Quan un home i una dona decideixen contraure matrimoni, unint les seves vides mentre visquin, no només segellen el seu amor mutu per estimar-se cada vegada més, sinó que, a més, inicien un camí junts, amb les seves il·lusions i esperances concretes. Inicien, per dir-ho així, un projecte comú que aniran construint amb el pas dels anys i el seu esforç personal. Per això, també és una tasca comuna, de tots dos. Tots dos han de caminar junts, en la mateixa direcció i sentit. Han de voler els mateixos fins i objectius, emprant els mateixos mitjans. Per això cal estimar-se, saber què volen, dialogar i consensuar. En definitiva, han de buscar ser feliços a la seva vida matrimonial i familiar.
Per assolir la felicitat, l’única recepta vàlida és procurar fer feliç l’altre. Això facilitarà desenvolupar el projecte comú i el creixement en l’amor mutu i als fills que Déu els concedeixi. La unió entre un home i una dona, per formar una família, requereix que es visqui la unitat tant físicament com espiritualment. L’amor matrimonial, encara que comenci pel sentiment, es consolida per la unitat d’objectius, desitjos i aspiracions al projecte comú de vida. Per això la donació d’un a l’altre ha de ser total i permanent. Si un dels dos, o tots dos, es reserves alguna cosa o la possibilitat de decidir d’una altra manera amb vista al futur, ja no s’estaria donant totalment.
Per assolir aquest objectiu comú és important evitar caure en l’individualisme, que no és res més que una manifestació d’egoisme. La vida matrimonial és vida de comunió, i aquesta es dóna quan es comparteix tot, quan hi ha generositat i entrega. Per això, cadascú ha de buscar el seu creixement personal humanament i espiritualment. Créixer en les virtuts humanes, morals i teologals. Totes condueixen al desenvolupament harmònic de la persona i ens perfeccionen, fent fàcil i agradable la donació a l’altre.
Quan es dóna aquest creixement, al matrimoni es crea l’atmosfera que impedeix l’individualisme egoista i es facilita la maduració personal, aconseguint la felicitat desitjada, que serà plena quan s’assoleixi la meta comuna i definitiva, el cel.
Mn. Xavier Argelich
