Per Alessandra Nucci
Des de que va ser elegit l’abril de 2005, els mitjans de comunicació han estat esperant que el Papa Benet XVI ensopegués i fora rebutjat per les masses que acudien a Joan Pau II, el seu carismàtic predecessor. Però no ha succeït així.
De fet, en els primers anys del seu papat, possiblement com a conseqüència de la popularitat de Joan Pau II a tot el món, Benet XVI va atreure encara més a la multitud del que ho va fer Karol Woytjla. Les multituds han disminuït una mica, però una i una altra vegada, el Papa Benet XVI ha avançat, saltant il·lès a través de cèrcols de foc i enmig de trampes i emboscades.
Josef Ratzinger sempre ha convertit els problemes en triomfs. La Convenció de l’Església a Itàlia, que es va celebrar a Verona el 2005, quan els mitjans de comunicació auguraven que podria esclatar la bombolla de les divisions existents dins de l’Església. I va seguir després amb la controvèrsia sobre el discurs a Ratisbona, que va acabar en reunions al més alt nivell de diàleg interreligiós.
Els seus viatges a Amèrica del Nord, Austràlia, França i més recentment el Regne Unit, van ser precedits per mesos de greus problemes i fins i tot de provocacions. Els activistes de l’ateisme van arribar fins i tot a demanar la seva detenció en arribar a Gran Bretanya. Però cada disputa, cada viatge, ha acabat amb l’aplaudiment de la gent, de les autoritats i -el més miraculós- dels mitjans de comunicació.
L’escàndol sexual sacerdotal es va convertir en un bumerang quan es va revelar que havia estat ni més ni menys que el cardenal Ratzinger qui havia insistit en la rigorosa neteja de la casa en quan els abusos van sortir a la llum. Irònicament, de no haver insistit, part de la premsa a penjar-li el pes de la culpa, potser mai hauria sortit a la llum el fet que fos ell, amb la seva autoritat en la Congregació per la Doctrina de la Fe, que havia prevalgut sobre les polítiques més lleus.
Un exemple divertit de la reversió misteriosa de les trampes va ser visualitzat el març de 2009 a través de tres dels canals de la RAI, la televisió estatal italiana. En el seu programa de diumenge a la tarda “En mitja hora”, la presentadora Lucia Annunziata, expresident de la RAI, va entrevistar el jesuïta nord-americà Thomas J. Reese. Va ser presentat com un sacerdot que havia renunciat a ser editor en cap del “America Magazine” quan el cardenal Ratzinger va ser elegit Papa.Annunziata, que havia entrevistat recentment a un teòleg rebel com Hans Kung, va presentar al seu convidat com “enormement important”, “d’alt calibre” i “amb un immens prestigi”. Ella esperava sens dubte que el P. Reese faria tremolar el seient del Papa.
Però el seu pla va fracassar. No només el P. Reese no va atacar al Papa, sinó que de fet va donar plena validesa a cadascuna de les seves posicions doctrinals. Les seves crítiques es van limitar a reflectir que el Sant Pare havia d´envoltar-se de persones més expertes en la relació amb els mitjans de comunicació.
Nerviosa, Annunziata va abordar un tema després d’un altre, en un to cada vegada més insinuant: “Sens dubte vostè ha d’estar en desacord amb el Papa en aquesta matèria”. “I vostè ha d’estar disposat a admetre com a mínim que avui en dia no tothom està d’acord el Papa”. Reese esquivava somrient cada envestida.Finalment, es va jugar la seva carta de triomf: “I què m´en diu de la nena del Brasil que va ser violada pel seu padrastre? Recolza vostè fins i tot la decisió de excomunicar a la família que la va portar a una clínica abortiva? “
Però Reese es va posar a riure divertit i va assenyalar: “Jo no sóc un enemic del Papa. Crec que té raó en tots aquests temes que vostè ha esmentat” I llavors, el cop mortal: “A mi m’agrada el Papa”. (Enllaç al programa: RAI-tv)Així, una entrevista potencialment desastrosa -i en horari de màxima audiència- es va convertir en una publicitat inesperada per al Papa, gràcies a la destresa d’un sacerdot honest, que va saber deixar de banda les diferències del passat i estar a partir un pinyo amb ell. Per descomptat, els atacs no s’aturaran. Però en els cinc anys i mig de pontificat de Benet XVI, tots aquests atacs han donat lloc a un augment del prestigi de l’Església Catòlica.
En una ironia final, l’home que va ser titllat de “rottweiler de Déu”, i de intel·lectual sever i distant, connecta amb la gent, atraient multituds de totes les edats, orígens i estil de vida. En les seves estades tradicionals d’estiu a Castel Gandolfo, el Papa Benet XVI torna molt sovint a Roma per les audiències dels dimecres, perquè la plaça no pot donar cabuda a totes les persones que hi acudeixen.
Lluny de marcar la seva desaparició, sota l’autoritat de Joseph Ratzinger, l’Església Catòlica ha anat recuperant la seva reputació i, amb això, la capacitat de difondre el seu missatge. Qui hagués pensat que aquest intel·lectual per excel·lència, de 83 a camí dels 84, reescriuria els llibres de text de les relacions públiques?
Alessandra Nucci és una escriptora i periodista independent italiana. El 2007 va guanyar Golden Florin en el sector d’assaig del Premi Firenze, pel seu llibre sobre el feminisme de gènere com a instrument de la lluita de classes: “La donna a una dimensioni”, publicat per Marietti 1820.
(Mercatornet, 16.10.2010)
Traducció: Temes d´avui-Montalegre
