Quan Sant Joan Pau II va ser elegit papa i es disposava a sortir al balcó central de la Basílica de Sant Pere a saludar els fidels presents a la plaça, va voler primer entrar a la capella papal i recollir-se uns minuts en oració. Com que s’allargava en la seva pregària, el mestre de cerimònies papals es va inquietar i se li va acostar per dir-li que si no sortia al balcó la gent s’estranyaria. La resposta del nou papa va ser: “s’estranyaran més si el papa no resa”. Aquesta anècdota ens pot ajudar a descobrir la relació entre santedat i pregària.
Sant Josepmaria sent un sacerdot jove va escriure: “Sant sense oració?… -No crec en aquesta santedat” (Camí, 107).
Santa Teresa de Jesús relata al llibre de la seva Vida com cercava la pregària: “Procurava el més que podia portar Jesucrist… dins meu present, i aquesta era la meva manera de pregària” (Vida 4,8).
El Sant Cura d’Ars, sant Joan Maria Vianney, predicava que “l’oració obre els ulls de l’ànima, fa sentir la magnitud de la seva misèria, la necessitat de recórrer a Déu i de témer la seva pròpia debilitat”. (Sermó sobre l’oració).
Si ens fixem en un sant més recent i que va assolir la santedat sent molt jove, Carlos Acutis, podem descobrir el seu gran ideal: “Estar sempre unit a Jesús, aquest és el meu projecte de vida”; i ho va viure centrat en l’Eucaristia i en la pregària davant de Jesús Sagramentat.
El Beat Álvaro del Portillo feia la següent consideració: “L’oració és la nostra força, és la palanca que remou el cor misericordiós del Salvador”. I ens animava dient que “tota l’existència del cristià s’ha de convertir en oració”.
Podríem seguir recordant tants i tants sants, de fet, l’Església ens convida aquest mes a tenir-los presents i imitar-los, per això l’iniciem amb la festa de Tots Sants. Què és el més comú a tots ells a més de la fe gran que van professar? Sens dubte, allò que els uneix a tots és una intensa vida de pregària.
Mn. Xavier Argelich
