Art i fe construeixen el Temple Expiatori de la Sagrada Família

 

El que era llavors Cardenal Joseph Ratzinger, va recordar a Rimini que l’evangelització ha d’afavorir la trobada amb la bellesa de la fe i que l’augment de la fe passa per l’atenció a “lo Bello” -en contraposició al culte de lo que es lleig-, i per l’abandonament de la “bellesa fal.laç que empetiteix l’home”. Antoni Gaudí, un d’aquests catalans que han fet història, artista complet i home de fe, vessa art i fe en una obra magnífica, d’una enorme complexitat i -sens dubte-, originalment bella. I és que el mateix Benet XVI, sent ja Papa, va assenyalar en la seva famosa trobada amb els artistes a la Capella Sixtina el 21 de novembre de 2009 que, quan l’home es deixa ferir per la bellesa, aquesta li impressiona, l’entusiasma i li recorda el seu destí últim; l’encamina cap a l’Altre, obrint el seu cor i els seus ulls a l’Amor i al Misteri del qual forma part.

Per aquest motiu, encara que sempre hi haurà qui consideren la visita del Papa a la nostra ciutat com un mer esdeveniment diplomàtic, o com la simple inauguració d’un edifici de renom en l’imaginari del modernisme català, tot això no és més que la punta de l’iceberg: la Sagrada Família -ja en el seu nom i en la seva història-, deixa clar que es tracta d’un temple iniciat per la fe, que te com a raó de ser una comunió directa amb la idea del Papa de la compenetració de l’art i la bellesa amb la fe i la religió. És gràcies a aquesta fe que el temple modernista se segueix aixecant cada dia, amb l’ajuda i suport d’homes i dones que creuen i que no defalleixen. En quantes ciutats del món encara s’està aixecant un edifici semblant amb les aportacions dels fidels? La fe ha donat ales per aixecar-la, però, sens dubte, la bellesa és un estímul precís.

 

 

Si, com el mateix Papa va afirmar, no és casualitat que aquella trobada amb els artistes a la Capella Sixtina es donés en un lloc “preciós per la seva arquitectura”, tampoc ho serà la cita que es donarà el 7 novembre del any 2010 a la Sagrada Família, just un any després d’aquella trobada. A tots els artistes, als quals Benet XVI honra amb el qualificatiu de “guardians de la bellesa”, els confia la missió d’eixamplar els horitzons del coneixement sent esperança per a la humanitat, ja que l’Art pot ser “camí de reflexió interior i espiritualitat “.

Aquesta reflexió interior tampoc és aliena al pensament del Papa, a qui el filòsof alemany Jürgen Habermas ha titllat de “amic de la raó” i les al·lusions al paper de la raó en la religió han tingut una repercussió mundial. Benet afirma que la fascinació en la recerca d’aquesta bellesa no és territori exclusiu de la fe, del bon gust o del sentiment; no és quelcom irracional, no suposa una fugida de la claredat de la raó o un simple “estetisme” superficial. Més aviat, succeeix tot el contrari: la recerca de la bellesa és, per al Papa-professor, aquell camí que obre a l’home les portes al Misteri i alimenta a la raó humana el profund desig de conèixer. Aquest desig de conèixer provoca l’alliberament de la raó que, un cop encaminada cap a “lo Bello”, pot obrar amb independència.

“Que la bellesa que transmeteu a les generacions del demà provoqui sorpresa en elles. Davant la sacralitat de la vida i l’ésser humà, davant les meravelles de l’univers, l’única actitud apropiada és la sorpresa”. Ja es veu que no només s’ha conformat Benet XVI amb ressaltar l’enorme importància que la raó i la bellesa artística -de la qual és un enamorat-, tenen per a la fe. No s’ha limitat a un mer plantejament intel·lectual sobre l’art en relació a l’individu racional. Tampoc s’ha oblidat de denunciar el creixent perill que corre la bellesa de la natura, en els nostres dies, ja que aquesta bellesa també constitueix part del camí que porta a Déu. El Papa ha fet menció explícita a la “explotació sense consciència dels recursos del planeta en benefici d’uns pocs”, en detriment de les seves meravelles naturals, en lloc de conrear la seva bellesa. I això que podria semblar una frase bonica, políticament correcta, tot seguit d’una dura i directíssima referència al “malbaratament de recursos minerals i marins per alimentar un consumisme insaciable”.

No obstant això, la cosa no ha quedat aquí, en una crítica atrevida i desafiant. El Papa proposa també atractives millores: propugna un ecologisme cristià basat en el respecte per una “Raó creadora”. Per al Papa la humanitat ha de tornar a aquest logos diví “per encertar amb la natura i amb la nostra manera de ser”. Es tracta d’un ecologisme iniciat per la fe -com també ho està sent erigit el nostre emblemàtic Temple per la fe-, que intenta salvaguardar la bellesa de la natura i es basa en el respecte a la raó. Així doncs, Benet XVI ha sabut conjugar fe, raó i ecologisme fent-los discórrer per la mateixa via pulchritudinis, un recorregut artístic, estètic i religiós pel qual la raó humana reconeix el Tot en el fragment, a Déu en la història de la humanitat; un itinerari cap a la fi últim de l’home i el descobriment del sentit de la seva existència.