corrien les llàgrimes de goig. Ens sentíem feliços perquè l’autentica felicitat ve de Déu, i les gracies de la seva Mare. 

I va arribar el tercer dia, de bon matí alguna peregrina del grup, abans de l’esmorzar ja es plantava davant de la Capella de la Mare de Déu perquè no s’havia pogut despendre de l’impacte de la nit anterior. Després de l’esmorzar, amb aquell cafè que no és d’origen americà, al que estem habituats, sinó africà,  el mossén va beneir tot un munt d’objectes religiosos, des de rosaris de tota mena i estils fins a estampes, i sense més en un pim pam tot beneït. 

El plan de matí era participar en els actes que el Santuari prepara per a totes les peregrinacions i peregrins. En primer lloc, el Rosari a les 10 del matí, el qual conclou amb la processó de la Mare de Deu fins al l’altar exterior instal·lat davant la porta principal de la Basílica. Es tractava d’anar a la recerca d’on asseure’s. El tema estava molt difícil ja que en el recinte no hi havia ni una sola cadira, solament els bancs al voltant de la Capella, i sota els arcs laterals de la basílica. Un grup nombrós i intel·ligent de peregrins es va instal·lar sota els arcs, gaudint de les primeres files, podent fer un gran reportatge fotogràfic de la processó dels mossens que concelebrarien la Santa Missa, inclòs Mn. Francesc. 

D’altres persones del grup van anar trobar en l’esplanada llocs per asseure, com la Vicenta, la Carme M i l’Ana; la tour leader va quedar atrapada entre un munt de gent davant mateix  de l’altar del recinte i va veure de molt a prop tota la celebració, a ple sol. La celebració de la Missa Internacional del dia de l’Ascensió del Senyor la va presidir el Bisbe Auxiliar d’Oporto el qual va dedicar l’homilia a convidar-nos a seguir a Crist, encara que en el si d’un ambient difícil, entre d’altres coses. De tornada la Marissín que havia estat molt valenta, malgrat les seves dolences, es va desorientar i malgrat que la residència estava molt a prop li va costar tornar. Ens esperaven a dinar tot just ja passaven les 13 hores i gairebé tots ens van asseure a dinar, molts contents. Però en mancava gent… ens havien avançat l’hora de dinar. No obstant, a part de tot plegat, el dia 16 de maig era una jornada important: acabava la lliga de futbol espanyola!  ¿tindríem la possibilitat de saber quin equip seria el campió de la lliga al moment de produir-se?, els barcelonistes ja es començaven a inquietar…. 

La tertúlia del darrer cafè va implicar a l’organització, ja se’ns preguntava a on seria la propera peregrinació. Es van acceptar totes les propostes ja que en aquell moment tots teníem ganes d’iniciar una de nova i encara érem a Fàtima. Ara calia fer la maleta, recollir totes les coses. Abans d’enfilar-nos a l’autocar per tornar a l’aeroport al peu de les escales de la residencia varem fer la darrera fotografia de grup, on faltava alguna persona que va preferir la foto que sortir en la foto. El retorn no va ser a la mateixa velocitat que a l’anada però déu  ni dó. Com era l’hora de la migdiada l’autocar semblava buit, on es dormia, o s’escoltava música o es llegia, un temps plàcid.

Només ens quedava l’aventura de l’aeroport, tots junts vam facturar i malgrat això ens van disseminar  per tot l’avió. El control policial seguint el mateix estil de l’anada, xiulets, revisions, exploracions al tacte, cinturons fora, normal, tot com sol ser. Ens tocava la Gate 10, és a dir a tot l’altre extrem de la terminal. Però és clar, volíem fer una parada en les tendes per tal de comprar productes cent per cent portuguesos, com vi d’Oporto, pastissets, paté i altres productes. 

Un cop asseguts en el lloc de crida a l’embarcament i ja a punt de complir-se l’hora fixada, ens faltava una senyora que havia aguantat be el viatge però en tenia dificultat al caminar. I en el xino xano de comprar es va distreure i anava en direcció contraria. La vam trobar, mentre en la Gate 10 es celebrava el triomf de la lliga tot cantant l’himne del Barça. El vol va ser molt bo, tampoc es va perdre cap maleta.  Ja a Barcelona, mentre esperàvem l’equipatge ens vam anar acomiadant agraint-nos mútuament totes les atencions. Val a dir que va ser un grup que es va cohesionar molt aviat i va afavorir la bona marxa de totes les activitats; alguns han estat nomenats, però tots han estat estupendos. Tots i totes van insistir que els aviséssim per a la propera peregrinació, així que la llista d’espera ja està oberta! per anar a un nou santuari. No obstant, jo m’he quedat cosida a l’abric de Fàtima. 

Isabel Hernández Esteban

Utilitzem cookies de Google Analytics per analitzar el comportament dels usuaris de la web i veure el contingut que més us interesa. Si continues navegant per la nostra web entenem que acceptes l'us d'aquestes cookies. Més informació de les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.

Configuració de Cookies

A sota pots triar el tipus de cookies que permets en aquest web. Les funcionals són necessàries per al funcionament del web. Les analítiques ens ajuden a oferir-te contingut més interessant segons els vostres interessos. Les de Social Media us ajuda a compartir el contingut que considereu interessant i veure vídeos de youtube.
Prem al botó "Guardar configuració de cookies" per aplicar selecció.

FuncionalsLa nostra web pot contenir cookies funcionales que son necesarias para el correcto funcionamiento de la web.

AnalítiquesUtilitzem cookies analítiques per a oferir més contingut del seu interés.

Xarxes SocialsPer a integrar dades de les nostres xarxes socials aquestes xarxes poden instal·lar cookies de tercers.

AltresAltres cookies de webs de terceres empreses com a Google Maps.